«Valéncia, resucita»: Alexandrina Fornas, una nova veu de la poesia valenciana
Alexandrina Fornas
Buil ha segut guardonada en els VI Jocs Florals de Benimaclet en la Flor
Natural pel seu poema «Ho saps». En esta entrevista parla de la seua passió per
la Llengua Valenciana, la poesia i la cultura pròpia. També repassa la seua
vinculació en Benimaclet i la figura de son yayo, el poeta i periodiste Eduart
Buil. Alexandrina reivindica la necessitat de recuperar i donar a conéixer
l’obra dels nostres autors valencians. Una conversació marcada per l’amor a
Valéncia i per la voluntat de mantindre viva la seua llengua, cultura i
identitat.
Poble de Benimaclet
(PB): Alexandrina, ¿qué ha significat per a vosté rebre la Flor Natural dels VI
Jocs Florals de Benimaclet?
Alexandrina Fornas
Buil (AF): Ha segut un gran plaer ¡cóm no! Significa molt per a mi. Supon un
incentiu més per a continuar interessant-me per la defensa del valencianisme. Ademés, el
reconeiximent procedix de Benimaclet, un gran poble que encara preserva
l’encant de sigles anteriors; que cultiva, fervorós, les seues tradicions i al
que estic vinculada familiarment.
PB: ¿Qué recorda del
moment en qué li comunicaren que havia guanyat el premi per «Ho saps»?
AF: No m’ho creïa.
Perque la persona que me ho comunicà, Pau Giner, President de l’Associació
Cultural Poble de Benimaclet, conta en la meua plena confiança que si no,
haguera pensat que es tractava d’una broma.
PB: Els Jocs Florals
de Benimaclet tenen una història que es remonta a 1931 i que ara s’ha
recuperat. ¿Qué significa per a vosté formar part d’esta nova etapa d’una
tradició tan vinculada al poble?
AF: Estic molt agraïda
i m’enchisa formar part, en una chicoteta mida, de l’història de Benimaclet.
PB: ¿Quina relació té
en Benimaclet i qué representa este poble per a vosté?
AF: Benimaclet és el
poble dels meus yayos, pares, tios i cosins germans; és el poble a on quan era
chicoteta anava a jugar pels seus carrers i places; en el carrer del Rector
Zaragozà, a on va nàixer i viure la meua yaya Ampar (mare de ma mare) fins que
es va casar en el meu yayo Eduart Buil; despuix, en eixe mateix domicili vixqué
una germana seua, ma tia Soletat, el seu fill Ramón Sanchis i les meues cosines
(en les que yo jugava) Sara, Lucía, César. També vivia en
Benimaclet tota la família paterna, els Fornas: en el carrer Barón de Sant
Petrillo, els meus yayos Ampar i Daniel; en el carrer Germans Villalonga i Pare
Alegre, fills i cosins.
I yo, ara també soc
benimacletera, ya que m’he comprat un pis en el carrer Cuenca Tramoyeres, en
l’emblemàtica finca de “la Colmena”.
He passat moltes bones
vesprades jugant a “la goma” i al “escondite” en Benimaclet. I he tastat les
primeres llepolies de ma vida del quiosc de Barón de San Petrillo. Recorde el forn a on
ma mare portava a còure l’arròs passejat, les coques cristines i de panses i
anous. Recorde els concerts
de bandes en el Centre Instructiu Musical del poble, a on me portava el meu
yayo alguna vegada. I recorde la cavalcata
de La Murta, a on vaig participar damunt d’una preciosa carrossa. He de tindre
alguna foto per algun lloc...
PB: En la cerimònia
llegí davant del públic el poema «Ho saps». ¿Qué va sentir en compartir-lo en
un moment tan especial?
AF: No soc conscient
de cóm ho vaig fer. Estava molt nerviosa. Havia ensajat en ma casa, pero allí,
davant de tanta bona gent valencianista, la millor gent del món, tremolí. Crec
que el vaig llegir sancer... Espere que s’entenguera be...
