jueves, 20 de abril de 2017

Amparo Galan, florista en Benimaclet

AMPARO GALÁN, FLORISTA EN BENIMACLET

Amparo Galan. Foto: Las Provincias
Amparo Galan està a punt de fer 100 anys. Ella va ser la filla de la fundadora de la Floristeria Amanda, una institució en la ciutat de Valéncia. Durant molts anys la Floristeria Amanda va estar assentada en el Camí Farinós de Benimaclet. Hagueren de traslladar-se des de l'Hort del Santíssim (en el Camí de Benimaclet, prop de lo que hui es l'Alameda) per una expropiació. En Benimaclet trobaren l'Alqueria Tello la qual transformaren en alqueria-jardí, un lloc idílic en l'horta de Benimaclet. En els anys 90 del segle passat, atra volta les expropiacions i els PAIs obligaren a la família Galán a abandonar aquella idílica Alqueria, que hui ha segut ocupada pel CSOA -Centre Social Okupat Anarquista l'Horta.

En motiu d'estos 100 anys de vida, el diari Las Provincias ha dedicat un artícul a Amparo Galan, que reproduïm a continuació.

«La terra dona vida», ho pensava en 18 anys quan va començar en el negoci familiar de les flors i a dia de hui, a les portes d'aplegar a la centúria, Amparo Galan seguix repetint el seu lema en orgull perque «les flors i la terra m'ho han donat tot en estos 100 anys de vida».

Una vida en la que ha vist passar des del rei Alfonso XIII, la república, la guerra, la postguerra, el franquisme, fins a la «crisis econòmica i de valors» que sofrix la societat actual. Pero ella confessa que mai ha tingut por a res. Criada per dònes en faltar el seu pare als 35 anys d'edat va deprendre «la capacitat i la força» del sexe femení.

«Es pensen que les dònes d'abans eren ignorants pero la meua yaya parlava tres idiomes i escrivia; la meua mare va agarrar les regnes d'un negoci i el va fer créixer; i yo sempre independent, no em vaig casar per a cuidar a la meua mare que tant m'havia donat, he recorregut el món sancer a soles i he transmés l'art floral a les noves generacions per a que perdure», va explicar Galan a LAS PROVINCIAS.

L'orige de la floristeria que ha donat sentit a la seua vida, on hui als seus casi 100 anys la seguixen cridant “jefa”, està en el famós Hort del Santíssim, propietat familiar a la que acodien pintors com Benlliure o Sorolla i del que varen escriure Vicente Blasco Ibáñez i Teodoro Llorente. «Recorde com allí es varen realisar les primeres partides de tenis d'Espanya en una cancha que teníem, era un lloc en molta vida», recorda. I lo que va començar en un lloc ambulant i després un quiosc, ha donat lloc despuix de cinc generacions, a la floristeria Amanda del carrer Lauria, que porta el nom de la seua mare i la seua germana a les que tant troba a faltar. «Sempre he posat molt de carinyo en tot lo que he fet per això tinc clients de fa més de 60 anys i forme a chiques que venen de l'estranger per a que deprenguen a cuidar i manipular plantes i flors», va alegar.

Hui, feliç per tot lo vixcut, contínua acodint tots els dies a la seua casa, a Flors Amanda, com la dòna treballadora i inmarchitable que ha segut sempre.


Font: http://www.lasprovincias.es/comunitat/201704/19/llegar-anos-seguir-flor-20170419002229-v.html

lunes, 17 de abril de 2017

Les Aleluyes de Pasqua en Benimaclet

LES ALELUYES DE PASQUA


Les aleluyes son cada una de les estampetes que portaven escrita la paraula Aleluya i que es tiraven als assistents a la missa quan el retor cantava l’aleluya el Dissabte Sant. Per extensió, cada una de les estampetes de tema piadós que es tiraven al públic quan passava la processó. En Benimaclet seguixen llançant-se el dumenge de Resurrecció, durant la processó de l'Encontre.
Sorgides en la França del sigle XVI i de temàtica religiosa, varen tindre el seu major auge en el XVIII.
La tradició se manté en molts pobles valencians com Algemesí, Ontinyent, Sueca, Massanassa,... En Elig el matí del Dumenge de Resurrecció al pas de les imàgens de Crist Resucitat i l'Assunció (Patrona d'Elig) mils d'Ilicitans i visitants llancen des de balcons i terrats mils d'estampes en imàgens religioses i fotografies de les distintes imàgens de les Confraries i Germandats de la Ciutat. Benimaclet és un dels pobles que encara conserven esta tradició ya desapareguda en atres poblacions.
Estes Aleluyes tradicionalment han segut escrites en valencià. En Benimaclet hem tingut dos escritors que han destacat en l'escritura d'Aleluyes: Carles Salvador i Amparo Nicolau.

