martes, 30 de enero de 2018

El final del "trenet de Benimaclet"

EL FINAL DEL TRENET DE BENIMACLET

La prosperitat dels anys 20 i 30 es va vore fortament colpejada per la Guerra Civil i la postguerra. El trenet de Benimaclet quedà danyat per la disputa i els trens i maquinària no pogué ser renovat en molts anys. A pesar d'això el trenet va seguir sent el principal mig de transport en la Ciutat de Valéncia dels Benimacleters.

El “Trenet” contava en les següents estacions: Pont de Fusta – Abaixador de Benimaclet – Estació de Benimaclet – La Carrasca – La Cadena – Les Termes – Les Arenes – El Grau. La freqüencia era de 15 minuts. En Pont de Fusta conectava en les vies de Rafelbunyol, Llíria i Bétera, conectat tota la comarca de l'Horta Nort i Camp de Turia.


És a partir de finals dels anys 60 i principis dels anys 70 del segle passat quan els particulars comencen a poder a accedir als automòvils particulars, taxis i arriba a Benimaclet el autobús metropolità número 70.

En 1964 donades les pèrdues que arrastrava a la Companyia de Tramvies s'hagué de revertir la concessió de forma prematura i passà a formar part de FEVE (Ferrocarrils Espanyol de Via Estreta), una companyia de l'estat que administraria els ferrocarrils de via estreta, a diferència de RENFE que s'encarregava dels de ample ibèric. En 1984 la gestió passà a la nova autonomia valenciana per mig de l'empresa Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV).

Estes circumstàncies, junt en els inevitables accidents que seguixen produint-se, més per imprudències dels peatons que per atres motius varen conduir a crear un sentiment de contrarietat contra el “trenet”. A banda el trenet fea una barrera artificial entre les dos bandes de Benimaclet, que ya havia creixcut fins a trobar-se en la gran ciutat que l'abraçava.


Els veïns de Benimaclet varem mamprendre en l'any 1974 una lluita, a través de concentracions i manifestacions, per a solicitar mesures de seguritat. Davant les numeroses i fortes protestes, en febrer de 1976 l'Ajuntament de Valéncia va construir un alt mur a abdós costats de les vies. Dit mur seria conegut durant molts anys com el “mur de la vergonya”, per separar de forma artíficial als benimacleters d'un i atre costat de la via.

El mur va supondre una divisió arquitectònica encara major, ya que deixava a Benimaclet molt mal comunicat, que només disponia d'un pas peatonal subterràneu en el carrer Juan Giner, ademés del passos a nivell en els carrer Baró de San Petrillo i Emili Baró per a peatons i per a vehículs. La promesa de construir més passos peatonals en els carrers Poeta Altet i Dolores Marqués va quedar en l'aire.

A mitan de la década dels huitanta els accidents mortals seguien succeint-se i els problemes socials i la perillositat varen aumentar, per la concentració de drogodependents en el túnel de pas del carrer Juan Giner, per a on cap veí ya s'atrevia a passar. Ademés, este túnel s'inundava quan plovia. Per tot això les protestes i movilisacions varen aumentar cada volta en més participació.

En abril de 1988 els veïns varen decidir tallar les vies diàriament per a reactivar i reforçar les protestes. Davant açò el director de FGV va ordenar reduir la velocitat dels trens, a 30 quilómetros per hora, en les proximitats dels passos a nivell.

Finalment les manifestacions veïnals conseguiren el tancament del trenet el 30 de giner de 1990, acabant en 97 anys i 231 dies de vida d'aquell mig de transport. Els polítics varen prometre que estudiarien el soterrament de les vies i la creació d'una llínia de metro, opció que finalment no es va realisar per l'elevat presupost, quedant en un modern tramvia. Si be el tramvia evitava la separació del poble de Benimaclet, no acabà en els desgraciats accidents que han seguit produint-se.


