Poeta Emili Baró, per Josep Maria Bayarri

EMILI BARO, PER JOSEP Mª BAYARRI

“Manollet de Poesies (no totes)” és el títul de l'obra pòstuma d'Emili Baró i Bori. Els germans d'Emili publicaren este llibre en 1965 per a memòria d'este poeta de Benimaclet que va vore com li llevaven la vida a l'inici de la Guerra Civil.

Josep María Bayarri, un dels poetes més grans que han tingut les lletres valencianes, realisà el prolec del llibre, que reproduïm per la seua importància històrica:

Emili Baró Bori, ben conegut en el camp de les lletres valencianes, fon un home valenciá, que naixcut en el carrer de Molvedre (el barrio de Triana valenciá), front a la casa que naixqué el gran pintor Ignasi Pinazo Camarlenc, va tindre una plural significasió literaria valenciana ben destacát entre mosatres. Cultivá en son jardinét modoset roses de poesia, va collir fruits asaonats, en la seua horteta, en la interpretació dramática mes eixemplar; va representar a maravella -a la valenciana-, en escenaris múltiples les obres modernes i clásiques; enarcá palmes d'ideals en valencians parlaments i… fon “un home bó” que va morir cristianament i patriótic; per tot eixe cúmul de laudes que haben evocat antinómia de l'odi, el odi el mata l'any 36.

Ara. el Baró poeta, l'Emili (perque Baró son germans artistes tots) esta sent elevat sobre el pavés d'estes págines -recull de poesies (i no totes. perque les cremaren els sicaris) ben sentides per eixos fraters familiars Paco y Llouis i un gran amic tot ell cór, Rafel Alemany, que no gosen d'oblidar aquell esperit sempre despert a tot sentit d'art i valencianisme que sentuplicava sa eficasia del mes ferm i ortodoxe cristianisme.

Era un poeta. En algun recull de sumaria historia de la poesia valenciana, notareú la no inclusió del nom de Baró. No vos escandaliseu; noms com Ventura Pascual, Cibrian Ibor, L. Trenor, E. Genovés, Ortin Benedito. Isidor Peris... uns cuants entre ells, molts que moriren (¡ no digam -ni diem- entre els que viuen) no figuren.

Aci, en este pomell de poesies que s'oferixen, mos abellix esperimentár llépols, els ensucrats versos qu'el poeta Baró condimentaba. Lluny de la prentensió d'un suxetirisme malaltús, inintelegible, el poeta del poble com ell era, era diafan en l'expressió, i fi en la emosió poetica. La nostra llengua valenciana, en els llavis, i en els escrits, per tant, de Baró, dels arrells populars puxava a les no menys populars obtensions fructuoses i metafóriques. Se refussava contra “la nova coentor” que s'encanela -Ebre en ella- en eterografíes extranyes al genit i l'istint vaienciá; eterodoxes ¡ illogiques, del fetixe etimologic. Era un poeta valencia.

Recordem l'Emili Baró, en els estrats, declamant clamant versos i parlaments en obres teatrals, com encara no veem continuadors. “El toc del caragol” viril poema de Cebrian Mezquita al ser interpretát per Baró, mos empentava a una revolusió... A la seua petisió, li tingui que traduir “Los motivos del lobo” i la “Marcha triunfal” de Rubén Darío, i al ser resitats per Baró es posaba el public conmosionát, frenétic aplaudinlo.

Els meus “Pregons valencians» breus poemes (també per Emili demanats) atinen a recordar, encara. tots els qui li els ourien. Era un esbatusador e multituts. En fi, un gran artiste incomparable.

Emili Baró “fon un home bó” d'aquells que diem “un pá beneit”. Com a modern home de creencies. Sense “beatería”. La llar cristiana, neta, ordenada, alegre... valenciá d'aquells “de soca i arreal” sense promiscuaoions ni desvirtuacions. Un segur amic dels qui van pel mon “en el cór en la má”.

Cartell de l'Avinguda Emili Baro

En Benimaclét, de la seua Valencia; el poblet que va vore tots els dies passar pels seus familiars carrers, i ses lluentes hortetes -versos en els llavi; jubilosos els ulls- venerá sa memoria el Achuntament de Valencia. dedicanli un carrer (avenida del poeta Emilio Baró).

Ditxos orgull de sa muller i filies, i d'eixos “germans Baró” tots els cuals llagrimegen l'absent

estimat...

