Pregó Cultural 2026

 Les campanes de Benimaclet sonen de nou en el Pregó Cultural

La Parròquia de Nostra Senyora de l’Assunció de Benimaclet ha acollit hui una nova edició del Pregó Cultural de Benimaclet, un acte que ha tingut enguany com a protagonistes a quatre dònes, clavarieses d’enguany, que han oferit un emotiu recorregut per les tradicions, la festa i l’identitat del poble de Benimaclet.

L’acte ha tingut com a fil conductor les campanes de Benimaclet, actualment en restauració, com a símbol d’un poble que manté viva la seua memòria i les seues tradicions.

La primera en prendre la paraula ha segut Elvira Laguarda, que ha oferit una original introducció en llengua valenciana. Elvira ha imaginat que tenia davant un còmic ambientat en Benimaclet, en el qual anaven apareixent diferents escenes i elements característics del poble. Entre ells, les campanes de la parròquia, que han servit de punt de partida per al relat de les tres ponents que l’han seguida.

Maria Jose Ballester ha parlat de la Campana de l’Assunció i de la importància de les tradicions en la vida de Benimaclet. Les campanes, ha explicat, són molt més que un instrument que marca les hores o anuncia les celebracions: són la veu de Benimaclet, una veu que ha acompanyat durant generacions la vida dels seus veïns.

En el seu discurs han aparegut també els recorts familiars, com aquell balcó dels seus yayos, Pepe i Maria, des d’a on la vida del poble es contemplava i se vivia. Les processons, les festes i totes aquelles celebracions que formaven part de la vida cotidiana han tingut també un lloc destacat en les seues paraules.

Ballester ha volgut agrair especialment a totes les persones que fan possible que les festes continuen celebrant-se any darrere any i ha dedicat una menció especial als majors, depositaris d’una memòria que resulta imprescindible per a comprendre el Benimaclet d’ahir i el de hui.

El seu desig ha quedat resumit en una frase carregada de sentiment: que les noves generacions puguen continuar dient, en orgull, «Yo soc de Benimaclet».

La segona campana ha donat pas a Pilar Sanchis, encarregada de parlar de la Campana dels Sants Patrons. La seua intervenció ha servit per a fer un repàs per la història de les festes de Benimaclet i per la profunda relació existent entre estes celebracions i la pròpia història del poble.

Pilar ha recordat que l’ermita dels Sants és anterior a la parròquia i ha posat en valor la tradició dels Sants Patrons com a protectors del camp. Les festes patronals de Benimaclet conten en una història de més de quatre segles, una tradició que ha anat passant de generació en generació.

Dins d’este recorregut, ha destacat especialment la Passà dels Sants, un dels moments més significatius de les celebracions i una mostra de la manera en que la devoció, la festa i la vida comunitària han anat sempre de la mà en Benimaclet.

El torn ha segut en acabant per a Pepa Benlloch, que ha protagonisat una de les intervencions més entranyables de la nit. El seu discurs ha partit d’una idea senzilla pero profundament significativa: Benimaclet és la nostra casa.

Pepa ha recordat que Benimaclet va ser poble i que, a pesat del pas del temps i les transformacions experimentades, encara permaneix una manera pròpia de fer poble, de viure les festes, de compartir-les i de sentir-se part d’una mateixa comunitat.

La seua intervenció s’ha centrat en la Campana del Santíssim Crist, una campana que és també, en les seues paraules, una veu del poble. Ha recordat que fon fosa en 1939, després de la destrucció de l’anterior durant la Guerra Civil.

El seu discurs ha mirat tant al passat com al futur: un poble en memòria i futur, conscient de les seues ferides i de la seua història, pero també de la necessitat de continuar caminant junts. En un temps marcat per la divisió, el seu desig ha segut clar: que puguem seguir units.

I com no podia ser d’una atra manera, les campanes han tornat a sonar en la veu d’Elvira Laguarda, que ha posat el punt final al pregó recitant la poesia Les Campanes del meu poble, d’Emili Baró.

Es tracta d’una preciosa composició escrita en els anys trenta i guardonada en els Jocs Florals de Benimaclet, una obra que ha permés tancar l’acte recuperant la paraula poètica i la raó de ser d’un poble que ha trobat en les seues campanes una de les veus més antigues i estimades.

El Pregó Cultural ha segut, aixina, molt més que un acte festiu. Ha segut un homenage a les tradicions, als majors, a les festes, a la fe i, sobretot, a la manera de viure i sentir Benimaclet com un poble.

Perque les campanes poden estar hui en restauració, pero la veu de Benimaclet continua ben viva.

I mentres hi haja qui recorde, qui celebre i qui diga en orgull «Yo soc de Benimaclet», les campanes del poble continuaran sonant.

A continuació l’Orquesta del Centro Instructiu Musical ha oferit un magnífic concert que dona inici a les Festes Patronals de Benimaclet.

Cerimònia dels VI Jocs Florals de Benimaclet

Benimaclet torna a fer història en la celebració dels VI Jocs Florals

Sònia Escrich i Andreu és proclamada Regina, Ricart Folgado i Bisbal eixercix de Mantenedor i Alexandrina Fornas i Buil rep la Flor Natural, noranta anys després dels primers Jocs Florals

Benimaclet va viure anit una jornada especialment emotiva en la celebració dels VI Jocs Florals de Benimaclet, una cita que recupera una de les tradicions lliteràries més importants del poble i que, noranta anys després, torna a reunir en un mateix acte poesia, cultura, llengua valenciana i memòria.

La cerimònia, celebrada en el Centre Instructiu Musical de Benimaclet, va reunir autoritats, representants d’entitats culturals i veïnals, membres del món faller, poetes, investigadors, premiats i numerosos veïns, que volguerem acompanyar a l’organisació en esta nova edició d’una justa lliterària que començà en 1931, quan un grup d’intelectuals valencianistes de Benimaclet impulsà els primers Jocs Florals.

