miércoles, 12 de agosto de 2026

Benimaclet i Lo Rat Penat

 1930 l'any que va unir la Banda de Benimaclet i Lo Rat Penat

Març de 1930. Fa casi un sigle, la Banda de la Societat Instructiva Musical de Benimaclet acudí a la sèu de Lo Rat Penat per a oferir un concert davant d’una numerosa i distinguida concurrència. Aquella vesprada, més allà de la calitat artística de l’actuació, començà una relació entre Benimaclet i la primera societat valencianista que es prolongaria durant décades.

Hui recuperem la crònica d’aquell acte, publicada en el seu moment en el diari Las Provincias, perque nos permet conéixer no només com era la nostra Banda fa casi cent anys, sino també alguns dels personages que protagonisaren aquell encontre.


Eduart Buil, la veu de Benimaclet

U dels protagonistes de la velada fon Eduart Buil, poeta i periodiste de Benimaclet, membre de Lo Rat Penat i una persona profundament vinculada a la nostra Banda de Música.

Buil oferí una «agradable charla» dedicada a Benimaclet, en la qual parlà dels seus atractius naturals, pero també del seu creiximent material i dels seus alvanços culturals. Destacà especialment l'esforç d'un poble que, segons les seues paraules, alvançava gràcies als «nobles i laboriosos afans de treball i de progrés».

En acabant dedicà una part de la seua intervenció a la Banda de Benimaclet, repassant breument la seua trayectòria i destacant els seus èxits. Buil posava en valor, especialment, que els músics no eren professionals, sino persones que, una volta havien acabat el seu treball, dedicaven el seu temps i el seu entusiasme a l'art de la música.

La seua vinculació en Benimaclet i en la Banda no acabaria aquella vesprada. Fins i tot en tornar del seu exili, Eduart Buil continuaria mantenint una estreta relació en la vida cultural del nostre poble.

González Martí, padrí de la bandera

L'acte contà també en la presència de Manuel González Martí, que en aquell moment presidia Lo Rat Penat.

La relació de González Martí en Benimaclet aniria molt més allà d'aquell concert. El que en aquell moment era president de Lo Rat Penat continuaria vinculat al nostre poble fins a la seua mort, participant en actes culturals del Centre Instructiu Musical durant la seua segona etapa al front de la institució valencianista.

I hi havia, ademés, un víncul especial en aquella Banda: González Martí era el padrí de la bandera de la Societat Instructiva Musical de Benimaclet, que havia sigut batejada poc abans.

Per això, al final de l'acte, el president de Lo Rat Penat pronuncià unes paraules d'agraïment, felicitació i estímul als músics i els obsequià en un artístic pergamí commemoratiu.

El mestre Manuel Belando


La crònica acaba felicitant expressament el director de la Banda, don Manuel Belando, el mestre que conduïa aquella formació en els seus primers anys de consolidació.

Belando era molt més que el director d'aquella actuació. Fon una figura fonamental de la història musical de Benimaclet. La seua vida acabaria tràgicament durant la Guerra Civil, quan va morir a Utiel.

La memòria de Benimaclet no l'oblidà. El poble li dedicà un carrer ad ell i al seu poble, Utiel, i, posteriorment, les seues despulles foren traslladades al cementeri de Benimaclet, a on continuà descansant prop del poble al qual havia dedicat bona part de la seua vida musical.

Un concert ple de música valenciana

La Banda oferí un programa d'una considerable exigència,en obres de compositors de diferents procedències, pero en una presència molt destacada de la música valenciana.

El programa incloïa:

  • Recorts valencians, de Domínguez, dedicada precisament a Manuel González Martí.

  • Coplas de mi tierra, de Palau.

  • Una noche en el Monte Pelado, de Modest Mussorgski.

  • Mendi-mendiyan, fantasia de l'òpera basca d'Usandizaga.

  • Los claveles, de José Serrano.

  • La Dolores, de Tomás Bretón.

  • Lo cant del valencià, de Sosa.

