Poeta Emili Baró, per Josep Maria Bayarri

EMILI BARO, PER JOSEP Mª BAYARRI

“Manollet de Poesies (no totes)” és el títul de l'obra pòstuma d'Emili Baró i Bori. Els germans d'Emili publicaren este llibre en 1965 per a memòria d'este poeta de Benimaclet que va vore com li llevaven la vida a l'inici de la Guerra Civil.

Josep María Bayarri, un dels poetes més grans que han tingut les lletres valencianes, realisà el prolec del llibre, que reproduïm per la seua importància històrica:

Emili Baró Bori, ben conegut en el camp de les lletres valencianes, fon un home valenciá, que naixcut en el carrer de Molvedre (el barrio de Triana valenciá), front a la casa que naixqué el gran pintor Ignasi Pinazo Camarlenc, va tindre una plural significasió literaria valenciana ben destacát entre mosatres. Cultivá en son jardinét modoset roses de poesia, va collir fruits asaonats, en la seua horteta, en la interpretació dramática mes eixemplar; va representar a maravella -a la valenciana-, en escenaris múltiples les obres modernes i clásiques; enarcá palmes d'ideals en valencians parlaments i… fon “un home bó” que va morir cristianament i patriótic; per tot eixe cúmul de laudes que haben evocat antinómia de l'odi, el odi el mata l'any 36.

Ara. el Baró poeta, l'Emili (perque Baró son germans artistes tots) esta sent elevat sobre el pavés d'estes págines -recull de poesies (i no totes. perque les cremaren els sicaris) ben sentides per eixos fraters familiars Paco y Llouis i un gran amic tot ell cór, Rafel Alemany, que no gosen d'oblidar aquell esperit sempre despert a tot sentit d'art i valencianisme que sentuplicava sa eficasia del mes ferm i ortodoxe cristianisme.

Era un poeta. En algun recull de sumaria historia de la poesia valenciana, notareú la no inclusió del nom de Baró. No vos escandaliseu; noms com Ventura Pascual, Cibrian Ibor, L. Trenor, E. Genovés, Ortin Benedito. Isidor Peris... uns cuants entre ells, molts que moriren (¡ no digam -ni diem- entre els que viuen) no figuren.

Aci, en este pomell de poesies que s'oferixen, mos abellix esperimentár llépols, els ensucrats versos qu'el poeta Baró condimentaba. Lluny de la prentensió d'un suxetirisme malaltús, inintelegible, el poeta del poble com ell era, era diafan en l'expressió, i fi en la emosió poetica. La nostra llengua valenciana, en els llavis, i en els escrits, per tant, de Baró, dels arrells populars puxava a les no menys populars obtensions fructuoses i metafóriques. Se refussava contra “la nova coentor” que s'encanela -Ebre en ella- en eterografíes extranyes al genit i l'istint vaienciá; eterodoxes ¡ illogiques, del fetixe etimologic. Era un poeta valencia.

Recordem l'Emili Baró, en els estrats, declamant clamant versos i parlaments en obres teatrals, com encara no veem continuadors. “El toc del caragol” viril poema de Cebrian Mezquita al ser interpretát per Baró, mos empentava a una revolusió... A la seua petisió, li tingui que traduir “Los motivos del lobo” i la “Marcha triunfal” de Rubén Darío, i al ser resitats per Baró es posaba el public conmosionát, frenétic aplaudinlo.

Els meus “Pregons valencians» breus poemes (també per Emili demanats) atinen a recordar, encara. tots els qui li els ourien. Era un esbatusador e multituts. En fi, un gran artiste incomparable.

Emili Baró “fon un home bó” d'aquells que diem “un pá beneit”. Com a modern home de creencies. Sense “beatería”. La llar cristiana, neta, ordenada, alegre... valenciá d'aquells “de soca i arreal” sense promiscuaoions ni desvirtuacions. Un segur amic dels qui van pel mon “en el cór en la má”.

Cartell de l'Avinguda Emili Baro

En Benimaclét, de la seua Valencia; el poblet que va vore tots els dies passar pels seus familiars carrers, i ses lluentes hortetes -versos en els llavi; jubilosos els ulls- venerá sa memoria el Achuntament de Valencia. dedicanli un carrer (avenida del poeta Emilio Baró).

