domingo, 28 de junio de 2026
L'Olivera de la Monrossa
viernes, 26 de junio de 2026
La Punta de la Monrosa, el paraís perdut de l'Horta de Benimaclet
La Punta de la Monrosa, el paraís perdut de l'Horta de Benimaclet
Hi ha llocs que desapareixen del mapa, pero no de la memòria. Durant décades, la Punta de la Monrosa fon un dels racons més bells i evocadors de l'Horta de Benimaclet. Un espai natural que captivà a poetes, periodistes i novelistes, convertint-se en un símbol del Benimaclet agrícola que hui ya no existix.
La Punta de la Monrosa es trobava en un lloc privilegiat: allí a on confluïen la séquia de Vera i la séquia de Mestalla. Les dos corrents d'aigua, que fins ad eixe punt discorrien separades, s'unien formant un estret triàngul de terra cobert de canyars, arbres frutals i una exuberant vegetació que convertia aquell lloc en un autèntic refugi de pau.
L'escritor Eduart Buil, en Valencia Atracción (1931), deixà una de les descripcions més belles que conservem d'este parage:
«Cruzando la vía de Aragón marca el inicio de una estrecha senda que margina un campo y un olivo centenario. Al final de la senda la vegetación se hace frondosa. Arboleda y cañaverales forman un enredado laberinto... Y descubiertos siguen un corto trecho hasta que la tierra termina en una aguda punta a cuyos pies confluyen, confundiéndose las aguas del ramal de Vera y la acequia de Mestalla.»
I continua descrivint un autèntic paraís natural:
«Un lecho natural de cañas, hojas y césped mullido se tiende bajo las hojas entre las que el sol se filtra, dibujando arabescos de ensueño... zumbaba la vida en el pequeño espacio con fuerza inusitada.»
No és estrany que aquell lloc inspirara també als escritors. El noveliste Morales San Martín situà precisament en la Punta de la Monrosa una intensa escena d'amor, aprofitant la singular bellea d'aquell escenari natural.
Pero la Punta de la Monrosa no era només un lloc per a la lliteratura. També era un espai de reunió i celebració.
El 16 de maig de 1920, el poble de Benimaclet tributà un multitudinari homenage al compositor Vicente Peydró. En acabant de ser rebut pel Círcul Instructiu Musical i passejat triumfalment pels carrers del poble, els organisadors decidiren portar-lo al lloc més emblemàtic de l'Horta.
El diari La Correspondencia de Valencia relatava aixina aquella jornada:
«Trasladáronse a la poética "Punta de la Monrosa", junto a la barraca de Sarzo, en plena huerta, donde en el centro de un bosque de frutales sirvióse una paella netamente valenciana...»
Aquella paella, compartida entre arbres frutals, séquies i canyars, resumix perfectament el que representava la Punta de la Monrosa: un espai de convivència, d'inspiració i d'orgull per als veïns de Benimaclet.
La seua situació, molt prop del Pont de Pedra, a on el camí Farinós salvava la séquia de Vera, era també un nus històric de camins i aigües. Per allí passava igualment la Via Churra o Ferrocarril d'Aragó, que travessava l'horta de nort a sur, molt prop del parage.
Per desgràcia, aquell paisage desaparegué durant les décades dels anys xixanta i setanta del sigle XX. Les obres d'encaixonament de la séquia de Vera, junt en les transformacions urbanístiques i agrícoles, alteraren completament aquell entorn. Els canyars desaparegueren, la vegetació fon eliminada i la Punta de la Monrosa deixà d'existir com havia segut coneguda durant sigles.
A pesar de la desaparició de la Punta de la Monrosa, encara nos queda un discret pero valiós testimoni d'aquell paisage. L'olivera centenària que Eduart Buil citava en la seua descripció de 1931 continua viva hui en dia. Es conserva en l'entorn a on s'ha alçat el Monument a la Via Churra, molt prop de l'antic inici de la senda que conduïa fins a l'idílica Punta. Aquell vell arbre, testic mut de sigles d'història, és possiblement l'únic element que encara contemplà la bellea d'aquell parage desaparegut i que nos permet establir un víncul físic en la Punta de la Monrosa que inspirà a escritors, artistes i veïns de l'antic Benimaclet.
