domingo, 25 de junio de 2017

Corpus Christi 2017

CORPUS CHRISTI 2017


Corpus Christi (en llatí, "Cos de Crist") o Solemnitat del Cos i la Sanc de Crist, abans cridada Corpus Domini ("Cos del Senyor"), és una festa de l'Iglésia Catòlica destinada a celebrar l'Eucaristia. La seua principal finalitat és proclamar i aumentar la fe dels creents en la presència real de Jesucrist en el Santíssim Sacrament, donant-li públicament el cult d'adoració el dijous posterior a la solemnitat de la Santíssima Trinitat, que a la seua volta té lloc el dumenge següent a Pentecostés (és dir, el Corpus Christi se celebra 60 dies despuix del Dumenge de Resurrecció). Específicament, el Corpus Christi és el dijous que seguix al nové dumenge despuix de la primera lluna plena de primavera de l'hemisferi Nort. En alguns països esta festa ha segut traslladada al dumenge següent per a adaptar-se al calendari laboral.

En Benimaclet se celebra una semana més tart que la seua data oficial per a que no coincidixca en el Corpus de la Ciutat de Valéncia, la festa grossa del Cap i Casal. En acabar la missa de 7 de la vesprada la processó ix des de l'Iglésia Parroquial de l'Assunció, en la Plaça del Poble pel carrer Murta i gira a Mistral direcció Sur. Durant el recorregut diversos veïns arreglen monuments a on descansa la custodia processional que porta el retor. La primera parada està en el carrer Mistral, només passar el carrer Utiel. La segona parada és en el carrer Enric Navarro, un poc abans del Cassino Musical, la tercera en Baró de San Petrillo a l'altura del carrer de Nostra Senyora de l'Assunció. En el carrer Poeta Asins té la quarta parada i al final d'Alegret al quinta, a on els veïns preparen un espectacular tapís en terra en alegoria al Corpus. Per últim en el carrer Murta se realisa l'última parada abans d'entrar de nou a l'Iglésia. En cada parada es fa una adoració al Santíssim Sacrament i els chiquets i chiquetes de la Primera Comunió llancen pétals de flors a la Custòdia.




Es tracta d'una tradició centenària instaurada en Valéncia en 1355 i que en Benimaclet se celebra des de temps inmemorial.



viernes, 23 de junio de 2017

Nit de Bodes en Benimaclet

NIT DE BODES EN BENIMACLET

Enguany celebrem el 150 aniversari del natalici de l'escritor valencià universal Vicent Blasco Ibàñez. De tots és sabuda la relació estreta que va tindre l'intelectual i polític en Benimaclet, a on assistia a sovint al casino republicà a parlamentar en els seus seguidor del poble. Aixina mateix visitava als llauradors en les diferents tendes que hi havia per l'horta.

Des de Poble de Benimaclet hem pensat celebrar esta efemèrides en l'edició especial del conte "Noche de bodas" en versió original castellana i la seua traducció al valencià. El conte està ambientat en el Benimaclet de finals del segle XIX i descriu, com ell sabia fer, aquell moment i aquelles gents que habitaren el nostre poble.


El conte "Noche de bodas" forma part del llibre "Cuentos Valencianos". Publicats inicialment en el diari “El Pueblo”, i reunits posteriorment en un volum, els dotze relats que integren “Cuentos Valencianos” van des de la recreació de tradicions populars, com “En la puerta del cielo”, o “El dragón del Patriarca”, fins a estampes de gran vigor expressiu a on s'exploren l'amor “Dimòni”, els zels “¡Cosas de hombres!”, la venjança “Guapeza valenciana”, la frustració “Noche de bodas” o els primers desenganys de l'adolescència “El femater”.

En Benimaclet es va produir un gran dia de festa, degut a que un dels seus veïns s'havia convertit, despuix d'anys d'estudi, en retor. L'església i les seues rodalies estaven decorades i el poble olorava a festa. Era el dia gran per al fill d'uns simples llauradors i pero l'ocasió ho mereixia. El nou retor era Viçantet, el fill de la senyora Pasquala i el tio Nelo. La padrina d'aquella celebració era una senyora de la ciutat que havia pagat la carrera de Viçantent. Les numeroses flors varen ser preparades per la senyora Tona i la seua filla, Toneta. Per al poble, tot aquell lux era nou i creïen estar en el mateix cel. En finalisar la celebració, el nou retor va estar a punt de desmayar-se per la calor, la tensió i l'ambient carregat del temple, pero els llavis frescs de Toneta en la seua mà el varen reanimar.