I aci, nosatres, els confrares en l'ordre de la valencianitát, la poesia i la fé de Crist, que quedem velant les mateixes armes que Emili Baró Bori.

Josep Mª Bayarri

Degá dels “Mestres en Gai Saber”. De la Real Academia de San Carlos - Valencia.

El Venimaqlet de Bayarri

EL VENIMAQLET DE BAYARRI

Gràmatica de Bayarri

Josep María Bayarri vixqué durant molt anys en un chalet del Carrer Germans Villalonga de Benimaclet. L'escritor, poeta, escultor i intelectual valencià va estar molt integrat en la vida cultural de Benimaclet. En l'any 1932 publicà el llibre “El Perill Català” a on denunciava la catalanisació de part de l'intelectualitat valenciana. Conseqüentment en este llibre no firmà les Normes ortogràfiques de Castelló i més avant creà una normativa trencadora per a la llengua valenciana: les Normes Quaqeres, que duen este nom per la preferència que dona a la lletra Q en lloc de C, K o QU.

Estes normes no varen tindre molta difusió i se publicaren pocs llibres seguint-les Varen ser una protesta contra la normativa imperant en la qual no estava d'acort. És molt curiós com s'escrivia el nom del nostre poble en esta normativa “Venimaqlet”. En esta normativa publicà una "Gramatiqa valensiana" i un llibre autobiogràfic, “Bayarri autoviogràfiq”, entre atres obres. En esta última obra autobiogràfica conta com varen ser aquells anys que va viure en Benimaclet. Deixem a continuació un fragment d'este llibre, respectant la normativa original encara que siga un poc dificultosa, creem que val la pena fer l'esforç de llegir-lo aixina donat el valor històric.

Bayarri autoviografiq

“Pero ia vivía en la casa de Venimaqlet, qe fea qantó en “Hermanos 'Víllalonga” -aire i sol i xardínet apuntant la ègloga.

I enqara entre les puñides del moment organisárem “Jocs florals de Venimaqlet” intentant la derivasió del gust popular a la llengua en tots els sentits. Van ser estos añs d'ínsís polítiq llingüístiq moral en l'aire qe a la fi s'espesá de seqtarisme. Pero fon ”Mantenedor” un añ el diputat de “Dreta R. V.” Martí Olucha, tret d'ovrerisme qe feu vòna llavor. I poetes llorexats Xavier Casp, “Flor Natural”; i Qarles Salvador, Asíns, Baró.. entre atres.

Per eixos dies, les llivreríes mostraren “El perill catalá", qe insidí vivrant en l'anvient valensianiste qe s'uviqava sensivlement. El preventiu llivre qe prologava asiensiat i qoinsident el gran arxiver vívlioteqari inxent i sínser amiq Rafael Raga feu remor así entre els poregosos i allá i así entre próu servells monolítiqs -en eixa -qonsepsíó patriótíqa qe denunsiava el llivre- tanvé.

Se puvliqaren molts artiqles d'informasió i qrítiqa.. lliteraria, pero ningú de inpuqnasió qe… s'entreqreuava en algunes qonvèrses.

Els alegats del “Perill catalá” están vergoñosáment vixents. Qovexen.

Desenpalagant la pròsa' vindiqatíva,- …polèmiqa del “Períll catalá” venía a tal fervor patriòtiq el llivre de vérsos, d'este qinqéni, “Valensía, Valensia, Valensia”, qe talment era posar a nivell d'oqtosílaus -ensesos i-endeqasílaus tonants aqelles qonviqsions.

“Pera ofrenar... tota glòria a Valencia sempre, per sempre germans valencians, activitats del servell i del múscul, fictes i fortes que signen els cants”

Les Cases dels Ferroviaris

LES CASES DELS FERROVIARIS

El dia 28 de Maig de 1930 s'inaugurà en el poble de Benimaclet un chicotet Barri de chalets unifamiliars subvencionats per la Companyia de Tramvies. Estos chalets s'oferien a un preu reduit per als empleats d'oficina de la Companyia.

Situació del Barri dels Ferroviaris dins del Benimaclet en l'any 1945

La Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de Valéncia es va crear en 1917 a partir de la fusió de la Societat Valenciana de Tramvies i la Compagnie Génerale des Tramways de Valence (Espagne) Société Lyonnaise dedicada a l'explotació dels tramvies urbans de la ciutat de Valéncia i coneguda popularment com la Lionesa pels problemes de pago d'imposts d'esta última ya que es tractava d'una companyia estrangera.

