domingo, 31 de diciembre de 2017

¡Bon Any 2018!

Els administradors del blog Poble de Benimaclet vos desigem un feliç any 2018 a tots els que llegiu les nostres entrades. Esperem que este any duga a Benimaclet el desijat descans nocturn, les infrastructures d'equipament bàsics durant anys reclamades i que no se perda l'identitat i les tradicions de l'antic Poble de Benimaclet. 


domingo, 24 de diciembre de 2017

Bon Nadal 2017

BON NADAL 2017

L'equip que formem Poble de Benimaclet vos desigem a tots els lectors un Bon Nadal i Bon Any 2018. Esperem seguim oferint-vos tota l'informació i història del nostre poble. Moltes gràcies per estar al nostre costat.


domingo, 17 de diciembre de 2017

El Belem de Benimaclet

EL BELEM DE BENIMACLET


El Belem o Naiximent és la representació plàstica del naiximent de Jesucrist, que se sol expondre durant les festes de Nadal en llars, iglésies, comerços, etc. La construcció i exhibició de belems forma part de la llitúrgia nadalenca en moltes parts del món, especialment en la tradició catòlica. Pero més allà del fet religiós, el belem és una exaltació de la cultura rural i el món pastoril on es recreen les montanyes, els rius i els que treballen la terra en les seues mans. En les llars, montar un belem és una activitat especialment lúdica per als chiquets.

La primera celebració nadalenca en la que es va montar un belem per a la commemoració del naiximent de Jesucrist va ser en la Nit de Nadal de l'any 1223, realisat per Sant Francesc d'Assís, en una cova pròxima a l'ermita de Greccio (Itàlia). L'escena del naiximent de Crist no va ser representada en figuretes i miniatures d'objectes quotidians, com fem actualment, ni persones, encara que per a l'ocasió Sant Francesc sí va utilisar animals. Es va celebrar la missa nocturna acompanyada d'una representació simbòlica de l'escena del naiximent, per mig d'un pesebre (sense chiquet) en el bou i la mula, basant-se en la tradició cristiana i els Evangelis apòcrifs.

En el sigle XVIII en Amèrica, despuix de la dissolució per decret papal de l'orde dels jesuïtes, els franciscans varen ocupar el seu lloc i varen usar els belems com a mètodo d'evangelisació. Allí són habitualment anacrònics, ya que inclouen animals i plantes americanes, que en Palestina no es coneixien en temps de Jesús, pero que recorden el caràcter rural de l'escena. Esta peculiaritat es deu també a que en la part llatinoamericana situada en l'Hemisferi Sur del planeta, en Nadal no se celebra el solstici d'hivern, sino el de l'estiu, per lo que el clima i els productes agrícoles suramericans són molt diferents als europeus i palestins.

Els països belemistes són, en Europa: Espanya, Portugal, França, Itàlia, Alemània, Àustria, Hongria, Chèquia, Eslovàquia i Polònia; aixina mateix són construïts en tota Llatinoamèrica i en l'actualitat en els Estats Units. La tradició de les iglésies protestants no és aficionada al belem, pel seu orige iconoclasta.

En Benimaclet venia construint-se un gran belem des de fa unes décades en el carrer Puçol, primer en el local que va ser l'Orchateria Tur i més tart en els locals parroquials font al Forn de Cuenca. Desgraciadament en els últims anys no s'ha montat aquell gran belem, pero podem vore una versió reduïda dins de l'Iglésia Parroquial de l'Assunció.


L'entrada per a visitar el Belem és gratuïta i lliure i se pot realisar sempre que l'Iglésia estiga oberta, si no s'estan celebrant ceremònies des de principis de Decembre fins a la finalisació de les festes nadalenques.



Totes les imàgens són del belem  Benimaclet de l'any 2017

sábado, 16 de diciembre de 2017

Commemoració del 75 Aniversari imàgens Sants de la Pedra

COMMEMORACIÓ DEL 75 ANIVERSARI DE LA BENEDICCIÓ DE LES IMÀGENS DELS SANTS PATRONS ABDO I SENENT

La Parròquia de l'Assunció de Nostra Senyora i la Confraria dels Sants Patrons han preparat els següents actes per al Dissabte 16 de Decembre de 2017

A les 17 hores, entronisació de les imàgens dels Sants Patrons en la porta de l'Església Parroquial.

A continuació, ofrena de fruts per banda dels llauradors. Ad esta ofrena podran sumar-se totes les persones que desigen fer-ho, entregant aliments no peridors. Tot lo entregat se portarà al Menjador de Sant Josep de Càritas Parroquial, al Cottolengo del Pare Alegre i als veïns necessitats de Benimaclet.

Una volta finalisada l'ofrena, tindrà lloc una "Dansà" i en acabant actuarà el Grup de Danses l'Aixovar.

Tots els actes estaran amenisats en Tabal i Dolçaina.

A les 19:15 hores. Les imàgens dels Sants, seran introduïdes en l'Església Parroquial per a presidir una eucaristia.


A les 19:30 hores. Santa Missa a l'estil de l'Horta en acció de gràcies als Sants Patrons Adbó i Senent.

viernes, 1 de diciembre de 2017

Jaume Serra, l'últim Senyor de Benimaclet

JAUME SERRA, ÚLTIM SENYOR DE BENIMACLET

En Pere Serra, Senyor de Benimaclet, va morir el día 12 de giner de 1392. En el seu testament, dictat anys abans en la vila d'Alzira, nomenava al seu fill Jaume successor del Senyoriu de Benimaclet.

El Senyoriu de Benimaclet era, per donació real de Jaume I, un Senyoriu hereditari a perpetuïtat, per lo que el Senyors podien vendre'l o deixar-lo com una herència a qui desijaren. El Senyor cobrava les rendes dels moradors de les cases i dels llauradors dels camps, pero no solia residir en Benimaclet. Només acodia en moments especials, con la presa de posessió.


