L'Horta de Vera en 1949

Un passeig per la Vera de 1949, que nos conecta en les nostres arraïls

Esta semana hem rebut una aportació molt especial que nos permet fer un autèntic viage en el temps. La nostra bona amiga de Benimaclet i gran bibliòfila, Arantxa Guerola, nos ha facilitat un document de gran valor històric i patrimonial.

Es tracta d'un artícul firmat pel mestre, escritor i gramàtic Carles Salvador, publicat en juny de 1949 en la mítica revista Valencia Atracción (núm. 173), dedicat íntegrament a la partida, la séquia, el molí i l'ermita de Vera.

Vera: partida, séquia, molí i ermita

En este magnífic treball, Carles Salvador nos oferix una descripció plena de sensibilitat d'un dels parages més emblemàtics de l'horta valenciana. La Vera apareix com un espai de gran bellea, fotogènic, pictòric i carregat de poesia, a on història, tradició i vida quotidiana se donen la mà.

Entre els aspectes més destacats de l'artícul trobem:

• L'història i la llegenda, recordant el curiós exvot de 1777 que relata el salvament miraculós de dos hòmens arrossegats a alta mar per un fort ponent des de la gola de Vera i recuperats prop d'Eivissa.
• El refugi dels artistes, explicant com l'ermita i el molí es convertiren en un lloc de pelegrinage per als jóvens pintors de l'Escola de Sant Carles, atrets per la llum de l'horta, el vert dels camps i els reflexos de l'aigua del Clot.
• La vida de cada dia, en descripcions de les barraques centenàries, l'escola dels chiquets de l'horta, la casa abadia i la tradicional taverna de la partida, oferint-nos una image viva de la Vera de mijan sigle XX.

Carles Salvador també recorda com el gran poeta Teodor Llorente ya havia immortalisat este entorn incomparable en el seu conegut poema Missa d'Alba, convertint la Vera en un dels símbols lliteraris de l'horta valenciana.

«Vera té mèrits sobrats per a la reprise... és un tros d'eixa horta tan cantada pels poetes.»— Carles Salvador (1949)

Un patrimoni que cal conservar

Des de l'Associació Cultural Poble de Benimaclet volem expressar el nostre més sincer agraïment a Arantxa Guerola per compartir esta magnífica trobada documental. Documents com este no sols enriquixen el nostre archiu històric, sinó que també nos ajuden a conéixer millor el passat del nostre poble i a valorar la riquea cultural, paisagística i humana que ha caracterisat sempre la Vera.

Conservar estos testimonis és també una forma de protegir la nostra memòria colectiva i de transmetre-la a les generacions futures, perque només coneixent d'a on venim podrem entendre plenament qui som.

Podeu accedir al text complet ací.

Classe de Don Carles Salvador (1941)

 Classe de Don Carles Salvador 1941

Un colaborador de la nostra Associació "Poble de Benimaclet" nos ha facilitat esta fotografia de la classe de Carles Salvador en 1941, en plena posguerra, quan encara donava classe en l'escola que estava situada en el carrer Mestre Caballero. Més tart aniria a les escoles de la Cooperativa, en l'avinguda d'Emili Baró.

En la foto apareix Don Carles Salvador i Donya Maria, que era mestra de "cagons" junt a 18 alumnes dels quals hem pogut identificar a casi tots gràcies a Àngel Salom Martí, membre de la nostra Associació i memòria viva del poble de Benimaclet. L'edat dels alumnes és entre 14 i 6 anys per lo que la data de naiximent d'ells varia entre 1927 i 1935.

Podem observar en els rostres i les robes dels personages la difícil situació per la que estaven travessant.

Passem a identificar als personages de la fotografia:

1.-  Chiquet de l'Horta de Vera per identificar.

2.-  José Peris "El Chufa" del Pont de Pedra en el camí Farinós de l'Horta de Benimaclet.

3.- José Benedito Guillen (El Rullo de Mascarell). Del Barri de Mascarell.

