viernes, 23 de febrero de 2018

Francesc Greses, escultor de Benimaclet

FRANCESC GRESES, ESCULTOR DE BENIMACLET

Ha faltat el fill del Poble de Benimaclet, l'escultor i imaginari valencià En Francesc Greses i Almenar.

Francesc va destacar dins de l'imagineria valenciana en el camp de les imàgens religioses. Les seues obres poden trobar-se en molts pobles valencians; des del seu natal Benimaclet on va fer entre atres les imàgens de les santetes Alodia i Nunilon o la restauració de Santa Cecilia del Centre Instructiu de Benimaclet fins a Carcaixent (Santissim Crist de la Salut), la Ciutat de Valéncia (l'image de la Mare de Deu en la Roca de la Mare de Deu dels Desamparats) o Beniarrés (l'image del patró el poble, Sant Pere). Inclús treballà fora de la seua Valéncia en Almonacid del Marquesado en la provincia de Conca, on va fer l'image del Santo Cristo de los Milagros.

Pero si una era la seua devoció, eixa va ser Sant Vicent Ferrer. Francesc va ser Soci-Clavari de l'Altar del Tossal de Sant Vicent Ferrer, del qual va ser Clavari Major i membre de la Junta de Govern durant molts anys. Al seu art i mans se deu, entre molts atres, el magnífic Altar-Retaule que, des de 1971 s'erigix en la plaça del Tossal de la Ciutat de Valéncia i la restauració de les Andes de Sant Sant Vicent.

Altar del Tossal
Hui divendres 23 de Febrer a les 16'00 h. tindrà lloc una Missa funeral en la Parròquia de l'Assunció de Nostra Senyora de Benimaclet.


Preguem una oració per a la seua ànima i el nostre més sentit pésam per a la família.

jueves, 22 de febrero de 2018

La Corona, un dolç típic de l'Horta

LA CORONA, UN DOLÇ TÍPIC

Corona dolça (Forn del Cabanyal en Alboraya)
La Corona de l'Horta és una especialitat pasticera típica de l'horta de Benimaclet i Alboraya. En motiu de festes importants les dònes d'abdós pobles preparaven esta delícia culinària que sorprén a qualsevol que la taste. D'orige incert, en atres pobles valencians se prepara un dolç paregut nomenat Corona de Glòria, per preparar-se per el dia de Dumenge de Pasqua o Ressurrecció.

Es tracta d'un dolç en forma d'una circumferència (d'ahí prové el nom de corona), elaborada per fines capes de bescuit empapades, en una crema d'armela entrellaçada entre les distintes capes i recoberta de clara d'ou batuda (merengue), per a acabar es decora en la seua part superior en frutes escarchades, es pren com a postres en el café, en motiu de celebracions importants.

A continuació descrivim la forma de preparar-la, de manera tradicional en casa:

  1. Posar a fòc llent 3 gots d'aigua, 300 grams de sucre, ralladura de llima i canella (al gust).
  2. Quan estiga calent, afegir 300 grams d'armela mòlta i anar movent a poc a poc en cullera de fusta. Quan comence a bollir, moure durant 15 o 20 minuts i retirar del fòc.
  3. Separar les clares dels rovells de 6 ous.
  4. Desfer una miqueta els rovells i, quan la mescla d'armela estiga freda, afegir els rovells i posar una atra volta al fòc movent-ho fins que torne a bollir.
  5. Fer un merengue en les 6 clares d'ou, i quan estiga molt dur, afegir 2 cullerades de sucre per cada clara.
  6. Tallar una dotzena de bescuitets en rodanches fines i colocar en un plat redó; anar alternant capes de bescuitets en massa d'armela, de manera que cada capa es faça una miqueta més cap a dins per a anar formant la corona.
  7. Quan s'acaben les capes, cobrir en el merengue, adornar en frutes escarchades i dorar al grill o en un bufador.
  8. Deixar gelar.


Presentació en el Celler de Carmen
Qui no s'atrevixca a preparar-la en casa pot encomanar-la en qualsevol forn o tastar-la en el Restaurant El Celler de Carmen (Avinguda d'Alfauir - Carrer Dolores Marqués) a on la servixen com postres.

miércoles, 14 de febrero de 2018

Hipòlit Martinez, una vida de música dedicada a Benimaclet

HIPOLITO MARTINEZ, UNA VIDA DE MUSICA DEDICADA A BENIMACLET

N'Hipòlit Martinez i Guaita va nàixer en la Ciutat de Valéncia el 13 d'agost de l'any 1892. Des de ben menut va mostrar gran afició pel noble art de la música. La seua capacitat d'interpretació va aplegar a tal nivell que la soltura i mestrage en la que feya vibrar al seu instrument preferit li va valdre l'admiració de propis i estranys.