De Carles Salvador


Les Clavarieses a la Verge dels Dolors
A la Verge dels Dolors
va pregant la Clavariesa
que porta l'ànima encesa
pels més purs, divins amors.
Ve a calmar-li les tristors
per les penes del seu Fill.
I en el seu pregar senzill
ompli d'aigua amarga els ulls
que son per al Cel arrulls
i són dels Dolors l'Espill



Pepita Bori Montañana
Un capollet sense felicitat
i un cor tot ple de clarors;
la seua cara és un cel
on lluïxen els amors
dolços com bresca de mel.



Encarna Cuenca Garcia
A la Verche dels Dolors
humil ve la clavariesa;
porta alegries i plors
i en un pom d'hermoses flors,
els sospirs d'una promesa.



Maruja Valls Lacruz
Mira-la si està templà
(ella asoles val per mil).
Com a rosa perfumà
pel jardí d'este mín va
sobre els clavells de l'abril.



A les clavarieses
Dins de l'airecel tot net
una veu fina s'escolta
que diu amb un goig complet:
Ja esteu ací una atra volta
a adorar Benimaclet



 D'Amparo Nicolau
Senyora del Cel
Apurat en esta terra
el calze de l'amargura
emprengueres, Verge pura
el camí per a la Glòria.
I per això ens diu la Història
que els angels i els serafins
en trompetes i clarins
te proclamaren Senyora,
per a bé del nostre mal,
sobirana emperadora
d'eixe Reine Celestial



Al.leluia
Quin és eixe gran tresor
que Benimaclet blasona?
Quin és? La seua Patrona,
la Reina del nostre cor,
La que admirem en fervor
i adorem com se mereix
i dins del nostre pit creixent
per ella el més gran amor.
Un ¡vixca! En el seu honor
hui llancem a tot vent
i des del cel, en gran goig,
és ben segut que mos sent.




sábado, 15 de abril de 2017

Bon dia de Pasqua

BON DIA DE PASQUA

Desde Poble de Benimaclet vos desigem un bon dia de Pasqua a tots els veïns del poble de Benimaclet.



Processó de l'Encontre

PROCESSÓ DE L'ENCONTRE

El Dumenge de Pasqua a les 10 hores se celebra en la plaça del poble de Benimaclet la tradicional processó de l'encontre. És una processó històrica que cada any recorre els carrers de Benimaclet i en la que participa part del poble.

En la processó participen dos imàgens, la del Crist resucitat i la de La Dolorosa, que se troben en la Plaça de Benimaclet i es produïx un repic de campanes, soltament de coloms i llançament d'aleluyes.

En 1934 el diari “Las Provincias” es fea resò de la processó de Benimaclet i podem vore les similituts d'aquella processó en la que es celebra hui en dia. A continuació reproduïm les lletres que se dedicaren a narrar lo que va trascorrer en Benimaclet:

Processó de l'Encontre de 1948
La nota culminante de este renacer religioso ha sido el Encuentro de la mañana de Pascua; dos años que el vecindario no había contemplado su tradicional Encuentro. El entusiasmo desbordante tenía aires de triunfo y aires de libertad, recobrado después del bienio sectario de Azaña.

Organizáronse las mismas, que siguieron distinto itinerario. La Cofradia de los Dolores toda, con su Madre la Santísima Virgen, recorrió las calles de la Asunción, Valencia, Cristo de la Providencia, Benimaclet a la plaza de la Iglesia.

Acto seguido salió la cruz parroquial, niños del catecismo, bandera, socios de la Derecha Regional, tradicionalistas, palmas, incienso y la preciosa imagen de Jesús Resucitado, con el clero parroquial, recorrió las calles de Benimaclet, callejón, plaza, para coincidir ambas en la plaza de la Iglesia.

Reunidas ambas en el punto anteriormente indicado entre aclamaciones de júbilo, suelta de palomas aleluyas, carcasas, tracas y a los arcordes de la banda de música, reorganizóse ésta, retornando a la iglesia.

