L’Alqueria de l’Oli: l’obstàcul que impedia unir Valéncia en Benimaclet i Alboraya
Hi ha carrers de Valéncia que tenen una història molt antiga.
És el cas de l’actual carrer de Jaume Roig i l'avinguda d'Emili Baró, el traçat del qual correspon a l’antic Camí nou d’Alboraya. Aixina ho arrepleguen fonts sobre la història urbana de la ciutat: el carrer de Jaume Roig, obert en el seu traçat actual molt posteriorment, seguix el que fon el Camí nou d’Alboraya.
Pero abans que aquell camí es convertira en una via urbana, hi hagué un obstàcul que durant anys dificultà la comunicació directa entre Valéncia, Benimaclet i Alboraya: l’Alqueria de l’Oli.
La història que nos conta El Pueblo en 1930 és la d’una expropiació, d’un conflicte entre l’interés particular i una obra considerada d’utilitat pública, pero també la d’una reivindicació popular en la qual Benimaclet i Alboraya tingueren un protagonisme molt major del que podria paréixer.
I, entre els representants de Benimaclet que apareixen en la documentació, trobem una figura que mereix una atenció especial: el retor don Miguel Zaragozá.
El Camí nou d’Alboraya
Per a entendre el conflicte cal començar pel camí.
El Camí nou d’Alboraya era una via concebuda per a facilitar la comunicació directa de Valéncia en Alboraya i, per extensió, en la zona de l’Horta vinculada a Benimaclet.
El seu traçat correspon hui, essencialment, al carrer de Jaume Roig i l'avinguda Emili Baró. La transformació posterior de la zona fa difícil imaginar hui aquella realitat. Pero en 1930 encara estàvem parlant d’una ciutat que s’acabava i d’una Horta que començava immediatament més allà.
I l’Alqueria de l’Oli estava situada precisament en aquell espai de transició.
Segons la documentació periodística de l’época, l’edificació interceptava i impedia les comunicacions directes entre Valéncia, Benimaclet i Alboraya.
Una alqueria que es convertí en símbol
L’Alqueria de l’Oli ya era coneguda en aquells anys com una edificació conflictiva.
El Pueblo presenta el propietari com una persona que es resistia a acceptar la valoració feta per l’Ajuntament i que reclamava una quantitat molt superior.
Hem de llegir, això sí, estes afirmacions en el seu context.
El Pueblo era un periòdic republicà, fundat per Vicent Blasco Ibáñez, i la seua redacció utilisa un llenguatge fortament polític i combatiu.
Per al diari, el conflicte representava la lluita entre el benefici particular i el bé públic.
Per això parla reiteradament de l’«egoisme» del propietari i presenta la desaparició de l’alqueria com una victòria de Valéncia.
Això no significa que els fets administratius no siguen reals. Significa que hem de separar la documentació dels fets de la interpretació política que en fa el periòdic.
I la documentació periodística és molt clara en un punt: l’Ajuntament havia iniciat els tràmits d’expropiació i la qüestió arribà a convertir-se en un conflicte públic de primera magnitut.
Febrer de 1930: l’expedient estava acabat
Una de les notícies més interessants localisades en El Pueblo explica que, des del mes de febrer de 1930, els dos expedients relacionats en l’operació ya estaven acabats.
El periòdic afirma també que els diners havien segut depositats en el Banc i que s’havia obtingut l’autorisació governativa per a que l’Ajuntament poguera procedir a l’ocupació.
I, a pesar d’això, l’Alqueria de l’Oli continuava dreta.
El problema, segons el relat del periòdic, era la resistència del propietari.
La situació provocà un «moviment d’opinió formidable» en Alboraya i Benimaclet.
I és precisament ací a on la història deixa de ser simplement municipal.
Benimaclet entra en escena
Les notícies de El Pueblo deixen clar que la reivindicació no era exclusivament de l’Ajuntament de Valéncia.
Les comissions d’Alboraya i Benimaclet visitaven l’Alcaldia i reclamaven la ràpida desaparició de l’alqueria.
La raó era concreta: l’edifici impedia la comunicació directa en la ciutat.
El mateix periòdic diu que l’Alqueria de l’Oli «intercepta» i «impide» les comunicacions directes entre Valéncia i els dos pobles.
Això explica la movilisació.
I també explica que, quan finalment es produí l'expropiació, no estigueren presents únicament funcionaris municipals.
Hi havia representants d’Alboraya, Benimaclet, Valéncia i una multitut de veïns.
Pero ¿qui representava Benimaclet?
 |
| Recreació acte creada per IA |
Ací apareix un dels aspectes més interessants de la documentació.
En 1930 Benimaclet ya estava incorporat administrativament a Valéncia.
Per tant, no tenia un ajuntament independent com havia tingut abans de l’anexió.
Pero això no significa que desapareguera la seua representació local.
El règim municipal contemplava la figura de l’alcalde pedàneu, que actuava com a representant local en determinats pobles o antics municipis integrats en el terme de Valéncia.
Sabem, per tant, que Benimaclet tenia —almenys en teoria— esta figura.
Pero en la notícia concreta de l’acte d’expropiació de l’Alqueria de l’Oli no apareix l’alcalde pedàneu.
I ací és on hem de ser prudents.
No sabem encara si:
l’alcalde pedàneu no estava nomenat en aquell moment;
estava absent aquell dia;
no fon convocat;
o existia alguna atra raó administrativa que explique la seua absència.
La documentació localisada fins ara no permet afirmar-ho.
Per tant, no podem assegurar que el retor «substituí» a l’alcalde pedàneu pero sí que fon el primer qui representà a Benimaclet en aquell acte. Junt ad ell acudiren el director de l’escola graduada, don Ventura Pascual, i els mestres don Ramón Damián, don Agustín Company i don Mariano Benlliure Peris.
També estaven presents els presidents del Cassino Instructiu Benèfic, del Sindicat Agrícola i de la Societat Musical, ademés d’una numerosa comissió de veïns.
