Quan Teodor Llorente va immortalisar Vera en «Missa d'Alba»
L'artícul que Carles Salvador va publicar en Valencia Atracción en juny de 1949 acaba evocant un nom imprescindible de les lletres valencianes: Teodor Llorente. No és una referència casual. Si algun poeta podia descriure en autenticitat la Vera era precisament ell, perque aquells parages formaven part dels seus recorts més íntims. Hem pogut trobar la publicació original de 1902 que publicà Lo Rat Penat dins de l'obra "Nou llibret de versos".
Durant la seua infància i joventut, Teodor Llorente passava llargues temporades d'estiu en l'alqueria familiar del Forn de Bola, situada en el camí de Vera, molt prop de l'ermita. Aquell paisage d'horta, séquies, camps, barraques i camins marcà profundament la seua sensibilitat. Entre aquelles terres va nàixer bona part del seu amor per la llengua valenciana, per les nostres costums i per una terra que més tart convertiria en protagonista de la seua obra poètica.
Una de les composicions que millor reflectix eixe sentiment és Missa d'Alba. Més que una simple poesia, és un retrat costumista d'una tradició que durant generacions va formar part de la vida de la partida de Vera.
Llorente descriu els llauradors i les famílies que, en les primeres hores del dumenge, abandonen les seues alqueries i recorren els camins de l'horta per a assistir a missa en l'ermita. Al voltant d'ells desperta el dia: la frescor del matí, el cant dels pardals, l'aigua de les séquies, els camps verts i una pau que convertix aquell passeig en una experiència espiritual i també profundament valenciana.
La grandea del poema és que encara hui resulta fàcil imaginar cada una d'eixes escenes. Qui visite un dumenge de matí l'Ermita de Vera podrà vore com, més d'un sigle més tart que Llorente escriguera els seus versos, la missa dominical continua celebrant-se en el mateix lloc. L'ermita continua acollint als fidels, les campanes continuen convocant a l'oració i els camins de l'horta encara conserven, en part, aquella atmosfera que tant va emocionar al poeta.
Llegir Missa d'Alba és, per tant, molt més que aproximar-se a una obra lliterària. És reviure un matí de dumenge en la Vera de finals del sigle XIX; és caminar al costat dels nostres antepassats cap a l'ermita; és contemplar els mateixos camps que inspiraren a Teodor Llorente i comprendre per qué aquell paisage va contribuir decisivament a forjar el seu valencianisme i el seu amor per esta terra.
Des de l'Associació Cultural Poble de Benimaclet volem animar als nostres llectors a rellegir esta obra immortal i, sobretot, a acostar-se qualsevol dumenge a l'Ermita de Vera. Allí descobriran que la poesia de Llorente no parla d'un món desaparegut, sino d'una tradició que, afortunadament, encara podem viure hui.
MISA DE ALBA
(RECORTS
DEL BON TEMPS PASSAT)
I
obri
eixos ulls, hon bech la vida:
alsa
ton cap del dols coixí.
Mostra
á ma vista embadalida
ton
rostre hermós de serafí.
Ja
los ausells al jorn fan salva,
y
están tocant á Misa de alba
en
la ermiteta del molí.
Tot
calla encara en l'alquería;
pero
'n los camps, ¡quánta alegría!
¡Quánta
claror brilla en lo cel!
Per
tot arréu la llum del día
de
la foscor exqueixa 'l vel.
Queda
no més de la estrelada
perque
't vol vore, joh bella amada!
el
del amor gloriós estrel.
La
pinta pren, y tu mateixa
trena,
formant doble madeixa,
tos
cabells rulls, com raigs de sol;
al
nen petit dormidet deixa,
junt
á ton llit, en son bresol.
Y
alegre, airosa, enamorada,
ix
de ton niu, com cogullada
que
al trench del alba pren lo vol.
Ja
del portal lleví la balda.
Lo
pa més dur porta en la falda;
pera
els pobrets, bo está bullit.
Pensa
en la viuda, á qui li escalda
los
ulls el plor per son marit;
y
en sa gicalla, sempre inquieta.
que
al vore prop la Senyoreta
corre
y s'agarra á ton vestit.