Ditxos orgull de sa muller i filies, i d'eixos “germans Baró” tots els cuals llagrimegen l'absent

estimat...

I aci, nosatres, els confrares en l'ordre de la valencianitát, la poesia i la fé de Crist, que quedem velant les mateixes armes que Emili Baró Bori.

Josep Mª Bayarri

Degá dels “Mestres en Gai Saber”. De la Real Academia de San Carlos - Valencia.

Brots de l'ànima d'Emili Baró

BROTS DE L'ÀNIMA

Dins del llibre "Manollet de poesies" d'Emili Baró trobem esta poesia dedicada a la trilogia jocfloralesca Patria, Fe i Amor; la Patria Valenciana, la fe catòlica i l'amor per la seua promesa. En "Brots per l'ànima" Baró expon estos conceptes de manera excepcional.

BROTS DE L'ANIMA

Invitació

¡Cantem, poetes! La Patria nostra

vol que resonen nostres cançons;

lloem ses giories ab versos lírics,

versos de vida, plens d'iluçións;

ses braves gestes, troços d'historia,

la fé sentida que tots portem

i l'amor nostre que es font de vida

vingau, poetes; ¡cantem, cantem!

Cant I - PATRIA

Salve, Patria llevantina,

bressol de mon pur amor,

com un raig de llum divina,

t'auria gloria m'il-lumina

tot pasat i esvenidor

En les fulles de ta historia

mon esperit s'alimentá,

i conserva ma memoria

de ta llum la fausta gloria

que, esplendent, t'auriolá.

I et veig encara, gojosa,

perfumada ab ton llorer

i entre ta vida gloriosa

veig projectarse, grandiosa,

la ombra del Palleter.

Veig ta corona enjoiada

ab los diamants mes fins,

veig ta Senyera barrada

i veig ta terra regada

per Ia sang dels saguntins.

I admirava la grandesa

de ton poble bó i sincer,

quan s'oposaba ab fieressa

que poguera ferte pressa

l'ambiçió d'un estranger

I com ta fama portaren

entre resplandors de llums,

tons fills que sempre t'honrarem;

com si de sa mare anaren

derramant flors i perfums!

Mare bona, mare santa,

mare de sants i guerrers,

mare d'un poble que canta,

abrúmá de gloria tanta

per els Jaumes i Ferrers.

Si mon ánima es domina,

entre tes págines d'or

dona-li el alé de vida;

Patria mehua benehida,

¡fes que et porte dins del cór!

Cant II - Fe

Ermiteta amagada

entre abres tants,

¡ta senzilla pobrea

m'ompli d'encants!

Díns de tu, pobra ermita,

la pau es veu;

¡sense luxes pomposos

es mes gran, Deu!

Van les portes obrint-se

per tot l'entorn;

ja comensa el dumenge,

clareja el jorn.

Campaneta que escampes

ton só d'argent,

¡com repiques alegre

cridant la gent!

Per sendetes florides

van acudint;

dones, xics i xiquetes,

tots van venínt.

Agüelets que's detenen

a cada pas,

i la neta els ajuda

portant del braç.

Dels tres tocs a la missa

finá el derrer;

l'ermiteta está plena

fins al carrer.

Tremolosos se senyen

els angelets;

¡que torbaes les xiques

i els fadrinets!

L'escolá, de l'almoina

ja pasa el plat,

per les ánimes prega

dels que han finat.

Quan la gent s'agenolla

no s'ou la véu,

son pit tres colps peguen

¡Alçen a Deu!

El vicari els predica

sana lliçó,

una mare acarona

al xic ploró.

Acabada la misa

ixen de dins,

a la porta fan rogle

tots els fadrins,

Van formant les parelles

d'enamorats,

els vellets van quedant-se

prou retrasats.

La quietud no es torbada,

dalt brilla el sol:

¡esta pau de l'ermita

dona un consol!

Ermiteta voltada

d'arbres gegants,

ta sencilla pobrea

m'ompli d'encants!