Durant el dinar que es va celebrar posterior a la primera missa, Viçantent recordava cóm havia aplegat a ser retor. També recordava la seua infància junt a Toneta i els molts bons moments que havien passat junts. Veïa en les dones una tentació per als hòmens, pero Toneta no era per ad ell una dòna, sino una germana que l'acompanyava des de la seua infància. A finalisar l'acte la mare de Toneta li va demanar que fora ell qui celebrara el casament entre la seua filla i Chimo, un bon chicon del poble. Ad ell li va semblar que era lo correcte i va accedir.

El dia de la boda de Toneta, durant la cerimònia, es va donar conte de que la volia. Va començar a sentir odi per Chimo, perque anava a ser el que estaria en Toneta i ell, en que s'havia fet retor, no podria mai estar en una dòna. En acabar la cerimònia hagué d'anar al convit. Allí va ofegar les seues penes emborrachant-se. Quan va poder se'n anà a casa per a dormir i per a poder passar la ressaca.

En despertar va recordar que aquella havia segut la nit de bodes per a Toneta. Es va sentir malament, pensava  que Toneta havia passat una nit de passió en Chimo, i que ell havia renunciat a la vida conyugal. Arribà a la conclusió de que ser retor li otorgava una elevada posició social, que ara ocupava, i això comportava sacrificis i havia d'acceptar-ho.

El llibre se pot conseguir en Amazon:

https://www.amazon.es/Noche-Bodas-Vicent-Blasco-Ibanez/dp/1326925091


miércoles, 21 de junio de 2017

Sant Lluis Gonzaga torna a Benimaclet

SANT LLUÍS GONZAGA TORNA A BENIMACLET

Sant Lluís Gonzaga era el patró de la joventut cristiana i en Benimaclet se li realisava una festa tots els anys per parts dels jóvens fadrins del poble, la qual era una de les sonades. Podem dir que era com les festes que encara en molts pobles les realisen els quintos, una festa d'hòmens fadrins, ya que les dònes tenien la seua. 

Pero ¿Qui va ser Sant Lluís?

Sant Lluís Gonzaga (Castiglione, 1568 – Roma, 1591) va ser un religiós jesuïta italià. Beatificat per Pau V el 19 d'octubre de 1605, i canonisat el 13 de decembre de 1726 per Benedicte XIII, qui el va declarar patró de la joventut. Se celebra la seua festa el 21 de juny.

Va estudiar lletres, ciències i filosofia, va llegir texts religiosos que li varen fer prendre la decisió d'entrar en la Companyia de Jesús. Els esforços del seu pare per retindre-ho, confiant-li delicats assunts de la seua família en Lombardía, no varen conseguir res. En 1583, en el Palau dels Gonzaga, va cedir al seu germà Rodolf tots els seus drets com a primogènit, afegint: «¿Quí dels dos és més feliç?; certament, yo». Donada l'importància estratègica del marquesat de Castiglione, va ser necessari que la cessió fora aprovada per l'Emperador. En 1587 va rebre les órdens menors. Dos anys més tart, se li ordenà traslladar-se a Castiglione per a posar pau entre Rodolf i el duc de Mantua en les seues disputes pel castell de Solferino, a petició de les mares d'abdos. Ho va conseguir i, ademés, va induir a Rodolf a fer públic el seu matrimoni clandestí en Elena Aliprandi, sense donar importància a les diferències socials.

En 1590-1591 la pesta va fer estralls en Roma, causant mils de morts entre elles la dels papes Sixte V, Urbà VII i Gregori XIV. Lluís va atendre en heroisme als tufats en S. Giacomo degli Incurabili, en Sant Joan de Letrán, en S. Maria de la Consolació, i en l'hospital improvisat junt a l'iglésia del Gesú, on va contraure la malaltia. Aixina moria als 23 anys, despuix d'una vida rica en experiències. Reconeixia que «el Senyor li havia donat un gran fervor en ajudar als pobres», i afegia: «quan un té que viure pocs anys, Deu ho incita més a mamprendre tals accions».

¿Per qué se deixà de realisar la festa de Sant Lluís en Benimaclet? Corria l'any 1960, en el mes de Juny. Els jóvens d'aquell any havien preparat una gran festa en honor al seu patró. La festa consistia en passacarrers, fòcs d'artifici, processó i una sessió de varietats. Els espectàculs de varietats en aquells anys a on no existia la televisió era el gran entreteniment del poble.
Nos situem en un poble com Benimaclet a on la nit del dissabte se celebra l'espectàcul de varietats. Tot el poble ocupa la plaça en les seues cadires i catrets duts de casa. El rector, Don Sebastian Zaragozà, des del balcó de la casa abadia també acodix a l'acte. L'alcalde, Miquel Cuenca, ocupa un dels primers llocs entre el públic. L'espectàcul començà en normalitat en música i humoristes pero en el moment en que va eixir la vedette es va produir un conflicte. La vedette portava un llarcs guants i va fer intenció de llevar-se'ls i es va dirigir al balcó del rector i va dir: “¿Me los quito o no me los quito? Uy! No!, Que me verá el negrito!”. No cal explicar que el negrito era el rector. Don Sebastian indignat, ordenà que acabara l'acte. Pero els festers i l'alcalde no entengueren que s'haguera d'interrompre la festa. Don Sebastian tancà el balcó i es clavà dins de casa en la seua família que havien vingut convidats a la festa.

