Quaderns Rubio i l'Acadèmia

QUADERNS RUBIO I L'ACADEMIA

Els Quaderns Rubio en els que tots hem deprés caligrafia tenen una important relació en el nostre poble. Ramon Rubio Silvestre va ser l'inventor dels Quaderns Rubio, havia naixcut en Tarragona en 1927, pero de menut es va traslladar a Geldo, un poblet de l'Alt Palància, al qual va estar molt unit tota sa vida. Rubio va estudiar en la ciutat de Valéncia i es va compartir en Professor Mercantil, lo que sempre havia desijat. En els anys 50 fundà una acadèmia en el carrer Martí de la ciutat de Valéncia. Donat el seu èxit uns anys més tart va fundar en Benimaclet una nova escola, l'Acadèmia Rubio, junt a les vies del trenet, en el carrer Soletat Doménech. Ramon Rubio impartia contabilitat en esta acadèmia de la seua propietat.

Interessat pel que els seus alumnes adquiriren els domini dels números i milloraren la caligrafia creà una série de fiches de recolzament per a que perfeccionaren l'escritura i les matemàtiques. Ad estes fiches les cridà: “El mètodo Rubio”. Basant-se en la tècnica grafomatriu, que partint de la realisació de gràfiques simples com les llínies curves i rectes, continua en grafies més complexes (llínies ondulades, círculs o bucles). És tracta d'un mètodo de reforç didàctic que se basa en fer fàcil lo difícil mediant la repetició de senzills eixercicis.

Els inicis no foren fàcils i els mestres no confiaven en el seu mètodo. Poc a poc se donaren conte de que els alumnes que utilisaven els quaderns Rubio obtenien millors resultats acadèmics. A l'aumentar la demanda de Quaderns Ramon Rubio fundà Ediciones Técnicas Rubio y Cuadernos Rubio que ell mateix imprimia artesanalment en sa casa.

Als inicis dels anys 60, els amos de l'Acadèmia Rubio, degut a que el negoci editorial s'havia d'atendre per la seua importància, va oferir l'adquisició de dita acadèmia que constava de planta baixa i primer pis als religiosos claretians. Sis claretians, cinc sacerdots i un germà, es varen fer presents en Benimaclet en el curs 1962-63, fent-se càrrec de l'educació en dita acadèmia que va rebre el nom de “Cor de Maria” en primer lloc i, posteriorment, per a evitar equívocs en atres institucions es va cridar, i es diu, Claret-Benimaclet.

A finals dels 80 l'Editorial va aplegar a vendre anualment més de 10 millons d'eixemplars, destinats a chiquets d'entre 3 i 13 anys. A lo llarc dels anys, els quadernets han evolucionat i s'han adaptat en èxit als nous temps despuix d'abordar canvis. En 2001 va morir Ramon Rubio en la ciutat de Valéncia.

Els Cacherulos de Pasqua

ELS CACHERULOS DE PASQUA

“El dia de Pasqua Pepico plorava perqué el cacherulo no li s'empinava”, diu la famosa cançó pasqüera que fins fa poc se sentia pels carrers dels nostres pobles en estos dies de Pasqua. Fer volar el cacherulo, va ser, és i serà una diversió única. L'acte de mantindre un objecte en l'aire resulta fantàstic, tant per a menuts com per a majors. El cacherulo, junt en la mona de Pasqua, l'esclafit de l'ou dur i els jocs tradicionals de corda són tradicions que no deurien perdre-se.

Els nostres yayos construïen els cacherulos en uns pocs elements que tenien a mà: tres canyes, fil d'empalomar i uns papers de periòdic. Hui ya no existixen pràcticament els artesans i es poden adquirir en qualsevol comerç. La construcció va ser artesanal durant sigles. Es creu que l'història dels cacherulos es remonta molt arrere, a l'antiga China, cap al 1250 abans de Crist. Més d'un mileni abans que fora fundada la nostra Valentia romana.

Potser que els orientals de l'Antiguetat es distragueren en objectes similars als nostres cacherulos, pero lo que és segur és que els utilisaven com a sistema de comunicació entre les seues hostes, segons un còdic de colors.

El cacherulo és un objecte de la cultura popular. Com hem indicat, en el passat valencià molts dels cacherulos eren artefactes casers, circumstància que facilitava la comunicació familiar durant la seua elaboració. La seua construcció era una lliçó de cultura de l'esforç en tota regla de yayos a nèts. Encara que existixen diverses varietats i tipos, els materials bàsics per a la seua elaboració són: tres canyes, paper i fil d'empalomar.

