martes, 17 de noviembre de 2026

1976: Alcaldia Pedànea de Benimaclet

1976: Un document dels últims anys de l'Alcaldia Pedànea de Benimaclet



Un testimoni històric de l'última etapa de la pedania de Benimaclet

Gràcies a la colaboració d'un amic de l'Associació Cultural Poble de Benimaclet, hem pogut recuperar un interessant document que nos trasllada als últims anys de l'existència de l'Alcaldia Pedànea de Benimaclet. Se tracta d'una convocatòria dirigida a tots els veïns, firmada per Salvador Almenar Traver, últim alcalde pedàneu del nostre poble, anunciant una reunió en l'alcalde de Valéncia, Miquel Ramón Izquierdo.

El document, imprés en un senzill full de paper i encapçalat per les inscripcions «Excmo. Ayuntamiento de Valencia», «Alcaldía Pedánea» i «Benimaclet», constituïx un testimoni de gran valor per a conéixer el funcionament de l'administració local en aquella época.

Encara que no apareix l'any de la convocatòria, podem situar-la en el 11 de juny de 1976, ya que el document indica expressament que la reunió havia de celebrar-se un divendres i eixa data coincidix en el calendari de 1976, durant el mandat de Miquel Ramón Izquierdo, alcalde de Valéncia entre 1973 i 1979.

Una reunió per a escoltar als veïns de Benimaclet

La convocatòria anunciava la visita de l'alcalde de Valéncia a Benimaclet per a conéixer directament els problemes que afectaven al nostre poble i arreplegar les inquietuts dels seus habitants.

La reunió estava prevista per a les sèt i mija de la vesprada en el Centre Instructiu Musical de Benimaclet, una de les principals entitats culturals i socials del poble, que en aquella época continuava sent un important punt d’encontre dels veïns.

L'orde del dia resulta especialment interessant, puix nos permet conéixer quines eren les principals preocupacions dels benimacleters en 1976:

  1. Pavimentació dels carrers i cobriment de les séquies.

  2. Trànsit.

  3. Alumbrat públic.

  4. Escoles.

  5. Mercat.

  6. Zones verdes.

  7. Temes diversos.

Estes reivindicacions nos oferixen una image del Benimaclet de fa cinquanta anys, un poble que estava experimentant una profunda transformació urbanística i social.

La pavimentació dels carrers i el cobriment de les séquies eren qüestions especialment significatives en un Benimaclet que encara conservava bona part de la seua estructura tradicional, vinculada a l'horta i als antics camins rurals.

L'aument del tràfic, les necessitats d'allumenat, la demanda d'equipaments escolars i la falta de zones verdes reflectixen les dificultats derivades del creiximent de la població i de la progressiva integració del poble en la ciutat.

Resulta curiós comprovar cóm algunes d'estes preocupacions, especialment les relacionades en la movilitat, els servicis públics i les zones verdes, continuen presents en les reivindicacions veïnals mig sigle més tart.

Salvador Almenar, l'últim alcalde pedàneu

La convocatòria apareix firmada per Salvador Almenar Traver, qui fon l'últim alcalde pedàneu de Benimaclet.

Salvador Almenar havia naixcut en Benimaclet el 8 de juny de 1919. En 1966, en acabant de la mort de Miquel Cuenca Tramoyeres, fon nomenat alcalde pedàneu, càrrec que ocuparia durant els últims anys d'existència d'esta institució.

La família Almenar havia mantingut una estreta vinculació en la vida social i administrativa del poble, ya que son pare també havia segut alcalde de Benimaclet.

En giner de 2017, des de Poble de Benimaclet ya li dedicàrem un artícul biogràfic, en el que recordàvem la seua trayectòria i la llabor realisada al front de l'Alcaldia Pedànea.

El document que ara presentem constituïx un nou testimoni de la seua activitat com a alcalde i de la seua funció d'intermediari entre els veïns de Benimaclet i l'Ajuntament de Valéncia.

La convocatòria reflectix que, encara en juny de 1976, l'Alcaldia Pedànea de Benimaclet continuava actuant públicament, utilisant la seua pròpia denominació institucional i convocant als veïns per a tractar qüestions municipals.

La desaparició de l'Alcaldia Pedànea: un capítul pendent de la nostra història

Benimaclet havia mantingut una administració pedànea pròpia des del sigle XIX. Situem l'inici d'esta etapa entorn a 1871, quan el municipi de Benimaclet s’anexiona a la ciutat de Valéncia.

Durant aproximadament un sigle, l'Alcaldia Pedànea constituí una institució pròxima als veïns, encarregada de representar els interessos del poble davant de l'Ajuntament de Valéncia.

No obstant, els últims anys de la pedania són, paradoxalment, uns dels més desconeguts de la nostra història recent.

La documentació conservada és molt escassa i, en l'informació històrica que oferix actualment l'Ajuntament de Valéncia, no trobem un apartat específic que explique la trayectòria de l'Alcaldia Pedànea de Benimaclet, els seus alcaldes o les circumstàncies de la seua desaparició.

Habitualment se situa la desaparició de la pedania en els primers anys de la década de 1970, pero la documentació que presentem obliga a revisar o, com a mínim, matisar esta cronologia.

El 11 de juny de 1976 encara existia una convocatòria oficial encapçalada per l'Alcaldia Pedànea de Benimaclet i firmada pel seu alcalde, Salvador Almenar.

Este fet no demostra per sí mateix que la pedania conservara totes les seues atribucions administratives, pero sí confirma que la denominació i la figura de l'alcalde pedàneu continuaven en us en aquella data.

¿En quin moment desaparegué definitivament l'Alcaldia Pedànea? ¿Quina decisió municipal determinà la seua supressió? ¿Se produí una desaparició progressiva de les seues competències o existí un acort que posà fi a l'institució?

Són preguntes que, per ara, continuen sense una resposta documental definitiva.

Sabem que durant aquells anys l'alcalde de Valéncia era Miquel Ramón Izquierdo, qui ocupà el càrrec entre 1973 i 1979, en una época marcada per la fi del franquisme i l'inici de la Transició.

En este context de transformacions polítiques i administratives, Benimaclet acabaria perdent la seua representació pedànea tradicional i quedaria integrat en l'organisació territorial de la ciutat de Valéncia com a districte urbà.

Recuperar la memòria de la pedania de Benimaclet

La recuperació d'este document nos recorda l'importància dels archius particulars per a reconstruir la història del nostre poble.

Una simple convocatòria, conservada durant cinquanta anys en una casa particular, pot aportar informació que no sempre trobem en les fonts oficials.

