1928 festa lliterària en Benimaclet

 La festa lliterària de 1928: el precedent dels Jocs Florals de Benimaclet

Quan parlem dels actuals Jocs Florals de Benimaclet solem mirar cap a l'any 1931, quan gràcies a l'impuls de Josep Maria Bayarri, en la colaboració d'Eduart Buil i Pasqual Asins, el nostre poble celebrà els seus primers Jocs Florals. No obstant, tres anys abans ya trobem un precedent ben significatiu que podem considerar el verdader germen d'aquella iniciativa cultural que acabaria arreplant en la vida festiva i lliterària de Benimaclet.

Una pàgina publicada en el semanari Semana Gráfica de setembre de 1928 nos permet redescobrir una jornada festiva que combinà tradició, música i lliteratura, organizada per la Societat Instructiva Musical de Benimaclet.

La «Camèlia» de 1928

Les imàgens publicades mostren un poble orgullós de les seues costums. En una de les fotografies apareix un «Grupo de Labradoras y labradores vestidos a la antigua usanza que tomaron parte en el baile tradicional de la “Camelia”, celebrado con gran éxito en la Sociedad Instructiva Musical con motivo de las fiestas que patrocina dicha entidad musical».

L'escena resulta especialment interessant perque documenta la voluntat dels benimacleters de recuperar i dignificar les seues tradicions populars, en una época en que la societat valenciana vivia importants canvis socials i culturals.

També apareixen dos dels carruages engalanats en flors naturals que desfilaren durant les festes, «tripulados por bellas señoritas», oferint una image de l'esplendor i la participació popular que caracterisaven aquelles celebracions.

Maria Peiró, Reina de les Festes

Entre les fotografies destaca la de la jove Maria Peiró i Roger, presentada pel semanari com «la bella señorita María Peiró, proclamada reina de los festejos organizados por la Sociedad Instructiva».

La figura de la Regina de les Festes, tan habitual en moltes celebracions valencianes del sigle XX, simbolisava la representació pública de la joventut i de la societat local, convertint-se en una de les principals protagonistes dels actes festius.

Eduart Buil i la festa lliterària

Pero la notícia conté un detall especialment rellevant per a la història cultural de Benimaclet. Junt a les fotografies apareix el retrat d'Eduart Buil, a qui Semana Gráfica descriu com:

«Nuestro compañero en la Prensa y laureado poeta, don Eduardo Buil, que fue mantenedor de la fiesta literaria celebrada con motivo de las fiestas en este pueblo».

Esta referència confirma que en les festes de 1928 ya se celebrà una autèntica festa lliterària, presidida per un poeta de reconegut prestigi. No es tractava únicament d'actes festius o musicals, sino també d'un espai dedicat a la cultura, la poesia i les lletres.

Precisament, tres anys més tart, en 1931, Eduart Buil colaboraria en Josep Maria Bayarri i Pasqual Asins en la celebració dels primers Jocs Florals de Benimaclet. Per això, resulta difícil no vore en aquella festa lliterària de 1928 el precedent directe dels Jocs Florals que naixerien oficialment poc de temps més tart.

La Societat Instructiva Musical i la «Pezuña»

Aquelles festes estaven organisades per la Societat Instructiva Musical de Benimaclet, una de les dos grans entitats musicals que marcaren la vida social del poble durant les primeres décades del sigle XX.

Els benimacleters coneixien popularment la seua banda com «La Pezuña», mentres que la banda rival del Casino Instructiu i Benèfic era coneguda com «La Mano». Aquella rivalitat, que hui forma part de la memòria popular del poble, dividí passions durant més de vint anys i contribuí a mantindre una intensa activitat musical i cultural.

Finalment, el 13 de març de 1932, les dos entitats decidiren unir esforços i es fusionaren en una sola agrupació, naixent aixina l'actual Centre Instructiu Musical de Benimaclet, hereu d'aquella rica tradició musical.