4.- José Peris (cosí germà del Chufa) del Pont de Pedra en el camí Farinós.

5.- Baltasar Sales (cosí germà de la tenda de Sales).

6.- Torres. De la Senda de la Carrasca, Horta de Benimaclet.

7.- Ramon Mascarell, nebot de Tereseta la Petaquera.

8.- Luis Mascarell, nebot de Tereseta la Petaquera.

9.-Francisco Pastor de casa Chispa en el Camí de Vera, Horta de Benimaclet.

10.- Don Carles Salvador, mestre de Benimaclet.

11.- Antonio Salom Martí, del carrer Mistral.

12.- Joaquin Salom Martí, del carrer Mistral.

13.- Alfredo Tello Vargues.

14.- Donya María.

15.- Baró, fill del pintor Baró.

16.- Pedro Beltran Aragonés, el barber. Conegut en el malnom de Pedrín.

17.- Ballester, que vivia en una de les casetes de Rector Zaragozà.

18.- Gaspar Forment Belenguer "Gasparet", vivia en el camí de Transits.

19.-  Àngel Salom Martí, del carrer Mistral. (és la persona que ha identificat a tots els alumnes).

 20.- Germà del nº1 de l'Horta de Vera.

Si algú pot/vol completar l'identificació d'algú d'ells nos ho pot fer saber per ací o pel correu electrònic (benimacleters@gmail.com).

La Gramàtica no ha de matar la llengua

LA GRAMÀTICA NO HA DE MATAR LA LLENGUA

Era l'any 1950 i el mestre de Benimaclet, Carles Salvador, que l'any anterior havia fundat els Cursos de Llengua Valenciana en la Societat Cultural Lo Rat Penat va ser l'encarregat de fer el discurs de clausura dels cursos d'eixe any.

Carles Salvador portava trenta anys difonent la llengua valenciana des de la seua professió de mestre d'escola. A partir dels anys 30 se va acostar a les postures que buscaven aproximar la llengua valenciana a l'ortografia catalana, promovent les conegudes Normes de Castelló. Pero eixe acostament ortogràfic segons la majoria dels autors estava emmarcat dins d'un sentiment de germanor en els pobles veïns i no en un sentiment de submissió.

Hem pogut llegir en atres entrades que hem realisat anteriorment com Salvador va ser molt flexible en la gramàtica i l'ortografia a l'hora d'escriure poesia. Pero el discurs de clausura de l'any 1950 no deixa lloc al dubte sobre la deriva que està prenent l'intelectualitat valenciana i el punt de vista del mestre de Benimaclet.

Comença de la següent manera: “Vullc aprofitar l'oportunitat d'aquest moment singular en els anals de la Renaixença Valenciana, singular perqué no s'havia pogut arribar encara a estendre un títuls d'aprofitaments d'estudis gramaticals de llengua valenciana....”

“L'ocasió i l'auditori són immillorables per a que jo, que m'he dedicat durant més de trenta anys a estudiar i a ensenyar el valencià diga unes paraules sobre la gramàtica i la llengua valenciana” i continua descrivint el títul de la conferencia que va a donar: “La Gramàtica no ha de matar la Llengua”.

I aclarix Salvador lo que vol dir: “En efecte; la missió de la Gramàtica és la de canalitzar el llenguatge, això és, la llengua viva, la llengua popular, els parlars comarcals, cap a la llengua literària. Pero no la d'encartonar l'idioma mitjançant la reglamentació fèrria.”

A continuació Salvador fa una descripció de lo que pensa que ha de fer un bon gramàtic. De cóm ha d'adaptar la fonètica dels distints parlars comarcals i cóm representar ortogràficament estos parlars i recomana no ser rígits. Fa una comparació en les llengües grega i llatina i cóm estes passaren a ser llengües mortes a pesar de tindre grans gramàtics, pero no tindre en conte la llengua viva. “El llenguatge viu es transforma, evoluciona, per marca de cultiu entre atres causes i naixen nous idiomes, el nostre entre ells”. I conclou el discurs en la següent afirmació: “Que no ens passe igual, a nosaltres; que sapiam resoldre aquells problemes que anotàrem abans al major profit de la llengua valenciana”.