En la joventut va ser músic de primera del Regiment Militar del Cos d'Infanteria, plaça que va obtindre en guanyar les oposicions que a tal efecte varen ser convocades.

En l'any 1917, i baix el mandat del llavors president don Isidre Senent, va actuar junt a don Carlos Lillo en calitat de comissionat. El motiu era solicitar els servicis de don Manuel Belando Martínez per a ocupar el lloc de director de la nostra Banda de Música en el primer Centre Instructiu Musical.

Va contraure matrimoni en Dolores Lapiedra Navarro en l'any 1918, de l'unió del qual va nàixer Leonor Martínez Lapiedra.

En l'any 1936 varen ser requerits els seus servicis com a director de la Banda de Villargordo del Cabriel, desenrollant tal càrrec per espai de tres anys, al final dels quals va tornar a la nostra Banda.

Don Hipòlit Martínez Guaita, possiblement, no va ser un músic que va obtindre grans i resonats èxits en la seua carrera professional. Tal volta perque les circumstàncies personales o d'una atra índole li varen impedir dedicar-se en tot l'esforç que exigix la consecució d'una meta àrdua i difícil. No obstant, a lo llarc de la seua dilatada vida cultivant una de les més belles arts, podem assegurar, sense lloc a equivoquem, que la seua llabor callada, austera i silenciosa va donar els seus fruts, com el llaurador que llaura abnegadament la terra, sembra en amor els cavallons i la rega en la suor fèrtil del seu esforç.

Del matrimoni de la seua filla Leonor en Agustí Alcañiz va nàixer un chiquet, Agustín Alcañíz Martínez, qui quan apenes coneixia les notes, ya prenia classe de solfeig. Va ser tant l'interés que el yayo va prendre per a ensenyar al seu net, que este va aplegar a dominar el mateix instrument en idèntica desenvoltura que el seu mestre. Actualment se li valora com un lluent músic.

Don Hipòlit va ser subdirector de la nostra Banda i Mestre, casi fins a la seua mort, dels educandos que (prèvies les oportunes proves de capacitat) passaven a formar part de la Banda. D'entre estos alumnes cal destacar especialment a don Asensio Mangraner Pérez, que va ser mestre d'educandos i professor en plaça en la Banda Municipal de Valéncia, aixina com a Salvador Tudela, virtuós de l'oboe, la llarga marcha del qual internacional li ha reportat notables triumfos en la seua carrera.

En l'any 1967, i en motiu de la seua jubilació, el Centre Instructiu Musical, al que va estar tants anys vinculat, li va dedicar un pergamí com postrer homenage a la seua estimada llabor tant docent com a artística. Va ser un dia 26 de novembre de 1967, festa de Santa Cecilia.

Va faltar en l'any 1969 i Benimaclet, conscient del seu esforç i dedicació, va rotular un carrer en el seu nom per a honrar la seua memòria.

Font:
Programa de Festes de Benimaclet de 1992
Web del Centre Instructiu Musical de Benimaclet
Archiu de Poble de Benimaclet


domingo, 11 de febrero de 2018

La Gramàtica no ha de matar la llengua

LA GRAMÀTICA NO HA DE MATAR LA LLENGUA

Era l'any 1950 i el mestre de Benimaclet, Carles Salvador, que l'any anterior havia fundat els Cursos de Llengua Valenciana en la Societat Cultural Lo Rat Penat va ser l'encarregat de fer el discurs de clausura dels cursos d'eixe any.

Carles Salvador portava trenta anys difonent la llengua valenciana des de la seua professió de mestre d'escola. A partir dels anys 30 se va acostar a les postures que buscaven aproximar la llengua valenciana a l'ortografia catalana, promovent les conegudes Normes de Castelló. Pero eixe acostament ortogràfic segons la majoria dels autors estava emmarcat dins d'un sentiment de germanor en els pobles veïns i no en un sentiment de submissió.

