domingo, 28 de mayo de 2017

Les Cases dels Ferroviaris

LES CASES DELS FERROVIARIS


El dia 28 de Maig de 1930 s'inaugurà en el poble de Benimaclet un chicotet Barri de chalets unifamiliars subvencionats per la Companyia de Tramvies. Estos chalets s'oferien a un preu reduit per als empleats d'oficina de la Companyia.

Situació del Barri dels Ferroviaris dins del Benimaclet en l'any 1945

La Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de Valéncia es va crear en 1917 a partir de la fusió de la Societat Valenciana de Tramvies i la Compagnie Génerale des Tramways de Valence (Espagne) Société Lyonnaise dedicada a l'explotació dels tramvies urbans de la ciutat de Valéncia i coneguda popularment com la Lionesa pels problemes de pago d'imposts d'esta última ya que es tractava d'una companyia estrangera.

La nova companyia (rebatejada popularment com Cacaus, Tramussos, Faves i Vi), va ser l'encarregada de gestionar els ferrocarrils de via estreta de la ciutat de Valéncia durant quarantasset anys. A conseqüència dels gravíssims danys produïts per la Gran riuada de Valéncia del 14 d'octubre de 1957 es va tancar definitivament a la circulació el ramal entre l'estació de Jesús i el barri de Natzaret.

Finalment i per l'impossibilitat de fer front a les contínues pèrdues econòmiques la CTFV va revertir de manera anticipada en 1964 les seues concessions de ferrocarril a l'estat FEVE i les de tramvies i autobusos a l'empresa SALTUV.

Acodiren a l'acte d'inauguració els Germans Villalonga, que Benimaclet els honra en un carrer a on es va construir el Barri obrer. Ignaci Villalonga va ser famós polític durant la Segona República, arribant a ser Diputat en les Corts Espanyoles (1933-1939) per la província de Castelló en el partit Dreta Regional Valenciana i Governador de Catalunya en 1935, en acabar la Guerra Civil va dirigir el Banc de Valéncia, entre atres empreses. Jose se dedicà a l'empresa ferroviària i va ser assessinat en la Guerra Civil per milicians republicans.

En este barri obrer vindrien a viure gran cantitat d'intelectuals valencians, entre els que destacaven: Josep Maria Bayarri, Pascual Asins o Prudenci Alcón i va contrubuir a la creació d'una intelectualitat dins del poble de Benimaclet, com s'explicà en l'entrada el Parnaso de Benimaclet.


En el diari el Pueblo del dia 29 de Maig de 1930 podiem llegir:

"Inauguración de un barrio de casas baratas de los empleados de la Compañía de Tranvías


Ayer se inauguró en el poblado de Benimaclet un bellísimo grupo de casas baratas que la Compañia de Tranvias ha construido para sus empleados de oficina.
Al terminarse la junta ordinaria de accionistas de dicha empresa, todos los asistentes, con el Consejo de Administración, se trasladaron en tren especial; a Benimaclet para visitar el grupo de casas baratas e inaugurarlo. Asistieron también a este acto el delegado regional del Trabajo señor Michelena, el inspector señor Abenta, otros invitados y gran número de empleados de la compañía.
Después de una visita a los chalets, construidos a espaldas de la estación de Benimaclet, en terrenos cedidos por la Compañía de Tranvías, el presidente de la Cooperativa de Casas Baratas nuestro compañero Adolfó Pizcueta, dirigió unas palabras de salutación y agradecimiento a los señores del Consejo y en especial a don José y don Ignacio Villalonga, a cuya protección se debe la construcción de estas casas. El consejero señor Mathieu correspondió efusivamente a estas demostraciones y don Ignacio Villalonga pronunció también breves palabras contestando al presidente de la Cooperativa.
Los invitados fueron obsequiados por la Cooperativa con un espléndido lunch.

Con este acto quedó inaugurado uno de los grupos de casas baratas que honran a nuestra ciudad por sus condiciones estéticas y por las comodidades que reúnen."

martes, 23 de mayo de 2017

La Guerra del francés en Benimaclet

LA GUERRA DEL FRANCÉS EN BENIMACLET

La segona quinzena de maig de 1808, la situació en Valéncia era de calma tensa, el 21 de maig un pasquí aparegut en la Ciutat de Valéncia dia:

La valenciana arrogància,/ sempre ha tingut per punt,/ no oblidar-se de Sagunt i enrecordar-se de Numància./ Francesos, anats a França,/ i deixant-nos en la nostra Llei,/ que lo referent a Deu i al rei,/ a les nostres cases i llars,/ tots som militars, i formem una grey

El 23 de maig de 1808 varen aplegar les notícies a Valéncia en la gasseta les notícies de Madrit i la marcha de la família real cap a França. Davant una gran multitut es va donar llectura del periòdic, el coneiximent de lo succeït en Madrit ompli d'indignació als valencians i pese a que les autoritats varen intentar sometre's a Bonaparte, el poble lidera els acontenyiments forçant el 25 de maig a la Junta Suprema de Govern del Regne de Valéncia, a reclutar tropes i declarar la guerra.