Queda clar que una part de l'intelectualitat valenciana no va tindre en conte estes paraules del mestre de Benimaclet i va seguir conreant una llengua cada volta més alluntada de la llengua viva, en el perill de que un dia nos passe com al llatí o al grec. 

Esperem que els valencians se donen conte abans de que siga massa tart i que com va dir en 1950 Carles Salvador: “La Gramàtica no ha de matar la llengua valenciana”.

Don Sebastià Zaragozà arriba a Benimaclet

DON SEBASTIAN ZARAGOZÀ ARRIBA A BENIMACLET

Don Sebastian Zaragozà i Zaragozà va naixer en la Vila (La Marina) en l'any 1907, era nebot del rector de Benimaclet, el Rector Miguel Zaragozà i Barber. Don Miguel havia arribat a Benimaclet en 1909.

Sebastian va passar en la casa Abadia de Benimaclet part de la seua joventut, mentres estudiava en la Ciutat de Valéncia. Una volta ordenat sacerdot va servir en les parròquies d'Orcheta, Jarafuel, Dénia i Borbotó.

En 1954 mor son tio, el rector de Benimaclet i es nomenat per a substituir-lo, lloc que ocupà fins a 1972 de forma titular i quedà com jubilat fins a 2002, quan va morir a l'edat de norantaquatre anys.

Durant la seua estància a Benimaclet hagué d'enfrontar-se a l'ampliació de l'Iglésia, la disgregació en noves parròquies, els moviments reformistes del Vaticà II,... El haver estat durant 48 anys en Benimaclet fa que moltes generacions de benimacleters el mantinguen en la memòria.

En motiu de la seua benvinguda el mestre Carles Salvador li dedicà unes poesies que reproduïm a continuació:

QUINTETA

Vibren els cors d'alegria

i dins del pit salten ja;

i l'entusiasme fa sa via

perque ve a la rectoria

el rector don Sebastià

DIA FELIÇ

Dia onze de juliol,

dumenge i pel dematí.

Dia de sol i de llum,

dia de tot blao de l'estiu.

Dia de vol de campanes

i de música i de crits;

de carcasses i de vitols

i de balcons ben guarnits.

L'Església, plena de gent

i plens d'alegria els pits....

...............

És que ja Don Sebastià,

el nou rector, està ací.

QUINTETA

Salutació calorosa

vos dóna la joventut

en paraula fervorosa...

Don SEBASTIÀ ZARAGOZA

¡¡que Déu vos done salut!!!

QUINTETA

Bé tindrà la bendició

el vell, el jove, el xiquet

aprofitant l'ocasió

que el rector pren possessió

el nostre Benimaclet.

Les Aleluyes de Pasqua en Benimaclet

LES ALELUYES DE PASQUA

Les aleluyes son cada una de les estampetes que portaven escrita la paraula Aleluya i que es tiraven als assistents a la missa quan el retor cantava l’aleluya el Dissabte Sant. Per extensió, cada una de les estampetes de tema piadós que es tiraven al públic quan passava la processó. En Benimaclet seguixen llançant-se el dumenge de Resurrecció, durant la processó de l'Encontre.

Sorgides en la França del sigle XVI i de temàtica religiosa, varen tindre el seu major auge en el XVIII.

La tradició se manté en molts pobles valencians com Algemesí, Ontinyent, Sueca, Massanassa,... En Elig el matí del Dumenge de Resurrecció al pas de les imàgens de Crist Resucitat i l'Assunció (Patrona d'Elig) mils d'Ilicitans i visitants llancen des de balcons i terrats mils d'estampes en imàgens religioses i fotografies de les distintes imàgens de les Confraries i Germandats de la Ciutat. Benimaclet és un dels pobles que encara conserven esta tradició ya desapareguda en atres poblacions.