La nova companyia (rebatejada popularment com Cacaus, Tramussos, Faves i Vi), va ser l'encarregada de gestionar els ferrocarrils de via estreta de la ciutat de Valéncia durant quarantasset anys. A conseqüència dels gravíssims danys produïts per la Gran riuada de Valéncia del 14 d'octubre de 1957 es va tancar definitivament a la circulació el ramal entre l'estació de Jesús i el barri de Natzaret.

Finalment i per l'impossibilitat de fer front a les contínues pèrdues econòmiques la CTFV va revertir de manera anticipada en 1964 les seues concessions de ferrocarril a l'estat FEVE i les de tramvies i autobusos a l'empresa SALTUV.

Acodiren a l'acte d'inauguració els Germans Villalonga, que Benimaclet els honra en un carrer a on es va construir el Barri obrer. Ignaci Villalonga va ser famós polític durant la Segona República, arribant a ser Diputat en les Corts Espanyoles (1933-1939) per la província de Castelló en el partit Dreta Regional Valenciana i Governador de Catalunya en 1935, en acabar la Guerra Civil va dirigir el Banc de Valéncia, entre atres empreses. Jose se dedicà a l'empresa ferroviària i va ser assessinat en la Guerra Civil per milicians republicans.

En este barri obrer vindrien a viure gran cantitat d'intelectuals valencians, entre els que destacaven: Josep Maria Bayarri, Pascual Asins o Prudenci Alcón i va contrubuir a la creació d'una intelectualitat dins del poble de Benimaclet, com s'explicà en l'entrada el Parnaso de Benimaclet.

En el diari el Pueblo del dia 29 de Maig de 1930 podiem llegir:

"Inauguración de un barrio de casas baratas de los empleados de la Compañía de Tranvías

Ayer se inauguró en el poblado de Benimaclet un bellísimo grupo de casas baratas que la Compañia de Tranvias ha construido para sus empleados de oficina.

Al terminarse la junta ordinaria de accionistas de dicha empresa, todos los asistentes, con el Consejo de Administración, se trasladaron en tren especial; a Benimaclet para visitar el grupo de casas baratas e inaugurarlo. Asistieron también a este acto el delegado regional del Trabajo señor Michelena, el inspector señor Abenta, otros invitados y gran número de empleados de la compañía.

Después de una visita a los chalets, construidos a espaldas de la estación de Benimaclet, en terrenos cedidos por la Compañía de Tranvías, el presidente de la Cooperativa de Casas Baratas nuestro compañero Adolfó Pizcueta, dirigió unas palabras de salutación y agradecimiento a los señores del Consejo y en especial a don José y don Ignacio Villalonga, a cuya protección se debe la construcción de estas casas. El consejero señor Mathieu correspondió efusivamente a estas demostraciones y don Ignacio Villalonga pronunció también breves palabras contestando al presidente de la Cooperativa.

Los invitados fueron obsequiados por la Cooperativa con un espléndido lunch.

Con este acto quedó inaugurado uno de los grupos de casas baratas que honran a nuestra ciudad por sus condiciones estéticas y por las comodidades que reúnen."

¿Per qué Benimaclet té un carrer dedicat a Frédéric Mistral?

¿PER QUÉ BENIMACLET TÉ UN CARRER DEDICAT A FRÉDÉRIC MISTRAL?

Frédéric Mistral (Maillane -França, 1830 - 1914) Poeta francés en llengua provençal (occitana), fundador del moviment que va tractar de tornar el seu antic esplendor a la llengua i a la lliteratura provençal.

Fill d'uns modests terratinents, va fer els seus estudis en el Colege Real d'Avinyó; va seguir els cursos de Dret de la Facultat d'Aix, on es va llicenciar en 1851. Ya en els anys de colegial traduïa al provençal els Salms penitencials i havia travat amistat en un passant, Joseph Roumanille, que somiava en restituir les seues patents de noblea a la llengua provençal, proscrita des del segle XVI.

Decidit a no abandonar la facenda del seu pare, va mamprendre, en 1851, despuix d'algunes bones tentatives poètiques, la composició d'una epopeya, Mireya, que no es publicaria fins a prou anys més tart. Li unien relacions d'amistat i bon veïnat en jóvens intelectuals, apassionats també per la renaixença de la lliteratura provençal, i especialment en Théodore Aubanel.

