lunes, 18 de febrero de 2019

Peris Mencheta, Periodiste de Benimaclet

PERIS MENCHETA, PERIODISTE DE BENIMACLET 




Peris Mencheta en 1914

Francisco Peris Mencheta va nàixer en la ciutat de Valéncia el 29 de giner de 1844 i va morir en Barcelona el 23 d'agost de 1916. Va ser un periodiste i polític valencià. Fundador de varis periòdics i d'una agència de notícies, Peris Mencheta va ser sobretot un precursor del reporterisme en Espanya, conquistant-li el seu eixercici un autèntic magisteri en este gènero periodístic. Va ser vàries voltes diputat i senador en Corts. 


Naixcut en un humil llar, sos pares eren naturals de Benimaclet i varen viure la major part de la seua vida en Benimclet. Despuix d'haver-se dedicat a l'ofici de canter en la seua joventut, va colaborar en varis periòdics de la seua ciutat natal, de tendències socials. Més tart va dirigir El Cosmopolita, orgue federal de Valéncia, i El Popular, diari valencià, on per un dels seus artículs, dedicat al President de la Primera República, Salmerón, es va suspendre el periòdic, i el seu autor va haver d'exiliar-se a França, editant més tart un treball explicatiu sobre la seua actuació en el cantó valencià: Refutació al fullet «Tretze dies de lloc o els Successos de Valéncia». Va ingressar a continuació en El Mercantil (1872-1873) i, més templat d'idees, va passar al diari conservador Las Províncias (1874), per al que va enviar cròniques com a corresponsal de guerra en les campanyes carlistes. Durant la Tercera Guerra Carlista destacaria com un «lluent corresponsal de guerra». 

Caricatura de Peris Mencheta de l'any 1888
El prestigi i rigor de les seues cròniques li varen obrir pronte les portes del llavors primer diari espanyol, La Correspondència d'Espanya. La popularitat de Peris Mencheta va anar ajagantant-se, fins a convertir-se en el primer reporter de la seua época. El seu esperit mamprenedor i la seua laboriositat el dugueren a fundar una agència informativa que portava el seu nom, l'Agència Mencheta, en 1876 que va fer visible a Benimaclet en molts diaris nacionals durant aquella época, ya que a sovint enviava notícies del seu poble. 

En 1882 va fundar el diari La Correspondència de Valéncia; sis anys més tart fundaria El Noticiero Universal, un dels millors diaris de Barcelona de la seua época; i en 1893 va llançar El Noticiero Sevillano. Totes estes empreses les dirigia ell mateixa, en continus viages, en la colaboració del seu germà i els seus fills. 

En 1892, el 23 de Setembre, moria son pare, Vicent Peris i Aragó, en Benimaclet. A l'endemà el poble es va omplir de personalitats per a acodir al soterrar, les cròniques ho contaven aixina: 

Entierro del Sr. Mencheta 

En la mañana del martes se verificó el entierro de don Vicente Peris Aragó, padre de los Srs. Peris Mencheta. A las diez se celebró en la Iglesia de Benimaclet la sisa de corpore insepulto, siendo el celebrante el arcipreste de aquella metropolitana D. Ramon Peris Mencheta hijo del difunto. 

La misa fué a canto llano, y en el centro del paño mortuorio se depositó una preciosa corona, recuerdo cariñoso de su familia. 

Al acto asistieron casi todos los hijos del difunto. En el tren expreso de Barcelona llegaron D. Francisco y su esposa dona Dolores Guix, y en el correo de Madrid don Salvador, todos los cuales pudieron aun abrazar el cadáver de su llorado padre. 

Terminado el acto religioso, que presidieron D. Francisco Peris Mencheta y el alcalde Benimaclet, se organizó el cortejo fúnebre en el que fuguraban muchos vecinos de aquel poblado con hachas encendidas, niños de San Vicente Ferrer y el clero con cruz alzada. El séquito iba precedido por D. Francisco Peris Mencheta, D. José Clemente Lamuela y el alcalde Benimaclet, siguiendo detrás muchos amigos de la familia. 

Cerraban la comitiva, que cruzó las principales calles de la ciudad, varios carruajes particules, figurando en primer término el del alcalde de Valencia, que no pudo concurrir presonalmente por atenciones perentorias del servicio. El duelo se despidió junto a la iglesia de San Agustín. 

De nuevo enviamos á nuestros queridos compañeros en la prensa la expresión de nuestra pena. 


Va ser l'informador inseparable i veraç dels viages dels monarques Alfonso XII i Alfonso XIII, els qui el varen distinguir en la seua amistat. Va ser diputat i senador vitalici, destacant-se per ser ardent partidari de la dinastia regnant. Va publicar el llibre de viages “De Madrid a Panamá” (Madrit 1886). 


En 1915 va faltar el seu fill Antonio Peris-Mencheta i Guix, que era també era periodiste i estava predestinat a ser hereu de l'imperi periodístic de son pare. La mort del jove Antonio va sumir en una profunda pena a son pare, que no arribà a superar. Francisco va faltar al poc de temps en Barcelona el 23 d'agost de 1916.



Benimaclet li dedicà un carrer en memòria d'aquell home que va dur el nom de Benimaclet per tota la prensa del moment.



lunes, 21 de enero de 2019

El Cultiu de la Seda en Benimaclet

EL CULTIU DE LA SEDA EN BENIMACLET 


L'actual paisage de l'horta valenciana l'identifiquem en el cultiu del taronger, icó del camp valencià per antonomàsia. Pero hem de senyalar que no sempre ha segut aixina. Des del sigle XV fins a mediats del XIX, les moreres varen ser l'arbre característic del camp valencià, ya que l'indústria de la Seda s'assentava sobre l'existència d'importants extensions de camps destinades al seu cultiu, les fulles de les quals servien d'aliment al cuc de seda. 