PB: ¿Esperava que el
poema tinguera esta acollida i acabara rebent la Flor Natural?
AF: ¡No, no, per a
res! Va ser una absoluta sorpresa. Yo estic començant a escriure. Estic
deprenent, en estos moments, la nostra Llengua, en Lo Rat Penat, Entitat a on
pertanyia mon yayo i a on yo vullc perfeccionar el meu valencià. Yo veig el poema molt senzill,
encara que està ple de passió i de sentiment i que ha eixit del meu cor, de
forma completament sincera.
PB: ¿Qué li pareix la
faena que fan els Clavaris cada any mantenint les Festes Patronals de
Benimaclet?
AF: Me pareix una
faena encomiable, costosa i que requerix molt d’esforç, temps i dedicació. Per
una atra banda, i molt important, pense que és necessari treballar (i esta és
una forma de fer-ho) per la defensa i la divulgació de la Llengua Valenciana.
Tot lo que es faça per la cultura en Benimaclet, en atres pobles o en la resta
de la Comunitat Valenciana, és crucial per alvançar en el proyecte
valencianiste.
PB: ¿I que se facen
actes culturals com els Jocs Florals, el certamen de Pintura... durant les
Festes?
AF: Me ratifique. Està
tot molt be, sempre que siga en Llengua Valenciana.
 |
| Pau Giner, Alexandrina Fornas i Pepe Genovés |
Sobre «Ho saps»
PB: «Ho saps» és un
poema molt carregat de sentiment per Valéncia i per la Llengua Valenciana. ¿Cóm
va nàixer la primera idea del poema?
AF: Yo soc molt
patriota. Sempre he plorat sentint el nostre Himne i sempre m’ha fet mal el cor
quan he sentit parlar negativament de la meua Terra o d’Espanya.
Eixe sentiment
patriòtic, naixqué en casa de mos pares (a on vivien mos yayos quan tornaren
d’un exili de trenta anys) i fon aumentant i fent-se més intens segons he anat
veent les agressions que patix la nostra identitat i la nostra cultura.
Ara, estudiant-la,
parlant en els companyons i llegint tot lo que cau en les meues mans, soc més
conscient -si cal- de la polèmica oberta sobre l’identitat valenciana i sobre
el perill de perdre-la; això és lo que me dona l’ànim d’escriure en
Llengua Valenciana tot lo que puga, inclús poemes, coneixent les dificultats i
complexitats que entranya (no és fàcil).
La primera part d’este
poema la vaig escriure en novembre de 2025. En acabant, vaig completar-lo per a
poder presentar-ho als Jocs Florals de Benimaclet.
PB: El poema parla de
l’amor a la terra, de la llengua, de la Senyera i de l’identitat valenciana.
¿Quin d’estos elements va aparéixer primer quan començava a escriure’l?
AF: Puix tot forma
part de la nostra idiosincràsia, tot és important… potser que pensí primer en
l’amor a la terra i a la nostra pròpia identitat.
PB: El poema passa
d’un sentiment molt íntim a una crida als valencians: «Valéncia ¡Resucita!».
¿Buscava provocar una reacció en qui el llegira?
AF: Sí, per supost.
Que els valencians siguen capaços de vore el problema que existix i que
reaccionen. Que vegen que és una realitat, que estan suplantant-nos,
anulant-nos, llevant-nos del mapa totalment, absorbint-nos per a formar part
d’un poble que no fórem, no som, ni serem mai.
PB: ¿Qué significa per
a vosté escriure poesia en Llengua Valenciana?
AF: Escriure poesia és
una forma d’expressar pensaments, ires o forces que ixen de dins, en
musicalitat, ritme, lírica. Si ademés,
la poesia s’escriu en Llengua Valenciana, en lo bonica, rica, dolça i suau que
és, el resultat me pareix sublim, magnífic.
Me falta molt per a
posicionar-me al costat d’atres poetes valencians actuals i excepcionals, als
que admire.