Un llegat que continua viu

Hui, casi un sigle despuix d'aquelles festes de 1928, podem afirmar que aquella modesta festa lliterària sembrà una llavor que ha arribat fins als nostres dies.

Els Jocs Florals de Benimaclet recuperats en el sigle XXI representen la continuïtat d'aquell esperit que unia festa, cultura, poesia i amor pel poble. I enguany, gràcies a l'esforç i compromís de la Clavaria Gent de Benimaclet, tindrà lloc la VI Edició dels Jocs Florals de Benimaclet, consolidant una iniciativa que torna a ocupar el lloc que mereix dins de les nostres festes patronals. A més la ceremònia tindrà lloc en el Centre instructiu de Benimaclet el pròxim 10 de setembre, reforçant aquella unió entre música, lletres i Benimaclet.

Mirar les fotografies de 1928 és molt més que contemplar unes imàgens antigues. És descobrir els orígens d'una tradició cultural pròpia i comprovar que, generació darrere generació, Benimaclet ha sabut mantindre viva la seua passió per la música, la poesia i les seues senyes d'identitat.

Perque els Jocs Florals de Benimaclet no són només una recuperació moderna: són l'herència viva d'aquella festa lliterària que ya emocionava als nostres antepassats en 1928.

Eduart Buil al Centre Instructiu Musical de Benimaclet

EDUARD BUIL AL CENTRE INSTRUCTIU MUSICAL DE BENIMACLET

En l'any 1969 el poeta i escritor de Benimaclet, Eduart Buil, estava en Casablanca degut a motius familiars (el bateig d'un dels seus néts). Buil s'havia vist obligat a exiliar-se durant molts anys després de la Guerra Civil degut a la seua llavor periodística i sindicalista i en la vellea havia pogut tornar al Benimaclet de la seua joventut i retrobar-se en els seus veïns. Assidu als actes culturals de Benimaclet, no va voler que les seues lletres faltaren en la festa del repartiment de premis del Centre Musical de Benimaclet de 1969, a on se celebrava un homenage al músic Hipòlit Martinez, que va ser director de la Banda de Benimaclet.  

EN LA FESTA DEL REPARTIMENT DE PREMIS DEL CENTRE INSTRUCTIU I MUSICAL DE BENIMACLET

1969

Poble vollgut: No estic entre vosatros

en éste día de la festa gran.

Ha naixcut un xiquet en Casablanca

qu'es el meu net i alli he tingut d'anar,

que si ha naixcut en terres musulmanes

hi ha que donar-li l'aigua bautismal,

mes no vullc que vos falten mes paraules

que mai vos han faltat,

paraules del carinyo i de l'estimul

per als qu'han estudiat

i hui repleguen premis i alabances

en pago al seu afá

Enhorabona als mestres qu'ensenyaren

i enhorabona als qu'han sigut premiats.

I una paraula als musics, a eixos musics

que duc en el meu cor, la meua sang,

qu'acompanyaren amb les seues notes

tot allo que ma vida té de gran.

Me diuen qu'els esforços de la Junta

han pogut adquirir l'instrumental.

Vos fea falta -jo ho sé- i molta falta.

Pareix que ja el teniu. Pues… ¡Cap à avant!

Quand viu qu'enguany no anaveu al Certamen

una tristor m'ompli de dalt a avall

mes vaig pensar que sense ferramentes

ningu pot treballar.

No parlém de l'ahir. Teniu els mitjos.

Parlém sols del demà.

No busqueu el profit quand d'art es tracta,

busqueu soles el art,

el art divi d'aladcs melodies

qu'eixampla el cor i eleva la moral,

que no hi ha un art més pur qu'el de la Música

que resa, canta, vibra i fa ensomiar,

qu'alça a l'home al nivell de la hermosura

de la Divinitat.

Eixe és el premi verdader, el vostre,

el que no es pot llevar.

Podeu pedre els diners, la casa vostra,

la Patria, la salut, la voluntat,

pero lo qu'heu deprés no hi ha qui ho lleve,

dins l'ánima ha quedat.