Quan a les 22:40 hores del 30 de giner de 1990 va aplegar a l'estació Pont de Fusta de Valéncia l'unitat belga (popularment Fabiolo) 3401-6401-3402 procedent del Grau, varen finalisar 97 anys i 231 dies d'explotació ferroviària de la llínea que fins a la proliferació del transport regional per carretera va transportar millons de tonellades de mercaderies cap a i des del port, de lo que aportaven les llínees de Bétera, Llíria i Rafelbunuyol per a la seua exportació o d'importació que continuava per elles, aixina com un important moviment de viagers, principalment en estiu quan els trens eren massivament utilisats pels de la capital cap a i des de les plages del Cabanyal i La Malvarrosa.

En 1994 quedava inaugurat el nou tramvia que conectava el Pont de Fusta en el Grau i en Benimaclet quedaven les parades de Benimaclet i Vicent Zaragozà.

Poden llegir l'inici del "trenet" en est enllaç.







viernes, 26 de enero de 2018

Festa de Sant Antoni 2018

FESTA DE SANT ANTONI DE VERA

Sant Antoni Abat, conegut en Valéncia familiarment con Sant Antoni del Porquet va nàixer en Egipte en l'any 251 i morí en 356. Va ser un monge cristià, fundador del moviment eremític. El relat de la seua vida presenta la figura d'un home que creix en santitat i el convertix en model de pietat cristiana. El relat de la seua vida té elements històrics i uns atres de caràcter llegendari; se sap que va abandonar els seus bens per a portar una existència d'ermità i que atenia a vàries comunitats monacals en Egipte, permaneixent eremita. Es diu que va alcançar els 105 anys d'edat.

Es representa com un vell en l'hàbit de l'orde i en un porc als seus peus.
Segons conta l'història, Sant Antoni Abat en mig de la vida austera que va portar, va descobrir el saber i l'amor divins a través d'observar a la naturalea. D'eixa revelació, va adquirir la costum de beneir als animals i a les plantes. A partir de la seua mort, va ser invocat com a patró dels ganaders i protector dels animals domèstics.

La zona de l'antiga horta valenciana de Benimaclet, situada en les rodalies de l'ermita de Vera, viu encara la seua típica bendició dels animals. Des de ben matí gents del poble de Benimaclet i la seua horta, d'Alboraya i la Malvarrosa acodixen a l'ermita de Vera per a assistir a la primera missa del dia, la de Sant Antoni, oficiada per Julio Ciges, el retor, que més tart sobre una tribuna impartix la bendició als numerosos animals domèstics que acodixen acompanyats pels seus amos a esta cita anual.

La festa es fa gràcies als clavaris i la mateixa servix de reencontre entre antics habitants de la zona, quan el conjunt de Vera tenia prop de 2.000 habitants.
La celebració és senzilla, pero molt emotiva. La majoria dels assistents se coneixen i això és lo més important. Molts llauradors, dels pocs que queden, tornen a esta zona solament en estes festes i eixe reencontre és impagable.
En acabar la bendició se realisa la tradicional rifa en la que s'oferixen pernils, pollets, gallines i dotzenes d'ous, garrafes d'oli i vi, entre atres productes.
La celebració en honor de l'ermità Sant Antoni finalisa en el dispar d'una mascletà a la que seguix un dinar de confraternitat entre clavaris i antics veïns, mentres els visitants poden descobrir el conjunt històric de Vera.


Per motius meterològics s'ha canviat la data de la celebració a la semana que ve.

Programa del Dumenge 4 de Febrer de 2018
- 10:30h Celebració Santa Missa en l'Ermita de Vera.
- 12:00h Bendició dels animals i entrega de trofeus.
- 13:30h Gran rifa "Sant Antoni" en grans premis.
- 14:00h Tradicional mascletà

domingo, 21 de enero de 2018

"Les tovalletes sempre al fem"

CAMPANYA LES “TOVALLETES AL FEM”

Este dumenge l'Ajuntament de Valéncia ha montat una paradeta en la Plaça de Benimaclet per a conscienciar al veïnat dels problemes que impliquen les tovalletes higièniques utilisades per a l'aseo personal i que en moltes ocasions acaben en els escusats en lloc de ser tirades al fem. Est és un problema que està afectant a les grans ciutats des de fa un temps degut a l'increment en l'us d'estos productes.