L'acte va ser obert per Josep Pilàn Alemany, que va actuar com a Secretari dels Jocs. En acabant el President la de Clavaria Gent de Benimaclet, Josep Vicent Genovés i el de l'Associació Poble de Benimaclet, Pau Giner i Bayarri, donaren la benvinguda als assistents.

U dels moments més esperats de la nit fon la proclamació de Sònia Escrich i Andreu com a Regina dels VI Jocs Florals de Benimaclet, acompanyada per la seua Cort d’Amor, formada per Carla Pellicer Candela, Carmen Cervantes Sanz, Estela Contell Martín i Micaela Tatay López.

Sònia Escrich, que cursà  en Benimaclet i es graduà en Enfermeria en 2025, és fallera des del seu naiximent i representa una generació de jóvens compromesa en la conservació de les tradicions valencianes. La seua vinculació en la cultura popular, la lliteratura i les costums del poble la convertixen en una magnífica embaixadora de l’esperit dels Jocs Florals.

En la seua proclamació, Sònia Escrich passa a formar part de la història d’esta institució junt a les anteriors Regines: Josefina Gil (1931), Soletat Sanchis (1934), Dolors Vecina (1935), Cristina Mares (2024) i Pau Cuenca (2025).

Alexandrina Fornas Buil, Flor Natural

La Flor Natural, principal guardó poètic dels Jocs Florals, fon enguany per a Alexandrina Fornas i Buil, autora del poema presentat baix el lema «Ho saps».

La concessió d’esta distinció va tindre, ademés, una especial significació per a l’història cultural de Benimaclet. Alexandrina Fornas és neta d’Eduart Buil, eminent poeta i periodiste benimacleter, una de les grans figures de la poesia valenciana del seu temps, que hagué de patir l’exili en acabant de la Guerra Civil.

D’esta manera, la Flor Natural torna a unir dos generacions d’una mateixa família en la història lliterària de Benimaclet. La neta d’un poeta que va haver de viure llunt de la seua terra ha sigut reconeguda ara, en el mateix poble, per la calitat de la seua poesia en llengua valenciana.

Alexandrina Fornas va rebre la Flor Natural i el diploma corresponent i, en un dels moments més emocionants de la nit, va llegir davant del públic el poema guardonat i posteriorment uns versos dedicats a la Regina.

Englantina, Viola i restants guardons

L’Englantina d’Or fon concedida a Ampar Cabrera i Sanfèlix, pel poema «Llar», dedicat a Benimaclet, mentres que la Viola d’Or recaigué en Joan Josep Serra i Martí, pel poema «La Fe d’un poble pels Sants Patrons».

El Premi de Poesia en Castellà Emili Baró fon per a Immaculada Ballester, pel treball «Manos ajadas».

El Premi d’Investigació Eduard Buil fon concedit ex aequo a Consol Monsó i Lacruz, per «Odonomàstica de Benimaclet. Els carrers dedicats a dònes», i Antoni Atienza i Peñarrocha, per «Ventura Pascual. Un mestre de Benimaclet».

Per la seua banda, el Premi de Narrativa Carles Salvador fon entregat pel President de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro Raga, el qual va oferir al públic un discurs en el que va defendre la valencianitat i recordà la relació entre Lo Rat Penat i el Centre Instructiu Musical. El premi anà a parar a Maria Teresa Peiró i Lorca, pel relat «La veritat de la terra», mentres que l’accèssit fon per a Miquelo Garcia i Maldonado, per «El Crist de la Providència i unes atres històries».

Ricart Folgado, Mantenedor

La cerimònia tingué com a Mantenedor a Ricart Folgado i Bisbal, farmacèutic i una de les figures més destacades del valencianisme cultural contemporàneu.

Acadèmic corresponent de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i de l’Acadèmia de Farmàcia de la Comunitat Valenciana, membre de la Junta de Govern i bibliotecari de Lo Rat Penat, Folgado és poeta, narrador, ensagiste i investigador, en una extensa obra publicada íntegrament en llengua valenciana.

Ha segut president de l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana, fundador de diverses entitats culturals i copropietari de l’editorial L’Oronella. També ha desenrollat una intensa llabor en el món faller com a historiador, articuliste i autor de llibrets.

El seu discurs va posar el punt final a una nit dedicada a les lletres valencianes i a la defensa i promoció de la nostra cultura.

La cerimònia va contar en la presència de diverses autoritats i personalitats del món cultural i associatiu valencià, entre elles el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Valéncia, José Luis Moreno; el director general de Participació de la Conselleria de Justícia, José Salvador Tàrrega; el director general de Participació i Acció Veinal de l’Ajuntament de Valéncia, Julio Aguado Codina; l’Honorable President de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro; el President del Centre Instructiu Musical, Xavier Ginés i representants de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, associacions culturals i veïnals i entitats de Benimaclet i de Valéncia.

L’acte finalisà en la interpretació de l’Himne de Valéncia, seguida de la tradicional fotografia de conjunt dels premiats, autoritats i membres de l’organisació.

Els VI Jocs Florals de Benimaclet consoliden aixina la recuperació d’una tradició iniciada en 1931 i recuperada en els nostres dies per l’Associació Cultural Poble de Benimaclet, reafirmant la voluntat de mantindre viva la poesia, la lliteratura, la llengua valenciana i la memòria cultural del poble.

I enguany, més que mai, la història ha volgut fer un gest especialment simbòlic: la veu poètica d’Eduart Buil, que un dia hagué de partir a l’exili, torna a ressonar en Benimaclet a través de la seua neta Alexandrina, guardonada en la Flor Natural dels seus Jocs Florals.

Poble de Benimaclet complix 10 anys

 POBLE DE BENIMACLET COMPLIX 10 ANYS

Pareix que fon ahir quan, en 2016, començàrem esta aventura en l’objectiu de recuperar i donar a conéixer la memòria de Benimaclet. Allò que va nàixer com una iniciativa que pensàvem que duraria un any, dos com a molt, hui complix deu anys.

Deu anys parlant de Benimaclet, investigant la seua història, recuperant personages, recordant les nostres tradicions, donant a conéixer la nostra Horta i, sobretot, compartint-ho en tots vosatros.