¿Qué sería el poble en el que vareu naixer

o en el qu'el vostre niu haveu alçat

si la Banda es desfera i disolguera

per falta de fervor o d'unitat?…

Seria un barri sense ánima ni vida

a pesar de l'aument de l'habitat.

L'esperit dels que feren vostra Banda:

Belando, Polo, Andréu, el actual

mestre admirat que vos moletja i guia,

son notes d'un pentagrama triomfal

que mereixen l'estudi i el carinyo

qu'en els vostres talents varen forjar.

Hipólito Martínez! ¡Polo!; ¡Polo!…

Amic d'ahir, respecte del demà,

testic de ma existencia... Hui el teu Centre,

el Centre Musical

ahón donares la savia de ta vida,

la ensenyanga i l'amor del teu cabdal,

t'ha fet un busto. Tu estaras miran-lo

desde l'espai boirós del més allá.

Es l'homenatje, és el record perenne

de la teu'obra que palpable está

en eixos educandos i eixos músics

als que formares en el teu afá.

Amor í gratitud feren en pèdra

l'estéla viva d'inmortalitat.

Jo em descubrixc devant la teua imatge,

la d'un home que deixa del seu pas

eíxemple i ensenyança, força viva

que no morirá mai.

Tu t'honres, Centre, a l'honorar als homens

qu'han fet el teu prestigi valenciá,

tu eres del meu poble orgull llegítim,

centre de la cultura i de la pau

qu'amb art ¡i amor als homens agermana,

¡oh, Centre, l'Instructiu, el Musical!

En este dia, tots els que m'escolten,

recibíu el meu cor i el meu abraç.

EDUARD BUIL, Soci d'Honor

Èxit de l'Homenage a Eduard Buil

EL POBLE DE BENIMACLET RENDIX HOMENAGE A EDUARD BUIL

El salons del Centre Instructiu Musical de Benimaclet s'han omplit hui d'un centenar de persones per a fer un homenage al “Poeta de Benimaclet”, Eduard Buil i Navarro del que enguany celebrem el 50 aniversari de la seua defunció.

L'acte ha segut organisat per la Clavaria Amics de Benimaclet 2023, dins dels actes de les Festes Patronals de Benimaclet i ha contat en la colaboració de l'Associació Cultural “Poble de Benimaclet”, la Ret d'Estudis Valencians i la família d'Eduard Buil.

La presentació de l'acte ha segut a càrrec del mege i escritor de Benimaclet Pau Giner, en calitat de President de “Poble de Benimaclet”, que ha agraït als assistents la participació en l'acte, fent especial referència a la Directiva del Centre Instructiu de Benimaclet que han cedit el local, als Clavaris d'enguany per l'organisació. Destacar l'assistència del President de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro, Entitat a la que va estar molt unit Eduard Buil; de l'Acadèmic de la RACV, Miquel Àngel Lledó; del President del Rogle Constantí Llombart, Juli Moreno i de l'ex-Senador Miquel Ramon. També la família de Buil, entre la que se trobaven diversos nets i una nora, vinguts des de França i Roses.

Giner ha resaltat la persona de Buil, de la que ha remarcat la seua capacitat de reconciliació i el seu valencianisme, també la seua relació en el Centre Instructiu Musical tant abans com en passar l'Exili.

Miquel Àngel Gascón, coordinador de l'obra, poeta festiu i escritor, ha contat cóm va nàixer esta iniciativa de recuperació de la memòria de Buil. Gascón és el director de “Poetes Valencians” un proyecte que ya ha recuperat més de 300 poetes valencians que varen nàixer abans de la Guerra Civil. Quan se va trobar en Buil, i gràcies a la seua neta Alexandrina, va conéixer ad este poeta que per ad ell era desconegut. Ha animat als assistents a llegir el llibre i profundisar en este personage que tant va voler a Valéncia.