El 29 de maig es va crear, per la Junta de Govern de Valéncia, el Regiment de la Reina 2º, integrat per 3.732 persones, i que es denominava caçadors voluntaris de Valéncia o caçadors de Car perque el seu primer coronel va ser el General Car, qui va fer Generala dels eixèrcits del Regne a la Verge dels Desamparats.

Durant el més de juny Moncey venia des de Madrit, en el camí va derrotar a les tropes valencianes que li varen eixir al pas en Contreras, Bunyol on es va ensanyar en la població, especialment en el retor i, va arrasar en animals i vívers, dies despuix va alcançar Sant Onofre en les proximitats de Valéncia, derrotant als restants de l'eixèrcit que quedava.

Moncey va establir el seu campament en el camí de Quart de Poblet, i va portar les seues tropes davant les portes de Quart, establint-se en els entorns de l'antic Convent dels Socors, on hui es troba la Parròquia de Sant Miquel i Sant Sebastià des d'on va exigir la rendició de Valéncia.

El Duc de la Conquista pretenia capitular davant la falta de forces militars, pero el poble va entrar en la Casa de la Ciutat al crit de: “El poble preferix la mort en la seua defensa”.

Durant el dia i la nit es varen tancar i varen reforçar en fustes les portes que es consideraven més vulnerables, Russafa, Portal Nou, Serrans i Trinitat. .

Segons algunes fonts uns vint mil valencians es varen prestar a la defensa, ajudats pels mariners del Grau, i el Regiment de Caçadors desplegat a l'atra part del riu, per l'horta de Campanar.

A les huit del matí del 28 va començar la batalla del primer lloc de Valéncia va durar tot el dia.

A les dotze Moncey va reiterar la seua petició de rendició, ordenant alvançar a dos columnes franceses cap a la porta, pero es varen vore detingudes pel fos obert i sorpreses entre dos fòcs. Dos hores despuix els francesos seguien sense alcançar la porta i les baixes ya eren inumerables, l'artilleria va disparar a les Torres, causant alguns desperfectes que encara hui són observables.

Moncey es va retirar a una alquería pròxima pero el fòc d'artilleria de la muralla els va alcançar i un dels seus ajudants va perdre una cama d'una canonada, forçant la seua retirada a més distància. De nit els valencians varen inundar l'horta impedint la movilitat a les robes franceses i Moncey en unes dos mil baixes, va ordenar la retirada a Madrit.

El soldat francés, Pierre Doubon, escriu a un germà: «Hem atacat Valéncia i quan nosatres esperàvem guanyar nos hem trobat una resistència sense igual. No hi ha en el món vila forta, castell sense fortalea que hi haja defensa més activa ni més obstinada. Els valencians s'han defés en honor i s'han batut en una heroïcitat sense igual...».
Les tropes valencianes, segons conta Vicent Boix, una divisió en 16 300 hòmens, varen alvançar sobre Madrit, entrant per la porta d'Atocha el 15 d'agost de 1808, despuix va passar per Tudela on varen sofrir 200 baixes, per a acabar en Saragossa on varen morir la majoria. Solament varen retornar a Valéncia 1455 infants i 300 cavalls, per lo que la Junta va reclutar a atres 33 000 soldats per tot el Regne, Xàtiva, Morella, Alacant, Castelló, Oriola... Les banderes perdudes en Saragossa seguixen en mans franceses.

Héroes populars

El Palleter Vicente Doménech: Destaca la figura del Palleter, qui el 23 de maig, en la Plaça de les Panses, entre la Llonja i la Companyia, esgarra la seua faixa roja, posa la cerca en l'extrem d'una canya en una estampa de la Verge dels Desamparats en un costat i de Fernando VII en l'atra i llança el seu crit famós: “Un pobre palleter li declara guerra a Napoleó. ¡Vixca Fernando sèptim i muiguen els traïdors!.

El torero Joan Batiste Moreno, armat solament en una espasa, feya de porter: Es tracta d'un personage que, segons algunes fonts, es dedicava a la brega; en uns companyers es va agenciar un canó de gros calibre i es varen dirigir a la porta de Quart, allí sembla ser que es varen quedar al servici de la bateria. Per a l'us de la mateixa s'havia preparat un esclafidor en la porta, pero es va decidir que seria més eficaç obrir i tancar les portes. Un grup numerós de paisans, dirigits per Batiste, obria i tancava les pesades portes per a disparar la peça i ràpidament les tornava a tancar mentres es carregava de nou. Segons les cròniques, l'actuació d'esta bateria va ser decisiva per a impedir el pas de Moncey.

