domingo, 28 de junio de 2026

L'Olivera de la Monrossa

UN TESTIC VIU DE LA PUNTA DE LA MONROSSA

Hui ha segut un dia molt especial.

Seguint les pistes que deixà escrites Eduart Buil en la seua descripció de la Punta de la Monrosa, hem pogut localisar la que, en tota provabilitat, és l’olivera centenària que ell mencionava en 1931.

És el mateix arbre que saludava als qui, despuix de creuar la Via Churra, iniciaven la senda cap ad aquell parage màgic a on confluïen les séquies de Vera i Mestalla, un lloc que escritors i poetes convertiren en símbol de la bellea de l’horta de Benimaclet.

Més d’un sigle ha passat… La Punta de la Monrosa desaparegué en les transformacions de les décades dels anys 60 i 70, pero l’olivera continua allí, al costat de l’actual Via Verda Churra, resistint el pas del temps com un silenciós testic de la nostra història.

Mirar-la és imaginar aquell Benimaclet de canyars, séquies i camins que hui només sobreviu en les fotografies, en els llibres… i en arbres com este.
Cada arbre vell guarda una història. Este guarda una part de l’ànima de Benimaclet.

Conservem la memòria dels nostres llocs. Perque un poble que coneix el seu passat és un poble que sap qui és.


Olivera centenària de la Punta de la Monrosa, junt a la Via Verda Churra.





viernes, 26 de junio de 2026

La Punta de la Monrosa, el paraís perdut de l'Horta de Benimaclet

 La Punta de la Monrosa, el paraís perdut de l'Horta de Benimaclet


Hi ha llocs que desapareixen del mapa, pero no de la memòria. Durant décades, la Punta de la Monrosa fon un dels racons més bells i evocadors de l'Horta de Benimaclet. Un espai natural que captivà a poetes, periodistes i novelistes, convertint-se en un símbol del Benimaclet agrícola que hui ya no existix.

La Punta de la Monrosa es trobava en un lloc privilegiat: allí a on confluïen la séquia de Vera i la séquia de Mestalla. Les dos corrents d'aigua, que fins ad eixe punt discorrien separades, s'unien formant un estret triàngul de terra cobert de canyars, arbres frutals i una exuberant vegetació que convertia aquell lloc en un autèntic refugi de pau.

L'escritor Eduart Buil, en Valencia Atracción (1931), deixà una de les descripcions més belles que conservem d'este parage:

«Cruzando la vía de Aragón marca el inicio de una estrecha senda que margina un campo y un olivo centenario. Al final de la senda la vegetación se hace frondosa. Arboleda y cañaverales forman un enredado laberinto... Y descubiertos siguen un corto trecho hasta que la tierra termina en una aguda punta a cuyos pies confluyen, confundiéndose las aguas del ramal de Vera y la acequia de Mestalla.»

I continua descrivint un autèntic paraís natural:

«Un lecho natural de cañas, hojas y césped mullido se tiende bajo las hojas entre las que el sol se filtra, dibujando arabescos de ensueño... zumbaba la vida en el pequeño espacio con fuerza inusitada.»

No és estrany que aquell lloc inspirara també als escritors. El noveliste Morales San Martín situà precisament en la Punta de la Monrosa una intensa escena d'amor, aprofitant la singular bellea d'aquell escenari natural.

Pero la Punta de la Monrosa no era només un lloc per a la lliteratura. També era un espai de reunió i celebració.

El 16 de maig de 1920, el poble de Benimaclet tributà un multitudinari homenage al compositor Vicente Peydró. En acabant de ser rebut pel Círcul Instructiu Musical i passejat triumfalment pels carrers del poble, els organisadors decidiren portar-lo al lloc més emblemàtic de l'Horta.

El diari La Correspondencia de Valencia relatava aixina aquella jornada:

«Trasladáronse a la poética "Punta de la Monrosa", junto a la barraca de Sarzo, en plena huerta, donde en el centro de un bosque de frutales sirvióse una paella netamente valenciana...»

Aquella paella, compartida entre arbres frutals, séquies i canyars, resumix perfectament el que representava la Punta de la Monrosa: un espai de convivència, d'inspiració i d'orgull per als veïns de Benimaclet.

La seua situació, molt prop del Pont de Pedra, a on el camí Farinós salvava la séquia de Vera, era també un nus històric de camins i aigües. Per allí passava igualment la Via Churra o Ferrocarril d'Aragó, que travessava l'horta de nort a sur, molt prop del parage.

