Don Diògenes, una vida dedicada a la Medicina en Benimaclet

DIOGENES LOPEZ MENCHÓ, UNA VIDA DEDICADA A LA MEDICINA EN BENIMACLET

 Don Diògenes López Mechó va nàixer el dia 28 d'abril de 1891 en Montevideo (República d'Uruguay). Va realisar els seus estudis de Medicina en la Facultat de Medicina de la Ciutat de Valéncia, acabant els seus estudis en 1918. Es va casar en Rosa Llorens Vilás, del matrimoni del qual varen tindre quatre fills: Gabriel, Diògenes, Rosa M. i Daniel.

El primer destí on va eixercir la Medicina va ser en Catí, en el Maestrat valencià. Allí va viure fins a 1920 en el que es va traslladar al poble de Benimaclet on va permanéixer fins a la seua mort ocorreguda l'1 de març de 1975. La seua vivenda va estar en principi dalt de la tenda de Serra i en acabant es va traslladar al Carrer del Recreo, hui avinguda Doctor Vicente Zaragozá, número 60.

Don Diògenes va ser un mege rural en humanitat, en dedicació durant les 24 hores del dia, en eficàcia i consciència apropiades per a cada patologia. Lo mateix intervenia en bisturí, fil i agulla, que receptava els medicaments apropiats per a qualsevol malaltia del moment, sent numerosos els èxits conseguits en la seua llarga vida professional.

Els seus diagnòstics varen ser famosos per la seua veracitat i el seu oportú enfocament en cadascun d'ells. Home de gran caritat, ya que era mege de "iguala" i de seguritat social, alguns dels seus pacients d'escassos recursos en sanar-se de la seua malaltia en èxit i no podent pagar-li els seus servicis s'oblidava dels diners i seguia eixercint la seua professió en igual eficàcia.

La mort de la seua esposa, de la que va estar tota la vida enamorat, li va marcar en el seu caràcter, de manera que va dedicar la seua vida a la família i a les arts, destacant-se com un gran pintor paisagiste del món rural de Benimaclet. No va quedar alquería ni racó de l'horta que no anara pintat per ell.

Benimaclet sempre estarà en deute en don Diògenes, puix la majoria dels benimacleters que varen nàixer entre 1920 i 1960 varen ser atesos per ell, ya que era una notable comaró, un volgut ginecòlec i un eficient pediatra, sense oblidar els seus grans dotes com a mege interniste. La seua filla Rosita conserva un llibre-diari en el que don Diògenes anotava tots els parts que assistia, es contabilisen 1.931 naiximents en detalls de cadascun.

Benimaclet agraïx el recort d'este home que va dedicar pràcticament tota la seua vida, tant professional com a personal, als habitants d'este poble que se sent orgullós de la gran chafada deixada entre nosatres. Se li dedicà un carrer en Benimaclet en la zona de Espai Vert.

Reproduïm una notícia de l'any 1931 publicada en el diari El Pueblo en la que es fa resò de la visita de Diògenes López a l'Ajuntament de Valéncia per a defendre la conveniència de no construir les Càmares Beccari en Benimaclet.

Un espontáneo

"Este es un médico de Benimaclet, y actúa por él y por los demás médicos del referido poblado. Lee un largo informe del que se destacan las siguientes manifestaciones:

"Es un problema inquietante para las grandes ciudades su saneamiento y la desaparición de sus basuras. Por un punible abandono, Valencia no la había resuelto, y ahora; cuando parece propósito firme alcanzar su solución, no vamos a ser quienes la dificulten.

Oídnos bien: nosotros, Benimaclet, no ha de ser un obstáculo, no se alza contra el procedimiento adoptado, no; su protesta se limita al emplazamiento de la fábrica junto a un núcleo denso como el de Benimaclet, desatino que condenan a la par la ciencia y la ley.»

Se muestra decidido defensor de la incineración, de la destrucción de las basuras por el fuego, que es la mejor solución en el orden higiénico, por lo que ha sido adoptada en la mayor parte de las ciudades inglesas  y en las más populosas de Alemania.

Dice que los despojos de la cebolla son los que dan a las basuras ese olor acre y penetrante característicos. Por su composición química resisten por mucho tiempo las fermentaciones, sin que sufran alteraciones ni modificaciones sus componentes y su olor perdura aún después del transcurso de muchas semanas.

Muy bien, pues, esa masa humidificada que se presume saldrá de las cámaras poco o nada olorosa, puede seguir con ese persistente y desagradable hedor comunicado por la cebolla.

Acallados estos escrúpulos, pedimos que, aparte de la incineración que es sin diputa el mejor, juzgamos como uno de los más recomendables métodos del doctor Beccari. Pero combatimos su emplazamiento, que debe ser en otro punto lejos de la ciudad.

Habla del peligro de las moscas, etc., etc.

Terminada la lectura del referido informe, el Alcalde señor Maestre afirma que la Corporación municipal estudia el asunto.”