El mesoner del carrer de Sant Vicent Vicent García: L'actuació d'este civil va ser increible: va fer a cavall, solament o acompanyat, cinc eixides, portant en cadascuna quaranta cartuchos que va utilisar en demostrada punteria i efectivitat. En l'últim viage varen acossar a uns soldats assentats en la partida d'Arrancapins i a la tornada, casi en la porta de la ciutat, va ser alcançat el seu cavall i sembla ser ya no va conseguir repondre-ho. No va poder fer el sext viage.

En 1810 les tropes franceses es varen atrincherar en el nort de la ciutat, en les zones de Campanar i la carretera de Sagunt. En Benimaclet se va establir el General Leval, preparant-se per a atacar de nou la Ciutat amurallada de Valéncia. La defensa de la ciutat havia fortificat la zona nort i els ponts d'accés a la ciutat sobre el Turia, sent utilisats estos com improvisat polvorí.

La situació a poc a poc va ser canviant; sense respal exterior, despuix de caure Sagunt en mans del francés i en l'escàs respal de l'eixèrcit espanyol, la capitulació davant els francesos va aplegar, despuix d'un dur sege, en 1811.

Despuix de la capitulació, els francesos varen impulsar algunes reformes en Valéncia, i la situació despuix de les habituals represàlies, va ser soportable en els mesos que va permanéixer baix control francés, aplegant a ser capital d'Espanya quan José I va traslladar ací la cort, en l'estiu de 1812.


En la retirada dels francesos, en Valéncia, el general Elío va organisar un tumult militar que va servir per a repondre en el tro d'Espanya a Fernando VII "el Desijat", i iniciar el Sexeni Absolutiste (1814-1820).

domingo, 21 de mayo de 2017

El P.U.R.A. en Benimaclet

EL P.U.R.A. DE BENIMACLET


El Partit d'Unió Republicana Autonomista (en castellà: Partido de Unión Republicana Autonomista, abreviat PURA) va ser un partit polític valencià (d'àmbit exclusivament valencià) format en 1908 d'una escissió d'Unió Republicana, per les diferències entre Vicente Blasco Ibáñez, Nicolás Salmerón i Alejandro Lerroux.

La seua ideologia es basava en el blasquisme i es denominava autonomiste per a diferenciar-se orgànicament del Partit Radical de Lerroux. En el seu programa pretenia l'establiment d'una república espanyola democràtica, la separació de l'Iglésia i l'Estat, l'independència judicial, la creació de tribunals de comerç i l'autonomia provincial i regional. Al mateix temps, s'oponien a les agrupacions culturals valencianistes, i a la recuperació o ensenyança de la llengua valenciana. Els caps del partit varen ser Adolf Beltran, Joan Barral i Félix Azzati. En les eleccions de 1914 va adoptar novament el nom d'Unió Republicana, i entre 1920 i la dictadura de Primo de Rivera va tornar a utilisar el de Partit d'Unió Repúblicana Autonomista.

Durant la Segona República Espanyola, va adoptar un programa polític a la dreta del republicanisme i es va vincular novament al Partit Radical. El seu líder va ser Sigfrido Blasco-Ibáñez (fill de l'escritor Vicente Blasco Ibáñez). Va participar en el govern municipal de Valéncia, pero el seu decliu es va precipitar en l'escàndal de l'estraperlo (1934-1935).

La seua orientació política durant la Segona República va ser decantant-se cap a les posicions del radicalisme lerrouxista, sofrint una pèrdua de respal electoral des del seu èxit inicial, en els comicis del 12 d'abril de 1931, i de novembre de 1933, fins a l'estrepitós fracàs i la pràctica desaparició parlamentària en els comicis de febrer de 1936. En juliol de 1934, poc despuix de l'escissió dels radicals demòcrates de Martínez Barri del Partit Radical, es va produir una escissió en el PURA que va crear Esquerra Valenciana.

En acabar la Guerra Civil Espanyola la major part dels seus dirigents es varen passar al bando franquiste i varen ocupar importants càrrecs en l'administració.


En Benimaclet formaven la direcció del partit les següents persones: Pascual Jovani Cortina, Ramon Estelles, Regino Reynal Martinez, José del Toro Garcia, Salvador Blat Marco, Jose Tormo Benlloc, Victor Borja Tormo, Jose Gimeno Gimeno, Jose Navarro Senent, Julio Yagüe Garcia, Gregorio Molina Bartolin, Julio Piera Azorin i Ricardo Tello Gil.

Pareix ser que el tema de les Cambres de Beccari va provocar un enfrontament entre l'alcalde de la Ciutat de Valéncia del P.U.R.A i la secció del partit de Benimaclet que amenaçà en abandonar el partit i formar un partit local.

jueves, 18 de mayo de 2017

L'encobert en Benimaclet

L'ENCOBERT EN BENIMACLET

Carles I de Valéncia
"L'Encobert" fon el nom donat a un popular personage de les Germanies valencianes que pretenia ser net de Ferran el Catòlic. També conegut com el Rei Encobert o l'Home de la Bèrnia, se nomenava Antoni Navarro i era provablement pobre.