Estes Aleluyes tradicionalment han segut escrites en valencià. En Benimaclet hem tingut dos escritors que han destacat en l'escritura d'Aleluyes: Carles Salvador i Amparo Nicolau.

De Carles Salvador

Les Clavarieses a la Verge dels Dolors

A la Verge dels Dolors

va pregant la Clavariesa

que porta l'ànima encesa

pels més purs, divins amors.

Ve a calmar-li les tristors

per les penes del seu Fill.

I en el seu pregar senzill

ompli d'aigua amarga els ulls

que son per al Cel arrulls

i són dels Dolors l'Espill

Pepita Bori Montañana

Un capollet sense felicitat

i un cor tot ple de clarors;

la seua cara és un cel

on lluïxen els amors

dolços com bresca de mel.

Encarna Cuenca Garcia

A la Verche dels Dolors

humil ve la clavariesa;

porta alegries i plors

i en un pom d'hermoses flors,

els sospirs d'una promesa.

Maruja Valls Lacruz

Mira-la si està templà

(ella asoles val per mil).

Com a rosa perfumà

pel jardí d'este mín va

sobre els clavells de l'abril.

A les clavarieses

Dins de l'airecel tot net

una veu fina s'escolta

que diu amb un goig complet:

Ja esteu ací una atra volta

a adorar Benimaclet

 D'Amparo Nicolau

Senyora del Cel

Apurat en esta terra

el calze de l'amargura

emprengueres, Verge pura

el camí per a la Glòria.

I per això ens diu la Història

que els angels i els serafins

en trompetes i clarins

te proclamaren Senyora,

per a bé del nostre mal,

sobirana emperadora

d'eixe Reine Celestial

Al.leluia

Quin és eixe gran tresor

que Benimaclet blasona?

Quin és? La seua Patrona,

la Reina del nostre cor,

La que admirem en fervor

i adorem com se mereix

i dins del nostre pit creixent

per ella el més gran amor.

Un ¡vixca! En el seu honor

hui llancem a tot vent

i des del cel, en gran goig,

és ben segut que mos sent.

Les falles de Benimaclet per Carles Salvador

LES FALLES DE BENIMACLET PER CARLES SALVADOR

Carles Salvador

Carles Salvador, el mestre de Benimaclet des dels anys 30 fins a la seua mort en 1955, a banda de la seua llabor com docent, s'implicà en totes les activitats culturals del poble. Ell va ser l'encarregat de realisar la majoria dels llibrets de les Falles de Benimaclet durant aquells anys.

De tots es conegut que el primer Llibret de Falla de l’història fon el que escrigué Josep Bernat i Baldoví en 1855, per a la falla de la placeta de l’Almodí, i que duya per títul El conill de Vicenteta i don Facundo.

En l’any 1903 Lo Rat Penat volgué despertar les inquietuts lliteràries de poetes i comissions i va arreplegar el testic que deixara en l’aire Bernat i Baldoví convocant i organisant el primer Concurs de Llibrets de Falla. Des d'aquell moment els grans poetes valencians han escrit llibrets de falla i participat en este concurs lliterari, entre els que destaquen molts poetes de Benimaclet com: Josep Maria Bayarri, Ricart Sanmart o el mateix Carles Salvador. Atres poetes consagrats que han guanyat premis de Lo Rat son: Eduart Escalante, Constantí Llombart, Maximilià Thous, Josep Peris Celda, Almela i Vives,... i un llarc etcétera que donarien forma i estil definitiu al llibret —la majoria d’edat— més que sempre ha estat i està en constant evolució.

En 1944 Salvador dedicava uns versos als fallers i veïns de Benimaclet del moment i nos servix per a fer-nos una idea de qui vivia en aquell moment en el nostre poble:

COMISSIO D' HONOR

Esta Comissió d' Honor

com té al poble gran amor.

i les falles tant s'estima

ja voràs com no escatima

i es porta com gran senyor.