Curació miraculosa a un benimacleter

CURACIÓ MIRACULOSA A UN BENIMACLETER

Corria l'any 1929, la medicina tradicional estava prou atrassada i els pacients buscaven solucions màgiques a les seues malalties. Un personage va sorgir en l'Espanya del moment, Fernando Asuero, havia decidit seguir la professió dels seus antepassats: la medicina. Asuero va nàixer en Sant Sebastià en 1887. Els qui el varen conéixer asseguren que es tractava d'una persona instruïda, jovial, un home divertit, en gran sentit de l'humor, inteligent i professional.

Va estudiar Medicina en l'Universitat de Madrit, especialisant-se en otorrinolaringologia, gràcies a la seua formació en París i en l'Universitat de Cambridge. Despuix d'això, Asuero va retornar a Sant Sebastià per a treballar en l'Hospital de Sant Antonio Abat. A poc a poc es va ser guanyant les simpaties dels donostiarres, que li veen com un mege atent i simpàtic, fins que el 9 de maig de 1929, el nom de Fernando Asuero, de 42 anys d'edat, va botar a les portades de diversos diaris…

Els primers periòdics que varen parlar d'ell varen ser els ya desapareguts Informaciones, El Sol i La Veu, desencadenant la polèmica a través dels seus sensacionalistes titulars. Des d'aquell instant, el succés creixeria en intensitat provocant acalorats debats.

En aquells dies els diaris nacionals comencen a arreplegar lo que vindria a cridar-se el “mètodo Asuero”. Consistia bàsicament en realisar una cauterisació sobre la mucosa del cornet nassal, encara que posteriorment el mètodo es va simplificar fins al punt de tractar-se només de l'introducció pel nas d'un estilet en terminació en forma de roseta, en fret o templat a la flama. Una operació a través del nas que no necessitava d'habilitats especials, solament d'una maniobra per a excitar les branques terminals d'un nervi cridat trigèmin.

Era un mètodo senzill i inocu. Els malalts que acodien a la consulta del doctor Asuero podien vore mitigades o curades les seues malalties, pero mai agravades, ni tampoc vore aparéixer noves dolències. Les sanacions més espectaculars varen ser les que varen experimentar personages afligits de diversos tipos d'invalidea, pero el galé donostiarra afirmava en els seus escrits haver curat també cefalees, ciàtica, epilèpsia, sorderes, úlceres, cegueres… i no cobrava incentius per això.

Als pocs dies uns meges de Valéncia, insertaren en el diari El Pueblo, una crida per a aplicar la tècnica de manera gratuïta als pacientes que ho desijaren. Aixina els doctors Muñoz Carbonero i Agustin Campos, otorrins els dos, aplicaren la tècnica en gran èxit en voluntaris de la ciutat de Valéncia i rodalies.

Un dels pacients curats va ser Antonio Brocal i Grau de 45 anys i veï de Benimaclet, que fea més de vint anys que estava invàlit. 

El diari El Pueblo ho descriu aixina:

“Antonio Brocal Grau de 45 años, de Benimaclet a consecuencia de una artritis no podía mover la extremidad izquierda, ayudándose para caminar en dos cayados; pero después de aplicarsele el tratamiento, el enfermo salió por su pie a la calle, dando unos paseos sin necesidad de apoyo, entre la alegria propia, la de la mujer que le acompañaba y el asombro del público que presenció la escensa.

La mujer exclamaba:

-¡Quin escándalo se mourà en Benimaclet cuant el vechen aixina, después de vint añs sinse poder acaminar!

Todos los enfermos tratados quedaron en la clíncia durante unas horas con objeto de estudiar el resultado, los médicos que asistieron a la sesión y que continúan en la reserva que se han impuesto desde que comenzaron estos ensayos.”

A continuació en la Facultat de Medicina El Doctor Campos, que era Professor d'Otorrinolaringología, continuà en els estudis en pacients. Va provar en dos pacientes que patien lordosis i coxalgia bilateral i monoplexia en disartria en resultat negatiu. En vista d'estos resultats se varen detindre els experiments en Valéncia, mentres el doctor Asuero continuava en Madrit.

La sospita de l'orige psicògen d'un bon número de casos en manifestacions neurològiques, seus o d'atres meges que varen aplicar el seu método, es basa en l'espectacular recuperació d'invàlits que ixen corrent de la consulta a penes aplicada la màgica “asueroterapia”. Provablement ell mateixa sospitava la naturalea psicogena d'estos casos quan aclarix, en La Vanguardia del 26 de maig de 1929, lo següent: “Yo no soc un sabi. Simplement sostinc que el meu procediment, inútil quan entropeça en una lesió orgànica, en atres malalties d'orige nerviós, com a paràlisis funcionals, produïx efectes sorprenents”

En conclusió les prodigioses curacions del doctor Asuero, com la del de Benimaclet, representa un interessant eixemple històric de l'efecte placebo en la curació de processos neurològics d'orige psicògen i també la considerable freqüència d'estos trastorns en el primer terç del sigle XX en Espanya.