Encara que la majoria dels chiquets construïen els cacherulos en sa casa, en alguns temps comprar un cacherulo podia ser fins i tot una obra de caritat. Casi un sigle arrere, en abril de 1924, el Círcul de Belles Arts de Valéncia organisava un concurs-subasta de berenars i de cacherulos decorats per artistes. En els beneficis obtinguts es compraven mones de Pasqua als chiquets més necessitats de la ciutat. A lo manco des de principis del segle passat existien en la capital, en les afores de la plaça Del Mercat alguns comerços tradicionals que en vespres de la Semana Santa omplien els seus escaparats de cacherulos. En l'actualitat se troben en jogueteries i basars, en la seua majoria regentats per la comunitat china, com a curiositat del destí.

Tant important és conseguir un cacherulo com trobar algun lloc òptim on el vent tinga la suficient força i no existixquen cables que acaben en la nostra diversió. En zones rurals d'interior s'opta per eres obertes, mentres que en les zones costeres és recomanable visitar la plaja. En Valéncia, ademés del vell llit del riu Turia, era habitual anar a les plages del Cabanyal i de la Malvarrosa, on el vent té més provabilitats de presentar-se.

I mentres el cacherulo s'empina o no se pot cantar la cançó tradicional:

El dia de Pasqua,

un chiquet plorava

perque el cacherulo

no li s'empinava.

La tarara sí,

la tarara no,

la tarara, mare,

que la balle yo

Ella porta pirri

ella porta pirri

ella porta pirri

també porte yo

La tarara sí,

la tarara no,

la tarara, mare,

que la balle yo

Els fadrins d'ací

ya no pinten res

els que pinten ara

son els forasters

Els fadrins d'ací

si que pintaran

perque les fadrines

a buscar-los van

El dia de Pasqua

son dies de mones

¡Ay! que pantorrilles

tenen les chicones

La tarara sí,

la tarara no,

la tarara, mare,

que la balle yo

Font:

Las Provincias

Valencia-Canta

Bon dia de Pasqua 2019

BON DIA DE PASQUA

Desde Poble de Benimaclet vos desigem un bon dia de Pasqua a tots els veïns del poble de Benimaclet.

Processó de l'Encontre 2019

PROCESSÓ DE L'ENCONTRE

El Dumenge de Pasqua a les 10 hores se celebra en la plaça del poble de Benimaclet la tradicional processó de l'encontre. És una processó històrica que cada any recorre els carrers de Benimaclet i en la que participa part del poble.

En la processó participen dos imàgens, la del Crist resucitat i la de La Dolorosa, que se troben en la Plaça de Benimaclet i es produïx un repic de campanes, soltament de coloms i llançament d'aleluyes.

En 1934 el diari “Las Provincias” es fea resò de la processó de Benimaclet i podem vore les similituts d'aquella processó en la que es celebra hui en dia. A continuació reproduïm les lletres que se dedicaren a narrar lo que va trascorrer en Benimaclet:

Processó de l'Encontre de 1948

“La nota culminante de este renacer religioso ha sido el Encuentro de la mañana de Pascua; dos años que el vecindario no había contemplado su tradicional Encuentro. El entusiasmo desbordante tenía aires de triunfo y aires de libertad, recobrado después del bienio sectario de Azaña.

Organizáronse las mismas, que siguieron distinto itinerario. La Cofradia de los Dolores toda, con su Madre la Santísima Virgen, recorrió las calles de la Asunción, Valencia, Cristo de la Providencia, Benimaclet a la plaza de la Iglesia.

Acto seguido salió la cruz parroquial, niños del catecismo, bandera, socios de la Derecha Regional, tradicionalistas, palmas, incienso y la preciosa imagen de Jesús Resucitado, con el clero parroquial, recorrió las calles de Benimaclet, callejón, plaza, para coincidir ambas en la plaza de la Iglesia.

Reunidas ambas en el punto anteriormente indicado entre aclamaciones de júbilo, suelta de palomas aleluyas, carcasas, tracas y a los arcordes de la banda de música, reorganizóse ésta, retornando a la iglesia.

Seguidamente comenzó la misa mayor, en la cual se ejecutó a gran orquesta y voces la partitura en “la” de don Salvador Giner, y en la que el reverendo padre Luis Colomer pronunció un elocuente sermón.

Luego de la misa, organizóse nuevamente para trasladar la imagen de los Dolores a casa de la clavariesa para el año próximo, señorita Consuelito Huerta, sita en la calle de Valencia 45 y la Virgen del Sufragio en la misma calle, número 22, a doña Asunción Bori.

La citada calle era un hervidero de gente, que no cesaba de aplaudir y dar vivas a su Madre Santísima.

Luego, disparóse una kilométrica traca que recorrió la carrera de la procesión.

El tercer dia de Pascua organizóse la procesión para trasladar la imagen de los Dolores a la Parroquia. El corto trayecto estaba apiñado de gente, como jamás se había conocido.

Entra la Virgen en la iglesia, luces, tracas, vivas, aplausos, lágrimas, muchas lágrimas de emoción, terminando con solemne Salve”

Actualment persistix la tradició pels carrers històrics del poble de Benimaclet.