Per desgràcia, aquell paisage desaparegué durant les décades dels anys xixanta i setanta del sigle XX. Les obres d'encaixonament de la séquia de Vera, junt en les transformacions urbanístiques i agrícoles, alteraren completament aquell entorn. Els canyars desaparegueren, la vegetació fon eliminada i la Punta de la Monrosa deixà d'existir com havia segut coneguda durant sigles.

A pesar de la desaparició de la Punta de la Monrosa, encara nos queda un discret pero valiós testimoni d'aquell paisage. L'olivera centenària que Eduart Buil citava en la seua descripció de 1931 continua viva hui en dia. Es conserva en l'entorn a on s'ha alçat el Monument a la Via Churra, molt prop de l'antic inici de la senda que conduïa fins a l'idílica Punta. Aquell vell arbre, testic mut de sigles d'història, és possiblement l'únic element que encara contemplà la bellea d'aquell parage desaparegut i que nos permet establir un víncul físic en la Punta de la Monrosa que inspirà a escritors, artistes i veïns de l'antic Benimaclet.

Hui només queden fotografies antigues, algunes referències lliteràries i la memòria dels qui encara arribaren a conéixer aquell racó privilegiat de l'Horta.

Recuperar la història de la Punta de la Monrosa és també recuperar una part de l'ànima de Benimaclet. És recordar un poble que vivia íntimament lligat a les seues séquies, als seus camins i a la seua horta; un paisage que els nostres antepassats admiraven fins al punt de convertir-lo en escenari de noveles, de festes populars i d'homenages.

Hui, quan quasi res queda d'aquell lloc, conservar la seua memòria és una forma de mantindre viu el patrimoni històric i sentimental de Benimaclet.



sábado, 20 de junio de 2026

1928 festa lliterària en Benimaclet

 La festa lliterària de 1928: el precedent dels Jocs Florals de Benimaclet


Quan parlem dels actuals Jocs Florals de Benimaclet solem mirar cap a l'any 1931, quan gràcies a l'impuls de Josep Maria Bayarri, en la colaboració d'Eduart Buil i Pasqual Asins, el nostre poble celebrà els seus primers Jocs Florals. No obstant, tres anys abans ya trobem un precedent ben significatiu que podem considerar el verdader germen d'aquella iniciativa cultural que acabaria arreplant en la vida festiva i lliterària de Benimaclet.

Una pàgina publicada en el semanari Semana Gráfica de setembre de 1928 nos permet redescobrir una jornada festiva que combinà tradició, música i lliteratura, organizada per la Societat Instructiva Musical de Benimaclet.


La «Camèlia» de 1928

Les imàgens publicades mostren un poble orgullós de les seues costums. En una de les fotografies apareix un «Grupo de Labradoras y labradores vestidos a la antigua usanza que tomaron parte en el baile tradicional de la “Camelia”, celebrado con gran éxito en la Sociedad Instructiva Musical con motivo de las fiestas que patrocina dicha entidad musical».

L'escena resulta especialment interessant perque documenta la voluntat dels benimacleters de recuperar i dignificar les seues tradicions populars, en una época en que la societat valenciana vivia importants canvis socials i culturals.

També apareixen dos dels carruages engalanats en flors naturals que desfilaren durant les festes, «tripulados por bellas señoritas», oferint una image de l'esplendor i la participació popular que caracterisaven aquelles celebracions.

Maria Peiró, Reina de les Festes

Entre les fotografies destaca la de la jove Maria Peiró i Roger, presentada pel semanari com «la bella señorita María Peiró, proclamada reina de los festejos organizados por la Sociedad Instructiva».

La figura de la Regina de les Festes, tan habitual en moltes celebracions valencianes del sigle XX, simbolisava la representació pública de la joventut i de la societat local, convertint-se en una de les principals protagonistes dels actes festius.

Eduart Buil i la festa lliterària

Pero la notícia conté un detall especialment rellevant per a la història cultural de Benimaclet. Junt a les fotografies apareix el retrat d'Eduart Buil, a qui Semana Gráfica descriu com:

«Nuestro compañero en la Prensa y laureado poeta, don Eduardo Buil, que fue mantenedor de la fiesta literaria celebrada con motivo de las fiestas en este pueblo».

Esta referència confirma que en les festes de 1928 ya se celebrà una autèntica festa lliterària, presidida per un poeta de reconegut prestigi. No es tractava únicament d'actes festius o musicals, sino també d'un espai dedicat a la cultura, la poesia i les lletres.

Precisament, tres anys més tart, en 1931, Eduart Buil colaboraria en Josep Maria Bayarri i Pasqual Asins en la celebració dels primers Jocs Florals de Benimaclet. Per això, resulta difícil no vore en aquella festa lliterària de 1928 el precedent directe dels Jocs Florals que naixerien oficialment poc de temps més tart.

