Tots Sants 2023

 DIA DE TOTS SANTS EN BENIMACLET

El dia 1 de Novembre se celebra el dia de Tots Sants en Benimaclet. Com hem pogut llegir en el nostre blog, Benimaclet manté en el Cementeri Parroquial una de les seues senyes d'identitat que recorden que fórem un poble. Des de temps immemorial els valencians celebrem el dia de Tots Sants visitant als que ya no estan entre nosatres. Des de fa uns pocs anys s'està introduint una tradició anglosaxona (Halloween) que vol desplaçar les que nos som pròpies.

Nos recorda l'Observatori de la Llengua que Halloween es la contracció de l’expressió anglesa All Hallow’s Eve, el significat de la qual es vespra de Tots Sants. Esta seria una solució correcta, pero si mirem cóm nomenem els valencians a les nits de la vespra d’alguna festivitat, trobem per eixemple: Nit de Nadal i Nit de Cap d’Any. Per lo tant, una millor solució seria Nit de Tots Sants.

Tot açò, sense oblidar que se tracta d’una tradició estrangera i aliena a la cultura valenciana. Per a les festivitats al voltant del dia 1 de novembre, tenim varies construccions valencianes. Este dia, en valencià se diu Tots Sants. 

Segons la tradició valenciana, les animes baixen per a estar entre els seus familiars, a les que popularment se dona el nom d’animetes. La gent posava uns ciris en un recipient en aigua, als quals denominaven palometes, per a que no se perguen i puguen tornar d’a on venen. En alguns llocs se'ls deixava menjar en companyia de les llumenetes. A les dotze del migdia del dia 2, estes animetes deixen als seus sers volguts i continuen el seu camí. Este dia rep el nom de Dia de les Animetes.

Podeu aprofitar per a visitar als vostres familiars i amics reposant en este lloc sant.

El rellonge de l'església de Benimaclet

EL RELLONGE DE L'ESGLÉSIA DE BENIMACLET

Antic Convent de Sant Gregori

El rellonge de l'Església de Benimaclet no se va construir per al nostre poble. Les vicissituts de l'història vullgueren que acabara en rematant la frontera principal de la parròquia mare de Benimaclet pero inicialment va donar les hores durant molts anys en el Covent de San Gregori de la Ciutat de Valéncia.

El L'antic convent-monasteri de Sant Gregori estava situat en el carrer de Sant Vicent Màrtir de la Ciutat de Valéncia, el qual s'havia convertit en presó a mitat del segle XIX per motiu de la Desamortisació de Mendizàbal. L'escritor valencià Vicent Blasco Ibáñez va fer famós este convent de Sant Gregori, ya que va ser reclòs per lo manco un parell de voltes en les seues celes. Cada volta que tenia problemes en la Justícia a raïl dels seus insolents artículs, era enviat a Sant Gregori, en espera de que l'autoritat dirimira el seu cas. O fins que algú li pagara la fiança.

El convent-presó reunia en aquells temps unes pèssimes condicions, tant d'habitabilitat com de seguritat. Lo que no vol dir que el periodiste valencià no gojara en la seua cela de les millors comoditats i que, per supost, poguera seguir despachant i fent la faena editorial per al seu diari. El convent de Sant Gregori, una volta es va inaugurar la Presó Model, va ser derribat, a partir de 1911, dins d'una série de reformes que varen millorar les pèssimes presons de la ciutat. En el solar conventual es va acabar de construir, cap a 1915, l'illa de cases on s'assenta en l'actualitat el teatre Olympia.