Cant III - Amor

Agüeleta, vullc contar-vos

lo que encara ningú sap;

sols a vós ho conte iaia,

que me sabrá perdonar.

Jo no sé qué és lo que em pasa,

que a estones estic torbá:

qué sera aço que tinc iaia,

¿que jo no me sé explicar?

Jo sent dins de] pit una ánsia

que fins huí, no tinguí mai,

com si fóra una llum nova

que em volguera allumenar.

La sent des d'aquell migdía

quant anava cap al camp,

a dur el dinar al pare

que estava ab los meus germans.

Prop de la fonteta clara,

la cançó vaig escoltar

d'un fadrinet que em mirava

mentres seguía llaurant.

Deixá a l'ombra de la parra

les eines del seu treball,

i acostant-se prop de mi,

amorós em va parlar.

Em va dir que sóc bonica,

que tinc els ulls de cel blau,

que és ma boca roig clavell,

com una gota de sang.

Que em volía per honesta,

per mon humil castedat,

que ab mi seria feliç...

que sempre em voldría tant.

I senyalant l'alquería

de sos pares, me jurá

que davant l'altar de Déu

s'uniríem ab sant llaç

i em faría un niu d'amor

ple de gesmilers voltat!...

Jo l'oía vergonyosa,

jo l'escoltava plorant,

encesa com una rosa

que esclata pel mes de maig.

Ai, iaia. no sé que dirvos;

vós em sabreu perdonar,

pero des d'aquell migdía

que el fadrinet em parlá;

sembla que em sonriu la vida

i em pareix el cel més blau,

i en mon cór naix, clara i bella

una llum nova radiant.

I sent una ansia de viure,

d'estar alegre i cantar,

i a l'ensemps el ulls m'eixugue

plorant de felicitat.

¡Iaia, que siga de veres

lo que el fadrí em va parlar!

que no s'apague l'amor

que aquell migdía em jurá,

puix si en paraules boniques

mon cor vullguera enganyar,

¡ai, iaia!, me moriría,

perque jo... ¡També el vullc tant!

Emili Baro i Bori

¿Per qué...?

¿PER QUÉ...?

Dins del llibre "Manollet de poesies" d'Emili Baró trobem esta poesia dedicada a Benimaclet: "¿Per qué..?", una poesia que demana pluja per als camps de Benimaclet en época de sequia i aprofita per a fer una crítica social per la pujada del preu del tren... A continuació reproduim:

¿PER QUÉ...?

Cristo de la Providensia,

Patró de Benimaclet.

dos preguntes te farem

els veins d'éste poblet.

Dignat, si, vols, contestarmos

pa deixarnos satisfets.

¿Per qué no plou, Cristo nostre?

L'aigua falta ja fá temps.

En les sequies i en los póus

no'n queda ni un didalet.

Arremúllamos un póc

que tenim ¡hasta el cór sec!

I la segón pregunteta,

la que mos té més inquiets

es ésta: ¿Per qué, Señor,

per qué han puchat el trenet?

Emili Baro i Bori

Salve Mare dels Desamparats

SALVE MARE DELS DESAMPARATS

En el dia de la Mare de Deu dels Desamparats, aprofitem per a felicitar a totes les Amparos, Desamparats,... de Benimaclet i ho fem publicant una poesia d'Emili Baro dedica a la Verge dels Desamparats publicat en el llibre "Manollet de poesies"

SALVE MARE DELS DESAMPARATS

Salve Verge nostra

Mare dels Desamparats;

eres l'amparo i el guia,

d'els orfens i desgrasiats.

A tu acudix la mare contristida.

buscant consol a son cór oprimit;

i te demana a tons peus Regina, adorada,

la pau que busca son cór arrepentit.

Desde ton trono mare vullguda,

dones achuda

d'alegría rebosant els córs.

Valencia tota Regina t'aclama,

i en fe s'inflama

ofrenante tots los seus amors

Regina pura i Subirana;

N'olvides Mare nostra,

els fills amats;
que dins lo cór te porten

los valents, valents soldats.

