CARLES SALVADOR INICIADOR DE L'ENSENYANÇA EN VALENCIÀ
Fa unes semanes contàvem cóm el mestre de Benimaclet, Ventura
Pascual, s'arrepenedia d'haver castigat a uns chiquets de la seua
escola del poble de Benimaclet per parlar en llengua valenciana entre
ells.
Hui portem dos escrits que fan referència a este moment, els
inicis del segle XX en el que dos mestres, Jaume Sanmartin de Quart
de Poblet i el mestre de Benimaclet Carles Salvador, que en aquell
moment era mestre de la Pobla de Benifassar en Els Ports.
Sanmartin reclama als mestres d'escola valor per a introduir la
llengua valenciana en les escoles i diu que “açò conduirà a
regenerar Espanya”, Salvador oferix un possible llibre de text i
denuncia: “En alguna escóla se llich catalá a falta de un llibre
valensiá de condisions pedagóchiques (¡Dona vergoña pensaro!).”
Certament dona vergonya que actualment en Valéncia seguixen els
nostres fills i nets lligint llibres en català en les escoles...100
anys més tart poc a canviat, respecte a la llengua dels valencians.
Ací reproduim els dos artículs de 1916 publicats en el Conte del Dumenge.
Mestres no's fasa aixó... (Conte del Dumenge nº108)
(De una noveleta próxima a publicarse)
Tots els que mirem en interés la forma en que se desarrolla en
Valensia la enseñansa, mos entristix el vore la aversió qu'entre'ls
chiquets reina contra l'escola; y este fenómeno, qu'es machor en los
pobles que més desconegut es el castellà, té la seua explicasió.
En la machoria dels póbles de la provinsia de Valensia, no parla el
castellá mes qu'el meche y els cobraors de contribusions, de manera
qu'els chiquets entren en escóla sense tindre la més llauchera
nosió d'este idioma y en seguida se'ls obliga a contestar en
castellà a les preguntes qu'els fan. Al prinsipi, ni les preguntes
entenen. ¿Cóm van a contestar? Y molts mestres, guiantse per el
bárbaro aforisme "La letra con sangre entra", castiguen
sense temor, aixina es que'n nomenarlos als chiquets l'escóla, els
cabells els se pósen de punta.
Es illóchic, es arbitrari, voler enseñar als chiquets en un
idioma que per complet desconeixen, y cuant a pur d'afisió y
constansia algú logra dependre a llechir, ho fa en castellà com un
papagall; pero si se li dona a llechir algo escrit en valensià, li
pareix fransés. ¡Y aixó que's el valensià el que usa en tots els
actes de sa vida! De módo, que lo que llichen no ho entenen, y lo
qu'entenen no saben llechiro. ¡Trist, molt trist es tot asó! per
aixó se impósa el que tots els chóvens qu'aspirem a educar futures
chenerasions, tirant a rodar rutines, mamprengam una campaña
encaminá a desterrar el castellá de les escoles valensianes. Els
primers serem mártirs. Totes les causes, pa triunfar, ne nesesiten.
No mos preocupe asó y treballem hasta qu'el Gobérn mos consedixca
el dret de educarse en nostra llengua própia, pues el únic módo de
rechenerar a España es rechenerantse cada rechió de per sí.
Mentres no's fasa asó, España seguirá sent la nasió dels
analfabetos.
Jaime SANMARTIN FITA.
DOS CUARTILLES... (Conte del Dumenge nº114)
En els Chócs Florals pasats (els de la sélebre pita) se premiá
un treball que consistia en un número determinat de biografíes de
personaches valensians, pera que servira de llibre de lectura en les
escóles valensianes.
Y ara pregunte yo al distinguit amic Esteve Victoria: ¿qué hia
de la edisió del esmentat llibre? ¡No s'ha publicat!
Mal me sap, perque no conec ningun llibre en valensiá que puga
servir en les escóles pera lectura; y com algún mestre d'escóla
escomensa ¡ya! a sentir la nesesitat d'enseñar el valensiá, per
aixó fas la pregunta. Crec que el Grupo PENSAT Y FET debia pendre en
calor la cuestió, y si (¡ay!) el "Rat Penat" no pót
achudar, fem treballs entre'ls mestres pera sabrechar l'edisió. Yo
me quedaré un bón número d'eixemplars.
Asó no será may la deguda contestasió al artícul qu'el Sr.
Sanmartin Fita publicá en el número 108 de EL CUENTO DEL DUMENCHE,
pero si voldrá dir a eixe bon valensiá que'ls mestres ¡ya! se
preocupen un póc de la enseñansa de valensiá en les escoles del
reine.
En alguna escóla se llich catalá a falta de un llibre valensiá
de condisions pedagóchiques (¡Dona vergoña pensaro¡).
Si, Sanmartín Fita, si; "els primers serem mártirs"
(millor dit) ya ho som; pues no pócs mestres som valensianistes per
convicsió y sentim el pes del....
¡Pero, avant!
Pregue a PENSAT Y FET la pronta edisió y la corresponent
propaganda d'eixa óbra premiá y salude al valent compañero de
Cuart de Poblet, y dic al Machistéri valenciá que fan falta molts
valensianistes com ell, que té la valentia de posar en lletres de
móle la inequivoca disposisió del Gobérn de voler que s'enseñe,
eduque e instruixca en castellá als que sólsment el parlen en
l'escola...y ¡cuant el mestre mira!
Carles Salvador (Pobla de Benifasar - Castelló)
No hay comentarios:
Publicar un comentario