Mostrando entradas con la etiqueta 1930. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta 1930. Mostrar todas las entradas

miércoles, 12 de agosto de 2026

Benimaclet i Lo Rat Penat

 1930 l'any que va unir la Banda de Benimaclet i Lo Rat Penat

Març de 1930. Fa casi un sigle, la Banda de la Societat Instructiva Musical de Benimaclet acudí a la sèu de Lo Rat Penat per a oferir un concert davant d’una numerosa i distinguida concurrència. Aquella vesprada, més allà de la calitat artística de l’actuació, començà una relació entre Benimaclet i la primera societat valencianista que es prolongaria durant décades.

Hui recuperem la crònica d’aquell acte, publicada en el seu moment en el diari Las Provincias, perque nos permet conéixer no només com era la nostra Banda fa casi cent anys, sino també alguns dels personages que protagonisaren aquell encontre.


Eduart Buil, la veu de Benimaclet

U dels protagonistes de la velada fon Eduart Buil, poeta i periodiste de Benimaclet, membre de Lo Rat Penat i una persona profundament vinculada a la nostra Banda de Música.

Buil oferí una «agradable charla» dedicada a Benimaclet, en la qual parlà dels seus atractius naturals, pero també del seu creiximent material i dels seus alvanços culturals. Destacà especialment l'esforç d'un poble que, segons les seues paraules, alvançava gràcies als «nobles i laboriosos afans de treball i de progrés».

En acabant dedicà una part de la seua intervenció a la Banda de Benimaclet, repassant breument la seua trayectòria i destacant els seus èxits. Buil posava en valor, especialment, que els músics no eren professionals, sino persones que, una volta havien acabat el seu treball, dedicaven el seu temps i el seu entusiasme a l'art de la música.

La seua vinculació en Benimaclet i en la Banda no acabaria aquella vesprada. Fins i tot en tornar del seu exili, Eduart Buil continuaria mantenint una estreta relació en la vida cultural del nostre poble.

González Martí, padrí de la bandera

L'acte contà també en la presència de Manuel González Martí, que en aquell moment presidia Lo Rat Penat.

La relació de González Martí en Benimaclet aniria molt més allà d'aquell concert. El que en aquell moment era president de Lo Rat Penat continuaria vinculat al nostre poble fins a la seua mort, participant en actes culturals del Centre Instructiu Musical durant la seua segona etapa al front de la institució valencianista.

I hi havia, ademés, un víncul especial en aquella Banda: González Martí era el padrí de la bandera de la Societat Instructiva Musical de Benimaclet, que havia sigut batejada poc abans.

Per això, al final de l'acte, el president de Lo Rat Penat pronuncià unes paraules d'agraïment, felicitació i estímul als músics i els obsequià en un artístic pergamí commemoratiu.

El mestre Manuel Belando


La crònica acaba felicitant expressament el director de la Banda, don Manuel Belando, el mestre que conduïa aquella formació en els seus primers anys de consolidació.

Belando era molt més que el director d'aquella actuació. Fon una figura fonamental de la història musical de Benimaclet. La seua vida acabaria tràgicament durant la Guerra Civil, quan va morir a Utiel.

La memòria de Benimaclet no l'oblidà. El poble li dedicà un carrer ad ell i al seu poble, Utiel, i, posteriorment, les seues despulles foren traslladades al cementeri de Benimaclet, a on continuà descansant prop del poble al qual havia dedicat bona part de la seua vida musical.

Un concert ple de música valenciana

La Banda oferí un programa d'una considerable exigència,en obres de compositors de diferents procedències, pero en una presència molt destacada de la música valenciana.

El programa incloïa:

  • Recorts valencians, de Domínguez, dedicada precisament a Manuel González Martí.

  • Coplas de mi tierra, de Palau.

  • Una noche en el Monte Pelado, de Modest Mussorgski.

  • Mendi-mendiyan, fantasia de l'òpera basca d'Usandizaga.

  • Los claveles, de José Serrano.

  • La Dolores, de Tomás Bretón.