Convent de San Gregori ca 1890
(Archiu Solaz)

El convent també va ser famós per ser Centre de Dònes Arrepenedides des de molts segles abans. Allí les religioses agustines rebien ad aquelles dònes que havien portat una vida "pecaminosa", generalment prostitutes i mares fadrines, i el seu recolliment servia per a purificar els seus erros. S'ha de recordar que esta antiga institució ya funcionava des de l'any 1345, en que va ser fundada per una devota de l'Orde Tercera de sant Francesc, estant baix el patronage de la municipalitat. La cèdula fundacional la va otorgar el propi rei Felip II i l'arquebisbe Juan de Ribera va ajudar a l'obra alçant l'iglésia que va ser beneïda el dia de sant Gregori Magne de l'any 1600. Esta institució es governava per una Junta de dèu administradors i pels pares Agustins del veí convent de Sant Gregori. A mitan del sigle XIX passà a dependre de les Religioses Adoratrius, congregació fundada per la Mare Sacrament a la que li havia cedit l'ajuntament els locals de la Casa d'Arrepenedides.

Al ser derribats el convent de Sant Gregori i la Casa d'Arrepenedides les religioses Adoratrius varen passar a una nova residència en el carrer Hernán Cortés i el convent de sant Gregori es traslladà al carrer de Sapadors a on va permanéixer fins a 1977 en que es va traslladar a l'Eliana.

Als inicis del segle XX l'església parroquial de Benimaclet no disponia de rellonge. Gràcies a les gestions del retor de Benimaclet d'aquell moment, Miquel Zaragozà i Barber, el rellonge que havia estat en el Convent de Sant Gregori i estava abandonat es va traslladar a l'Església de Benimaclet en febrer de 1913. Per a buscar-li ubicació, donada la peculiar situació de la torre campanar, que s'erigix sobre la capçalera de l'edifici, en lloc de prop de la frontera, en la Plaça del Poble, i açò fea que el campanar no fora visible des de la Plaça. Per això hagué de construir-se una torreta sobre la frontera, a la dreta, per a que el rellonge ocupara un lloc visible des de tota la plaça. Allí seguix marcant les hores, des de fa més de 100 anys.

Molí Nou o Molí de Farinós

MOLÍ DE FARINÓS O MOLÍ NOU 

El Molí de Farinós o “Molí Nou” és una de les construccions més emblemàtiques i antigues de les que se conserven en l'Horta de Benimaclet. Està localisat en un entrador del camí de Farinós, just en la frontera que separa el l'antic terme de Benimaclet de d'Alboraya. En el punt on es troba el Molí la separació dels térmens la determina la séquia de Vera, de la qual se nutria el Molí per a obtindre la seua força motriu. Per això resulta que la mitat del molí pertany al terme municipal de Valéncia i l'atra mitat al d'Alboraya, a nivell de la Partida de Masquefa. 

Segons la documentació consultada la primera petició per a la seua construcció és de l'any 1792 quan Antoni de Palavicino va solicitar l'establiment d'un molí fariner, en dos moles corrents i una de descans, en la séquia escorrentia de Navarro, camí de Benimaclet a Vera, en la partida de Rafelterrás. Pero les coses de palau van espayet i la Guerra del Francés van paralisar el proyecte. Finalment la construcció va poder iniciar-se en l'any 1817, una volta acabada la Guerra, per part d'un nou propietari Tomàs Benet, despuix de les múltiples objeccions que es varen presentar a la seua construcció, entre unes atres les del Molí veí de Masquefa, hui desaparegut. A mitan del sigle XIX, figura en l'inventari realisat per Madoz i en 1887 apareix com a molí fariner. 

La planta actual del Molí consistix en una nau allargada disposta de forma travessera sobre el caixer de la séquia de Vera i dotada de dos corsies paraleles i separades per un renc de pilars. La casa té dos plantes i una coberta de teules a una sola vertent orientada cap a la frontera trassera, per on entra la séquia. La porta d'accés està situada en la frontera lateral meridional i dispon de numerosos vans o finestres en les fronteres principals i en abdós plantes de l'edifici. La fabricació dels seus murs és majoritàriament de mamposteria, combinada en la rajola. La part hidràulica consistix en la pròpia séquia de Vera, que amplia llaugerament el seu caixer per a dispondre una entrada al càrcau del molí i un derramador per a la circulació lliure de l'aigua. 