Des de l'Associació Cultural Poble de Benimaclet considerem necessari recuperar la memòria de l'Alcaldia Pedànea, identificar als diferents alcaldes que estigueren al front de l'institució i aclarir les circumstàncies de la seua desaparició.

Per això, fem una crida a tots els veïns de Benimaclet.

Si conserveu documents, fotografies, cartes, comunicacions municipals o qualsevol informació relacionada en l'antiga Alcaldia Pedànea, especialment dels anys 1960 i 1970, vos agrairíem que vos posàreu en contacte en la nostra Associació.

També nos interessaria arreplegar el testimoni de les persones que recorden a Salvador Almenar, l'activitat de l'antiga alcaldia o aquella reunió de juny de 1976 en el Centre Instructiu Musical.

Cada document i cada recort poden ajudar-nos a reconstruir una part de la nostra història que, a pesar de la seua proximitat en el temps, corre el risc de desaparéixer de la memòria colectiva.

Benimaclet fon un poble en una identitat i una administració pròpies. Conéixer i recuperar eixa història és també una manera de conservar la memòria de lo que som.

sábado, 7 de noviembre de 2026

Una nit tràgica en Benimaclet

 L’ASSESSINAT DEL SECRETARI DE BENIMACLET: UNA NIT TRÀGICA EN UN POBLE A LES PORTES DE VALÉNCIA

L'història de Benimaclet està plena de chicotets episodis que, encara que en el seu moment pogueren tindre una gran repercussió, han acabat desapareixent de la memòria colectiva. Alguns d’ells, no obstant, han deixat la seua impronta en les pàgines de la prensa de l'época, permetent-nos recuperar fragments de la vida del nostre poble i conéixer millor com era Benimaclet fa més de cent xixanta anys.

Hui recuperem una notícia publicada el 3 d'octubre de 1862 en el periòdic El Reino, de Madrit, que relata un succés especialment tràgic: l'assessinat del secretari de l'Ajuntament de Benimaclet.

Els fets, que degueren causar una gran commoció entre els veïns, nos permeten també acostar-nos a una realitat que hui nos resulta difícil d'imaginar: la d'un Benimaclet que encara era un poble independent, rodejat d'horta, i una Valéncia que continuava tancada dins de les seues muralles.

Una nit de setembre que acabà en tragèdia

Segons relata la notícia, entre les set i mija i les huit de la nit, el secretari de l'Ajuntament de Benimaclet eixia de casa de l'alcalde quan, de repent, algú li disparà dos tirs. Els proyectils li causaren la mort pràcticament en l'acte.

No sabem qui era aquell secretari, ni tampoc quines circumstàncies pogueren estar darrere de l'assessinat. El periòdic no dona el seu nom ni aporta cap informació sobre els possibles responsables. De fet, la notícia acaba confirmant que, a pesar de les primeres diligències, no pogueren trobar els autors del crim.

L'alcalde, davant de la gravetat dels fets, decidí traslladar-se a Valéncia per a donar part a les autoritats judicials. L'acompanyaven tres membres més de l'Ajuntament. El juge interí del districte de Sant Vicent, que estava de servici aquella nit, se posà immediatament en camí cap a Benimaclet.

Pero aquell desplaçament, que hui faríem en uns minuts, no resultà gens senzill.

Un viage nocturn a través de les muralles

Per a entendre lo que va passar aquella nit, hem de situar-nos en la Valéncia de 1862.

Encara faltaven tres anys per a que començara el derribament de les muralles de la ciutat, que tingué lloc en febrer de 1865. Valéncia continuava conservant el seu recint emmurallat i les seues portes constituïen els principals accessos a la ciutat.

Benimaclet, per la seua banda, era un municipi en Ajuntament propi, situat en plena horta i molt pròxim a la capital, pero encara clarament diferenciat d'ella. Entre el poble i la ciutat s'estenien els camps, els camins i les séquies que configuraven el paisage d'esta part de l'Horta.

Aquella nit, el juge i els seus acompanyants hagueren de viure en primera persona les dificultats d'aquella comunicació.

Quan arribaren a la porta del Real, el juge demanà a la guàrdia dos soldats per a que l'acompanyaren, ya que desconeixia als quatre llauradors que venien en ell i volia adoptar precaucions. Pero, una volta arribats a l'Albereda, el comandant de la guàrdia reclamà els soldats, deixant al juge a soles.

Davant d'esta situació, el juge envià al seu alguasil a demanar explicacions. Pero el responsable de la guàrdia, en no vore cap distintiu que identificara aquell funcionari, en lloc d'atendre'l, decidí arrestar-lo en el cos de guàrdia.

Una situació prou absurda: l'alguasil d'un jujat acabava detingut mentres el seu propi juge esperava que tornara.

Passà més de mija hora fins que, preocupat per la tardança, el juge envià a l'alcalde i al tinent d'alcalde a buscar-lo. Finalment, en acabant d'algunes explicacions, conseguiren que el lliberaren i tots pogueren continuar cap a Benimaclet.

De les diligències en Benimaclet a una nova aventura en les portes de Valéncia

Una volta en el poble, el juge pogué examinar el lloc dels fets i practicar les diligències judicials corresponents. Pero els esforços no donaren resultat: els assessins havien desaparegut sense deixar rastre.

Eren ya les tres de la matinada quan el juge inicià el camí de tornada cap a Valéncia, acompanyat novament per l'alcalde i els atres membres de l'Ajuntament.

I, una volta més, les muralles es convertiren en un obstàcul.

En arribar a les portes de la ciutat, l'autoritat judicial tocà per a que li obriren, pero els guardes li impediren l'entrada per no portar el corresponent passe. L'alcalde intentà fer-se reconéixer, pensant que la seua veu seria suficient en acabant de lo que havia ocorregut unes hores abans, pero tampoc conseguí que els obriren.

D'esta manera, el juge de Sant Vicent de Valéncia i les autoritats municipals de Benimaclet es veren obligats a recórrer les portes de la ciutat fins a trobar una entrada. Finalment, conseguiren accedir per la porta de la Mar, encara que després d'una llarga espera.

El periòdic aprofitava l'episodi per a criticar la falta de protecció i les dificultats que patien les autoritats judicials, pero per a nosatros el relat té un atre valor: nos mostra de manera molt gràfica com funcionava la relació entre Valéncia i els pobles del seu entorn.

Benimaclet abans del derribament de les muralles

Esta notícia és una chicoteta finestra oberta a una época molt diferent de la nostra.

En 1862, Benimaclet encara tenia el seu propi Ajuntament, les seues autoritats municipals i una vida cotidiana vinculada fonamentalment a l'activitat agrícola. El poble s'estenia entre alqueries, barraques, camps de cultiu i camins que el comunicaven tant en Valéncia com en els pobles i les zones marítimes.