En 1854, festa de Santa Estrela, Mistral, Roumanille, Aubanel i quatre lliterats més de llengua provençal es varen reunir en una casa de les rodalies de Gadagne i varen decidir fundar una escola lliterària. Ad este propòsit recorda Mistral un fragment d'una obra de Sant Anselm, en el que evoca "als sèt felibre de la llei" que discutixen en el Temple en Jesús. Bateja als sèt companyers en el nom de "felibre", paraula de la que no es coneix en exactitut l'etimologia ni el significat. El "felibridge" va adoptar el sèt com a número sagrat, Santa Estrela com a patrona i Mistral va jurar escriure la

seua "llei".

Colabora activament en la Armana provençau, recopilació anual del grup, i mamprén un vast treball llingüístic i lexicogràfic, que acabarà en 1878 en la publicació, a expenses seues, del Tresor dóu Felibridge, complet diccionari provençal-francés.

Mireia, llegida finalment en públic en Marsella en 1858, impresa en 1859 per Roumanille i elogiada per Lamartine, va alcançar un gran èxit, fins i tot en París, èxit que es va accentuar més encara quan en 1864, Gounod, en la colaboració del propi Mistral, va extraure d'ella el tema d'una òpera. En 1867 va publicar Calendal.

1876 va ser un any especialment important per a Mistral: va publicar en el títul Les illes d'or una recopilació de totes les poesies compostes des de la seua joventut, i que en gran part conté lo millor de la seua obra.

En 1878, la seua popularitat havia reglotat àmpliament els llímits de Provença. En la simpatia de numerosos erudits en llengües romàniques, Mistral va aplegar fins i tot a pensar en una espècie de verdadera federació internacional del "felibridge", que aniria des de Portugal fins a Romania.

En 1906 va compartir en Echegaray el Premi Nobel (l'import del qual, 100.000 francs) va consagrar a la fundació en Arlés del "Museu Arlaten", on es pot trobar una completa Image de Provença: rústica, pastoril, marítima, fluvial, urbana, artesana i familiar.

Pero les festes dels "felibre" en Aix, en maig de 1913, varen significar una apoteosis per ad ell, i en octubre del mateix any, Raymond Poincaré va detindre prop de Maillane el seu tren presidencial per a visitar a Mistral i invitar-li a menjar en el propi vagó. Va morir d'un refredat en 1914.

Pero ¿per qué Benimaclet dedicà un carrer a Fédéric Mistral? En el Benimaclet dels anys 50 del segle XX convivien un bon número de poetes, escritors i ilustrats valencianistes. Uns anys abans s'havia dedicat una escultura a Mistral en Valéncia. En aquella ocasió Duran i Tortajada contà que acodí a una reunió de les Llengües d'Oc en Provença i allí Mistral va dir: “La llengua valenciana es una de las més dolces i amistoses de l'Imperi del Sol”. També Josep Maria Bayarri, poeta que vivia en Benimaclet se dedicà en aquell acte a exhortar a Mistral. S'envià un telegrama a la viuda del provençal que dia: “La ciutat de Valéncia acaba d’inaugurar un monument dedicat a la gloria de Mistral, cantor de la germana Provença, gran amic dels poetes valencians. En esta data i en nom de Valéncia, em complau adreçar respetuosa salutació a vos, a la familia del gran poeta, a la lluminosa Provença i a la República Francesa”

Homenage a Mistral en la Ciutat de Valéncia, presidit per la Real Senyera Valenciana, en 1933.

En aquell moment l'unitat de les llengües valenciana i occitana, hereteres del provençal que utilisaven els trobadors en l'Edat Mija, era el sentiment general entre els intelectuals valencians. Anys més tart, en l'aparició del fusterisme, tot este sentiment de germanor acabà obrint una época d'anexionisme a Catalunya i de donar l'esquena a Occitània.  

Les llegües occitanes que incloen els parlars del Sur de França, Valéncia, Balears i Catalunya.

