Entrevista a Alexandrina Fornas, guanyadora de la Flor Natural 2026

«Valéncia, resucita»: Alexandrina Fornas, una nova veu de la poesia valenciana

Alexandrina Fornas Buil ha segut guardonada en els VI Jocs Florals de Benimaclet en la Flor Natural pel seu poema «Ho saps». En esta entrevista parla de la seua passió per la Llengua Valenciana, la poesia i la cultura pròpia. També repassa la seua vinculació en Benimaclet i la figura de son yayo, el poeta i periodiste Eduart Buil. Alexandrina reivindica la necessitat de recuperar i donar a conéixer l’obra dels nostres autors valencians. Una conversació marcada per l’amor a Valéncia i per la voluntat de mantindre viva la seua llengua, cultura i identitat.

Poble de Benimaclet (PB): Alexandrina, ¿qué ha significat per a vosté rebre la Flor Natural dels VI Jocs Florals de Benimaclet?

Alexandrina Fornas Buil (AF): Ha segut un gran plaer ¡cóm no! Significa molt per a mi. Supon un incentiu més per a continuar interessant-me per la defensa del valencianisme. Ademés, el reconeiximent procedix de Benimaclet, un gran poble que encara preserva l’encant de sigles anteriors; que cultiva, fervorós, les seues tradicions i al que estic vinculada familiarment.

PB: ¿Qué recorda del moment en qué li comunicaren que havia guanyat el premi per «Ho saps»?

AF: No m’ho creïa. Perque la persona que me ho comunicà, Pau Giner, President de l’Associació Cultural Poble de Benimaclet, conta en la meua plena confiança que si no, haguera pensat que es tractava d’una broma.

PB: Els Jocs Florals de Benimaclet tenen una història que es remonta a 1931 i que ara s’ha recuperat. ¿Qué significa per a vosté formar part d’esta nova etapa d’una tradició tan vinculada al poble?

AF: Estic molt agraïda i m’enchisa formar part, en una chicoteta mida, de l’història de Benimaclet.

PB: ¿Quina relació té en Benimaclet i qué representa este poble per a vosté?

AF: Benimaclet és el poble dels meus yayos, pares, tios i cosins germans; és el poble a on quan era chicoteta anava a jugar pels seus carrers i places; en el carrer del Rector Zaragozà, a on va nàixer i viure la meua yaya Ampar (mare de ma mare) fins que es va casar en el meu yayo Eduart Buil; despuix, en eixe mateix domicili vixqué una germana seua, ma tia Soletat, el seu fill Ramón Sanchis i les meues cosines (en les que yo jugava) Sara, Lucía, César. També vivia en Benimaclet tota la família paterna, els Fornas: en el carrer Barón de Sant Petrillo, els meus yayos Ampar i Daniel; en el carrer Germans Villalonga i Pare Alegre, fills i cosins.

I yo, ara també soc benimacletera, ya que m’he comprat un pis en el carrer Cuenca Tramoyeres, en l’emblemàtica finca de “la Colmena”.

He passat moltes bones vesprades jugant a “la goma” i al “escondite” en Benimaclet. I he tastat les primeres llepolies de ma vida del quiosc de Barón de San Petrillo. Recorde el forn a on ma mare portava a còure l’arròs passejat, les coques cristines i de panses i anous. Recorde els concerts de bandes en el Centre Instructiu Musical del poble, a on me portava el meu yayo alguna vegada. I recorde la cavalcata de La Murta, a on vaig participar damunt d’una preciosa carrossa. He de tindre alguna foto per algun lloc...

PB: En la cerimònia llegí davant del públic el poema «Ho saps». ¿Qué va sentir en compartir-lo en un moment tan especial?

AF: No soc conscient de cóm ho vaig fer. Estava molt nerviosa. Havia ensajat en ma casa, pero allí, davant de tanta bona gent valencianista, la millor gent del món, tremolí. Crec que el vaig llegir sancer... Espere que s’entenguera be...

PB: ¿Esperava que el poema tinguera esta acollida i acabara rebent la Flor Natural?

AF: ¡No, no, per a res! Va ser una absoluta sorpresa. Yo estic començant a escriure. Estic deprenent, en estos moments, la nostra Llengua, en Lo Rat Penat, Entitat a on pertanyia mon yayo i a on yo vullc perfeccionar el meu valencià. Yo veig el poema molt senzill, encara que està ple de passió i de sentiment i que ha eixit del meu cor, de forma completament sincera.

PB: ¿Qué li pareix la faena que fan els Clavaris cada any mantenint les Festes Patronals de Benimaclet?

AF: Me pareix una faena encomiable, costosa i que requerix molt d’esforç, temps i dedicació. Per una atra banda, i molt important, pense que és necessari treballar (i esta és una forma de fer-ho) per la defensa i la divulgació de la Llengua Valenciana. Tot lo que es faça per la cultura en Benimaclet, en atres pobles o en la resta de la Comunitat Valenciana, és crucial per alvançar en el proyecte valencianiste.

PB: ¿I que se facen actes culturals com els Jocs Florals, el certamen de Pintura... durant les Festes?

AF: Me ratifique. Està tot molt be, sempre que siga en Llengua Valenciana.

Pau Giner, Alexandrina Fornas i Pepe Genovés

Sobre «Ho saps»

PB: «Ho saps» és un poema molt carregat de sentiment per Valéncia i per la Llengua Valenciana. ¿Cóm va nàixer la primera idea del poema?

AF: Yo soc molt patriota. Sempre he plorat sentint el nostre Himne i sempre m’ha fet mal el cor quan he sentit parlar negativament de la meua Terra o d’Espanya.

Eixe sentiment patriòtic, naixqué en casa de mos pares (a on vivien mos yayos quan tornaren d’un exili de trenta anys) i fon aumentant i fent-se més intens segons he anat veent les agressions que patix la nostra identitat i la nostra cultura.