La ciutat, en canvi, continuava tancada dins de les muralles. La proximitat geogràfica no significava necessàriament facilitat de comunicació: les portes, els horaris i els controls condicionaven els desplaçaments, especialment durant la nit.

Tres anys més tart, en 1865, començaria el derribament de les muralles, un fet que canviaria profundament la fisonomia de Valéncia i que obriria una nova etapa en el seu creiximent urbà.

Pero Benimaclet encara tardaria uns anys a perdre la seua condició de municipi independent. L'anexió definitiva a Valéncia no arribaria fins a 1871.

Aixina, aquell assessinat del secretari municipal, més allà de la tragèdia humana que representà, nos ha deixat un testimoni periodístic de gran interés. Una notícia que nos parla d'un poble en les seues pròpies institucions, d'unes autoritats que havien de desplaçar-se de matinada fins a la capital i d'una ciutat que, encara protegida per les seues muralles, mantenia les seues portes tancades.

Una nit de setembre de 1862 que, gràcies a les pàgines d'un periòdic de Madrit, ha pogut tornar a la memòria de Benimaclet.


lunes, 2 de noviembre de 2026

Ramona Sanchis la dòna que tornà a Benimaclet.

 RAMONA SANCHIS, UNA DONA QUE VA TORNAR AL SEU POBLE EN MORIR

Passejar pel cementeri parroquial de Benimaclet sempre és una oportunitat per a descobrir noves històries i curiositats. Darrere de cada làpida hi ha una vida, una família i, moltes voltes, algun episodi que mereix ser recuperat de l'oblit.

Enguany nos hem trobat en una làpida que ha despertat especialment la nostra curiositat: la de Ramona Sanchiz Sarzo, encara que en la documentació genealògica apareix també com a Ramona Sanchis Zarzo.

Ramona va morir en Faura, en la Vall de Segó, el 7 de març de 1891, als 75 anys d'edat. Pero, ¿qué fea una veïna de Benimaclet soterrada en el nostre cementeri si havia mort a més de trenta quilómetros de distància?

La resposta pareix trobar-se en la pròpia inscripció de la làpida, que conserva un text ben singular:

«TRANSPORTADA EN SEGUIDA AL CEMENTERIO DE SU PUEBLO NATAL. SUS HIJOS ESPECIALMENTE EL CURA DE AQUELLA PARROQUIA».

La frase nos permet reconstruir, almenys en part, les circumstàncies d'aquella història. Ramona es trobava en Faura, provablement vivint junt a u dels seus fills, que era retor d'aquella parròquia, quan li va arribar la mort. Pero els seus fills volgueren que descansara definitivament en el seu poble natal: Benimaclet. I aixina fon traslladada al nostre cementeri, deixant constància d'aquella voluntat familiar en la seua làpida.

UNA FAMÍLIA DE BENIMACLET EN LA VALL DE SEGÓ

La curiositat nos va portar a investigar qui era aquella dòna i quina relació tenia en Faura. La documentació genealògica consultada ha permés identificar-la i reconstruir alguns detalls de la seua família.

Ramona era natural de Benimaclet, filla de Tomás Sanchis i Roasa Zarzo, també veïns del nostre poble. Era viuda de Francisco Greses Prima, igualment de Benimaclet, i tenia tres fills: Francisco, Vicente i José Greses Sanchís (els seus descendents encara viuen en Benimaclet).

La pista més interessant és la del seu fill Vicente Greses Sanchis, que efectivament era retor de Faura en aquella época.

La seua trayectòria està documentada en diverses referències de l'época:

  • 1886: una Real Orde, de 10 de febrer, aprova el seu nomenament per al curat dels Sants Joans de Faura. El seu nom apareix en el Boletín Eclesiástico del Arzobispado de Valencia.

  • 1889: figura com a marmessor testamentari de Francisco Martínez Salavert, retor de Sant Gil de Benifairó, identificat expressament com a «Vicente Greses, cura de Faura».

  • 1891: consta com a sacerdot en la celebració del matrimoni de Miguel Domenech Bensach i Vicenta Forner Ocaña, en Faura.

  • 1902: una nova Real Orde aprova el seu nomenament per al curat de Paiporta.

Ramona se trobava vivint en Faura, en la casa Abadia de la parròquia dels Sants Joans, situada en la plaça Major, número 1, junt a son fill Vicente Greses Sanchis, que era el retor. Allí li va arribar la mort el 7 de març de 1891. Pero els seus fills volgueren que descansara definitivament en el seu poble natal, Benimaclet, i aixina fon traslladada al nostre cementeri.

UNA HISTÒRIA QUE TORNA A BENIMACLET

La làpida de Ramona Sanchis Zarzo és molt més que una simple inscripció funerària. És el testimoni d'un víncul familiar i sentimental en Benimaclet que va resistir el pas del temps i la distància.

La seua família va voler que, encara que la mort li arribara llunt, Ramona descansara en la terra que l'havia vist nàixer. I, per a que ningú ho oblidara, els seus fills ho deixaren escrit en la pedra.

Una chicoteta història recuperada gràcies a l'observació i a la investigació documental, que nos recorda que el nostre cementeri és també un archiu de la memòria colectiva de Benimaclet.

Cada làpida té una història, i cada història forma part de la memòria del nostre poble.



domingo, 1 de noviembre de 2026

La gestió popular del cementeri de Benimaclet

 EL CEMENTERI DE BENIMACLET EN MANS DEL POBLE DURANT LA GUERRA CIVIL

Una notícia publicada en el diari Adelante el 25 de novembre de 1937 revela que, més d'un any després de l'inici de la Guerra Civil, el Cementeri de Benimaclet continuava gestionat pels veïns del poble i que els regidors del Front Popular volien prendre possessió d’ell.

L’història del Cementeri de Benimaclet és també una part de l’història de l'autonomia i de la capacitat d'organisació dels veïns del nostre poble. La seua construcció, a finals del sigle XIX, fon una iniciativa de la pròpia comunitat, que va voler recuperar un espai propi per a donar sepultura als seus difunts, una volta que l'antic cementeri havia segut clausurat per l'Ajuntament de Valéncia.

Pero, abans d'arribar al cementeri actual, els habitants de Benimaclet havien tingut durant casi dos sigles el seu propi fossar en el centre de Valéncia, en l'actual carrer de Bonaire, prop de la plaça de Tetuan. Allí eren traslladats els difunts del poble, en un trayecte que, a través de l'antic Camí Vell de Benimaclet, entrava en la ciutat pel Pont del Real.