  • Lo cant del valencià, de Sosa.

La interpretació fon molt aplaudida per una sala plena de públic. La crònica destaca especialment que la Banda afrontà en èxit peces de difícil eixecució, demostrant el nivell que havia alcançat en la seua encara curta pero «brillante carrera artística».

I, com no podia ser d'una atra manera, la vesprada acabà en les notes de l'Himne Regional Valencià, escoltat per tots els presents en peu i en respecte.

L'inici d'una relació que encara continua

Aquella vesprada de març de 1930 quedà en la memòria tant de Lo Rat Penat com de la Banda de Benimaclet. Pero, vista des de hui, adquirix encara més significació.

Allí coincidien ya tres elements que formarien part de la història cultural de Benimaclet durant bona part del segle XX: la Banda i el Centre Instructiu Musical, Lo Rat Penat i els valencianistes vinculats al nostre poble, en figures com Eduart Buil, Emili Baró, Josep Maria Bayarri, Carles Salvador, Manuel González Martí. Durant els següents anys tant Nicolau Primitiu com, en acabant, Manuel González Martí continuaren acodint a Benimaclet com a Presidents de l'entitat decada del valencianisme.

Casi cent anys més tart, aquella relació continua viva.

Enguany, els Jocs Florals de Benimaclet tornaran al Centre Instructiu Musical, recuperant aixina un espai que forma part de la història cultural del nostre poble. I, en esta nova edició, Lo Rat Penat tornarà a estar present en Benimaclet, de la mà del seu actual President, Josep Vicent Navarro, en un certàmen lliterari que rescatà Lo Rat Penat durant la Reinaixença per a Valéncia.

Una coincidència que nos permet mirar arrere i recordar aquella vesprada de 1930 en que la Banda de Benimaclet entrà en els salons de Lo Rat Penat i deixà allí, entre música, cultura i valencianisme, una senyal que encara hui perdura.

Casi cent anys més tart, la música continua sonant i els llaços continuen vius.

martes, 11 de agosto de 2026

L'Alqueria de l'Oli

 L’Alqueria de l’Oli: l’obstàcul que impedia unir Valéncia en Benimaclet i Alboraya

Hi ha carrers de Valéncia que tenen una història molt antiga.

És el cas de l’actual carrer de Jaume Roig i l'avinguda d'Emili Baró, el traçat del qual correspon a l’antic Camí nou d’Alboraya. Aixina ho arrepleguen fonts sobre la història urbana de la ciutat: el carrer de Jaume Roig, obert en el seu traçat actual molt posteriorment, seguix el que fon el Camí nou d’Alboraya.


Pero abans que aquell camí es convertira en una via urbana, hi hagué un obstàcul que durant anys dificultà la comunicació directa entre Valéncia, Benimaclet i Alboraya: l’Alqueria de l’Oli.

La història que nos conta El Pueblo en 1930 és la d’una expropiació, d’un conflicte entre l’interés particular i una obra considerada d’utilitat pública, pero també la d’una reivindicació popular en la qual Benimaclet i Alboraya tingueren un protagonisme molt major del que podria paréixer.

I, entre els representants de Benimaclet que apareixen en la documentació, trobem una figura que mereix una atenció especial: el retor don Miguel Zaragozá.

El Camí nou d’Alboraya

Per a entendre el conflicte cal començar pel camí.

El Camí nou d’Alboraya era una via concebuda per a facilitar la comunicació directa de Valéncia en Alboraya i, per extensió, en la zona de l’Horta vinculada a Benimaclet.

El seu traçat correspon hui, essencialment, al carrer de Jaume Roig i l'avinguda Emili Baró. La transformació posterior de la zona fa difícil imaginar hui aquella realitat. Pero en 1930 encara estàvem parlant d’una ciutat que s’acabava i d’una Horta que començava immediatament més allà.

I l’Alqueria de l’Oli estava situada precisament en aquell espai de transició.

Segons la documentació periodística de l’época, l’edificació interceptava i impedia les comunicacions directes entre Valéncia, Benimaclet i Alboraya.