Diògenes López, una vida dedicada a la medicina en Benimaclet

DIOGENES LOPEZ MENCHÓ, UNA VIDA DEDICADA A LA MEDICINA EN BENIMACLET

 Don Diògenes López Mechó va nàixer el dia 28 d'abril de 1891 en Montevideo (República d'Uruguay). Va realisar els seus estudis de Medicina en la Facultat de Medicina de la Ciutat de Valéncia, acabant els seus estudis en 1918. Es va casar en Rosa Llorens Vilás, del matrimoni del qual varen tindre quatre fills: Gabriel, Diògenes, Rosa M. i Daniel.

El primer destí on va eixercir la Medicina va ser en Catí, en el Maestrat valencià. Allí va viure fins a 1920 en el que es va traslladar al poble de Benimaclet on va permanéixer fins a la seua mort ocorreguda l'1 de març de 1975. La seua vivenda va estar en principi dalt de la tenda de Serra i en acabant es va traslladar al Carrer del Recreo, hui avinguda Doctor Vicente Zaragozá, número 60.

Don Diògenes va ser un mege rural en humanitat, en dedicació durant les 24 hores del dia, en eficàcia i consciència apropiades per a cada patologia. Lo mateix intervenia en bisturí, fil i agulla, que receptava els medicaments apropiats per a qualsevol malaltia del moment, sent numerosos els èxits conseguits en la seua llarga vida professional.

Els seus diagnòstics varen ser famosos per la seua veracitat i el seu oportú enfocament en cadascun d'ells. Home de gran caritat, ya que era mege de "iguala" i de seguritat social, alguns dels seus pacients d'escassos recursos en sanar-se de la seua malaltia en èxit i no podent pagar-li els seus servicis s'oblidava dels diners i seguia eixercint la seua professió en igual eficàcia.

La mort de la seua esposa, de la que va estar tota la vida enamorat, li va marcar en el seu caràcter, de manera que va dedicar la seua vida a la família i a les arts, destacant-se com un gran pintor paisagiste del món rural de Benimaclet. No va quedar alquería ni racó de l'horta que no anara pintat per ell.

Benimaclet sempre estarà en deute en don Diògenes, puix la majoria dels benimacleters que varen nàixer entre 1920 i 1960 varen ser atesos per ell, ya que era una notable comaró, un volgut ginecòlec i un eficient pediatra, sense oblidar els seus grans dotes com a mege interniste. La seua filla Rosita conserva un llibre-diari en el que don Diògenes anotava tots els parts que assistia, es contabilisen 1.931 naiximents en detalls de cadascun.

Benimaclet agraïx el recort d'este home que va dedicar pràcticament tota la seua vida, tant professional com a personal, als habitants d'este poble que se sent orgullós de la gran chafada deixada entre nosatres. Se li dedicà un carrer en Benimaclet en la zona de Espai Vert.

Reproduïm una notícia de l'any 1931 publicada en el diari El Pueblo en la que es fa resò de la visita de Diògenes López a l'Ajuntament de Valéncia per a defendre la conveniència de no construir les Càmares Beccari en Benimaclet.

Un espontáneo

"Este es un médico de Benimaclet, y actúa por él y por los demás médicos del referido poblado. Lee un largo informe del que se destacan las siguientes manifestaciones:

"Es un problema inquietante para las grandes ciudades su saneamiento y la desaparición de sus basuras. Por un punible abandono, Valencia no la había resuelto, y ahora; cuando parece propósito firme alcanzar su solución, no vamos a ser quienes la dificulten.

Oídnos bien: nosotros, Benimaclet, no ha de ser un obstáculo, no se alza contra el procedimiento adoptado, no; su protesta se limita al emplazamiento de la fábrica junto a un núcleo denso como el de Benimaclet, desatino que condenan a la par la ciencia y la ley.»

Se muestra decidido defensor de la incineración, de la destrucción de las basuras por el fuego, que es la mejor solución en el orden higiénico, por lo que ha sido adoptada en la mayor parte de las ciudades inglesas  y en las más populosas de Alemania.

Dice que los despojos de la cebolla son los que dan a las basuras ese olor acre y penetrante característicos. Por su composición química resisten por mucho tiempo las fermentaciones, sin que sufran alteraciones ni modificaciones sus componentes y su olor perdura aún después del transcurso de muchas semanas.

Muy bien, pues, esa masa humidificada que se presume saldrá de las cámaras poco o nada olorosa, puede seguir con ese persistente y desagradable hedor comunicado por la cebolla.

Acallados estos escrúpulos, pedimos que, aparte de la incineración que es sin diputa el mejor, juzgamos como uno de los más recomendables métodos del doctor Beccari. Pero combatimos su emplazamiento, que debe ser en otro punto lejos de la ciudad.

Habla del peligro de las moscas, etc., etc.

Terminada la lectura del referido informe, el Alcalde señor Maestre afirma que la Corporación municipal estudia el asunto.”