I si alguna cosa hem deprés durant estos deu anys és que Benimaclet té molta història que contar.

Hui només podem donar-vos les gràcies.

Gràcies a les més de 550.000 visites al nostre blog, als més de 11.000 seguidors en Facebook, més de 4.000 en Instagram i a totes les persones que compartixen, comenten, lligen i donen a conéixer les nostres publicacions. També hem creat canals en Whatsapp i en Telegram per a mantindre informats als benimacleters. Darrere de cada número hi ha persones que han volgut saber un poc més del poble, i això és lo que realment dona sentit a tot este proyecte.

Quan començàrem, la nostra principal intenció era recuperar la memòria d’un poble que estava canviant molt ràpidament i que corria el risc de perdre una part important de la seua identitat.

Durant estos deu anys hem intentat aportar el nostre granet d’arena.

Hem parlat de personages de Benimaclet com Carles Salvador, Emili Baró, Eduart Buil, Pasqual Jovaní, Miquel Cuenca, Salvador Almenar, Don Diogenes López Mencho, Donya Adelina Montesinos, Francesc de Vinatea i tants atres que formen part de la nostra història. I sempre tindrem un recort molt especial per al nostre colaborador Vicent Sanchis, «El Roget».

Hem recuperat i contat fets històrics com la riuà de 1957, els atentats de 1934, la fundació de Benimaclet, els contrabandistes de Vera, l’estància de l’Encobert o la Rebelióde les Mones durant el racionament de la posguerra.

Hem donat a conéixer comerços i establiments tradicionals que formen part dels recorts de moltes generacions: el tostador de café Lobreca, la llibreria La Traca, les orchateries de Benimaclet i molts atres.

Hem recordat les nostres festes i tradicions, des de les Festes Patronals i els Sants Patrons Abdón i Senent fins a les antigues festes de Sant Lluís, Sant Antoni de Pàdua o la benedicció dels animals per Sant Antoni del Porquet en Vera.

I hem intentat que tot això no quedara només en les pàgines del blog.

Durant estos deu anys també hem publicat llibres que han volgut deixar constància de la nostra història i de la nostra cultura.

“Nits de bodes”, de Vicent Blasco Ibàñez, en el conte ambientat en el Benimaclet del sigle XIX i la seua traducció al valencià.

“Mateu Benet Vicent, el bandoler de Benimaclet”, dedicat a un personage històric que alcançà fama per tota la Corona d’Aragó.

“Benimaclet, poble de poetes”, un recorregut pels poetes del nostre poble.

“Benimaclet, el meu poble”, recull de les entrades del blog que conformen una verdadera història de Benimaclet.

“L’Horta de Benimaclet. Alqueries, camins i gents”, un homenage, per mig de més de 200 fotografies, a la nostra Horta i a les persones que durant generacions la varen treballar i convertir en un verger junt a la ciutat.

“Eduard Buil, memòria d’un poeta”, homenage a este eminent poeta de Benimaclet en el cinquanta aniversari de la seua mort.

"Els malnoms de Benimaclet" que recull més de cincents malnoms d'habitants del nostre poble.

També hem colaborat en l’edició de l’Història de la lloable Confraria de Benimaclet i hem publicat les obres premiades en els Jocs Florals en dos llibres (IV i V Jocs Florals).

I precisament els Jocs Florals de Benimaclet han segut una de les iniciatives que més ilusió nos ha fet recuperar.

Instaurats per l’insigne escritor valencià Josep Maria Bayarri en 1931, els Jocs Florals varen formar part de la vida cultural de Benimaclet fins que la guerra civil interrompé aquella tradició. Després de décades, gràcies a la iniciativa de l’Associació Cultural Poble de Benimaclet i a la colaboració de diverses clavaries, esta gala lliterària ha tornat al nostre poble. En 2025 se celebrà la quinta edició i enguany, en 2026, els Jocs Florals tornen a tindre continuïtat en la seua sexta edició, en Sonia Escrich i Andreu com a Regina i en la seua Cort d’Amor.

Per a nosatros, vore de nou els Jocs Florals en Benimaclet és molt més que recuperar un acte cultural. És demostrar que les tradicions poden tornar a viure quan hi ha persones dispostes a treballar per elles.

També hem participat en conferències i activitats culturals, hem seguit de prop la situació i protecció de la nostra Horta i hem procurat estar presents sempre que ha segut possible en la vida cultural i social del nostre poble.

Fa uns anys decidírem fer un pas més i constituir-nos com a Associació Cultural Poble de Benimaclet en el Registre de la Generalitat Valenciana. Des d'aquell moment hem continuat creixent, pero sense perdre mai els objectius que nos varen portar a començar.

I ara, deu anys més tart, seguim tenint ganes.

Ganes de continuar investigant.

Ganes de continuar publicant.

Ganes de recuperar històries que no han de perdre's.

Ganes de donar a conéixer nous personages, nous documents, noves fotografies i nous testimonis.

Ganes de continuar defenent i posant en valor la nostra Horta.

I ganes, sobretot, de continuar parlant de Benimaclet.

Perque un poble no és només els carrers, les cases o les places. Un poble són també les persones que l’han habitat, les seues històries, les seues festes, les seues tradicions, els seus comerços, els seus poetes, les seues associacions i els recorts que passen de generació en generació.

Fa deu anys començàrem parlant del passat de Benimaclet.

Hui continuem fent-ho, pero mirant també cap al futur.

No sabem qué nos portaran els pròxims deu anys. Lo que sí sabem és que, mentres hi haja persones que vullguen conéixer, voler i defendre la història del nostre poble, Poble de Benimaclet continuarà ací.

I això és possible, sobretot, gràcies a vosatros.

¡Moltes gràcies a tots els que nos haveu llegit, compartit i acompanyat durant estos deu anys!

¡Per molts més anys parlant de Benimaclet!

VI Jocs Florals de Benimaclet

VI JOCS FLORALS DE BENIMACLET

El pròxim dijous 10 de setembre tindrà lloc la cerimònia dels VI Jocs Florals de Benimaclet, un certamen lliterari que hem recuperat l'Associació Cultural Poble de Benimaclet i la Clavaria Gent de Benimaclet 2025, noranta anys després de la seua última edició.