L'estat actual del molí és bo, ha vixcut reparacions que han preservat el conjunt, sense dubte pel manteniment dels usos residencials durant la segona mitat del sigle XX, encara que l'us moliner haguera desaparegut. En canvi la part hidràulica ha segut alterada en major mesura puix el caixer de la séquia es troba totalment recobert en parets de formigó a nivell dels camps de cultiu. Els rodets han segut desmantellats de la seua ubicació original i la maquinària ya no existix. 

Va ser declarat Be de Rellevància Local, en el còdic EPH_SUR_14.01, com a conseqüència del decret de la Generalitat Valenciana, 73/2006 de 26 de maig, per lo que és de esperar que ajude a la seua preservació i protecció.

¡¡Feliç 9 d'Octubre!!

 ¡¡ FELIÇ DIA DE VALÉNCIA A TOTS !!

El 9 d'octubre o día de Sant Donís és el Dia nacional de la Comunitat Valenciana i en ell es commemora l'entrada a la ciutat de Valéncia del rei Jaume I en 1238.

Encara que la conquista i formació del Regne de Valéncia no es varen culminar fins a 1304-1305 en la Sentència Arbitral de Torrellas i el Tractat d'Elig, i el territori actual no es va unificar fins a 1851 en l'incorporació de Requena i Utiel, pero el 9 d'octubre es va triar com la data més representativa, per ser Valéncia la capital del Regne de Valéncia.

La ciutat de Valéncia escomençà a celebrar l'entrada de Jaume I en l'any 1338, any en que el Consell General decidí que es festejara l'efemèrides solemnement, en una processó general i fent donació d'almoines als pobres i religiosos de les obres mendicants.

Posteriorment en el sigle XV, la festa adquirí un caràcter més alegre i des dels principals edificis de la ciutat es cremava pólvora i es feen esclatar piuletes i trons.

Els parlamentaris valencians varen plasmar l'acort per a celebrar esta festa en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982.

El "9 d'octubre" se celebra institucionalment per part del Govern Valencià, del president de la Generalitat Valenciana i d'entitats valencianistes com Lo Rat Penat, en recepcions i atres actes com la Processó Cívica de la Real Senyera en la que hui en dia a les dotze del matí del 9 d'Octubre, la Senyera baixa recta, sense inclinar-se, pel balcó de l'Ajuntament de Valéncia, mentres que se disparen 21 salves, com mana el ceremonial. Des d'ací es dirigix la comitiva fins a la Seu a on es realisa un Te Deum d'acció de gràcies (l'actual govern municipal ha decidit no passar per la Catedral, per lo que el Te Deum se realisa abans en presència de la Senyera de Lo Rat Penat) i d'ahí al Parterre on està l'estatua del Rei Jaume I i des d'allí torna fins a l'Ajuntament de Valéncia.

Previ a la Processó Cívica, Lo Rat Penat, realisa una ofrena floral a l'estàtua de Francesc de Vinatea, en la plaça de l'Ajuntament de Valéncia.

També es celebra la tradicional mocadorà, que resulta ser un equivalent valencià del dia dels enamorats, festivitat que és també coneguda per Sant Donís, (Bisbe de París) per coincidir el 9 d'octubre en la celebració d'este sant.

La Mocadorà consistix en la costum de que el jóvens obsequiaren a les seues nóvies en un present que consistia en un mocador gran de seda o d'un atre teixit que, nugat per les seues quatre puntes, anava ple de fruites i figuretes de massapà. Els més rics els nugaven en una joya.

En la ciutat de Valéncia, com a acte festiu, des de l'any 2003, es celebra, per la vesprada, una entrada de Moros i Cristians, en representació de totes les Comparses inscrites en la Ciutat, recorrent la Glorieta, carrer de la Pau, carrer Sant Vicent Màrtir i Plaça de l'Ajuntament, omplint la Ciutat, durant unes 5 hores, de música i colorit.

A continuació reproduïm el Cant a la Senyera del mestre de Benimaclet, Carles Salvador:

Cant a la Senyera

Senyera!