Mediant uns tallers didàctics uns monitors han acostat als més menuts la problemàtica que esta mala costum que està costant millons d'euros del presupost municipal i una elevada contaminació de les plages i parages naturals. Els chiquets han pogut comprovar que ocorre quan se fa un mal us de les tovalletes. Mentres el paper higiènic es desfà i acaba en les depuradores sent eliminat, les tovalletes queden obstruint les aigüeres i els colectors ya que encara que en molts dels embalages d'estes posa que poden eliminar-se per l'excusat no és aixina. Per lo tant, en cas d'usar tovalletes, hem de tirar-les sempre al fem.

L'Ajuntament ha pres l'iniciativa per a implicar a la ciutadania en l'us responsable d'este material pero, també, de tot tipo de residus per a evitar que seguixquen colapsant la ret d'abastiment d'aigua. De fet, hem de recordar que ya s'han extret prop de 1.000 tonellades de fem de la ret que obstruïa les canonades d'aigües, uns treballs que ascendixen a 2 millons d'euros per a desatascar el Colector Nort que es l'encarregat de conduir totes les aigües residuals de Benimaclet fins la depuradora.


Desigem que els veïns de Benimaclet se consciencien d'este problema i a partir d'ara totes les tovalletes acaben en el fem i no en l'escusat.




lunes, 15 de enero de 2018

El "trenet" de Benimaclet, els inicis

EL "TRENET" DE BENIMACLET, ELS INICIS

Sense cap dubte el trenet va ser un mig de comunicació que va transformar Benimaclet, comunicant el nostre poble en la ciutat en escassos minuts. Fins a eixe moment per a arribar a la ciutat s'havia de caminar per camins fangosos o, els més pudients, utilisar l'antiga diligència que acostava fins al Pont del Real.

La Societat Valenciana de Tranvies, fundada el 16 de giner de 1885 per Joan Navarro Reverter, contava en permís per a realisar l'estudi d'un tramvia de vapor des de la ciutat de Valéncia fins a la localitat de Llíria. No obstant, en 1886 es va formular una petició al govern central per a canviar la concessió per la d'un ferrocarril econòmic.

Les obres varen començar el 3 d'agost de 1887 i en a penes un any varen ser finalisades el 18 de juliol de 1888. La llínea contava en un total de 26,800 km entre l'estació central de Valéncia (posteriorment coneguda com la del Pont de Fusta o popularment estacioneta) i la de Llíria.

Per l'èxit de la llínea recent creada, la Societat va iniciar la construcció de la llínea denominada Del Grau de Valéncia a Bétera en ramal a Rafelbunyol. Les obres d'esta llínea es varen dividir en tres fases. En la primera es va construir el ramal que conectava l'estació de l'Empalme en Burjassot en Bétera, que contava en una llongitut de 14,600 km, sent inaugurat el 21 de novembre de 1891. En la segona fase es va construir el ramal que conectava l'estació del Pont de Fusta en El Grau, passant per Benimaclet, en una llongitut de 5,800 km, sent inaugurat el 7 de juliol de 1892. Finalment, en la tercera fase es va construir el ramal entre l'estació del Pont de Fusta i la localitat de Rafelbunyol de 13,300 km. Este tram es va inaugurar per fases, aplegant el tren a Alboraya el 17 de març de 1893, a Museros el 27 de juliol i a Rafelbunyol el 18 de novembre d'eixe mateix any. En estudi va quedar l'ampliació d'eixa llínea fins a les localitats de Puçol i Sagunt, si ben mai es va portar a terme.

En 1917 va ser fundada la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de Valéncia, a partir de la fusió de la Societat Valenciana de Tramvies i la Compagnie Génerale des Tramways de Valence (Espagne) Société Lyonnaise dedicada a l'explotació dels tramvies urbans de la ciutat de Valéncia i coneguda popularment com la “Lionesa” pels problemes de pago d'imposts d'esta última, ya que es tractava d'una companyia estrangera.

La nova companyia (rebatejada popularment com Cacaus, Tramussos, Faves i Vi) va ser l'encarregada de gestionar els ferrocarrils de via estreta de la ciutat de Valéncia durant 47 anys. El gran aporte d'esta companyia va ser l'electrificació de les vies en la llínea que comunicava l'estació del Pont de Fusta en la del Grau.