El dia 24 de giner de 1393, reunit el poble de Benimaclet en la plaça del lloc de Benimaclet, se donava llectura a la clàusula del testament de Pere Serra en la que llegava el Senyoriu de Benimaclet a son fill Jaume. La representació de la comunitat local estava formada per:

Joan Ferrer; justícia,
Joan Garcia i Pere Llorenç, jurats,
Joan Rovira, mustassaf,
i els segünts veïns i habitants de Benimaclet:
Maimó Gil,
Miquel Garcia Calandri,
Bernat Espigol,
Guillem Rovira,
Ferrer Rovira,
Miquel Llorenç,
Berenguer Jacob,
Doménech Garcia,
Berenguer Cigar,
Doménech Ferrer,
Guillem Sancho,
Joan Gil junior,
Guillem Vidal,
Berenguer Alcomi,
Dídac Pérez,
Nadal Gil,
Ramon Soler,
Garcia Péreç,
Ramon Sancho,
Joan Pérez,
Nadal Vicent,
Jaume Adzarra,
Doménech Garcia,
Berenguer Garcia,
Bertomeu Garcia,
Miquel Piquer,
Jaume Garcia,
Pere Martí,
Jaume Llorenc,
Guillem Llorenç,
Garcia Pérez Calandri,
Berenguer Pérez i
Ferran Gil.

Una volta llegida i acceptada l'última voluntat de Pere Serra, tots els presents varen prestar jurament de fidelitat al seu nou Senyor sobre els Evangelis segons disponien els Furs del Regne de Valéncia, acte que, per a major cautela, va ser repetit per Maimó Gil, triat especialment en eixe moment síndic representant del poble. 

A continuació i per a finalisar l'acte, Jaume Serra jurava d'igual modo complir les obligacions que segons dits Furs li corresponien com a nou Senyor, comprometent-se expressament a respectar els usos, privilegis, llibertats i costums de dit poble, tal com ho varen fer el seu pare i predecessors.





En 1409 el Capítul de la Catedral de Valéncia va comprar el Senyoriu de Benimaclet, que va estar en la seua possessió fins a la Desamortisació en 1837.

Fonts:
El Señorio de Benimaclet, Parroquia Assunció de Nostra Senyora (1997)

miércoles, 29 de noviembre de 2017

El Campanar de Benimaclet

CONSTRUCCIÓ DEL CAMPANAR DE BENIMACLET, ANY 1730

Quan viagem per carretera, lo primer que veem quan nos acostem a un poble és el seu campanar. El campanar és un signe d'identitat dels pobles. Les seues funcions sobrepassaven les merament religioses i com vorem podien ser de lo més curioses.

La Parroquia de Benimaclet havia segut fundada en 1595 pel Patriarca Joan de Ribera, pero a començaments del segle XVIII encara no tenia campanar. Una volta el poble s'havia recuperat dels efectes de la Guerra de Successió els veïns se reuniren en la finalitat de construir un campanar per al poble de Benimaclet. Com podem vore colaborà gent del poble i de l'Horta (“les Alqueries”), tots se vorien beneficiats de la nova construcció.

Reproduïm l'acta a on consta este proyecte que se custodia en l'Archiu Parroquial de Benimaclet

“En lo primer de Janer, 1730.

Los ya de la plana mencionats -Batiste Almenar, Miguel Belenguer, Pere Rosell, Dionis Senent, Antoni Bartual, Favio Mencheta, Luys Almenar, Francisco Suay, Vicent Suay, Vicent Ciurana, Joseph Carbonell, Gaspar Monros, Batiste Galan, Pere Real, Miquel Serra, Vicent Ribarroja, Joseph Peleguer, Joseph Belenguer, Bartomeu Moreno, menor, Salvador Peleguer, Manuel Martorell, Nadal Galan, Macia Roca, Joseph Beltran, Joan Buch, Batiste Benites-, en presencia mia lo infraescrit, determinaren, decretaren y convingueren que es pase a posar en execusio lo campanar.

Y nomenaren pera Elets del Poble Pere Real y Favio Mencheta. y de les Alqueries a Joan Marques y Luys Almenar. y pera Depositari de les limosnes y lo que entrara en la Fabrica a Macia Roca.

Aixi mateix convingueren que en tot cas y lloch que atja lo pertret bastant y aixi mateix alguna porcio de diners pera comensar la obra del campanar, que els quatre Elets juntament en los Officials del Poble, obrers, puguen pasar a la part de començar la obra y elegir Obrer de Vila pera dita Obra.

Y para que conste fas la present en lo susdit dia, mes y any.

Lo Dr. Ramon Gerez, Retor de Benimaclet”

Com hem dit abans les funcions del campanar eren en primer lloc religioses, pero també civils. El tindre un campanar facilitava la vida dels habitants al tindre unes senyals de les que guiar-se per a controlar el temps. En aquells anys els rellonges no eren objectes comuns. A banda tenien una important llabor social.

Les principals senyals o tocs religiosos eren:
Anunci de la Santa Missa: Primer toc 30 minutos abans, Segon toc 15 minuts abans i tercer toc a l'hora dels començament.
Angelus: A les 12 del migdia
Toc de difunt: quan mor algun veí del poble.
Toc de glòria en els batejos.
Matrimonis, sacraments, funerals, festes patronals, processons, solemnitat, triduos, novenes, rogatives, quarantenes.
Mort i l'elecció del Pontífex Romà

Ús civic de les campanes de l'església:
Repics a les hores, miges i quarts: Era molt útil ya que els veïns no tenien rellonge i d'esta manera podien orientar-se en el temps.
Convocatòria del consell municipals.
Dols especials i avís de decesos en la població.
Perills per a la població: Incursions dels pirates, incendis, el toc de queda, la pesta

viernes, 24 de noviembre de 2017

Don Sebastià Zaragozà arriba a Benimaclet

DON SEBASTIAN ZARAGOZÀ ARRIBA A BENIMACLET





Don Sebastian Zaragozà i Zaragozà va naixer en la Vila (La Marina) en l'any 1907, era nebot del rector de Benimaclet, el Rector Miguel Zaragozà i Barber. Don Miguel havia arribat a Benimaclet en 1909.
Sebastian va passar en la casa Abadia de Benimaclet part de la seua joventut, mentres estudiava en la Ciutat de Valéncia. Una volta ordenat sacerdot va servir en les parròquies d'Orcheta, Jarafuel, Dénia i Borbotó.