N 'olvides Mare nostra els fills amats,

que dins lo cór te porten els soldats valecians

N'olvides Mare nostra,

als soldats valencians.

Emili Baro i Bori

Les campanes del meu poble

LES CAMPANES DEL MEU POBLE

Donat que el tema de les campanes està d'actualitat en estos moments, pel debat sobre el silenci de les  campanes en la ciutat de Valéncia i seguint en el tema que iniciàvem el dilluns, anem a reporduir la poesia que va escriure Emili Baro i Bori dedicada a Benimaclet i les seues campanes dins del llibre "Manollet de poesies" (publicat postumament en 1965). La poesia du per nom "Les campanes del meu poble" i fa un repàs als distints tocs de campana que es fea en Benimaclet en el moment en que se va escriure.

Hem respectat l'ortografia original en que es va publicar. Esperem que vos agrade.

LES CAMPANES DEL MEU POBLE

Campanetes del meu poble,

de vibrant í clara veu,

quan dins vos fiqueu de l'ánima,

quan joioses repiqueu.

En el campanar del poble

i semblant un raïmet

estan les velles campanes

cara a llevant i a ponent.

Pareixen una familia

on hi ha pares i xiquets.

Tenen son niu en la torre,

que no s'acabà de fer,

com si elles pressa tingueren

i ans d'acabar-la l'obrer

vullgueren posar-se al vol

per fer el volteig primer.

Elles són des que comença

l'alba clara per l'orient,

fins qué la nit ens omplena

de negror el camp inmens,

les que a tot hora recorden

el per qué en el món estém,

com un rellonge posát

pel Dívinal Rellonger,

per a dir a l'home: “Alsa't,

camina, treballa, sent,

pensa, estúdia, resa, canta,

vol, tin cor, bons sentiments...”

Quan boniques si repiquen

batejant un angelet,

com alegrantli la vida

en un álit prometent.

Quan melancóliques sonen

si acomiaden, tristes veus,

aquell que se'n va per sempre

d'esta vall de sofriments.

En les festes juviloses

que dins de lo cór se sent

el volteig grandiós, solemne,

que es l'anima dels festeigs.

¡Que trágiques si a rebat

son só mos crida imponent!

Campanetes, campanetes,

que teniu en vostres veus

que tan dolses emosións

feu sentir al que vos sent.

¡Tot s'acaba! Les campanes

no interesen a la gent.

Penjades allá en la torre

repiquen inútilment.

Hui al tóc d'alba ja no s'alsa

ningú; s'está somnoliént

i el cos demana el descans

que per la nit no tingué.

Al tóc d'”Angels” de mig día

en atres ja pasats temps,

el llaurador que en lo camp

llauraba afanosament,

paraba el rosí i l'aladre

i descubrintse humilment

en tota sa fortor d'anima

al sel alsaba son prec.

¡Que poes ne queden ja d'estos!

Tot s'acaba. ¿Progresem…?

Hasda al tóc acullidor,

per excelensia imponent,

el tóc d'animes, no fá

com avans fea la gent;

tots reunits en la taula

després de sopar, en veu

que era súplica amorosa,

se pregaba per aquells

per tots els avantpasáts

que anaren al jui de Deu.

Hui ja no's resa campanes,

ni se resa, ¡ni se sent!

Com esteu ja d'olvidaes

campanes del meu poblét!,

vosatros que en vostres vols

voleu despertar la gent

no feu mes que malgastar

el vostre só inútilment.

Eixe tan dols, i tan nostre,

tan sonor i rialler

qu'en una vesprá d'otony

solcant l'aire, es detingué

impresionant els oits

d'aquell gran mestre, Giner,

que pasejant s'encontraba

buscant de l'horta l'insens

i al oirvos tan sonores,

campanes del meu poblét,

directe s'en aná a casa

per a posarse al moment

compondre aquella misa,

tan gran com un monumént.

El poble vos te olvidaes;

pero vosatros no a ell;

i falta li fá pues ara,

que tant pesimisme es veu

es precís que ab vostres vols

als esperits consoleu.