Hem pogut llegir en atres entrades que hem realisat anteriorment com Salvador va ser molt flexible en la gramàtica i l'ortografia a l'hora d'escriure poesia. Pero el discurs de clausura de l'any 1950 no deixa lloc al dubte sobre la deriva que està prenent l'intelectualitat valenciana i el punt de vista del mestre de Benimaclet.

Comença de la següent manera: “Vullc aprofitar l'oportunitat d'aquest moment singular en els anals de la Renaixença Valenciana, singular perqué no s'havia pogut arribar encara a estendre un títuls d'aprofitaments d'estudis gramaticals de llengua valenciana....

L'ocasió i l'auditori són immillorables per a que jo, que m'he dedicat durant més de trenta anys a estudiar i a ensenyar el valencià diga unes paraules sobre la gramàtica i la llengua valenciana” i continua descrivint el títul de la conferencia que va a donar: “La Gramàtica no ha de matar la Llengua”.

I aclarix Salvador lo que vol dir: “En efecte; la missió de la Gramàtica és la de canalitzar el llenguatge, això és, la llengua viva, la llengua popular, els parlars comarcals, cap a la llengua literària. Pero no la d'encartonar l'idioma mitjançant la reglamentació fèrria.”

A continuació Salvador fa una descripció de lo que pensa que ha de fer un bon gramàtic. De cóm ha d'adaptar la fonètica dels distints parlars comarcals i cóm representar ortogràficament estos parlars i recomana no ser rígits. Fa una comparació en les llengües grega i llatina i cóm estes passaren a ser llengües mortes a pesar de tindre grans gramàtics, pero no tindre en conte la llengua viva. “El llenguatge viu es transforma, evoluciona, per marca de cultiu entre atres causes i naixen nous idiomes, el nostre entre ells”. I conclou el discurs en la següent afirmació:Que no ens passe igual, a nosaltres; que sapiam resoldre aquells problemes que anotàrem abans al major profit de la llengua valenciana”.


Queda clar que una part de l'intelectualitat valenciana no va tindre en conte estes paraules del mestre de Benimaclet i va seguir conreant una llengua cada volta més alluntada de la llengua viva, en el perill de que un dia nos passe com al llatí o al grec. 

Esperem que els valencians se donen conte abans de que siga massa tart i que com va dir en 1950 Carles Salvador: “La Gramàtica no ha de matar la llengua valenciana”.

lunes, 5 de febrero de 2018

Palmitos de Benimaclet en els Goya

PALMITOS DE BENIMACLET EN ELS GOYA

El Poble de Benimaclet ha estat present enguany en els prestigiosos la Gala de la 32ª edició dels Premis Goya de l'Acadèmia del Cine espanyol per mig d'uns palmitos rojos.

L'empresa de Benimaclet RegalosPublicitarios.com (del benimacleter José María Barrachina i situada en Vicent Zaragozà) ha segut l'encarregada de produir els palmitos rojos en el hashtag #MasMujeres que moltes celebritats han lluït en la gala de la 32ª edició dels Premis Goya, una iniciativa promoguda des de l'Associació de Dònes Cineastes i de Mijos Audiovisuals (CIM) per a reclamar una major presència femenina en el cine espanyol.

En concret, RegalosPublicitarios.com ha suministrat per a l'ocasió un total de 1.800 unitats fabricades en tela en varetes de plàstic. “A principis d'any es varen posar en contacte des de CIM per a consultar-nos si podríem tindre el demanat llest per al dia 1 de febrer. Varen fer especial menció a que anaren integrament de color roig”, explica Diego Barrachina, el gerent de l'empresa.

Ara, vista la repercussió que ha tingut en la que ya es considera la cerimònia més feminista de l'història dels Goya, en CIM no descarten donar-li continuïtat a l'acció. Seguint en les paraules de Diego Barrachina: “Nos varen alvançar que podrien encarregar més palmitos de nou per a que tinguen presència en atres events i no es quede en una reivindicació puntual en motiu d'estos premis”.

En concret, RegalosPublicitarios.com és la tenda online d'una empresa de caràcter familiar ubicada en el Poble de Benimaclet. Fundada en els anys 40 del sigle passat per Fernando Barrachina, els seus inicis es varen centrar en la venda de calendaris. Actualment, en prop de 80 anys de trayectòria, oferixen més de 5.000 artículs a personalisar. Les peticions de naturalea social no són una novetat per al seu equip.