Ara, estudiant-la, parlant en els companyons i llegint tot lo que cau en les meues mans, soc més conscient -si cal- de la polèmica oberta sobre l’identitat valenciana i sobre el perill de perdre-la;  això és lo que me dona l’ànim d’escriure en Llengua Valenciana tot lo que puga, inclús poemes, coneixent les dificultats i complexitats que entranya (no és fàcil).

La primera part d’este poema la vaig escriure en novembre de 2025. En acabant, vaig completar-lo per a poder presentar-ho als Jocs Florals de Benimaclet.

PB: El poema parla de l’amor a la terra, de la llengua, de la Senyera i de l’identitat valenciana. ¿Quin d’estos elements va aparéixer primer quan començava a escriure’l? 

AF: Puix tot forma part de la nostra idiosincràsia, tot és important… potser que pensí primer en l’amor a la terra i a la nostra pròpia identitat.

PB: El poema passa d’un sentiment molt íntim a una crida als valencians: «Valéncia ¡Resucita!». ¿Buscava provocar una reacció en qui el llegira?

AF: Sí, per supost. Que els valencians siguen capaços de vore el problema que existix i que reaccionen. Que vegen que és una realitat, que estan suplantant-nos, anulant-nos, llevant-nos del mapa totalment, absorbint-nos per a formar part d’un poble que no fórem, no som, ni serem mai.

PB: ¿Qué significa per a vosté escriure poesia en Llengua Valenciana?

AF: Escriure poesia és una forma d’expressar pensaments, ires o forces que ixen de dins, en musicalitat, ritme, lírica.  Si ademés, la poesia s’escriu en Llengua Valenciana, en lo bonica, rica, dolça i suau que és, el resultat me pareix sublim, magnífic.

Me falta molt per a posicionar-me al costat d’atres poetes valencians actuals i excepcionals, als que admire.

PB: ¿Pensa que la poesia pot contribuir a conservar i transmetre la llengua i la cultura valencianes?

AF: Sí, crec que per mig de la poesia, del teatre, de la novela, dels artículs periodístics, dels llibrets de falla, dels cartells exposts en les falles, d’exposicions infantils, de conferències, etc... tots són mijos adequats. Pero sí, crec que és la poesia el màxim exponent per a transmetre -i conservar- tant la llengua i els térmens més cults, com les sublims manifestacions del sentiments i de les emocions personals cap a la Terra i la Cultura valencianes.

Guanyadors dels VI Jocs Florals de Benimaclet, la Regina i la Cort d'Amor

Els teus inicis en la poesia

PB: ¿Quan va començar a escriure poesia?

AF: De jove, quan el romanticisme va clavar-se en mi. En castellà, clar.

PB: ¿Recorda quin va ser el primer poema que va escriure o el primer que va considerar realment important?

AF: Clar que sí. Se titulava “Circunsferéncias”. Algun dia el traduiré a la nostra Llengua…

PB: ¿Hi ha hagut alguna persona que l’haja animat especialment a escriure?

AF: Ma mare escoltava i aprovava tot lo que yo escrivia que, vist ara, ho considere molt bàsic i roïn.

Pero sobre tot, ha segut tindre la possessió de l’obra del meu yayo, Eduart Buil, en casa. I, a rant d’això, vore que ell no escrigué en Llengua Valenciana genuïna per no se quines circumstàncies, polítiques o no; i té poemes, noveles i artículs escrits en castellà. I crec que li agradaria vore tot traduït a la nostra Llengua, a la que amava apassionadament. Eixe és el meu propòsit.

PB: ¿Quins autors o poetes valencians l’han influïda més?

AF: He escomençat a llegir a Voro López, Oscar Rueda, Antoni Atienza, Vicent Ramón Calatayud, Manuel Casaña, Leopolt Peñarroja, Joan Ignaci Culla, Juli Moreno, Anfós Ramón, Ampar Cabrera, … i poc més, perque tots els llibres que tinc de la biblioteca del meu yayo, i que yo he heretat, d’autors colegues i amics seus, varen escriure com ell.

PB: ¿Qué significa per a vosté la poesia: una forma d’expressar sentiments, una manera de contar històries, una ferramenta per a reivindicar o un poc de tot?

AF: Com dia Eduart Buil en la seua autobiografia: “la poesia està en nosatres, dins de nosatres i és llum que es proyecta cap a l’exterior i ho vivifica tot”. La poesia servix per a tot i és maravellosa quan se recita espayet i en sentiment.

PB: Quan escriu, ¿partix més d’una emoció, d’una image, d’una paraula o d’una idea?

AF: Sobre tot d’una emoció i, ademés, fluïx ràpida. Tinc que apuntar-ho per a que no se m’oblide eixa frase, encara que siga una. A vegades és una estrofa. Unes atres voltes és d’una idea, un acontenyiment o un succés que m’afecta personalment.

Eduart Buil i Ampar Bueso, yayos d'Alexandrina.

Eduart Buil, son yayo

PB: És neta d’Eduart Buil, poeta i periodiste de Benimaclet. ¿Qué recorda d’ell com a yayo, més allà de la seua faceta d’escritor?

AF: Moltíssimes coses: abans d’anar al periòdic, a la “Hoja del Lunes”, nos portava al colege en el seu coche, al “Primer Marqués del Turia”, darrere de l’Archiu del Regne de Valéncia.

Me portava d’excursió a les Torres de Serrans, a vore a la Mare de Deu dels Desamparats o a sentir concerts al Centre Musical de Benimaclet.

El recorde tallant els artículs de periòdic escrits per ell i publicats, i enquadernant-los en mirament i escrupulositat en el seu despaig. Encara tinc yo i, funciona perfectament, la llàntia que li allumenava.

El recorde menjant fraules, en estiu, tota la família entorn a la taula, en el jardí del chalet dels periodistes (a on vivíem) junt als Jardins de Vivers.

Fent la sesta en el divan del menjador. I poc més… Va faltar quan yo tenia 10 anys.