Estampa de la Festa de 1961
A l'endemà es realisà la Missa major en honor a Sant Lluís en assistència dels festers i les autoritats. Don Sebastiàn comunicà que l'image de Sant Lluís no eixiria en processó. Pero l'alcalde i els festers contrariats en tal decisió varen fer la processó sense l'image. El poble de Benimaclet quedà dividit pel succés defenent als festers o al rector segons les pròpies opinions.


A l'any venint, 1961, els festers se trobaren en que un gran part del poble no volia colaborar en la festa degut als succesos de l'any anterior. Dien que el rector tornaria a entorpir la festa i se negaven a posar diners. Eixe any hi hagué festa, pero va ser l'últim.

L'image de Sant Lluís va permanéixer en l'Església de Benimaclet, pero durant l'ampliació de la Capella del Crist va ser guardada, per no tindre ya lloc. Pareix que ara se li ha trobat un nou lloc i torna a estar en un altar. ¿Tornarà a fer-se la Festa de Sant Lluís?

domingo, 18 de junio de 2017

La fundació de Benimaclet

LA FUNDACIÓ DE BENIMACLET




En 1928 Salvador Panach preguntava en Las Provincias sobre qui varen ser els fundadors de Benimaclet i la seua historia. Esta va ser la resposta:

El nom de Benimaclet transcendix evidentment a l'àrap i per si algun dubte cabera, se donà a conéixer a mitan segle XVIII una inscripció cúfica sepulcral en una casa de camp molt pròxima al poblat de Benimaclet, que commemora les excelències de Mojamet ben-Abdallah ben Sala Daula el Ansari, el qual “morí en l'amistat d'Alà i ad ell obrí la seua boca” un nit del mes de Juny de 1061. Transcorreren encara els restants anys d'aquella centúria, tot el segle XII i casi tres decenes del XII fins que les hostes de Jaume I d'Aragó se presentà a liquidar contes velles en els africans, repartint-se com pa beneït les propietats que a través de moltes generacions venien fruint els musulmans.


L'Alqueria de Benimaclet s'adjudicà als germans Garcia i Ximeno Perez de Pina, pero a part d'esta donació, que degué de ser important, va fer el Rei atres moltes de “jovades” i “fanecades” de terra, horta i cases en térmens de Benimaclet. Com el monarca conquistador ensomiava en un regne completament lliure del poder feudal, sense atre senyor que el Rei, se llimità en un principi a repartir la propietat enfitèutica (cessió d'un be per llarc temps a canvi del pagament d'una renda anual), el domini directe de la qual quedava reservat per a la Corona. I aquells donataris que gojaven d'estirp i ranc tornaren pronte als seus feus d'Aragó i Catalunya, alienant en la seua major part les seues possessions en la democràtica terra valenciana, les rentes de les quals els havia d'arribar molt minvades, sense cap dubte.

Pero com els plans econòmics de Jaume I fracassaren, el Rei, escàs de diners, concedí Senyorius a qui millor els pagava, ya fora noble o plebeu. Aixina va vendre el lloc de Benimaclet en 1285 a un un tal Astruga Bernat Planells. Passant més tart per diverses mans com les de l'héroe valencià Francesc de Vinatea qui va ser Senyor de Benimaclet de 1326 a 1333. En la mort de Vinatea el senyoriu passa a mans que Pere Serra i fins començar el segle XV. En 1409 el propietari es el fill de Pere serra, Jaume Serra que el vendrà al Capítul de la Catedral de Valéncia per a les sufragar els gastos del Hospital de Valéncia, sent este l'únic senyor del lloc de Benimaclet, en la possessió de la Jurisdicció civil i criminal que consentien els Furs de Valéncia.


L'acte de compra de 1409 diu aixina:

“Escritura davant Lluïs Ferrer, escrivà del Capítul, en vintiquatre de Maig de mil quatrecents nou, Jaume Serra, veï de Valéncia, fill de Pere Serra, cavaller veï d'Alzira i Ysabel, la seua dona, atenent al Privilegi que el Rei En Martí concedí ad este Capítul, per a que poguera mercar per a l'Almoïna, viles, castells, llocs, alqueries, cases, dones, christianats, judeus, serraïns, mero mixto, sense pero i atra jurisdicció va vendre a dit Ilustríssim Capítul el Lloc de Benimaclet, de xixanta cases, poblades en una casa gran en la seua torre del Senyor de dit Lloc, en una escrivania i Jurisdicció Civil i Crimidal, tant i quant li concediren els Furs i Privilegis del Regne en preu de huitantamil cinccents i quinze sous”.