La Societat Instructiva Musical i la «Pezuña»

Aquelles festes estaven organisades per la Societat Instructiva Musical de Benimaclet, una de les dos grans entitats musicals que marcaren la vida social del poble durant les primeres décades del sigle XX.

Els benimacleters coneixien popularment la seua banda com «La Pezuña», mentres que la banda rival del Casino Instructiu i Benèfic era coneguda com «La Mano». Aquella rivalitat, que hui forma part de la memòria popular del poble, dividí passions durant més de vint anys i contribuí a mantindre una intensa activitat musical i cultural.

Finalment, el 13 de març de 1932, les dos entitats decidiren unir esforços i es fusionaren en una sola agrupació, naixent aixina l'actual Centre Instructiu Musical de Benimaclet, hereu d'aquella rica tradició musical.

Un llegat que continua viu

Hui, casi un sigle despuix d'aquelles festes de 1928, podem afirmar que aquella modesta festa lliterària sembrà una llavor que ha arribat fins als nostres dies.

Els Jocs Florals de Benimaclet recuperats en el sigle XXI representen la continuïtat d'aquell esperit que unia festa, cultura, poesia i amor pel poble. I enguany, gràcies a l'esforç i compromís de la Clavaria Gent de Benimaclet, tindrà lloc la VI Edició dels Jocs Florals de Benimaclet, consolidant una iniciativa que torna a ocupar el lloc que mereix dins de les nostres festes patronals. A més la ceremònia tindrà lloc en el Centre instructiu de Benimaclet el pròxim 10 de setembre, reforçant aquella unió entre música, lletres i Benimaclet.

Mirar les fotografies de 1928 és molt més que contemplar unes imàgens antigues. És descobrir els orígens d'una tradició cultural pròpia i comprovar que, generació darrere generació, Benimaclet ha sabut mantindre viva la seua passió per la música, la poesia i les seues senyes d'identitat.

Perque els Jocs Florals de Benimaclet no són només una recuperació moderna: són l'herència viva d'aquella festa lliterària que ya emocionava als nostres antepassats en 1928.



sábado, 13 de junio de 2026

Corpus de Benimaclet 2026

 El Corpus Christi tornarà a recorrer els carrers de Benimaclet

Benimaclet celebrarà este dumenge 14 de juny de 2026 una de les seues manifestacions religioses i culturals més antigues: la festivitat del Corpus Christi, una tradició centenària que forma part de la memòria del poble des de temps immemorials.



La solemnitat del Corpus Christi, dedicada a exalçar la presència real de Jesucrist en l'Eucaristia, és una de les celebracions més importants del calendari catòlic. En la ciutat de Valéncia la festa se celebra tradicionalment el dumenge anterior, per lo que Benimaclet manté el costum de celebrar-la una semana més tart, permetent aixina que els veïns puguen participar també en la coneguda "Festa Grossa" del Cap i Casal.

La jornada començarà en la missa de les 19:00 hores en l'Iglésia Parroquial de l'Assunció. En acabar la celebració eucarística, la Custòdia en el Santíssim Sacrament eixirà en processó pels carrers del poble acompanyada pels fidels, pels chiquets i chiquetes que han pres la Primera Comunió enguany i per numerosos veïns que mantenen viva esta tradició.

El recorregut partirà de la Plaça del Poble i continuarà pels carrers Murta, Mistral, Enric Navarro, Baró de San Petrillo, Poeta Asins i Alegret, per a retornar finalment a l'iglésia. Durant el trayecte s'alçaran diversos monuments efímers a on la processó realisarà les seues tradicionals parades d'adoració al Santíssim Sacrament.

U dels moments més esperats serà, una volta més, la visita al carrer Alegret, a on els veïns confeccionaran un espectacular tapís floral en honor al Corpus, una mostra de devoció popular que convertix el carrer en una autèntica obra d'art efímera.

A lo llarc de tot el recorregut, els chiquets i chiquetes de Primera Comunió llançaran pétals de flors davant de la Custòdia, creant una de les imàgens més emotives de la celebració.

La tradició del Corpus en el Regne de Valéncia es remonta a l'any 1326 i constituïx una de les manifestacions patrimonials més importants de la cultura valenciana. En Benimaclet, generació darrere de generació, esta festa ha continuat celebrant-se gràcies a la participació dels veïns i de la parròquia, convertint-se en una cita imprescindible del calendari festiu local.

Des de l'Associació Cultural Poble de benimaclet i les entitats organisadores se convida a tots els veïns i veïnes a participar en esta celebració i a acompanyar al Santíssim pels carrers del poble, mantenint viva una tradició que forma part de l'identitat de Benimaclet.

Poble de Benimaclet