El Pare Català

EL PARE CATALÀ

Francisco Català i Boscà va nàixer en la Vila d'Oliva l'any 1853 fill de Donya Josefa Boscá i Sòria natural d'Oliva i de Don Antonio Catalá i Benavent de Benicolet.

Despuix dels seus estudis, que varen deure ser lluents, pel seu títul de Doctor, aplega a Benimaclet el dia 24 de maig de 1886, als seus 33 anys. La seua estància en el poble de Benimaclet va ser relativament curta, només 13 anys, per una mort prematura, als 46 anys.

Per a definir-ho, podríem fer-ho per una frase que se li atribuïx i per les seues obres, que estes si que nos han aplegat.

“La sotana bruta, pero el cor net" aixina responia ad aquells que entre li acusaven de descuidat perque les seues sotanes no eren precisament resplandentets per la seua neteja. Açò, més la llectura del seu testament, nos definix a Don Francisco com una persona senzilla, bondadosa, i que passava de certs detalls que ell no considerava primordials..

El Benimaclet que ell va conéixer, en un cens del seu temps, es componia de 84 cases i 528 famílies. També li va tocar viure una història general prou interessant.

Poc podem dir de la pastoral desenrollada per Don Francisco, ya que els llibres parroquials de la seua época, que nos podrien ilustrar un tant, han desaparegut. No obstant, va deure ser fructífera per algun aspecte dels pocs que podem constatar. En l'any 1898 rebia la santa Visita Pastoral del Sr. Arquebisbe de Valéncia, Don Sebastián Herrero. Prèviament ad ella, havia administrat la confirmació a 238 fidels en la nostra Parròquia. Els padrins d'aquella ceremònia que es va celebrar el dia 3 de novembre de 1898, varen ser D. Carmelo Pastor i Coll i D. Manuela Albert i Badía, llauradors, naturals, veïns i casats en esta parròquia.

Portava molts anys arrastrant Benimaclet un problema, el seu cementeri. Des de principi de sigle XIX els cementeris estaven traslladant-se a les afores de les poblacions. En 1878 el de Benimaclet seguia en el centre de la població, junt a la parròquia. En aquell moment les autoritats sanitàries varen manar la seua clausura. Els habitants de Benimaclet havien d'enterrar als seus morts en el Cementeri General de Valéncia (a uns quants quilómetros de Benimaclet), en les molèsties que açò portava donat que no existien els mijos de comunicació de hui en dia. El Pare Català va tindre l'idea de construir un nou Cementeri Parroquial en Benimaclet, ya que l'Ajuntament de Benimaclet ya no existia i no podia iniciar este proyecte.

El camp en que va ser construït el nou cementeri pertanyia a D. José Francisco Ciurana Ferrandis, àlies Pepe Franco (família de José María Ciurana, el Rullo). El camp era de sis fanecades. Es va construir solament una part, la que hui es diu cementeri Vell i despuix es va ampliar i és lo que actualment es diu sector Eixample. La fanecada es va pagar a 150 pessetes.

Per a la construcció d'este cementeri, varen contribuir molts feligresos carrejant pedres i materials des de la pedrera de Burjassot. Encara es poden enumerar alguns d'ells: Purna, Pepe Franco, Andreuet de Benlliure, Talpo, Cafís, Lluïs de Placa, etc.

EL SEU TESTAMENT

“Delicat de salut pero en bona memòria” En esta paraules encapçala una série de clàusules de les seues últimes voluntats i en les que dispon que el seu sepeli no siga luxós; que se vista de sobre pelliça, moceta i estola; que li donen sepultura en el Cementeri de la Parròquia de Benimaclet, en la sepultura del centre, de les tres que existixen en la capella d'este cementeri, a on serà conduït per sis hòmens, donant-se'ls a cadascú la cantitat de dèu pessetes, sent els gastos del sepeli a voluntat dels marmessors.

Assigna siscentes pessetes per a misses celebrades en sufragi de la seua ànima en l'altar major.

Doscentes quaranta pessetes per a aniversaris en cada més del primer any.

Almoines per a les Iglésies de Tous, Vallés i La Granja.

