LA
GRAMÀTICA NO HA DE MATAR LA LLENGUA
Era
l'any 1950 i el mestre de Benimaclet, Carles Salvador, que l'any anterior havia fundat els Cursos de Llengua Valenciana en la Societat Cultural Lo Rat Penat
va ser l'encarregat de fer el discurs de clausura dels cursos d'eixe
any.
Carles
Salvador portava trenta anys difonent la llengua valenciana des de la seua professió de mestre d'escola. A partir
dels anys 30 se va acostar a les postures que buscaven aproximar la llengua
valenciana a l'ortografia catalana, promovent les conegudes Normes de
Castelló. Pero eixe acostament ortogràfic segons la majoria dels
autors estava emmarcat dins d'un sentiment de germanor en els pobles
veïns i no en un sentiment de submissió.
Hem
pogut llegir en atres entrades que hem realisat anteriorment com
Salvador va ser molt flexible en la gramàtica i l'ortografia a
l'hora d'escriure poesia. Pero el discurs de clausura de l'any 1950
no deixa lloc al dubte sobre la deriva que està prenent
l'intelectualitat valenciana i el punt de vista del mestre de
Benimaclet.
Comença
de la següent manera: “Vullc aprofitar l'oportunitat d'aquest
moment singular en els anals de la Renaixença Valenciana, singular
perqué no s'havia pogut arribar encara a estendre un títuls
d'aprofitaments d'estudis gramaticals de llengua valenciana....”
“L'ocasió
i l'auditori són immillorables per a que jo, que m'he dedicat durant
més de trenta anys a estudiar i a ensenyar el valencià diga unes
paraules sobre la gramàtica i la llengua valenciana” i continua
descrivint el títul de la conferencia que va a donar: “La
Gramàtica no ha de matar la Llengua”.
I
aclarix Salvador lo que vol dir: “En efecte; la missió de la
Gramàtica és la de canalitzar el llenguatge, això és, la llengua
viva, la llengua popular, els parlars comarcals, cap a la llengua
literària. Pero no la d'encartonar l'idioma mitjançant la
reglamentació fèrria.”
A
continuació Salvador fa una descripció de lo que pensa que ha de
fer un bon gramàtic. De cóm ha d'adaptar la fonètica dels distints
parlars comarcals i cóm representar ortogràficament estos parlars i
recomana no ser rígits. Fa una comparació en les llengües grega i
llatina i cóm estes passaren a ser llengües mortes a pesar de
tindre grans gramàtics, pero no tindre en conte la llengua viva. “El
llenguatge viu es transforma, evoluciona, per marca de cultiu entre
atres causes i naixen nous idiomes, el nostre entre ells”. I
conclou el discurs en la següent afirmació: “Que no ens passe
igual, a nosaltres; que sapiam resoldre aquells problemes que
anotàrem abans al major profit de la llengua valenciana”.
Queda
clar que una part de l'intelectualitat valenciana no va tindre en
conte estes paraules del mestre de Benimaclet i va seguir conreant
una llengua cada volta més alluntada de la llengua viva, en el
perill de que un dia nos passe com al llatí o al grec.
Esperem que
els valencians se donen conte abans de que siga massa tart i que com
va dir en 1950 Carles Salvador: “La Gramàtica no ha de matar la
llengua valenciana”.