Josep Esteve Monserrat

Com li agraden tant les xales

ell no podía faltar

en la festa de les falles.

Hermelando Estellés Cortina

Un indústrial divertit.

treballador molt formal

que no es xupla mai el dit.

Salvador Chancosa Donderis

No pot ser un mal fallero

sent fill de Benimaclet

ademés xocolatero.

Josep Almenar Bayarri

Vixca la festa fallera,

els bunyols i el bon tabaco

que ix de la tabacalera.

Carles Duz Martínez

La broma li ve de rasa

a este senyor comerciant

“del comercio de esta plaza».

Pasqual Monzó Duz

Que és músic prou s'endivina

dels que porten el compás

que no mai desafia.

Victoriano Duz Martínez

Es un home prim i alt.

¿Vosté el coneix? També jo.

Te dóna a fumar tabaco

i te neteja en sabó.

Josep López Sancho

Ja pot ser un gran faller

mentres les moles li molguen

a este senyor moliner.

FALLERS MAJORS

Es clar que en Benimaclet

Falleros Majors tenim

perqué a ser-ho tenen dret

perqué no consentim

fer res que estiga mal fet.

Don Vicent Zaragozá Miró

Metge moreno i simpátic

tan divertit com formal;

en el poble és bon festero

i…és torero en Benasal.

Don Lluis Ferrer

Home docte i molt formal

el seu càrrec li cau bé

de Metge Municipal.

Don Diógenes López Mechó

Es un metge de primera.

molt estudiós i molt bo;

adoneu-vos si és gran metge

que a més de metge és Mechó.

Don Rafael Cuenca García

Diuen que és un home serio

este fallero major.

¿Quién me compra este misterio?

Ramón Lliso Zarzo

Es bona firma industrial

construïx edificis;

per al treball és formal

i ningú li coneix vicis

que al cos li pugen fer mal.

Pablo Ventemilla del Valle

Se fa una casa bonica

aixó pa mi está ben fet:

será la casa més alta

que hi haurá en Benimaclet.

Josep Duz Alejandro

Tan xicotet com jo sóc

tinc el monyo rullet

si me diuen a qui semble

jo diré que a un bon faller.

Josep Marco Monserrat

Xapes i bronzes hui són

dos negocis per a fer

grans negocis per el món

si el que els fa és un bon faller.

Josep Lillo Escrivá

Cal tindre molt bona sang

per a passar-se la vida

sempre sentat en un banc.

Melchor Giner Reig

Si tots sabem que fa xapes

que té xapes de ferm

potser ne done a la falla…

la falla de Sant ]osep.

Alfredo Giner Reig

Ací més xapes encara

i tableros encolats.

un bon puro i uns bunyols.

en cassalla arremullats.

Vicent Pérez Sania

Empleat, si, ja lo “siento”

que no estic sort o teniente.

Este senyor és Vicente

que está en l'ai Ayuntamiento.

Manuel Alvarez “Andaluz”

¿Torero m'has dit? ¡Apreta!

S'estima tant les orelles

que com les talla a parelles

té ja plena una maleta.

Josep Aguiló Cristòfol

En licors mai no es" fa el tòfol

Josep Aguiló Crislófol

en atra Casa no begues.

¡Bodegues!

Tu si vols ser campetxano.

Carmelitano.

Tant si eres alt: o eres nano

la beguda que t' agrà

és segur que la tíndrá

Bodegues Carmelitano.

Salvador Lluch

En el Cine i el carrer

és un home que molt val.

Ja pot estae satisfet

perque té un Cine Ideal.

Casa Cristóbal Miravet

Tu si vols tindre bon temple

beu sempre

aperitiu dolç o eixut.

Vermut

per a aplacar bé la set.

Kisset

estaràs tan satisfet

més sà que una campana.