Se feu espectacularment famós per un discurs politic-teològic pronunciat en la plaça de la Seu de Xàtiva, el 21 de març de 1522. Se presentà ell mateix com a fill del príncep Joan i net, per tant, dels Reis Catòlics, sent víctima de les intrigues de Felip el Fermós en el cardenal Pedro González de Mendoza, que pretenien el poder i el traslladaren, acabat de nàixer, a Gibraltar, a on fon criat per una pastora. Navarro se considerava com a enviat per Deu per lliberar al poble agermanat i el món en general.

"L'Encobert" prenia el relleu de Vicent Peris com a líder de la ya agònica revolució (1522) quan només Xàtiva i Alzira resistien a les tropes reals. En este nou personage, considerat pels historiadors moderns com un impostor, se li donà a la revolta un caràcter encara més radical, particularment intens en la conversió dels mudéixars i les aspiracions de revolta social de l'estrat més pobre dels llauradors. Ferit per l'eixèrcit real, se refugià a Alzira, a on continuà predicant, i fon assassinat el 18 de maig de 1522, en Burjassot, per cinc sicaris al preu de 44.000 sous i somés, en acabant de mort, a un procés inquisitorial per herege.

A pesar de la fugacitat del personage original (març-maig), el mit persistí: aixina Navarro deixà pas a quatre nous Encoberts: el primer, andalús, venia oli i fruita, el segon era un professor de gramàtica, natural de Calatayut, el tercer fon l'argenter Bernabeu i el seu fill, i de l'últim només sap que tingué les seues activitats pel març del 1523.

El pas per Benimaclet i la seua mort

Les places fortes de les Germanies estaven en el camp, pero l'Encobert pretenia reconquistar finalment el Cap i Casal. En este propòsit, s'aventurava a la rodalia de la ciutat de Valéncia en algunes missions de reclutament per replegar soport per a la rebelió. El 17 de Maig l'Encobert havia intentat entrar per les Torres de Quart a la Ciutat de Valéncia, pero el pla va fallar i el que havia d'obir la porta va ser empressonat. Veent que no podia entrar, Martí de Veciana en la seua Crònica nos conta que:

Amaneció el día y huvieron de esparzirse los del Encubierto, tornando cada uno a su casa dissimuladamente, porque no fuesse sabido. Y dieron dos hombres que acompañassen al Encubierto a Benimaclet, lugar de la huerta de la ciudad, quedando de concierto de bolver la noche siguiente al mesmo lugar del quemador. Los de Benimaclet recibieron al Encubierto pero luego le dieron desvio diziendo que allí no podia estar secreto ni seguro, que seria mejor que fuesse a Burjaçot, otro lugar más apartado de la ciudad, donde havia buena casa para se retraer.


El 18 de maig, una volta els veïns de Benimaclet havien rebujat que s'amagara allí, l'Encobert visitava la ciutat de Burjassot en uns quinze seguidors, distinguits per les seues camises blanques. La nit prèvia, el govern real havia alçat l'alerta i havia tancat les portes en Valéncia. Segons algunes versions, l'Encobert pretenia provocar l'assessinat del Marqués de Zenete, el germà del Virrei Mendoza. Aixina mateix, el govern real havia posat una generosa recompensa pel seu cap. Mentres l'Encobert estava parlant en un capità de l'eixèrcit de les Germanies, entre cinc i set hòmens entraren dins i, sense desmontar, li tallaren el cap . Les seues restes se portaren a Valéncia, i el seu cap s'exhibí a les portes de la ciutat junt en els d'atres traïdors. La resta del seu cos se lliurà a la Inquisició, a on se'l jujà pòstumament per heregia. Se'l va declarar culpable i el seu cos es va cremar.

lunes, 15 de mayo de 2017

El cultiu de l'arròs en Benimaclet

EL CULTIU DE L'ARROS EN BENIMACLET

Valéncia ha segut el breçol del cultiu arrosser en la Península Ibèrica i la seua introducció s'atribuïx als àraps durant el sigle VIII. Dins de Valéncia les terres pròximes a l'Albufera de Valéncia, són les més antigues i tradicionals.

Despuix de la Reconquista de Valéncia en 1238, els cavallers aragonesos es varen repartir les terres pero varen sofrir les conseqüències de la seua falta d'adaptació a les zones pantanoses i en ells es va acebar el paludisme. A partir d'eixe moment, i durant sigles, lluitaria la difusió del cultiu front a les lleis prohibitives o llimitacions del mateix. Va aplegar a autorisar-se, únicament, en terrenys naturals pantanosos improductius per a atres collites.

Actualment es considera que el cultiu de l'arròs en aigua corrent no afecta a la salut pública, pero l'establiment de parceles de cultius o vedats arrossers requerix una autorisació especial del Ministeri d'Agricultura Espanyol. Estos drets, en Valéncia, es reserven a zones baixes pantanoses on la naturalea del sol o la seua salinitat aconsellen exclusivament el cultiu de l'arròs.