L'Estació de Benimaclet estava unida en l'estació del Pont de Fusta per trens cada 15 minuts i el trayecte se fea en 10 minuts en una única parada en l'Apeadero de Benimaclet (situat en el carrer Valéncia – actual Baró de San Petrillo). El servici s'iniciava abans de les 5 de la matinada i acabava a les 22 hores. En estiu, per la Fira de Juliol s'ampliava el servici en trens nocturns.


En 1930 la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de Valéncia va inaugurar un Barri de casetes econòmiques per als seus empleats en Benimaclet. L'elecció de Benimaclet va estar determinada per la proximitat a la gran ciutat, la bona comunicació i els bons terrenys. A partir d'aquell moment molts empleats de la Companyia passaren a viure en Benimaclet.

El trenet va dur la modernitat i prosperitat de Benimaclet, pero desgraciadament també dugué els inevitables accidents que acabaren en la vida d'alguns dels seus veïns. Alguns dels accidents els descriu la prensa. En 1928 va ser atropellat un veí que passejava prop de les vies i va quedar enganchat al tren, arrastrant-lo fins a l'estació. En 1932 una criatura de quatre anys va ser destrossada pel tren al seu pas per la Senda de la Carrasca.

En Setembre de 1928 el diari “El Pueblo” narrava el primer accident: “Alrededor de las tres de la tarde de ayer, fué llevado a la casa de Socorro del Museo un hombre de unos 45 años, que había sido arrollado por el tren eléctrico ascendente, número 1109, de la línea del Grao, al llegar el referido convoy a la estación de Benimaclet. Al ser reconocido por los médicos vieron que el desgraciado había fallecido, por que se limitaron a dar aviso del hecho al juzgado de guardia, que era el del distrito de Serranos. Según nuestras noticias, el interfecto paseaba por la vía en compañía de un amigo llamado Andres Sayas Estevan y al llegar al cruce con el camino de Alboraya, unos 300 metros antes de llegar a la Estación de Benimaclet, pasó un tren, cuyo furgón de cola enganchó con uno de los estribos las ropas de aquél, arrastrándole largo trecho, hasta que al parar en la estación antes citada el convoy, fue recogido y traído a Valencia, donde llegó ya cadáver. Sólo se dabe que se llamaba Pedro. El juzgado de guardia se personó en la Casa de Socorro mencionada, ordenando el traslado del cadáver al depósito judicial.”.


En Juliol de 1932 llegiem en “Las Provincias”: “A las doce y media de hoy, un tren eléctrico de la línea del Grao atropelló en el paso a nviel del Camino de Vera a un niño de cuatro años llamado José Corell Balaguer, hijo de una familia domiciliada en la Senda de la Carrasca, poblado de Benimaclet. El cuerpo de la infeliz criatura quedó horriblemente destrozado. En el lugar del suceso se personó el juzgado de San Vicente, ordenando el levantamiento del cadáver y su traslado al depósito”.

viernes, 12 de enero de 2018

Benimaclet en 1646

BENIMACLET EN 1646


En l'any 1646 es va realisar un cens de la població del Regne de Valéncia. En aquells temps estava a punt d'acabar el regnat de Felip III de Valéncia (IV d'Espanya). Els censos se realisaven en una funció recaudatoria. Servia per a saber quins ciutadans havien de pagar imposts. En ells només apareixia el cap de la familia (que era el home de la casa o la viuda).

El personage més important del poble era el Justicia, lo que hui seria l'alcalde. El 'justícia' era el càrrec municipal que durant l'existència dels Furs del Regne de Valéncia (1238-1707) s'encarregava dels temes judicials. De les causes penals se ocupava el justícia criminal i de les civils el justícia civil. Abdós eren triats por un any por el mètodo de l'insaculació de les "bosses" de ciutadans i de la de cavallers, alternativament. En els pobles més menuts, com Benimaclet, només hi havia un Justicia que eixercia tota la justícia. A banda en el nostre poble teníem un “llochtinent del Justicia” que ocupava el seu lloc quan s'absentava el Justicia.