Alqueria de Serra
La morera, segons Esteban Lonjares en el seu magnífic treball “La cria del gusano de seda”, explica que és un arbre procedent d'Àsia que es va introduir en Múrcia i en el Regne de Valéncia des del sur d'Itàlia pels mercaders italians a finals del sigle XIV, i ràpidament va començar a estendre's el seu cultiu, conformant els paisages del territori de l'entorn de pobles i ciutats de les hortes valencianes que s'havien especialisat en la cria del cuc de seda. En el pas del temps, la morera va contribuir a transformar el paisage agrari de zones de regadiu i comarques sanceres com L’Horta de Valéncia, la Safor o la Ribera del Xúquer. 

La major part dels viagers que la visitaven i descrivien les terres que rodejaven el Cap i Casal aludien en les seues obres al paisage frondós i vert que formaven les moreres, que es plantaven acompanyant els màrgens de camins i séquies, en les aigües de les quals es regaven, o en parceles sanceres, formant amplis moreres. De Valéncia eixia fins a fa ben poc el camí de les Moreres. 


Les alqueries de l'horta tenien en l'últim pis andanes o cambres en estructures de fusta i canyes on criaven els cucs, els capolls dels quals eren venuts per a la seua comercialisació. En moltes alqueries de l'horta valenciana encara podem trobar estes andanes. Esta cambra era l'espai idòneu per a esta activitat, ya que en estar en la part alta de l'alqueria, aïllava als cucs de seda de l'humitat i de la fredor de la terra. Encara hui és reconeixible exteriorment per les finestres de la part superior de la frontera, les quals són de menut tamany i estan situades casi a ras del ràfol de la teulada, ya que servien per a ventilar la cambra i eliminar a la seua volta les bosses d'aire càlit que s'acumulaven durant l'estiu. 

Els cucs es colocaven sobre un llit de grans cantitats de fulls de morera per a la seua alimentació, dispostes en taules de fusta formant estanteries que sustentaven diferents nivells de canyiços sobre els que les orugues vivien durant les primeres semanes, fins que començaven a elaborar el capoll on es tancaven per a transformar-se en una crisàlida. 

Estos canyiços perviuen encara hui en algunes alqueries rehabilitades de la ciutat de Valéncia, com la de Félix i la de Solache. En el nostre Benimaclet, l'alqueria de Serra, també les va mantindre fins a no fa molts anys, pero l'abandó i les ocupacions illegals deuen haver-les fet desaparéixer. 

Les dònes i els chiquets jugaven un paper important en la fase inicial del procés de producció sedera: la cria de cucs, cocció dels capolls, extracció del fil i l'obtenció de la fibra de seda. Era un treball domèstic, que es feya en les andanes de les cases. Els cucs creixien en el llit de fulls de moreres fins a encapsular-se en un capoll de seda confeccionat en un resistent fil que podia medir més d'un quilómetro de llongitut. Pero abans de trencar el capoll, els artesans l'havien de bolllir en aigua per a obtindre intacta la fibra 

L'última fase de la cadena productiva de la seda era la confecció dels teixits en els telers, a càrrec dels teixidors i velluters. No cap dubte que l'activitat sedera generava una gran cantitat de llocs de treball, ya que passava per moltes fases. L'elaboració d'este teixit de gran calitat associat al lux i a la riquea, molt apreciat per la Monarquia, l'aristocràcia, la burguesia i l'alta jerarquia eclesiàstica per a exhibir la seua importància per mig de l'indumentària, va ser una de les principals activitats econòmiques de Valéncia des del sigle XV al XVIII. 

En 1795 Cavanilles en el seu llibre “Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia”, publicada en la vila de Madrit en dos volums (1795-97) se referix l nostre poble de la següent manera: Caminando desde Alboraya hacia la embocadura del Turia en el Mediterráneo, queda a la derecha la corta población de Benimaclet, distante de la capital un quarto de legua: es de 72 vecinos, que solamente tienen 82 cahizadas de término, donde cogen seda, cáñamo, trigo, maíz y las producciones de huerta 

També, Pasqual Madoz en 1846 en el seu “Diccionario geográfico-estadístico-histórico” describia Benimaclet de la següent manera: "el terreno que le rodea es de muy buena calidad, plantado generalmente de moreras. Dos caminos carreteros salen del pueblo, el uno conduce á la capital y el otro hacia el mar, de donde dista muy poco, pero ambos son fatales y muy mal conservados. Producción: cáñamo, trigo, maiz, habichuelas, fresas, seda y hortalizas." 

Fulles de morera
La gran expansió del cultiu de la morera, que es va intensificar durant el sigle XVIII, i la política proteccionista de la Monarquia, va convertir al territori en la principal àrea espanyola productora de seda. No obstant, l'epidèmia de pebrina de 1854, que va afectar profundament a la sericicultura mediterrànea, va propiciar la caiguda de la rendabilitat de la criança del cuc de seda. Esta malaltia provocava que els cucs moriren ans que aplegaren a concloure el seu cicle vegetatiu i que, per tant, les collites de seda es pergueren. 

Aixina que, la sericicultura va acabar desapareixent casi per complet en tan sol unes décades, coincidint en la decadència de l'indústria sedera valenciana. Per això, durant la segona mitat del sigle XIX, es va substituir el cultiu de la morera pel de el taronger, més rendable, donant lloc al paisage agrícola valencià que ha aplegat fins a l'actualitat.

Queden en Benimaclet algunes poques moreres en la poca horta que li queda, com memòria d'un temps passat. 




Font 

Lonjares, Esteban. “La cría del gusano de seda: pervivencias en las alquerías de Valencia” https://losojosdehipatia.com.es/cultura/historia/la-cria-del-gusano-de-seda-pervivencias-en-las-alquerias-de-valencia/ 

Mandoz, Pasqual . Diccionario geográfico-estadístico-histórico. Madrit 1845 

Cavanilles, Antoni. Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Madrid. 1795

miércoles, 16 de enero de 2019

Festa de Sant Antoni 2019

FESTA DE SANT ANTONI DE VERA

Sant Antoni Abat, conegut en Valéncia familiarment con Sant Antoni del Porquet va nàixer en Egipte en l'any 251 i morí en 356. Va ser un monge cristià, fundador del moviment eremític. El relat de la seua vida presenta la figura d'un home que creix en santitat i el convertix en model de pietat cristiana. El relat de la seua vida té elements històrics i uns atres de caràcter llegendari; se sap que va abandonar els seus bens per a portar una existència d'ermità i que atenia a vàries comunitats monacals en Egipte, permaneixent eremita. Es diu que va alcançar els 105 anys d'edat.