En 1954 mor son tio, el rector de Benimaclet i es nomenat per a substituir-lo, lloc que ocupà fins a 1972 de forma titular i quedà com jubilat fins a 2002, quan va morir a l'edat de norantaquatre anys.

Durant la seua estància a Benimaclet hagué d'enfrontar-se a l'ampliació de l'Iglésia, la disgregació en noves parròquies, els moviments reformistes del Vaticà II,... El haver estat durant 48 anys en Benimaclet fa que moltes generacions de benimacleters el mantinguen en la memòria.

En motiu de la seua benvinguda el mestre Carles Salvador li dedicà unes poesies que reproduïm a continuació:

QUINTETA
Vibren els cors d'alegria
i dins del pit salten ja;
i l'entusiasme fa sa via
perque ve a la rectoria
el rector don Sebastià


DIA FELIÇ
Dia onze de juliol,
dumenge i pel dematí.
Dia de sol i de llum,
dia de tot blao de l'estiu.
Dia de vol de campanes
i de música i de crits;
de carcasses i de vitols
i de balcons ben guarnits.
L'Església, plena de gent
i plens d'alegria els pits....
...............
És que ja Don Sebastià,
el nou rector, està ací.


QUINTETA
Salutació calorosa
vos dóna la joventut
en paraula fervorosa...
Don SEBASTIÀ ZARAGOZA
¡¡que Déu vos done salut!!!


QUINTETA
Bé tindrà la bendició
el vell, el jove, el xiquet
aprofitant l'ocasió
que el rector pren possessió
el nostre Benimaclet.

domingo, 19 de noviembre de 2017

L'Alqueria del Patach, un eixemple de desídia

L'ALQUERIA DEL PATACH UN EIXEMPLE DE DESÍDIA


Frontera de llevant de 'Alqueria de Patach
L'Alqueria del Patach era una alqueria de l'Horta de Benimaclet situada en el camí Farinós i que se va vore afectada, a l'igual que moltes atres pel PAI Benimaclet-Est.

El PAI de Benimaclet Est va ser aprovat en l'any 1994 per tots els grups municipals de l'Ajuntament de Valéncia d'aquell moment (PSPV-PSOE, PP, UV i EU) per unanimitat. També va ser recolzat per les associacions de veïns i part del veïnat de Benimaclet. Els llauradors i habitants d'esta zona de l'Horta de Benimaclet quedaren totalment indefensos davant de l'Agent Urbanisador del PAI i dels especuladors que anaren a fer-se, al millor preu, en les seues cases i terres.

Frontera de ponent de l'Alqueria de Patach
L'Alqueria Patach estava habitada en aquell moments per dos dònes majors: la tia Pepeta del Patach (Josefa Miro) i la tia Inés (cosina de Pepeta). Els especuladors saberen fer-se pronte en la casa i les terres que la rodejaven.

La casa havia segut construïda en el segle XVIII i a principis del sigle XX estava habitada per Miguel Miró i Peris i la seua esposa Josefa Carsi Dolz. A la mort de sos pares quedaren vivint en ella els seus fills Pepet i Pepeta junt en la cosina Ines.

L'orige del nom “Patach” ve del llinage occità Patach, durant els segles XVII i XVIII l'inmigració d'Occitània a l'horta de Valéncia va ser molt freqüent, degut a les guerres que assolaven França en aquells anys.

Constava de 3 parts diferenciades:
- L'alqueria: era la vivenda en la planta baixa i l'andana en la planta alta. Estava pintada de color groc característic (la majoria de les alqueries eren blanques en l'Horta de Benimaclet). Dos portes donaven al pati de llevant, una per al carro i atra per a les habitacions. Per la banda de ponent també hi havia una porta. Junt a l'entrada del carro estava la cuina i un quarto de bany. A l'atra banda la part noble de la casa en les habitacions i el menjador. En la part alta l'andana que s'utilisava per a almagasenar productes del camp. En la banda de llevant hi havia un banquet ple de tests en diverses plantes i flors.
- Les quadres: Eixint per llevant hi havia una atra edificació que servia per a guardar animals, sobre tot conills i gallines. Anexe ad elles hi havia un pou en el seu poal.
- Un cebar de fusta: Era una construcció de fusta en la que se secaven les cebes per a poder ser utilisades durant tot l'any.

A la mort de la tia Pepeta, l'ultima dels ocupants, en 1999 la casa caigué en mans de les empreses constructores que volien acaparar el màxim de terra per a poder construir. L'alqueria era un problema per ad ells i varen deixar que fora ocupada. A les poques semanes se cremà el cebar i les quadres. Poc més tart se cremà la casa i ya no hi hagué ningú que s'oponguera al seu derruiment.



No fon l'única Alqueria que desaparegué a partir 1994, any de l'aprovació del PAI de Benimaclet-Este. Corregueren el mateix èxit: Casa Collonis, Casa Tabal, Casa Gimeno i Casa Bonora.


Actualment només queden en peu el grup d'alqueries Bonora-Zarzo-Bayarri i l'Alqueria del Tello (Hort d'Amanda). ¿Farà alguna cosa l'Ajuntament de Valéncia i l'Associació de veïns per a protegir-les o correran la sort de la del Patach?

domingo, 12 de noviembre de 2017

El Carrer de Mijagalta de Benimaclet

EL CARRER DE MIJAGALTA DE BENIMACLET


Treball del Pare Tosca de 1704
L'actual índex dels carrers del Poble de Benimaclet és frut del devindre de la nostra història, marcat per les ideologies imperants i els canvis polítics. En la ciutat de Valéncia la toponímia urbana del centre històric, la més longeva, i per tant, la més afectada per dits canvis, seguix albergant a pesar d'això una part significativa d'aquella toponímia històrica, sobretot aquella relacionada en oficis, gremis i órdens religioses. El pla del pare Tosca de 1704 aixina ho atesta.