José Cristòbal Cuenca, que va ser regidor de l'Ajuntament de Valéncia i President del CIM de Benimaclet, ha fet una exposició sobre la relació de Buil en Benimaclet. Ha narrat com va conéixer a la seua dòna, Amparo Bueso, i es va casar en Benimaclet. Les velades artístiques del Musical a on sempre Buil posava el seu colofó. Cuenca, va conéixer personalment eixes velades i encara les recorda en carinyo i admiració.

La neta de Buil, Alexandrina Fornas Buil, ha posat el seu toc familiar a l'acte, contant cóm el recorden els seus nets després de 50 anys. Cristóbal Cuenca ha fet entrega a la família de un reconeiximent per la seua colaboració en este Homenage.

Durant l'acte s'han llegit diverses poesies de Buil per part de : José Pilan, Ramón Ramírez (que ha contat també els seus recorts quan era un educant en el CIM i Buil recitava les seues poesies), Enrique Montesinos i el poeta valencià.

L'acte ha conclòs donant les gràcies a tots els assistents i remarcant, una volta més, els valors de la persona d'Eduard Buil, que nos ensenya el valor de la concòrdia i la reconciliació en uns temps en els que patim una forta polarisació política i social.

Des de Poble de Benimaclet volem donar les gràcies a la família d'Eduard Buil i als autors que han possible este llibre homenage: Miquel Àngel Gascon, Javi Navarro, Joan Josep Serra, Cristóbal Cuenca, Pau Giner i Alexandrina Fornas.

Entrevista a Miquel À. Gascon.

Miquel Àngel Gascon: "Una societat no es pot construir ni conviure en la divisió i l’enfrontament, per això pense que la conciliació és el valor a destacar de la biografia de Buil"

El pròxim dimecres 13 de setembre se presenta en el Centre Instructiu Musical de Benimaclet un llibre homenage a Eduard Buil. El coordinar de l'obra, Miquel Àngel Gascón nos ha concedit una entrevista als seguidors de Poble de Benimaclet.

Entrevista a Miquel Àngel Gascon, coordinador del Llibre “Eduard Buil, mèmoria d'un poeta”.

E: El pròxim dia 13 de setembre se presenta el llibre “Eduard Buil, memòria d'un poeta” en Benimaclet. ¿Per qué mereix un llibre Eduard Buil?

Perque mereix que la seua memòria siga conservada. És cert que vivim en una societat digital en servidors i núvols on almagasenar informació, pero no deixa de ser això, un traster en molta capacitat de guardar senyes, comunicacions i testimonis; un llibre continua sent una realitat tangible i necessària. Un cofre de la memòria accessible a tots.

E: Com a coordinador del llibre, conta'ns un poc com va sorgir l'idea.

Parlant de memòria, és una llarga història... Intentaré resumir. Fa anys, buscant informació de poetes, contactí en una de les seues netes, d’aquella conversació, sorgí la promesa de dedicar-li un llibre. Una promesa que ha necessitat temps i trobar a les persones adequades pel camí per a traure avant el proyecte.

E: ¿Cóm està estructurat el llibre?

Habitualment les biografies tracten de donar una visió cronològica de la vida i obra de l’autor acompanyada de les seues vivències personals. En este llibre pretenem canviar la perspectiva. Com la nostra intenció és conservar la memòria de Buil, partim dels seus sentiments i, des d’esta visió personal, nos aproximem a la seua obra i les seues raïls. Per això el llibre s’inicia analisat una part de la seua autobiografia que acaba marcant la seua vida: l’exili. Aixina com dediquem un capítul a la relació en el seu poble d’acollida: Benimaclet. Naturalment també apareix la seua obra, dedicant un capítul especialment a les seues colaboracions falleres i, a banda, atres obres i documentació.

E: Entrant en la biografia de Buil, ¿cóm entra en contacte Eduard en el món del valencianisme?

Crec que com tots, per la via sentimental. Conta en la seua biografia que sent un chiquet forma part dels cors que interpreten per primera vegada l’Himne de Valéncia durant l’Exposició Regional de 1909. Eixe primer impacte és decisiu. Despuix viu eixe valencianisme des de l’àmbit festiu i també cultural en Lo Rat Penat on el compartix en persones que segur nos sonaran més a tots: Almela i Vives, Bayarri, Duran Tortajada, Villalonga o González Martí.