PB: Eduart Buil va haver de viure l’exili en acabant de la Guerra Civil. ¿Qué li han contat en la família sobre aquella etapa de la seua vida?

AF: Ell va deixar per als seus fills i nets, per escrit, una autobiografia. Es tracta d’un relat extens, molt sincer, sense artificis, en el que detalla cóm va ser eixe periodo terrible que va patir, en el que va estar separat de la seua amada Terra, de la seua trayectòria intelectual i de la seua família. Ho sé tot.

En vida de ma mare, yo li preguntava, pero ella no volia parlar. S’emocionava i no podia contar-me res. Està tot escrit. És moltíssim (i dur) lo que hi ha per a contar. Pot ser que alguna vegada ho faça, que prepare alguna charradeta interessant sobre el tema.

PB: En 2023 va participar en l’homenage que se li va fer en Benimaclet. ¿Qué va significar per a vosté aquell acte en memòria de son yayo?

AF: Va ser molt emocionant, perque Eduart Buil és un autor que triumfà en la seua época, s’estrenaven obres seues en els principals teatres de la ciutat i obtenia premis i reconeiximents en la societat intelectual del XIX-XX. Creïa que s’havia oblidat per a sempre i que anava a ser impossible recuperar la seua memòria.

Est acte va ser el punt d’eixida per a que yo m’apuntara a Lo Rat Penat i m’haja brollat el sentiment valencianiste que tenia ocult.

Homenage a Eduart Buil. Benimaclet 2023.

PB: ¿Com ha influït la figura d’Eduart Buil en la seua relació en la poesia i en la cultura valenciana?

AF: Puix, evidentment, molt. Soc l’única de la família que treballa per a que no s’oblide la seua figura, la que voldria vore re-estrenat el seu teatre i recitades les seues poesies. M’interessa que es traduïxca la seua obra a les Normes d’El Puig i s’exalce en els àmbits culturals de Valéncia. Constituïx una chicoteta, pero rica, aportació a la nostra cultura. Ell s’ho mereix i, sobre tot, s’ho mereix Valéncia i els valencians.

PB: Ara que ha rebut la Flor Natural dels Jocs Florals de Benimaclet, noranta anys més tart de l’inici d’aquella tradició, ¿sent que d’alguna manera hi ha un lligam entre la trayectòria poètica de son yayo i la seua?

AF: Per supost. Per això, me vaig emocionar en l’escenari del Centre Instructiu Musical de Benimaclet. Estava en el mateix lloc a on el meu yayo recitava poemes i era mantenedor d’actes culturals fea cent anys.

Pero és que, ademés, era el lloc a on va conéixer a Ampar Bueso, la filla de Salvador Bueso Lloris, President del Musical, la que més tart va ser la seua dòna i eterna musa, interpretant (ell) al “Pansit” personage còmic de la comèdia “Tres roses en un pomell”, de don Francisco Palanca.

PB: ¿Creu que Eduart Buil hauria sentit una emoció especial al vore-la rebre este reconeiximent en Benimaclet?

AF: Crec que m’estava veent, que m’estava sentint i vaig escriure un poema al sendemà que diu:

“Yayo… ¿me veus?

Des d’a on estàs, ¿me sents?

Escric alguns versos, breus,

i necessite que me’ls corriggues,

que em parles, que em digues,

cóm escrius allò en que creus”

Llengua Valenciana i futur

PB: En «Ho saps» afirma que «s’ha de parlar en Llengua Valenciana», «hi ha que escriure-la» i «defendre-la». ¿Qué significa per a vosté esta responsabilitat?

AF: És obligat per a tots els valencians; absolutament per a tots si no volem que la nostra identitat desaparega. Per a mi, de moment, estic fent lo que puc, estudiant, llegint i escrivint en la nostra Llengua. Me falta molt per fer-la meua de manera relaixada i tinc molta pressa. Hi ha molt de treball per a fer i no tinc temps.

PB: ¿Creu que els jóvens valencians coneixen prou la seua llengua i la seua tradició cultural?

AF: Els jóvens valencians de les capitals o que sos pares són de fòra de Valéncia, no coneixen la Llengua Valenciana genuïna; els que han naixcut en pobles, sentint als seus familiars, poden conéixer-la en quant a la parla i algunes expressions concretes, maravelloses, que resistixen al temps; Pero els estudiants estan més preocupats per superar els exàmens de la Junta Qualificadora de la Generalitat Valenciana, pels punts que això els dona per a fer oposicions i optar a càrrecs superiors.

Si que saben de la festa de les Falles i de determinades tradicions, que seguixen en entusiasme, pero no entren a valorar el tema llingüístic; miren, igual que fan els seus majors, cap a un atre lloc i deixen que els furten la seua identitat.

Ademés, no saben que existixen entitats culturals i persones que impartixen classes i defenen lo que ells no fan.

PB: ¿Qué els diria als jóvens que volen començar a escriure o parlar en valencià pero encara no s’atrevixen?

AF: Que no s’ho pensen, que s’apunten a tot, que a on vagen estaran com “en família”, que no hi ha temps a perdre, que no està tot perdut, que hi ha que creure, que lluitar, que treballar en ganes i en perseverància i, com dia, Nicolau Primitiu:

“Treballar, Persistir, Esperar”.

PB: ¿Quin paper pensa que han de tindre la poesia, els Jocs Florals i les entitats culturals en el futur de la cultura valenciana?

AF: Un paper de primer orde, de màxima categoria, pero s’ha d’ampliar l’objectiu, aplegar a més gent, sobre tot, als chiquets, als jóvens, a través de la música, el teatre, els jocs, les aplicacions informàtiques, els “influencers”, l'inteligència artificial.

PB: Una volta ha conseguit esta Flor Natural, ¿té nous proyectes poètics o alguna nova obra entre mans?

AF: El meu major proyecte és deprendre be la Llengua Valenciana. En acabant, voldria treballar, en l’ajuda de Lo Rat Penat, en la traducció de l’obra del meu yayo, la seua posterior publicació i divulgació. Mentrimentres, potser que yo vaja escrivint alguna coseta...

