EL CULTIU DE LA SEDA EN BENIMACLET
L'actual paisage de l'horta valenciana l'identifiquem en el cultiu del taronger, icó del camp valencià per antonomàsia. Pero hem de senyalar que no sempre ha segut aixina. Des del sigle XV fins a mediats del XIX, les moreres varen ser l'arbre característic del camp valencià, ya que l'indústria de la Seda s'assentava sobre l'existència d'importants extensions de camps destinades al seu cultiu, les fulles de les quals servien d'aliment al cuc de seda.
 |
| Alqueria de Serra |
La morera, segons Esteban Lonjares en el seu magnífic treball “La cria del gusano de seda”, explica que és un arbre procedent d'Àsia que es va introduir en Múrcia i en el Regne de Valéncia des del sur d'Itàlia pels mercaders italians a finals del sigle XIV, i ràpidament va començar a estendre's el seu cultiu, conformant els paisages del territori de l'entorn de pobles i ciutats de les hortes valencianes que s'havien especialisat en la cria del cuc de seda. En el pas del temps, la morera va contribuir a transformar el paisage agrari de zones de regadiu i comarques sanceres com L’Horta de Valéncia, la Safor o la Ribera del Xúquer.
La major part dels viagers que la visitaven i descrivien les terres que rodejaven el Cap i Casal aludien en les seues obres al paisage frondós i vert que formaven les moreres, que es plantaven acompanyant els màrgens de camins i séquies, en les aigües de les quals es regaven, o en parceles sanceres, formant amplis moreres. De Valéncia eixia fins a fa ben poc el camí de les Moreres.
Les alqueries de l'horta tenien en l'últim pis andanes o cambres en estructures de fusta i canyes on criaven els cucs, els capolls dels quals eren venuts per a la seua comercialisació. En moltes alqueries de l'horta valenciana encara podem trobar estes andanes. Esta cambra era l'espai idòneu per a esta activitat, ya que en estar en la part alta de l'alqueria, aïllava als cucs de seda de l'humitat i de la fredor de la terra. Encara hui és reconeixible exteriorment per les finestres de la part superior de la frontera, les quals són de menut tamany i estan situades casi a ras del ràfol de la teulada, ya que servien per a ventilar la cambra i eliminar a la seua volta les bosses d'aire càlit que s'acumulaven durant l'estiu.
Els cucs es colocaven sobre un llit de grans cantitats de fulls de morera per a la seua alimentació, dispostes en taules de fusta formant estanteries que sustentaven diferents nivells de canyiços sobre els que les orugues vivien durant les primeres semanes, fins que començaven a elaborar el capoll on es tancaven per a transformar-se en una crisàlida.
Estos canyiços perviuen encara hui en algunes alqueries rehabilitades de la ciutat de Valéncia, com la de Félix i la de Solache. En el nostre Benimaclet, l'alqueria de Serra, també les va mantindre fins a no fa molts anys, pero l'abandó i les ocupacions illegals deuen haver-les fet desaparéixer.
Les dònes i els chiquets jugaven un paper important en la fase inicial del procés de producció sedera: la cria de cucs, cocció dels capolls, extracció del fil i l'obtenció de la fibra de seda. Era un treball domèstic, que es feya en les andanes de les cases. Els cucs creixien en el llit de fulls de moreres fins a encapsular-se en un capoll de seda confeccionat en un resistent fil que podia medir més d'un quilómetro de llongitut. Pero abans de trencar el capoll, els artesans l'havien de bolllir en aigua per a obtindre intacta la fibra
L'última fase de la cadena productiva de la seda era la confecció dels teixits en els telers, a càrrec dels teixidors i velluters. No cap dubte que l'activitat sedera generava una gran cantitat de llocs de treball, ya que passava per moltes fases. L'elaboració d'este teixit de gran calitat associat al lux i a la riquea, molt apreciat per la Monarquia, l'aristocràcia, la burguesia i l'alta jerarquia eclesiàstica per a exhibir la seua importància per mig de l'indumentària, va ser una de les principals activitats econòmiques de Valéncia des del sigle XV al XVIII.
En 1795 Cavanilles en el seu llibre “Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia”, publicada en la vila de Madrit en dos volums (1795-97) se referix l nostre poble de la següent manera: Caminando desde Alboraya hacia la embocadura del Turia en el Mediterráneo, queda a la derecha la corta población de Benimaclet, distante de la capital un quarto de legua: es de 72 vecinos, que solamente tienen 82 cahizadas de término, donde cogen seda, cáñamo, trigo, maíz y las producciones de huerta
També, Pasqual Madoz en 1846 en el seu “Diccionario geográfico-estadístico-histórico” describia Benimaclet de la següent manera: "el terreno que le rodea es de muy buena calidad, plantado generalmente de moreras. Dos caminos carreteros salen del pueblo, el uno conduce á la capital y el otro hacia el mar, de donde dista muy poco, pero ambos son fatales y muy mal conservados. Producción: cáñamo, trigo, maiz, habichuelas, fresas, seda y hortalizas."
 |
| Fulles de morera |
La gran expansió del cultiu de la morera, que es va intensificar durant el sigle XVIII, i la política proteccionista de la Monarquia, va convertir al territori en la principal àrea espanyola productora de seda. No obstant, l'epidèmia de pebrina de 1854, que va afectar profundament a la sericicultura mediterrànea, va propiciar la caiguda de la rendabilitat de la criança del cuc de seda. Esta malaltia provocava que els cucs moriren ans que aplegaren a concloure el seu cicle vegetatiu i que, per tant, les collites de seda es pergueren.
Aixina que, la sericicultura va acabar desapareixent casi per complet en tan sol unes décades, coincidint en la decadència de l'indústria sedera valenciana. Per això, durant la segona mitat del sigle XIX, es va substituir el cultiu de la morera pel de el taronger, més rendable, donant lloc al paisage agrícola valencià que ha aplegat fins a l'actualitat.
Queden en Benimaclet algunes poques moreres en la poca horta que li queda, com memòria d'un temps passat.
Font
Lonjares, Esteban. “La cría del gusano de seda: pervivencias en las alquerías de Valencia” https://losojosdehipatia.com.es/cultura/historia/la-cria-del-gusano-de-seda-pervivencias-en-las-alquerias-de-valencia/
Mandoz, Pasqual . Diccionario geográfico-estadístico-histórico. Madrit 1845
Cavanilles, Antoni. Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Madrid. 1795