Don Diògenes, una vida dedicada a la Medicina en Benimaclet

DIOGENES LOPEZ MENCHÓ, UNA VIDA DEDICADA A LA MEDICINA EN BENIMACLET

 Don Diògenes López Mechó va nàixer el dia 28 d'abril de 1891 en Montevideo (República d'Uruguay). Va realisar els seus estudis de Medicina en la Facultat de Medicina de la Ciutat de Valéncia, acabant els seus estudis en 1918. Es va casar en Rosa Llorens Vilás, del matrimoni del qual varen tindre quatre fills: Gabriel, Diògenes, Rosa M. i Daniel.

El primer destí on va eixercir la Medicina va ser en Catí, en el Maestrat valencià. Allí va viure fins a 1920 en el que es va traslladar al poble de Benimaclet on va permanéixer fins a la seua mort ocorreguda l'1 de març de 1975. La seua vivenda va estar en principi dalt de la tenda de Serra i en acabant es va traslladar al Carrer del Recreo, hui avinguda Doctor Vicente Zaragozá, número 60.

Don Diògenes va ser un mege rural en humanitat, en dedicació durant les 24 hores del dia, en eficàcia i consciència apropiades per a cada patologia. Lo mateix intervenia en bisturí, fil i agulla, que receptava els medicaments apropiats per a qualsevol malaltia del moment, sent numerosos els èxits conseguits en la seua llarga vida professional.

Els seus diagnòstics varen ser famosos per la seua veracitat i el seu oportú enfocament en cadascun d'ells. Home de gran caritat, ya que era mege de "iguala" i de seguritat social, alguns dels seus pacients d'escassos recursos en sanar-se de la seua malaltia en èxit i no podent pagar-li els seus servicis s'oblidava dels diners i seguia eixercint la seua professió en igual eficàcia.

La mort de la seua esposa, de la que va estar tota la vida enamorat, li va marcar en el seu caràcter, de manera que va dedicar la seua vida a la família i a les arts, destacant-se com un gran pintor paisagiste del món rural de Benimaclet. No va quedar alquería ni racó de l'horta que no anara pintat per ell.

Benimaclet sempre estarà en deute en don Diògenes, puix la majoria dels benimacleters que varen nàixer entre 1920 i 1960 varen ser atesos per ell, ya que era una notable comaró, un volgut ginecòlec i un eficient pediatra, sense oblidar els seus grans dotes com a mege interniste. La seua filla Rosita conserva un llibre-diari en el que don Diògenes anotava tots els parts que assistia, es contabilisen 1.931 naiximents en detalls de cadascun.

Benimaclet agraïx el recort d'este home que va dedicar pràcticament tota la seua vida, tant professional com a personal, als habitants d'este poble que se sent orgullós de la gran chafada deixada entre nosatres. Se li dedicà un carrer en Benimaclet en la zona de Espai Vert.

Reproduïm una notícia de l'any 1931 publicada en el diari El Pueblo en la que es fa resò de la visita de Diògenes López a l'Ajuntament de Valéncia per a defendre la conveniència de no construir les Càmares Beccari en Benimaclet.

Un espontáneo

"Este es un médico de Benimaclet, y actúa por él y por los demás médicos del referido poblado. Lee un largo informe del que se destacan las siguientes manifestaciones:

"Es un problema inquietante para las grandes ciudades su saneamiento y la desaparición de sus basuras. Por un punible abandono, Valencia no la había resuelto, y ahora; cuando parece propósito firme alcanzar su solución, no vamos a ser quienes la dificulten.

Oídnos bien: nosotros, Benimaclet, no ha de ser un obstáculo, no se alza contra el procedimiento adoptado, no; su protesta se limita al emplazamiento de la fábrica junto a un núcleo denso como el de Benimaclet, desatino que condenan a la par la ciencia y la ley.»

Se muestra decidido defensor de la incineración, de la destrucción de las basuras por el fuego, que es la mejor solución en el orden higiénico, por lo que ha sido adoptada en la mayor parte de las ciudades inglesas  y en las más populosas de Alemania.

Dice que los despojos de la cebolla son los que dan a las basuras ese olor acre y penetrante característicos. Por su composición química resisten por mucho tiempo las fermentaciones, sin que sufran alteraciones ni modificaciones sus componentes y su olor perdura aún después del transcurso de muchas semanas.

Muy bien, pues, esa masa humidificada que se presume saldrá de las cámaras poco o nada olorosa, puede seguir con ese persistente y desagradable hedor comunicado por la cebolla.

Acallados estos escrúpulos, pedimos que, aparte de la incineración que es sin diputa el mejor, juzgamos como uno de los más recomendables métodos del doctor Beccari. Pero combatimos su emplazamiento, que debe ser en otro punto lejos de la ciudad.

Habla del peligro de las moscas, etc., etc.

Terminada la lectura del referido informe, el Alcalde señor Maestre afirma que la Corporación municipal estudia el asunto.”