Evidentment, un cultiu tan arraïlat, ha anat deixant chafades escrites des de fa varis sigles.

Els primers testimonis escrits que evidencien la presència de l'arròs en les nostres terres apareixen despuix de la Reconquista, quan s'intentava llimitar el seu cultiu per raons sanitàries.

El rei Jaime I, protagoniste en dita etapa històrica, va deixar escrit: “Trobe establit dit cultiu i que s'estima de tan funestes conseqüències prohibint dit cultiu en els contorns de la ciutat de Valéncia.”

Els reis de la Corona d'Aragó primer, i els de Espanya despuix, varen jugar el paper d'anar configurant el marc de lo que seria una futura Llei de Vedats; en 1342, el rei Pere II confirma les prohibicions que abans havien realisat els Jurats de la Ciutat de Valéncia; en 1547, la prohibició torna a ser confirmada per Alfons VI.

Carles I va publicar un Real Edicte “Sobre la prohibició de la sembra d'arròs en varis llocs”, entre els que se trobaven els pobles valencians de Massalfassar, Albuixech, Massamagrell, Meliana, Albalat, aixina com uns atres tradicionalment arrossers.

La classe mèdica també va jugar el seu paper en diferents moments, en declarar o no perjudicial el cultiu en funció del mètodo utilisat: fora per aigua estancada, o be per aigua corrent.

El botànic Josep Antoni Cabanilles, en el sigle XVII, va intentar aportar solucions defenent tres premisses bàsiques: la primera, practicar el cultiu en terrenys pantanosos per naturalea; en segon lloc, cultivar en aigua en moviment; i en tercer lloc, cuidar que els camps distaren mínim mija llegua dels núcleus de població.

Durant el sigle XIX es va produir una clara expansió de la superfície cultivada en arròs en les terres valencianes. Reflex d'este fet, és la disminució de la superfície del llac de l'Albufera, hui en dia Parc Natural i verdader cor geogràfic, ecològic i núcleu històric de l'arrossar valencià, que va passar d'una extensió de 13.972 hectàrees a 2.896.

En la Real Orde del 10 de maig de 1860, varen quedar declarats els acotaments i els terrenys aptes per al cultiu, deixant clara la condició de que tenien que ser terrenys pantanosos i en els que no poguera portar avant un atre cultiu.


Desconeixem si abans de 1860 es plantava arròs en Benimaclet i si quedà fòra de la Real Orde i se va prohibir en aquell moment. Pero sabem que en la posguerra espanyola tornà a cultivar-se arròs en Benimaclet. Segurament la fam, el racionament dels aliments i un clima plujós va animar a molts llauradors a plantar este cereal, a pesar dels perills sanitaris que comporta. En millorar la situació econòmica i acabar el racionament també acabà el cultiu de l'arròs en la nostra horta.

sábado, 13 de mayo de 2017

Salve Mare dels Desamparats

SALVE MARE DELS DESAMPARATS





En el dia de la Mare de Deu dels Desamparats, aprofitem per a felicitar a totes les Amparos, Desamparats,... de Benimaclet i ho fem publicant una poesia d'Emili Baro dedica a la Verge dels Desamparats publicat en el llibre "Manollet de poesies"






SALVE MARE DELS DESAMPARATS

Salve Verge nostra
Mare dels Desamparats;
eres l'amparo i el guia,
d'els orfens i desgrasiats.

A tu acudix la mare contristida.
buscant consol a son cór oprimit;
i te demana a tons peus Regina, adorada,
la pau que busca son cór arrepentit.

Desde ton trono mare vullguda,
dones achuda
d'alegría rebosant els córs.

Valencia tota Regina t'aclama,
i en fe s'inflama
ofrenante tots los seus amors
Regina pura i Subirana;
N'olvides Mare nostra,
els fills amats;
que dins lo cór te porten
los valents, valents soldats.

N 'olvides Mare nostra els fills amats,
que dins lo cór te porten els soldats valecians
N'olvides Mare nostra,
als soldats valencians.


Emili Baro i Bori

martes, 9 de mayo de 2017

Vandalisme contra les Creus de Maig

VANDALISME CONTRA LES CREUS DE MAIG

Creu de Maig de Benimaclet 2017
La Festa de les creus o també nomenada Creu de Maig se celebra el 3 de maig. Pareixen tindre el seu orige en la troballa per Santa Elena de la creu a on va morir Crist, pero algunes fonts diuen que l'arraïlà de la festa prové de certes celebracions dels romans.

L'història, és una miqueta llegendària, narra com en l'emperador romà Constantí I el Gran, en el sext any del seu regnat, s'enfrontà contra els bàrbars a la vora del Danubi, en una batalla la victòria que es creïa impossible a causa de la magnitut de l'eixèrcit enemic. Una nit Constantí té una visió en el cel en que se li va aparéixer brillant la Creu de Crist i damunt d'ella unes paraules, "In hoc signe vincis" (En este senyal venceràs).