Una alqueria que es convertí en símbol

L’Alqueria de l’Oli ya era coneguda en aquells anys com una edificació conflictiva.

El Pueblo presenta el propietari com una persona que es resistia a acceptar la valoració feta per l’Ajuntament i que reclamava una quantitat molt superior.

Hem de llegir, això sí, estes afirmacions en el seu context.

El Pueblo era un periòdic republicà, fundat per Vicent Blasco Ibáñez, i la seua redacció utilisa un llenguatge fortament polític i combatiu.

Per al diari, el conflicte representava la lluita entre el benefici particular i el bé públic.

Per això parla reiteradament de l’«egoisme» del propietari i presenta la desaparició de l’alqueria com una victòria de Valéncia.

Això no significa que els fets administratius no siguen reals. Significa que hem de separar la documentació dels fets de la interpretació política que en fa el periòdic.

I la documentació periodística és molt clara en un punt: l’Ajuntament havia iniciat els tràmits d’expropiació i la qüestió arribà a convertir-se en un conflicte públic de primera magnitut.

Febrer de 1930: l’expedient estava acabat

Una de les notícies més interessants localisades en El Pueblo explica que, des del mes de febrer de 1930, els dos expedients relacionats en l’operació ya estaven acabats.

El periòdic afirma també que els diners havien segut depositats en el Banc i que s’havia obtingut l’autorisació governativa per a que l’Ajuntament poguera procedir a l’ocupació.

I, a pesar d’això, l’Alqueria de l’Oli continuava dreta.

El problema, segons el relat del periòdic, era la resistència del propietari.

La situació provocà un «moviment d’opinió formidable» en Alboraya i Benimaclet.

I és precisament ací a on la història deixa de ser simplement municipal.

Benimaclet entra en escena

Les notícies de El Pueblo deixen clar que la reivindicació no era exclusivament de l’Ajuntament de Valéncia.

Les comissions d’Alboraya i Benimaclet visitaven l’Alcaldia i reclamaven la ràpida desaparició de l’alqueria.

La raó era concreta: l’edifici impedia la comunicació directa en la ciutat.

El mateix periòdic diu que l’Alqueria de l’Oli «intercepta» i «impide» les comunicacions directes entre Valéncia i els dos pobles.

Això explica la movilisació.

I també explica que, quan finalment es produí l'expropiació, no estigueren presents únicament funcionaris municipals.

Hi havia representants d’Alboraya, Benimaclet, Valéncia i una multitut de veïns.

Pero ¿qui representava Benimaclet?

Recreació acte creada per IA

Ací apareix un dels aspectes més interessants de la documentació.

En 1930 Benimaclet ya estava incorporat administrativament a Valéncia.

Per tant, no tenia un ajuntament independent com havia tingut abans de l’anexió.

Pero això no significa que desapareguera la seua representació local.

El règim municipal contemplava la figura de l’alcalde pedàneu, que actuava com a representant local en determinats pobles o antics municipis integrats en el terme de Valéncia.

Sabem, per tant, que Benimaclet tenia —almenys en teoria— esta figura.

Pero en la notícia concreta de l’acte d’expropiació de l’Alqueria de l’Oli no apareix l’alcalde pedàneu.

I ací és on hem de ser prudents.

No sabem encara si:

  • l’alcalde pedàneu no estava nomenat en aquell moment;

  • estava absent aquell dia;

  • no fon convocat;

  • o existia alguna atra raó administrativa que explique la seua absència.

La documentació localisada fins ara no permet afirmar-ho.

Per tant, no podem assegurar que el retor «substituí» a l’alcalde pedàneu pero sí que fon el primer qui representà a Benimaclet en aquell acte. Junt ad ell acudiren el director de l’escola graduada, don Ventura Pascual, i els mestres don Ramón Damián, don Agustín Company i don Mariano Benlliure Peris.