Els Jocs Florals són un concurs lliterari que té orige en els certàmens dels antics trobadors i que en Valéncia va recuperar Lo Rat Penat en 1879. Benimaclet se va unir a les poblacions que celebraven Jocs Florals en 1931 de la mà d'ilustres veïns del poble entre els que destacaven Josep Maria Bayarri, Pasqual Asins, Eduard Buil, Emili Baró i Carles Salvador. La guerra civil espanyola va acabar en la gesta i la deixà en un complet oblit que ha durat més de huitanta anys.

L'acte tindrà lloc a les 20:00 hores en el Centre Instructiu Musical de Benimaclet (Carrer Baró de Sant Petrillo número 14) en el que se donaran a conéixer els guanyadors dels premis ordinaris i extraordinaris. Decenes de treballs s'han presentat en esta edició, lo que ha obligat al Jurat a haver de triar entre obres de molt alta calitat. El poeta o poetisa guanyador de la Flor Natural serà l'encarregat d'acompanyar a la Regina del Jocs, Sònia Escrich i Andreu, en la seua entrada i li llegirà l'obra guanyadora. Junt a la Regina formarà la tradicional Cort d’Amor: Carla Pellicer Candela, Carmen Cervantes Sanz, Estela Contel Martín i Micaela Tatay López.

Han confirmat la seua assistència autoritats, entitats culturals valencianes i de Benimaclet i els nets d'Eduard Buil, que faran entrega dels Premis d'investigació que duen el nom d'este ilustre benimacleter. El mantenedor d'esta edició serà l'eminent escritor i farmacèutic, Ricart Folgado i Bisbal. L'acte estarà amenisat en un exquisit programa musical preparat ex professo un trio de jóvens músics de Benimaclet per ad esta ocasió.

Animem a tot el Poble de Benimaclet a acodir ad este històric event que retornarà a Benimaclet a l'èlit del panorama cultural valencià.

Cartell Festes Patronals

 CARTELL FESTES PATRONALS DE BENIMACLET 2026

Atenent a la tradició l'Associació cultural Poble de Benimaclet confecciona un cartell de Festes Patronals que unix les festes dedicades a la Mare de Deu d'Agost, als Sants de la Pedra i al Santíssim Crist de la Providència per a facilitar al veïnat l'assistència als actes de les Festes.

La tortada de Benimaclet

 La tortada de Benimaclet: un dolç que ya forma part de les nostres festes

Hi ha tradicions que naixen fa sigles i unes atres que, encara que siguen molt més recents, en poc de temps conseguixen fer-se un lloc en el cor d’un poble. És el cas de la tortada de Benimaclet, un dolç creat expressament per a acompanyar a les nostres Festes Patronals i que, any darrere d’any, s’ha anat convertint en u dels sabors més característics d’estes dates tan senyalades.

La tortada naix de les mans de Paco Cuenca, mestre pasticer de Benimaclet i actual Síndic de la Confraria. La seua idea era senzilla pero carregada de sentit: Benimaclet necessitava un dolç propi, una elaboració que identificara al poble i que poguera arribar a les taules de les famílies durant les Festes Patronals.

I aixina va començar una tradició que hui ya forma part de la festa.

Una família lligada al forn i a Benimaclet

Parlar de la tortada de Benimaclet és també parlar de la família Cuenca i de la seua llarga relació en l’ofici de forner.

El Forn de Cuenca és un negoci familiar vinculat a Benimaclet, en una tradició fornera que ve de generacions arrere. El yayo de Paco Cuenca ya era forner i, ademés, va arribar a ser alcalde de Benimaclet. L’ofici de pastar, elaborar pa i preparar dolços ha passat aixina de generació en generació, mantenint viva una manera de treballar basada en l’artesania i en el coneiximent del producte.

Esta vinculació en el poble és precisament u dels elements que dona un valor especial a la tortada. No és simplement un dolç elaborat en Benimaclet: és una creació naixcuda del propi poble i pensada per a la seua festa.

¿Cóm és la tortada de Benimaclet?

La tortada té com a element principal una base en la qual predomina l’armela, que li dona el seu característic sabor i una textura molt sucosa.

Sobre esta base s’afig una capa de melada de fraula, coberta posteriorment per gelatina. El resultat és un dolç artesà, sucós i diferent de les elaboracions més habituals que podem trobar en una pasticeria.

La combinació de l’armela, la fraula i la gelatina fa que la tortada tinga una personalitat pròpia i fàcilment reconeixible. A més, Benimaclet va ser conegut com a el poble de les fraules i té un carrer dedicat ad esta fruta. És, en definitiva, una elaboració que busca representar Benimaclet també a través del gust.

Un dolç per a les Festes Patronals

Una de les particularitats més especials de la tortada és que no es tracta d’un dolç que es puga trobar durant tot l’any. La seua elaboració i venda estan vinculades a la semana de les Festes Patronals del Crist, el dia gran de les quals se celebra el tercer dumenge de setembre.

Esta temporalitat forma part també del seu encant. Com ocorre en tantes tradicions gastronòmiques, esperar un moment concret de l’any per a tornar a assaborir-la fa que el dolç quede inevitablement associat a la festa, als retrobaments familiars i als dies grans de Benimaclet.

L'intenció de Paco Cuenca quan va crear-la era precisament eixa: que cada família de Benimaclet poguera tindre en la seua taula un dolç propi durant les festes del barri.

De creació recent a tradició de Benimaclet

Les Festes Patronals de Benimaclet tenen una història de molts sigles. La tortada, en canvi, és una creació molt més recent. Pero les tradicions no sempre necessiten centenars d’anys per a arrelar.

En un parell de décades, la tortada de Benimaclet ha passat de ser una idea d’un mestre pasticer del barri a convertir-se en una elaboració esperada per molts veïns durant les festes. La seua continuïtat depén, com totes les tradicions, de que les noves generacions la coneguen, la fruïxquen i la facen seua.