Es representa com un vell en l'hàbit de l'orde i en un porc als seus peus.
Segons conta l'història, Sant Antoni Abat en mig de la vida austera que va portar, va descobrir el saber i l'amor divins a través d'observar a la naturalea. D'eixa revelació, va adquirir la costum de beneir als animals i a les plantes. A partir de la seua mort, va ser invocat com a patró dels ganaders i protector dels animals domèstics.

La zona de l'antiga horta valenciana de Benimaclet, situada en les rodalies de l'ermita de Vera, viu encara la seua típica bendició dels animals. Des de ben matí gents del poble de Benimaclet i la seua horta, d'Alboraya i la Malvarrosa acodixen a l'ermita de Vera per a assistir a la primera missa del dia, la de Sant Antoni, oficiada per Julio Ciges, el retor, que més tart sobre una tribuna impartix la bendició als numerosos animals domèstics que acodixen acompanyats pels seus amos a esta cita anual.

La festa es fa gràcies als clavaris i la mateixa servix de reencontre entre antics habitants de la zona, quan el conjunt de Vera tenia prop de 2.000 habitants.
La celebració és senzilla, pero molt emotiva. La majoria dels assistents se coneixen i això és lo més important. Molts llauradors, dels pocs que queden, tornen a esta zona solament en estes festes i eixe reencontre és impagable.
En acabar la bendició se realisa la tradicional rifa en la que s'oferixen pernils, pollets, gallines i dotzenes d'ous, garrafes d'oli i vi, entre atres productes.
La celebració en honor de l'ermità Sant Antoni finalisa en el dispar d'una mascletà a la que seguix un dinar de confraternitat entre clavaris i antics veïns, mentres els visitants poden descobrir el conjunt històric de Vera.


Programa del Dumenge 20 de Giner de 2019
- 10:30h Celebració Santa Missa en l'Ermita de Vera.
- 12:00h Bendició dels animals i entrega de trofeus.
- 13:30h Gran rifa "Sant Antoni" en grans premis.
- 14:00h Tradicional mascletà

martes, 1 de enero de 2019

¡Bon Any 2019!

¡¡Bon Any 2019!!

Els administradors del blog Poble de Benimaclet vos desigem un feliç any 2019 a tots els que llegiu les nostres entrades. Esperem que este any duga a Benimaclet el desijat descans nocturn, la protecció de l'horta, les infrastructures d'equipament bàsics durant anys reclamades i que no se perda l'identitat i les tradicions de l'antic Poble de Benimaclet.


sábado, 22 de diciembre de 2018

Bon Nadal 2018

BON NADAL 2018

L'equip que formem Poble de Benimaclet vos desigem a tots els lectors un Bon Nadal i Bon Any 2019. Esperem seguim oferint-vos tota l'informació i història del nostre poble. Moltes gràcies per estar al nostre costat.



domingo, 16 de diciembre de 2018

Benimaclet en el Llibre del Repartiment

BENIMACLET EN EL LLIBRE DEL REPARTIMENT


El Llibre del Repartiment del Regne de Valéncia és un llibre de registre del sigle XIII on els escribes del rei Jaume I d'Aragó anotaven les promeses de donació de propietats quan s'acabara la conquista de Valéncia. En acabant els escribes marcaven els noms de les persones que realment prenien possessió.

La capitulació de Valéncia va succeir el 28 de setembre de 1238, entrant segons els documents eixe mateix dia els cristians en la ciutat, entre ells el mateix rei Jaume I, pese a que la tradició ho data en el dia de Sant Donís, el 9 d'octubre, data en la que va fer la seua entrada triumfal en la ciutat.

Eixe mateix dia el Rei va entregar cases en la ciutat i en Benimaclet, segons es va pactar en el sege, i el document es va otorgar dins de la ciutat.

En ell es registren meticulosament les donacions de cases o terrenys fetes pel rei Jaume I a aragonesos, navarresos, castellans, catalans, anglesos, hongaresos, italians i francesos, és dir a tots els que varen participar en la creuada que va ser la conquista del Regne de Valéncia.

En dit llibre, es pot llegir la filiació del receptor de la casa o finca d'on procedix i els bens assignats.

Evidentment, els bens havien segut expropiats als musulmans que les habitaven en anterioritat. Alguns varen fugir cap al sur en tots els seus bens, a territoris encara musulmans, mentres que uns atres varen permanéixer en el nou regne cristià, ademés existia una àmplia base mossàrap, cristians que vivien en zona musulmana conservant religió, llengua i costums, i judeus, que varen seguir en les seues propietats.

El llibre es conserva en l'Archiu de la Seu de Barcelona, actualment Archiu de la Corona d'Aragó.

El text és de molt difícil transcripció, ya que està escrit en lletra migeval fa vora 800 anys. Una de les millors transcripcions va ser feta pels professors Cabanes i Ferrer entre 1979 i 1980 en Saragossa. La llengua utilisada va ser el llatí, com era habitual en l'época.

Entre els que varen rebre les donacions trobem:
- Monasteri de Benifassà. Fundat en 1233 per Jaume I.
- Ros de Gressols (Bressols en França prop de Garona).
- Fortuny Peris de Roda (Rodez en Occitània (França)).
- Sancho Llopis d'Alfaro (Alfaro en La Rioja, frontera entre Navarra, Aragó i Castella).
- Garcia Perez de Pina (Aragó)
- Ximeno Pérez de Pina (Regne d'Aragó)
- Pedro, boteller d'Ayeca (Ayera en Osca, Regne d'Aragó)
- Pedro d'Ayera (Ayera en Osca, Regne d'Aragó)
- Pere de Spigol
- Berenguer de Vital (Saint Vital en França).
- Pere de Barberà (Barberà del Vallés, Catalunya)
- Miquel de Condom i la seua esposa Oria (Condom en Occitània, França).
- Ermengaut Regine
- Pere, escriba.
- Sancho Arnaldo (Regne d'Aragó)
- Josep de Vallés (Comarca de Catalunya)
- Roderic de Belloc (Comuna francesa d'Occitània).
- Pere de Sanaugam (Sanahuja en Lleida)
- Sebastià, vinater.
- Josef de Limoitge (Limoges en França)
- Pere de Canaminas (Conomines?)
- Borràs de Valimayna

- Guillem de Pulcroloco (Sant Pere de Bell-lloc en França).