La interpretació fon molt aplaudida per una sala plena de públic. La crònica destaca especialment que la Banda afrontà en èxit peces de difícil eixecució, demostrant el nivell que havia alcançat en la seua encara curta pero «brillante carrera artística».

I, com no podia ser d'una atra manera, la vesprada acabà en les notes de l'Himne Regional Valencià, escoltat per tots els presents en peu i en respecte.

L'inici d'una relació que encara continua

Aquella vesprada de març de 1930 quedà en la memòria tant de Lo Rat Penat com de la Banda de Benimaclet. Pero, vista des de hui, adquirix encara més significació.

Allí coincidien ya tres elements que formarien part de la història cultural de Benimaclet durant bona part del segle XX: la Banda i el Centre Instructiu Musical, Lo Rat Penat i els valencianistes vinculats al nostre poble, en figures com Eduart Buil, Emili Baró, Josep Maria Bayarri, Carles Salvador i Manuel González Martí.

Casi cent anys més tart, aquella relació continua viva.

Enguany, els Jocs Florals de Benimaclet tornaran al Centre Instructiu Musical, recuperant aixina un espai que forma part de la història cultural del nostre poble. I, en esta nova edició, Lo Rat Penat tornarà a estar present en Benimaclet en un certàmen lliterari que rescatà Lo Rat Penat durant la Reinaixença per a Valéncia.

Una coincidència que nos permet mirar arrere i recordar aquella vesprada de 1930 en que la Banda de Benimaclet entrà en els salons de Lo Rat Penat i deixà allí, entre música, cultura i valencianisme, una senyal que encara hui perdura.

Casi cent anys més tart, la música continua sonant i els llaços continuen vius.



martes, 11 de agosto de 2026

L'Alqueria de l'Oli

 L’Alqueria de l’Oli: l’obstàcul que impedia unir Valéncia en Benimaclet i Alboraya

Hi ha carrers de Valéncia que tenen una història molt antiga.

És el cas de l’actual carrer de Jaume Roig i l'avinguda d'Emili Baró, el traçat del qual correspon a l’antic Camí nou d’Alboraya. Aixina ho arrepleguen fonts sobre la història urbana de la ciutat: el carrer de Jaume Roig, obert en el seu traçat actual molt posteriorment, seguix el que fon el Camí nou d’Alboraya.


Pero abans que aquell camí es convertira en una via urbana, hi hagué un obstàcul que durant anys dificultà la comunicació directa entre Valéncia, Benimaclet i Alboraya: l’Alqueria de l’Oli.

La història que nos conta El Pueblo en 1930 és la d’una expropiació, d’un conflicte entre l’interés particular i una obra considerada d’utilitat pública, pero també la d’una reivindicació popular en la qual Benimaclet i Alboraya tingueren un protagonisme molt major del que podria paréixer.

I, entre els representants de Benimaclet que apareixen en la documentació, trobem una figura que mereix una atenció especial: el retor don Miguel Zaragozá.

El Camí nou d’Alboraya

Per a entendre el conflicte cal començar pel camí.

El Camí nou d’Alboraya era una via concebuda per a facilitar la comunicació directa de Valéncia en Alboraya i, per extensió, en la zona de l’Horta vinculada a Benimaclet.

El seu traçat correspon hui, essencialment, al carrer de Jaume Roig i l'avinguda Emili Baró. La transformació posterior de la zona fa difícil imaginar hui aquella realitat. Pero en 1930 encara estàvem parlant d’una ciutat que s’acabava i d’una Horta que començava immediatament més allà.

I l’Alqueria de l’Oli estava situada precisament en aquell espai de transició.

Segons la documentació periodística de l’época, l’edificació interceptava i impedia les comunicacions directes entre Valéncia, Benimaclet i Alboraya.

Una alqueria que es convertí en símbol

L’Alqueria de l’Oli ya era coneguda en aquells anys com una edificació conflictiva.

El Pueblo presenta el propietari com una persona que es resistia a acceptar la valoració feta per l’Ajuntament i que reclamava una quantitat molt superior.