E: Buil va alcançar en els anys 30 una gran fama en Valéncia, com a poeta i dramaturc de prestigi ¿Per qué ha caigut en l'oblit?

Pense que hi ha diferents factors. El primer és la discapacitat que patim els valencians d’oblidar la nostra història. La segona, l’exili. Encara que Buil torna a Valéncia, els anys de franquisme actuen com una llosa de l’oblit. Tercer, i crec que més vergonyós, perque Buil és més un poeta i dramaturc que un activiste polític. Encara que milita en UGT i és d’idees socialistes i republicanes, té un marcat sentiment religiós. Usa la normativa del valencià que impera en cada época sense deixar de pensar que ho fa en llengua valenciana. Aixina que com no respón als cànons de cap grup o interés, açò ajuda al seu oblit.

E: La Guerra i l'exili varen marcar la vida de Buil, ¿Podem parlar de que hi ha un Buil d'abans i després de l'exili?

Totalment. Ho afirma ell mateix i ho podreu comprovar en el primer capítul del llibre, com he comentat adés.

E: En tornar Buil a Valéncia reprén les publicacions en valencià, pero no adapta les Normes Ortogràfiques que estan vigents en eixe moment. ¿Per qué creus que ho va fer?

Hi ha diferents factors. Entre ells, com vos hem comentat, perque no s’adapten exactament a la seua convicció en quant al valencià. També, factors sentimentals o de fidelitat a la seua pròpia història personal.

E: ¿Penses que la biografia de Buil pot aportar valors important a la societat de hui?

El valor principal és el de la conciliació. Buil mor abans de 1975. La transició a la democràcia en Espanya encara n’és un ensomi, pero en les seues reflexions vorem com eixa necessitat de conciliació que genera la transició, està present en ell. En els nostres dies eixa conciliació pareix definitivament trencada en molts aspectes i en tots els nivells. Personalment pense que cal recuperar-la. Una societat no es pot construir ni conviure en la divisió i l’enfrontament, per això pense que eixe és el valor a destacar de la biografia de Buil des de la perspectiva actual.

E: El llibre se presentarà en el Centre Instructiu de Benimaclet, a on Buil va participar en moltes gales. ¿Qué el unia a Benimaclet?

Puix si Buil aplega al valencianisme pel sentiment, es fa de Benimaclet per amor. És el poble de la seua dòna Amparo i, des del seu casament, el seu poble d’acollida, en el que participa de la seua vida popular i cultural. I a on torna a viure despuix de l’exili fins a la seua mort en 1973.

E: En el llibre han colaborat atres membres de la Ret d'Estudis Valencians. Conta'ns un poc qué és aixó de la Ret i cóm els has coordinat.

La conciliació n’hi ha que practicar-la i la millor manera és treballar conjuntament en atres persones. Aixina naix REV, unint persones diferents en determinats objectius conjunts. En este cas, recuperar la memòria dels valencians des de perspectives i àmbits diversos. Ho fem des de la convicció de compartir els nostres coneiximents perque la suma, multiplica. Això és REV, no tenim més pretensió que compartir i divulgar la memòria dels valencians des de la colaboració dels integrants en els diferents propostes que es puguen compartir.

E: Sabem que dus a terme un proyecte conegut com “Poetes Valencians” a on has rescatat de l'oblit molts poetes oblidats. ¿En que consistix el proyecte i a quants poetes has trobat?