PB: ¿Pensa que la
poesia pot contribuir a conservar i transmetre la llengua i la cultura
valencianes?
AF: Sí, crec que per
mig de la poesia, del teatre, de la novela, dels artículs periodístics, dels
llibrets de falla, dels cartells exposts en les falles, d’exposicions
infantils, de conferències, etc... tots són mijos adequats. Pero sí, crec que
és la poesia el màxim exponent per a transmetre -i conservar- tant la llengua i
els térmens més cults, com les sublims manifestacions del sentiments i de les
emocions personals cap a la Terra i la Cultura valencianes.
 |
| Guanyadors dels VI Jocs Florals de Benimaclet, la Regina i la Cort d'Amor |
Els teus inicis en la
poesia
PB: ¿Quan va començar
a escriure poesia?
AF: De jove, quan el
romanticisme va clavar-se en mi. En castellà, clar.
PB: ¿Recorda quin va ser
el primer poema que va escriure o el primer que va considerar realment
important?
AF: Clar que sí. Se
titulava “Circunsferéncias”. Algun dia el traduiré a la nostra Llengua…
PB: ¿Hi ha hagut
alguna persona que l’haja animat especialment a escriure?
AF: Ma mare escoltava
i aprovava tot lo que yo escrivia que, vist ara, ho considere molt bàsic i
roïn.
Pero sobre tot, ha
segut tindre la possessió de l’obra del meu yayo, Eduart Buil, en casa. I, a
rant d’això, vore que ell no escrigué en Llengua Valenciana genuïna per no se
quines circumstàncies, polítiques o no; i té poemes, noveles i artículs escrits
en castellà. I crec que li agradaria vore tot traduït a la nostra Llengua, a la
que amava apassionadament. Eixe és el meu propòsit.
PB: ¿Quins autors o poetes
valencians l’han influïda més?
AF: He escomençat a
llegir a Voro López, Oscar Rueda, Antoni Atienza, Vicent Ramón Calatayud,
Manuel Casaña, Leopolt Peñarroja, Joan Ignaci Culla, Juli Moreno, Anfós Ramón,
Ampar Cabrera, … i poc més, perque tots els llibres que tinc de la biblioteca
del meu yayo, i que yo he heretat, d’autors colegues i amics seus, varen
escriure com ell.
PB: ¿Qué significa per
a vosté la poesia: una forma d’expressar sentiments, una manera de contar
històries, una ferramenta per a reivindicar o un poc de tot?
AF: Com dia Eduart
Buil en la seua autobiografia: “la poesia està en nosatres, dins de nosatres i
és llum que es proyecta cap a l’exterior i ho vivifica tot”. La poesia servix
per a tot i és maravellosa quan se recita espayet i en sentiment.
PB: Quan escriu,
¿partix més d’una emoció, d’una image, d’una paraula o d’una idea?
AF: Sobre tot d’una
emoció i, ademés, fluïx ràpida. Tinc que apuntar-ho per a que no se m’oblide
eixa frase, encara que siga una. A vegades és una estrofa. Unes atres voltes és
d’una idea, un acontenyiment o un succés que m’afecta personalment.
 |
| Eduart Buil i Ampar Bueso, yayos d'Alexandrina. |
Eduart Buil, son yayo
PB: És neta d’Eduart
Buil, poeta i periodiste de Benimaclet. ¿Qué recorda d’ell com a yayo, més allà
de la seua faceta d’escritor?
AF: Moltíssimes coses:
abans d’anar al periòdic, a la “Hoja del Lunes”, nos portava al colege en el
seu coche, al “Primer Marqués del Turia”, darrere de l’Archiu del Regne de
Valéncia.
Me portava d’excursió
a les Torres de Serrans, a vore a la Mare de Deu dels Desamparats o a sentir
concerts al Centre Musical de Benimaclet.
El recorde tallant els
artículs de periòdic escrits per ell i publicats, i enquadernant-los en
mirament i escrupulositat en el seu despaig. Encara tinc yo i, funciona
perfectament, la llàntia que li allumenava.