Seguidamente comenzó la misa mayor, en la cual se ejecutó a gran orquesta y voces la partitura en “la” de don Salvador Giner, y en la que el reverendo padre Luis Colomer pronunció un elocuente sermón.
Luego de la misa, organizóse nuevamente para trasladar la imagen de los Dolores a casa de la clavariesa para el año próximo, señorita Consuelito Huerta, sita en la calle de Valencia 45 y la Virgen del Sufragio en la misma calle, número 22, a doña Asunción Bori.
La citada calle era un hervidero de gente, que no cesaba de aplaudir y dar vivas a su Madre Santísima.
Luego, disparóse una kilométrica traca que recorrió la carrera de la procesión.
El tercer dia de Pascua organizóse la procesión para trasladar la imagen de los Dolores a la Parroquia. El corto trayecto estaba apiñado de gente, como jamás se había conocido.
Entra la Virgen en la iglesia, luces, tracas, vivas, aplausos, lágrimas, muchas lágrimas de emoción, terminando con solemne Salve




martes, 11 de abril de 2017

La rebelió de les mones en Benimaclet

LA REBELIÓ DE LES MONES EN BENIMACLET


En els primers anys de la posguerra la farina era un be molt escàs i somés al racionament. La recent Guerra Civil havia destrossat els camps de cultiu i les infrastructures per a la seua producció i distribució. Una orde ministerial de 14 de maig de 1939, va establir el règim de racionament en Espanya per als productes bàsics alimenticis i de primera necessitat (Cada persona tenia dret a la semana a 125 grams de carn, 1/4 litro d'oli, 250 grams de pa negre, 100 grams d'arròs, 100 grams de llentilles, un tros de sabó i atres artículs de primera necessitat entre els que s'incloïa el tabac). El racionament no alcançava a cobrir les necessitats alimentícies bàsiques de la població, per lo que varen viure anys de fam i misèria.

A banda del racionament el Governador Civil de Valéncia va dictar una norma per la qual prohibia expressament utilisar la farina existent per a atra cosa que no fora el pa que havia d'entregar-se a la població en les cartilles de racionament. Per tal de fer complir la norma va establir fortes sancions per als propietaris dels forns que no compliren aquell manament.

Per Pasqua era, i és encara, tradicional que els chiquets de Benimaclet se menjaren la mona de Pasqua. La mona de Pasqua és un aliment típic de la rebosteria valenciana. És una coca que se fa en l'época de Pasqua la degustació de la qual simbolisa que la Quaresma i les seues abstinències s'han acabat. El nom prové de la munna o mouna, terme àrap que significa «recapte de la boca», regal que els musulmans feyen als seus senyors.

En les terres valencianes existixen diverses varietats. La que es consumix durant les festes de Pasqua és un pasticet elaborat en la mateixa massa que el panou que porta un o varis ous (depenent del tamany) en la corfa pintada (ous de Pasqua). Estos ous són introduïts com a element decoratiu encara que també ajuden a donar forma al dolç. Les formes són molt diverses encara que solen ser la d'algun animal com una serp, sangrantana o mona. Finalment, està recoberta per anisets de colors.

La prohibició del Governador prohibia que els forns de Benimaclet pogueren coure mones en les seues instalacions. Les mares anaren a parlar en els forners, pero cap d'ells volgué arriscar-se a ser sancionats (no era moment per a contradir a un Governador del nou règim franquista).

Las mares estaven decidides a no deixar als chiquets de Benimaclet sense mona de Pasqua, aixina és que decidiren un pla. Juntaren tota la farina de la disponien. Se dividiren per cases i pastaren la massa. En acabant repartien les mones per a coure-les en els forns de les cases que tenien cuina econòmica. Els forns de les cuines econòmiques no pararen de funcionar en tot el dia. En cada fornada només cabien 4 o 5 mones i disponien de pocs forns. Cada pasterada se repartia pels forns en premura i recapte, en la precaució de no cridar l'atenció de l'autoritat.