Dels 22 personages que varen rebre terres en Benimaclet eren:
- 7 (32%) de lo que actualment es França
- 5 (23%) del Regne d'Aragó
- 3 (14%) de Catalunya
- 2 ( 9%) del Regne de Valéncia
- 5 (23%) d'orige desconegut

Estes persones eren les propietàries de les terres i les cases, pero no sempre se quedaren a viure en les seues possessions. Alguns només cobraven les rendes de les persones que treballen les seues terres.

A continuació reproduim les transcripcions que varen fer els Professors Cabanes i Ferrer en el llibre "El LLibre del Repartiment del Regne de Valéncia".



Any 1238

89 Monasterium de Benifaça: domos in Valentia et quinque iovatas in termino de Valentia, in alqueria de Benimaglet (et quinque iovatas in termino de Murvedre, in alqueria de Caned). V nonas octobris (X)

319 Ros de Gresols: domos de (Alcodexars et ortum de raiç Abboçenet) Iusef Alboageix (et IIII iovatas in almatral Beniferre, in Villanova) et III fanecatas terre in Benimaglet et V iovatas in Petraer Fauquia. III nonas iuii (X)

380 Fortuni Periç de Roda et Sancio Lupiç d'Alfaro: XII iovatas in alqueria de Benimaglet et singulas domos in Valentia et singulos ortos.

435 Gartia Petri de Pina et Eiximinus Petri: alqueriam de Benimaglet, sine furnis et molendinis. Kalendas iulii.

645 Petrus, botellarius de Ayeca: domos de alfaqui Mahomat Almatro in çuchac Alacaudi et iovatas in (Pala; Andarela) Benimaglet, et unum in termino. XVI kalendas septembris.

905 P. De Ayera: domos de alfaqui Mahomat Almatro et unumortum et II iovatas in Benimaglet. II kalendas octobris.

922 P. De Spigol, de Palatio Angularie: domos (Ali Hacbiroz et III iovatas orti in Petra Aceflia) ante domos de Aborrabe Abincelmi; et duas iovatas in raal Terraç; et ortum II fanecarum in Benimaglet. Idus septembris.

Any 1239

1288 Berengarius Vitalis: domos de (Mohamat Abinhorta) Mohamat Abenhorra et III iovatas in termino, et I ortum trium fanacarum de Benimaglet, super raallum Blaschi Maça. VII kalandas febroarii.

1343 P. de Barbera: in emenda unius iovate et concambio quam habere debebas in Beniferre, I iovatam in Benimaglet, sicut iam eam tibi per episcopum Barchionr facimus assignari et terminari. V kalendas aprilis.

1503 Michael de Condon et uxor eius Oria, domos iuxta domum Martini Petri et Dominici Egidii et duas iovatas in Andarella et II fanecatas pro orto in Benimaglet. Nonas decembris.

Any 1240

1525 Ermengaut Regine: V iovatas in Benimaglet, quarum, una confrontatur cum hereditate Framez; et alie IIII, cum heriditate Sancie Arnaldi. V kalendas ianuarii.

1526 P., scriptor: sex iovatas, quarum IIII sunt in raal Abendeiça et mediam iovatam in Benimaçot, et XVI fanecate in Benimaglet. IIII kalendas ianuarii.

1527 Prima: V iovatas in Benimaglet qui confrontatur cum hereditate de Almengiart et cum termino de Rascayna. V kalendas ianuarii.

1528 Sancia Arnaldi: V iovatas in Benimaglet, quarum una confrontatur cum heritate de Almengiart et alie IIII, cum heriditate de Prima.

1532 I. De Vallibus: II fanecatas et mediam in Benimaglet, prope hereditatem Sancie Arnaldi, in pretio C. M. Solidorum iaccensium. V kalendas ianuarii.

1535 P., scriptor: ... et IIII fanecatas in Benimaglet que contiguantur cum honore B. Maça... IIII kalendas ianuarii.

1537 R. De Belloc: VII iovatas in raal Amambro et in raal Carpesy et contiguantur cum termino de Benimaglet et in via que vadit ad Alborayatz et in partibus rahal Hayx. IIII kalendas ianuarii.

1548 P. De Sanaugam: I iovatam et mediam et unam fanecatam in Benimaglet... VI kalendas madii

1622 Sabastius, vinatarius: I iovatam in Benimaglet et I ortum in Valentia. Kalendas septembris.

1623 I. De Limoitge: VI fanecatas in Benimaglet. Kalendas septembris.

1635 P. De Canaminas: unam iovatam terre in Benimaclet que fuit R. De Anguer, et quia non fuit ad diem, revocamus et damus hoc tibi in emenda illius terre quam tibi dederamus in dicta alqueria. VIIII kalendas novembris

Any 1242


181 P. Ruilars, G. Boti, F. Urgeles, Borracius de Valimayna: unusquisque domos et III iovatas in Benimaçlet, qui est in termino de Canaynra. II kalenas decembris.

Font:
CABANES PECOURT, Mª DESAMPARATS i FERRER NAVARRO, RAMÓN. "Libre del Repartiment del Regne de Valéncia", Ed. Anúbar, Saragossa, 1979, ISBN 84-7013-125-9

lunes, 3 de diciembre de 2018

Les Quintes

LES QUINTES

El servici militar obligatori per als varons va estar en vigor en Espanya des de 1704, en l'arribada dels Borbons, fins a l'any 2001. A lo llarc d'estos anys diferents sistemes, sortejos, governs... donaren lloc a un servici militar que anava canviant en temps pero que mantenia les Quintes com una constant.