No obstant, un conjunt de noms, sense dubte el més singular i original dels nostres carrers, va ser borrat del nomenclàtor en benefici d'una ciutat més culta i alvançada. Els renoms i noms anecdòtics llocs pel poble i que millor definien l'idiosincràsia dels valencians, la seua inventiva i chamarrusqueria, varen ser considerats inapropiats per a una societat moderna pels polítics i ilustrats del sigle XIX. Aixina i tot, la tradició i la costum, que són més fortes que les imposicions, han mantingut viu alguns d'estos noms en l'actualitat, com el cas del carrer de Mijagalta, hui desaparegut en Benimaclet, pero que encara existix en poble veí de Benimàmet, autèntic vestigi d'aquella toponímia popular.

Document de 1859 que fa referència al carrer
de Michagalta (Mijagalta) del Poble de
Benimaclet
El nom Mijagalta (escrit en ocasiones Michagalta per l'apichament propi de l'Horta) va ser un dels topònims més usats i característics de la ciutat de Valéncia i els pobles que la rodegen des del sigle XVIII. De fet, a finals del sigle XIX trobem carrers de Mijagalta en els pobles d'Orriols, Benimàmet, Benimaclet i en la pròpia ciutat de Valéncia, a banda d'atres poblacions con Sagunt, Gandia... Junt als típics noms de Pou, Forn, Església, etc. el de Mijagalta era dels més estesos. La curiositat i el valor topogràfic del topònim radica que feya alusió als carrers que solament tenien cases en un dels seus costats, estant l'atre ocupat pel mur d'un hort sense numeració cap. Un carrer en solament mija cara. En la Ciutat de Valéncia, el nom de Mijagalta va ser substituït pel de Baldoví (supostament el famós escritor del Virgo de Visanteta, en carrer repetit en els chalets dels periodistes), en un menut carreró entre Sant Vicent i Arquebisbe Mayoral. En Benimaclet era el carrer que hui s'ha rotulat com Sant Mateu, entre el carrer de Puçol i el dels Sants. En Benimàmet, on encara es conserva, encara que alguna cosa desvirtuat, ya que el carrer té abdós costats construïts.

Carrer de Mijagalta de Benimaclet
(hui Sant Mateu)
Atre factor que va fer desapareixer el nom de Mijagalta del nostre poble va ser l'anexió a la Ciutat de Valéncia. En l'anexió no era recomanable que una mateixa població, en este cas la gran Valéncia, deixara de tindre noms de carrers duplicats. Això va fer que desaparegueren de Benimaclet carrers com Mijagalta o Valéncia.


En el saber popular a quedat el dit “Pareixer un carrer de mijagalta” que s'aplica quan se vol expressar que alguna cosa o treball estan inacabats.

viernes, 10 de noviembre de 2017

Pel benestar dels veïns de Benimaclet

PEL BENESTAR DELS VEÏNS DE BENIMACLET


Desafiant al fret i la fosca nit, més d'un centenar de benimacleters s'han concentrat hui, com ya feren el passat 17 d'Octubre, en la Plaça de Benimaclet per a demanar el dret al descans i acabar d'una volta per sempre en el problema del Botelló que des de fa anys afecta al nostre poble i les seues rodalies. La concentració s'ha produït de manera espontànea a través de les rets sense que cap associació convocara ni recolzara.

Un jove que s'ha erigit en portaveu ha volgut deixar clar que la concentració no es fa en contra de ningú: ni dels locals, ni de les festes ni de les entitats que los organisen. Ha remarcat que lo que se demana és que se complixca la llei i que la Policia i les autoritats velen pel descans i benestar dels veïns de Benimaclet.

En un moment donat de la concentració s'ha demanat un aplaudiment per als policies que han acodit a vigilar la concentració i per a demanar-los que nos ajuden a tots els veïns per a conseguir erradicar l'incivisme del nostre poble. Des del 17 d'Octubre fins a hui s'ha notat en Benimaclet una major presència policial en la finalitat de conjugar el dret al descans dels veïns en l'oci.

Una pancarta en el cartell "Benimaclet, dret al descans. Botelló fora ya" presidia la concentració a la porta de l'Església de Benimaclet, on durant la majoria de les nits se concentren els incivics que visiten la Plaça en la finalitat de beure alcohol i molestar al veïnat en sorolls insoportables fins a altes hores de la matinada.

Fa un any que se creà Benimaclet Descansa, una plataforma d'internet per a defendre el dret al descans. Des d'aquell moment no ha segut possible acabar en el problema a pesar d'estar denunciant en internet i la prensa de manera insistent.

Els veïns han denunciat l'absència de Associació de Veïns de Benimaclet i han tornat a demanar s'implique més en el problema i permeta acabar d'una volta en el problema.

S'ha llegit un manifest a favor del descans i el benestar dels veïns de Benimaclet i s'ha indicat que pot firmar-se en els següents comerços:
- Calçats Madrid en el carrer Baró de San Petrillo.
- Floristeria Arques en l'avinguda Emili Baró.
- Forn Cuenca en el carrer Puçol.
- Comerç de la Chocolatera en el carrer Utiel.
- Peluqueria del carrer Poetes Anònims.
- Fruts Secs del carrer Germans Villalonga.
- Quiosc Carmen de l'Av. Valladolid.

Uns veïns han confeccionat una pancarta que s'ha deixat penjada en la plaça en la que es pot llegir "Benimaclet, sin respeto no hay convivencia".

Per últim s'ha indicat que el dia 15 de Decembre se farà atra concentració en la Plaça on se duran les firmes i se valorà la possibilitat de realisar atres accions si la recollida de firmes no obté els resultats desijats. Entre les opcions de protesta s'ha parlar de talls de carrers o de la Ronda, per a que s'escolte el nostre poble, encara que s'espera que no siga necessari.