I ahí està precisament el seu valor: en haver creat una tradició nova sense deixar arrere les arrels.

El sabor d’un poble

La gastronomia també forma part de l'identitat dels pobles. Un plat, un dolç o una recepta poden guardar la memòria d’una família, d’un ofici o d’una festa.

La tortada de Benimaclet reunix les tres coses: la família Cuenca, l’ofici tradicional dels forners i les Festes Patronals.

Per això, quan arriba setembre i les festes òmplin Benimaclet d’actes, música, pólvora, germanor i devoció, també arriba el moment de la tortada.

Una creació de Paco Cuenca que va nàixer per a donar a Benimaclet un dolç de referència i que, any darrere d'any, va fent camí per a convertir-se en una d’eixes tradicions que passen de la novetat al costum i del costum a la memòria.

La tortada de Benimaclet: un sabor propi per a una festa nostra.

Els festejos taurins en les festes de Benimaclet

 Els festejos taurins en les festes de Benimaclet

Hui volem reunir en una mateixa història dos fotografies separades per més de trenta anys. Dos imàgens que nos permeten acostar-nos a una part de les antigues festes patronals de Benimaclet que hui ya forma part del passat: els festejos taurins.

No pretenem entrar en el debat actual al voltant d’este tipo d’espectàculs, sino recuperar-los des d’una perspectiva històrica, com una part més de la vida festiva del nostre poble durant bona part del sigle XX.

1959: una correguda de bous en les festes patronals

La primera fotografia nos porta a les Festes Patronals de 1959. En ella podem vore els assistents a una correguda de bous celebrada en Benimaclet i, en un dels palcs, alguns rostres vinculats a la vida social del poble.

D’esquerra a dreta, apareixen una parella de la Guàrdia Civil; la rejoneadora Paquita Rocamora, identificada gràcies a les aportacions dels nostres seguidors; Don Vicent Zaragozà; el tio Pepe Guerra (José Albert); Micalet Cuenca, alcalde de Benimaclet; i Don José Crespo, vicari de Benimaclet.

Més allà de l’espectàcul que s’estava celebrant, la fotografia té un enorme interés perque nos permet recuperar els rostres d’algunes de les persones que formaven part de la vida cotidiana i festiva del nostre poble.

És, ademés, el testimoni d’una época en la que les corregudes de bous formaven part de la programació de les festes patronals i reunien a una part important del veïnat.

Les places de bous dels anys 70 i 80

Esta tradició no es va limitar als anys cinquanta. Durant les dècades dels anys 70 i 80, alguns anys es varen instalar en Benimaclet places de bous portàtils en motiu de les festes.

Aquells espais tenien, ademés, una particularitat: no servien únicament per als espectàculs taurins. Les places també podien acollir espectàculs musicals i artístics, integrant-se aixina en una programació festiva molt més ampla.

La plaça de bous, per tant, es convertia durant uns dies en u dels grans punts de reunió del poble.

1994: l’últim any dels bous en les festes

La segona fotografia nos situa en les Festes Patronals de 1992.

La Plaça del Poble apareix preparada per als festejos taurins, en les tanques instalades enmig d’un espai que encara conservava les parades del mercat. Una estampa que hui pot resultar especialment sorprenent per als qui han conegut la plaça en la seua configuració actual.

I és precisament esta fotografia la que tanca, simbòlicament, una etapa: 1994 fon l’últim any en que hi hagué bous en les festes patronals de Benimaclet.

En acabant d’aquell any, els festejos taurins varen deixar de formar part de la programació de les festes.

Una part de la memòria de Benimaclet

Les dos fotografies, separades per més de tres dècades, nos permeten vore com va evolucionar esta tradició.

De la correguda de bous de 1959, en la que podem reconéixer persones concretes vinculades a la vida del poble, a les tanques instalades en la Plaça del Poble en 1992. Entre una i atra imatge hi ha tota una generació de benimacleters i una manera d’entendre les festes que ya ha desaparegut.

Hui podem vore aquelles fotografies i sorprendre-nos davant d’un Benimaclet que pareix molt llunt del que coneixem. Pero aquelles places, aquelles tanques, aquells espectàculs i aquelles festes també formen part de la nostra història.

La memòria d’un poble no està formada únicament per allò que encara conservem. També està formada per tot allò que va existir, que va ser important per a generacions anteriors i que, en un moment determinat, deixà de formar part de la vida cotidiana.

Els festejos taurins de Benimaclet són ya història. I estes fotografies nos ajuden a recordar-los.

Poble de Benimaclet

Recuperant la memòria d’un poble.

Informació programes i tíquets

PROGRAMES I TÍQUETS DE CALDERES 2026

Segons nos comuniquen des de la Clavaria Gent de Benimaclet 2026 els abonats podran recollir el programa a partir del dimarts 1 de setembre de 17 a 20 hores en la Casa de la Confraria (carrer Puçol). 

Per a les persones que no són abonades estaran disponibles fins a fi d'existències:

- Llibre de Festes: 10 euros

- Tiquets calderes: 7 euros (dos racions)

- Pin del Crist: 8 euros.

- Tapís de les Festes: 30 euros

Teniu més informació sobre el programa ACÍ.

 * El dijous 10 de setembre estarà oberta la Casa de la Confraria de matí (11 a 13 hores) i tancarà per la vesprada degut a la celebració dels Jocs Florals de Benimaclet.

Ricart Folgado i Bisbal, Mantenedor dels Jocs Florals 2026

Ricart Folgado i Bisbal serà el Mantenedor dels Jocs Florals de Benimaclet 2026

Els Jocs Florals de Benimaclet continuen consolidant-se com una de les cites culturals més importants de les nostres Festes Patronals. En cada nova edició, el certamen reafirma la seua voluntat de promoure la creació lliterària, la investigació i la defensa de la cultura valenciana, seguint l’esperit en que foren instaurats per Josep Maria Bayarri en 1931.

