LA
CASA DEL CONTRABANDISTE DE BENIMACLET
A
principis del segle XX començà la construcció d'un chalet en mig
de l'Horta de Benimaclet. Els llauradors de la zona assistien a
l'alçament de la casa en sorpresa degut a que l'horta era de la gent
de camp i no coneixien a l'amo d'esta nova casa. Les gents comentaven
que el lloc triat estava prou amagat dels camins principals, amagada
a les vistes dels carreters que passaren pel camí Farinós, oculta
darrere de casa Zarzo.
En
pocs mesos estava alçada el chalet de dos plantes, en fachada cara a
la mar i un magnífic jardí que sorprenia als que el varen vore.
Només acabar-se la construcció una família anà a instalar-se en
la vivenda. L'amo era un home de complexió forta, en bigot i en uns
quilos de més. Sempre vestia elegantment, en trage i barret, a pesar
de viure en mig de l'horta. Mai se'l va vore pels casinos del poble
ni per les tendes a on se reunien els llauradors i hòmens del poble
per les vesprades a fer la partideta de truc i comentar l'actualitat.
El
veïnat tenia clar que els nous veïns tenien una bona posició
econòmica. No vivien del camp, l'amo no era advocat, mege o polític.
Per molt que intentaren averiguar sobre l'ocupació d'aquell
personage, res sabien. Passava dies sancers en la casa, com si no
treballara i després desapareixia durant algun temps. Els veïns més
pròxims comentaven que algunes nits se l'havia vist eixir de casa a
hores intempestives, sense fer cap soroll.
Els
fills d'aquella familia poc a poc anaren guanyant-se la confiança
dels veïnets de la seua edat. Començaren a compartir jocs en ells,
pero mai portaven als chiquets a la seua casa. Quan se'ls preguntava
per la faena de son pare sempre responien en evasives.
Una
nit d'estiu, de matinada, el tio Voro, un veí que havia tingut que
matinar més de lo comú per que li tocava l'aigua de regar, se trobà
per la senda que conduïa al Ferrocarril de Saragossa, la via churra,
a l'amo de la casa carregat en uns fardos.
De
vesprada, el tio Voro contà en el Casino de Benimaclet lo que havia
vist. En poques hores per tot el poble corregueren tot tipo de
comentaris sobre les possibles interpretacions. Uns dien que es
tractava d'un assessí i dins d'aquell fardo amagava un cos. Atres
comentaven que se'n anava de casa, fart de la seua dòna i els seus
fills. No faltà qui comentara que si portava un fardo era perque
volia amargar alguna cosa i tal volta fora un lladre...
Quan
la gent passava prop de la casa s'aguaitava involuntàriament, volent
vore algun indici que aclarira aquell succés que tenia a mig poble
cavilant.
Els
habitants de la casa varen ser sabedors dels rumors. L'ama anava a
comprar al mercat de Benimaclet i una de les tenderes, en la que
tenia més confiança, li havia comentat tot lo que se comentava en
el poble. L'ama no donà explicació a l'assunt del fardo, només se
llimità a dir-li a la tendera lo dotora que era la gent de
Benimaclet.
Des
d'aquell dia el nou Chalet passà a ser menys misteriós. Els fills
permetien als seus amics acostar-se a sa casa, jugar en el jardí i
inclús entrar dins de casa. L'ama inclús donà de berenar en alguna
ocasió a algun dels amiguets dels seus fills.
Passats
uns mesos, una matinada d'hivern molt freda, el tio Voro tornà a
vore a l'amo de la casa que anava per la mateixa senda que portava a
la via Churra duent un fardo en els braços. Pero en esta ocasió el
tio Vore se'l trobà de cara i no tingué més remei que saludar-lo:
-
Bona nit- va dir el llaurador.
-
Bona nit- contestà educadament l'amo de la casa.
-
¿Qué fa un home com vosté, estes sendes fangoses ad estes hores de
la matinada?
El
tio Voro va fer la pregunta sense cap malicia, no per dotor, sino per
educació. Aquell misteriós home entengué l'intenció del llaurador
i se se sincerà en el llaurador:
-
Mire tio Voro, en el fardo duc un trage de canonge. Me'n vaig a Roma
a pegar un colp. Si torne d'esta no tornareu a passar necessitat cap
dels meus veïns. Desige'm sort, la necessitaré. Si me torna a vore,
sàpia que la seua vida canviarà.
-
¡Qué tinga sort!, per la part que me toca. ¡Pero vaja en conte! El
veïnat els estima molt.
-
¡Moltes gràcies!
El
tio Voro esta volta no contà res en el Casino. Passava les nits
ensomiant que estaria fent el seu estrafalari veí. ¿Tornaria?¿Quin
tipo de colp aniria a dur a terme.?¿Repartiria el seu botí entre
els veïns?
A
les poques semanes la casa quedà deshabitada, de la nit al matí.
L'ama i els chiquets desaparegueren sense donar raó. La casa se posà
en venda.
Llavors
el tio Voro contà la conversació que havia tingut en l'amo del
chalet als seus companyers de partida de truc. Uns dien que tot seria
mentira que el tio Voro tenia molta imaginació, uns atres pensaven
que la família hauria anat a trobar-se en l'amo per a no compartir
el botí.
Al
cap d'un any el tio Voro va rebre una carta des d'Itàlia. Les males
notícies se confirmaren, l'havien descobert durant el colp i ara
estava en una presó de Roma complit condena.
El
chalet va ser comprat per una família d'orige mallorquí, que va
viure allí durant alguns anys. Més tart va quedar deshabitada i
començà la seua decadència. Encara hui podem vore-la junt a la
Ronda Nort, rodejada del mateix misteri que fa 100 anys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario