Mostrando entradas con la etiqueta Centre Instructiu Musical. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Centre Instructiu Musical. Mostrar todas las entradas

miércoles, 12 de agosto de 2026

Benimaclet i Lo Rat Penat

 1930 l'any que va unir la Banda de Benimaclet i Lo Rat Penat

Març de 1930. Fa casi un sigle, la Banda de la Societat Instructiva Musical de Benimaclet acudí a la sèu de Lo Rat Penat per a oferir un concert davant d’una numerosa i distinguida concurrència. Aquella vesprada, més allà de la calitat artística de l’actuació, començà una relació entre Benimaclet i la primera societat valencianista que es prolongaria durant décades.

Hui recuperem la crònica d’aquell acte, publicada en el seu moment en el diari Las Provincias, perque nos permet conéixer no només com era la nostra Banda fa casi cent anys, sino també alguns dels personages que protagonisaren aquell encontre.


Eduart Buil, la veu de Benimaclet

U dels protagonistes de la velada fon Eduart Buil, poeta i periodiste de Benimaclet, membre de Lo Rat Penat i una persona profundament vinculada a la nostra Banda de Música.

Buil oferí una «agradable charla» dedicada a Benimaclet, en la qual parlà dels seus atractius naturals, pero també del seu creiximent material i dels seus alvanços culturals. Destacà especialment l'esforç d'un poble que, segons les seues paraules, alvançava gràcies als «nobles i laboriosos afans de treball i de progrés».

En acabant dedicà una part de la seua intervenció a la Banda de Benimaclet, repassant breument la seua trayectòria i destacant els seus èxits. Buil posava en valor, especialment, que els músics no eren professionals, sino persones que, una volta havien acabat el seu treball, dedicaven el seu temps i el seu entusiasme a l'art de la música.

La seua vinculació en Benimaclet i en la Banda no acabaria aquella vesprada. Fins i tot en tornar del seu exili, Eduart Buil continuaria mantenint una estreta relació en la vida cultural del nostre poble.

González Martí, padrí de la bandera

L'acte contà també en la presència de Manuel González Martí, que en aquell moment presidia Lo Rat Penat.

La relació de González Martí en Benimaclet aniria molt més allà d'aquell concert. El que en aquell moment era president de Lo Rat Penat continuaria vinculat al nostre poble fins a la seua mort, participant en actes culturals del Centre Instructiu Musical durant la seua segona etapa al front de la institució valencianista.

I hi havia, ademés, un víncul especial en aquella Banda: González Martí era el padrí de la bandera de la Societat Instructiva Musical de Benimaclet, que havia sigut batejada poc abans.

Per això, al final de l'acte, el president de Lo Rat Penat pronuncià unes paraules d'agraïment, felicitació i estímul als músics i els obsequià en un artístic pergamí commemoratiu.

El mestre Manuel Belando


La crònica acaba felicitant expressament el director de la Banda, don Manuel Belando, el mestre que conduïa aquella formació en els seus primers anys de consolidació.

Belando era molt més que el director d'aquella actuació. Fon una figura fonamental de la història musical de Benimaclet. La seua vida acabaria tràgicament durant la Guerra Civil, quan va morir a Utiel.

La memòria de Benimaclet no l'oblidà. El poble li dedicà un carrer ad ell i al seu poble, Utiel, i, posteriorment, les seues despulles foren traslladades al cementeri de Benimaclet, a on continuà descansant prop del poble al qual havia dedicat bona part de la seua vida musical.

Un concert ple de música valenciana

La Banda oferí un programa d'una considerable exigència,en obres de compositors de diferents procedències, pero en una presència molt destacada de la música valenciana.

El programa incloïa:

  • Recorts valencians, de Domínguez, dedicada precisament a Manuel González Martí.

  • Coplas de mi tierra, de Palau.

  • Una noche en el Monte Pelado, de Modest Mussorgski.

  • Mendi-mendiyan, fantasia de l'òpera basca d'Usandizaga.

  • Los claveles, de José Serrano.

  • La Dolores, de Tomás Bretón.

  • Lo cant del valencià, de Sosa.

La interpretació fon molt aplaudida per una sala plena de públic. La crònica destaca especialment que la Banda afrontà en èxit peces de difícil eixecució, demostrant el nivell que havia alcançat en la seua encara curta pero «brillante carrera artística».

I, com no podia ser d'una atra manera, la vesprada acabà en les notes de l'Himne Regional Valencià, escoltat per tots els presents en peu i en respecte.

L'inici d'una relació que encara continua

Aquella vesprada de març de 1930 quedà en la memòria tant de Lo Rat Penat com de la Banda de Benimaclet. Pero, vista des de hui, adquirix encara més significació.

Allí coincidien ya tres elements que formarien part de la història cultural de Benimaclet durant bona part del segle XX: la Banda i el Centre Instructiu Musical, Lo Rat Penat i els valencianistes vinculats al nostre poble, en figures com Eduart Buil, Emili Baró, Josep Maria Bayarri, Carles Salvador, Manuel González Martí. Durant els següents anys tant Nicolau Primitiu com, en acabant, Manuel González Martí continuaren acodint a Benimaclet com a Presidents de l'entitat decada del valencianisme.

Casi cent anys més tart, aquella relació continua viva.

Enguany, els Jocs Florals de Benimaclet tornaran al Centre Instructiu Musical, recuperant aixina un espai que forma part de la història cultural del nostre poble. I, en esta nova edició, Lo Rat Penat tornarà a estar present en Benimaclet, de la mà del seu actual President, Josep Vicent Navarro, en un certàmen lliterari que rescatà Lo Rat Penat durant la Reinaixença per a Valéncia.

Una coincidència que nos permet mirar arrere i recordar aquella vesprada de 1930 en que la Banda de Benimaclet entrà en els salons de Lo Rat Penat i deixà allí, entre música, cultura i valencianisme, una senyal que encara hui perdura.

Casi cent anys més tart, la música continua sonant i els llaços continuen vius.

jueves, 21 de noviembre de 2024

Eduart Buil al Centre Instructiu Musical de Benimaclet

EDUARD BUIL AL CENTRE INSTRUCTIU MUSICAL DE BENIMACLET


En l'any 1969 el poeta i escritor de Benimaclet, Eduart Buil, estava en Casablanca degut a motius familiars (el bateig d'un dels seus néts). Buil s'havia vist obligat a exiliar-se durant molts anys després de la Guerra Civil degut a la seua llavor periodística i sindicalista i en la vellea havia pogut tornar al Benimaclet de la seua joventut i retrobar-se en els seus veïns. Assidu als actes culturals de Benimaclet, no va voler que les seues lletres faltaren en la festa del repartiment de premis del Centre Musical de Benimaclet de 1969, a on se celebrava un homenage al músic Hipòlit Martinez, que va ser director de la Banda de Benimaclet.  






EN LA FESTA DEL REPARTIMENT DE PREMIS DEL CENTRE INSTRUCTIU I MUSICAL DE BENIMACLET
1969

Poble vollgut: No estic entre vosatros
en éste día de la festa gran.
Ha naixcut un xiquet en Casablanca
qu'es el meu net i alli he tingut d'anar,
que si ha naixcut en terres musulmanes
hi ha que donar-li l'aigua bautismal,
mes no vullc que vos falten mes paraules
que mai vos han faltat,
paraules del carinyo i de l'estimul
per als qu'han estudiat
i hui repleguen premis i alabances
en pago al seu afá
Enhorabona als mestres qu'ensenyaren
i enhorabona als qu'han sigut premiats.
I una paraula als musics, a eixos musics
que duc en el meu cor, la meua sang,
qu'acompanyaren amb les seues notes
tot allo que ma vida té de gran.
Me diuen qu'els esforços de la Junta
han pogut adquirir l'instrumental.
Vos fea falta -jo ho sé- i molta falta.
Pareix que ja el teniu. Pues… ¡Cap à avant!
Quand viu qu'enguany no anaveu al Certamen
una tristor m'ompli de dalt a avall
mes vaig pensar que sense ferramentes
ningu pot treballar.
No parlém de l'ahir. Teniu els mitjos.
Parlém sols del demà.
No busqueu el profit quand d'art es tracta,
busqueu soles el art,
el art divi d'aladcs melodies
qu'eixampla el cor i eleva la moral,
que no hi ha un art més pur qu'el de la Música
que resa, canta, vibra i fa ensomiar,
qu'alça a l'home al nivell de la hermosura
de la Divinitat.
Eixe és el premi verdader, el vostre,
el que no es pot llevar.
Podeu pedre els diners, la casa vostra,
la Patria, la salut, la voluntat,
pero lo qu'heu deprés no hi ha qui ho lleve,
dins l'ánima ha quedat.
¿Qué sería el poble en el que vareu naixer
o en el qu'el vostre niu haveu alçat
si la Banda es desfera i disolguera
per falta de fervor o d'unitat?…
Seria un barri sense ánima ni vida
a pesar de l'aument de l'habitat.
L'esperit dels que feren vostra Banda:
Belando, Polo, Andréu, el actual
mestre admirat que vos moletja i guia,
son notes d'un pentagrama triomfal
que mereixen l'estudi i el carinyo
qu'en els vostres talents varen forjar.

Hipólito Martínez! ¡Polo!; ¡Polo!…
Amic d'ahir, respecte del demà,
testic de ma existencia... Hui el teu Centre,
el Centre Musical
ahón donares la savia de ta vida,
la ensenyanga i l'amor del teu cabdal,
t'ha fet un busto. Tu estaras miran-lo
desde l'espai boirós del més allá.
Es l'homenatje, és el record perenne
de la teu'obra que palpable está
en eixos educandos i eixos músics
als que formares en el teu afá.
Amor í gratitud feren en pèdra
l'estéla viva d'inmortalitat.
Jo em descubrixc devant la teua imatge,
la d'un home que deixa del seu pas
eíxemple i ensenyança, força viva
que no morirá mai.
Tu t'honres, Centre, a l'honorar als homens
qu'han fet el teu prestigi valenciá,
tu eres del meu poble orgull llegítim,
centre de la cultura i de la pau
qu'amb art ¡i amor als homens agermana,
¡oh, Centre, l'Instructiu, el Musical!
En este dia, tots els que m'escolten,
recibíu el meu cor i el meu abraç.


EDUARD BUIL, Soci d'Honor

viernes, 14 de septiembre de 2018

Big Band de Benimaclet

BIG BAND DE BENIMACLET 


A finals del 2010, un grup de músics de la banda del Centre Instructiu Musical de Benimaclet formaren una Big Band per a oferir un concert especial en els actes commemoratius del centenari de la Societat, fundada en 1910. 

El concert, celebrat el 15 giner de 2011, tingué tant d'èxit que decidiren continuar, naixent aixina una nova agrupació en el Centre Instructiu Musical, la B3 (Benimaclet Big Band). 

Des d'aquell moment han donat concerts, organisat i participat en festivals compartint escenari en atres Big Band com The Black Cats Jazz, Big Band de Loriguilla (Valéncia), The William Aberhart Abe Jazz Ensemble de Canadà, Big Bands de Vinalesa, Big Band de l'Eliana i Big Band de Manises. Han tocat en auditoris i localitats de la Comunitat Valéncia, en Terol i Higueruela (Albacete). Formada per 22 músics, tenen com a objectiu l'adquisició de repertori i, tutorisats per Carlos Marquina, alvançar en la teoria i l'estil del swing. 

La música swing, també coneguda com swing jazz o simplement swing, és un estil de jazz que es va originar en els Estats Units d'Amèrica cap a finals dels anys 1920, convertint-se en un dels gèneros musicals més populars i exitosos del país durant els anys 1930. El swing utilisa instruments habituals en el jazz, com una secció rítmica formada per piano, contrabaix i bateria; metals com a trompetes i trombons; instruments de vent-fusta, com saxofons i clarinets; i molt ocasionalment, instruments de corda com el violí o guitarra. El swing utilisa preferentment temps mijos i ràpits, generalisa els riffs melòdics i llibera el rol del bateria de certes restriccions que havia tingut fins a llavors. El conjunt característic de l'estil va ser la big band, adquirint ademés cada volta major importància el paper del soliste. Destaquen en este estil músics com Fletcher Henderson, Benny Goodman, Duke Ellington o Count Basie. 

Este divendres 14 de Setembre, durant les Festes Patronals de Benimaclet, organisades per la Clavaria Ancla-53, la Big Band de Benimaclet oferirà un concert en la Plaça de Benimaclet.

¡¡No falteu!!

miércoles, 14 de febrero de 2018

Hipòlit Martinez, una vida de música dedicada a Benimaclet

HIPOLITO MARTINEZ, UNA VIDA DE MUSICA DEDICADA A BENIMACLET

N'Hipòlit Martinez i Guaita va nàixer en la Ciutat de Valéncia el 13 d'agost de l'any 1892. Des de ben menut va mostrar gran afició pel noble art de la música. La seua capacitat d'interpretació va aplegar a tal nivell que la soltura i mestrage en la que feya vibrar al seu instrument preferit li va valdre l'admiració de propis i estranys.

En la joventut va ser músic de primera del Regiment Militar del Cos d'Infanteria, plaça que va obtindre en guanyar les oposicions que a tal efecte varen ser convocades.

En l'any 1917, i baix el mandat del llavors president don Isidre Senent, va actuar junt a don Carlos Lillo en calitat de comissionat. El motiu era solicitar els servicis de don Manuel Belando Martínez per a ocupar el lloc de director de la nostra Banda de Música en el primer Centre Instructiu Musical.

Va contraure matrimoni en Dolores Lapiedra Navarro en l'any 1918, de l'unió del qual va nàixer Leonor Martínez Lapiedra.

En l'any 1936 varen ser requerits els seus servicis com a director de la Banda de Villargordo del Cabriel, desenrollant tal càrrec per espai de tres anys, al final dels quals va tornar a la nostra Banda.

Don Hipòlit Martínez Guaita, possiblement, no va ser un músic que va obtindre grans i resonats èxits en la seua carrera professional. Tal volta perque les circumstàncies personales o d'una atra índole li varen impedir dedicar-se en tot l'esforç que exigix la consecució d'una meta àrdua i difícil. No obstant, a lo llarc de la seua dilatada vida cultivant una de les més belles arts, podem assegurar, sense lloc a equivoquem, que la seua llabor callada, austera i silenciosa va donar els seus fruts, com el llaurador que llaura abnegadament la terra, sembra en amor els cavallons i la rega en la suor fèrtil del seu esforç.

Del matrimoni de la seua filla Leonor en Agustí Alcañiz va nàixer un chiquet, Agustín Alcañíz Martínez, qui quan apenes coneixia les notes, ya prenia classe de solfeig. Va ser tant l'interés que el yayo va prendre per a ensenyar al seu net, que este va aplegar a dominar el mateix instrument en idèntica desenvoltura que el seu mestre. Actualment se li valora com un lluent músic.

Don Hipòlit va ser subdirector de la nostra Banda i Mestre, casi fins a la seua mort, dels educandos que (prèvies les oportunes proves de capacitat) passaven a formar part de la Banda. D'entre estos alumnes cal destacar especialment a don Asensio Mangraner Pérez, que va ser mestre d'educandos i professor en plaça en la Banda Municipal de Valéncia, aixina com a Salvador Tudela, virtuós de l'oboe, la llarga marcha del qual internacional li ha reportat notables triumfos en la seua carrera.

En l'any 1967, i en motiu de la seua jubilació, el Centre Instructiu Musical, al que va estar tants anys vinculat, li va dedicar un pergamí com postrer homenage a la seua estimada llabor tant docent com a artística. Va ser un dia 26 de novembre de 1967, festa de Santa Cecilia.

Va faltar en l'any 1969 i Benimaclet, conscient del seu esforç i dedicació, va rotular un carrer en el seu nom per a honrar la seua memòria.

Font:
Programa de Festes de Benimaclet de 1992
Web del Centre Instructiu Musical de Benimaclet
Archiu de Poble de Benimaclet


lunes, 3 de abril de 2017

Asensi Magraner, gran trompetiste de Benimaclet

ASENSI MAGRANER, GRAN TROMPETISTE





Asensi Magraner i Pérez (conegut en Benimaclet com Sensiet), va nàixer en el poble de Benimaclet el 20 de juliol de 1933 en el sí d'una família humil pero molt vinculada a la música. El seu fill el definixen com “senzill, humil, molt modest, pero al mateix temps ambiciós des de la seua joventut”. En solament sèt anys va tocar en la banda del Centre Instructiu Musical de Benimaclet, la banda del seu poble. Poc més tart va ingressar en el conservatori Joaquín Rodrigo de la Ciutat de Valéncia, quan contava només en 16 anys. Asensio pretenia fer coses que els demés músics no pogueren imitar.

Va compaginar els seus estudis junt en les actuacions de les figures més rellevants de l'época com Lola Flores, Manolo Escobar, Carmen Sevilla, Rocío Jurado o Vicente Parra. En est últim en “¿Dónde vas Alfonso XIII?”. Mai va buscar la fama afirma el seu fill.

Va formar part de més de 10 agrupacions musicals: l'Orquesta de Jazz, l'Orquesta de Llevant, l'Orquesta clàssica i la Banda Municipal de la Ciutat de Valéncia. En esta última va treballar com a soliste i va recórrer gran part d'Europa i va tocar en Holanda i Suïssa. Pero també va actuar en els principals teatres valencians: el Principal, el Serrano, l'Apolo, l'Ateneu o l'Alcasser. El seu fill recorda haver recorregut ciutats d'Espanya tocant en ell i aixina vaig deprendre lo que hui sap. També va ser fundador de la banda de Massamagrell, una menuda localitat de l'Horta de Valéncia.

Va faltar el 20 de juliol de 1996 per un càncer. Va rebre un homenage en el Palau de la Música. Per a recordar-li se presentà un recurs que demanava que en el seu nom es batejara un carrer dins del que va ser el seu poble, Benimaclet. Pero l'Ajuntament de Valéncia no ho va tindre a be i va decidir dedicar-li en 2007 una plaça en el seu nom, localisada junt al carrer de Jerónimo Monsoriu.


jueves, 8 de diciembre de 2016

Història del Centre Instructiu Musical de Benimaclet

HISTÒRIA DEL CENTRE INSTRUCTIU MUSICAL DE BENIMACLET



Corria l'any de 1909. Benimaclet se preparava per a rebre un nou Cura Retor. Havia segut nomenat per a regentar la nostra Parròquia D. Miguel Zaragozá i Barber. Tots els veïns es preparen per a la rebuda que seria a mitan de novembre.

Un grup de veïns de la nostra localitat, músics tots ells, tenen la feliç idea d'obsequiar al nou Retor en una serenata, per a lo qual es varen agrupar i baix la direcció de D. Mariano Baró Martínez varen festejar en concordes musicals la vinguda a Benimaclet del que durant tantes décades havia de ser el seu Pastor.

Este acontenyiment va ser aprofitat per aquells músics per a intentar constituir una Agrupació Musical. Eren els pioners, els primers protagonistes. L'iniciativa anava a prendre cos, puix pronte varen buscar els respals necessaris per ad això. Es necessitava instrumental i es precisava també un local adequat per a les activitats musicals. La tenacitat i l'entusiasme varen superar les dificultats que varen ser sorgint.

A principis de l'any 1910, D. Francisco Bori Escuder, veí de la localitat, va cedir el pis de la seua propietat, siti en la hui denominada carrer de Baró de Sant Petrillo (carrer Valéncia en aquell moment) cantó al carrer de Manuel Castellano, per a tal finalitat.

Entre tots varen habilitar el recint, els treballs varen ser sacrificats i per fi tot va quedar lo més decorós possible. La dedicació desinteressada dels primers músics i simpatisants ha segut la llavor que ha germinat i ha possibilitat la continuïtat del Centre Musical de Benimaclet, sempre en les mateixes característiques: la colaboració abnegada dels músics, directius i socis que en la seua llabor constant i altruista donen soport i impuls a la Banda de Música. Baste'ns citar l'eixemple del Sr. Bori, que per lloguer percebia quinze pessetes mensuals sufragades pels músics i socis protectors de la naixent Agrupació.

Per això, el nostre homenage per ad aquells primers hòmens, que en el cor ple d'ilusió i de música varen ser el germen de l'actual Banda:
Vicente Lluch Balanzá
Pascual Monsó Broch
Ramón Calás Marco
Francisco Buell Valero
Francisco Bori Blasco
Hipólito Martínez Guaita
Vicente Chancosa Donderis
José Gimeno Barat
Vicente Creses Martí
Luis Pedro Benjamín Folch Benlloch
José Mª Zaragozá Miró
Vicente Ballester Genovés
Mariano Baró Martínez

També el nostre homenage i gratitut a la Comissió Administradora fundacional, ya que per a constituir llegalment la Societat i administrar l'Agrupació Musical va tindre que formar-se entre els músics fundadors i socis protectors una Comissió Administradora que va quedar integrada pels senyors:
President:  Angel Comes Estela
Vicepresident:  Manuel Marqués Sanmartín
Secretari: Camilo Folch Benlloch
Tesorer:  Francisco Bori Escuder
Archiver:  Vicente Ballester Genovés
Vocals:  Benjamín Folch Benlloch,  Jose Mº Zaragozá Miró,  Jose Mª Balaguer Marí, Pascual Monsó Broch,  Vicente Marqués Sanmartín

D'esta manera, i a principis de 1910, quedava constituïda la Banda de Música de Benimaclet.
Com a anècdota dir que el primer instrument adquirit va ser un baix, i que la primera actuació va tindre lloc en el matí del Dumenge de Pasqua d'aquell mateix any, precisament en la "Festa del Encontre», en la Plaça de Benimaclet.
Des de llavors l'incipient Agrupació va començar a consolidar-se i a créixer paulatinament en el número de educants, de músics i de socis.
Des de llavors la Banda del nostre Centre Instructiu Musical no ha cessat de recollir premis i de forjar grans músics, alguns fins i tot de renom nacional.
Des de llavors, en els seus concerts i passacarrers, la Banda ha convertit els carrers de Benimaclet en pentagrames de color i en rius d'alegria.
Si. Va ser aquella de 1909 una iniciativa encomiable. Una iniciativa en aires de simfonia.

LOCALS SOCIALS DEL CENTRE INSTRUCTIU MUSICAL

A lo llarc de la seua història han segut vàries les sèus de la Banda de Música de 
Benimaclet.

La primera sèu o local que va ocupar va ser el pis primer de l'edifici situat en el carrer Valéncia (actual Baró de Sant Petrillo), nº 39, cantó a la de Manuel Castellano.

En acabant de la divisió de la Banda en l'any 1912, la Banda i la Societat representada per la majoria fixa la seua sèu en el domicili motiu de la separació, en el carrer Crist de la Providència, nº 5. La minoritària, a la seua volta, es domiciliària en el primer pis de l'antiga casa (hui derribada) situada en el carrer de Baró de Sant Petrillo, 34.