Símbol viril de la terra,

ala amorosa en la pau,

flama vibrant en la guerra,

clam, bes i llau.

Groc d'espiga i roig de sang,

devallant del blau del cel,

fins a tu no arriba el fang,

sols arriba el sant anhel.

Senyera!

Crit i clamor

de l'amor

verdadera.

Flamejant t'he vist al vent

i te porte dins del cor;

moure fas mon sentiment,

puix que ets feta amb sang i amb or.

Senyera, símbol viril de Valéncia,

llum de la pàtria en la pau,

flama de nostra consciéncia,

clam, bes i llau.

Carles Salvador 1920

Animem als benimacleters a celebrar el dia de Valéncia i a penjar una Senyera en el seu balcó

La mocadorà, dia dels enamorats valencians

  LA MOCADORÀ, EL DIA DELS ENAMORATS VALENCIANS

La Mocadorà (mocadorada) o Dia de Sant Donís és una festa tradicional valenciana celebrada cada 9 d'Octubre que commemora que en la conquista de Jaume I de la Ciutat de Valéncia, les dones valencianes oferiren fruites i verdures en agraïment. Hui dia els enamorats regalen a les seues novies o esposes un mocador en fruites de massapà.

En motiu de l'entrada del Rei Jaume I i la seua esposa la Reina Violant, el 9 d'Octubre de 1238, els valencians els varen oferir com a ofrena i vassallage, les fruites i verdures de la feraç horta valenciana.

En el transcórrer dels anys i per a festejar esta data, els Mestres Confiters varen crear en massapà una imitació, tant de les fruites i verdures com de les piuletes i tronadors que es cremaven en esta celebració, que presenten embolicada en el mocador tradicional. Esta mocadorà cada valencià li l'oferix a la seua esposa o novia com a reina del seu cor, per lo qual esta festivitat és equiparable a la festa de "Sant Valentí" o Dia dels Enamorats que es celebra en el restant d'Espanya.

Aixina varen nàixer estos postres ya fa més de cinquanta anys, que es denominen "Mocaorà de Sant Donis" perque el dia 9 d'octubre es celebra la festivitat d'este Sant, patró del Gremi dels Mestres Confiters.

¿Qué representen la piuleta i el tronador? ¿Quin és el seu orige i simbologia?

Els experts no es posen d'acort i hi ha versions per a tots els gusts lo que fa l'assunt més misteriós i excitant. Segons unes fonts, la piuleta i el tronador representen dos distints dissenys dels artefactes pirotècnics tan apreciats en terres valencianes. La reconquista de Valéncia pel Rei Jaime I se celebrava cada 9 d'octubre en el llançament de gran cantitat de traques i eixides que inundaven la ciutat de soroll i de l'olor acre de la pólvora.

Despuix de la Guerra de la Successió, el rei Borbón Felipe V, guanyador de la lluita va prohibir tals manifestacions de goig. La ràbia i el descontent popular varen ser mayúsculs, només fa falta imaginar l'embroll que s'organisaria hui dia si a un alcalde o president se li ocorreguera abolir la Falles per decret llei. No va haver més remei que claudicar davant el poder i la força del vencedor, pero l'ingeni popular va trobar una forma de burlar l'odiosa prohibició. Varen ser els reposters valencians els artífexs d'una protesta deliciosa i eloqüent al mateix temps: modelar els dolços típics d'eixes dates, els suculents massapans, en forma d'eixides i petarts: la piuleta i el tronador.

Elaboració: En massapà, fet en parts iguals d'armela i sucre i rebaixat en ous, es formen unes barres farcides de rovell, que estirarem i doblarem per a donar-los la forma de piuleta: en una atra porció igual es fa el tronador. Es couen i despuix es decoren en sucre glass.

Les frutetes s'elaboren manualment, en massapà de distints colors, segons la fruita que es vol imitar. La mocadorada consistix en preparar un tronador, una piuleta i diverses fruitetes de massapà. Despuix s'embolica tot en un paper i posteriorment en un mocador.