Poble de Benimaclet vol fer constar que no es l'organisadora de les concentracions, pero com qualsevol iniciativa que busque el benestar dels benimacleters serà recolzada per la nostra associació.

martes, 7 de noviembre de 2017

La casa del contrabandiste de Benimaclet

LA CASA DEL CONTRABANDISTE DE BENIMACLET

A principis del segle XX començà la construcció d'un chalet en mig de l'Horta de Benimaclet. Els llauradors de la zona assistien a l'alçament de la casa en sorpresa degut a que l'horta era de la gent de camp i no coneixien a l'amo d'esta nova casa. Les gents comentaven que el lloc triat estava prou amagat dels camins principals, amagada a les vistes dels carreters que passaren pel camí Farinós, oculta darrere de casa Zarzo.

En pocs mesos estava alçada el chalet de dos plantes, en fachada cara a la mar i un magnífic jardí que sorprenia als que el varen vore. Només acabar-se la construcció una família anà a instalar-se en la vivenda. L'amo era un home de complexió forta, en bigot i en uns quilos de més. Sempre vestia elegantment, en trage i barret, a pesar de viure en mig de l'horta. Mai se'l va vore pels casinos del poble ni per les tendes a on se reunien els llauradors i hòmens del poble per les vesprades a fer la partideta de truc i comentar l'actualitat.

El veïnat tenia clar que els nous veïns tenien una bona posició econòmica. No vivien del camp, l'amo no era advocat, mege o polític. Per molt que intentaren averiguar sobre l'ocupació d'aquell personage, res sabien. Passava dies sancers en la casa, com si no treballara i després desapareixia durant algun temps. Els veïns més pròxims comentaven que algunes nits se l'havia vist eixir de casa a hores intempestives, sense fer cap soroll.

Els fills d'aquella familia poc a poc anaren guanyant-se la confiança dels veïnets de la seua edat. Començaren a compartir jocs en ells, pero mai portaven als chiquets a la seua casa. Quan se'ls preguntava per la faena de son pare sempre responien en evasives.

Una nit d'estiu, de matinada, el tio Voro, un veí que havia tingut que matinar més de lo comú per que li tocava l'aigua de regar, se trobà per la senda que conduïa al Ferrocarril de Saragossa, la via churra, a l'amo de la casa carregat en uns fardos.

De vesprada, el tio Voro contà en el Casino de Benimaclet lo que havia vist. En poques hores per tot el poble corregueren tot tipo de comentaris sobre les possibles interpretacions. Uns dien que es tractava d'un assessí i dins d'aquell fardo amagava un cos. Atres comentaven que se'n anava de casa, fart de la seua dòna i els seus fills. No faltà qui comentara que si portava un fardo era perque volia amargar alguna cosa i tal volta fora un lladre...

Quan la gent passava prop de la casa s'aguaitava involuntàriament, volent vore algun indici que aclarira aquell succés que tenia a mig poble cavilant.

Els habitants de la casa varen ser sabedors dels rumors. L'ama anava a comprar al mercat de Benimaclet i una de les tenderes, en la que tenia més confiança, li havia comentat tot lo que se comentava en el poble. L'ama no donà explicació a l'assunt del fardo, només se llimità a dir-li a la tendera lo dotora que era la gent de Benimaclet.

Des d'aquell dia el nou Chalet passà a ser menys misteriós. Els fills permetien als seus amics acostar-se a sa casa, jugar en el jardí i inclús entrar dins de casa. L'ama inclús donà de berenar en alguna ocasió a algun dels amiguets dels seus fills.

Aquells chiquets pogueren vore en els seus ulls el lux que hi havia en aquella casa. Un gran rebedor en espills i tapissos. Una cuina econòmica en un gran rebost replet de pernils, arròs, conserves,... La planta baixa se completava en un parell d'habitacions tancades i un quarto de bany en tocador i banyera de marbre. Des del rebedor eixia una gran escala que pujava a la planta principal, a on estaven les habitacions. Els menuts només pogueren vore les habitacions dels fills, en grans llits en dosser, llànties d'aranya de cristal, cortines en motius renaixentistes i estores orientals. Aquell aproximament al veïnat va ser que l'assunt del fardo quedara oblidat.

Passats uns mesos, una matinada d'hivern molt freda, el tio Voro tornà a vore a l'amo de la casa que anava per la mateixa senda que portava a la via Churra duent un fardo en els braços. Pero en esta ocasió el tio Vore se'l trobà de cara i no tingué més remei que saludar-lo:
- Bona nit- va dir el llaurador.
- Bona nit- contestà educadament l'amo de la casa.
- ¿Qué fa un home com vosté, estes sendes fangoses ad estes hores de la matinada?
El tio Voro va fer la pregunta sense cap malicia, no per dotor, sino per educació. Aquell misteriós home entengué l'intenció del llaurador i se se sincerà en el llaurador:
- Mire tio Voro, en el fardo duc un trage de canonge. Me'n vaig a Roma a pegar un colp. Si torne d'esta no tornareu a passar necessitat cap dels meus veïns. Desige'm sort, la necessitaré. Si me torna a vore, sàpia que la seua vida canviarà.
- ¡Qué tinga sort!, per la part que me toca. ¡Pero vaja en conte! El veïnat els estima molt.
- ¡Moltes gràcies!

El tio Voro esta volta no contà res en el Casino. Passava les nits ensomiant que estaria fent el seu estrafalari veí. ¿Tornaria?¿Quin tipo de colp aniria a dur a terme.?¿Repartiria el seu botí entre els veïns?
A les poques semanes la casa quedà deshabitada, de la nit al matí. L'ama i els chiquets desaparegueren sense donar raó. La casa se posà en venda.

