EL PARE CATALÀ
Francisco Català i Boscà va nàixer en la Vila d'Oliva l'any
1853 fill de Donya Josefa Boscá i Sòria natural d'Oliva i de Don
Antonio Catalá i Benavent de Benicolet.
Despuix dels seus estudis, que varen deure ser lluents, pel seu
títul de Doctor, aplega a Benimaclet el dia 24 de maig de 1886, als
seus 33 anys. La seua estància en el poble de Benimaclet va ser
relativament curta, només 13 anys, per una mort prematura, als 46
anys.
Per a definir-ho, podríem fer-ho per una frase que se li atribuïx
i per les seues obres, que estes si que nos han aplegat.
“La sotana
bruta, pero el cor net" aixina responia ad aquells que entre li
acusaven de descuidat perque les seues sotanes no eren precisament
resplandentets per la seua neteja. Açò, més la llectura del seu
testament, nos definix a Don Francisco com una persona senzilla,
bondadosa, i que passava de certs detalls que ell no considerava
primordials..
El Benimaclet que ell va conéixer, en un cens del seu temps, es
componia de 84 cases i 528 famílies. També li va tocar viure una
història general prou interessant.
Poc podem dir de la pastoral desenrollada per Don Francisco, ya
que els llibres parroquials de la seua época, que nos podrien
ilustrar un tant, han desaparegut. No obstant, va deure ser
fructífera per algun aspecte dels pocs que podem constatar. En l'any
1898 rebia la santa Visita Pastoral del Sr. Arquebisbe de Valéncia,
Don Sebastián Herrero. Prèviament ad ella, havia administrat la
confirmació a 238 fidels en la nostra Parròquia. Els padrins
d'aquella ceremònia que es va celebrar el dia 3 de novembre de 1898, varen ser D. Carmelo Pastor i Coll i D. Manuela Albert i Badía,
llauradors, naturals, veïns i casats en esta parròquia.
Portava molts anys arrastrant Benimaclet un problema, el seu
cementeri. Des de principi de sigle XIX els cementeris estaven
traslladant-se a les afores de les poblacions. En 1878 el de
Benimaclet seguia en el centre de la població, junt a la parròquia.
En aquell moment les autoritats sanitàries varen manar la seua
clausura. Els habitants de Benimaclet havien d'enterrar als seus
morts en el Cementeri General de Valéncia (a uns quants quilómetros de Benimaclet), en
les molèsties que açò portava donat que no existien els mijos de comunicació de hui en dia. El Pare Català va tindre l'idea de
construir un nou Cementeri Parroquial en Benimaclet, ya que
l'Ajuntament de Benimaclet ya no existia i no podia iniciar este
proyecte.
El camp en que va ser construït el nou cementeri pertanyia a D.
José Francisco Ciurana Ferrandis, àlies Pepe Franco (família de
José María Ciurana, el Rullo). El camp era de sis fanecades. Es va
construir solament una part, la que hui es diu cementeri Vell i
despuix es va ampliar i és lo que actualment es diu sector Eixample.
La fanecada es va pagar a 150 pessetes.
Per a la construcció d'este cementeri, varen contribuir molts
feligresos carrejant pedres i materials des de la pedrera de
Burjassot. Encara es poden enumerar alguns d'ells: Purna, Pepe
Franco, Andreuet de Benlliure, Talpo, Cafís, Lluïs de Placa, etc.
EL SEU TESTAMENT
“Delicat de salut pero en bona memòria” En esta paraules
encapçala una série de clàusules de les seues últimes voluntats i
en les que dispon que el seu sepeli no siga luxós; que se vista de
sobre pelliça, moceta i estola; que li donen sepultura en el
Cementeri de la Parròquia de Benimaclet, en la sepultura del centre,
de les tres que existixen en la capella d'este cementeri, a on serà
conduït per sis hòmens, donant-se'ls a cadascú la cantitat de dèu
pessetes, sent els gastos del sepeli a voluntat dels marmessors.
Assigna siscentes pessetes per a misses celebrades en sufragi de
la seua ànima en l'altar major.
Doscentes quaranta pessetes per a aniversaris en cada més del
primer any.
Almoines per a les Iglésies de Tous, Vallés i La Granja.