Més avant, els enterraments passaren a realisar-se en un cementeri situat junt a la parròquia, en la zona que hui correspon als carrers de l'Assunció de Nostra Senyora i Baró de Sant Petrillo. Este cementeri fon clausurat en 1879 per motius de salubritat, obligant els habitants de Benimaclet a soterrar els seus difunts en el Cementeri General de Valéncia.

La situació provocava dificultats als veïns, que havien de desplaçar-se més de sis quilómetros per a visitar les tombes dels seus familiars. Per això, davant la falta d'una solució satisfactòria, diversos veïns decidiren impulsar la construcció d'un nou cementeri en terrenys de la partida de Vera.

La iniciativa fon encapçalada pel retor de Benimaclet, mossén Francisco Català i Boscà, i finançada pels propis veïns. Els terrenys pertanyien a José Francisco Ciurana Ferrandis, conegut com a Pepe Franco, i la construcció es va dur a terme en els últims anys del sigle XIX, entre 1896 i 1899. Molts feligresos contribuïren personalment en els treballs, transportant pedres i materials des de la pedrera de Burjassot.

Naixia aixina el cementeri que, en successives ampliacions, ha arribat fins als nostres dies.

La República i la confiscació del cementeri

La proclamació de la Segona República, en 1931, va comportar un canvi important en la titularitat i gestió dels cementeris. La Constitució republicana establia en el seu artícul 27 que els cementeris estarien somesos exclusivament a la jurisdicció civil.

Com a conseqüència, el Cementeri de Benimaclet, que era propietat de la parròquia, passà a ser gestionat per civils. Durant aquell periodo desaparegueren els signes religiosos de les noves làpides i aparegueren inscripcions de caràcter laic, algunes de les quals encara es conserven actualment i constituïxen un testimoni d'aquella etapa.

L'esclat de la Guerra Civil, en juliol de 1936, va obrir una nova etapa, pero se mantingué la gestió pels veïns que havien participat en la seua construcció.

Durant aquells anys es produïren també profanacions en les sepultures del fundador del cementeri, mossén Francisco Català i Boscà, i en les del panteó dels Salesians. Els enterraments passaren a ser exclusivament civils, sense que estiguera permés cap signe religiós.

25 de novembre de 1937: els regidors volen prendre possessió del cementeri

És en este context quan trobem una notícia especialment reveladora. El diari Adelante, en la seua edició del 25 de novembre de 1937, publicava una informació baix el titular:

«El cementerio de Benimaclet está regido por un grupo de vecinos de dicho poblado».

La notícia informava que, en l'orde del dia per a la següent sessió del Consell Municipal, figuraven diversos dictàmens, entre ells alguns relacionats en la Comissió de Cementeris.

El primer proponia la creació d'una comissió per a procedir, en el seu dia, a la confiscació del Cementeri de Benimaclet, que en aquell moment estava regit per un grup de veïns del poble.

El periòdic afegia una observació significativa: aquell cementeri es trobava en unes condicions que el feen especialment digne de ser considerat. També s'indicava que el seu responsable pretenia vendre'l per la mitat del seu valor a l'Ajuntament.

La notícia fea referència, aixina mateix, a una proposta per a augmentar els arbitris municipals relacionats en els cementeris.

El contingut d'esta informació nos deixa una qüestió especialment interessant: en novembre de 1937, més d'un any després de l'inici de la Guerra Civil, el Cementeri de Benimaclet continuava regit per un grup de veïns del propi poble. I els representants municipals del Front Popular plantejaven la creació d'una comissió per a prendre possessió i procedir a la seua confiscació. L’escrit no deixa indiferent pels calificatius que utilisa.       

No deixa de ser significatiu que, en plena guerra, el cementeri encara no estiguera plenament baix el control directe de l'Ajuntament i que la seua gestió continuara en mans d'un grup local de veïns. La notícia també apunta a l'existència d'un responsable que, segons el periòdic, pretenia vendre les instalacions al municipi per un preu inferior al seu valor.

No coneixem, a partir d'esta notícia, quina fon la resolució final d'aquella proposta ni si la confiscació anunciada arribà a materialisar-se en els térmens plantejats. Però el document constituïx un testimoni molt valiós de la situació administrativa del cementeri en aquell moment.

La tornada a la parròquia

Una volta acabada la Guerra Civil, el Cementeri de Benimaclet fon tornat a la seua llegítima propietària, la Parròquia de l'Assunció de Nostra Senyora. En 1940 es procedí també al soterrament dels màrtirs Salesians en el cementeri, després dels episodis de profanació que havien patit les seues sepultures.

En els anys següents, el recint continuà creixent per a donar resposta a les necessitats d'una població cada volta més numerosa. S'ampliaren les instalacions, es construïren nous sectors i, en temps més recents, s'incorporaren la capella i el panteó sacerdotal.

La notícia de Adelante del 25 de novembre de 1937 nos permet recuperar un episodi poc conegut d'esta història. Un document que demostra que, fins i tot en plena Guerra Civil, el Cementeri de Benimaclet mantenia una gestió vinculada als veïns del poble, i que les autoritats municipals encara pretenien assumir el control.

Una chicoteta notícia de periòdic que, casi noranta anys després, nos ajuda a conéixer millor la història del nostre poble i d'un dels seus espais més emblemàtics.

 


jueves, 29 de octubre de 2026

Tots Sants 2026

 DIA DE TOTS SANTS EN BENIMACLET


El dia 1 de Novembre se celebra el dia de Tots Sants en Benimaclet. Com hem pogut llegir en el nostre blog, Benimaclet manté en el Cementeri Parroquial una de les seues senyes d'identitat que recorden que fórem un poble. Des de temps immemorial els valencians celebrem el dia de Tots Sants visitant als que ya no estan entre nosatres. Des de fa uns pocs anys s'està introduint una tradició anglosaxona (Halloween) que vol desplaçar les que nos som pròpies.

Nos recorda l'Observatori de la Llengua que Halloween es la contracció de l’expressió anglesa All Hallow’s Eve, el significat de la qual es vespra de Tots Sants. Esta seria una solució correcta, pero si mirem cóm nomenem els valencians a les nits de la vespra d’alguna festivitat, trobem per eixemple: Nit de Nadal i Nit de Cap d’Any. Per lo tant, una millor solució seria Nit de Tots Sants.

Tot açò, sense oblidar que se tracta d’una tradició estrangera i aliena a la cultura valenciana. Per a les festivitats al voltant del dia 1 de novembre, tenim varies construccions valencianes. Este dia, en valencià se diu Tots Sants. 