La relació en el Capítul de la Catedral de Valéncia acabarà en 1833 quan l'Ajuntament de Benimaclet decidix no seguir pagant els tributs que corresponia com a Senyor de Benimaclet.


martes, 13 de junio de 2017

In Memoriam. Benimaclet

IN  MEMORIAM

Na María Dolors Garcia i Broch


Publicat en el llibre de festes de 1994. S'ha respectat l'ortografia original.


¡Benimaclet! ¡Quants recorts de chiquea, quanta nostalgia de temps preterits nos du el seu nom!

Va rodant per ma casa una antiga fotografia del Camí de les Fonts a on, fitat per frondosos albers, pot endevinar-se el llavador del poble moro, en rodades de carro al fondo, esbelta, la torre de l'iglesia tal com era a principis de segle, dominant la massia neta, alegre, lluminosa, sumergida en la mar de verdor de la seua horta uberrima.

Acabada, uns anys abans ya que primer fon ermita, arreplegava en  els seus frontals marbres rics que varen pertanyer a la primitiva Iglesia de la Companyia de Valencia. Alberga riquees pictoriques sense fondo, perdudes despres en la guerra fraticida que esclatà en el 36 a on es cremà un llenç famos de Jesus Nasare d'escola academica i el volgut Crist de Benimaclet que, anys despres, a pesar de la seua penuria s'encarregarien a les seues expenses mos tios, Blayo i Marieta en agraiment per que els seus cinc fills havien tornat ilesos de la guerra.

Hui, quan el desenroll urbanistic de la ciutat ha convertit a Benimaclet en un barri adotzenat, encara que conservant I'alegria festera de sempre, no puc deixar de pensar en aquell 1875 en que ma yaya materna obria els seus ulls a la llum llevantina en l'Alquerieta del Moro, lloc que es  coneixia per tots com l'Alquerieta de les Freses per les seues saboroses collites que Martínez Aloy menciona aixina en la Geografía del Regne de Valencia: “Una revolta del carrer nos deixa en el camp i sorgix, d'improvis, el poblat de Benimaclet sobre un mar de verdor les ones de la qual atesoren una volta a l'any, si no corals aromatiques, freses que fan gust a gloria.»

Qui dona a l'alqueria dels meus antepassats eixe nom, no ho se pero, desijosa d'afondar en l'historia ¡ tradicio de les meues arrails, vaig saber que a mitant del segle XVIII aparegue en una finca de prop una inscripcio sepulcral de Mohamet Ben-Abdallah ben Sala Daula I'Ansary que allí mori en l'amistat d'Allah i a ell obri la seua boca» en juny de 1061.

No es puix d'estranyar que eixe poblat moro conservara les seues alqueries una de les quals es mantingue fins a 1913 a lo manco, ya que en una de les seues habitacions a on estava entronisat el Jesuset de Praga naixque un 31 de març, ma mare.

L'antiga Benimaclet apareix en el Llibre del Repartiment 186-VII adjudicada per Jaume el Conquistador als germans García ¡ Gimeno Pérez de Pina, senyors aragonesos que no volgueren acceptar I'idea de l'unitat del Regne, arreplegada en els Furs, a on el Rei anulava el poder feudal reparti propietat emfiteuta. reservant-se el verdader domini de la Corona.

Tornaren pronte a les seues terres al considerar que les rendes podien aplegar-los molt mermades. Ells, com la majoria de cavallers que conquistaren el Regne de Valencia del poder sarrace abandonaren pronte estes terres a on els cristians vells i els moros mantingueren durant segles la seua llengua valenciana, la seua cultura ¡ costums. Aixina, si la hui desapareguda horta de Benimaclet, i Ies seues barraques, alqueries, fonts ¡ camins obriren la boca per a contar-nos Ies pagines de l'historia que alli s'escrigueren nos admiraria l'importancia que tingue el poblat moro que es el Benímaclet de hui.
Fon residencia durant l'epoca de la redaccio del Justicia de lo Criminal Jurat de la Ciutat ¡ Regne de Valencia Francesc de Vinatea que I'adquiri en 1326, set anys abans que, en un acta d'autentic nacionalisme exigira al Rei acabar en el contrafur que trencava el Regne al voler entregar les terres de Novelda, Elda, Alacant, Oriola, Guardamar, Albarraci, Xativa, Alzira, Morella, Borriana i Castello a l'Infant Ferran, fill de la reina Elionor de Castella, muller d'Alfons II.