Finalment el dia de Pasqua els chiquets pogueren menjar-se la mona, mentres botaven a la corda i empinaven el cacherulo.

domingo, 9 de abril de 2017

El Pare Català

EL PARE CATALÀ




Francisco Català i Boscà va nàixer en la Vila d'Oliva l'any 1853 fill de Donya Josefa Boscá i Sòria natural d'Oliva i de Don Antonio Catalá i Benavent de Benicolet.
Despuix dels seus estudis, que varen deure ser lluents, pel seu títul de Doctor, aplega a Benimaclet el dia 24 de maig de 1886, als seus 33 anys. La seua estància en el poble de Benimaclet va ser relativament curta, només 13 anys, per una mort prematura, als 46 anys.
Per a definir-ho, podríem fer-ho per una frase que se li atribuïx i per les seues obres, que estes si que nos han aplegat.

“La sotana bruta, pero el cor net" aixina responia ad aquells que entre li acusaven de descuidat perque les seues sotanes no eren precisament resplandentets per la seua neteja. Açò, més la llectura del seu testament, nos definix a Don Francisco com una persona senzilla, bondadosa, i que passava de certs detalls que ell no considerava primordials..
El Benimaclet que ell va conéixer, en un cens del seu temps, es componia de 84 cases i 528 famílies. També li va tocar viure una història general prou interessant.
Poc podem dir de la pastoral desenrollada per Don Francisco, ya que els llibres parroquials de la seua época, que nos podrien ilustrar un tant, han desaparegut. No obstant, va deure ser fructífera per algun aspecte dels pocs que podem constatar. En l'any 1898 rebia la santa Visita Pastoral del Sr. Arquebisbe de Valéncia, Don Sebastián Herrero. Prèviament ad ella, havia administrat la confirmació a 238 fidels en la nostra Parròquia. Els padrins d'aquella ceremònia que es va celebrar el dia 3 de novembre de 1898, varen ser D. Carmelo Pastor i Coll i D. Manuela Albert i Badía, llauradors, naturals, veïns i casats en esta parròquia.
Portava molts anys arrastrant Benimaclet un problema, el seu cementeri. Des de principi de sigle XIX els cementeris estaven traslladant-se a les afores de les poblacions. En 1878 el de Benimaclet seguia en el centre de la població, junt a la parròquia. En aquell moment les autoritats sanitàries varen manar la seua clausura. Els habitants de Benimaclet havien d'enterrar als seus morts en el Cementeri General de Valéncia (a uns quants quilómetros de Benimaclet), en les molèsties que açò portava donat que no existien els mijos de comunicació de hui en dia. El Pare Català va tindre l'idea de construir un nou Cementeri Parroquial en Benimaclet, ya que l'Ajuntament de Benimaclet ya no existia i no podia iniciar este proyecte.
El camp en que va ser construït el nou cementeri pertanyia a D. José Francisco Ciurana Ferrandis, àlies Pepe Franco (família de José María Ciurana, el Rullo). El camp era de sis fanecades. Es va construir solament una part, la que hui es diu cementeri Vell i despuix es va ampliar i és lo que actualment es diu sector Eixample. La fanecada es va pagar a 150 pessetes.
Per a la construcció d'este cementeri, varen contribuir molts feligresos carrejant pedres i materials des de la pedrera de Burjassot. Encara es poden enumerar alguns d'ells: Purna, Pepe Franco, Andreuet de Benlliure, Talpo, Cafís, Lluïs de Placa, etc.