El recorde menjant
fraules, en estiu, tota la família entorn a la taula, en el jardí del chalet
dels periodistes (a on vivíem) junt als Jardins de Vivers.
Fent la sesta en el
divan del menjador. I poc més… Va faltar quan yo tenia 10 anys.
PB: Eduart Buil va
haver de viure l’exili en acabant de la Guerra Civil. ¿Qué li han contat en la
família sobre aquella etapa de la seua vida?
AF: Ell va deixar per
als seus fills i nets, per escrit, una autobiografia. Es tracta d’un relat
extens, molt sincer, sense artificis, en el que detalla cóm va ser eixe periodo
terrible que va patir, en el que va estar separat de la seua amada Terra, de la
seua trayectòria intelectual i de la seua família. Ho sé tot.
En vida de ma mare, yo
li preguntava, pero ella no volia parlar. S’emocionava i no podia contar-me
res. Està tot escrit. És moltíssim (i dur) lo que hi ha per a contar. Pot ser
que alguna vegada ho faça, que prepare alguna charradeta interessant sobre el
tema.
PB: En 2023 va
participar en l’homenage que se li va fer en Benimaclet. ¿Qué va significar per
a vosté aquell acte en memòria de son yayo?
AF: Va ser molt
emocionant, perque Eduart Buil és un autor que triumfà en la seua época,
s’estrenaven obres seues en els principals teatres de la ciutat i obtenia
premis i reconeiximents en la societat intelectual del XIX-XX. Creïa que
s’havia oblidat per a sempre i que anava a ser impossible recuperar la seua
memòria.
Est acte va ser el
punt d’eixida per a que yo m’apuntara a Lo Rat Penat i m’haja brollat el
sentiment valencianiste que tenia ocult.
 |
| Homenage a Eduart Buil. Benimaclet 2023. |
PB: ¿Com ha influït la
figura d’Eduart Buil en la seua relació en la poesia i en la cultura
valenciana?
AF: Puix, evidentment,
molt. Soc l’única de la família que treballa per a que no s’oblide la seua
figura, la que voldria vore re-estrenat el seu teatre i recitades les seues
poesies. M’interessa que es traduïxca la seua obra a les Normes d’El Puig i
s’exalce en els àmbits culturals de Valéncia. Constituïx una chicoteta, pero
rica, aportació a la nostra cultura. Ell s’ho mereix i,
sobre tot, s’ho mereix Valéncia i els valencians.
PB: Ara que ha rebut
la Flor Natural dels Jocs Florals de Benimaclet, noranta anys més tart de
l’inici d’aquella tradició, ¿sent que d’alguna manera hi ha un lligam entre la
trayectòria poètica de son yayo i la seua?
AF: Per supost. Per
això, me vaig emocionar en l’escenari del Centre Instructiu Musical de
Benimaclet. Estava en el mateix lloc a on el meu yayo recitava poemes i era
mantenedor d’actes culturals fea cent anys.
Pero és que, ademés,
era el lloc a on va conéixer a Ampar Bueso, la filla de Salvador Bueso Lloris,
President del Musical, la que més tart va ser la seua dòna i eterna musa,
interpretant (ell) al “Pansit” personage còmic de la comèdia “Tres roses en un
pomell”, de don Francisco Palanca.
PB: ¿Creu que Eduart
Buil hauria sentit una emoció especial al vore-la rebre este reconeiximent en
Benimaclet?
AF: Crec que m’estava
veent, que m’estava sentint i vaig escriure un poema al sendemà que diu:
“Yayo… ¿me veus?
Des d’a on estàs, ¿me sents?
Escric alguns versos, breus,
i necessite que me’ls corriggues,
que em parles, que em digues,
cóm escrius allò en que creus”
Llengua Valenciana i
futur
PB: En «Ho saps»
afirma que «s’ha de parlar en Llengua Valenciana», «hi ha que escriure-la» i
«defendre-la». ¿Qué significa per a vosté esta responsabilitat?