Llavors el tio Voro contà la conversació que havia tingut en l'amo del chalet als seus companyers de partida de truc. Uns dien que tot seria mentira que el tio Voro tenia molta imaginació, uns atres pensaven que la família hauria anat a trobar-se en l'amo per a no compartir el botí.

Al cap d'un any el tio Voro va rebre una carta des d'Itàlia. Les males notícies se confirmaren, l'havien descobert durant el colp i ara estava en una presó de Roma complit condena.

El chalet va ser comprat per una família d'orige mallorquí, que va viure allí durant alguns anys. Més tart va quedar deshabitada i començà la seua decadència. Encara hui podem vore-la junt a la Ronda Nort, rodejada del mateix misteri que fa 100 anys.





domingo, 5 de noviembre de 2017

Curació miraculosa a un benimacleter

CURACIÓ MIRACULOSA A UN BENIMACLETER

Corria l'any 1929, la medicina tradicional estava prou atrassada i els pacients buscaven solucions màgiques a les seues malalties. Un personage va sorgir en l'Espanya del moment, Fernando Asuero, havia decidit seguir la professió dels seus antepassats: la medicina. Asuero va nàixer en Sant Sebastià en 1887. Els qui el varen conéixer asseguren que es tractava d'una persona instruïda, jovial, un home divertit, en gran sentit de l'humor, inteligent i professional.

Va estudiar Medicina en l'Universitat de Madrit, especialisant-se en otorrinolaringologia, gràcies a la seua formació en París i en l'Universitat de Cambridge. Despuix d'això, Asuero va retornar a Sant Sebastià per a treballar en l'Hospital de Sant Antonio Abat. A poc a poc es va ser guanyant les simpaties dels donostiarres, que li veen com un mege atent i simpàtic, fins que el 9 de maig de 1929, el nom de Fernando Asuero, de 42 anys d'edat, va botar a les portades de diversos diaris…

Els primers periòdics que varen parlar d'ell varen ser els ya desapareguts Informaciones, El Sol i La Veu, desencadenant la polèmica a través dels seus sensacionalistes titulars. Des d'aquell instant, el succés creixeria en intensitat provocant acalorats debats.

En aquells dies els diaris nacionals comencen a arreplegar lo que vindria a cridar-se el “mètodo Asuero”. Consistia bàsicament en realisar una cauterisació sobre la mucosa del cornet nassal, encara que posteriorment el mètodo es va simplificar fins al punt de tractar-se només de l'introducció pel nas d'un estilet en terminació en forma de roseta, en fret o templat a la flama. Una operació a través del nas que no necessitava d'habilitats especials, solament d'una maniobra per a excitar les branques terminals d'un nervi cridat trigèmin.

Era un mètodo senzill i inocu. Els malalts que acodien a la consulta del doctor Asuero podien vore mitigades o curades les seues malalties, pero mai agravades, ni tampoc vore aparéixer noves dolències. Les sanacions més espectaculars varen ser les que varen experimentar personages afligits de diversos tipos d'invalidea, pero el galé donostiarra afirmava en els seus escrits haver curat també cefalees, ciàtica, epilèpsia, sorderes, úlceres, cegueres… i no cobrava incentius per això.

Als pocs dies uns meges de Valéncia, insertaren en el diari El Pueblo, una crida per a aplicar la tècnica de manera gratuïta als pacientes que ho desijaren. Aixina els doctors Muñoz Carbonero i Agustin Campos, otorrins els dos, aplicaren la tècnica en gran èxit en voluntaris de la ciutat de Valéncia i rodalies.

Un dels pacients curats va ser Antonio Brocal i Grau de 45 anys i veï de Benimaclet, que fea més de vint anys que estava invàlit. 




El diari El Pueblo ho descriu aixina:

Antonio Brocal Grau de 45 años, de Benimaclet a consecuencia de una artritis no podía mover la extremidad izquierda, ayudándose para caminar en dos cayados; pero después de aplicarsele el tratamiento, el enfermo salió por su pie a la calle, dando unos paseos sin necesidad de apoyo, entre la alegria propia, la de la mujer que le acompañaba y el asombro del público que presenció la escensa.
La mujer exclamaba:
-¡Quin escándalo se mourà en Benimaclet cuant el vechen aixina, después de vint añs sinse poder acaminar!
Todos los enfermos tratados quedaron en la clíncia durante unas horas con objeto de estudiar el resultado, los médicos que asistieron a la sesión y que continúan en la reserva que se han impuesto desde que comenzaron estos ensayos.

A continuació en la Facultat de Medicina El Doctor Campos, que era Professor d'Otorrinolaringología, continuà en els estudis en pacients. Va provar en dos pacientes que patien lordosis i coxalgia bilateral i monoplexia en disartria en resultat negatiu. En vista d'estos resultats se varen detindre els experiments en Valéncia, mentres el doctor Asuero continuava en Madrit.

La sospita de l'orige psicògen d'un bon número de casos en manifestacions neurològiques, seus o d'atres meges que varen aplicar el seu método, es basa en l'espectacular recuperació d'invàlits que ixen corrent de la consulta a penes aplicada la màgica “asueroterapia”. Provablement ell mateixa sospitava la naturalea psicogena d'estos casos quan aclarix, en La Vanguardia del 26 de maig de 1929, lo següent: “Yo no soc un sabi. Simplement sostinc que el meu procediment, inútil quan entropeça en una lesió orgànica, en atres malalties d'orige nerviós, com a paràlisis funcionals, produïx efectes sorprenents”

En conclusió les prodigioses curacions del doctor Asuero, com la del de Benimaclet, representa un interessant eixemple històric de l'efecte placebo en la curació de processos neurològics d'orige psicògen i també la considerable freqüència d'estos trastorns en el primer terç del sigle XX en Espanya.


miércoles, 1 de noviembre de 2017

Dia de Tots Sants 2017

DIA DE TOTS SANTS 2017

Hui s'ha celebrat el dia de Tots Sants en Benimaclet. Com hem pogut llegir en el nostre blog, Benimaclet manté en el Cementeri Parroquial una de les seues senyes d'identitat que recorden que fórem un poble. Des de temps immemorial els valencians celebrem el dia de Tots Sants visitant als que ya no estan entre nosatres. Des de fa uns pocs anys s'està introduint una tradició anglosaxona (Halloween) que vol desplaçar les que nos som pròpies.