EL SEU TESTAMENT

“Delicat de salut pero en bona memòria” En esta paraules encapçala una série de clàusules de les seues últimes voluntats i en les que dispon que el seu sepeli no siga luxós; que se vista de sobre pelliça, moceta i estola; que li donen sepultura en el Cementeri de la Parròquia de Benimaclet, en la sepultura del centre, de les tres que existixen en la capella d'este cementeri, a on serà conduït per sis hòmens, donant-se'ls a cadascú la cantitat de dèu pessetes, sent els gastos del sepeli a voluntat dels marmessors.
Assigna siscentes pessetes per a misses celebrades en sufragi de la seua ànima en l'altar major.
Doscentes quaranta pessetes per a aniversaris en cada més del primer any.
Almoines per a les Iglésies de Tous, Vallés i La Granja.
Mil pessetes per a la compra de sepultura, si no la tinguera ya pagada.
Per a l'asil de Germanetes dels Pobres d'Oliva, les rendes dels camps de quatre fanecades i mija d'horta, en l'obligació de celebrar cinc misses resades cada any per la seua ànima.
Nomena hereua a la seua sirventa Petra Navarro d'estes rendes, una volta passats dèu anys, si viu encara o permaneix fadrina, revertint novament a l'Asil quan no fora este el cas.
A l'Iglésia de Benimaclet un roquet i una estola.
A dos nebodes, doscentes cinquanta i doscentes pessetes, respectivament.
A diverses amistats d'Oliva, recorts que deurien elegir entre els seus mobles i joyes.
A Salvadora Boscà, tres fanecades de terra en Oliva.
Les seues robes d'eclesiàstic, mobles, la mitat de la seua biblioteca i cent vinticinc pessetes a José Martí Donderis, si és que aplega a ser ordenat sacerdot, quedant sense efecte en qualsevol atre cas.
El restant de llibres i roba de vestir al seu germà i uns atres.
En la seua clàusula XVI, expressa que la seua voluntat és que les rendes que produïxca el camp de dotze fanecades de terra d'horta, únic que posseïx en el terme de Benimaclet, siguen destinades, deduïdes les contribucions que se satisfacen per dit camp per a fer una festa tots els anys a la Verge de l'Assunció de la seua propietat, que se celebrarà el dumenge immediat següent a l'octava de l'Assunció i ademés se celebraran també tots els anys, nou misses cantades, una en cadascú dels nou dies següents al de dita festa, tot com be de la seua ànima, en la Parròquia i poble de Benimaclet i per espai de norantanou anys, o pel màxim de temps que permeten les lleis vigents sobre el particular, en ocórrer la defunció.
A la terminació de dits norantanou anys o el màxim de temps que es fixe, o abans, en el sol cas de que alguna autoritat civil, eclesiàstica o militar, volguera immiscuir en l'assunt o expropiar-se de l'expressat camp o de les seues rendes, els senyors Cura i Coadjutor que foren llavors de la Parròquia de Benimaclet, procedirien immediatament a la venda del referit camp.
El producte líquit que s'obtinguera de la venda del camp es distribuiria d'esta forma: Una tercera part, s'invertiria en el cult i fàbrica de la Parròquia de Benimaclet, quedant a càrrec d'esta inversió, el Sr. Cura de dita parròquia i d'un individu de la Junta de Fàbrica. Una atra tercera part s'invertirà en celebració de misses resades, al fur ordinari i en sufragi de la seua ànima i les dels seus pares i benefactors, encarregant-se d'esta inversió els senyors Cura i Coadjutor de l'indicada Parròquia. I la restant tercera part, s'invertiria en almoines per a pobres i verdaderament necessitats, de l'expressada parròquia.
I finalment, nomena hereua única i universal de tots els seus bens que fins a la present no haguera dispost, a la seua sirventa Petra Navarro i Romero, condicionant i vinculant-ho tot al seu estat de fadrina.
El Dr. D. Francisco Catalá i Boscà faltava pocs dies més tart, el dia 21 de juny de 1899, complint-se tot allò que havia dispost.
En la Parròquia, una fundació Pia, al seu nom, nos ho recordarà d'un modo perpetu

Varen ser vicaris seus:
Miguel Albiñana (fins a març de 1896)
Peregrí Gimeno (fins a giner de 1898)
Batolomé Bailach (fins a giner de 1903)
Vicente Almenar (fins a giner de 1904)
Estos dos últims varen ocupar càrrec en la Rectoría Regent càrrec de D. José Lledó, per decés del Dr. Catalá.


Un grup escolar, assentat en lo que un dia fora la seua propietat en Benimaclet, farà que els chiquets en un futur es pregunten quí era eixe Pare Catalá que dona nom al seu colege: Puix, ni més ni manco, que el XXI Retor de l'Assunció de Nostra Senyora de Benimaclet.



Informació obtinguda, entre atres, del llibre de Pedro Gómez Anaya sobre els 25 rectors de Benimaclet.