Hem de llegir, això sí, estes afirmacions en el seu context.

El Pueblo era un periòdic republicà, fundat per Vicent Blasco Ibáñez, i la seua redacció utilisa un llenguatge fortament polític i combatiu.

Per al diari, el conflicte representava la lluita entre el benefici particular i el bé públic.

Per això parla reiteradament de l’«egoisme» del propietari i presenta la desaparició de l’alqueria com una victòria de Valéncia.

Això no significa que els fets administratius no siguen reals. Significa que hem de separar la documentació dels fets de la interpretació política que en fa el periòdic.

I la documentació periodística és molt clara en un punt: l’Ajuntament havia iniciat els tràmits d’expropiació i la qüestió arribà a convertir-se en un conflicte públic de primera magnitut.

Febrer de 1930: l’expedient estava acabat

Una de les notícies més interessants localisades en El Pueblo explica que, des del mes de febrer de 1930, els dos expedients relacionats en l’operació ya estaven acabats.

El periòdic afirma també que els diners havien segut depositats en el Banc i que s’havia obtingut l’autorisació governativa per a que l’Ajuntament poguera procedir a l’ocupació.

I, a pesar d’això, l’Alqueria de l’Oli continuava dreta.

El problema, segons el relat del periòdic, era la resistència del propietari.

La situació provocà un «moviment d’opinió formidable» en Alboraya i Benimaclet.

I és precisament ací a on la història deixa de ser simplement municipal.

Benimaclet entra en escena

Les notícies de El Pueblo deixen clar que la reivindicació no era exclusivament de l’Ajuntament de Valéncia.

Les comissions d’Alboraya i Benimaclet visitaven l’Alcaldia i reclamaven la ràpida desaparició de l’alqueria.

La raó era concreta: l’edifici impedia la comunicació directa en la ciutat.

El mateix periòdic diu que l’Alqueria de l’Oli «intercepta» i «impide» les comunicacions directes entre Valéncia i els dos pobles.

Això explica la movilisació.

I també explica que, quan finalment es produí l'expropiació, no estigueren presents únicament funcionaris municipals.

Hi havia representants d’Alboraya, Benimaclet, Valéncia i una multitut de veïns.

Pero ¿qui representava Benimaclet?

Recreació acte creada per IA

Ací apareix un dels aspectes més interessants de la documentació.

En 1930 Benimaclet ya estava incorporat administrativament a Valéncia.

Per tant, no tenia un ajuntament independent com havia tingut abans de l’anexió.

Pero això no significa que desapareguera la seua representació local.

El règim municipal contemplava la figura de l’alcalde pedàneu, que actuava com a representant local en determinats pobles o antics municipis integrats en el terme de Valéncia.

Sabem, per tant, que Benimaclet tenia —almenys en teoria— esta figura.

Pero en la notícia concreta de l’acte d’expropiació de l’Alqueria de l’Oli no apareix l’alcalde pedàneu.

I ací és on hem de ser prudents.

No sabem encara si:

  • l’alcalde pedàneu no estava nomenat en aquell moment;

  • estava absent aquell dia;

  • no fon convocat;

  • o existia alguna atra raó administrativa que explique la seua absència.

La documentació localisada fins ara no permet afirmar-ho.

Per tant, no podem assegurar que el retor «substituí» a l’alcalde pedàneu pero sí que fon el primer qui representà a Benimaclet en aquell acte. Junt ad ell acudiren el director de l’escola graduada, don Ventura Pascual, i els mestres don Ramón Damián, don Agustín Company i don Mariano Benlliure Peris.

També estaven presents els presidents del Cassino Instructiu Benèfic, del Sindicat Agrícola i de la Societat Musical, ademés d’una numerosa comissió de veïns.



viernes, 7 de agosto de 2026

Teodor Llorente i l'Horta de Vera

 Quan Teodor Llorente va immortalisar Vera en «Missa d'Alba»

L'artícul que Carles Salvador va publicar en Valencia Atracción en juny de 1949 acaba evocant un nom imprescindible de les lletres valencianes: Teodor Llorente. No és una referència casual. Si algun poeta podia descriure en autenticitat Vera era precisament ell, perque aquells parages formaven part dels seus recorts més íntims. Hem pogut trobar la publicació original de 1902 que publicà Lo Rat Penat dins de l'obra "Nou llibret de versos".