Mil pessetes per a la compra de sepultura, si no la tinguera ya pagada.

Per a l'asil de Germanetes dels Pobres d'Oliva, les rendes dels camps de quatre fanecades i mija d'horta, en l'obligació de celebrar cinc misses resades cada any per la seua ànima.

Nomena hereua a la seua sirventa Petra Navarro d'estes rendes, una volta passats dèu anys, si viu encara o permaneix fadrina, revertint novament a l'Asil quan no fora este el cas.

A l'Iglésia de Benimaclet un roquet i una estola.

A dos nebodes, doscentes cinquanta i doscentes pessetes, respectivament.

A diverses amistats d'Oliva, recorts que deurien elegir entre els seus mobles i joyes.

A Salvadora Boscà, tres fanecades de terra en Oliva.

Les seues robes d'eclesiàstic, mobles, la mitat de la seua biblioteca i cent vinticinc pessetes a José Martí Donderis, si és que aplega a ser ordenat sacerdot, quedant sense efecte en qualsevol atre cas.

El restant de llibres i roba de vestir al seu germà i uns atres.

En la seua clàusula XVI, expressa que la seua voluntat és que les rendes que produïxca el camp de dotze fanecades de terra d'horta, únic que posseïx en el terme de Benimaclet, siguen destinades, deduïdes les contribucions que se satisfacen per dit camp per a fer una festa tots els anys a la Verge de l'Assunció de la seua propietat, que se celebrarà el dumenge immediat següent a l'octava de l'Assunció i ademés se celebraran també tots els anys, nou misses cantades, una en cadascú dels nou dies següents al de dita festa, tot com be de la seua ànima, en la Parròquia i poble de Benimaclet i per espai de norantanou anys, o pel màxim de temps que permeten les lleis vigents sobre el particular, en ocórrer la defunció.

A la terminació de dits norantanou anys o el màxim de temps que es fixe, o abans, en el sol cas de que alguna autoritat civil, eclesiàstica o militar, volguera immiscuir en l'assunt o expropiar-se de l'expressat camp o de les seues rendes, els senyors Cura i Coadjutor que foren llavors de la Parròquia de Benimaclet, procedirien immediatament a la venda del referit camp.

El producte líquit que s'obtinguera de la venda del camp es distribuiria d'esta forma: Una tercera part, s'invertiria en el cult i fàbrica de la Parròquia de Benimaclet, quedant a càrrec d'esta inversió, el Sr. Cura de dita parròquia i d'un individu de la Junta de Fàbrica. Una atra tercera part s'invertirà en celebració de misses resades, al fur ordinari i en sufragi de la seua ànima i les dels seus pares i benefactors, encarregant-se d'esta inversió els senyors Cura i Coadjutor de l'indicada Parròquia. I la restant tercera part, s'invertiria en almoines per a pobres i verdaderament necessitats, de l'expressada parròquia.

I finalment, nomena hereua única i universal de tots els seus bens que fins a la present no haguera dispost, a la seua sirventa Petra Navarro i Romero, condicionant i vinculant-ho tot al seu estat de fadrina.

El Dr. D. Francisco Catalá i Boscà faltava pocs dies més tart, el dia 21 de juny de 1899, complint-se tot allò que havia dispost.

En la Parròquia, una fundació Pia, al seu nom, nos ho recordarà d'un modo perpetu

Varen ser vicaris seus:

Miguel Albiñana (fins a març de 1896)

Peregrí Gimeno (fins a giner de 1898)

Batolomé Bailach (fins a giner de 1903)

Vicente Almenar (fins a giner de 1904)

Estos dos últims varen ocupar càrrec en la Rectoría Regent càrrec de D. José Lledó, per decés del Dr. Catalá.

Un grup escolar, assentat en lo que un dia fora la seua propietat en Benimaclet, farà que els chiquets en un futur es pregunten quí era eixe Pare Catalá que dona nom al seu colege: Puix, ni més ni manco, que el XXI Retor de l'Assunció de Nostra Senyora de Benimaclet.

Informació obtinguda, entre atres, del llibre de Pedro Gómez Anaya sobre els 25 rectors de Benimaclet.