Fins al sigle XVIII el reclutament es realisava a través d'enganches pagats i portant a vagos, de menics i gent marginada, fins que en l'arribada dels Borbons (any 1704) es va copiar el model francés que va introduir el reclutament de "quintes", cridat aixina perque s'elegia a un de cada cinc mossos en edat militar, per mig de sorteig. I com l'Eixèrcit era propietat del Rei, als quints se'ls dia que anaven a servir al Rei, denominació que va perdurar en Espanya fins a l'instauració de la República d'1931.

Les Corts de Càdis d'1812 varen instaurar l'obligatorietat del servici militar de tots els varons, sense discriminacions per primera volta. En 1837 es varen abolir totalment les exencions de que havien gojat determinats sectors privilegiats, encara que era un mer verniç ya que eixa part de la ciutadania podia redimir-se per mig de pagos en metàlic a l'Estat o ben presentant un substitut, lo que va fer exclamar a autors d'aquell temps i dels nostres que el servici militar solament ho feyen els pobres.

La figura del substitut era la d'un home que havia eixit exent en el sorteig de les Quintes i anava a fer el Servici Miliar en substitució d'un dels triats, este sistema va ser llegal fins a 1912 en que es va suprimir. El pagament per a lliurar-se del servici va seguir en funcionament fins a 1940, al que accedien les rentes més altes o obligaven a hipotecar-se a la classe mija. En els anys 1920 s'havia de pagar 500 duros (el jornal de 500 dies, 2500 pessetes o 15 euros) per a lliurar-se de la mili. Alguns cacics alvançaven els diners als seus veïns que es veen obligats a tornar els diners en interessos (creant-se un deute que tardava anys en pagar-se).

El servici militar va ser sempre molt llarc, en general s'establien 8 anys de servici dels quals entre dos i quatre anys eren de servici actiu,i lo restant del periodo de reserva. En periodos de guerra (Carlistes, Cuba i Filipines, Àfrica, Guerra Civil....) complir en el Servici era sinònim d'una mort prematura. Per això moltes famílies s'empenyoraven per a lliurar als seus fills.

Consten en l'Archiu del Regne de Valéncia documents notarials en els quals un gran número de veïns i viudes d'un mateix poble se comprometien a fer front entre tots al pagament, be fora dels subtituts necessaris o del pagament en metàlic d'aquells que foren triats. Era una forma solidària de lliurar a tots els “quintos” del poble del servici militar. S'acodia al notari i se comprometien a pagar la seua part (100 duros) ya que el sorteig afectava a 1 de cada 5.

El mecanisme de reclutament era complex i es desenrollava per diversos organismes. El Govern fixava cada any el cupo global de reclutes que estimava necessari i els seccionava per províncies. El procés s'iniciava pels Ajuntaments en els que existia el que es denominava "Negociat de Quintes", on a través del padró municipal d'habitants, els Registres Civils i fins i tot els parroquials, es controlava als jóvens que havien complit 20 anys d'edat durant el transcurs de l'any anterior (es feya normalment durant el més de giner) Eixos mossos eren citats a les dependències municipals a on se'ls filiava, media l'estatura i el seu pes, i posteriorment es publicaven les llistes en els noms dels mossos considerats útils, que podien ser impugnades dins dels determinis reglamentaris. En el més de Febrer es donaven a conéixer les llistes definitives i ya solament calia esperar al sorteig.

El sorteig tenia lloc en els Ajuntaments de tots els pobles d'Espanya, fins a ben entrat el sigle XX i era públic. Acodien els mossos, familiars i amics, que aguardaven expectants el resultat d'eixa "rifa" que anava a determinar el seu futur immediat. L'escritor Sánchez del Real fa una excelent descripció d'una d'eixes "loteries": "En totes les poblacions no se sent més que el soroll de les boles que van a decidir la sòrt de centenars d'infeliços. Este dumenge era una espècie de jubileu del dolor. Es llig la llei de quintes i es nomena el primer que ha de decidir l'acàs. Ix el número i després un atre i un atre i un atre. Es veuen alguns ulls espurnants d'alegria, els menys sempre, i els mes nuvolats de densa tristor. Quan acaba l'acte la mitat de la població està ferida de mort. Ya se sap quí són els elegits per la desgràcia". Aquells dels triats que no és presentaven al Servici eren declarats pròfucs i eren perseguits de per vida.

En acabar la Guerra Civil el servici militar és fa universal (per als varons). En tots els pobles els quintos formen grups i son reconeguts entre ells com d'una mateixa quinta. En Benimaclet la gent major encara reconeix als de la mateixa quinta. Ya a partir dels anys 70 del segle XX, en el creiximent de la població va desapareguent el sentiment de quinta en Benimaclet.


En 1991 s'acceptaren per primera volta els objectors de consciència i en 2001 se declarà la suspensió del Servici Militar Obligatori, passant de nou a un servici militar profesional.

domingo, 25 de noviembre de 2018

La Malvarrosa, de marjal de Benimaclet a Barri de Valéncia

LA MALVARROSA, DE MARJAL DE BENIMACLET A BARRI DE VALÉNCIA


La plaja de Benimaclet, com de tots és sabut, és la Malvarrosa. Com es va contar en una entrada anterior, durant els atacs dels pirates, els benimacleters eren els encarregats de defendre esta franja costera. ¿D'on ve el nom de Malvarrosa?

El botànic i erudit d'orige francés Jean Felix Robillard Closier (França 1812 † Valéncia 30-09-1888) és a qui es deu el nom de l'actual barri de la Malvarrosa. Havia segut jardiner en cap dels “Camps Eliseus” de París, es va formar en el “Institut Horticole de Fromont” i en el “Jardin de Plantes” de París, on també va estudiar el gran Cavanilles.

Des de l'época romana, la zona costera valenciana des de Sagunt fins al riu Xúquer era una zona pantanosa i insalubre, plena de marjals i zones humides que impossibilitaven un desenroll urbà adequat, degut entre atres coses a la dificultat per a l'agricultura i les malalties. Esta situació va canviar a mitan del sigle XIX quan el francés Jean Felix Robillard va aplegar a Valéncia en 1848 per a ocupar la plaça de jardiner major del Jardí Botànic de Valéncia.