Durant la seua infància i joventut, Teodor Llorente passava llargues temporades d'estiu en l'alqueria familiar del Forn de Bola, situada en el camí de Vera, molt prop de l'ermita. Aquell paisage d'horta, séquies, camps, barraques i camins marcà profundament la seua sensibilitat. Entre aquelles terres va nàixer bona part del seu amor per la llengua valenciana, per les nostres costums i per una terra que més tart convertiria en protagonista de la seua obra poètica.

Una de les composicions que millor reflectix eixe sentiment és Missa d'Alba. Més que una simple poesia, és un retrat costumista d'una tradició que durant generacions va formar part de la vida de la partida de Vera.

Llorente descriu els llauradors i les famílies que, en les primeres hores del dumenge, abandonen les seues alqueries i recorren els camins de l'horta per a assistir a missa en l'ermita. Al voltant d'ells desperta el dia: la frescor del matí, el cant dels pardals, l'aigua de les séquies, els camps verts i una pau que convertix aquell passeig en una experiència espiritual i també profundament valenciana.

La grandea del poema és que encara hui resulta fàcil imaginar cada una d'eixes escenes. Qui visite un dumenge de matí l'Ermita de Vera podrà vore com, més d'un sigle més tart que Llorente escriguera els seus versos, la missa dominical continua celebrant-se en el mateix lloc. L'ermita continua acollint als fidels, les campanes continuen convocant a l'oració i els camins de l'horta encara conserven, en part, aquella atmosfera que tant va emocionar al poeta.

Llegir Missa d'Alba és, per tant, molt més que aproximar-se a una obra lliterària. És reviure un matí de dumenge en la Vera de finals del sigle XIX; és caminar al costat dels nostres antepassats cap a l'ermita; és contemplar els mateixos camps que inspiraren a Teodor Llorente i comprendre per qué aquell paisage va contribuir decisivament a forjar el seu valencianisme i el seu amor per esta terra.

Des de l'Associació Cultural Poble de Benimaclet volem animar als nostres llectors a rellegir esta obra immortal i, sobretot, a acostar-se qualsevol dumenge a l'Ermita de Vera. Allí descobriran que la poesia de Llorente no parla d'un món desaparegut, sino d'una tradició que, afortunadament, encara podem viure hui.

MISA DE ALBA

(RECORTS DEL BON TEMPS PASSAT)

I

Ah m'adorada, mitg dormida!

obri eixos ulls, hon bech la vida:

alsa ton cap del dols coixí.

Mostra á ma vista embadalida

ton rostre hermós de serafí.

Ja los ausells al jorn fan salva,

y están tocant á Misa de alba

en la ermiteta del molí.

Tot calla encara en l'alquería;

pero 'n los camps, ¡quánta alegría!

¡Quánta claror brilla en lo cel!

Per tot arréu la llum del día

de la foscor exqueixa 'l vel.

Queda no més de la estrelada

perque 't vol vore, joh bella amada!

el del amor gloriós estrel.

La pinta pren, y tu mateixa

trena, formant doble madeixa,

tos cabells rulls, com raigs de sol;

al nen petit dormidet deixa,

junt á ton llit, en son bresol.

Y alegre, airosa, enamorada,

ix de ton niu, com cogullada

que al trench del alba pren lo vol.

Ja del portal lleví la balda.

Lo pa més dur porta en la falda;

pera els pobrets, bo está bullit.

Pensa en la viuda, á qui li escalda

los ulls el plor per son marit;

y en sa gicalla, sempre inquieta.

que al vore prop la Senyoreta

corre y s'agarra á ton vestit.

Per completar obres tan bones,

ajunta al pa que als pobres dones,

les flors que 'n l'hort troves primer.

