Curació miraculosa a un benimacleter

CURACIÓ MIRACULOSA A UN BENIMACLETER

Corria l'any 1929, la medicina tradicional estava prou atrassada i els pacients buscaven solucions màgiques a les seues malalties. Un personage va sorgir en l'Espanya del moment, Fernando Asuero, havia decidit seguir la professió dels seus antepassats: la medicina. Asuero va nàixer en Sant Sebastià en 1887. Els qui el varen conéixer asseguren que es tractava d'una persona instruïda, jovial, un home divertit, en gran sentit de l'humor, inteligent i professional.

Va estudiar Medicina en l'Universitat de Madrit, especialisant-se en otorrinolaringologia, gràcies a la seua formació en París i en l'Universitat de Cambridge. Despuix d'això, Asuero va retornar a Sant Sebastià per a treballar en l'Hospital de Sant Antonio Abat. A poc a poc es va ser guanyant les simpaties dels donostiarres, que li veen com un mege atent i simpàtic, fins que el 9 de maig de 1929, el nom de Fernando Asuero, de 42 anys d'edat, va botar a les portades de diversos diaris…

Els primers periòdics que varen parlar d'ell varen ser els ya desapareguts Informaciones, El Sol i La Veu, desencadenant la polèmica a través dels seus sensacionalistes titulars. Des d'aquell instant, el succés creixeria en intensitat provocant acalorats debats.

En aquells dies els diaris nacionals comencen a arreplegar lo que vindria a cridar-se el “mètodo Asuero”. Consistia bàsicament en realisar una cauterisació sobre la mucosa del cornet nassal, encara que posteriorment el mètodo es va simplificar fins al punt de tractar-se només de l'introducció pel nas d'un estilet en terminació en forma de roseta, en fret o templat a la flama. Una operació a través del nas que no necessitava d'habilitats especials, solament d'una maniobra per a excitar les branques terminals d'un nervi cridat trigèmin.

Era un mètodo senzill i inocu. Els malalts que acodien a la consulta del doctor Asuero podien vore mitigades o curades les seues malalties, pero mai agravades, ni tampoc vore aparéixer noves dolències. Les sanacions més espectaculars varen ser les que varen experimentar personages afligits de diversos tipos d'invalidea, pero el galé donostiarra afirmava en els seus escrits haver curat també cefalees, ciàtica, epilèpsia, sorderes, úlceres, cegueres… i no cobrava incentius per això.

Als pocs dies uns meges de Valéncia, insertaren en el diari El Pueblo, una crida per a aplicar la tècnica de manera gratuïta als pacientes que ho desijaren. Aixina els doctors Muñoz Carbonero i Agustin Campos, otorrins els dos, aplicaren la tècnica en gran èxit en voluntaris de la ciutat de Valéncia i rodalies.

Un dels pacients curats va ser Antonio Brocal i Grau de 45 anys i veï de Benimaclet, que fea més de vint anys que estava invàlit. 

El diari El Pueblo ho descriu aixina:

“Antonio Brocal Grau de 45 años, de Benimaclet a consecuencia de una artritis no podía mover la extremidad izquierda, ayudándose para caminar en dos cayados; pero después de aplicarsele el tratamiento, el enfermo salió por su pie a la calle, dando unos paseos sin necesidad de apoyo, entre la alegria propia, la de la mujer que le acompañaba y el asombro del público que presenció la escensa.

La mujer exclamaba:

-¡Quin escándalo se mourà en Benimaclet cuant el vechen aixina, después de vint añs sinse poder acaminar!

Todos los enfermos tratados quedaron en la clíncia durante unas horas con objeto de estudiar el resultado, los médicos que asistieron a la sesión y que continúan en la reserva que se han impuesto desde que comenzaron estos ensayos.”

A continuació en la Facultat de Medicina El Doctor Campos, que era Professor d'Otorrinolaringología, continuà en els estudis en pacients. Va provar en dos pacientes que patien lordosis i coxalgia bilateral i monoplexia en disartria en resultat negatiu. En vista d'estos resultats se varen detindre els experiments en Valéncia, mentres el doctor Asuero continuava en Madrit.

La sospita de l'orige psicògen d'un bon número de casos en manifestacions neurològiques, seus o d'atres meges que varen aplicar el seu método, es basa en l'espectacular recuperació d'invàlits que ixen corrent de la consulta a penes aplicada la màgica “asueroterapia”. Provablement ell mateixa sospitava la naturalea psicogena d'estos casos quan aclarix, en La Vanguardia del 26 de maig de 1929, lo següent: “Yo no soc un sabi. Simplement sostinc que el meu procediment, inútil quan entropeça en una lesió orgànica, en atres malalties d'orige nerviós, com a paràlisis funcionals, produïx efectes sorprenents”

En conclusió les prodigioses curacions del doctor Asuero, com la del de Benimaclet, representa un interessant eixemple històric de l'efecte placebo en la curació de processos neurològics d'orige psicògen i també la considerable freqüència d'estos trastorns en el primer terç del sigle XX en Espanya.