També estaven presents els presidents del Cassino Instructiu Benèfic, del Sindicat Agrícola i de la Societat Musical, ademés d’una numerosa comissió de veïns.



domingo, 28 de mayo de 2017

Les Cases dels Ferroviaris

LES CASES DELS FERROVIARIS


El dia 28 de Maig de 1930 s'inaugurà en el poble de Benimaclet un chicotet Barri de chalets unifamiliars subvencionats per la Companyia de Tramvies. Estos chalets s'oferien a un preu reduit per als empleats d'oficina de la Companyia.

Situació del Barri dels Ferroviaris dins del Benimaclet en l'any 1945

La Companyia de Tramvies i Ferrocarrils de Valéncia es va crear en 1917 a partir de la fusió de la Societat Valenciana de Tramvies i la Compagnie Génerale des Tramways de Valence (Espagne) Société Lyonnaise dedicada a l'explotació dels tramvies urbans de la ciutat de Valéncia i coneguda popularment com la Lionesa pels problemes de pago d'imposts d'esta última ya que es tractava d'una companyia estrangera.

La nova companyia (rebatejada popularment com Cacaus, Tramussos, Faves i Vi), va ser l'encarregada de gestionar els ferrocarrils de via estreta de la ciutat de Valéncia durant quarantasset anys. A conseqüència dels gravíssims danys produïts per la Gran riuada de Valéncia del 14 d'octubre de 1957 es va tancar definitivament a la circulació el ramal entre l'estació de Jesús i el barri de Natzaret.

Finalment i per l'impossibilitat de fer front a les contínues pèrdues econòmiques la CTFV va revertir de manera anticipada en 1964 les seues concessions de ferrocarril a l'estat FEVE i les de tramvies i autobusos a l'empresa SALTUV.

Acodiren a l'acte d'inauguració els Germans Villalonga, que Benimaclet els honra en un carrer a on es va construir el Barri obrer. Ignaci Villalonga va ser famós polític durant la Segona República, arribant a ser Diputat en les Corts Espanyoles (1933-1939) per la província de Castelló en el partit Dreta Regional Valenciana i Governador de Catalunya en 1935, en acabar la Guerra Civil va dirigir el Banc de Valéncia, entre atres empreses. Jose se dedicà a l'empresa ferroviària i va ser assessinat en la Guerra Civil per milicians republicans.

En este barri obrer vindrien a viure gran cantitat d'intelectuals valencians, entre els que destacaven: Josep Maria Bayarri, Pascual Asins o Prudenci Alcón i va contrubuir a la creació d'una intelectualitat dins del poble de Benimaclet, com s'explicà en l'entrada el Parnaso de Benimaclet.


En el diari el Pueblo del dia 29 de Maig de 1930 podiem llegir:

"Inauguración de un barrio de casas baratas de los empleados de la Compañía de Tranvías


Ayer se inauguró en el poblado de Benimaclet un bellísimo grupo de casas baratas que la Compañia de Tranvias ha construido para sus empleados de oficina.
Al terminarse la junta ordinaria de accionistas de dicha empresa, todos los asistentes, con el Consejo de Administración, se trasladaron en tren especial; a Benimaclet para visitar el grupo de casas baratas e inaugurarlo. Asistieron también a este acto el delegado regional del Trabajo señor Michelena, el inspector señor Abenta, otros invitados y gran número de empleados de la compañía.
Después de una visita a los chalets, construidos a espaldas de la estación de Benimaclet, en terrenos cedidos por la Compañía de Tranvías, el presidente de la Cooperativa de Casas Baratas nuestro compañero Adolfó Pizcueta, dirigió unas palabras de salutación y agradecimiento a los señores del Consejo y en especial a don José y don Ignacio Villalonga, a cuya protección se debe la construcción de estas casas. El consejero señor Mathieu correspondió efusivamente a estas demostraciones y don Ignacio Villalonga pronunció también breves palabras contestando al presidente de la Cooperativa.
Los invitados fueron obsequiados por la Cooperativa con un espléndido lunch.

Con este acto quedó inaugurado uno de los grupos de casas baratas que honran a nuestra ciudad por sus condiciones estéticas y por las comodidades que reúnen."
Poble de Benimaclet