Poetes valencians és una follia. Fa molts anys, llegint, em trobava autors que desconeixia, oblidats per la majoria, inclús en àmbits lliteraris i culturals. Pensí que calia fer alguna cosa i em posí a la faena; pero era una tasca ingent, aixina que intentí delimitar. Es diu que el valencià és una llengua dolça a la que si afegim que els valencians som romancers, no debades obtindrem una llengua perfecta per a la poesia. Eixe fon el primer marge definit: la poesia. Encara aixina, també calia delimitar per temps, de manera que vaig decidir que em dedicaria als poetes i poeteses en valencià naixcuts entre la Renaixença i la guerra civil. Pero continua sent una follia perque a dia de hui, autors que complixquen estes condicions, en alguna poesia publicada i del que he trobat alguna senya biogràfica, ne són 314, més tots els que en tinc en estudi que doblarien este número o encara més. Aixina que per a animar-me, dic que és el proyecte de la meua vida, encara que, realment, soc conscient que tindria que ser un proyecte a dur avant des d’alguna universitat o entitat cultural, encara que, com no els interesa, algú ha de fer-ho.

E: Per últim, conta'ns alguna anècdota del procés de realisació del llibre.

Com a bons “culturetes”, som persones prou séries, aixina que les anècdotes serien incomprensibles fòra del nostre ànim circumspecte... No, en sério, més que una anècdota recorde una curiositat, la primera reunió física que poguérem fer, fon en una orchateria del carrer Emili Baró, un atre poeta de Benimaclet, oblidat també, encara que done nom a un carrer tan important.

Eduard Buil, poeta exiliat

EDUARD BUIL I NAVARRO, POETA EXILIAT

Eduart Buil i Navarro va nàixer en la Ciutat de Valéncia el 08 de Decembre de 1898. Escritor i poeta valencià. Treballador de banca en el Banc Popular de les Previsions del Pervindre en Valéncia. Membre de la Federació de Banca de l'UGT. Com a escritor i periodiste va colaborar en les revistes Taula de Lletres Valencianes, El Camí, Pensat i Fet i Revista Valenciá. Va publicar poemes, comèdies i texts narratius en les coleccions lliteràries Teatre Valencià, Nostre Teatre, Nostra Novella i Galeria d'Obres Valencianes. Va ser reconegut en el títul de “Mestre en Gay Saber” en guanyar la Flor Natural en los Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia que organisà la Societat d'Amadors de les Glòries Valencianes Lo Rat Penat en 1931. Durant la guerra civil va ser director d'Avant, orgue de la Federació Socialista Valenciana i del diari La Correspondència de Valéncia. Aixina mateix va ser redactor del Mercantil Valencià i de Verdad. Va presidir l'Associació de la Prensa i el Sindicat Professional de Periodistes de l'UGT i va ser secretari d'informació i prensa del Comité Directiu de l'Agrupació Socialista de Valéncia. En finalisar la Guerra Civil es va exiliar en Marsella (França) i d'allí va passar a Orà (Argèlia). Va estar tres anys en Companyies de treball en Bou Arfa i Colom Bechar i en acabant de la lliberació va treballar com a cap contable d'Intendència del ferrocarril Mediterràneu-Níger en Colom Bechar (Argèlia). Posteriorment es va instalar en Casablanca (Marroc) on va desenrollar una gran producció lliterària. En 1966 es va jubilar traslladant-se a Valéncia a on va colaborar en La Hoja del Lunes i Valencia Atracción i va continuar la seua obra lliterària. Va faltar en Benimaclet el 10 d'agost de 1973.

Entre les seues noveles publicades trobem: La darrera fada, El bateig, Mentres la vida riu, El dolor de trionfar, Baix la cólera del Deu, Fang en les ánimes i El miracle de la rosa marcida.

En poesia publicà “Versos valencians”.

En teatre va ser molt prolífic, destacant obres com: El crit de la sanc, Les dos germanes, La neta del guarda-agulla, El celós. Entremés, Ganes d’agradar, Les Creus de Maig, El sô Rafel torna a València, El gancho, No et fies de l’aigua mansa, La nina de cristal, Comença la festa, ¿Quin hora es ... Peret?, Amor en amor es paga,...

Benimaclet li va dedicar un carrer en recort del poeta i lliterat fill adoptiu del poble.