L'emperador va fer construir una Creu i la va posar davant del seu eixèrcit i llavors va véncer sense dificultat a la multitut enemiga. De volta a la ciutat, averiguant el significat de la Creu, Constantí es va fer batejar en la religió cristiana i va manar edificar iglésies. De seguida va enviar a sa mare, Santa Elena, a Jerusalem a la busca de la verdadera Creu de Crist.

Una vegada en la ciutat sagrada, Elena va manar cridar als més sabis sacerdots i va conseguir trobar el lloc a on es trobava la Creu, pero no estava sola. En la montanya Calvari, a on la tradició situava la mort de Crist, va trobar tres fustes ensanguinades ocultes i per a descobrir quina era la verdadera creu a on va morir Crist, va colocar una a una les creus sobre persones malaltes, i inclús morts, que es curaven o resucitaven al tocar la creu que havia segut la de Crist. A partir d'ací naix la veneració a la Santa Creu, ya que Santa Elena va morir pregant a tots els que creuen en Crist que celebraren la commemoració del dia en que fon trobada la Creu.

Creu de Maig de la Falla Els Jovenils
En la ciutat de Valéncia es fa un concurs de Creus de Maig, organisat per Lo Rat Penat, des de principis del sigle XX i en les últimes edicions ha superat el centenar de participants i en ell participen des de fa anys algunes associacions del nostre poble.

En Benimaclet se coloquen creus de Maig en:

- l'Església Parroquial de l'Assunció de Nostra Senyora, en la Plaça de Benimaclet.

- I per part de la Falla Els Jovenils, en l'encreuament entre l'Avinguda de Valladolit i Masquefa. 

- A banda, fòra de concurs, en el Colege Sagrada Família.

Esta matinada uns vàndals han destrossat part de la Creu situada en la Plaça de Benimaclet. L'acte, a banda d'anar contra la nostra cultura i tradició, demostra l'odi que determinades persones professen contra una religió concreta i contra el sentiment de molts veïns de Benimaclet.


Des de Poble de Benimaclet denunciem i deplorem este tipo d'actes i esperem que no se repetixquen en un poble que es caracterisa per la seua tolerància i bon veïnat.

lunes, 8 de mayo de 2017

Cafe Lobreca, en Benimaclet

CAFE LOBRECA, EN BENIMACLET

Qualsevol veí de Benimaclet que haja passejat per Emili Baró i rodalies haurà olorat de vesprada un atraent olor a café torrat. No cal ser un adicte al café per a assaborir eixe deliciós olor. El motiu d'eixe aroma ve d'un torrador de café situat a escassos metros de l'Avinguda Emili Baró, en el carrer Rector Zaragozà número 5, Cafés Lobreca de la família Broseta.

Comprar café torrat en este local tradicional és tornar al passat a saborejar un café acabat de torrar i mòlt en el mateix local segons les solicituts del client. La tenda a banda de torrador de café també és un ultramarins tradicional.


En alguns foros de cafeters podem llegir opinions com esta: “L'atre dia vaig estar en Benimaclet en un amic cafeter i comprem dos quartos de quilo de café recent torrat natural. L'amo de la tenda d'ultramarins on torren el café nos va dir que servia a vàries orchateries d'Alboraya i que al café de torrat natural li posava una miqueta de robusta per a donar-li més cos. La veritat és que el tracte va ser molt amable i els paquets de café encara estaven calentets. Nos va dir que mesclava tres orígens diferents, Colòmbia, Índia i un atre que recorde. També es poden elegir torrats monovarietals pero ya ha de ser baixa comanda. El paquet de 250 g nos va costar 2.50 euros. Lobreca es dia el lloc, carrer Rector Zaragozà 14.”

viernes, 5 de mayo de 2017

Vinatea, Senyor de Benimaclet

VINATEA, SENYOR DE BENIMACLET



Francesc de Vinatea va nàixer en la ciutat de Morella en 1273 i va morir en la Ciutat de Valéncia en 1333. Vinatea fon un jurista, cavaller del Regne de Valéncia i Jurat en cap (primer jurat) de la ciutat i Regne de Valéncia, a banda de Senyor de Benimaclet. Se va opondre sar la política feudalisadora de Alfons IV d'Aragó, que pretenia dotar fortament al infant Ferrando d'Aragó, fill de la seua segona dona (Leonor, germana de Alfons XI de Castella) en perjuí de l'hereu (el futur Pere el Cerimoniós). Davant de les alteracions sorgides, el rei va renunciar al seu proyecte.