No os emporeguiu, avant

fort, i apresa, repiqueu,

desperteu en vols de gloria

del poble els bons sentiments

no pareu mai de tocar,

que quan mes voltejareu,

mes units en pau i amor

estará el poble, de Deu.

Emili Baró i Bori

Emili Baró, poeta i actor de Benimaclet

EMILI BARO, POETA I ACTOR DE BENIMACLET

Emili Baro i Bori va náixer el dia 3 de juny de l'any 1899 front a la casa del famós pintor Ignaci Pinazo, en el carrer Morvedre de Valéncia. Fill de Mariano Baró Martínez ¡ Dolores Bori Escuder, germana del rebesyayo de l'escritor Carles Bori. Va tindre tres germans: Mariano, Paco i Lluís. Ell era el tercer.

Va cursar estudis en les escoles dels salesians a on se va preparar com a enquadernador. Eixa fon la seua professió, desempenyant-la en l'editorial Guerri.

Feu el servici militar en Àfrica durant la guerra contra el Marroc als 22 anys. La seua padrina de guerra" fon la dona de Vicent Blasco Ibañez, Na María Blasco, per l'amistat que tenien les famílies des de temps en darrere.

Va contraure matrimoni el dia 10 de setembre de 1927 en Irene Tramoyeres Lliso, natural de Benimaclet. Tingueren dos filles, Pilar i Amparo. Durant la guerra treballava en Guerri, situada en el marge dret del riu. Tots els dies al mig dia creuava pel pont d'Aragó per a anar a dinar en la seua dona en un banquet de l'Albereda.

Un fatídic 24 de setembre de 1936 una furgona de milicians el va detindre mentres anava a buscar a Irene, obligant-lo a pujar al vehícul se l'endugueren per la carretera de Torrent i en un camp li llevaren la vida furtant-li el seu rellonge d'or i una dent del mateix valiós metal.

Emili i Lo Rat Penat

Com a lliterat va tindre una estreta i curta relació en l'entitat cultural valencianista (per la seua prematura mort). Les primeres notícies que se tenen d'Emili en relació a Lo Rat Penat és que se va incorporar a les Joventuts de Lo Rat Penat i al poc de temps, en giner de 1932, va ser nomenat com a president de la Comissió Permanent de Teatre als 33 anys d'edat. Durant la temporada teatral Emili conseguix recaptar una bona cantitat de diners, conseguint 27 pessetes front a les 12 que suponia el gast del montage d'una representació.

Degut ad est èxit, en 1933 se va crear una Escola Dramàtica i Declamatòria, tenint com a director a Emili. El 24 de giner del mateix any i a conseqüència de conéixer-se les normes ortogràfiques del 32, en les que l'entitat no va participar en l'elaboració, pero si les acceptà donat el seu caràcter provisional, uns socis protestaren no estant d'acort fent un escrit que firmaven Emili Baró Bori i Nicolau Primitiu entre uns atres.

En el lema ¡Vinatea! va guanyar el premi de la Viola d'Or en els Jocs Florals de 1934, als 35 anys d'edat. En 1936 entrà en la Junta de Govern com a Vicesecretari primer, pero degut a l'inici de la Guerra Civil tot quedà paralisat. Lo Rat Penat continua en una nova junta, degut a que se va desfer l'anterior per motius polítics. En 1939 Lo Rat Penat se va llamentar de que dos membres de la junta de 1936, Carles Sarthou Francesch i Emili Baró Bori, no pogueren tornar per a incorporar-se de nou a la seua amada entitat valencianista.

Emili, artiste

Home d'una fe catòlica, va tindre molta relació en la Parròquia de Benimaclet. Per a la qual va crear, i ell mateix cantà en el seu temps, Les campanes del meu poble, Mater Dolorosa (pregària a la Mare de Deu dels Dolors) i “Los siete dolores de la Virgen” que encara hui se poden escoltar en Benimaclet en el septenari a la Verge l'última semana de Quaresma.