Per
completar obres tan bones,
ajunta
al pa que als pobres dones,
les
flors que 'n l'hort troves primer.
Farém
garlandes y corones
pera
la Verge del Roser.
Ja
estás vestida: aném de presa,
y
afrontarás ab ta bellesa
del
sol eixint lo raig primer.
Vine:
anirém per les dreseres
hon
los frutals y les moreres
trémol
dosser en estiu fan.
Los
rosinyols, les cadarneres,
quan
passes tu, refilarán.
Totes
les flors encapollades
al
resplandor de tes mirades
els
tendres cálcers obrirán.
II
dibuixa
randes de bromera,
brodant
de blanch l'arena d'or,
l'anomenat
molí de Vera
del
moliner eixampla el cor.
Davant
s'estén plana abundosa,
hon
camps tots verts de malvarrosa
tanquen
baladres plens de flor.
En
lo remans que fa la presa
naden,
alsant coll de turquesa,
cap
d'esmeralda y rogench pit,
ánets,
que obrint son ala estesa,
colpejen
l'aygua ab triunfal crit;
y
per l'espill la image passa
de
blanchs coloms, que entorn la casa
volen
així que 'l sol ha eixit.
Junt
al molí hiá una capella,
hon
resplandix, bendita y bella,
la
santa Verge del Roser.
Lo
llaurador confía en ella
quant
en lo camp fa el solch primer;
y
quant s'allunta en la mar blava,
en
los murs blanchs sospirant clava
l'últim
esguart lo mariner.
Un
arbe gran, om centenari,
se
aixeca en front d'aquell santuari,
y
á la ombra seua 's veu un banch.
Les
Hores resa allí 'l Vicari,
bon
sacerdot, de cabell blanch:
y
benehix la Providencia,
mirant
que fa sa omnipotencia
els
lliris blaus sortir del fanch.
III
de
bat á bat obri la porta
de
la ermiteta del molí.
Rogles
formant, la gent de l horta
la
Misa de alba espera allí.
Ja
entren, ulls baixos, les fadrines
de
les barraques més vehines,
y
omplin les llanties de oli fí.
Cadira
't du la molinera
y
te la posa en la ringlera
que
del altar més prop está.
Los
vells, lluhint blanca polsera,
en
los banchs durs se asenten ja;
y
com no cap, se queda fora
la
jovenalla parladora
que
com á un joch al templs va.
“¡Calleu
chavals! Ha eixit la Missa”.
Ja sona prou la xillerisas
Dels tauladins prenint el sol;
y el remoreig, tan dols que engisa,
d’arbres que engrunsa’l ventijol,
mentres, batent les ales blanques,
del cel abaixen y en les blanques
els coloms paren lo seu vol.
Tota la gent lo cap inclina
Perque en l’altat ja s’avehina
lo moment sant, “¡Chavals, calleu!”
La campaneta de veu fina
fa la senyal de alsar a Deu;
y en la foscor de la capella
la santa forma – ¡Oh, maravella!-
brilla més blanca que la neu.
¡Oh del Senyor gloriós imperi!
Pel finestró del presbiteri
un rajolí de sol entrà,
y el signe sant del dols misteri
més que lo sol resplandir fa;
com si vingués arreglegada,
per llumenar l’Hostia sagrada
tota la llum que’n lo cel hià.
Totes les mans santificades
el pit golpejen tres vegades;
batega’l cor devot y humil;
veuen visions, del cel baixades,
lo tendre infant y el vell senil;
y per les galtes esgroguides
de
aquella viuda, que tu cuides,
llágrimes
corren fil á fil.
IV
y
retorném a la alquería,
de
Deu portant la bendició:
Ell,
que los astres del cel guía,
nos
durá a port de salvació;
y
ens donará sa forta ajuda
pera
que sempre, oh benvolguda,
dure
com vuí nostra ilusió.
Aném:
el sol crema y te posa
lo
rostre encés com una rosa.
¡Oh
mon amor, quán bella estás!
Ara
la casa ja es gustosa:
fresca
á ton pler la trovarás.
Y
en lo camí de la tornada,
be
pots fingir que estás cansada
per
repenjarte en lo meu bras.