Fill d'un militar a les órdens de Jaume I, Francesc de Vinatea va estudiar lleis en Valéncia. Se va casar en primeres núpcies en Na Carbona, filla del senyor de la Todolella. Vivint en Morella, a on es dedicava al comerç, va descobrir a la seua esposa en adulteri. Segons les costums de l'época, la va matar en defensa del seu honor. Va anar a la Ciutat de Valéncia des de Morella per a entregar-se a la justícia. Fon jujat i absolt per Jaume II. Poc de temps més tart va tornar a Morella i va transferir el senyoriu de Todolella a la seua filla Francisqueta. Vinatea va tornar a Valéncia a on se va casar en segones núpcies, en Jaumeta Castella.

En maig de 1333 fon triat jurat, càrrec que al poc de temps va haver d'eixercir en les circumstàncies que li farien famós. Fon "Jurat en Cap" de Valéncia l'any 1333, l'any en que Alfons el Benigne va pretendre separar de la jurisdicció real les ciutats i viles més importants del Regne de Valéncia (Xàtiva, Alzira, Sagunt, Alacant, Morella, Castelló i Burriana), per a passar-les en feu al seu fill Ferrando. Este fet suponia un "contrafur", i debilitava políticament el braç real o popular, per lo que els habitants de les viles afectades varen acodir als jurats de Valéncia per a que assumiren la seua defensa.

Francesc de Vinatea va ser triat per a tal missió, aprofitant la visita del Rei Alfons a Valéncia en aquell any. La seua intervenció davant del monarca va ser tan ferma i valenta que, a pesar dels reproches de la Reina, el Rei va anular immediatament totes les donacions efectuades.
Conten els cronistes el següent relat dels fets:

Alfons II de Valéncia , estava casat en Leonor de Castella que demana per als seus fills una serie de donacions, per a que el fill del primer matrimoni, Pedro, seria l'hereu dels regnes del senyor Alfons. El Rei dona les viles d'Alacant, Elig, les Valls d'Elda, Novelda, Oriola, Guardamar, Xàtiva, Alzira, Morvedre, Morella, Burriana i Castelló i els representants d'estes viles acodixen a Valéncia pera demanar justícia.
Els jurats de la ciutat, entre els que, per la demarcació de Morella, estava Francesc de Vinatea, es reunixen i demanen una audiència al Rei. Encara que el Jurat en Cap era Giner de Rabassa, es tria a Vinatea com a portaveu davant del Monarca, este conscient de la gravetat del que estava ocorrent, de la possible sublevació que podia tindre lloc i que, darrere de la seua demanda davant del Rei, este podia ordenar la seua mort, va fer testament, va confessar i va combregar. Vinatea era un home íntegre i valent, coneixedor de la Llei i tenia la confiança del poble, de les viles que havien segut donades i dels atres jurats que havien delegat en ell"
.
Aixina lo conta en la seua Crònica, Pere el Cerimoniós, encara que li nomena Guillem de Vinatea, no obstant això, pels fets, es referixen a la mateixa persona.

Narra la Crònica que Vinatea diu als atres jurats:
"yo m'aventuraré a plantejar la qüestió davant del Rei i no pregaré per la meua vida i si em mata el Rei, moriré per llealtat, per lo que si yo m'aventure, vosatres, els atres jurats, be podeu acompanyar-me".

Davant del Rei i la Reina Elionor, en 1333, en els atres jurats, i els consellers del Rei Vinatea que li diu:

"me maravelle del senyor Rei i de tot el seu Consell, de les donacions que ha consentit, quan no podia separar les dites viles del Regne de Valéncia, si ho feya Valéncia no seria res; pero ells no consentirien les dites donacions, les contradirien i que es maravellava d'ell i del seu Consell i els nomenava traïdors".

Cal tindre en conte que els furs tenien establit que no es podia desmembrar el Regne de Valéncia, l'idea central del senyor Jaume.

Contínua Vinatea: "no canviarem d'opinió, encara que em separe el cap del coll, o nos mate a tots, i vos promet senyor que si nos morim no escaparà algun d'estes que són ací, tots moriran a espasa i vós senyor i la reina i l'infant El senyor Ferrando".

El Rei va mirar la Reina i li va dir:
-"¿açò volíeu sentir?".

Ella irada, plorant, li va dir:
-"senyor, açò no consentiria el Rei Alfons de Castella, el nostre germà, perque ell els degollaria a tots".

Alfons li va contestar:
-"reina, reina, el nostre poble és lliure, i no està subjugat com el poble de Castella, perque ells em tenen a mi com a Senyor i nosatres a ells com a bons vassalls i companyons".

El Rei va revocar les donacions, va ser fidel als Furs i a l'idea del senyor Jaume de conservar íntegre el Regne de Valéncia, eixe Regne diferent dels atres, on, perque ho va voler el senyor Jaume. Encara que Francesc de Vinatea va morir eixe mateix any de 1333, la seua figura es va convertir en el mit de la resistència foral del Regne de Valéncia enfront dels intents feudalisants i en el símbol de la defensa de la llegislació de Jaume I.