Se te constància de lo pla i senzill que va ser i que eren molt celebres les seues actuacions còmiques. N'Emili Mª Aparicio, presbiter, parlà en el seu moment de Emili recordant que entrà en la Companyia de Teatre del Patronat de la Joventut Obrera en 1928. S'anava a representar “La Canción del Olvido” i a quatre dies de l'estrena un actor còmic se va ficar indispost; i Emili el va substituir en un gran èxit, passant a formar part del quadro escènic ya definitivament. Tan pronte fea de pastor en els belems vivents, com interpretava a Perico en “La Dolorosa”. Tot açò demostra lo polifacètic que va ser.

La Companyia de Teatre de Pepe Alba el va tentar en moltes ocasions per a contractar-lo en ofertes de professional ben remunerades, mes Emili les va rebujar totes per ad ell era més important la família que l'èxit personal.

Les seues poesies i les seues relacions en l'art de la divina Talia se desenrollaven en la seua llengua materna, la Llengua Valenciana, a la que tant va voler i per la que s'acostà fins a Lo Rat Penat per a compartir la seua inquietut en uns atres artistes de l'época.

En 1965 els seus germans varen publicar un llibre pòstum en el títul de “Manollet de Poesies”.

Benimaclet li dedicà una avinguda, l'antic camí que conduïa a Alboraya. Hui s'ha convertit en uns de les principals artèries de Benimaclet.

Font: Programes de Festes de Benimaclet.

Apunts Històrics sobre Benimaclet (Emili Baro i Bori)

Apunts Històrics sobre Benimaclet

Per Emili Baro i Bori (1899-1936)

Reproduïm la publicació que apareix en el Programa de Festes de 1993, respectant l'ortografia original del text.

Nota dels Clavaris 1993: Perque trobem de molt d'interés per a Benimaclet, portem a estes fulles les del nostre programa de festes el treball que sobre el Lema:  "¡VINATEA!" que va presentar el poeta EMILI BARO I BORI en els Jocs Florals de l'any 1934 en Benimaclet.

----------------

A dos quilómetres de Valencia, i en mitj del camp, surgix el poblat de Benimaclet, rodejat dels millors jardins de l'horta valenciana. El nom de Benimaclet procedix dels moros,i per si hi havia algún dubte, en lo segle XVIII es trovà una inscripció cúfica sepulcral, en una casa de camp molt próxima al poblat, que conmemora les excelléncies de Mojamet Ben-Abdallah Ben-Sala Daula el Ansary, que “va morir en l'amistad d'Alláh» una nit del mes de juny de Fany 1001.

Fins que els cristians de Don Jaume I d'Aragó vingueren a conquerir allá per lo segle XIII el Regne Valencià, fon Benimaclet habitat per els africans que poblaben Iberia. Entonces foren repartides, com pa beneit, les propietats, que per moltes generacions venia disfrutant la muslímica raça.

Segons diu el “Llibre del Repartiment» L'alqueria de Benimaclet s'ajudica als germans García y Ximeno Pérez de Pina; i Chabás diu, en "El Archivo», qu'apart d'esta donació, que degué ser important, feu el Rei atres donacions de terra, horta i cases del terme de Benímaclet.

Es treball inútil buscar l'orige dels senyorius nostres en el mentat Llibre del Repartiment... El monarca Conqueridor somniaba ab un Reine completament lliure del poderiu feudal, sense atre senyor que el Rei, per aixó es va limitar en un principi a repartir la propietat, quin domini directe guardaba per a la Corona...

Pero havent-li fallat els plans económics al Conqueridor, ¡ fenli falta dinés, el Rei va concedir Senyorius a qui millor els pagaba, ja fora noble, com plebeu... i com estos prívilegis no consten en cap llegislatura, ni collecció diplomática ninguna, hi ha que buscarles entre els pergamins reals d'arxius públics ¡ privats.

l Respecte a Benimaclet consta que l'any 1285 es vengué per un tal Astruga a Bernat Planells, de qui el va adquirir Francés de Vinatea, en 1326  i al començar el segle XV el tenia Jaume Serra, seguent comprat més tard, en 1409, per el Cabildo de la Catedral.