Segons la tradició valenciana, les animes baixen per a estar entre els seus familiars, a les que popularment se dona el nom d’animetes. La gent posava uns ciris en un recipient en aigua, als quals denominaven palometes, per a que no se perguen i puguen tornar d’a on venen. En alguns llocs se'ls deixava menjar en companyia de les llumenetes. A les dotze del migdia del dia 2, estes animetes deixen als seus sers volguts i continuen el seu camí. Este dia rep el nom de Dia de les Animetes.

Podeu aprofitar per a visitar als vostres familiars i amics reposant en este lloc sant.

Enguany, l'Associació Cultural l’Horta de Valéncia recrearà el tradicional Velatori de l'Albaet en la Alquería de Zarzo/Bonora en Benimaclet; una alternativa valenciana i cultural a Halloween, este dissabte 31 d'octubre.

Esta Associació propon retornar a les nostres raïls en una representació teatral de lo que va ser el Velatori de l'Albaet, una antiga costum de l'horta valenciana que tenia lloc quan moria un albat (un chiquet menut).

Este rito, ple de simbolisme i emoció, mostrava cóm les gents de l'horta afrontaven la mort en fe, comunitat i esperança, entre oracions, danses i dolços tradicionals.



martes, 27 de octubre de 2026

El Mulan de Benimaclet

EL MULAN DE BENIMACLET

Una història real de 1955: una jove es va fer passar per un chicon durant sis mesos i treballà en dos alqueries de Benimaclet.

De tots és coneguda la història de Mulan, la jove chinenca que, segons la llegenda popularisada per Disney, es va fer passar per home per a substituir a son pare en l’eixèrcit. Gràcies al seu valor i perseverància, conseguí destacar en la guerra i salvar a l’Imperi.

Pero lo que molts desconeixen és que Benimaclet també tingué la seua pròpia Mulan. No hagué de lluitar contra cap invasor ni salvar a cap emperador, pero durant sis mesos una jove va viure i treballar fent-se passar per un chicon, sense que les persones del seu entorn descobriren la seua verdadera identitat. La seua història, publicada en la prensa en juliol de 1955, constituïx un episodi tan sorprenent com desconegut de la vida del nostre poble.



Una notícia que pareix una novela

La història nos porta fins al Diario de Barcelona, que en juliol de 1955 reproduïa una crònica titulada «Como en las novelas», procedent de Crónica de Valencia.

L’artícul començava en una reflexió que encara hui resulta vigent: «Ya se prodigó en demasía el caso y, sin embargo, siempre apasiona y aun emociona su poquito».

El periodista situava els fets en «un pueblecito cercano, un arrabal casi de Valencia», i aprofitava l’ocasió per a fer una observació sobre el nom del nostre poble. Segons ell, Benimaclet procedia d’un nom àrap que el vulgo havia convertit en un nom «prosaico y vulgarote». Una afirmació que hui podem llegir com una curiositat més d’aquella crònica.

Pero lo que realment havia despertat l’interés del periodista era el cas d’una jove que, durant sis mesos, havia aconseguit fer-se passar per un chicon i realisar «todas las labores de la casa o del campo, sin dar, en instante alguno, muestras de desfallecimiento o cansancio».

La protagonista havia arribat a Benimaclet a principis de febrer d’aquell any.

De l’Alqueria del Saco a l’Alqueria de la Puríssima

Segons la crònica, la jove se presentà un bon dia en l’Alqueria del Saco, propietat de la família Senent, una família de llauradors que tenia la seua alqueria en el camí de Farinós, junt al matador de Benimaclet.

Es fea cridar «Pepe Luis» i aparentava tindre uns díhuit anys. Buscava treball, pero com en aquell moment no n’hi havia, Pepe Senent, a qui el periodista descrivia com un home de gran generositat, li recomanà a un veí que acabà contractant-la.

Dos mesos més tart, «Pepe Luis» tornà a casa de Senent. Havia deixat el treball en acabant d’una discussió en el seu patró i havia passat la nit en un paller, enmig del camp. Senent tornà a compadir-se d’ella i li buscà una nova ocupació, esta volta en l’Alqueria de la Puríssima, situada en les proximitats de l’anterior, en el lloc que hui ocupa un centre de dia en l’avinguda de Valladolit.

Allí continuà treballant fins a pocs dies abans de la publicació de la notícia.

La jove s’havia guanyat l’estima dels seus amos i companyers. El periodista destacava la seua honradea, la seua capacitat de treball i el seu caràcter. No defugia les faenes més dures ni les més complicades i treballava de sol a sol.

La crònica la descrivia com una persona «diligente, trabajador y seria a gran escala». Crida l’atenció que el relat insistira en les seues qualitats personals i professionals.

El misteri de «Pepe Luis»

Hi havia, no obstant, alguns detalls que havien despertat la curiositat de les persones que havien convixcut en ella.

Segons el periodista, «Pepe Luis» era poc comunicativa, pero inteligent i molt educada. Tampoc tolerava les bromes. Est últim detall recorda inevitablement algunes escenes de la llegenda de Mulan, en les quals la protagonista ha de fer front a les exigències dels seus companyers.

Un atre element que la crònica considerava significatiu era que portava un cosset molt ajustat que li comprimía el pit. Quan li preguntaven pel motiu, explicava que esperava convertir-se algun dia en un torero famós i que aquella prenda li donava major consistència al cos. Inclús afirmava que el Destí l’havia designat com a successor llegítim de Manolete en la tauromàquia nacional.

No sabem si aquella explicació era certa o si formava part de l’estratègia que li permetia mantindre la seua identitat masculina. El periòdic tampoc aclarix com acabà descobrint-se la seua identitat.

I és precisament ací a on la història se queda sense desenllaç.

¿Qui era aquella jove?

El mateix periodista reconeixia que encara no tenia respostes per a les preguntes fonamentals: «¿Cómo se ha llegado hasta aquí? ¿De dónde viene? ¿Quiénes son sus familiares y qué misterio encierra esta novela real ante nuestros ojos?».

Tampoc sabia explicar com s’havia descobert l’engany ni quins motius havien dut la jove a adoptar una identitat masculina.

Hui, més de setanta anys més tart, continuem sense conéixer el seu nom verdader, el seu lloc d’orige, la seua història familiar o el seu destí posterior.

La crònica no nos proporciona informació suficient per a saber per qué va prendre aquella decisió. Qualsevol explicació sobre les seues motivacions seria, per tant, una conjectura.

Lo que sí sabem és que durant sis mesos va treballar en dos alqueries de Benimaclet, que realisà les faenes que li encomanaren i que, segons el relat periodístic, es guanyà l’estima de les persones en les quals va conviure.

