Un dia en el vell Benimaclet

UN DIA EN EL VELL BENIMACLET

Es de nit, Benimaclet dorm baix un cel estrelat. Les veus cessen i la gen llauradora descansa en son llit. Eixos llauradors que es guanyen el pa de cada dia en el seu suor i deixant-se les costelles en la terra assaonada per les sequies de Vera. La brisa llevantina que arriba del Mediterraneu pega de ple en les cares tallades i morenes dels habitants de les barraques i alqueries de Benimaclet.

Ya es l'hora, el cant del gall anuncia l'arribada de l'enjorn. La mar blavosa es convertix en pur argent de llei i l'arena de la plaja comença a endaurar-se. Les gavines creuen el cel mig lila que va aclarint-se...

-Miquel, alçat!, que ya tens la malta apunt.

-Ya vaig dona, ya vaig.

-Che corre!. l'haca i la tartana t'esperen i els jornalers estan arribant.

Miquel es un bon llaurador, mima els seus terrenys i cuida ses collites. L'any passat guanya molts diners en els melons d'Alger, pero encara no ha vist un centim (¡ te que callar, perque aixina es la vida d'un llaurador!.

Mentres l'home va al camp, Ampar, sa dona, va al mercat del poble, es divendres i hi ha mes parades per poder regatejar emportar-se l'aliment per als seus. Ella, porta l'economia de la llar, i com a llauradora es conservadora i te que saber administrar els guanys. Quan la calor ofega, alla al migdia, Miquel decidix tornar-se'n a casa. La frescor de la barraca dona als inquilins un cert aire de benestar i de segur que no la canviarien per res del mon.

Ampar s'ha deixat el bollit a poc foc per a quan arribe ya estiga el dinar fet.

L'home fica la botija en la taula i les culleres i forquetes de fusta junt a les servilletes. sap que si ho fa despres de dinar tindrà com a recompensa una copa i un puro caliquenyo.

Despres de dinar. una bona becedeta baix l'ombra d'una figuera es el regal mes preat. Mentres l'home descansa la dona fa punt de gancho. Un gorret per al seu fill chicotet. Tonico.

Quan les fortes hores de Llorenç passen, Miquel torna a la llavor, ya li queda poc per finalisar la jornada...

-Ampar!, ya estic aci.

-¿Has vist a Toníco?

-No, no l'he vist.

I al acabar de dir estes paraules apereix Tonet en unes quantes granotes i cabotets, vol que son pare li faça un criadero. ¡fins que no lí'l faça no deixara d'encaboter-se (aixina son els chiquets).

Torna a estar Catalina en el cel i despres de sopar allipebre esgarrat. Ampar done les bones nits als fills i es gita. Dema es dissabte i sa llavor continua.

Ronquit per aci, ronquit per alla no deixen dormir a ningu, des de fora de la barraca es senten els ronquits, pero Ampar ya s'ha acostumat ¡no pot dormir si li falten els ronquits del seu home!. Estan molt units ¡res els podrà separar!.

Josep Puchades i Vicent (1994)

(Primer premi de narrativa jovenil de Lo Rat Penat)

Publicat en el llibre de Festes del Crist de Benimaclet de l'any 1994