Mil pessetes per a la compra de sepultura, si no la tinguera ya
pagada.
Per a l'asil de Germanetes dels Pobres d'Oliva, les rendes dels
camps de quatre fanecades i mija d'horta, en l'obligació de celebrar
cinc misses resades cada any per la seua ànima.
Nomena hereua a la seua sirventa Petra Navarro d'estes rendes, una
volta passats dèu anys, si viu encara o permaneix fadrina, revertint
novament a l'Asil quan no fora este el cas.
A l'Iglésia de Benimaclet un roquet i una estola.
A dos nebodes, doscentes cinquanta i doscentes pessetes,
respectivament.
A diverses amistats d'Oliva, recorts que deurien elegir entre els
seus mobles i joyes.
A Salvadora Boscà, tres fanecades de terra en Oliva.
Les seues robes d'eclesiàstic, mobles, la mitat de la seua
biblioteca i cent vinticinc pessetes a José Martí Donderis, si és
que aplega a ser ordenat sacerdot, quedant sense efecte en qualsevol
atre cas.
El restant de llibres i roba de vestir al seu germà i uns atres.
En la seua clàusula XVI, expressa que la seua voluntat és que
les rendes que produïxca el camp de dotze fanecades de terra
d'horta, únic que posseïx en el terme de Benimaclet, siguen
destinades, deduïdes les contribucions que se satisfacen per dit
camp per a fer una festa tots els anys a la Verge de l'Assunció de
la seua propietat, que se celebrarà el dumenge immediat següent a
l'octava de l'Assunció i ademés se celebraran també tots els anys,
nou misses cantades, una en cadascú dels nou dies següents al de
dita festa, tot com be de la seua ànima, en la Parròquia i poble de
Benimaclet i per espai de norantanou anys, o pel màxim de temps que
permeten les lleis vigents sobre el particular, en ocórrer la
defunció.
A la terminació de dits norantanou anys o el màxim de temps que
es fixe, o abans, en el sol cas de que alguna autoritat civil,
eclesiàstica o militar, volguera immiscuir en l'assunt o
expropiar-se de l'expressat camp o de les seues rendes, els senyors
Cura i Coadjutor que foren llavors de la Parròquia de Benimaclet,
procedirien immediatament a la venda del referit camp.
El producte líquit que s'obtinguera de la venda del camp es
distribuiria d'esta forma: Una tercera part, s'invertiria en el cult
i fàbrica de la Parròquia de Benimaclet, quedant a càrrec d'esta
inversió, el Sr. Cura de dita parròquia i d'un individu de la Junta
de Fàbrica. Una atra tercera part s'invertirà en celebració de
misses resades, al fur ordinari i en sufragi de la seua ànima i les
dels seus pares i benefactors, encarregant-se d'esta inversió els
senyors Cura i Coadjutor de l'indicada Parròquia. I la restant
tercera part, s'invertiria en almoines per a pobres i verdaderament
necessitats, de l'expressada parròquia.
I finalment, nomena hereua única i universal de tots els seus
bens que fins a la present no haguera dispost, a la seua sirventa
Petra Navarro i Romero, condicionant i vinculant-ho tot al seu estat
de fadrina.
El Dr. D. Francisco Catalá i Boscà faltava pocs dies més tart,
el dia 21 de juny de 1899, complint-se tot allò que havia dispost.
En la Parròquia, una fundació Pia, al seu nom, nos ho
recordarà d'un modo perpetu
Varen ser vicaris seus:
Miguel Albiñana (fins a març de 1896)
Peregrí Gimeno (fins a giner de 1898)
Batolomé Bailach (fins a giner de 1903)
Vicente Almenar (fins a giner de 1904)
Estos dos últims varen ocupar càrrec en la Rectoría Regent
càrrec de D. José Lledó, per decés del Dr. Catalá.
Un grup escolar, assentat en lo que un dia fora la seua propietat en Benimaclet, farà que els chiquets en un futur es pregunten quí era eixe Pare Catalá que dona nom al seu colege: Puix, ni més ni manco, que el XXI Retor de l'Assunció de Nostra Senyora de Benimaclet.
Informació obtinguda, entre atres, del llibre de Pedro Gómez
Anaya sobre els 25 rectors de Benimaclet.