BENIMACLET, EL MEU POBLE

En la extensa vega ubèrrima de la terra valenciana

que de fruites i de roses, primorosa, s'engalana

existix un poble digne qu'es molt gran sent xicotet;

és un poble en que palpita la noblesa més magnànima,

és un poble qu'atresora els amors de la meua ànima,

qu'en el cor el porte sempre arrelat: Benimaclet.

Es un poble humil, simpàtic, qu'es pot dir que no té história

i, no obstant, és tan bonico que lo d'ell em sap a gloria.

Jo volguera huí cantar-lo com ningú l'haja cantat,

Es el poble qu'atres dies em cridava p'el “Poeta”

volguera jo huí ser-ho per volcar en ma paleta

sa alegría, sa hermosura, son encís y sa bondat.

Es un poble un ram de cases que té al front l'extensa horta,

Ahón la gent sent en son ànima de la Raça la fe forta,

El treball, la poesía, el encant, la tradició;

a l'orient, la mar llatina en murmuris l'acarona

a occident, la Ciutat-Mare sos amors, fervent, li dona

amb la forga sobirana de sa càlida emoció.

Hortolana i marinera, ciutadana i sempre noble,

esta Vila - huí ja un barri de la Vega- encà és un poble

ahón la gent viu més unida; hi ha un carinyo de germáns;

allí es guarda aquell aroma de les époques pasaes

de les festes de les hortes, de les clares nits d'albaes

en qu'amor i galanura hi ha en els pits dels hortoláns.

Allí el líric entusiasme de la “Festa del Encuentro”

quan Jesús i nostra Verge s'en ajunten en el centro

de la Plaça en el matí que lluix radiant el sol

per l'aire, l'aleluya , mil coloms, vítols de festa

son un himne i un poema de pasió santa i honesta

que derramen sobre l'ànima son claríssim arrebol.

I la Festa qu'es fa al Cristo i a Sant Lluís en que la traca

solta els trons de sa alegria, de sabor que se destaca,

els cohets qu'en les barraques tracen noms en raigs de foc

quan es torna el Sant a Vera, i els xics joves tenen una

pasió forta qu'es desgarra en cohets baix de la lluna,

atres Festes d'este poble qu'al meu pit saben a poc...

I eixes xiques tan boniques, tan polides i tan blanques

els xiquets i les xiquetes que del cor son dolces branques

que desfilen, primorosos, en lluïda procesó;

semblen novies per lo pures, per l'encant de sa mirada

eixes nines que somriuen baix un vel de desposada

en son tratje sense màcula de primera comunió.

I este poble en el “Certàmen”, ¡cóm palpita d'impaciéncia

quant sa Banda, per el triunfo, marxa, ardida, a ma Valencia

duent la fe de sa bandera i esperanses en el pit;

i quant torna, victoriosa, recibix en llums i en vives

que son himnes d'alegria, que son làmpares votives

que l'amor de tot un poble encén líric, en la nit...

No vaig nàixer en el poble, peró en sentc fill de sa terra

per la que la sanc donara en la pau com en la guèrra.

Allí vaig trobar la ditxa, l'alegria i l'amor;

en sa esglesia vaig unir-me amb la dona que jo adore.

Allí van nàixer les filles qu'en mil besos jo devore,

allí està quant en ma vida té ternura i té dolçor.

En la terra sacrosanta de son líric sementèri

-flors pomposes i risuenyes qu'en la nit son un saltèri

que desgrana melodies que me omplin d'emoció-

ja reposen per a sempre de qui vullc sos pobres pares,

en éll dorm el etern somni la que fon la meua mare…

Cóm a tu, poble de l'ànima, no te tinc de voler jo?…

En la terra beneida vullc, al cap de ma seguida,

quan els anys o la desgracia trenquen ja ma pobra vida,

en el fondo de ta entranya per a sempre reposar...

Perdoneu a éste poeta que de tant com volía

la emoció que l'embargava va tallar sa poesia

puix és tant lo que l'adora que no pot ja més cantar.

Del llibre “A traves d' una vida” publicat per L'Agrupació Literària “Amics de la Poesía” en 1972.