Per a acabar

PB: Si haguera de resumir en una sola frase qué significa per a vosté Valéncia, ¿qué diria?

AF: Una frase un poc llarga: Valéncia és L’ESSÈNCIA, la raó per la que deprenc la Llengua pròpia, la raó per a dur a terme, finalment, l’objectiu que m’he marcat, la divulgació de texts d’Eduart Buil, texts que parlen d’amor, d’arrels, de bellees, de naturalea, de flors, de dònes, de festa, de la Verge dels Desamparats...

PB: I si haguera de ser un poema, ¿quina paraula triaria per a definir el seu amor per la terra valenciana?

AF: COR

PB: Finalment, en haver escrit «Ho saps», ¿qué espera que senta una persona quan acaba de llegir-lo?

AF: Que senta ràbia, enuig, vergonya, per lo que està passant i molt d’amor per Valéncia. Que s’alce i s’implique, s’involucre, s’apunte a tot i treballe per la recuperació de la seua Llengua i Cultura.

Com dia Constantí Llombart:

“Tot s’ho mereix Valéncia. Per a Valéncia, tot”.

 

VI Jocs Florals de Benimaclet, Alexandrina llegint la Flor Natural.

La Festa de l'Abraç

LA FESTA DE L’ABRAÇ: QUAN BENIMACLET VA FER DE L’UNIÓ UNA FESTA

El 13 de març de 1932, les dos bandes de música de Benimaclet se fusionaren i donaren pas al que hui coneixem com el Centre Instructiu Musical de Benimaclet

Hi ha moments en la història d’un poble que mereixen ser recordats no només pel fet que va succeir, sinó també per la manera en que els seus protagonistes decidiren celebrar-ho.

El 13 de març de 1932 és un d’eixos dies per a Benimaclet.

Aquell dia es produí l’unió de les dos societats musicals en que se trobava dividit el moviment musical del poble: d’una banda, la coneguda popularment com “La Mano”, vinculada al Casino Instructivo y Benéfico de Benimaclet; i, de l’atra, “La Pezuña”, de la Sociedad Instructiva y Musical de Benimaclet.

Les dos bandes procedien del núcleu fundacional de 1910 i, en acabant d’anys de trayectòria separada, culminaren un procés d’acostament que acabaria reunint-les baix un mateix sostre i en una mateixa societat musical.

Naixia aixina el Centre Instructiu Musical de Benimaclet, el CIM, una institució que continua formant part de la vida cultural del nostre poble.

Una festa per a celebrar l’unió

La fusió no es llimità a un acte administratiu. Benimaclet la va convertir en una celebració popular: la Festa de l’Abraç.

El nom fea referència a l’abraç simbòlic entre els presidents i els músics de les dos societats. En acabant d’un periodo de divisió, l’abraç representava l’acostament, la reconciliació i la voluntat de caminar junts.

Per ad aquella ocasió, Manuel Belando, director de la nova banda unificada, va compondre el pasdoble 13 de marzo, que es va estrenar aquell mateix dia i que, des d’aquell moment, ha passat a formar part del repertori habitual del CIM.

La música, per tant, va ser una de les grans protagonistes d’aquell moment.

Pero també ho va ser la paraula.

Una poesia per a contar la Festa de l’Abraç

Entre els documents que nos han arribat d’aquella celebració hem trobat una poesia dedicada expressament a l’acte. Segons l’informació de que disposem, segurament va ser escrita per Josep Sanmartin.

El poema porta un títul ben significatiu: “Escrit en broma”.

I realment ho és.

La primera part recrea, en clau humorística, el programa de la festa i imagina els abraços entre diferents músics i personages de Benimaclet. Apareixen noms i malnoms que formen part de la vida popular del poble i que hui constituïxen, per sí mateixos, un testimoni de la societat benimacletina d’aquell temps.

El poeta descriu l’eixida de les dos bandes de música, l’encontre en un punt determinat i el moment en què tots, al mateix temps, se reunixen per a celebrar aquella unió.

Entre bromes, personages i abraços, el poema va reconstruint l’ambient festiu d’aquell dia.

Pero més tart arriba la part més important.

“En serio”

A continuació de l’humor, el poema canvia completament de to.

La segona part porta per títul “EN SERIO” i convertix la Festa de l’Abraç en alguna cosa més que una celebració entre músics.

El poeta parla de pau, amor, concòrdia i germanor. Demana deixar arrere els odis i els rencors i que l’abraç no siga una simple paròdia, sinó una mostra sincera de reconciliació.

I acaba convertint tot allò en un mensage dirigit al mateix poble de Benimaclet: que aquell dia servira per a demostrar que un poble podia superar les divisions i unir-se.

Les últimes paraules del poema són tota una declaració d’orgull de poble:

Perque així a lo mon sanser
demostrará este poblet
que si hiá un pòble sinser
eixe es ¡¡BENIMACLET!!

Potser és precisament això lo que fa tan especial este document. Darrere de les bromes, dels malnoms i dels personages, hi ha un mensage que continua tenint sentit casi un sigle més tart: la força que té un poble quan és capaç d’unir-se.

Una tradició que continua

Hui, el CIM de Benimaclet continua recordant cada any aquell episodi en el Concert de l’Abraç, oferit per la seua Banda Simfònica i dedicat a commemorar aquella unió de 1932.

Casi un sigle més tart, la música continua sonant i el recort d’aquell abraç continua viu.

La Festa de l’Abraç és, aixina, molt més que una efemèrides musical. És el recort d’un moment en que dos societats decidiren deixar arrere les diferències i formar una única banda, una única societat i un mateix proyecte.

I és també el testimoni escrit d’un poeta que va saber contar aquell dia primer “en broma” i “en serio”.

Perque, al remat, l’abraç que es donaren aquells músics el 13 de març de 1932 no era només un gest: era el símbol d’una unió que acabaria formant part de la història de Benimaclet.