La riquea de Benímaclet feu que aumentara de tal modo la seua poblacio que a dos quilometros en direccio a la Malvarrosa en la zona de l'Alqueria partida de Vera es construiría en el segle XVIII una chicoteta ermita barroca que atenia a mes de 1.000 feligresos i que dona lloc al dit popular:

“¡Hi ha mes gent que en Vera!".

Junt a l'ermita que es conserva entre humitatsi¡ furts de desaprensius. S'alca encara el moli que fon propietat dels marquesos de Malferit i es hui de l'Ajuntament de Valencia.

Hui, quan un any mes Benimaclet celebra en alegría la festa del Crist, no puc deixar de rememorar ad aquells Ilauradors, moros valencians, renegrits per cent sols, que feren el milacre vert de les seues desaparegudes hortes. O als cavallers cristians que conquistaren Ies seues terres, als senyors com Astruga o Bernardo Planells i el mateix Vinatea que la posseiren.

A les matrones que sumergiren Ies seues mans en les aigües netes del vell llavador, a les chiques que anaven en els seus canters a arreplegar l'aigua de la Font de I'Amor, en la propera Vera, als chiconets que les conquistaven, als yayos que contaven histories junt al transparent "Clot de Vera" a on diuen, la peixca era abundant. Als qui chafaren la seua pols o Ilauraren els seus camps ¡ foren les arrails tenaces, sabies i treballadores del poble que huí manté les seues tradicions.

Als que vixqueren i moriren baix els plecs de la Real Senyera del nostre Regne i l'advocacio del Crist de Benimaclet dedique a este chicotet treball ple de rememoraments de lo que foren i d'esperança de lo hem de ser.

viernes, 9 de junio de 2017

Festa de Sant Antoni

FESTA DE SANT ANTONI 2017

La semana que ve se celebra en Benimaclet la Festa de Sant Antoni de Pàdua organisada per la Parròquia de l'Assunció de Nostra Senyora gràcies a la gran devota Concepción Giner, la Serrana.

La Festa contarà en 3 dies de Tríduo i el dimarts 13, festivitat del Sant en una Missa solemne i a continuació se repartirà pa beneït. 


jueves, 8 de junio de 2017

Atentats en Benimaclet

ATENTATS EN BENIMACLET


El Poble de Benimaclet pot considerar-se un lloc tranquil i seré prop de la Ciutat de Valéncia a on viure. Pero no ha estat exent de episodis negres que, encara que s'hagen borrat de la memòria, convé recordar que varen ocórrer per a que no tornen a repetir-se.

Durant les festes patronals de 1934 dos artefactes explosius se varen detonar en Benimaclet, creant gran confusió entre els veïns. Les bombes explotaren de matinada, en 2 minuts de diferència, en el carrer Valéncia (actual Baró de San Petrillo) i se varen escoltar en la Ciutat de Valéncia.

La primera d'elles afectà a la casa del Clavari Major, Cristobal Cuenca, un dels carnicers de Benimaclet. Segons la crònica dels diaris del moment cascots i trossos de fusta de la finestra varen ser llançats dèu metros cap a l'interior de la casa, destrossant la llàntia instalada en el menjador, els cristals del qual es varen incrustar en les parets. No hi hagueren desgracies personals gràcies a que els habitants de la casa dormien en les habitacions interior i en aquell moment l'habitació on va ser posar l'artefacte estava buida per obres.

La segona d'elles va fer explosió a escassos metros, en la seu de la Dreta Regional Valenciana. En este local anava a celebrar-se en eixos dies la gala dels Jocs Florals de Benimaclet i tot estava engalanat per a l'acte. Segons els diaris la porta es va fer a trocets. Una fusta de la finestra, de huitanta centímetros, va eixir proyectada cap al,interior de la casa, a dotze metros de distància.
La prensa narra que tots els cristals de les cases immediates varen quedar fets a miquetes. En pocs minuts el Governador Civil de Valéncia acodí a Benimaclet, alertat per les explosions. Els culpables no varen ser detinguts, encara que varen vore eixir corrent a quatre hòmens dos en mànega curta i dos vestits de mecànics, lo que orienta a que foren anarquistes violents.

