EL PARNASO DE BENIMACLET
En la mitologia grega, Parnaso va ser fill de Posidó i de la
nimfa Cleodora, l'héroe epònim de la cadena montanyosa que s'estén
entre els territoris dels doris i els focenses.
Se li atribuïx la fundació de l'oràcul de Delfos, que més tart
hauria d'ocupar Apolo, en la ladera del denominat mont Parnaso, en el
que tenien la seua morada les Muses, que varen acodir cridades per
este deu procedents del mont Helicó. Per eixa raó es considera al
Parnaso com la pàtria simbòlica dels poetes, i, per extensió, s'ha
vingut usant para titular recopilacions d'autors de les més
prestigioses obres artístiques i lliteràries.
En els anys 30 el Poble de Benimaclet és va convertir en un
verdader Parnaso, una Pàtria de poetes valencians. Cap poble
valencià va tindre tants lliterats morant en les seues cases. A
continuació reproduim
un escrit d'En Miquel Ramon sobre el poeta Asins en motiu del 50
aniversari de la seua mort (s'ha respectat l'ortografia original).
Ofrena
a Pasqual Asins d'En Miquel Ramon
Vaig
coneixer a Pasqual Asins quant ell contava trentasis anys i yo no mes
que tretze. Ocupava un lloc important, era segon jefe de Contabilitat
de la Companyia de Tramvies ¡ Ferrocarrils de Valencia, en les
oficines de la celebre coneguda "Estacioneta". l per les
vesprades venia al taller de lampares que la meua familia tenia en el
carrer d'Azcarraga, a portar la contabilitat nostra.
Mon
pare tenia la opinio de que deuriem de compaginar els estudis en el
treball. Aixina que, per lo mati, a l'Institut, i despres de dinar,
mon germa major al taller, i yo, a l'oficina; activitat esta que al
morir nostre pare va esdevindre més intensa. En realitat la meua
ajuda era escasa. Pero ¡quantes coses vaig dependre en la seua
companyia! I no sols de contabilitat... Perque PASQUAL ASINS I LERMA
era per damunt de tot, encara que tecnic en numeros, un gran home de
lletres, un POETA; lo que en principi podria pareixer una
contradiccio. Curios contrast entre la prosaica lliteratura del DEBE
i el HABER, i l'inspirada creacio d'uns versos ben construïts.
I,
a mes de poeta, un autentic valencianiste. Em va pendre un gran
afecte. I, com si fora un segon pare, vaig entrar de la seua ma en el
mon fantastic de la creacio lliteraria i de les inquietuts
valencianes. No faltaven tampoc els bons consells i millors ajudes.
Vivía
en Benimaclet, prop de l'estacio, en un chalet del grup construït
per la propia companyia. Alli he anat molt a seguit, convidat per
ell, i alli vaig coneixer a la seua dona, AMOR, i als seus fills
CARMENCIN ¡ PASCUALIN, diminutius naturals, perque eren uns
chiquets, com yo.
En
aquell chalet tenien lloc unes tertulies lliteraries i
valencianistes. Personages ya mitics en la nostra historia, dels que
recorde a FRANCESC CABALLERO I MUNOZ, JOSEP Ma BAYARRI, ENRIC DURAN I
TORTAJADA ¡ CARLES SALVADOR (el mestre de Benimaclet).… Passaven
hores i hores entre versos i comentaris, en aquell Parnaso, al que yo
aguaitava de tant en tant, no mes que a escoltar-los i a admirar-los.
De
la seua ma tambe, vaig franquejar els ambits lliteraris: El divendres
de Dolors en aquell casero que LO RAT PENAT tenia en la Placa de
Manises; vaig presenciar alguns recitals poetics, en u d'ells recorde
haver escoltat declamar a un poeta, llavors molt jove: XAVIER CASP;
Inclus acodi ad algun acte en el CENTRE D'ACTUACIO VALENCIANISTE.
Tambe en va induir a seguir els cursos per correu de LLENGUA
VALENCIANA que impartía LO RAT.
Per
aquells temps s'editava el semanari valencianiste que portava per
titul EL CAMI, a on PASQUAL ASINS tenia una seccio al seu carrec. En
la vesprada de cada dijous m'enviava a replegar les galerades a
l'imprenta del carrer d'Angel Guimerà, i en la taula de la nostra
oficina, Don Pasqual tirava de la llapissera roja per a corregir-les
i tornar-les despres a l'impressor.
Encara
recorde que per falles decidirem construir una falleta de críos per
a plantar-la a la porta de casa. Voliem fer un llibret i Don Pasqual
ens va traure d'apurs, dictant-me uns versos dels que recorde les
primeres estrofes:
"Els
chiquets d'este carrer,
molt
templats i sandungueros,
enguany
s'han sentit falleros
falla
tenen que fer…"
Tots
aquells recorts infantils alcancaren un punt i final. La guerra de
1936. Don Pasqual deixa de vindre per la fabrica, esta va
desapareixer, i entrarem tots en plena diaspora.
Recorde
que quan acaba aquella conflagracio, davant d'un pervindre incert, em
va portar ma mare a les Oficines de Tranvies, a demanar-li a Don
Pasqual un lloc de treball per ad ella i per a mi. Poques vegades
l'ha vist enfadat. Mes en aquella ocasio, com ninguna. Es posà dret
i troná: "Voste a la fabrica, a recuperar-la." "I
tu", dirigint-se a mi: "¡A treballar en la fabrica, i a
estudiar!". ¿Quin remei quedava? Li varem fer cas, i el temps
li dona la rao.
L'ultima
vegada que el vaig vore en vida fon en 1948, en l'Hospital de
l'Alameda, poc despres d'operar-lo. Alli estava Don Pasqual ple de
tubos i aparats. “Miguel, estic molt mal". Eixa fon la
despedida.
Ha
transcorregut mig segle. I ara s'oferix este homenage a la seua
memoria. La Comissio Organisadora m'encarregà este portic, mes yo no
he sabut atra cosa que convertir-lo en un testimoni personal
d'agraïment i veneracio a un poeta ilustre, un home de be, i, un
gran valencià.
Juny
del 1998
Buena historia, que poco sabemos de cosas de Valencia.
ResponderEliminar