Per ad esta sexta edició des de la seua recuperació moderna, l’Associació Cultural Poble de Benimaclet ha nomenat Mantenedor dels Jocs Florals de Benimaclet 2026 a Ricart Folgado i Bisbal, una de les personalitats més destacades del panorama cultural valencià actual.

Una vida dedicada a Valéncia

Ricart Folgado naixqué en la ciutat de Valéncia el 18 de juliol de 1960 i residix des de fa anys en Llombay. Procedix d’una família profundament vinculada a una de les institucions més emblemàtiques del nostre poble: el Tribunal de les Aigües, puix és net, besnet i rebesnet de presidents d’esta històrica institució valenciana.

Farmacèutic de professió, des de ben jove manifestà un interés especial per la llengua i la cultura valencianes. En una época en que encara resultava poc habitual estudiar la llengua pròpia de manera reglada, s’inscrigué en 1978 en els cursos de valencià i, posteriorment, en 1981, es feu soci de Lo Rat Penat, entitat en la qual continuà aprofundint en els estudis de llengua, història i cultura valencianes.

Una figura destacada del món faller

La vinculació de Ricart Folgado en el món de les Falles és intensa i prolongada. Fon u dels fundadors de la falla Alemanya-El Bachiller i durant prop de vint anys ocupà el càrrec de secretari de la comissió.

La seua activitat no es limità a la vida interna de la falla. Fon u dels impulsors de les Agrupacions Falleres de Valéncia, una iniciativa que contribuí a fomentar la colaboració entre les diferents comissions de la ciutat. També ha eixercit com a mantenedor de presentacions falleres, articuliste, investigador i historiador del món faller.

Com a autor de llibrets ha conseguit una trayectòria excepcional, en desenes d’obres premiades i un ampli reconeiximent dins de la festa.

Poeta, escritor i defensor de les lletres valencianes

Si hi ha un camp en el qual Ricart Folgado ha deixat una senyal profunda és el de la lliteratura valenciana.

La seua producció comprén poesia, narrativa, teatre, investigació i articulisme. Ha participat en numerosos recitals poètics, publicacions i actes culturals, sempre en la voluntat de contribuir a l’enriquiment de la llengua valenciana i de les seues manifestacions lliteràries.

La seua obra ha segut publicada per institucions tan prestigioses com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat o l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana, de la qual ha segut president des de l’any 2016 fins a enguany.

Aixina mateix, ha format part de diverses iniciatives destinades a la promoció de la cultura valenciana, entre elles el Casal Bernat i Baldoví, Foment de les Lletres Valencianes i l’editorial L’Oronella, que durant les últimes décades s’ha convertit en una de les principals plataformes de publicació en llengua valenciana.

La figura del Mantenedor

Els Jocs Florals valencians han reservat tradicionalment un paper destacat a la figura del Mantenedor. Es tracta d’una personalitat de reconegut prestigi intelectual o cultural encarregada de pronunciar el discurs central de la cerimònia, exaltant els valors de la llengua, la lliteratura i la cultura pròpies.

A lo llarc de l'història, esta dignitat ha recaigut en destacats escritors, acadèmics i personalitats valencianes, convertint-se en una de les peces fonamentals del protocol dels grans certàmens lliteraris.

Per la seua extensa trayectòria cultural, el seu compromís constant en la defensa de les lletres valencianes i la seua aportació al patrimoni cultural del nostre poble, Ricart Folgado representa de manera eixemplar els valors que inspiren els Jocs Florals de Benimaclet.

Un honor per als Jocs Florals de Benimaclet

Des de l’Associació Cultural Poble de Benimaclet considerem que el nomenament de Ricart Folgado i Bisbal com a Mantenedor dels Jocs Florals de Benimaclet 2026 supon un autèntic honor per al nostre certamen. La cerimònia tindrà lloc el pròxim dijous 10 de setembre en el Centre Instructiu Musical de Benimaclet a les 20 hores.

La seua presència contribuirà a reforçar el prestigi d’uns Jocs Florals que, norantacinc anys després de la seua fundació per Josep Maria Bayarri, continuen sent un espai de trobada per als amants de la llengua, la cultura i les tradicions valencianes.

Des d’ací volem agrair-li sincerament que haja acceptat este nomenament i donar-li la més cordial benvinguda a esta gran família cultural que són els Jocs Florals de Benimaclet.

Les relíquies dels Sants Patrons

 LES RELÍQUIES DELS SANTS DE LA PEDRA, UN RECORT DE 1963

En unes semanes, Benimaclet tornarà a viure les seues Festes Patronals en honor als Sants de la Pedra, Sant Abdon i Sant Senent, una devoció profundament arraïlada en l’història del nostre poble i especialment vinculada a la seua tradició agrícola.

Els Sants de la Pedra han segut els Patrons de Benimaclet des de temps immemorials. La seua devoció està documentada, per lo manco, des del sigle XVI, encara que és possible que la seua presència en la vida religiosa del nostre poble siga encara anterior. Durant sigles, els llauradors de Benimaclet s’encomanaren als Sants de la Pedra, protectors tradicionals de les collites davant de les inclemències de l’orage.

A pesar d'esta llarga tradició, no existia una proclamació oficial del seu patronage. Per este motiu, el retor de Benimaclet, don Sebastián Zaragozá, inicià les gestions davant de la Santa Sèu per a obtindre el reconeiximent oficial d’esta antiga tradició.

El 3 d’octubre de 1962, la Sagrada Congregació de Ritos confirmà i declarà oficialment als Sants de la Pedra, Abdón i Senent, Patrons principals de Benimaclet, en tots els drets i privilegis llitúrgics que tal declaració comportava. L’escrit, firmat en Roma pel cardenal Arcadio Maria Larraona, posava aixina per escrit una realitat que el poble de Benimaclet havia mantingut viva durant generacions.

Per això, les festes de 1963 varen ser especialment importants per al poble. Era la primera gran celebració en acabant del reconeiximent oficial del patronage i tot Benimaclet es preparà per a commemorar-la.