Hui, Benimaclet, es un de tants caserius del nostre terme, pero el més alegre i simpátic, per que ha sabut conseguir el carinyo dels valencians, per que encara qu'estiga tan propet de Valencia, no ha perdut la seua personalitat propia, i seguix cultivant Ies  seues tradicions religioses Ies seues encantadores costums... que tant agreden als que tenim la ditja de coneixerles...

Entre els modests edificis, está l'Església, de modern aspecte, una mica estreta i llarga. Era una xicoteta ermiteta que I'han allargat, ab moltes capelles laterals. Pero malgrat acó, tot es bonico i nou.

En l'altar major hi ha un magnífic frontal de riquíssims marbres, i atres que procedixen de l'antiga església de la Companyia, d'estil barroc. Hi ha també un gran llenç de Jesús Nazareno, que procedix del Convent dels Capuxins. En la sacristía es conserva una taula de principis del segle XVI ab marc de talla del Renaiximent, que representa la Coronació de la Verge, i que sens dubte seria el remat del antic altar dedicat, com l'actual, a la gloriosa Asunció de la Verge Maria.

l a una distancia de dos quilómetres, en direcció a la Malvarrosa, hi ha una ermiteta dedica a la Purísima Concepció, modest santuari construit en lo segle XVIII, sota l'ínfluencia barroca.

Com a nota histórica curiosa, direm que l'Encubierto de Valencia, quan vollgué atacar el Palau Real, ¡ sorprendre a la Ciutat, va sofrir greu descalabre, que mermaren les seues forces, i tingué que buscar on l'amagaren en Benimaclet.

Hui trobem a Benimaclet rodejat de riquíssims horts de fresa i flors, plena l'horta de barraques, com gavines en la mar blavosa, ab espléndits i jardins ¡ alegres "chalets", casetes económiques de bonica construcció, ab parajes ideals, com el "Clot de Vera", i ab un incomparable verger que s'asoma al Mediterrani, per a alenar una mica l'aíre puríssim de la civilització ¡ la llibertat...

(Un incís: ¡Llástima que tota esta poesia siga estropeada per les fatídiques "Cámares Beccari", qu'el cerrilisme ¡ l'incomprensió d'uns polítics han situat en lloc molt próxim a este poblat.)

I a Benimaclet li cap la ditja d'haver inspirat als nostres millors artistes trevaires; ell es I'escenari de moltes págines glorioses de la nostra literatura, de la nostra poesia ¡ fins de la música..., puix no hi ha que i oblidar qu'el nostre gran músic, En Salvador Giner, compositá eixe magnífic Responso, una vespra qu'es pasejava per una de les seues pintoresques sendes, i es trova ab un enterro... Aquell dolorós espectacle en mig de l'horta viva y policromá aquells Iaments i gemecs, les campanes en lo só tan fúnebre ¡ els precs dolents ¡ reposats dels capellans, el feren escriure ¡ plasmar ab tanta armonia ¡ grandiositat eixes insuperables págines musicals del fecund mestre...

En este poble es on es respira encara l'ambient agradós i perfumat de la nit d'albaes... quan I'horta dorm i la barraca está callá, quan sols el remor de l'aigua en les séquies velles, quan eixos divins ermitoris del Treball, la Fe i l'Amor, están reposant en la pau de la nit prenyada de lirismes... surgix l'albá torta ¡ poderosa, com la nostra raga... Un poc moruns, l'amor nostre busca el misteri de la nit per a expressar a l'amada els sentiments íntims del nostre còr...

Surgix l'albá quan mor el dia... L'enamorada llauradora dorm en lo seu cuarto  modest, i somnia venturoses promesses; mentres es sent la jovenalla cantar a lo llunt... poc a poc l'estol de jovens, per les sendes florides, apleguen a la barraqueta de la novia, i quan el tabalet i la donçaína diuen, el que capitaneja la rondalla canta ple d'amor ¡ d'ilusió, ab molt de fóc en lo cór, i molta esperança en les cançons...

Els coets borratxos han besat la puríssima blancor de la barraca on viu la doncella... els gosos lladren, la rondalla desapareix, la llauradora dorm orgullosa i satisfeta... i es fé de dia...

La rossá ha cobert de perles el mant esmeraldí de l'horta valenciana...