Nos recorda l'Observatori de la Llengua que Halloween es la contracció de l’expressió anglesa All Hallow’s Eve, el significat de la qual es vespra de Tots Sants. Esta seria una solució correcta, pero si mirem cóm nomenem els valencians a les nits de la vespra d’alguna festivitat, trobem per eixemple: Nit de Nadal i Nit de Cap d’Any. Per lo tant, una millor solució seria Nit de Tots Sants.

Tot açò, sense oblidar que se tracta d’una tradició estrangera i aliena a la cultura valenciana. Per a les festivitats al voltant del dia 1 de novembre, tenim varies construccions valencianes. Este dia, en valencià se diu Tots Sants. Segons la tradició valenciana, les animes baixen per a estar entre els seus familiars, a les que popularment se dona el nom d’animetes. La gent posava uns ciris en un recipient en aigua, als quals denominaven palometes, per a que no se perguen i puguen tornar d’a on venen. A les dotze del migdia del dia 2, estes animetes deixen als seus sers volguts i continuen el seu camí. Este dia rep el nom de Dia de les Animetes.


Hui ha estat en el Cementeri Parroquial de Benimaclet el bisbe auxiliar, Xavier Salinas, que ha celebrat una missa a les 12:30 del migdia en el mateix cementeri. El cementeri ha segut visitats per mils de veïns que tenen als seus familiars i amics reposant en este lloc sant.


domingo, 29 de octubre de 2017

El Cementeri de Benimaclet

EL CEMENTERI DE BENIMACLET

El Fossar de Benimaclet

Durant casi dos sigles, quan el Lloc de Benimaclet formava part de la parròquia matriu de Sant Esteve, els seus habitants disponien d'un cementeri propi, pero no en el lloc de la seua demarcació sino en el centre de Valéncia, en lo que hui és carrer de Bonaire (prop de lo que hui es la Plaça de Tetuan). El cementeri es denominava Fosar de Benimaclet.

Situació del Fossar de Benimaclet
Allí es portaven els morts d'este poble. El mig de transport podia ser en carro o a muscles. Sembla ser que esta última modalitat era la més usual. Hi havia ya un itinerari previst, este era a través del desaparegut Camí Vell de Benimaclet, i que en acabant de travessar camps, séquies, etc. tenia l'entrada a Valéncia pel Pont del Real. Una volta creuat este, l'itinerari que seguia la comitiva passava pel descampat de la plaça de Predicadors, sempre a la dreta, fins al carrer Chufa en que es trobava el Fosar. Atres carrers que ho delimitaven eren les de la Congregació Saboners i un menut carreró que el circumdava acabant en una plaça en la que desembocava el carrer Altar de Sant Vicent. Hui eixos carrers han canviat i vénen a ser Bonarie, Conde Montornés, Mar, etc.

En l'Iglésia Benimaclet

Pels llibres i en anotacions concretes se deduïx que a l'hora d'efectuar sepelis, hi ha dos llocs a on poder fer-ho. Tal volta fins a junts, pero diferenciats en quant que un d'ells, el Vas dels Sants era lloc habitual de sepeli de tots els confrares i la seua família. El tenien com a assegurat. No obstant podia enterrar-se en eixe Vas, encara que no es pertanyguera a la Confraria, això sí, pagant la cantitat estipulada en eixe moment.
Un atre lloc era el Vas de les ànimes. Ací s'enterrava a tots aquells que eren aliens a la confraria i qui dictaminava o autorisava el seu sepeli era l'autoritat civil del moment perque es parla de llicència del Sr. Oficial. Ací se donen casos, com el que descriu el retor, que “va ser enterrat per amor de Deu per no tindre cosa alguna”.
De distintes parts, i no solament de la feligresía, serien enterrats en el Vas dels sants. Se portaven difunts d'Alboraya i Russafa, lo que nos dona a entendre que Benimaclet per ser la Sèu de la Confraria dels Sants de la Pedra, atrea als devots llauradors de tota l'horta de Valéncia. Tal volta per això les taxes de defunció i sepelis en la Parròquia es veen abultades quan en realitat no eren tan numeroses.
Nos crida l'atenció l'expressió “Vas”. És una paraula que equival a cavitat o buit i ve expressada en cementeris antics. Podia també donar-li nom aquella costum de posar un got de llàgrimes que era un menut recipient que s'adjuntava a les criptes o tombes el qual es devia arreplegar i aünar les llàgrimes derramades pels familiars i amics d'aquell, els restants dels quals quedaven allí.

En el regnat de Carles III se prohibix l'enterrament en les iglésies. Els enterraments dins del recint parroquial en époques d'epidèmies havia dut molts problemes de salubritat. Els enterraments se realisaven sense caixa i damunt dels anteriors. S'acondiciona un nou emplaçament al costat de la Parròquia en camí per mig i la carretera que eixia per a Valéncia. O siga, lo que hui és el carrer de Nostra Senyora de l'Assunció i Baró de Sant Petrillo. Ací està el Cementeri durant uns quants anys.

Cementeri Vell

Entrada antiga del Cementeri Parroquial de
Benimaclet
Encara que molts anys abans ya s'havien promulgat órdens reals per a suprimir tots els cementeris en les parròquies de les ciutats, només quan apleguen les epidèmia de còlera a finals del segle XIX és quan aumenta la pressió sobre el de Benimaclet (el Cementeri General de Valéncia s'havia obert en 1807).