La notícia aparegué en mijos de comunicació valencians i espanyols:

En Las Provincias del dilluns 16 de Setembre diu en la portada que “En la madrugada de ayer estallaron dos bombas en el vecino pueblo de Benimaclet. No produjeron desgracias, pero causaron grandes daños y, sobre todo, difundieron la inquietud y malestar entre el vecindario”. I en les planes interiors afegix: “A la una treinta y cinco de la madrugada de hoy, se ha oido una formidable detonación. En los primeros momentos, era muy difícil poder precisar el lugar de la explosión. Transcurridos apenas dos minutos, otra detonación suspendió nuestros comentarios acerca de dónde habria sido la primera; la segunda pareció haber ocurrido, -por el ruido, en el mismo sitio o muy cerca- de él. A varios puntos dirigimos nuestros pasos, y ante la imposibilidad de poder precisar el sitio, nos trasladamos al Gobierno civil, en demanda de noticias, donde llegamos minutos antes de las dos, encontrando al gobernador civil señor Terrero dispuesto para salir al lugar donde habian tenido lugar las explosiones.
Un cuarto de hora después de haber ocurrido, ya se tenia la noticia en el Gobierno civil del lugar donde habian explotado los artefactos. El primero fue colocado en la calle de Valencia, número 34, domicilio de don Cristóbal Cuenca, en el cercano pueblo de Benimaclet, y clavario de la fiesta del Cristo, que empieza hoy en dicho pueblo.
Al estallar, rompió la puerta de la ventana donde fué colocado. En la habitación correspondiente a esta ventana no había mueble alguno, por estar de obras en ella. Los trozos de madera que la fuerza del artefacto arrancó, fueron lanzados con gran violencia, rompiendo la lámpara del comedor, yendo a incrustarse los cristales y cascotes contra la pared, que dista unos nueve metros de la ventana de la calle.
Todos los cristales de las casas contiguas saltaron también, hechos cisco. Afortunadamente, no han ocurrido desgracias.
Transcurridos apenas dos minutos, una nueva detonación reprodujo la alarma en el vecindario. En el circulo de la Derecha Regional, enclavado en la calle de Valencia, número 19, y en la ventana recayente a la segunda travesia de dicha calle, número 81 del plano, fué colocado otro artefacto.
Los daños en este local han sido de más consideración. Los herrotes de la reja aparecian retorcidos, la puerta toda destrozada y los cristales de los edificios contiguos deshechos por completo. Un trozo del marco de la puerta, de más de medio metro de largo, fué lanzado violentamente contra la pared paralela, distante más de diez metros de la ventana donde hizo explosión el artefacto.
Todo el lugar aparecía lleno de cristales rotos y cascotes desparramados por el suelo, sillas y mesas.
El conserje, José María Pons Guerola, dejó pasar un buen rato por temor a una nueva explosión, y al salir a ver lo que había ocurrido, se apresuró a dar cuenta al Gobierno civil de ello.
No es para descrito el sobresalto que sufrieron ambas familias, pues cuando nosotros llegamos, todavia denotaban sus semblantes el pánico que habían sufrido.
Según dijeron los vigilantes nocturnos, poco después de ocurrir las explosiones, vieron salir con dirección a la via a cuatro sujetos, dos de ellos en mangas de camisa y los otros dos en traje de mecánico.
Varios agentes de la brigada policial estuvieron en el lugar del suceso, practicando una inspección, ocular, dando después una batida. por los alrededores del pueblo, sin resultado alguno.
El señor Terrero, al conocer estos detalles se lamentaba de que no se le hubiese comunicado antes la noticia, pues quizá los autores del atentado habrian caído en poder de la autoridad.”

En La Vanguardia de Barcelona se podia llegir: “A las dos de la madrugada han estallado en el vecino pueblo de Benimaclet dos petardos en el intervalo de dos minutos. El primero hizo explosión en una ventana del domicilio de don Cristóbal Cuenca, clavario mayor de las fiestas del Santísimo Cristo, que comenzaron hoy. Cascotes y trozos de madera de la ventana fueron lanzados diez metros hacia el interior de la casa, destrozando la lámpara instalada en el cofnedor, cuyos cristales se incrustaron en las paredes. La segunda estalló en la ventana de) edificio en que está instalada la Derecha Regional. La puerta saltó en pedazos. Un madero de la ventana, de ochenta centímetros, salió proyectado hacia el,interior de la casa, a doce metros de distancia. Todos los cristales de las casas inmediatas quedaron hechos añicos. Se originó la alarma consiguiente, pero, afortunadamente, no ha habido ,que lamentar desgracias personales. La policía practicó un reconocimiento que no dio resultado”.

En el Diario Palentino: “Explosión de dos bombas. En el pueblo de Benimaclet han explotado dos bombas. Una en la ventana del edificio de la Derecha Regional Valenciana y otra en la del hermano mayor de una cofradia”.

En el Defensor de Córdoba trobàvem la següent resenya: “Bombas- Valencia- En Benimaclet han estallado tres bombas, dos en la ventana de la derecha regional y otra en la de un concejal”.