Per si un dia no tens gana

beu sempre Vermut Kisset.

Marcelino Giner Molina

Té les cases pa rabiar

segons malparla la gent;

peró les té pa alquilar.

Josep M. Navarro Corresa

¿Com no ha ser un fallero

si és home de foc i fum

per ser bon tabacalero?

Josep Albert Giner

Es llaurador i no llaura.

no llaura i és llaurador:

els negocis de la terra

són negocis de senyors.

Salvador Almenar

Llaurador que llaura i rega.

entaula i fa caballons.

sap abonar els melons

i el forment. si cal se'l sega.

Josep Antón Medina

Es un pollo ben plantat

sap lo que és un pollastre

de la Granja, ben cebat.

Francisco Giner Benlliure

President del Musical

perqué té molta afició

perqué ho mereix i val.

Carlos Aranda Estellés

Procura per la salut

peró si tu caus malalt;

este farmacéutic té

hasta porgues pa cavalls.

Carlos Lillo Escrivá

Si celebrar bé tu vols

estes festes, fes-li un trate:

que te convide a bunyols

després a xocolate.

Francisco Giner Soler

No cavíl-les ni et descolles

que este és igual que son pare:

els testos són com les olles.

Joan Batiste Martínez

Com Alcalde és un gran home

ni rabia ni es desinquieta

té recta sempre la vara

abans estava en la Dreta.

Enrique Guasp

Es digne Jefe Local

de la F. E. T. y de les J. O. N. S

home serio i molt formal

en totes les ocasions.

Eduardo García “Anís Maura”

Cego abans i am s' hi veu

perquè beu

unes copes, cinc o sis.

Anís;

no podia i ara llaura

Maura.

Si el que vol salut restaura

el seu cos ple d'alifacs

ara fa la vida a bacs

és perqué bea “Anís Maura”.

Carles Salvador iniciador de l'ensenyança en valencià

CARLES SALVADOR INICIADOR DE L'ENSENYANÇA EN VALENCIÀ

Fa unes semanes contàvem cóm el mestre de Benimaclet, Ventura Pascual, s'arrepenedia d'haver castigat a uns chiquets de la seua escola del poble de Benimaclet per parlar en llengua valenciana entre ells. 

Hui portem dos escrits que fan referència a este moment, els inicis del segle XX en el que dos mestres, Jaume Sanmartin de Quart de Poblet i el mestre de Benimaclet Carles Salvador, que en aquell moment era mestre de la Pobla de Benifassar en Els Ports.

Sanmartin reclama als mestres d'escola valor per a introduir la llengua valenciana en les escoles i diu que “açò conduirà a regenerar Espanya”, Salvador oferix un possible llibre de text i denuncia: “En alguna escóla se llich catalá a falta de un llibre valensiá de condisions pedagóchiques (¡Dona vergoña pensaro!).”

Certament dona vergonya que actualment en Valéncia seguixen els nostres fills i nets lligint llibres en català en les escoles...100 anys més tart poc a canviat, respecte a la llengua dels valencians.

Ací reproduim els dos artículs de 1916 publicats en el Conte del Dumenge.

Mestres no's fasa aixó... (Conte del Dumenge nº108)

(De una noveleta próxima a publicarse)

Tots els que mirem en interés la forma en que se desarrolla en Valensia la enseñansa, mos entristix el vore la aversió qu'entre'ls chiquets reina contra l'escola; y este fenómeno, qu'es machor en los pobles que més desconegut es el castellà, té la seua explicasió. En la machoria dels póbles de la provinsia de Valensia, no parla el castellá mes qu'el meche y els cobraors de contribusions, de manera qu'els chiquets entren en escóla sense tindre la més llauchera nosió d'este idioma y en seguida se'ls obliga a contestar en castellà a les preguntes qu'els fan. Al prinsipi, ni les preguntes entenen. ¿Cóm van a contestar? Y molts mestres, guiantse per el bárbaro aforisme "La letra con sangre entra", castiguen sense temor, aixina es que'n nomenarlos als chiquets l'escóla, els cabells els se pósen de punta.