Una història singular en plena dictadura

La notícia se publicà en 1955, durant la dictadura franquista, en una societat en la qual els papers socials de les dònes i els hòmens estaven fortament diferenciats.

En este context, resulta interessant observar el to de la crònica. El periodista descriu la protagonista en termes positius i destaca reiteradament la seua honradea, la seua inteligència, la seua educació i la seua capacitat de treball. A pesar de presentar el cas com un engany que havia de ser aclarit, no fa una condena explícita de la seua conducta.

No podem saber quines conseqüències tingué aquell episodi per a la jove ni qué va passar a continuació del descobriment. La notícia, simplement, nos deixa davant d’una història inacabada.

Recuperar les històries oblidades de Benimaclet

En l’Associació Cultural Poble de Benimaclet pensem que la història del nostre poble no està feta únicament de grans personages, edificis monumentals o dates assenyalades. També la conformen les vides anònimes, els episodis quotidians i les històries que, per insòlites que pareguen, nos ajuden a conéixer millor la societat en la qual varen ocórrer.

La història de «Pepe Luis» és una d’elles. Una notícia de periòdic que nos transporta a les alqueries del camí de Farinós, a la vida dels llauradors i a una societat molt diferent de la nostra.

Potser mai arribem a saber qui era aquella jove ni qué fon d’ella. Pero podem recuperar la seua història, conservar el testimoni periodístic i deixar constància d’un episodi que, d’una atra manera, hauria pogut desaparéixer de la memòria colectiva.

¿Algú dels nostres veïns havia sentit contar esta història? ¿Queden familiars de la família Senent que conserven algun recort d’aquells fets? ¿Hi ha algú que conega més detalls sobre l’Alqueria del Saco o l’Alqueria de la Puríssima en aquells anys?

Des de l’Associació Cultural Poble de Benimaclet, vos convidem a compartir qualsevol informació que puga ajudar-nos a completar esta història.

Perque, a voltes, la realitat supera la ficció. I Benimaclet encara guarda moltes històries que mereixen ser contades.

viernes, 23 de octubre de 2026

La font monumental de Benimaclet

La font de Benimaclet: el viage d’un monument que creïem perdut

Una font monumental enmig de la plaça de Benimaclet. Piles, faroles i, darrere, la frontera de l’iglésia de l’Assunció. La fotografia convida a mirar-la en calma, pero també desperta una pregunta entre molts veïns: ¿i esta font, d’a on ha eixit?

Això és lo que ha passat a raïl d’unes fotografies antigues compartides per l’historiador Vicent Baydal en les rets socials. Les imàgens començaren a circular pels grups de Benimaclet i provocaren sorpresa. Ningú dels primers testimonis consultats recordava aquella font presidint la plaça.

Poc més tart, CaminArt aportava una notícia encara més inesperada: la font podia continuar existint, traslladada a un recint escolar.



Teníem unes fotografies, un possible parader i moltes preguntes. Des de l’Associació Cultural Poble de Benimaclet nos posàrem a investigar.

Una fotografia baix sospita

La primera sorpresa fon que algunes persones dubtaren de l’autenticitat de les imàgens. ¿Podien haver segut creades per inteligència artificial?

Els núvols pareixien massa nítits. Les lletres de la frontera de l’iglésia resultaven difícils de llegir, mentres que els números del rellonge es distinguien millor. I, sobretot, aquella font tan gran no apareixia en els recorts dels veïns consultats, naixcuts entre 1936 i 1950.

Els dubtes eren comprensibles. Hui una fotografia sorprenent ya no és, per ella mateixa, una garantia de res. Pero tampoc l’absència de recorts demostra que una cosa no haja existit. Havíem buscar una pista que nos permetera eixir de dubtes. Damunt, les fotos que teníem de la plaça d'aquells anys no apareix la font. Les fotos són de la falla de la plaça que se plantà entre 1945 i 1948.


I la trobàrem en un periòdic de 1931.

La pista estava en la prensa

El número de La Correspondencia de Valencia de l’1 d’octubre de 1931 informa de l’inici de la construcció d’una font en Benimaclet. Aquella notícia donava una base documental a l’investigació: la font havia existit.


També ajudava a entendre el silenci dels primers testimonis. Si haguera desaparegut de la plaça durant els primers anys quaranta, molts d’ells haurien segut massa menuts per a recordar-la; uns atres encara no haurien naixcut.

La data exacta de la retirada continua pendent de precisar, pero la falta de memòria començava a tindre una explicació ben raonable.

Mentres tant, la fotografia oferia un atre detall intrigant. En la frontera de l’iglésia s’aprecien marques que podrien correspondre a antigues pintades mig borrades. En una d’elles pareix llegir-se «FEIX». Si esta interpretació es confirmara, podria ajudar a situar l’image entorn del final de la Guerra Civil o en la primera posguerra.

De moment és una pista. La fotografia encara guarda coses per aclarir.

Una font que havia canviat de casa

La notícia difosa per CaminArt, que arreplegava una fotografia facilitada anys arrere per Roberto Tortosa Vega-Sicilia, orientà la busca cap a un antic recint educatiu. En les publicacions apareixien distintes referències al centre, de manera que calia seguir el rastre de l’edifici i dels usos que havia tingut.

En eixa busca aparegué el colege reformatori de Sant Francesc Xavier, construït en 1945. La data obria una possible relació entre la retirada de la font i el seu trasllat al nou recint. Encara faltava documentar quan i cóm s’havia produït, pero ya teníem un lloc concret a on buscar.

La localisació d’una fotografia antiga del colege, en la qual es veu la font, reforçà esta pista.

I en este moment arribà un testimoni especialment valiós.

Pilar Peiró, veïna de Benimaclet naixcuda en 1938, recordava haver jugat de menuda en les seues cosinetes al costat de la font. També recordava el seu trasllat al colege de Sant Francesc Xavier. Ho contà sense que abans li haguérem explicat lo que s’estava publicant en les rets.

Aquell recort aportava una confirmació oral que encaixava en les fotografies i en les senyes que havíem anat reunint. La font començava a recuperar la seua història.

Pero ¿per qué la llevaren?

Esta és la gran pregunta que encara no podem respondre.

S’han plantejat diverses possibilitats. Una seria un motiu polític: construïda en temps de la Segona República, potser les noves autoritats la consideraren vinculada a aquella etapa. Una atra apuntaria a qüestions de salubritat, si s’haguera utilisat per a llavar peix o uns atres productes del mercat. També podria haver obedït a una decisió administrativa o a una reorganisació de la plaça.

Ara per ara, són hipòtesis. Per a triar entre elles necessitem trobar l’acort, l’expedient o la notícia que explique la retirada.