Farém garlandes y corones

pera la Verge del Roser.

Ja estás vestida: aném de presa,

y afrontarás ab ta bellesa

del sol eixint lo raig primer.

Vine: anirém per les dreseres

hon los frutals y les moreres

trémol dosser en estiu fan.

Los rosinyols, les cadarneres,

quan passes tu, refilarán.

Totes les flors encapollades

al resplandor de tes mirades

els tendres cálcers obrirán.

II

Prop de la mar, que en la ribera

dibuixa randes de bromera,

brodant de blanch l'arena d'or,

l'anomenat molí de Vera

del moliner eixampla el cor.

Davant s'estén plana abundosa,

hon camps tots verts de malvarrosa

tanquen baladres plens de flor.

En lo remans que fa la presa

naden, alsant coll de turquesa,

cap d'esmeralda y rogench pit,

ánets, que obrint son ala estesa,

colpejen l'aygua ab triunfal crit;

y per l'espill la image passa

de blanchs coloms, que entorn la casa

volen així que 'l sol ha eixit.

Junt al molí hiá una capella,

hon resplandix, bendita y bella,

la santa Verge del Roser.

Lo llaurador confía en ella

quant en lo camp fa el solch primer;

y quant s'allunta en la mar blava,

en los murs blanchs sospirant clava

l'últim esguart lo mariner.

Un arbe gran, om centenari,

se aixeca en front d'aquell santuari,

y á la ombra seua 's veu un banch.

Les Hores resa allí 'l Vicari,

bon sacerdot, de cabell blanch:

y benehix la Providencia,

mirant que fa sa omnipotencia

els lliris blaus sortir del fanch.

III

Ja l'escolá, que les claus porta,

de bat á bat obri la porta

de la ermiteta del molí.

Rogles formant, la gent de l horta

la Misa de alba espera allí.

Ja entren, ulls baixos, les fadrines

de les barraques més vehines,

y omplin les llanties de oli fí.

Cadira 't du la molinera

y te la posa en la ringlera

que del altar més prop está.

Los vells, lluhint blanca polsera,

en los banchs durs se asenten ja;

y com no cap, se queda fora

la jovenalla parladora

que com á un joch al templs va.

“¡Calleu chavals! Ha eixit la Missa”.

Ja sona prou la xillerisas

Dels tauladins prenint el sol;

y el remoreig, tan dols que engisa,

d’arbres que engrunsa’l ventijol,

mentres, batent les ales blanques,

del cel abaixen y en les blanques

els coloms paren lo seu vol.

Tota la gent lo cap inclina

Perque en l’altat ja s’avehina

lo moment sant, “¡Chavals, calleu!”

La campaneta de veu fina

fa la senyal de alsar a Deu;

y en la foscor de la capella

la santa forma – ¡Oh, maravella!-

brilla més blanca que la neu.

¡Oh del Senyor gloriós imperi!

Pel finestró del presbiteri

un rajolí de sol entrà,

y el signe sant del dols misteri

més que lo sol resplandir fa;

com si vingués arreglegada,

per llumenar l’Hostia sagrada

tota la llum que’n lo cel hià.

Totes les mans santificades

el pit golpejen tres vegades;

batega’l cor devot y humil;

veuen visions, del cel baixades,

lo tendre infant y el vell senil;

y per les galtes esgroguides

de aquella viuda, que tu cuides,

llágrimes corren fil á fil.

 

IV

A tots donemlos lo «bon día»,

y retorném a la alquería,

de Deu portant la bendició:

Ell, que los astres del cel guía,

nos durá a port de salvació;

y ens donará sa forta ajuda

pera que sempre, oh benvolguda,

dure com vuí nostra ilusió.

Aném: el sol crema y te posa

lo rostre encés com una rosa.

¡Oh mon amor, quán bella estás!

Ara la casa ja es gustosa:

fresca á ton pler la trovarás.

Y en lo camí de la tornada,

be pots fingir que estás cansada

per repenjarte en lo meu bras.

Poble de Benimaclet