Pero afortunadament en l'any 1932 es produïx l'unió, fet que se celebra en goig i alegria. Es programen i es redonegen els actes en la "Festa de l'Abraç", frut de l'acostament propiciat per tots en busca de la cohesió i de la força que proporciona l'unió. Tots baix un mateix sostre, en el mateix local, que és el que s'ocupa en l'actualitat.

En l'"Abraç" s'havia culminat tot un procés, del que sorgia el Centre Instructiu Musical de Benimaclet. De nou hòmens excepcionals varen acometre l'àrdua tasca d'alçar l'edifici que en motiu de la fusió havia d'ocupar la nostra Banda de Música. D'eixe esforç va sorgir el nou local, en el carrer de Baró de Sant Petrillo, nº 16.

Varen ser els seus paladins, entre uns atres: Vicente Marqués Sanmartín, Cristóbal Cuenca Ballester, Salvador Zarzo Cuenca, Angel Valverde Simarro, Hermelando Estellés Cortina, Ramón Estellés Cortina

No obstant tots els esforços i ilusions, no es va poder evitar que el local tinguera que vendre's. Pero de nou la societat va trobar un home providencial que empenyorat en recuperar-ho no va deixar en la seua obsessió per rescatar el local, conseguint -no sense esforços i sacrificis- que la sèu tornara a ser propietat de la Societat. Est home és D. Pascual Monsó Duz, i el propietari que va reservar la venda a la Societat Musical va ser D. Ricardo Broseta Almonacil. L'escritura es va firmar el dia 5 de juliol de 1957.

Els Presidents


Cal resaltar també els presidents eixemplars que ha tingut la Societat a lo llarc de la seua història, perque el nostre Centre Instructiu Musical ha contat en persones entregades que s'han bolcat al servici de la Banda i del Centre Musical.

Vaja el nostre recort a tots ells i el nostre agraïment per la seua dedicació i entrega desinteressada: D. Pascual Monsó, D. Miguel Cuenca Tramoyeres, D. Alfredo Marqués, D. J. Cristóbal Cuenca, D. Vicente Domínguez, Sr. Ríos, etc.

Menció especial mereix un soci President eixemplar, D. Francisco Giner Benlliure, que va estar al front de la societat durant dotze anys consecutius en la década dels anys 50, ostentant dignament el càrrec de President, treballant lo impossible i elevant el nivell artístic, cultural i social a les més altes cotes, prestigiant a la Societat com solament ell sabia fer-ho.

Les nostres banderes:

En l'any 1911 es va confeccionar la primera bandera per a la nostra Banda, La "velleta" com aixina la denominem els membres del CIM. Va ser confeccionada per un grup de senyores i senyoretes entusiastes de la música baix la direcció de Dª Pepita Martínez, mestra, autora de l'esbós i de Dª. Isabel Genoll Quiles, experta en brodats.


En 1927 la Banda estrena nova ensenya, que broda en primor i desinteressadament Dª Desamparats Fernández de Marqués. En l'acte d'entrega a la societat i de la seua solemne bendició varen ser padrins Dª Desamparats Fernández i l'Excm. Sr. D. Manuel González Martí.

En 1949 va ser restaurada, també per Dª Desamparats Fernández, continuant hui en ple esplendor i presidint tots els actes i actuacions de la nostra Banda.

La Banda de Música i la "Festa del Crist"

En l'any 1955 la Banda de Música, reunida en ple, va prendre en acort, per unanimitat, de realisar la Festa del Stm. Crist de la Providència l'any 1956.

Tots els músics varen ser clavaris de la mateixa. Eixe any les festes varen revestir un gran esplendor i tant els actes religiosos, com els culturals i sobretot els musicals varen ser de tal calitat que varen enaltir a la societat i als socis, aixina com a tot Benimaclet.

S'ha obtingut esta informació dels llibres de festes de Santa Cecilia del Centre Instructiu Musical de Benimaclet i de les Festes de Benimaclet
Poble de Benimaclet