En El Día de Palencia: diario defensor de los intereses de Castilla aparegué el titular: “En el pueblo valenciano de Benimaclet estallaron esta mañana dos bombas. Valencia. A las dos de la madrugada en el pueblo de Benimamet (sic), han hecho explosión dos bombas en el intervalo de unos minutos. Una ha sido colocada en la ventanilla del domicilio del industrial carnicero don Cristobal Cuenca, y la otra, en una ventana del domicilio social de la Derecha Regional Republicana. Los daños son de consideración y la alarma que se produjo en el pueblo fue enorme. Por fortuna no ha habido que lamentar desgracias personales”.


En El Luchador, diari republicà d'Alacant ho expressava de la següent manera: “Estallan dos bombas en Benimachet. Valencia (teléfono). A las dos de la madrugada hicieron explosión dos bombas en Benimachet (sic). Una fue colocada en una ventana del local social de Derecha Regional Valenciana. El artefacto, al estallar, destrozó la ventana y rompió gran número de cristales. Un minuto después y en el número 34 de la misma calle, domicilio de don Cristobal Cuencia (sic), estalló otro potente artefacto, que también causó grandes destrozos en la ventana en que había sido colocado. El señor Cuencia es clavario mayor de la Fiesta del Cristo que se celebra en el pueblo de Benimachhet”.

martes, 6 de junio de 2017

Poble de Benimaclet ha passat les 100.000 visites

POBLE DE BENIMACLET HA PASSAT LES 
100.000 VISITES


No podíem imaginar en Setembre de 2016, quan començàrem esta iniciativa de Poble de Benimaclet arribar en menys d'un any a 100.000 en el nostre blog. Moltes gràcies als qui haveu colaborat en esta gesta i esperem continuar oferint informació sobre el nostre poble.  


domingo, 4 de junio de 2017

El Milacre dels Peixets

EL MILACRE DELS PEIXETS

Carrer de Benimaclet
El dia 5 de Juny el poble d'Alboraya celebra una de les seues festes grans, la del Milacre dels Peixets. Una festa que rememora un acontenyiment que va tindre lloc en el segle XIV quan el rector d'Alboraya anà a dur la Comunió a un veí d'Almàssera, que depenia eclesiàsticament d'Alboraya.

En Alboraya, basant-se en l'historiador Escolano conten aixina lo que va ocórrer:

Casa de Hassan-Arda en Almàssera
En un dia de primavera, que pels càlculs fets va haver de correspondre al 10 de juny de 1348, el cura retor d'Alboraya, menut lloc immediat a Valéncia, va ser requerit per varis veïns d'Almàssera poblet habitat per moriscs, per a portar el viàtic a un judeu convers cridat Masamardà, (nom que hui en dia és conegut per tots en haver-ho aplicat a una partida del terme municipal d'Alboraya per a millor conservar-lo i recordar-lo),que es trobava en perill de mort.

El pare d'ànimes va estar pronte dispost per a eixercir el seu sagrat ministeri. Es va revestir de sobrepelliç i estola; del fondo del tabernàcul va extraure un coborri- espècie de cepet en cadena que es penjava pendent del coll, i que anterioritat al Concili de Trento usaven els sacerdots quan tenien necessitat d'administrar la comunió fòra de l'iglésia-; va colocar en l'interior del mateix tres Formes consagrades, va montar en una mula i, acompanyat del sacristà i de varis devots que es varen presentar voluntàriament, va prendre el camí d'Almàssera.

Barranc del Carraixet
Els térmens municipals d'Alboraya i Almàssera es trobaven separats pel barranc de Carraixet. El pont que el travessa va ser construït ben entrat el sigle. En el moment històric que comentem, el pas d'una a una atra població havia de fer-se necessàriament passant per les aigües del barranc, cosa sempre molesta, i en época de pluges, extremadament perillosa.


En aquella ocasió vènia el Carraixet tan creixcut, en tanta violència s'esgolaven les aigües, que quan el sacerdot portador del Viàtic anà a passar, l'ímpetu de la corrent el va derribar de la cavalcadura que montava, anant a parar al fondo de l'aigua, juntament en el cepet i les sagrades Formes.

Escapà el retor fet una sopa, com Deu li va donar a entendre, de tan apurat succés, i moí i contrapost tornà a Alboraya per a donar conte als seus feligresos de lo succeït, lo que obligà a aquells a efectuar les més actives diligències per al cobro de tan estimables penyores.