AF: És obligat per a
tots els valencians; absolutament per a tots si no volem que la nostra identitat
desaparega. Per a mi, de moment, estic fent lo que puc, estudiant, llegint i
escrivint en la nostra Llengua. Me falta molt per fer-la meua de manera
relaixada i tinc molta pressa. Hi ha molt de treball per a fer i no tinc temps.
PB: ¿Creu que els jóvens
valencians coneixen prou la seua llengua i la seua tradició cultural?
AF: Els jóvens
valencians de les capitals o que sos pares són de fòra de Valéncia, no coneixen
la Llengua Valenciana genuïna; els que han naixcut en pobles, sentint als seus
familiars, poden conéixer-la en quant a la parla i algunes expressions
concretes, maravelloses, que resistixen al temps; Pero els estudiants estan més
preocupats per superar els exàmens de la Junta Qualificadora de la Generalitat
Valenciana, pels punts que això els dona per a fer oposicions i optar a càrrecs
superiors.
Si que saben de la
festa de les Falles i de determinades tradicions, que seguixen en entusiasme,
pero no entren a valorar el tema llingüístic; miren, igual que fan els seus
majors, cap a un atre lloc i deixen que els furten la seua identitat.
Ademés, no saben que
existixen entitats culturals i persones que impartixen classes i defenen lo que
ells no fan.
PB: ¿Qué els diria als
jóvens que volen començar a escriure o parlar en valencià pero encara no
s’atrevixen?
AF: Que no s’ho
pensen, que s’apunten a tot, que a on vagen estaran com “en família”, que no hi
ha temps a perdre, que no està tot perdut, que hi ha que creure, que lluitar,
que treballar en ganes i en perseverància i, com dia, Nicolau Primitiu:
“Treballar, Persistir,
Esperar”.
PB: ¿Quin paper pensa
que han de tindre la poesia, els Jocs Florals i les entitats culturals en el
futur de la cultura valenciana?
AF: Un paper de primer
orde, de màxima categoria, pero s’ha d’ampliar l’objectiu, aplegar a més gent,
sobre tot, als chiquets, als jóvens, a través de la música, el teatre, els
jocs, les aplicacions informàtiques, els “influencers”, l'inteligència
artificial.
PB: Una volta ha
conseguit esta Flor Natural, ¿té nous proyectes poètics o alguna nova obra
entre mans?
AF: El meu major
proyecte és deprendre be la Llengua Valenciana. En acabant, voldria treballar,
en l’ajuda de Lo Rat Penat, en la traducció de l’obra del meu yayo, la seua
posterior publicació i divulgació. Mentrimentres, potser que yo vaja escrivint
alguna coseta...
Per a acabar
PB: Si haguera de
resumir en una sola frase qué significa per a vosté Valéncia, ¿qué diria?
AF: Una frase un poc
llarga: Valéncia és L’ESSÈNCIA, la raó per la que deprenc la Llengua pròpia, la
raó per a dur a terme, finalment, l’objectiu que m’he marcat, la divulgació de
texts d’Eduart Buil, texts que parlen d’amor, d’arrels, de bellees, de
naturalea, de flors, de dònes, de festa, de la Verge dels Desamparats...
PB: I si haguera de
ser un poema, ¿quina paraula triaria per a definir el seu amor per la terra
valenciana?
AF: COR
PB: Finalment, en
haver escrit «Ho saps», ¿qué espera que senta una persona quan acaba de
llegir-lo?
AF: Que senta ràbia,
enuig, vergonya, per lo que està passant i molt d’amor per Valéncia. Que s’alce
i s’implique, s’involucre, s’apunte a tot i treballe per la recuperació de la
seua Llengua i Cultura.
Com dia Constantí
Llombart:
“Tot s’ho mereix
Valéncia. Per a Valéncia, tot”.
 |
| VI Jocs Florals de Benimaclet, Alexandrina llegint la Flor Natural. |
.png)
