Pregó Cultural 2026

 Les campanes de Benimaclet sonen de nou en el Pregó Cultural

La Parròquia de Nostra Senyora de l’Assunció de Benimaclet ha acollit hui una nova edició del Pregó Cultural de Benimaclet, un acte que ha tingut enguany com a protagonistes a quatre dònes, clavarieses d’enguany, que han oferit un emotiu recorregut per les tradicions, la festa i l’identitat del poble de Benimaclet.

L’acte ha tingut com a fil conductor les campanes de Benimaclet, actualment en restauració, com a símbol d’un poble que manté viva la seua memòria i les seues tradicions.

La primera en prendre la paraula ha segut Elvira Laguarda, que ha oferit una original introducció en llengua valenciana. Elvira ha imaginat que tenia davant un còmic ambientat en Benimaclet, en el qual anaven apareixent diferents escenes i elements característics del poble. Entre ells, les campanes de la parròquia, que han servit de punt de partida per al relat de les tres ponents que l’han seguida.

Maria Jose Ballester ha parlat de la Campana de l’Assunció i de la importància de les tradicions en la vida de Benimaclet. Les campanes, ha explicat, són molt més que un instrument que marca les hores o anuncia les celebracions: són la veu de Benimaclet, una veu que ha acompanyat durant generacions la vida dels seus veïns.

En el seu discurs han aparegut també els recorts familiars, com aquell balcó dels seus yayos, Pepe i Maria, des d’a on la vida del poble es contemplava i se vivia. Les processons, les festes i totes aquelles celebracions que formaven part de la vida cotidiana han tingut també un lloc destacat en les seues paraules.

Ballester ha volgut agrair especialment a totes les persones que fan possible que les festes continuen celebrant-se any darrere any i ha dedicat una menció especial als majors, depositaris d’una memòria que resulta imprescindible per a comprendre el Benimaclet d’ahir i el de hui.

El seu desig ha quedat resumit en una frase carregada de sentiment: que les noves generacions puguen continuar dient, en orgull, «Yo soc de Benimaclet».

La segona campana ha donat pas a Pilar Sanchis, encarregada de parlar de la Campana dels Sants Patrons. La seua intervenció ha servit per a fer un repàs per la història de les festes de Benimaclet i per la profunda relació existent entre estes celebracions i la pròpia història del poble.

Pilar ha recordat que l’ermita dels Sants és anterior a la parròquia i ha posat en valor la tradició dels Sants Patrons com a protectors del camp. Les festes patronals de Benimaclet conten en una història de més de quatre segles, una tradició que ha anat passant de generació en generació.

Dins d’este recorregut, ha destacat especialment la Passà dels Sants, un dels moments més significatius de les celebracions i una mostra de la manera en que la devoció, la festa i la vida comunitària han anat sempre de la mà en Benimaclet.

El torn ha segut en acabant per a Pepa Benlloch, que ha protagonisat una de les intervencions més entranyables de la nit. El seu discurs ha partit d’una idea senzilla pero profundament significativa: Benimaclet és la nostra casa.

Pepa ha recordat que Benimaclet va ser poble i que, a pesat del pas del temps i les transformacions experimentades, encara permaneix una manera pròpia de fer poble, de viure les festes, de compartir-les i de sentir-se part d’una mateixa comunitat.

La seua intervenció s’ha centrat en la Campana del Santíssim Crist, una campana que és també, en les seues paraules, una veu del poble. Ha recordat que fon fosa en 1939, després de la destrucció de l’anterior durant la Guerra Civil.

El seu discurs ha mirat tant al passat com al futur: un poble en memòria i futur, conscient de les seues ferides i de la seua història, pero també de la necessitat de continuar caminant junts. En un temps marcat per la divisió, el seu desig ha segut clar: que puguem seguir units.

I com no podia ser d’una atra manera, les campanes han tornat a sonar en la veu d’Elvira Laguarda, que ha posat el punt final al pregó recitant la poesia Les Campanes del meu poble, d’Emili Baró.

Es tracta d’una preciosa composició escrita en els anys trenta i guardonada en els Jocs Florals de Benimaclet, una obra que ha permés tancar l’acte recuperant la paraula poètica i la raó de ser d’un poble que ha trobat en les seues campanes una de les veus més antigues i estimades.

El Pregó Cultural ha segut, aixina, molt més que un acte festiu. Ha segut un homenage a les tradicions, als majors, a les festes, a la fe i, sobretot, a la manera de viure i sentir Benimaclet com un poble.

Perque les campanes poden estar hui en restauració, pero la veu de Benimaclet continua ben viva.

I mentres hi haja qui recorde, qui celebre i qui diga en orgull «Yo soc de Benimaclet», les campanes del poble continuaran sonant.

A continuació l’Orquesta del Centro Instructiu Musical ha oferit un magnífic concert que dona inici a les Festes Patronals de Benimaclet.