Lo que sí que podem contar és cóm unes fotografies compartides en les rets han posat en marcha una investigació en periòdics, imàgens antigues i recorts de família. Una busca en la qual cada aportació ha ajudat a entendre un poc millor una plaça que creïem conéixer.

Potser encara quede alguna fotografia en un calaix. O algú conserve en casa el recort d’haver sentit contar per qué se’n dugueren la font.

Si és el vostre cas, nos agradaria conéixer-lo. Sabem que la font va eixir de la plaça; ara volem saber tota l’història del seu viage.

domingo, 18 de octubre de 2026

El Capítul de la Seu, Senyor de Benimaclet

EL CAPÍTUL DE LA CATEDRAL, SENYOR DE BENIMACLET DURANT QUATRECENTS ANYS


La compra del senyoriu de Benimaclet per part del Capítul de la Catedral de Valéncia, en l'any 1409, significà el pas d'un senyoriu laic, fundat pel rei Jaume I, a dependre d'una institució religiosa. Esta vinculació se prolongà durant més de quatre segles i marcà una etapa fonamental en l'història de Benimaclet.

Per a entendre els motius d'esta compra, cal repassar alguns fets. En abril de 1409, el bisbe de Valéncia, Huc de Lupia i Bagés, instituïa una obra pia benèfica destinada a l'Almoina d'En Conesa, a través de la qual se comprometia a assegurar el manteniment de sis pobres. Per a tal finalitat, dotava la institució en 18.000 sous, que s'havien d'invertir en bens de realenc, llocs i atres propietats capaces de generar unes rendes anuals de 45 lliures, necessàries per a complir esta missió. A més, el bisbe se reservava una pensió mentres vixquera.

L'Almoina d'En Conesa era una institució benèfica dependent de l'Església, encarregada de distribuir aliments entre els pobres. Les parròquies de la ciutat posseïen les seues pròpies almoines, encara que la més important de Valéncia fon la fundada en 1303 pel bisbe fra Ramon Despont, de l'Orde de Predicadors. Esta institució fon coneguda com l'Almoina d'En Conesa, per haver segut Mateu Conesa el seu primer capellà.

L'edifici de l'Almoina tingué diverses funcions a lo llarc de la seua història. A més de la seua activitat benèfica, serví per a impartir classes de gramàtica i teologia i, posteriorment, per a donar asil a persones acollides per l'Església després d'haver comés algun delicte. En l'actualitat, el solar que ocupava conserva baix terra les ruïnes de la Valéncia romana.

Per a afrontar la compra del senyoriu de Benimaclet, el Capítul necessità reunir una quantitat considerable de recursos. El preu de la transacció ascendí a 80.515 sous. Finalment, el 29 de juny de 1409, el Capítul prengué possessió de Benimaclet en un acte públic.

Com era habitual en esta classe de transmissions de domini, acudiren a Benimaclet Jaume Serra, el senyor que deixava el càrrec, i Roderic d'Heredia i Bernat de Carsí, procuradors generals nomenats a l'efecte pel Capítul de la Catedral.

En representació del poble de Benimaclet participaren quaranta prohòmens, entre els quals es trobaven Joan Garcia, justícia; Ferrer Rovira i Berenguer Sancho, jurats; i Joan Llorenç, mustassaf. També hi estaven presents Maimó Gil, Bernat Espigol, Garcia Calandrí, Joan Ferrer, Domènech Garcia, Garcia Perez, Ramon Soler, Bernat Vila, Miquel Lorenç, Joan Garcia, Berenguer Perez, Pere Sanchis, Joan Piquer, Garcia Vicent i Alfons Marti, entre uns atres.

L'acte començà en la declaració de Jaume Serra, que reconegué formalment la venda davant dels seus vassalls. A continuació, se'ls comunicà l'import de les rendes que haurien de satisfer als nous senyors. Estes ascendien a 1.921 sous i deu cafissos de gra destinats a l'Almoina d'En Conesa, l’institució benèfica, i a 1.002 sous per al Capítul de la Sèu pròpiament dit.

Els nous senyors juraren respectar i complir les obligacions que els corresponien d'acort en els Furs del Regne de Valéncia. Per a simbolisar el canvi de titularitat, destituïren tots els càrrecs del lloc de Benimaclet, que foren nomenats de nou en aquell mateix acte.

Finalment, se dugué a terme un ritual que simbolisava la transmissió efectiva del senyoriu. Jaume Serra introduí personalment els nous titulars en la casa o torre senyorial, donant aixina per finalisada la presa de possessió. De tot el procediment s'estengueren les corresponents escriture públiques per a les parts implicades.

L'endemà es realisà un inventari de totes les propietats incloses en la venda, en el qual se detallaven i diferenciaven les assignades a cada u dels beneficiaris de la transacció. En aquell moment, Benimaclet estava format per 62 cases i 66 enfiteutes.

Els enfiteutes eren habitants que posseïen el domini útil d'un immoble per cessió perpètua o durant un llarc periodo de temps, a canvi del pagament d'un cànon anual al titular del domini directe. Este sistema de tinença de la terra i de les propietats constituïa una part essencial de l'organisació econòmica i social del Benimaclet d'aquella época.

La compra de 1409 inicià, per tant, una llarga etapa en la qual el Capítul de la Catedral de Valéncia exercí el domini senyorial sobre Benimaclet. Una vinculació que es prolongà durant més de quatre segles i que forma part de la història del nostre poble, fins a les transformacions jurídiques del segle XIX, quan l'abolició dels senyorius i els processos desamortisadors posaren fi a l'antic orde senyorial.

viernes, 9 de octubre de 2026

¡¡¡Feliç 9 d'Octubre!!!

¡¡ FELIÇ DIA DE VALÉNCIA A TOTS !!

El 9 d'octubre o día de Sant Donís és el Dia nacional de la Comunitat Valenciana i en ell es commemora l'entrada a la ciutat de Valéncia del rei Jaume I en 1238.

Encara que la conquista i formació del Regne de Valéncia no es varen culminar fins a 1304-1305 en la Sentència Arbitral de Torrellas i el Tractat d'Elig, i el territori actual no es va unificar fins a 1851 en l'incorporació de Requena i Utiel, pero el 9 d'octubre es va triar com la data més representativa, per ser Valéncia la capital del Regne de Valéncia.

La ciutat de Valéncia escomençà a celebrar l'entrada de Jaume I en l'any 1338, any en que el Consell General decidí que es festejara l'efemèrides solemnement, en una processó general i fent donació d'almoines als pobres i religiosos de les obres mendicants.