La Festa de l’Abraç continua. I Benimaclet continua recordant-la.

La poesía

ESCRIT EN BROMA

Es el día gran señalat

pa la festa de la unió:

al pòble se ha engalanat,

tots mòstren satisfacsió.

El programa está trasat:

Dels locals corresponendents

les músiques eixirán,

y en un punt determinat

molt alegres y contents

tots a un temps se encontrarán,

y en este instant de emosió,

moment històric pa el pòble,

se formará allí un gran rògle

p'alcomensar la funsió.

Y en la música al compás

que amenisará este acte,

en orde imponent y rècte,

se donanrán fòrt abrás

per a fer la unió tan chusta

qu'el pòble sanser acata,

baix la direcsió sensata

que durá la señá Justa.

Será Emilio el de Capilla

el que abrasará primer

olvidant tota rensilla,

a Melchor el Relloncher.

Después, Tòni el Caballero,

que fentli al seu nòm honor

s'abrasará en Salvaor

Sarso, diguent: ¡Te quiero!

Y Paquito el Bombo y Chala

que aduntant el bomno y plats,

mes que se riga Cucala,

se unirán també abrasats.

Después Lliso, el gran Lliset,

el d'esta unión será pronto,

se abrasará satisfet

en José Maria el Tonto.

Después, alegre y formal,

li tocará a Chico Triste

donarse un abrás triunfal

en Valverde el Maquiniste.

Enseguida tocará a España

donarse un abrás ben fòrt

olvidant tota sisaña,

en Torregrosa el tòt.

Y hasta Mora el Charlatán

pendrá part activa huí

donantli un abrás molt gran

al músic Roig de Chapí.

Y aixina tots: l'Alchepser

en Masiano el de la Closa,

Coqun Bolea, el de Rosa,

en Paquito el Llanterner,

Palanca y el Cacahuero;

y en Pascual, el Sabater

també s'unirá abrasat

Pepet el Chocolatero.

El Penino en Boro Blat,

Pepe el Mòll en Danielet

el qu'està en la tenda vella;

Camps, en Paco Chirivella.

Blanco el Pallero en Chanet.

Y después tòca al Chiquillo

pegarlin uno al Chatet

que demòstra ser un... pillo.

Y al final, com broche d'or,

pa que estiguen tots entesos,

se abrasarán sens rencor

els dos chermans els Marquesos,

Y en aplegar a este instant,

prenent part activa tots

en abrasos llarcs y fòrts

farem la festa brillant.

EN SERIO

¡Benimaclet! Pau y amor;

tan sols asò se demana,

donau tú de bòna gana

en un abrás de chermanor.

Fòra els odis y els rencors,

que no siga una parodia:

que anide sols en los còrs

un espirit de concordia.

Que la festa d'este día

siga un churamen d'amor,

de pau y de simpatía,

que cumplirás en fervor...

Perque així a lo mon sanser

demostrará este poblet

que si hiá un pòble sinser

eixe es ¡¡BENIMACLET!!

Don Diego Calvo, defensor del valencià en el segle XVIII

DON DIEGO CALVO, DEFENSOR DEL VALENCIÀ EN EL SEGLE XVIII

U dels personages més poc coneguts de Benimaclet, va ser un gran defensor de la llengua valenciana i va regir la Parròquia de Benimaclet durant 54 anys.

Després de la victòria de Felip V en la Guerra de Successió espanyola va dictar els Decrets de Nova Planta que entre atres coses imponia la castellanisació del Regne de Valéncia: les lleis, la llengua, les institucions,... tot passava a ser com en la veïna Castella.

Va ser batejat en Sant Nicolau de Valéncia pero sos pares no eren valencians. Son pare era Josep Calvo natural d'Aliaga en el Regne d'Aragó i sa mare, Mariana Sans era de la diòcesis de Sigüenza.

Diego va estudiar en el Seminari i es va doctorar en Teologia. El seu primer i únic destí va ser Benimaclet, va arribar al poble el dumenge 6 de Febrer de 1746 en el seu nomenament baix del braç signat per l'Escrivà Real Manuel Vicent i Tortajada. La rectoria de Benimaclet li donava dret, establit per orde de Sant Joan de Ribera en 1595, a un sou de 60 lliures a l'any repartides en dos pagues, que les fea efectives el pàrroc de Sant Esteve (una per Sant Joan i atra per Nadal). Esta obligació venia donada perque els llauradors de estaven obligats a pagar les primícies dels fruts produïts en tot els terme de Benimaclet a la Parròquia de Sant Esteve.

Llibre Confraria 1746

A banda el doctor Calvo disponia d'una casa decent i capaç per a poder viure en ella. Com en arribar no se disponia d'ella, els feligresos de Benimaclet corrien en 14 lliures per a pagar-li el lloguer d'una casa en el poble (encara que el preu era de 25 lliures).

Durant la seua estància en Benimaclet se celebraren habitualment les festes en honor als Sants de la Pedra i a partir de 1793 queda constància de la celebració de festes en honor al Santíssim Crist de la Providència.

Aquell any el poble tenia quarantacinc cases i díhuit alqueries en les que vivien trescentes setanta persones de confessió catòlica.

Diego Calvo arribà a la Parròquia de Benimaclet, com hem dit, en l'any 1746, quan l'Arquebisbe Mayoral ya havia manat la castellanisació dels documents eclesials. Calvo no va fer cas i continuà fent tots els documents en valencià.

En l'any 1755, es va produir la visita de l'Arquebisbe Mayoral a Benimaclet. El Secretari de Mayoral va escriure en el llibre l'orde directa per la quan tots els escrits havien d'estar en castellà: “por quanto el idioma castellano es el que en este tiempo regularmente se usa en todos los tribunales...” A partir d'este any Calvo escriu els llibres sacramentals en castellà pero continua en tota la documentació parroquial en llengua valenciana.