El cementeri municipal de Benimaclet va ser clausurat en 1879 “pels perjuïns que pogueren causar la salut del veïnat”, i en virtut de l'aprovació d'un dictamen de la Comissió de Cementeris d'este mateix any en el que es proponia:
1º Que des del primer de Giner pròxim quede tancat el cementeri cridat de Benimaclet donant-se sepultura als cadàvers que procedixquen d'aquell poble en el Cementeri General.
2º Que s'ordena a l'alcalde pedàneu de Benimaclet que arreplegue la clau del citat cementeri i l'entregue abans de les tres hores de la vesprada del dia primer de Giner de 1880 pròxim al president de la Comissió municipal de cementeris.
3º Que se done conte raonat d'estos acorts a l'Excm. Sr. arquebisbe de la diòcesis per al seu coneiximent i efectes oportuns.

Caseta nº1 del Cementeri de Benimaclet de Rosa Monserrat Giner morta el 26-11-1880. Degué posar-se en el Cementeri General de Valéncia i en acabant traspassar-se al Parroquial de Benimaclet quan se va obrir.










 Al no prosperar l'oferiment d'uns veïns de Benimaclet, en decembre de 1879, i, posteriorment, el del retor de Benimaclet, D. Francisco Català i Boscá, en febrer de de 1889, sobre cessió del terreny que ocupava dit cementeri per més que la Corporació Municipal no posara en dubte el dret que assistia a la Junta de Fabrica de la Parròquia. Finalment se porta a efecte l'iniciativa de varis veïns de Benimaclet de construir, en fondos propis, un nou cementeri.

Per a poder complimentar estes normes es compren terrenys en la partida de Vera. Li va cabre a D. Francisco Català iniciar eixe trasllat proporcionant eixe menut reducte del nostre cementeri que cridem “Vell”. El camp en que va ser construït en aquell temps nou cementeri, pertanyia a D. José Francisco Ciurana Ferrandis, àlies Pepe Franco. El camp era de sis fanecades. Es va construir solament una part, la que hui es diu cementeri Vell, i en acabant se va ampliar o és lo que actualment es diu sector Eixample. La fanecada es va pagar a 150 pessetes.

Per a la construcció d'este cementeri varen contribuir molts feligresos carrejant pedres i materials des de la pedrera de Burjassot. Encara es poden enumerar alguns d'ells: Purna, Pepe Franco, Andreuet de Benlliure, Talpo, Cafis, Lluïs de Plaça, etc. Açò es dona en els últims anys del sigle dèneu (1896-99).


Sector Eixample

D. Miguel Zaragozà Barber, retor en eixe moment, és el que s'encarrega de l'ampliació habilitant lo restant de les 6 fanecades donant-li a este sector el nom de “Eixample”. No podem fixar data de construcció, puix i va ampliant a poc a poc segons les necessitats. Sí que sabem que els primers sepelis que es realisen són en 1925. Durant la Segon República, seguint les noves lleis anticlericals, com el cementeri era parroquial, com en moltes atres coses, quedaren confiscades per l'Ajuntament. En aquells anys no es varen construir més casetes degut a que les necessitats de la població eren atres. Aquells que no havien comprat caseta hagueren de ser soterrats en terra (i serien traspassats a casetes una volta finalisada la Guerra). Durant la Guerra Civil el Comité Revolucionari de Benimaclet va expropiar el Cementeri Parroquial.

Soterrament dels Màrtirs Salesians
en 1940 en el Cementeri de Benimaclet
Durant aquells moments se varen profanar les sepultures dels P.P. Salesians i les del que va ser cura retor d'esta, D. Francisco Català i Boscà. Dels cadàvers dels P.P. Salesians profanats, deu fer-se menció del que va ser condiscípul de Sant Joan de Bosco, D. Santiago Elrione, Popular i apreciat vicari de Sant Antoni Abat del carrer de Sagunt i un germà salesià mort, segons s'afirma en gran conte de santitat, per lo que es trobava inhumat en lloc preferent. A partir d'ahí fins que acaba el conflicte, tots els enterrament varen ser civils, sense que fora permés signe algun catòlic.





Sector Nou

En els terrenys adquirits per al cementeri per D. Sebastián Zaragozà, un nou sector s'afig al núcleu primari. Encara que es compra una extensió determinada, no es pot construir en la seua totalitat. Li afecta el proyecte de l'autopista en les seues servituts. De les 5 fanecades i dèu braces comprades als seus propietaris queda un triàngul en una superfície de 272 metros no edificador. Este terreny és una propietat indivisa que pertany a quatre propietaris, a els que es posa d'acort per a la seua venda. L'inscripció en el registre a nom de la Parròquia es fa el 16 d'Agost de 1960. En 1961, una volta construït, es beneïx este sector pel Bisbe Auxiliar.

Sector 4.D.

En l'increment de població, les necessitats d'enterrament en Benimaclet aumenten i s'intenta respondre ad això per mig de la construcció d'un nou sector. Per ad això es van adquirint, per part de l'Administració del Cementeri, parceles de terreny a distints propietaris. La primera compra es fa el 16 de Novembre de 1973. Són 4 fanecades. La segona compra és el 31 d'octubre de 1975, en 4 fanecades i cent huitanta braces; i la tercera, el dia 20 de novembre de 1986. Esta volta són tres fanecades. La promoció i gestió de tot açò, està a càrrec de D. Juan Luis Orquín, retor del moment.

D. Juan s'encarrega també d'allò que suponia una assignatura pendent, i és, la netea i embelliment del cementeri per mig de l'ubicació d'una menuda pero moderna capella dins d'un entorn molt agradable. Supon un espai idòneu per a celebracions multitudinàries en la festivitat de Tots els Sants.

Inauguració del Panteó Sacerdotal
En els últims anys s'ha construït el Pabelló Sacerdotal, en el lloc que ocupava la sepultura del Pare Català, promotor del cementeri. En este pabelló s'han traspassat les restes dels dos últims rectors de Benimaclet Don Miguel Zaragozà i Don Sebastiàn Zaragozà (que estaven en el mig del cementeri, junt a l'ossari). La làpida del Pare Català que ocupava este lloc actualment no es troba allí, tal volta estiga en la cripta.
Poble de Benimaclet