Posteriorment en el sigle XV, la festa adquirí un caràcter més alegre i des dels principals edificis de la ciutat es cremava pólvora i es feen esclatar piuletes i trons.

Els parlamentaris valencians varen plasmar l'acort per a celebrar esta festa en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982.

El "9 d'octubre" se celebra institucionalment per part del Govern Valencià, del president de la Generalitat Valenciana i d'entitats valencianistes com Lo Rat Penat, en recepcions i atres actes com la Processó Cívica de la Real Senyera en la que hui en dia a les dotze del matí del 9 d'Octubre, la Senyera baixa recta, sense inclinar-se, pel balcó de l'Ajuntament de Valéncia, mentres que se disparen 21 salves, com mana el ceremonial. Des d'ací es dirigix la comitiva fins a la Seu a on es realisa un Te Deum d'acció de gràcies (l'actual govern municipal ha decidit no passar per la Catedral, per lo que el Te Deum se realisa abans en presència de la Senyera de Lo Rat Penat) i d'ahí al Parterre on està l'estatua del Rei Jaume I i des d'allí torna fins a l'Ajuntament de Valéncia.

Previ a la Processó Cívica, Lo Rat Penat, realisa una ofrena floral a l'estàtua de Francesc de Vinatea, en la plaça de l'Ajuntament de Valéncia.

També es celebra la tradicional mocadorà, que resulta ser un equivalent valencià del dia dels enamorats, festivitat que és també coneguda per Sant Donís, (Bisbe de París) per coincidir el 9 d'octubre en la celebració d'este sant.

La Mocadorà consistix en la costum de que el jóvens obsequiaren a les seues nóvies en un present que consistia en un mocador gran de seda o d'un atre teixit que, nugat per les seues quatre puntes, anava ple de fruites i figuretes de massapà. Els més rics els nugaven en una joya.

En la ciutat de Valéncia, com a acte festiu, des de l'any 2003, es celebra, per la vesprada, una entrada de Moros i Cristians, en representació de totes les Comparses inscrites en la Ciutat, recorrent la Glorieta, carrer de la Pau, carrer Sant Vicent Màrtir i Plaça de l'Ajuntament, omplint la Ciutat, durant unes 5 hores, de música i colorit.

A continuació reproduïm el Cant a la Senyera del mestre de Benimaclet, Carles Salvador:

Cant a la Senyera

Senyera!
Símbol viril de la terra,
ala amorosa en la pau,
flama vibrant en la guerra,
clam, bes i llau.

Groc d'espiga i roig de sang,
devallant del blau del cel,
fins a tu no arriba el fang,
sols arriba el sant anhel.
Senyera!
Crit i clamor
de l'amor
verdadera.

Flamejant t'he vist al vent
i te porte dins del cor;
moure fas mon sentiment,
puix que ets feta amb sang i amb or.

Senyera, símbol viril de Valéncia,
llum de la pàtria en la pau,
flama de nostra consciéncia,
clam, bes i llau.


Carles Salvador 1920





Animem als benimacleters a celebrar el dia de Valéncia i a penjar una Senyera en el seu balcó

miércoles, 7 de octubre de 2026

La mocadorà, el dia dels enamorats valencians

 LA MOCADORÀ, EL DIA DELS ENAMORATS VALENCIANS


La Mocadorà o Dia de Sant Donís és una festa tradicional valenciana celebrada cada
9 d'Octubre que commemora que en la conquista de Jaume I de la Ciutat de Valéncia, les dones valencianes oferiren fruites i verdures en agraïment. Hui dia els enamorats regalen a les seues novies o esposes un mocador en fruites de massapà.
En motiu de l'entrada del Rei Jaume I i la seua esposa la Reina Violant, el 9 d'Octubre de 1238, els valencians els varen oferir com a ofrena i vassallage, les fruites i verdures de la feraç horta valenciana.
En el transcórrer dels anys i per a festejar esta data, els Mestres Confiters varen crear en massapà una imitació, tant de les fruites i verdures com de les piuletes i tronadors que es cremaven en esta celebració, que presenten embolicada en el mocador tradicional. Esta mocadorà cada valencià li l'oferix a la seua esposa o novia com a reina del seu cor, per lo qual esta festivitat és equiparable a la festa de "Sant Valentí" o Dia dels Enamorats que es celebra en el restant d'Espanya.
Aixina varen nàixer estos postres ya fa més de cinquanta anys, que es denominen "Mocaorà de Sant Donis" perque el dia 9 d'octubre es celebra la festivitat d'este Sant, patró del Gremi dels Mestres Confiters.
¿Qué representen la piuleta i el tronador? ¿Quin és el seu orige i simbologia?
Els experts no es posen d'acort i hi ha versions per a tots els gusts lo que fa l'assunt més misteriós i excitant. Segons unes fonts, la piuleta i el tronador representen dos distints dissenys dels artefactes pirotècnics tan apreciats en terres valencianes. La reconquista de Valéncia pel Rei Jaime I se celebrava cada 9 d'octubre en el llançament de gran cantitat de traques i eixides que inundaven la ciutat de soroll i de l'olor acre de la pólvora.
Despuix de la Guerra de la Successió, el rei Borbón Felipe V, guanyador de la lluita va prohibir tals manifestacions de goig. La ràbia i el descontent popular varen ser mayúsculs, només fa falta imaginar l'embroll que s'organisaria hui dia si a un alcalde o president se li ocorreguera abolir la Falles per decret llei. No va haver més remei que claudicar davant el poder i la força del vencedor, pero l'ingeni popular va trobar una forma de burlar l'odiosa prohibició. Varen ser els reposters valencians els artífexs d'una protesta deliciosa i eloqüent al mateix temps: modelar els dolços típics d'eixes dates, els suculents massapans, en forma d'eixides i petarts: la piuleta i el tronador.

Elaboració: En massapà, fet en parts iguals d'armela i sucre i rebaixat en ous, es formen unes barres farcides de rovell, que estirarem i doblarem per a donar-los la forma de piuleta: en una atra porció igual es fa el tronador. Es couen i despuix es decoren en sucre glass.

Les frutetes s'elaboren manualment, en massapà de distints colors, segons la fruita que es vol imitar. La mocadorada consistix en preparar un tronador, una piuleta i diverses fruitetes de massapà. Despuix s'embolica tot en un paper i posteriorment en un mocador.

Poden comprar la mocaorà en qualsevol forn del nostre poble de Benimaclet. Ilustrem esta entrada fotografies de la mocadorà especial del Forn de Cuenca de Benimaclet de l'any 2023 que s'ha inspirat en la menció a Benimaclet en el Llibre del Repartiment.
Poble de Benimaclet