Racional de Benimaclet. 1799

L'últim escrit de Calvo en els llibres parroquials apareix en el Llibre Racional o de l'Administració Parroquial i està datat en Novembre de 1799. A pesar de ser fill d'un aragonés i una castellana, el doctor Calvo va deixar la seua ferma defensa del valencià en l'archiu de la Parròquia de Benimaclet. El 5 de Giner de 1800 faltava Don Diego i el nou rector, Miguel Gazó, va desterrar per a sempre el valencià de la documentació de Benimaclet.

Tintoreria Palmer

 Casa Palmer: 83 anys en Benimaclet

Hi ha comerços que són molt més que un negoci. Formen part del paisage cotidià d’un poble, de la seua memòria i de les històries menudes que, en conjunt, expliquen cóm ha anat canviant. La tintoreria Casa Palmer és, sense dubte, u d’eixos llocs en Benimaclet.

Des de l’Associació Cultural Poble de Benimaclet volem sumar-nos al reconeiximent a José Antonio Palmer Ferrer en motiu de la jubilació i del tancament de la tintoreria, un establiment que ha estat obert durant més de huit dècades.

Una història que comença en els anys quaranta

Anunci 1949

Els orígens de Casa Palmer se remonten als anys 40, quan els yayos de l’actual propietari, José Antonio Palmer Ferrer, posaren en marcha el negoci.

El primer local estava en una casa de la Senda de la Carrasca. No és fins a 1949 quan trobem una referència que nos permet seguir el rastre del negoci: en el programa de les Falles d’eixe any ya apareix un anunci de «Viuda de Palmer». Este detall fa pensar que el yayo de José Antonio hauria faltat i que el negoci havia passat a figurar a nom de la seua viuda.

En aquell moment, la tintoreria apareix vinculada al carrer Valéncia, número 20.

Uns anys més tart, en 1956, trobem dos direccions associades al negoci: Senda de la Carrasca, 3, i Portacoeli, 26. Este últim carrer és l’actual carrer de Baró de San Petrillo, una nova referència que nos permet seguir l’evolució de la tintoreria dins del mateix entorn de Benimaclet.

Hui, Casa Palmer ha estat situada en Baró de San Petrillo, 5.

Una finestra als canvis de Benimaclet

Per a una persona que conega el Benimaclet actual, pot resultar difícil imaginar tot lo que ha canviat el barri a lo llarc d’estos 83 anys. Per això, l’història de Casa Palmer té un valor especial: el negoci ha anat passant de generació en generació mentres el seu entorn se transformava.

En torn a la tintoreria han desaparegut llocs i costums que formen part de la memòria dels veïns: el trenet i la seua desaparició, l’arribada del tramvia, el bar Mir, els recreatius del «Tio Pepe», la verduleria de Paquito, el quiosc que estava a la porta de la tintoreria, les barraques de Tramoyeres o l’antic ambulatori.

Són noms que potser ya no diuen res a qui ha arribat recentment a Benimaclet, pero que per a moltes generacions de benimacleters formen part d’un mapa sentimental de carrers, comerços i llocs de trobada.

I ahí està també Casa Palmer.

Quan tanca un comerç, desapareix una part de la vida del poble

El tancament d’un comerç històric no és simplement la baixada definitiva d’una persiana. També desapareix un punt de referència, un espai conegut per diverses generacions i una relació personal que difícilment pot substituir qualsevol gran superfície o servici impersonal.

En una tintoreria no només se deixen peces de roba. També passen persones, conversacions, salutacions i recorts. Durant dècades, José Antonio ha format part d’eixa quotidianitat.

Per això, des de l’Associació Cultural Poble de Benimaclet volem reconéixer, en primer lloc, l’esforç de tota una família que ha mantingut obert un negoci durant més de huitanta anys. I volem posar en valor també una manera d’entendre el comerç que estava íntimament lligada al poble: conéixer als veïns, reconéixer les cares, formar part de l’entorn i estar ahí dia darrere de dia.

La memòria que queda

Benimaclet continuarà canviant. Els carrers, els comerços i els edificis no són immutables.

Casa Palmer passarà a ser recorts en decembre.

Des de l’Associació Cultural Poble de Benimaclet volem agrair a José Antonio Palmer Ferrer i a la seua família tots estos anys de treball i de servici als veïns.

Tanca una tintoreria, pero queda una història: la d’una família que, des dels anys quaranta, ha format part de la vida de Benimaclet i ha vist passar per davant de la seua porta bona part de la història recent del poble.

Gràcies, Casa Palmer, per 83 anys de poble.

Anunci 1956

 

Felicitació a la Clavaria 2026

L’Associació Cultural Poble de Benimaclet felicita la Clavaria «Gent de Benimaclet 2026» per l’excelent organisació de les Festes Patronals

Les Festes Patronals de Benimaclet 2026 han arribat al seu final deixant entre nosatros el recort d’unes celebracions plenes de tradició, cultura, música, religiositat, convivència i participació.

Des de l’Associació Cultural Poble de Benimaclet volem traslladar la nostra més sincera enhorabona a la Clavaria «Gent de Benimaclet 2026» per l’excelent organisació d’unes festes que han tornat a demostrar la vitalitat del nostre poble i la força d’unes tradicions que, generació darrere de generació, formen part de la nostra identitat.

Clavaris "Gent de Benimaclet 2026"

Volem agrair molt especialment el gran treball realisat per tots els clavaris a lo llarc de l’any. Darrere de cada acte, de cada celebració i de cada detall del programa hi ha moltes hores de dedicació desinteressada, reunions, preparatius i esforç personal del que podem donar testimoni. Una faena que moltes voltes no es veu, pero que resulta imprescindible per a fer possible que Benimaclet puga continuar celebrant les seues Festes Patronals.

I és que, sense les Festes Patronals, Benimaclet perdria una part molt important de la seua identitat. La festa és molt més que un conjunt d’actes: és memòria, és tradició, és cultura, és fe, és convivència i és també una manera de mantindre viu el recort del poble que hem heretat dels nostres majors.