Atres personages importants eren els Jurats eren l'orgue eixecutiu suprem de govern de la ciutat durant l'época foral. L'institució estava formada per quatre prohoms o ciutadans i dos cavallers i generosos —la menuda noblea urbana—, elegits per un any. Benimaclet contava en dos jurats (lo equivalent als regidors en l'actualitat).

El cens de 1646 comença aixina:

Certifique yo, Miquel Joan Conca, notari, que en lo Lloch de Benimaclet los Justicia i Jurat de dit lloc per execució de la Carta dels Señors elects dels tres estaments del Regne de Valencia de tretse de Octubre del corrent ab acte rebut per mi en vintyhuit del dit mes de octubre me han donat lo manifest de tots los vehins y habitadors y de les cases del dit lloch y de la parrochia de aquell que son los seguents:
Joan Baró, Justicia de dit lloch
Joseph Monañes, Jurat
Matheu Verguer, Jurat
Miquel Martí, llochtinent de Justicia
Antoni Morella
Dorotea Comes y de Corretger, viuda
Pere Aygues
Joseph Ribarroja
Jaume Murla
Frances Andres
Gillem Boyra
Pere Julià
Joseph Soler
Joseph Julipa, moliner
Christofol Perchana
Frances Fort
Geronyma Lluca
Joan Aygues
Susanna Soler, donzella
Joseph Esteve
Christofol Gomez
La viuda de Martorell
Magdalena Corretger y de Sarso, viuda
Melchior Vicent
Joan Balançat
Batiste Comes
Joan Soler
Luciana Francisca Marti i de Fores, viuda
Frances Andres
Joseph Valls
Balthasar Vicent
Joan Recurt
Joseph Corretger
Joseph Marti
Joan Escuder
Mestre Pere Albufera
Matheu Bou
Joan Verger
La viuda de Joan Escuder
Joseph Marti
La viuda de Joan Greses
Andreu Brocal
Miquel Brocal
Joseph Marti, menor
Joan Rocafort
Macia Verger
Gaspar Senent
Batiste Almenar
Joseph Rodrigo
Grayda Escriva y de Dies
Vicent Micó en una Alqueria
J. Rodrigo en la Alqueria de Nasayes
J. Furio en la Alqueria de Gargallo
Pere Guardia
Pere Melia
Domingo Labayla
Berthomeu Farinos
Miquel Sales
Frances Suay
Antoni Blat, moliner
Sinio Periz
Vicent, estager de Joseph Gomez
Nadal Galindo
Vicent Serda
Mosen Pere Royo, Rector
Thomas Terhuel."

Per lo tant Benimaclet contava en 1646 en un total de 66 veïns, que equivalien a 300 ànimes (com només se tenia en conte el cap de família, s'han d'afegir les dones, fills i demés familiars al càrrec). En l'introducció al cens se nos indica que son els habitants del poble i de la Parroquia de l'Assunció, per lo tant inclou l'horta de Benimaclet.

S'enten que la majoria dels habitants són llauradors, quan no és aixina se fa menció a la professió: tenim dos moliners, un rector, un mestre i un estager.
Se nomenen dos alqueries de Nasayes i de Gargallo, és de supondre que tindrien una importància significativa quan se varen ressenyar.


lunes, 8 de enero de 2018

Els cassinos de Benimaclet

ELS CASSINOS DE BENIMACLET

Un cassino cultural o cassino recreatiu és un tipo de societat de recreació, sorgida en Espanya durant el sigle XIX. Són clubs privats, oberts només als seus socis, inicialment la burguesia i les classes altes i a principis del sigle XX ya estaven oberts a tota la població i s'estengueren des de les ciutats als pobles.

Els cassinos recreatius varen aplegar a Espanya per influència europea de societats com els clubs de cavallers britànics. El terme «club», no obstant, va tardar més en introduir-se en el llenguage espanyol que l'italià «cassino», o «círcul», d'influència francesa.