Atres frases célebres
També és famós per una frase que hauria dirigit (segons algunes fonts a Pere, pero possiblement al propi rei Alfons), i que se considera una precisa formulació del pactisme constitucional de la Corona d'Aragó quant a la seua llimitació del poder dels reis, que feya impossible la formació d'una monarquia autoritària:
cada un de nosatres som tant com vós, pero tots junts molt més que vós”.

La figura de Vinatea hui
Ya des del sigle XIX se ha començat a reivindicar la figura de Vinatea:
Joan Llonín en la seua obra de teatre Els jurats de Valéncia, o siga l'heròic Vinatea.
Un quadro de pintura d'història de Emilio Sala, que va obtindre la primera medalla en l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1878.
En 1958 Ramón Stolz va incorporar una escena semblant en els murals de la Sala dels Furs de l'Ajuntament de Valéncia.
En 1974, es va estrenar, en el Teatre del Liceu de Barcelona, una òpera sobre el mateix assunt de Matilde Salvador, en llibret de Xavier Casp.
Estudis i llibres de historiadors valencianistes com Josep Vicent Gómez Bayarri.
Les Corts de Valéncia tenen uns premis en el seu nom, la Alta Distinció parlamentària.
La RACV oferix atres premis també en el nom de Vinatea.
Te una una estàtua d'ell en la Plaça de l'Ajuntament de la ciutat.
Vinatea és hui en dia una figura simbòlica per als valencians.




lunes, 1 de mayo de 2017

El Combregar d'Impedits

EL COMBREGAR D'IMPEDITS

Horta de Valéncia, 1911
Benimaclet guarda una de les tradicions religioses més antigues de les que se coneixen en Valéncia, el Combregar de Malalts e Impedits o Combregar d'Impedits. Es tracta d'una processó en la que la feligresia de Benimaclet recorre el carrers del poble duent la comunió als malalts del poble que no poden desplaçar-se al temple parroquial degut a la seua malaltia.

La processó se realisa en molts pobles de Valéncia el dilluns de Sant Vicent Ferrer (és a dir el dilluns següent al segon dumenge de Pasqua -domenica in albis), encara que en Benimaclet ve realisant-se des de fa molts anys el tercer dumenge de Pasqua, segurament per a que els benimacleters puguen assistir a les fester en honor al patró San Vicent en la ciutat de Valéncia. S'ha de dir que este tipo d'acte només se realisa en l'antic Regne de Valéncia i en algunes parts d'Andalusia.

El Concili de Trento, realisat entre 1545 y 1563, en el marc de la Contrarreforma catòlica manava a la feligresia combregar al menys una volta a l'any per Pasqua florida, lo que quedà com un manament de l'Església. Hi ha notícies de processions per a dur la comunió als feligresos en Sevilla des de 1575 (costum que encara es manté).

Segurament per influència de San Joan de Ribera, sevillà de naiximent i que arribà a ser Arquebisbe de Valéncia a finals del segle XVI i el qual tenia gran devoció per l'Eucaristia, Valéncia va adquirir esta tradició.

La processó encara se realisa actualment en multitut de pobles valencians com Alboraya, Picassent, Museros, Xàtiva, Montaverner... i deixà de celebrar-se en molts atres en els últims anys.

En Benimaclet s'ha mantingut a pesar de la pressió de la ciutat i de les noves tendències actuals que tendixen a dur els sentiments religiosos a l'intimitat. L'acte comença a les 10:00 del matí partint de l'Església Parroquial en la Plaça de Benimaclet. Encapçala l'acte la creu processional portada per un feligrés. A continuació el senyor rector porta el copó en les sagrades formes baix pali. Familiars dels malalts i veïns de Benimaclet porten els pals del pali. Junt ad ells uns escolans van tocant unes campanetes per a indicar la presència del Corpus Christi (el Cos de Crist). A continuació va el poble i la banda de música del Centre Instructiu de Benimaclet. En acabant de recórrer totes les cases dels malalts que han demanat la comunió se torna al temple parroquial.


Combregar d'Impedits 2017
Combregar d'Impedits de 2017


Antigament la processó visitava també als malalts de l'Horta de Benimaclet, que eren feligresos de la Parròquia de Benimaclet, a pesar de ser veïns de la Partida de Sant Esteve de la Ciutat de Valéncia. La processó podia allargar-se unes quantes hores. Els carrers pels que passava la processó s'adornaven, els llançols se penjaven en els balcons i les cases dels malalts s'arreglaven per a rebre a la comitiva que anava acompanyada per les autoritats religioses i civils.



En conclusió es tracta d'una tradició centenària, que deixant a banda les creències de cada individu, ha de conservar-se perque forma part de l'història del nostre poble. En els últims anys grupúsculs d'intolerants han increpat a la comitiva al seu pas pels carrers de Benimaclet, lo que demostra l'incultura d'estes persones a l'atacar un acte tan tradicional com este.


Combregar d'Impedits (1999)
Fotos: Vicent El Rojet, Dolores Huerta.
Font: Elaboració pròpia
Poble de Benimaclet