viernes, 18 de noviembre de 2016

El Parnaso de Benimaclet



EL PARNASO DE BENIMACLET


En la mitologia grega, Parnaso va ser fill de Posidó i de la nimfa Cleodora, l'héroe epònim de la cadena montanyosa que s'estén entre els territoris dels doris i els focenses.

Se li atribuïx la fundació de l'oràcul de Delfos, que més tart hauria d'ocupar Apolo, en la ladera del denominat mont Parnaso, en el que tenien la seua morada les Muses, que varen acodir cridades per este deu procedents del mont Helicó. Per eixa raó es considera al Parnaso com la pàtria simbòlica dels poetes, i, per extensió, s'ha vingut usant para titular recopilacions d'autors de les més prestigioses obres artístiques i lliteràries.


En els anys 30 el Poble de Benimaclet és va convertir en un verdader Parnaso, una Pàtria de poetes valencians. Cap poble valencià va tindre tants lliterats morant en les seues cases. A continuació reproduim un escrit d'En Miquel Ramon sobre el poeta Asins en motiu del 50 aniversari de la seua mort (s'ha respectat l'ortografia original).

Ofrena a Pasqual Asins d'En Miquel Ramon

Vaig coneixer a Pasqual Asins quant ell contava trentasis anys i yo no mes que tretze. Ocupava un lloc important, era segon jefe de Contabilitat de la Companyia de Tramvies ¡ Ferrocarrils de Valencia, en les oficines de la celebre coneguda "Estacioneta". l per les vesprades venia al taller de lampares que la meua familia tenia en el carrer d'Azcarraga, a portar la contabilitat nostra.
Mon pare tenia la opinio de que deuriem de compaginar els estudis en el treball. Aixina que, per lo mati, a l'Institut, i despres de dinar, mon germa major al taller, i yo, a l'oficina; activitat esta que al morir nostre pare va esdevindre més intensa. En realitat la meua ajuda era escasa. Pero ¡quantes coses vaig dependre en la seua companyia! I no sols de contabilitat... Perque PASQUAL ASINS I LERMA era per damunt de tot, encara que tecnic en numeros, un gran home de lletres, un POETA; lo que en principi podria pareixer una contradiccio. Curios contrast entre la prosaica lliteratura del DEBE i el HABER, i l'inspirada creacio d'uns versos ben construïts.
I, a mes de poeta, un autentic valencianiste. Em va pendre un gran afecte. I, com si fora un segon pare, vaig entrar de la seua ma en el mon fantastic de la creacio lliteraria i de les inquietuts valencianes. No faltaven tampoc els bons consells i millors ajudes.
Vivía en Benimaclet, prop de l'estacio, en un chalet del grup construït per la propia companyia. Alli he anat molt a seguit, convidat per ell, i alli vaig coneixer a la seua dona, AMOR, i als seus fills CARMENCIN ¡ PASCUALIN, diminutius naturals, perque eren uns chiquets, com yo.
En aquell chalet tenien lloc unes tertulies lliteraries i valencianistes. Personages ya mitics en la nostra historia, dels que recorde a FRANCESC CABALLERO I MUNOZ, JOSEP Ma BAYARRI, ENRIC DURAN I TORTAJADA ¡ CARLES SALVADOR (el mestre de Benimaclet).… Passaven hores i hores entre versos i comentaris, en aquell Parnaso, al que yo aguaitava de tant en tant, no mes que a escoltar-los i a admirar-los.
De la seua ma tambe, vaig franquejar els ambits lliteraris: El divendres de Dolors en aquell casero que LO RAT PENAT tenia en la Placa de Manises; vaig presenciar alguns recitals poetics, en u d'ells recorde haver escoltat declamar a un poeta, llavors molt jove: XAVIER CASP; Inclus acodi ad algun acte en el CENTRE D'ACTUACIO VALENCIANISTE. Tambe en va induir a seguir els cursos per correu de LLENGUA VALENCIANA que impartía LO RAT.
Per aquells temps s'editava el semanari valencianiste que portava per titul EL CAMI, a on PASQUAL ASINS tenia una seccio al seu carrec. En la vesprada de cada dijous m'enviava a replegar les galerades a l'imprenta del carrer d'Angel Guimerà, i en la taula de la nostra oficina, Don Pasqual tirava de la llapissera roja per a corregir-les i tornar-les despres a l'impressor.

Encara recorde que per falles decidirem construir una falleta de críos per a plantar-la a la porta de casa. Voliem fer un llibret i Don Pasqual ens va traure d'apurs, dictant-me uns versos dels que recorde les primeres estrofes:

"Els chiquets d'este carrer,
molt templats i sandungueros,
enguany s'han sentit falleros
falla tenen que fer…"
Tots aquells recorts infantils alcancaren un punt i final. La guerra de 1936. Don Pasqual deixa de vindre per la fabrica, esta va desapareixer, i entrarem tots en plena diaspora.
Recorde que quan acaba aquella conflagracio, davant d'un pervindre incert, em va portar ma mare a les Oficines de Tranvies, a demanar-li a Don Pasqual un lloc de treball per ad ella i per a mi. Poques vegades l'ha vist enfadat. Mes en aquella ocasio, com ninguna. Es posà dret i troná: "Voste a la fabrica, a recuperar-la." "I tu", dirigint-se a mi: "¡A treballar en la fabrica, i a estudiar!". ¿Quin remei quedava? Li varem fer cas, i el temps li dona la rao.

L'ultima vegada que el vaig vore en vida fon en 1948, en l'Hospital de l'Alameda, poc despres d'operar-lo. Alli estava Don Pasqual ple de tubos i aparats. “Miguel, estic molt mal". Eixa fon la despedida.
Ha transcorregut mig segle. I ara s'oferix este homenage a la seua memoria. La Comissio Organisadora m'encarregà este portic, mes yo no he sabut atra cosa que convertir-lo en un testimoni personal d'agraïment i veneracio a un poeta ilustre, un home de be, i, un gran valencià.
Juny del 1998


1 comentario:

Poble de Benimaclet