Per eixemple, acceptem molts encàrrecs per a ajudar en la captació de fondos per a ONG, com a polseres personalisades per a l'Associació Humanitària de Paiporta (APAHU) o bosses de tela per a les llibreries solidàries AIDA Books&More. De fet, subvencionem total o parcialment molts d'estos regals promocionals per a associacions sense ànim de lucre. És la nostra manera de sumar un granet d'arena a la seua llabor”, conclou Diego Barrachina.


Des de Poble de Benimaclet s'alegrem molt de la presència del nostre poble en events de tant de prestigi.

Font: ABC

domingo, 4 de febrero de 2018

La tenda de la Chocolatera

LA TENDA DE LA CHOCOLATERA


Antiga tenda en la parada en el Mercat de  Benimaclet
La tenda de la Chocolatera és un comerç tradicional del Poble de Benimaclet en molta tradició. A l'inici estava situada en la Plaça del Poble de Benimaclet, a on comença el carrer Nostra Senyora de l'Assunció. Hui encara existix l'antic local, encara que actualment te les portes tancades, ya que la família ha traslladat el seu comerç al carrer Utiel (a escassos metros). En aquell temps el local formava part de lo que era el Mercat de Benimaclet. El baix on se situava la tenda, forma part d'una casa que tenia dos portes, una que dona a la plaça i una atra en la part de darrere, on està el corral. En estiu treen les cadires i feyen la tertúlia en la plaça. Conten que el primer pis de la casa, sobre la chocolatería, li'l varen llogar al mestre Carles Salvador, qui va viure allí durant anys mentres va eixercir de mestre en Benimaclet. La boca de carrer sense eixida, on dona la part de darrere d'esta vivenda, s'ha nomenat Carrer del Poeta Carles Salvador, en homenage ad este gran mestre i poeta.

El nom de la Chocolatera ve de son yayo Jose Pastor, que era chocolater de professió. El yayo Bori no tenia inicialment tenda, repartia el chocolate per les cases. L'home va vore que una tenda de la plaça se traspassava i com anava a casar-se va decidir que era el moment d'establir-se en un local, prop del mercat. Per a fer el chocolate compraven el cacau, el molien i feen la mescla i, una volta elaborat, el venien per quarts de chocolate. Això es va fer aixina fins que Sanitat va començar a demanar condicions sanitàries per ad este producte i aixina va deixar de realisar-se este famós chocolate caser.


Actual tenda de la Chocolatera
Hui en dia seguix existint la tenda d'ultramarins “la Chocolatera”, encara que l'han traslladat a un cantó del carrer Utiel pertanyent a la mateixa família, mentres que la casa està habitada pel gendre del Chocolater. Pero la situació de la tenda, segons nos conten, ha variat molt, ya que “fa 20 o 25 anys compràvem el gènero en hortes de Benimaclet, que hui ya no existix pràcticament. Tot ha canviat molt i les persones més majors es queixen de que ara res té el sabor d'abans, perque s'arreplega tot molt vert i després passa a les cambres, mentres que abans tota la maduració era natural”.

La tenda tenia un aparador molt gran i tant este com els estants eren de fusta, a l’estil de les tendes antigues. Les portes de la tenda del Chocolater sempre estaven obertes. En el temps, es va convertir en un referent per al veïnat. Era un lloc d'encontre, allí se comprava i se posaven al dia dels successos del poble.
A més de vendre frutes i verdures, funcionava com a ultramarins i se venia el gènero a la menuda. L’oli per mig litro o per octaus, els fesols a pes i la fruta per peces soltes. Tot per una senzilla raó, no existien les neveres. Era una atra forma de vida. En l’época de la postguerra obrien una espècie de cartilla i donaven uns cupons als clients. Quasi totes les dones del poble compraven en la botiga.


L'image i la realitat d’esta mítica tenda ha variat molt. Encara que si nos acostem a comprar a este comerç, continuaren tenint el mateix tracte familiar i pròxim que antigament puix nos atendran els nets del Chocolater (Maria Teresa Bori i Pastor), criats en el nostre poble de Benimaclet.

Información obtinguda de:
http://benimacletconta.com/alqueria-la-chocolatera/
"Fent Memòria" d'Anna Gimeno. Eina Cultural 2012
Poble de Benimaclet