jueves, 6 de abril de 2017

Pasqual Asins, poeta en Benimaclet

PASCUAL ASINS, POETA EN BENIMACLET

Pasqual Asins i Lerma naixqué en la Ciutat de Valencia en l'any 1896. En l'Escola Normal del Cap i Casal cursà els estudis de Magisteri, a on obtingué el títul de Mestre d'Ensenyança Primària en l'any 1921. D'esta época són els seus primers versos.
Cultivà l'amistat dels poetes valencians Francesc Caballero, Enric Navarro-Borrás, Carles Salvador, Josep Maria Bayarrí, Ortín els atres que, en acabant, formaren el grup que escrigué el semanari “Foc i Flama”. Membre destacat de la Joventut Valenciana, dissertà en esta entitat sobre “El factor moral del valencianisme" en paraula fàcil i docta, puix era tan bon orador com delicat poeta. En 1916 el grup Pro Poesia Valenciana, en els seus quaderns “Poetes Valencians Contemporàneus", li publica el volum “Melodies”, a on se manifestà poeta inspiradíssim. Més tart presidí Nostra Parla colaborà en les publicacions valencianes que a lo llarc de la seua vida s'han editat. L'any 1919 redacta el comentari sobre l'us del valencià segons el "Pensament Valencianiste". Pensat i Fet l'ha tingut com a un dels seus més estimats colaboradors.
En el semanari El Camí tenia al seu càrrec una secció fixa dedicada a l'ensenyança, a on glossava i comentava la vida pedagògica de la nostra terra. Fon un dels components del grup "Taula", que edita una revista i feu exposicions de carpetes de versos.
Alt empleat de la Companyia de Tramvies, no va poder dedicar-se assíduament a la poesia; pero no deixa mai d'escriure i de publicar els seus bellíssims poemes. En 1941 obtingué la Flor Natural en els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia que organisa Lo Rat Penat.
Pasqual Asins i Lerma morí el 29 de març de 1948 en el Poble de Benimaclet. Benimaclet li va dedicar un carrer, la prolongació del Carrer Alegret, en recort del seu insigne poeta.

CRIT DE VIDA (1915)

Hóra es ya de que vibren les trompetes
I se formen els patris batallóns,
I les cólles de jóvens, desinquetes,
A la Patria netegen de sayóns.

CaL que'l vérb elocuent dels convensuts
Fassa'ls córs flamejar de patriotisme,
I s'ajunten les nóstres multituts
Baix la ensenya del sá valencianisme.

Próu n'hi ha d'humillantes cobardíes;
Cada día les nóves heregies
Impossible nos fan la esclavitut.

Oh, gérmans! Nóstra clásica fieresa
Nos vól fills del honor i l'altivesa...

No escau be l'esclavage, joventud...



lunes, 3 de abril de 2017

Asensi Magraner, gran trompetiste de Benimaclet

ASENSI MAGRANER, GRAN TROMPETISTE





Asensi Magraner i Pérez (conegut en Benimaclet com Sensiet), va nàixer en el poble de Benimaclet el 20 de juliol de 1933 en el sí d'una família humil pero molt vinculada a la música. El seu fill el definixen com “senzill, humil, molt modest, pero al mateix temps ambiciós des de la seua joventut”. En solament sèt anys va tocar en la banda del Centre Instructiu Musical de Benimaclet, la banda del seu poble. Poc més tart va ingressar en el conservatori Joaquín Rodrigo de la Ciutat de Valéncia, quan contava només en 16 anys. Asensio pretenia fer coses que els demés músics no pogueren imitar.

Va compaginar els seus estudis junt en les actuacions de les figures més rellevants de l'época com Lola Flores, Manolo Escobar, Carmen Sevilla, Rocío Jurado o Vicente Parra. En est últim en “¿Dónde vas Alfonso XIII?”. Mai va buscar la fama afirma el seu fill.

Va formar part de més de 10 agrupacions musicals: l'Orquesta de Jazz, l'Orquesta de Llevant, l'Orquesta clàssica i la Banda Municipal de la Ciutat de Valéncia. En esta última va treballar com a soliste i va recórrer gran part d'Europa i va tocar en Holanda i Suïssa. Pero també va actuar en els principals teatres valencians: el Principal, el Serrano, l'Apolo, l'Ateneu o l'Alcasser. El seu fill recorda haver recorregut ciutats d'Espanya tocant en ell i aixina vaig deprendre lo que hui sap. També va ser fundador de la banda de Massamagrell, una menuda localitat de l'Horta de Valéncia.

Va faltar el 20 de juliol de 1996 per un càncer. Va rebre un homenage en el Palau de la Música. Per a recordar-li se presentà un recurs que demanava que en el seu nom es batejara un carrer dins del que va ser el seu poble, Benimaclet. Pero l'Ajuntament de Valéncia no ho va tindre a be i va decidir dedicar-li en 2007 una plaça en el seu nom, localisada junt al carrer de Jerónimo Monsoriu.


Poble de Benimaclet