El naiximent dels cassinos culturals i recreatius va tindre lloc durant la transició política entre l'antic règim i el sorgiment del lliberalisme constitucional del periodo isabelí. Emergia la necessitat d'espai de sociabilitat i de comunicació entre els elements de les noves classes poderoses, burguesia i els nobles. Molts dels cassinos varen nàixer inicialment dels cafens de tertúlia. En el registre de societats del Ministeri de la Governació de 1882 figuraven 1.568 cassinos i societats de recreació, més de la mitat del total del cens. A finals del sigle XIX la sifra es va situar al voltant de 2.000 societats de recreació.

Els cassinos eren lloc de sociabilisació i recreació. Les activitats més freqüents entre els seus socis eren la llectura —periòdics i llibres—, concerts, balls i els jocs permesos, com el billar, l'escacs, el dòmino i els naïps. Fins a la Llei d'associacions de 1887, la discussió política estava també expressament prohibida.

En Benimaclet naixqueren 3 cassinos, els veïns de Benimaclet s'acostaren a cadaún d'ells segons les seues inclinacions polítiques, religioses o socials.

Cassino Parroquial
- El “Cassino Parroquial”, “Círcul Catòlic”, “Patronato” o “La Falange”. Situat en el cantó entre el carrer Valéncia (actual Baró de San Petrillo) i el carrer Leonor Jovani i hui desaparegut. Naix com un cassino catòlic gestionat per la Parròquia de l'Assunció de Benimaclet. En principi se reunixen en ell els llauradors catòlics de Benimaclet entorn a la Cooperativa Sant Josep. Durant l'época de la República passà a ser el cassino de la Dreta Regional Valenciana. En acabar la Guerra Civil va ser expropiat per La Falange, el partit únic del franquisme, tornat a mans parroquials en 1967. L'edifici va ser derribat en la década dels 80 i canviat per un solar en el carrer Masquefa per a construir una nova parròquia, que finalment no es va construir.
En el primer pis estigueren situades les “Escoles Parroquials”.
El cassino disponia d'un frontó per a jugar a pilota. Benimaclet donà diversos jugadors de pilota. Durant les festes de Benimaclet es realisaven campeonats. En estiu el frontó se convertia en un cine-terrassa d'estiu on se proyectaven películes de calitat.
A banda disponia d'un teatre per a arts escèniques on se realisaren diversos actes culturals. Tots els dumenges de vesprada se representaven obres per part d'una companyia de teatre amateur de Benimaclet.
També tenia sèu en este cassino la Penya colombofílica de Benimaclet. En el poble hi havia gran afició als coloms. Moltes de les cases de Benimaclet disponien de colomers en les seues teulades. En el cassino se reunien els membres de la penya per a fer les seues apostes i transaccions.

Cassino Comercial
- “Cassino Comercial” Centre Republicà La Llibertat. Situat en el carrer Valéncia número 39 va ser construit en 1904, hui és la casa de la pintora Pepa Nicolau. Va nàixer com la seu del partit Republicà de Blasco Ibàñez, el P.U.R.A. Ací acodia a sovint Blasco Ibáñez a fer mínting i trobar-se en les gents afins de Benimaclet. També se conta que assistiren ad este cassino personages com Sorolla o Benlliure. Era el més menut dels cassinos de Benimaclet. Disponia de les típiques tauletes per a jugar a les cartes i un bon billar. Va ser famós pels seus campeonats de truc.


Cassino Musical en 1930
- “Cassino Musical” La sèu del Centre Instructiu Musical de Benimaclet. Situat en el carrer Valéncia (cantó en Enric Navarro), en el cantó opost al Cassino Parroquial. Era l'edifici de més envergadura dels tres i l'únic que seguix en funcionament en l'actualitat. En la planta baixa dispon d'un bar, escenari i taules per als socis i en la planta alta dispon d'aules per a l'ensenyança musical. En acabar la Guerra Civil el local va ser expropiat per la “Sección Femenina” de la La Falange. En els anys 50 se va conseguir revertir el local per al Centre Instructiu Musical. A pesar d'este periodo en que nominalment va dependre de La Falange, este cassino va ser el més cultural de tots i el més apolític. En ell se celebraven durant tot l'any velades musicals, poètiques, teatrals,... en gran concurrència per part del poble.
Poble de Benimaclet