Hui només queden fotografies antigues, algunes referències lliteràries i la memòria dels qui encara arribaren a conéixer aquell racó privilegiat de l'Horta.
Recuperar la història de la Punta de la Monrosa és també recuperar una part de l'ànima de Benimaclet. És recordar un poble que vivia íntimament lligat a les seues séquies, als seus camins i a la seua horta; un paisage que els nostres antepassats admiraven fins al punt de convertir-lo en escenari de noveles, de festes populars i d'homenages.
Hui, quan quasi res queda d'aquell lloc, conservar la seua memòria és una forma de mantindre viu el patrimoni històric i sentimental de Benimaclet.
sábado, 20 de junio de 2026
1928 festa lliterària en Benimaclet
La festa lliterària de 1928: el precedent dels Jocs Florals de Benimaclet
Quan parlem
dels actuals Jocs Florals de Benimaclet solem mirar cap a l'any 1931, quan
gràcies a l'impuls de Josep Maria Bayarri, en la colaboració d'Eduart Buil i
Pasqual Asins, el nostre poble celebrà els seus primers Jocs Florals. No
obstant, tres anys abans ya trobem un precedent ben significatiu que podem
considerar el verdader germen d'aquella iniciativa cultural que acabaria
arreplant en la vida festiva i lliterària de Benimaclet.
Una pàgina
publicada en el semanari Semana Gráfica de setembre de 1928 nos permet
redescobrir una jornada festiva que combinà tradició, música i lliteratura,
organizada per la Societat Instructiva Musical de Benimaclet.
La «Camèlia» de 1928
Les imàgens
publicades mostren un poble orgullós de les seues costums. En una de les
fotografies apareix un «Grupo de Labradoras y labradores vestidos a la antigua
usanza que tomaron parte en el baile tradicional de la “Camelia”, celebrado con
gran éxito en la Sociedad Instructiva Musical con motivo de las fiestas que
patrocina dicha entidad musical».
L'escena
resulta especialment interessant perque documenta la voluntat dels
benimacleters de recuperar i dignificar les seues tradicions populars, en una
época en que la societat valenciana vivia importants canvis socials i
culturals.
També
apareixen dos dels carruages engalanats en flors naturals que desfilaren durant
les festes, «tripulados por bellas señoritas», oferint una image de l'esplendor
i la participació popular que caracterisaven aquelles celebracions.
Maria Peiró, Reina de les Festes
Entre les
fotografies destaca la de la jove Maria Peiró i Roger, presentada pel semanari
com «la bella señorita María Peiró, proclamada reina de los festejos
organizados por la Sociedad Instructiva».
La figura de
la Regina de les Festes, tan habitual en moltes celebracions valencianes del
sigle XX, simbolisava la representació pública de la joventut i de la societat
local, convertint-se en una de les principals protagonistes dels actes festius.
Eduart Buil i la festa lliterària
Pero la
notícia conté un detall especialment rellevant per a la història cultural de
Benimaclet. Junt a les fotografies apareix el retrat d'Eduart Buil, a qui Semana
Gráfica descriu com:
«Nuestro
compañero en la Prensa y laureado poeta, don Eduardo Buil, que fue mantenedor
de la fiesta literaria celebrada con motivo de las fiestas en este pueblo».
Esta
referència confirma que en les festes de 1928 ya se celebrà una autèntica festa
lliterària, presidida per un poeta de reconegut prestigi. No es tractava
únicament d'actes festius o musicals, sino també d'un espai dedicat a la
cultura, la poesia i les lletres.
Precisament,
tres anys més tart, en 1931, Eduart Buil colaboraria en Josep Maria Bayarri i
Pasqual Asins en la celebració dels primers Jocs Florals de Benimaclet. Per
això, resulta difícil no vore en aquella festa lliterària de 1928 el precedent
directe dels Jocs Florals que naixerien oficialment poc de temps més tart.
La Societat Instructiva Musical i la «Pezuña»
Aquelles
festes estaven organisades per la Societat Instructiva Musical de Benimaclet,
una de les dos grans entitats musicals que marcaren la vida social del poble
durant les primeres décades del sigle XX.
Els
benimacleters coneixien popularment la seua banda com «La Pezuña»,
mentres que la banda rival del Casino Instructiu i Benèfic era coneguda com «La
Mano». Aquella rivalitat, que hui forma part de la memòria popular del
poble, dividí passions durant més de vint anys i contribuí a mantindre una
intensa activitat musical i cultural.