Poden comprar la mocaorà en qualsevol forn del nostre poble de Benimaclet. Ilustrem esta entrada fotografies de la mocadorà especial del Forn de Cuenca de Benimaclet de l'any 2023 que s'ha inspirat en la menció a Benimaclet en el Llibre del Repartiment.

Carmen Alcaraz, la veu de les dones de Benimaclet

CARMEN ALCARAZ, LA VEU DE LES DÒNES DE BENIMACLET

La construcció de les Cambres de Beccari en l'Horta de Benimaclet va provocar una reacció de tots els habitants de Benimaclet. Des dels intelectuals als llauradors, catòlics i ateus, dretans i esquerrosos, homens i dones... tots junts lluitaren per evitar l'instalació d'esta molesta infrastrutura. 

Acodiren a donar la seua opinió científics son Diogenes López Mencho, el mege de Benimaclet, Adelina Montesinos, la farmacèutica, mestres, poetes, intelectuals.... Se va constituir una Comissió especial que la formaven els directius de tots els partits i associacions culturals de Benimaclet. Inclús una comissió se va translladar a Madrit per a tractar d'impedir lo inevitable. 

Una sorpresa per al Consistori de la Ciutat de Valéncia va ser l'aparició de la senyoreta Carmen Alcaraz Agustens, una espontànea que va defendre davant d'una corporació d'hòmens la no conveniència de la construcció d'estes cambres, pel mal que farien a les dònes de Benimaclet. El discurs, en nom de les dònes i mares de Benimaclet, va ser tot un atreviment per a l'época i la prensa no dubtà en retratar a la benimacletera i reproduir el seu discurs. 

El 29 de Giner de 1931 la prensa titulava: “Una bella jove actua d'espontànea” i podiem llegir les seues paraules: 

“El caso es nuevo e interesante. Una esbelta señorita se presenta ante el Concejo y reposadamente lee una petición en nombre de las vecinas de Benimaclet.. La señorita Carmen Alcaraz leyó su escrito en el que dice: 

La noticia del acuerdo municipal de instalar en lugar próximo a nuestro poblado las Cámaras de Beccari para transformación de las basuras, nos ha llenado de alarma, porque, pesa a todas las seguridades que sobre la bondad de las mismas dan los informadores oficiales, no por ello deja de amedrantarnos el peligro que se cierne sobre nuestros hogares. 

La Prensa acogedora y defensora de las buenas causas y el esponténeo convecino que me precedió, ya han aducido los argumentos de orden legal y técnico en que fundamentan su oposición a la instalación de las Cámaras Beccari en el lugar elegido por la contrata y aprobado por la Comisión Permanente de este excelentísimo Ayuntamiento. 

A mí no me mueve otro objeto, Excelentísimo señor y concejales, que elevar a vuestras señorías la súplica más ferviente de todas las madres de Benimaclet, de todas las mujeres amantes y enamoradas de sus hogares, que se rebeln angustiadas contra la realización del citado proyecto. 

Vuelva sobre su acuerdo, tan impremeditado, la Comisión Permanente. Que lleven las Cámaras Beccari lejos de todo sector poblado de la ciudad y no duden vuestras señorías de que las mujeres valencianas del valencíanisimo poblado de Benimaclet y todas las mujeres de toda la ciudad, ya que a todas afecta más directa o indirectamente por la proximidad de los Jardines del Real y la Alameda, aplaudirán vuestra resolución favorable a nuestras pretensiones, resolución que, por otra parte, impone la previsión por la salud del vecindario de Benimaclet. 

El alcalde prometió tener en cuenta el escrito.”

Les veus de la gent de Benimaclet no pogué evitar l'instalació del femer, pero marcà una nova forma de fer front a les injusticies del poder. Tota Espanya conegué el problema de Benimaclet en un moment en que les comunicacions eren molt llimitades. Carmen Alcaraz, en el seu discurs, mereix un reconeiximent pels benimacleters.