Un programa a l’altura de les nostres tradicions

El programa preparat enguany per la Clavaria «Gent de Benimaclet 2026» ha oferit una gran varietat d’activitats culturals, festives i religioses.

Els VI Jocs Florals, el Pregó Cultural, el VIII Certamen de Pintura Ràpida, les albaes, el teatre, la Nit de Sarsuela, el Mercat Medieval, les activitats infantils, les calderes, la Pilota Valenciana, les verbenes i les diferents celebracions religioses han conformat unes festes pensades per a tots.

El programa ha sabut combinar aixina la participació popular en la cultura i les tradicions del poble en les celebracions dedicades a la Mare de Deu d’Agost, als Sants Patrons Abdón i Senent i al Santíssim Crist de la Providència.

Les Festes Patronals començaren en els VI Jocs Florals, celebrats en el Centre Instructiu Musical de Benimaclet, en la proclamació de Sònia Escrich i Andreu com a Regina i d’Alexandrina Fornas i Buil com a guanyadora de la Flor Natural pel poema Ho saps. L’endemà, el Pregó Cultural, celebrat en la Parròquia de Nostra Senyora de l’Assunció, estigué dedicat enguany a la memòria de les campanes de Benimaclet, actualment en restauració, i comptà en diverses intervencions, la recitació del poema Les Campanes del meupoble, d’Emili Baró, i un concert de l’Orquesta del Centre Instructiu Musical. La programació cultural continuà en el VIII Certamen de Pintura Ràpida, que tingué com a guanyadors Alfredo Sales García i Milagros Sánchez Gavilán, i en l’ofrena de les Alfàbegues, la sabatina, la missa pels cofrades difunts i el Sopar de Germanor.

La tradicional Passà dels Sants de la Pedra fins a l’Ermita de Vera i el posterior retorn. A partir del 16 de setembre, els actes en honor del Santíssim Crist de la Providència combinaren religiositat i cultura en el Tríduu, les activitats infantils, les albaes, el Mercat Medieval, els jocs tradicionals, el teatre i la Nit de Sarsuela, en una programació pensada per a totes les edats.

El fi de semana gran arribà en les festes dels Sants Patrons Abdón i Senent i del Santíssim Crist de la Providència, en les tradicionals calderes, la Pilota Valenciana, les misses i processons, les mascletaes, els fòcs d’artifici, les danses, l’ofrena floral de les Falles i les revetles. Les celebracions conclogueren el dilluns 21 de setembre en la jornada dedicada als confrares difunts, en la visita al Cottolengo i la missa en sufragi dels difunts. Aixina, unes festes que han sabut unir religiositat, cultura, tradició, música i convivència han tornat a posar de manifest la vitalitat d’un Benimaclet que manté viva la seua memòria i la seua identitat.

Una festa que manté viva la memòria de Benimaclet

Les Festes Patronals de Benimaclet 2026 han oferit una combinació de religiositat, cultura, música, art, tradicions populars i convivència.

Pero, més allà del programa d’actes, les Festes Patronals són també un moment d’unió familiar i de recorts, dels Sants Patrons, de l’antiga Horta, de les processons, de les festes familiars i dels nostres majors.

Per això, des de l’Associació Cultural Poble de Benimaclet volem reconéixer públicament el treball de totes les persones que han fet possible estes festes i, molt especialment, el de la Clavaria «Gent de Benimaclet 2026».

Un llibre de festes que és també cultura i memòria

Volem fer una menció especial al llibre-programa de Festes Patronals 2026 publicat per la Clavaria «Gent de Benimaclet 2026», una publicació que va molt més allà de ser una simple guia dels actes. Les seues pàgines, en portada de l'artista local Nieves Català, reunixen estudis, testimonis, artículs, fotografies i diferents continguts dedicats a la història, la cultura i les tradicions de Benimaclet, junt en el programa complet de les celebracions.

Gràcies, clavaris

Des de l’Associació Cultural Poble de Benimaclet volem donar les gràcies a la Clavaria «Gent de Benimaclet 2026», a la Confraria dels Sants Patrons Abdón i Senent i del Santíssim Crist de la Providència, a les clavarieses de la Mare de Deu, a les falles, entitats, associacions, músics, artistes, poetes, investigadors, cofrades, voluntaris i a totes les persones que han colaborat en la celebració.

A tots ells, el nostre reconeiximent i la nostra enhorabona.

Perque mantindre les Festes Patronals és mantindre viva una part essencial de Benimaclet.

Cada processó, cada dansà, cada albà, cada poesia, cada caldera, cada concert, cada obra de teatre, cada sarsuela i cada encontre entre veïns contribuïxen a conservar la memòria d’un poble.

I perque, mentres Benimaclet continue celebrant les seues festes, continuarà també mantenint viva la seua història, la seua cultura, les seues tradicions i la seua identitat.

Enhorabona, Clavaria «Gent de Benimaclet 2026», per unes magnífiques Festes Patronals.

¡Vixca Benimaclet i vixquen les seues Festes Patronals!

 

Alqueria de Serra

 L’Alqueria de Serra: memòria viva de l’Horta de Benimaclet

Hi ha edificis que són molt més que quatre parets. Formen part de la memòria d’un poble, de la seua història i de la manera de viure de les generacions que els han habitat. L’Alqueria de Serra, en Benimaclet, és un d’eixos llocs que encara nos permeten imaginar com era la vida en l’Horta valenciana.

Una fotografia de l’any 1975 nos mostra l’alqueria en un estat de conservació molt diferent de l’actual. En aquella image encara podem vore un edifici íntegre, testimoni d’un passat agrícola que hui corre el risc de desaparéixer. Actualment, l’Alqueria de Serra presenta un estat lamentable de conservació, en diverses parts degradades i en risc de derrumbament.

Alqueria de Serra en 1975 (image millorada). Poble de Benimaclet.