Establix la seua residència en una alqueria en el camí de la Malvarrosa, entre el camí de Vera i l'actual via del trenet, i en estos terrenys instalà fonts i hivernàculs. Entre 1856 i 1882 Robillard va comprar més terres en zones anexes al Cabanyal, en les proximitats de Vera, en l'objecte de plantar flors i plantes i dedicar-se a l'estudi de les mateixes. Va instalar allí un viver on va ser catalogant flora selvada mediterrànea (fins a 60.000 espècies). Una d'estes plantes, "pelargonium capitatum", una flor originària de Cap Vert coneguda comunament com a malvarrosa s'adaptava molt be a la zona humida i poc a poc va conseguir secar amplis terrenys que va permetre una millora de les condicions de vida dels habitants de la zona.

El botànic estava casat en Maria Serramedam Aureces natural de Bossost, un poblet de la Vall d'Aran. Durant la seua estància en Benimaclet varen tindre, almenys, tres filles: Luisa Serafina (1867), Maria Luisa (1869) i Maria Julia Juana (1876) que varen ser batejades en l'Església Parroquial de Benimaclet, lo que indica que la familia mantenia una relació en el nostre poble durant la seua estància en l'Alqueria de la Malvarrosa.

D'esperit innovador, Robillard va aprofitar el bon rendiment de la malva-rosa, la seua riquea en oli essencial i els seus coneiximents científics per a montar en 1860 una fàbrica d'essències en una antiga fundició situada entre l'actual plaça de Vora i l'avinguda de la Malva-rosa on produïx essències de malva-rosa, verbena, artemisia, narts i oli d'armeles. La seua fama va aplegar a ser molt coneguda en Valéncia i fins i tot fòra d'Espanya. Les seues àmplies plantacions de malvarrosa varen aplegar fins i tot a donar nom a un dels barris marítims de la nostra ciutat: La Malvarrosa. Esta planta era utilisada tant per a elaborar sabons, aixarops, olis essencials i infusions medicinals.

De totes les plantes cultivades, la malvarrosa va ser l'única que aplegà a cultivar-se de manera intensiva en les propietats del botànic. En productes derivats d'esta planta es va presentar a l'Exposició de Londres de 1862 i a la de París de 1867 obtenint un rotunt èxit i un reconeiximent internacional.

Entre el seu llegat a la societat valenciana destaca la millora de la salubritat dels terrenys que constituïen l'actual barri de la Malvarrosa i l'orige del seu nom; la seua llabor en la reordenació del Jardí Botànic i en el disseny dels hivernàculs; aixina com la seua aportació a la modernisació de l'agricultura valenciana i al desenroll del teixit industrial del sigle XIX.

Robillard va contribuir a la difusió del nom de Valéncia pels cinc continents per la fama del seu establiment d'horticultura, la seua fàbrica de sabons i essències i la divulgació científica de la seua tasca en numeroses publicacions. Alguns dels descendents de Robillard viuen en Valéncia.


martes, 13 de noviembre de 2018

Exposició de Cari Caudet

EXPOSICIÓ DE CARI CAUDET

El pròxim dijous 15 de Novembre s'inaugura en la Junta Municipal de Ciutat Vella, en el carrer El Micalet de la ciutat de Valéncia, una exposició colectiva en la que colabora la excelent pintora de Benimaclet, Cari Caudet. En l'exposició de pintura i ceràmica participen, a banda de Cari Caudet, les artistes Pepa Trujillano i Isabel Llorens.

Fins al dia 25 de Novembre se podrà visitar esta exposició en el següent horari:
- Dies faeners: 18 a 20:30 hores
- Dissabtes: d'11 a 13 i de 18 a 20:30 hores
- Dumenges: d'11 a 13 hores.

No falteu!


viernes, 9 de noviembre de 2018

Benimaclet en RTVE

BENIMACLET EN RTVE

El programa la Aventura del Saber de RTVE dedicà un programa a Benimaclet i els seus horts urbans.



El Benimaclet de Cavanilles

EL BENIMACLET DE CAVANILLES

Antoni Josep Cavanilles i Palop va nàixer en la Ciutat de Valéncia, 16 de giner de 1745 i va morir en Madrit el 5 de maig de 1804). Va ser un ilustrat, botànic i naturaliste valencià de prestigi internacional.

Va estudiar en l'Universitat de Valéncia, on va obtindre els títuls de mestre en Filosofia (1762) i de doctor en Teologia (1766) i va ser ordenat sacerdot en Oviedo en 1772. Entregat a la docència, va marchar a París en 1777 com preceptor dels fills del Duc del Infantat, on entraria en contacte en la botànica baix la tutela d'André Thouin i Antoine Laurent de Jussieu. Impregnat de l'enciclopedisme, va ser dels primers científics espanyols en utilisar els nous procediments taxonòmics de Carles Linneo i una de les figures més importants de la ciència ilustrada en Espanya.

Cavanilles és el principal precursor nacional de les teories modernes sobre l'ordenat aprofitament dels recursos naturals i el desenroll sostenible. Es va donar conte, per eixemple, en el seu viage pel Regne de Valéncia, de que l'extensió del cultiu de l'arròs llevava l'aigua que necessitava el cultiu intensiu d'atres productes més necessaris. L'arròs "sempre assedegat, admet i malgasta cabals preciosos, que distribuïts d'atra manera multiplicarien els productes"; per un atre costat, va demostrar en estadístiques de mortalitat que el cultiu de l'arròs perjudicava greument a la salut. Per eixemple, en el terme d'Almenara va senyalar que en l'aument dels arrossars casi tots els veïns varen emmalaltir i va aumentar la mortalitat en l'any que es va cultivar, per lo que "a la vista dels trists efectes que anaven produint els arrossars, es va decretar la proscripció i va cessar l'epidèmia". Cavanilles es va interessar per l'agricultura i les costums de la seua natal Valéncia, de lo que hi ha testimoni en les seues “Observacions sobre l'història natural, geografia, agricultura, població i fruts del Regne de Valéncia” (1795-1797). En este treball Cavanilles comprén gran part de les disciplines tècniques i científiques de l'época com la botànica, l'agronomia, la geologia, l'hidrologia, la medicina, la geografia, la cartografia, l'arqueologia i molts dels principals camps de l'indústria.