Els carrers i els balcons del poble es varen engalanar en llums i arcs triumfals per al pas dels Sants. La celebració reuní als confrares, als clavaris i a molts veïns en uns dies que quedaren especialment gravats en la memòria de la població.

En aquell any repetien els clavaris de 1953, als quals se sumaren noves incorporacions. La celebració tingué, ademés, un moment d’especial solemnitat en l’arribada a Benimaclet de les relíquies dels Sants de la Pedra.

El bisbe auxiliar Rafael González Moralejo entrà en el poble portant les relíquies dels Sants, que les havia dut des de Valéncia. Les relíquies foren portades en un magnífic relicari que els clavaris d’aquell any havien regalat per a conservar-les i venerar-les. Una volta en la parròquia, el bisbe celebrà una solemne missa davant dels fidels.

Les relíquies havien segut obsequi del reverent Antoni Francés, de la parròquia del Corpus Christi de Valéncia, qui les havia adquirit en Roma. D’esta manera, aquelles relíquies arribaren a Benimaclet per a formar part de la devoció que el poble havia professat als seus Sants Patrons durant segles.

La fotografia que acompanya esta entrada conserva un moment d’aquella jornada. El bisbe Rafael González Moralejo alvança pel carrer Leonor Jovaní, portant les relíquies dels Sants de la Pedra baix del pali, sostingut per huit hòmens del poble. Al seu costat camina el retor de Benimaclet del moment, don Sebastián Zaragozá, impulsor del reconeiximent canònic del patronage.

És una image que va més allà d’una simple fotografia antiga. En ella es pot vore la unió entre la parròquia, la Confraria i el poble de Benimaclet; la continuïtat d’una devoció secular i, al mateix temps, la solemnitat d’un moment històric: aquell en què els Sants de la Pedra varen ser reconeguts oficialment com a Patrons principals de Benimaclet.

Hui, més de xixanta anys més tart, els nostres carrers continuen acollint la festa de Sant Abdon i Sant Senent. I cada volta que els Sants tornen a eixir en processó, Benimaclet manté viva una tradició que ve de molt llunt i que forma part inseparable de la seua història, de la seua horta i de la memòria dels nostres majors.

Sant Abdon i Sant Senent, Patrons de Benimaclet.

 

Làpida aràbiga de Benimaclet

LA LÀPIDA ARÀBIGA DE BENIMACLET

Estudiant la toponimia del poble de Benimaclet nos conduix, com en molts pobles del Regne de Valéncia, a l'época musulmana. La majoria dels estudiosos en el tema coincidixen en afirmar que Benimaclet sorgix de “Bani” que en àrap significa “fills de” i “Majlad”, un nom de varó propi dels àraps. Desgraciadament no s'ha trobat documentació de l'època aràbiga que faça referència al nom del nostre poble.

Pero Benimaclet és coneguda entre els estudiosos de l'arquiologia i l'escritura antiga per haver-se trobat en el seu terme una làpida funeraria en caracters aràbics en el segle XVIII, i la qual ha segut estudiada en profunditat per molts estudiosos, donada la seua importàcia.

Actualment poden contemplar l'obra funerària en el Museu de Ceràmica Gonzàlez Martí de la ciutat de Valéncia. En la Parroquia de l'Assunció de Ntra. Sra. De Benimaclet podem trobar una rèplica.

No se sap exactament cóm aparegué la làpida, només se sap que va ser trobada en una caseta en les rodalies de Benimaclet en la segona mitat del segle XVIII i que l'adquirí el llicenciat Francesc Sales, el qual la va colocar en la porta de la casa del seu cosí, Agustí Sales, un reconegut croniste i epigrafiste de l'época. La casa d'Agustí Sales estava situada en el carrer de la Creu, junt a la Plaça de l'Àngel en el cor del Barri del Carme del cap i casal.

En esta casa va estar la làpida prop de 130 anys fins que l'edifici va ser derrocat. Com el seu propietari havia donat a coneixer el descobriment, l'inscripció apareixia en les Guíes redactades a mitant sigle XIX. Per lo que molts curiosos passejaven per la casa per a admirar la làpida. Sabem que en 1903 la làpida havia passat a ser propietat dels germans Tarin que la guardaven en sa casa del carrer Carabasses, prop del Mercat Central de Valéncia. No se sap cóm arribà a mans d'estos hòmens, pero provablement la replegarem dels escombros de la casa dels Sales.

Durant més de 50 anys la làpida va estar oculta dels ulls dels curiosos i estudiosos. Finalment en 1963 Juan Moscardó Ull, un comerciant d'antiguetats valencià va donar la làpida al Museu Nacional de Ceràmica “Gonzalez Martí”. La làpida havia partit aigua en un costat i no tenia un bon preu en el mercat.

Traducció de la làpida de Benimaclet

“En el nom de Deu, el Clement, el Misericordiós. Deu és nostre Senyor ¡Hòmens! La promesa de Deu és verídica. ¡Que no vos extravie la vida mundanal ni vos extravie respecte a Deu, el Seductor! (Alcorán, XXXV, 5). Esta és la tomba de Muhammad fill de Abd Allâ fill del señor de Bûna, al- Ansârî. Donà testimoni que no hi ha més deu que Deu, l'Únic, sense associat; que Mahoma és el seu Serf i el seu Enviat: que el paraís és cert i el fòc (de l'infern) és cert (Haddit); que no cap dubte de que l'Hora ve (Alcorá, XXII, 7) Morí -¡Deu s'apiade d'ell i el perdone! - la nit del 1 dijous, al començ de la lluna del primer Yumâdà del any tres i cinquanta i quatrecents (24 de Maig de 1061 d.JC). Apiadés d'ell Deu".

Bibliografia:

Llibre de festes de  Benimaclet 1995

Las Provincias

1959, Festes de la Mare de Deu

 La festa de la Mare de Deu de l’Assunció de Benimaclet de 1959

Hi ha documents que tenen un valor que va molt més allà del paper que els conté. Un antic programa de festes pot pareixer, a primera vista, un simple fullet commemoratiu; pero, quan entre els seus noms trobem persones vinculades al nostre poble, se convertix en un testimoni extraordinari de la nostra història.