Josep Mª Bayarri, poeta del chalet de Benimaclet

JOSEP MARIA BAYARRI I BENIMACLET

Josep Maria Bayarri, escritor i escultor, naixqué en el poble d'Alboraya en 1886 i morí en la Ciutat de Valéncia en l’ any 1970. Quedà orfe de mare sent menut i la seua formació primària l'adquirí entre Alboraya i la Ciutat de Valéncia. Entrà d’aprenent en un taller de joguets i en l’imprenta del diari “El Correo de Valencia” a on va conéixer de redactor a Maximilià Thous; també treballà en un taller de fusta en els germans Capuz-Julio. Es matriculà en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, en la qual cursà estudis, i entrà en el taller de Romero Tena, a on tindrà de mestres a Capuz, Ballester, Palacios i Coret, pero realment el seu mestre serà Alfredo Badenes i, en anar-se’n este a Colombia, passarà per diferents estudis destacant el d’Ureña i Carbonell i el de José Tena. 

En lo referent a la seua faceta artística esculpí molta imagineria per a temples de la ciutat de Valéncia, per a diferents localitats valencianes i capitals espanyoles i també treballà per a Amèrica. Fon catedràtic d’Anatomia Artística i professor d’Estètica i d’Història de l’Art en l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles. Pero Bayarri fon un home polifàcetic que treballà en la Companyia de Tramvies i Ferrocarrils Econòmics, també ho feu com a corresponsal del “Diario Español” de la Havana, com a corrector lliterari de “Las Provincias” o com a professor de dibuix en els Capuchins de Godella. Pero tal volta lo que mes nos interessa d’ell es la seua faceta lliteraria i especialment aquella en la que nos mostra el seu pensament sobre el seu valencianisme. Els seus inicis lliteraris es poden vincular a les tertúlies del Patronat de la Joventut Obrera, d’on seria bibliotecari, i serà en este lloc a on es relacionaria en Esteve Victoria, Caballero o Asins. Colaborarà, com a sindicaliste en Juan Reig Caballero i escriurà en “El Pueblo Obrero”.

Fundà diverses publicacions de poesia i d’art, entre les quals destaquen la colecció de “Poetes valencians contemporanis” (1915) i les revistes “El vers valencià” (1934) i “Ribalta” (1935). També edità una “Historia de l’art valencià” en 1957 i diverses biografies d’artistes valencians i encara un poema dramàtic titulat Roger de Flor (1926). La seua obra poètica es extensíssima, fins a mes de 60 llibres publicats de mes o menys calitat lliteraria. Destacar les seues primeres obres “Precs de pau” i “Llaus lírics” de 1915, a l’igual que la seua obra “Esta es Valencia”, un poemari que s’agrupa baix la trilogia jocfloralesca de pàtria, fe i amor, un amor que de manera desbordant plasma per la Pàtria Valenciana i tot lo valencià.

Josep María Bayarri va viure en Benimaclet algunes décades, des dels anys 30 fins als 60, en un chalet prop de l'Estació del trenet. En Benimaclet va colaborar en les velades lliteraries del Casino Musical, pero lo més important va ser l'organisació dels Jocs Florals de Benimaclet, que se celebraren els anys 1934 i 1935 i que la Guerra Civil va interrompre.

Alguna de les seues poesies:

Baix ella som germans

Esta es la nostra Bandera.

Contemplemla, valencians;

De la Patria Valenciana la Senyera:

Baix ella tots som germans.

La Senyera valenciana

Alta, bella i soberana,

Nostra glòria, nostra força i nostra fe;

En l'ampla armonia humana

Dia a dia; Deu donarmosla vullgue.

Roig de sanc i groc d'espiga

Blau de cel;

Tricolor bandera amiga,

Grat recort i viu anhel.

El Raig del Sol

Sobre la taula en què escrivia

ara ha vingut un raig de sol

i han saludat la llum del dia

mos lírics versos en revol

i ara la meua poesia

ol a clarors i a vida ol.

El raig de sol sobre ma taula

ha dut un alt encantament

quan jo triava la paraula

a tot esment i sentiment

i s’ha daurat tota ma taula

d’un íntim or deliqüescent.

La realitat me secundava

i arran de terra fea el vol

el de mos versos que em voltava

suggestionificant estol,

i ara d’altura s’enyorava

pel convit d’este raig de sol.

I ha vingut tota l’alegria

al sentiment des de l’astral

i en estos versos que escrivia

reconfortanta se’m prenia

esta alegria sideral.

I se dauraven els meus versos

a to d’or clar del sol novell,

i en lo seu raig, àtoms dispersos,

suraven vius mos rims diversos

fent de son raig líric joiell.

Gran bé del Cel en la demiúrgica

hora d’inicis del matí

quan, oficiant al món litúrgica,

la mà del sol féu, taumatúrgica,

este milacre per a mi!