L'AIGUA POTABLE EN
BENIMACLET
A principis dels anys
20 s'inaugurà en la plaça de Benimaclet una Font Municipal d'aigua
potable. L'acte va ser multitudinari, donada l'importància que tenia
per al benestar de tots els veïns. Fins a eixe moment els veïns
s'havien d'abastir d'aigua de pous, que s'extraïa mediant bombes
manuals o pel clàssic poal.
Aquell dia de
l'inauguració la plaça estava de gom a gom, no cabia ningú més.
Ningú volia pedre's l'acte que anava a millorar el seu dia a dia.
Les morts per afeccions intestinals i malalties trasmitides per
l'aigua eren molt abundants en eixes décades. Les cases no disponien de sistemes colectors que eliminaren els residus i acabaven en fosses sèptiques les quals filtraven als pous, transmeten les malalties.
S'adornà la plaça i
es va colocar un entarimat per a que l'ocuparen les autoritats
municipals, l'alcalde pedàneu i el senyor rector. No faltà la banda
de música per a amenisar l'acte i tocar els himnes de rigor. Tots
els hòmens assistiren vestits de gala en el seu barret. Algunes
dones se vestiren en el trage de valenciana, l'ocasió ho mereixia. Tot anava a ser distint des d'aquell dia.
En Agost de 1925
aparegué una notícia en la prensa valenciana (Diario de Valencia el 21-8-1925) fent referència als
problemes que persistien en Benimaclet, a pesar de la recent font municipal:
“En motiu de faltar
l'aigua en casi tots els pous de Benimaclet, alguns veïns se
dedicaren a recollir firmes entre els habitants d'este poblat que
volgueren instalar en sa casa l'aigua potable, perque se'ls havia dit
que reunint-se cent abonats, la Societat d'Aigües Potables
conseguiria de l'Ajuntament de Valéncia el permís per a suministrar
aigua a les cases particulars per mig de la tuberia de la font
pública. Pero precisament estos mateixos dies de dona el cas, ya
repetit en atra data, de que l'aigua de la font pública ix tant
térbola que no aprofita ni per a escurar, i no son pocs els que se
sentiran enganyats.
Cridem l'atenció de
qui haja de corregir est abús, per a que se digne pronte i eficaç
remei. De lo contrari, serà impossible la vida en Benimaclet, a on
havia d'haver, no una, sino tres fonts públiques, per lo manco i
donar-se facilitats per a que els veïns pogueren instalar en sa casa
aigua potable d'alta pressió.
Molts van a proveir-se
d'aigua per a beure prop dels motors que trauen aigua per al rec;
pero els llauradors, que paguen sèt pessetes per hora per a regar,
no veuen en bons ulls que se'ls sise l'aigua. ¿A on aniran a beure
els de Benimaclet? Hi ha famílies que contra la seua voluntat i els
seus interessos se disponen a abandonar este poblat. Nos consta.”

- Encreuament de
Carrers Masquefa i Músic Belando (prop del forn d'Isabel).
- En el Matador Públic
de Benimaclet en el inici de Camí de Farinós (en front de
l'Alqueria del Saco).
- En l'inici del carrer
Cuenca Tramoyeres, la continuació del carrer Baró de San Petrillo.

Poc a poc les cases de Benimaclet anaren tinguen aigua potable de la xàrcia. Aquells que no podien accedir (l'aigua potable en casa era un objecte de lux que només podien permetre's les classes acomodades) contaven en l'aigua potable de les fonts. Els habitants de l'horta de Benimaclet tampoc tenien accés a la xàrcia d'aigües potables, per la lluntania, i havien de fer us de les fonts pròximes.
En la construcció de les primeres finques de Benimaclet se va fer necessària la construcció d'un depòsit d'aigües que se va fer en l'encreuament dels carrers Frederic Mistral i Enric Navarro (i encara es conserva).
Hui no apreciem lo que significa poder obrir una aixeta i tindre aigua potable (no contaminada). Encara en molts punts del planeta estan en una situació com els nostres veïns de principis del segle XX.
No hay comentarios:
Publicar un comentario