La Punta de la Monrosa, el paraís perdut de l'Horta de Benimaclet
Hi ha llocs que desapareixen del mapa, pero no de la memòria. Durant décades, la Punta de la Monrosa fon un dels racons més bells i evocadors de l'Horta de Benimaclet. Un espai natural que captivà a poetes, periodistes i novelistes, convertint-se en un símbol del Benimaclet agrícola que hui ya no existix.
La Punta de la Monrosa es trobava en un lloc privilegiat: allí a on confluïen la séquia de Vera i la séquia de Mestalla. Les dos corrents d'aigua, que fins ad eixe punt discorrien separades, s'unien formant un estret triàngul de terra cobert de canyars, arbres frutals i una exuberant vegetació que convertia aquell lloc en un autèntic refugi de pau.
L'escritor Eduart Buil, en Valencia Atracción (1931), deixà una de les descripcions més belles que conservem d'este parage:
«Cruzando la vía de Aragón marca el inicio de una estrecha senda que margina un campo y un olivo centenario. Al final de la senda la vegetación se hace frondosa. Arboleda y cañaverales forman un enredado laberinto... Y descubiertos siguen un corto trecho hasta que la tierra termina en una aguda punta a cuyos pies confluyen, confundiéndose las aguas del ramal de Vera y la acequia de Mestalla.»
I continua descrivint un autèntic paraís natural:
«Un lecho natural de cañas, hojas y césped mullido se tiende bajo las hojas entre las que el sol se filtra, dibujando arabescos de ensueño... zumbaba la vida en el pequeño espacio con fuerza inusitada.»
No és estrany que aquell lloc inspirara també als escritors. El noveliste Morales San Martín situà precisament en la Punta de la Monrosa una intensa escena d'amor, aprofitant la singular bellea d'aquell escenari natural.
Pero la Punta de la Monrosa no era només un lloc per a la lliteratura. També era un espai de reunió i celebració.
El 16 de maig de 1920, el poble de Benimaclet tributà un multitudinari homenage al compositor Vicente Peydró. En acabant de ser rebut pel Círcul Instructiu Musical i passejat triumfalment pels carrers del poble, els organisadors decidiren portar-lo al lloc més emblemàtic de l'Horta.
El diari La Correspondencia de Valencia relatava aixina aquella jornada:
«Trasladáronse a la poética "Punta de la Monrosa", junto a la barraca de Sarzo, en plena huerta, donde en el centro de un bosque de frutales sirvióse una paella netamente valenciana...»
Aquella paella, compartida entre arbres frutals, séquies i canyars, resumix perfectament el que representava la Punta de la Monrosa: un espai de convivència, d'inspiració i d'orgull per als veïns de Benimaclet.
La seua situació, molt prop del Pont de Pedra, a on el camí Farinós salvava la séquia de Vera, era també un nus històric de camins i aigües. Per allí passava igualment la Via Churra o Ferrocarril d'Aragó, que travessava l'horta de nort a sur, molt prop del parage.
Per desgràcia, aquell paisage desaparegué durant les décades dels anys xixanta i setanta del sigle XX. Les obres d'encaixonament de la séquia de Vera, junt en les transformacions urbanístiques i agrícoles, alteraren completament aquell entorn. Els canyars desaparegueren, la vegetació fon eliminada i la Punta de la Monrosa deixà d'existir com havia segut coneguda durant sigles.
A pesar de la desaparició de la Punta de la Monrosa, encara nos queda un discret pero valiós testimoni d'aquell paisage. L'olivera centenària que Eduart Buil citava en la seua descripció de 1931 continua viva hui en dia. Es conserva en l'entorn a on s'ha alçat el Monument a la Via Churra, molt prop de l'antic inici de la senda que conduïa fins a l'idílica Punta. Aquell vell arbre, testic mut de sigles d'història, és possiblement l'únic element que encara contemplà la bellea d'aquell parage desaparegut i que nos permet establir un víncul físic en la Punta de la Monrosa que inspirà a escritors, artistes i veïns de l'antic Benimaclet.
Hui només queden fotografies antigues, algunes referències lliteràries i la memòria dels qui encara arribaren a conéixer aquell racó privilegiat de l'Horta.
Recuperar la història de la Punta de la Monrosa és també recuperar una part de l'ànima de Benimaclet. És recordar un poble que vivia íntimament lligat a les seues séquies, als seus camins i a la seua horta; un paisage que els nostres antepassats admiraven fins al punt de convertir-lo en escenari de noveles, de festes populars i d'homenages.
Hui, quan quasi res queda d'aquell lloc, conservar la seua memòria és una forma de mantindre viu el patrimoni històric i sentimental de Benimaclet.