Es illóchic, es arbitrari, voler enseñar als chiquets en un idioma que per complet desconeixen, y cuant a pur d'afisió y constansia algú logra dependre a llechir, ho fa en castellà com un papagall; pero si se li dona a llechir algo escrit en valensià, li pareix fransés. ¡Y aixó que's el valensià el que usa en tots els actes de sa vida! De módo, que lo que llichen no ho entenen, y lo qu'entenen no saben llechiro. ¡Trist, molt trist es tot asó! per aixó se impósa el que tots els chóvens qu'aspirem a educar futures chenerasions, tirant a rodar rutines, mamprengam una campaña encaminá a desterrar el castellá de les escoles valensianes. Els primers serem mártirs. Totes les causes, pa triunfar, ne nesesiten. No mos preocupe asó y treballem hasta qu'el Gobérn mos consedixca el dret de educarse en nostra llengua própia, pues el únic módo de rechenerar a España es rechenerantse cada rechió de per sí. Mentres no's fasa asó, España seguirá sent la nasió dels analfabetos.

Jaime SANMARTIN FITA.

DOS CUARTILLES... (Conte del Dumenge nº114)

En els Chócs Florals pasats (els de la sélebre pita) se premiá un treball que consistia en un número determinat de biografíes de personaches valensians, pera que servira de llibre de lectura en les escóles valensianes.

Y ara pregunte yo al distinguit amic Esteve Victoria: ¿qué hia de la edisió del esmentat llibre? ¡No s'ha publicat!

Mal me sap, perque no conec ningun llibre en valensiá que puga servir en les escóles pera lectura; y com algún mestre d'escóla escomensa ¡ya! a sentir la nesesitat d'enseñar el valensiá, per aixó fas la pregunta. Crec que el Grupo PENSAT Y FET debia pendre en calor la cuestió, y si (¡ay!) el "Rat Penat" no pót achudar, fem treballs entre'ls mestres pera sabrechar l'edisió. Yo me quedaré un bón número d'eixemplars.

Asó no será may la deguda contestasió al artícul qu'el Sr. Sanmartin Fita publicá en el número 108 de EL CUENTO DEL DUMENCHE, pero si voldrá dir a eixe bon valensiá que'ls mestres ¡ya! se preocupen un póc de la enseñansa de valensiá en les escoles del reine.

En alguna escóla se llich catalá a falta de un llibre valensiá de condisions pedagóchiques (¡Dona vergoña pensaro¡).

Si, Sanmartín Fita, si; "els primers serem mártirs" (millor dit) ya ho som; pues no pócs mestres som valensianistes per convicsió y sentim el pes del....

¡Pero, avant!

Pregue a PENSAT Y FET la pronta edisió y la corresponent propaganda d'eixa óbra premiá y salude al valent compañero de Cuart de Poblet, y dic al Machistéri valenciá que fan falta molts valensianistes com ell, que té la valentia de posar en lletres de móle la inequivoca disposisió del Gobérn de voler que s'enseñe, eduque e instruixca en castellá als que sólsment el parlen en l'escola...y ¡cuant el mestre mira!

Carles Salvador (Pobla de Benifasar - Castelló)

Les dos morts de Carles Salvador

LES DOS MORTS DE CARLES SALVADOR

Carles Salvador i Gimeno va ser mestre de Benimaclet durant molts anys. Va morir en el nostre Poble de Benimaclet el 7 de Juliol de 1955 després d'una malaltia llarga i penosa, als xixantadós anys d'edat. La notícia causà una forta impressió en els ambients culturals de la ciutat de Valéncia i Regne de Valéncia.

Image del soterrar de Carles Salvador en el Carrer Valéncia (actual Baró de San Petrillo) de Benimaclet, encapçalant la processó una Real Senyera i els seus alumnes. Al fondo les banderes del Centre Instructiu Musical de dol.