Efecte de l'interés en que varen portar a terme l'empresa va ser trobar el cepet, més no aixina les Formes, que per haver-se obert aquella, havien anat a parar, sense dubte, al fondo del barranc. Els veïns d'Alboraya, en lloc de desanimar-se, varen redoblar els seus esforços; vorejant les vores del Carraixet varen aplegar fins a la seua desembocadura en la mar, i en la llengua d'aigua on acaba el seu refluix, varen vore en sorpresa tres grans peixos que, en els caps alçats, mostraven en les seues boques les Formes que tan afanosament venien buscant.

Atònits varen quedar els piadosos llauradors a la vista de tan portentós milacre; postrats varen adorar a Deu, i acte seguit varen córrer cap al poble per a donar conte al senyor cura de lo que succeïa. Est, en sobrepelliç, estola i capa pluvial, va acodir en quanta premura li va ser possible. Tan pronte com va alcançar a vore el sobrenatural espectàcul, es va agenollar fins als peixos, que permaneixien immòvils, els que, allargant el cap, un darrere d'un atre, varen ser depositant la seua preciosa càrrega en un bell càliç que donya Teresa Gil de Vidaurre, tercera esposa del rei D. Jaume el Conquistador, havia regalat a l'iglésia d'Alboraya.

Ermita dels Peixets
Una volta rebut l'august Sacrament en la veneració i alegria que és de supondre, acompanyat dels seus feligresos, el sacerdot protagoniste d'este succés va donar el regrés cap al poble.

Va consumir les Formes en una solemne missa que celebrà a continuació, i a la terminació d'esta, va donar conte del miraculós succeït a D. Huc de Fenollet, el prelat que regentava llavors la diòcesis Valentina; qui, davant notari eclesiàstic, va manar formar la corresponent prova, que varen confirmar més tart Escolano, Ballester i atres cronistes regnícoles que es varen inspirar en el procés original instruït en l'any 1349.

Escut d'Almàssera
Escut d'Alboraya
En Almàssera la versió és distinta, parlen d'un musulmà convers conegut com Hassam-Ardà, habitant d'Almàssera i que fins a fa pocs anys encara es conservava la casa on vivia. També asseguren que el rector va arribar a donar el viàtic al veí i que va ser al tornar, en 2 sagrades Formes quan va succeir l'accident, pero lo que únicament hi hauria dos peixets. Per això els escuts d'Alboraya i Almàssera reproduïxen 3 i 2 peixets respectivament. Siga com fora, el fet va conseguir que Almàssera s'independisara d'Alboraya donat el perill que comportava travessar el Carraixet.


Benimaclet ha dedicat un carrer menut ad este Milacre, una travessia del carrer Rector Zaragozà a Francesc Martinez.

viernes, 2 de junio de 2017

Espigolar

"ESPIGOLAR"


El verp “espigolar” és un derivat de “espiga”. El sentit primari en qué es creà esta paraula, allà pel segle XIII, pareix que fa referència a l'arreplega de les espigues dels cereals que havien quedat en el camp després de la sega. Segons el Diccionari General de la Llengua Valenciana “espigolar” és “Arreplegar les espigues que han quedat en el camp una volta feta la sega. // Arreplegar els fruits que han quedat en el camp una volta feta la collita: Han collit les creïlles pero espigolant n’hem fet un sac. // fig. Arreplegar tot lo que uns atres no volen, triar fent una selecció”

L´espigolament era una pràctica habitual dels desheretats, dels pobres de solemnitat, per a intentar sobreviure aprofitant lo que uns atres havien rebujat. Pero l'us del mot “espigolar” pronte s'estengué a qualsevol atre frut. No calia que foren espigues; tot podia ser “espigolable”: olives, garrofes, creïlles, taronges... Inclús en sentit figurat s'ha utilisat «espigolar» com l'idea motriu de regirar entre coses molt diverses buscant alguna cosa aprofitable per a un fi.

En l'Horta de Benimaclet l'acte d'espigolar estava ben regulat des de l'antiguetat. Una volta s'havia produït la recolecta per banda del llaurador o comerciant que havia adquirit els fruts o verdures del camp el llaurador propietari posava unes canyes creuades en el camp que indicaven que encara no se podia entrar a espigolar.

Espigolant en front de Casa El Figuero
En primer lloc entraven a espigolar el propi llaurador i la seua família que s'abastien de verdures i fruites per a una temporada. Quan havia acabat la família se llevaven les canyes i l'entrada era lliure per a recollir tot el fruit que encara es trobara en el camp, sense danyar els arbres, sequiols,... fins a que el camp es llaurava uns dies més tart i queda preparat per a una nova plantació.


Encara hui és possible espigolar en alguns camps de creïlles de l'Horta de Benimaclet i fruir d'una antiga tradició que ajudava a la gent més necessitada a no passar fam, sense tindre que furtar al veï.
Poble de Benimaclet