Una alqueria documentada des de fa sigles

L’Alqueria de Serra és una de les construccions més antigues i representatives de l’entorn de Benimaclet. Està catalogada com a Be de Rellevància Local (BRL) i forma part del Catàlec de Bens i Espais Protegits de Naturalea Rural de l’Ajuntament de Valéncia.

El nom d’Alqueria de Serra apareix en la documentació cartogràfica antiga. Segons la documentació històrica, apareix en el plano de Duarte de 1595, arreplegat posteriorment per Francisco Antonio Cassaus. La construcció actual, pels seus elements arquitectònics, recorda a les edificacions del segle XVIII, encara que la permanència del mateix nom i emplaçament fa pensar en l’existència d’una alqueria anterior o en la reconstrucció d’un edifici més antic.

La documentació de la Lista Roja de Patrimoni en Perill de Hispania Nostra també situa l’orige de l’actual construcció en el segle XVIII i destaca la possible existència d’una alqueria anterior.

Alqueria de Serra 2023

Un espai lligat a la família Serra

La família Serra arribà a Benimaclet en el segle XVIII. La documentació del llibre L’Horta de Benimaclet. Alqueries, camins i gents arreplega la genealogia de diverses generacions de la família i explica la relació que mantingueren en l’alqueria.

En 1987 encara estava habitada per descendents de la família Serra. En el pòrtic de la casa hi havia la típica parra que proporcionava ombra als habitants de l’alqueria.

La família Serra era arrendatària, mentres que la propietat corresponia a una atra família de la noblea valenciana. L’Alqueria de Serra, junt en les cases Sales i Mos de Burro i les terres circumdants, estava vinculada a la família Gargallo de la Ciutat de Valéncia.

Una casa agrícola i també un espai per a la cria del cuc de seda

L’alqueria conserva els testimonis d’una manera de viure completament vinculada a l’agricultura i als animals.

Els pisos i sostres eren de fusta i canya, i els tabics interiors estaven formats per canyiç recobert d’algeps. En diferents espais encara es poden observar canyes, canyiços, cordes i sogues relacionats en la cria del cuc de seda.

U dels elements més singulars és la gran peça de diversos pisos de canyiç destinada a la cria del cuc de seda, aixina com l’enorme fumeral que encara es pot vore des de l’exterior.

El corral disponia d’espais coberts i també hi havia galliners. La casa contava en carro i cavall i estava vinculada a les faenes de llaurança. També hi hagué vaques, porcs i atres animals.

Els arbres antics que encara sobreviuen al voltant de l’alqueria són un atre recort d’aquell paisage agrícola.

La vida quotidiana en l’alqueria

José Serra Peris va deixar testimoni de la vida cotidiana en l’Alqueria de Serra i de les costums de les famílies que vivien en l’Horta en el llibre “L’Horta de Benimaclet. Alqueries, camins i gents”.

La casa tenia una entrada que fea funció de menjador, diverses habitacions, rebost, cuina i diferents espais destinats als animals i a les faenes agrícoles. En el pati hi havia arbres i plantes, entre elles mangraners, figueres, romer, herballuisa i esparregueres. També es criaven porcs per a la matança, i es feien llonganices, sobrassades, botifarres i pernils. En estiu es preparaven conserves de tomates i pimentons.

L'emparrat de l'Alqueria de Serra. 1975. Poble de Benimaclet

La vida transcorria al ritme de les faenes de l’Horta. Les dònes s’encarregaven de bona part de la neteja de la casa i, especialment els dissabtes, treen els matalaps de llana per a sacudir-los. Segons el seu testimoni, aquelles faenes s’acompanyaven moltes voltes en cançons. Entre les persones que destacaven en este ambient estava la tia Inés Sanchis, coneguda per les seues albaes i jotes valencianes.

Un patrimoni que se degrada

Hui, la realitat és molt diferent.

L’Alqueria de Serra presenta un estat de degradació i ruïna. La documentació de Hispania Nostra assenyala diverses grietes i desprendiments en la frontera principal i en el pati interior, aixina com el colapse parcial d’algunes construccions anexes.

La mateixa font inclou l’alqueria en la Lista Roja de patrimoni en perill i recorda la seua protecció com a Be de Rellevància Local i Espai Etnològic d’Interés Local.

Alqueria de Serra en 2019. Poble de Benimaclet

És especialment significatiu comparar esta situació en la fotografia de 1975. En aquella image podem contemplar una alqueria encara conservada, mentres que mig sigle després el deteriorament és evident.

Una responsabilitat en la conservació del patrimoni

Que una construcció estiga protegida legalment no garantisa per si mateix la seua conservació. L’Alqueria de Serra és un eixemple clar de la distància que pot existir entre la protecció sobre el paper i la realitat d’un edifici històric.

La seua desaparició no significaria únicament perdre una casa antiga. Significaria perdre una part de la memòria de Benimaclet: la memòria de les famílies que allí vixqueren, de les faenes agrícoles, de la cria del cuc de seda, dels animals, dels camins i de l’Horta que durant generacions rodejà el nostre poble.

Alqueria de Serra en 1999. Poble de Benimaclet.

Benimaclet ha canviat profundament. La Ronda Nort i l’Autopista del Mediterràneu han transformat aquell paisage i han fragmentat els camps de cultiu. Enmig d’este entorn, l’Alqueria de Serra continua en peu com un dels testimonis d’aquella Horta que encara podem reconéixer.

Que no desaparega

La fotografia de 1975 nos permet vore lo que encara era possible conservar. La realitat actual nos obliga a preguntar-nos qué volem fer en el nostre patrimoni i quina memòria volem transmetre a les generacions que vindran.

L’Alqueria de Serra és més que un edifici antic. És part de la història de Benimaclet.

Per això, recuperar-la, conservar-la i protegir-la significaria també conservar una part de la memòria del nostre poble.

Que l’Alqueria de Serra no siga demà només una fotografia.

Alqueria de Serra. 1975. Poble de Benimaclet