En 1801 és nomenat director del Real Jardí Botànic de Madrit, en que va substituir a Casimiro Gómez Ortega, càrrec que eixerciria fins a la seua mort en 1804.

La seua obra més important fon “Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia”, publicada en la vila de Madrit en dos volums (1795-97), primera i única de les ordenades per Carles IV (1791) per a estudiar els vegetals als seus regnes. Té 588 pàgines, ilustrades en mapes i panorames, sobre esbossos de l’autor, gravats per T. L. Enguídanos. Producte d’un detallat viage pel Regne de Valéncia, oferixen una notable quantitat de dades de tota classe, fixades des de l'Ilustració, d’un alt valor per als estudis botànics, demogràfics, geogràfics, etc. Conté un índex de plantes en equivalències llatines, castellanes, valencianes i franceses. S'ha convertit en un clàssic dels estudiosos de Valéncia i ha segut reeditada en diverses ocasions.

En estes “Observacions” apareix la descripció de Benimaclet i la seua horta:

"Caminando desde Alboraya hacia la embocadura del Turia en el Mediterráneo, queda a la derecha la corta población de Benimaclet, distante de la capital un quarto de legua: es de 72 vecinos, que solamente tienen 82 cahizadas de término, donde cogen seda, cáñamo, trigo, maíz y las producciones de huerta".


domingo, 4 de noviembre de 2018

Recuperem l'Horta de Benimaclet

RECUPEREM L'HORTA DE BENIMACLET

Alqueria del Patach i Horta de Benimaclet
Com tots els seguidors d'este blog sabeu un dels nostres objectius és la protecció de l'Horta de Benimaclet, una de les parts més importants i característiques del nostre antic poble.

Des de l'any 1994, en el que tots els partits polítics en representació en l'Ajuntament de Valéncia varen aprovar el famós PAI de Benimaclet Est, l'horta més pròxima a Benimaclet està en greu perill de desaparició

Proyecte PAI Benimaclet Est
En pocs anys uns quants foscs personages que treballaven a comissió de grans constructores i bancs conseguiren mediant enganys que la majoria dels llauradors veneren les seues terres i alqueries a preus irrisoris en l'amenaça de perdre les seues terres si havien d'entrar en el PAI. El PAI pretenia construir finques de més de 10 altures junt a la Ronda Nort, les qual ofegarien al poble de Benimaclet. 

Una volta en possessió d'estes terres varen destruir la majoria de les alqueries, moltes d'elles centenàries, que poblaven este troç d'horta. L'Alqueria de Tabal, del Patach, de Collonis,... varen ser borrades per a sempre. La majoria dels camps de llaurança quedaren abandonats, omplint-se de runa o servint d'aparcament. 

Estat d'abandonament de l'Horta de Benimaclet
Gràcies a la crisis econòmica de fa 10 anys tot aquell PAI va quedar paralisat i els veïns de Benimaclet varen conseguir fer us de part de les terres per a crear horts urbans, que si be no repara el mal fet, evita que els solars se convertixquen en abocadors. 

Des de fa uns mesos un grup de veïns de Benimaclet s'ha propost paralisar el PAI de Benimaclet Est i revertir-lo per a que els terrenys que eren urbanisables passen a ser agrícoles. La proposta, segons la nostra opinió, ha de contar en els llauradors i les seues famílies que foren o encara són propietaris d'eixes terres. Considerem que és de justícia rehabilitar ad aquells llauradors que feren de l'Horta de Benimaclet una de les més fèrtils de Valéncia i que foren desproveïts de sa casa i el seu mig de vida. Tampoc podem oblidar-nos de la protecció de les poques alqueries que han sobrevixcut a l'atac del PAI, en la majoria dels casos centenàries.

La proposta de Cuidem Benimaclet és la següent: 

Proposta dels veïns en 2017 per al PAI
- Desclassificar el PAI passant de Sol Urbanisable Programat a Sol No Urbanisable. Esta desclassificació no significaria deixar de construir dotacions culturals i/o educacionals (l'Escoleta de 0-3 anys, Universitat Popular o la Casa de Majors). 
- Els terrenys continuen sent rurals tal com estaven en 1988 -Preeminència agrícola. 
- L'Ajuntament de Valéncia té el suficient privilegi com per alterar l'ordenació urbanística - Ius Variandi. 
- Hi ha un buit de poder, l'agent urbanisador està resolt i el Programa de Gestió està caducat. 
- L'Ajuntament no tindria que pagar indemnisacions ni tindria Responsabilitat Patrimonial - Els que han entrat en el negoci ho han fet de manera lliure i podrien tindre pèrdues o beneficis. Les expectatives de mercat o d'inversió com podria tindre-les METROVACESA no s'indemnisen ya que no hi ha cap dret per a construir. URBEM ha incomplit tot lo que havia de complir. 
- La clau de tot és la NO PATRIMONIALISACIÓ dels terrenys del PAI, és a dir, no hi ha hagut cap eixecució i els terrenys estan igual que fa 30 anys - El moviment es demostra caminant, si no eixercixes el teu dret urbanístic artificial, ningú te va a salvar. 
- Trobem PRECEDENTS en Dénia i en Palma de Mallorca. 
- El Tribunal Suprem ha dictaminat en 2016 que esta opció, complint-se estos suposts, és llegal i viable. 


Poble de Benimaclet recolza aquelles accions que, respectant als qui varen fer possible la fèrtil horta de Benimaclet, paralisen el PAI Benimaclet Est que pretén ofegar a Benimaclet dins d'una ronda de finques de gran altura. La protecció i recuperació de l'Horta de Benimaclet és cosa de tots.

miércoles, 31 de octubre de 2018

Dia de Tots Sants 2018

DIA DE TOTS SANTS 2018

Hui s'ha celebrat el dia de Tots Sants en Benimaclet. Com hem pogut llegir en el nostre blog, Benimaclet manté en el Cementeri Parroquial una de les seues senyes d'identitat que recorden que fórem un poble. Des de temps immemorial els valencians celebrem el dia de Tots Sants visitant als que ya no estan entre nosatres. Des de fa uns pocs anys s'està introduint una tradició anglosaxona (Halloween) que vol desplaçar les que nos som pròpies.