Finalment,
el 13 de març de 1932, les dos entitats decidiren unir esforços i es fusionaren
en una sola agrupació, naixent aixina l'actual Centre Instructiu Musical de
Benimaclet, hereu d'aquella rica tradició musical.
Un llegat que continua viu
Hui, casi un
sigle despuix d'aquelles festes de 1928, podem afirmar que aquella modesta
festa lliterària sembrà una llavor que ha arribat fins als nostres dies.
Els Jocs
Florals de Benimaclet recuperats en el sigle XXI representen la continuïtat
d'aquell esperit que unia festa, cultura, poesia i amor pel poble. I enguany,
gràcies a l'esforç i compromís de la Clavaria Gent de Benimaclet, tindrà
lloc la VI Edició dels Jocs Florals de Benimaclet, consolidant una iniciativa
que torna a ocupar el lloc que mereix dins de les nostres festes patronals. A més la ceremònia tindrà lloc en el Centre instructiu de Benimaclet el pròxim 10 de setembre, reforçant aquella unió entre música, lletres i Benimaclet.
Mirar les
fotografies de 1928 és molt més que contemplar unes imàgens antigues. És
descobrir els orígens d'una tradició cultural pròpia i comprovar que, generació
darrere generació, Benimaclet ha sabut mantindre viva la seua passió per la
música, la poesia i les seues senyes d'identitat.
Perque els
Jocs Florals de Benimaclet no són només una recuperació moderna: són l'herència
viva d'aquella festa lliterària que ya emocionava als nostres antepassats en
1928.
sábado, 13 de junio de 2026
Corpus de Benimaclet 2026
El Corpus Christi tornarà a recorrer els carrers de Benimaclet
Benimaclet celebrarà este dumenge 14 de juny de 2026 una de les seues manifestacions religioses i culturals més antigues: la festivitat del Corpus Christi, una tradició centenària que forma part de la memòria del poble des de temps immemorials.
La solemnitat del Corpus Christi, dedicada a exalçar la presència real de Jesucrist en l'Eucaristia, és una de les celebracions més importants del calendari catòlic. En la ciutat de Valéncia la festa se celebra tradicionalment el dumenge anterior, per lo que Benimaclet manté el costum de celebrar-la una semana més tart, permetent aixina que els veïns puguen participar també en la coneguda "Festa Grossa" del Cap i Casal.
La jornada començarà en la missa de les 19:00 hores en l'Iglésia Parroquial de l'Assunció. En acabar la celebració eucarística, la Custòdia en el Santíssim Sacrament eixirà en processó pels carrers del poble acompanyada pels fidels, pels chiquets i chiquetes que han pres la Primera Comunió enguany i per numerosos veïns que mantenen viva esta tradició.
El recorregut partirà de la Plaça del Poble i continuarà pels carrers Murta, Mistral, Enric Navarro, Baró de San Petrillo, Poeta Asins i Alegret, per a retornar finalment a l'iglésia. Durant el trayecte s'alçaran diversos monuments efímers a on la processó realisarà les seues tradicionals parades d'adoració al Santíssim Sacrament.
U dels moments més esperats serà, una volta més, la visita al carrer Alegret, a on els veïns confeccionaran un espectacular tapís floral en honor al Corpus, una mostra de devoció popular que convertix el carrer en una autèntica obra d'art efímera.
A lo llarc de tot el recorregut, els chiquets i chiquetes de Primera Comunió llançaran pétals de flors davant de la Custòdia, creant una de les imàgens més emotives de la celebració.
La tradició del Corpus en el Regne de Valéncia es remonta a l'any 1326 i constituïx una de les manifestacions patrimonials més importants de la cultura valenciana. En Benimaclet, generació darrere de generació, esta festa ha continuat celebrant-se gràcies a la participació dels veïns i de la parròquia, convertint-se en una cita imprescindible del calendari festiu local.
Des de l'Associació Cultural Poble de benimaclet i les entitats organisadores se convida a tots els veïns i veïnes a participar en esta celebració i a acompanyar al Santíssim pels carrers del poble, mantenint viva una tradició que forma part de l'identitat de Benimaclet.