Com no podia ser d'una atra manera, el seu soterrar va ser una dolguda manifestació de dol del poble valencià, començant pel mateix poble de Benimaclet que aparegué en crespons negres en els seus balcons i les banderes oficials mig baixades, per la presència de les personalitats més representatives de la societat valenciana i de les entitats més significatives com l’Ajuntament de Valéncia i Benassal, el Centre de Cultura Valenciana (actual Real Acadèmia de Cultura Valenciana) o Lo Rat Penat, o per l’assistència de gran cantitat d’alumnes seus, tant dels cursos de llengua valenciana de Lo Rat Penat com de la pròpia escola de Benimaclet d'a on era mestre. En definitiva, tal i com afirmava Martí Domínguez, “el pueblo en masa rindiendo el último tributo al ilustre finado”, representant un “cuadro en que todo un pueblo se apretaba tras un ataúd”, este, per cert, cobert en una Real Senyera, per exprés desig del desaparegut.

Pero quatre anys abans, en les Festes de Setembre de 1951, el poble de Benimaclet donà per mort a Don Carles. Arribaren les festes del Crist de Benimaclet i sa casa estava tancada. En el poble no hi havia notícies d'ell i tot lo món comentava la mort segura del seu mestre. El motiu de l'absència de Carles Salvador va ser unes pluges en Benassal, el poble a on estiuejava, que l'impediren viajar a Benimaclet. Una volta va poder tornar se trobà en un Benimaclet que el donava per mort. En recort d'aquell fet el mestre Salvador li dedicà als habitants de Benimaclet una bonica poesia.

GRACIES A TOTS...

... en ocasió d'un soterrar que no s'ha fet

L'estiu passat, un bon dia,

per bona o per mala sort,

una notícia corria:

i és que jo m'havia mort.

La cosa tenia gràcia

perquè passant bon estiu

me tocava la desgràcia

d'estar mort estant ben viu.

La salut ben forta estava

i no patia de res;

i bona gana augmentava

i jo augmentava de pes.

Pero va i comença a ploure

una pluja diluvial

que no me deixava moure

del poble de Benassal.

Parets, camins, carreteres,

els ponts, les vies del tren,

tot eren amples aigüeres...

tot destroçat, prou d'entén.

I entonces s'obri l'escola

per a donar-me castic.

El pensament vola i vola

però quiet allí m'estic.

Ací la festa més festa

que entusiasma en vehemència,

festa que la gent requesta

pel Crist de la Providència.

Música, flors i alegria,

traques, balls i processons...

i el poble que mirant dia:

-Si té tancats els balcons!

-Si que s'ha mort. -Es de veres!

-Puix era jove. -No vell

-Era ya blanc de polseres.

-Però el cor, un cascavell!

-Als xics de l'escola volia

com si foren els seus fills;

dins de l'escola tenia

vocables nets i senzills!

-Pobre home! -Ja s'ha mort!

-Xica, a mi no em fa plorar;

sempre hi ha qui està de sort,

Ai, qui puguera enviudar!!!

.........

Tant fera era el comentari,

tan sentit i tan complet

que així es parlava a diari

fora i dins Benimaclet.

Jo en Benassal, no sabia

que tan sols per un error

la meua mort se sentia

profundament, en dolor.

Als pocs dies, l'autobús,

després de ploure, em portà

i em vaig quedar tot confús

per allò que no em passà.

No comprenia el misteri

de fer-me passar treballs

i de dur-me al cementeri

en cotxe de dos cavalls.

Gràcies a Déu, tot mentira;

per a servir a vostés

pot continuar la fira

per l'endret i pel revés.

I ara dic per acabar:

Gràcies Benimaclet

i estic del tot satisfet

perque ha vollgut demostrar

sense trampes ni rebots

que si me muic vénen tots

passejant, al soterrar

Carles Salvador

Dia 1 de desembre de 1951