En esta ocasió volem compartir un document que nos permet acostar-nos al Benimaclet de 1959: el programa de les Festes en honor a la Mare de Deu de l’Assunció de Benimaclet, celebrades en el mes de setembre d’aquell any.

Entre els seus fulls apareix la relació de les deu clavarieses que tingueren al seu càrrec l’organisació de les festes. I entre elles trobem Natividad Soler Balaguer, vinculada familiarment a qui ha conservat este document, junt en les seues amigues i companyes de clavaria.

Les clavarieses d’aquell any foren Consuelo Andrés Vila, Amparo Nicolau Navarro, Amparo Cuenca Belenguer, Maruja Ten Tamarit, Hermínia Izquierdo Cortina, Rosa Terol Almenar, Carmen Carsí Juliá, Mercedes Monrós Muñoz, Josefina Ferrer Aparisi i Natividad Soler Balaguer.

Deu dones de Benimaclet que, en 1959, assumiren la responsabilitat d’organisar els actes en honor de la Mare de Deu de l’Assunció. Una festa que combinava la devoció religiosa en la música, la pólvora, els espectàculs i la participació del veïnat.

Tres dies de festa en el Benimaclet de 1959

El programa nos oferix un retrat ben interessant de la manera en què es vivien les festes en el nostre poble fa més de xixanta anys.

Els actes començaven el dissabte dia 12, a la una del migdia, en dispar de trons i volteig general de campanes.

A les nou de la nit hi havia passacarrer a càrrec del Tabalet i Dolçaina i, a les deu i mija, arribava un dels actes més destacats del programa, anunciat com un «GRAN ACONTECIMIENTO LÍRICO»: la representació de la sarsuela La rosa del azafrán, del mestre Guerrero i de Luis Fernández Ardavín.

La representació estava a càrrec de la Companyia i Orquestra del Centre Instructiu Musical de la localitat, en la participació dels cantants Trifón Martínez i la senyora de Martínez.

La nit acabava en l’actuació de la Rondalla «Valéncia» del mateix Centre Instructiu Musical.

El dumenge dia 13 començava ben de matí, encara que la programació festiva s’havia iniciat ya de matinada. A la una, la Rondalla «Valencia», acompanyada d’un afamat cantador i una afamada cantadora, iniciava la típica cantada des de l’entaulat.

A les sis del matí, la diana de la banda del Centre Instructiu Musical recorria els carrers, acompanyada del volteig de campanes i del dispar de 3.000 trons i traca ràpida.

A les onze i mija, la banda arreplegava les clavarieses per a traslladar-les a l’iglésia, a on, a les dotze, tenia lloc la missa «Hoc est Corpus meum», del mestre L. Perossi, en honor de la Santíssima Verge.

Per la vesprada, els cabuts recorrien els carrers per a alegrar el poble en els seus típics balls. A les huit de la nit hi havia passacarrer de la banda del Centre Instructiu Musical i, a les nou i mija, la solemne processó, en assistència de les autoritats.

La jornada acabava, com no podia ser d’una atra manera en aquelles festes, en un gran castell de focs artificials.

El dilluns dia 14, a les huit del matí, se celebrava la missa i rosari a intenció de les confrares difuntes.

«A la Verge»: una poesia dedicada a la Patrona

Entre els continguts del programa trobem també una poesia titulada «A la Verge», escrita per Amparo Nicolau Navarro, una de les clavarieses d’aquell mateix any.

Els versos reflectixen la devoció de les clavarieses i la consciència de formar part d’una celebració compartida:

A LA VERGE

Que en molt bona voluntat

fem la festa, Verge Santa

be saps Tú que és veritat.

De la teua gran bondat

demanem en devoció

la divina protecció

que jamai ens ha negat

la Verge de l’Assumció.

Un detall especialment significatiu és l’us del plural en els primers versos: «fem la festa».

La poesia parla, aixina, en nom d’un grup de dones que assumiren conjuntament l’organisació de les celebracions. Damunt ho fa en llengua valenciana, com ho fea habitualment Amparo Nicolau, en uns anys en els que gastar el valencià no era fàcil.

Hui, més de xixanta anys més tart, estos versos nos permeten acostar-nos un poquet a aquelles dones i a la manera en qué vivien la festa de la Patrona.

Un document per a recuperar la memòria de Benimaclet

El programa de 1959 és molt més que una relació d’actes.

És una finestra oberta a un Benimaclet que ya no existix de la mateixa manera: un poble en el que les campanes, la música de la banda, les rondalles, els passacarrers, la pólvora, les processons i les representacions formaven part de la vida festiva dels carrers.

És també un testimoni de les persones que feen possible aquella festa. Darrere de cada acte hi havia músics, cantants, clavarieses, confrares, autoritats i, en definitiva, tot un veïnat que participava d’una manera o d’una atra en les celebracions.

Aixina, un programa de festes que podria haver acabat oblidat entre papers antics s’ha convertit en un document que nos ajuda a recuperar una part de la història festiva de Benimaclet.

La memòria que passa de generació en generació

Documents com este tenen un valor especial per a una associació cultural com Poble de Benimaclet.

La història d’un poble no està formada només pels grans acontenyiments. També està en les chicotetes històries de les persones que l’han habitada, en les festes que han celebrat, en les bandes que han tocat pels seus carrers, en les processons, en les poesies, en les fotografies i en els programes que han quedat guardats en les cases.

Quan hui recuperem el nom d’aquelles deu clavarieses, recuperem també una part del Benimaclet de 1959.

Per això és important conservar, compartir i donar a conéixer estos testimonis. Perque els papers antics, quan tornen a les nostres mans, poden deixar de ser simplement papers i tornar a parlar-nos.

Parlar-nos de les persones.

Parlar-nos de les festes.

Parlar-nos dels nostres carrers.

I parlar-nos, en definitiva, del Benimaclet que hem heretat i que entre tots tenim el deure de recordar i transmetre.

Una història familiar que, hui, compartim com una chicoteta peça més de la gran memòria de Poble de Benimaclet.