Nos recorda l'Observatori de la Llengua que Halloween es la contracció de l’expressió anglesa All Hallow’s Eve, el significat de la qual es vespra de Tots Sants. Esta seria una solució correcta, pero si mirem cóm nomenem els valencians a les nits de la vespra d’alguna festivitat, trobem per eixemple: Nit de Nadal i Nit de Cap d’Any. Per lo tant, una millor solució seria Nit de Tots Sants.

Tot açò, sense oblidar que se tracta d’una tradició estrangera i aliena a la cultura valenciana. Per a les festivitats al voltant del dia 1 de novembre, tenim varies construccions valencianes. Este dia, en valencià se diu Tots Sants. Segons la tradició valenciana, les animes baixen per a estar entre els seus familiars, a les que popularment se dona el nom d’animetes. La gent posava uns ciris en un recipient en aigua, als quals denominaven palometes, per a que no se perguen i puguen tornar d’a on venen. A les dotze del migdia del dia 2, estes animetes deixen als seus sers volguts i continuen el seu camí. Este dia rep el nom de Dia de les Animetes.


Podeu a profitar per a visitar als vostres familiars i amics reposant en este lloc sant.



lunes, 22 de octubre de 2018

Poeta Emili Baró, per Josep Maria Bayarri

EMILI BARO, PER JOSEP Mª BAYARRI

“Manollet de Poesies (no totes)” és el títul de l'obra pòstuma d'Emili Baró i Bori. Els germans d'Emili publicaren este llibre en 1965 per a memòria d'este poeta de Benimaclet que va vore com li llevaven la vida a l'inici de la Guerra Civil.

Josep María Bayarri, un dels poetes més grans que han tingut les lletres valencianes, realisà el prolec del llibre, que reproduïm per la seua importància històrica:

Emili Baró Bori, ben conegut en el camp de les lletres valencianes, fon un home valenciá, que naixcut en el carrer de Molvedre (el barrio de Triana valenciá), front a la casa que naixqué el gran pintor Ignasi Pinazo Camarlenc, va tindre una plural significasió literaria valenciana ben destacát entre mosatres. Cultivá en son jardinét modoset roses de poesia, va collir fruits asaonats, en la seua horteta, en la interpretació dramática mes eixemplar; va representar a maravella -a la valenciana-, en escenaris múltiples les obres modernes i clásiques; enarcá palmes d'ideals en valencians parlaments i… fon “un home bó” que va morir cristianament i patriótic; per tot eixe cúmul de laudes que haben evocat antinómia de l'odi, el odi el mata l'any 36.
Ara. el Baró poeta, l'Emili (perque Baró son germans artistes tots) esta sent elevat sobre el pavés d'estes págines -recull de poesies (i no totes. perque les cremaren els sicaris) ben sentides per eixos fraters familiars Paco y Llouis i un gran amic tot ell cór, Rafel Alemany, que no gosen d'oblidar aquell esperit sempre despert a tot sentit d'art i valencianisme que sentuplicava sa eficasia del mes ferm i ortodoxe cristianisme.
Era un poeta. En algun recull de sumaria historia de la poesia valenciana, notareú la no inclusió del nom de Baró. No vos escandaliseu; noms com Ventura Pascual, Cibrian Ibor, L. Trenor, E. Genovés, Ortin Benedito. Isidor Peris... uns cuants entre ells, molts que moriren (¡ no digam -ni diem- entre els que viuen) no figuren.
Aci, en este pomell de poesies que s'oferixen, mos abellix esperimentár llépols, els ensucrats versos qu'el poeta Baró condimentaba. Lluny de la prentensió d'un suxetirisme malaltús, inintelegible, el poeta del poble com ell era, era diafan en l'expressió, i fi en la emosió poetica. La nostra llengua valenciana, en els llavis, i en els escrits, per tant, de Baró, dels arrells populars puxava a les no menys populars obtensions fructuoses i metafóriques. Se refussava contra “la nova coentor” que s'encanela -Ebre en ella- en eterografíes extranyes al genit i l'istint vaienciá; eterodoxes ¡ illogiques, del fetixe etimologic. Era un poeta valencia.
Recordem l'Emili Baró, en els estrats, declamant clamant versos i parlaments en obres teatrals, com encara no veem continuadors. “El toc del caragol” viril poema de Cebrian Mezquita al ser interpretát per Baró, mos empentava a una revolusió... A la seua petisió, li tingui que traduir “Los motivos del lobo” i la “Marcha triunfal” de Rubén Darío, i al ser resitats per Baró es posaba el public conmosionát, frenétic aplaudinlo.
Els meus “Pregons valencians» breus poemes (també per Emili demanats) atinen a recordar, encara. tots els qui li els ourien. Era un esbatusador e multituts. En fi, un gran artiste incomparable.
Emili Baró “fon un home bó” d'aquells que diem “un pá beneit”. Com a modern home de creencies. Sense “beatería”. La llar cristiana, neta, ordenada, alegre... valenciá d'aquells “de soca i arreal” sense promiscuaoions ni desvirtuacions. Un segur amic dels qui van pel mon “en el cór en la má”.

Cartell de l'Avinguda Emili Baro
En Benimaclét, de la seua Valencia; el poblet que va vore tots els dies passar pels seus familiars carrers, i ses lluentes hortetes -versos en els llavi; jubilosos els ulls- venerá sa memoria el Achuntament de Valencia. dedicanli un carrer (avenida del poeta Emilio Baró).
Ditxos orgull de sa muller i filies, i d'eixos “germans Baró” tots els cuals llagrimegen l'absent
estimat...
I aci, nosatres, els confrares en l'ordre de la valencianitát, la poesia i la fé de Crist, que quedem velant les mateixes armes que Emili Baró Bori.






Josep Mª Bayarri

Degá dels “Mestres en Gai Saber”. De la Real Academia de San Carlos - Valencia.
Poble de Benimaclet