Cerimònia dels VI Jocs Florals de Benimaclet

Benimaclet torna a fer història en la celebració dels VI Jocs Florals

Sònia Escrich i Andreu és proclamada Regina, Ricart Folgado i Bisbal eixercix de Mantenedor i Alexandrina Fornas i Buil rep la Flor Natural, noranta anys després dels primers Jocs Florals

Benimaclet va viure anit una jornada especialment emotiva en la celebració dels VI Jocs Florals de Benimaclet, una cita que recupera una de les tradicions lliteràries més importants del poble i que, noranta anys després, torna a reunir en un mateix acte poesia, cultura, llengua valenciana i memòria.

La cerimònia, celebrada en el Centre Instructiu Musical de Benimaclet, va reunir autoritats, representants d’entitats culturals i veïnals, membres del món faller, poetes, investigadors, premiats i numerosos veïns, que volguerem acompanyar a l’organisació en esta nova edició d’una justa lliterària que començà en 1931, quan un grup d’intelectuals valencianistes de Benimaclet impulsà els primers Jocs Florals.

L'acte va ser obert per Josep Pilàn Alemany, que va actuar com a Secretari dels Jocs. En acabant el President la de Clavaria Gent de Benimaclet, Josep Vicent Genovés i el de l'Associació Poble de Benimaclet, Pau Giner i Bayarri, donaren la benvinguda als assistents.

U dels moments més esperats de la nit fon la proclamació de Sònia Escrich i Andreu com a Regina dels VI Jocs Florals de Benimaclet, acompanyada per la seua Cort d’Amor, formada per Carla Pellicer Candela, Carmen Cervantes Sanz, Estela Contell Martín i Micaela Tatay López.

Sònia Escrich, que cursà  en Benimaclet i es graduà en Enfermeria en 2025, és fallera des del seu naiximent i representa una generació de jóvens compromesa en la conservació de les tradicions valencianes. La seua vinculació en la cultura popular, la lliteratura i les costums del poble la convertixen en una magnífica embaixadora de l’esperit dels Jocs Florals.

En la seua proclamació, Sònia Escrich passa a formar part de la història d’esta institució junt a les anteriors Regines: Josefina Gil (1931), Soletat Sanchis (1934), Dolors Vecina (1935), Cristina Mares (2024) i Pau Cuenca (2025).

Alexandrina Fornas Buil, Flor Natural

La Flor Natural, principal guardó poètic dels Jocs Florals, fon enguany per a Alexandrina Fornas i Buil, autora del poema presentat baix el lema «Ho saps».

La concessió d’esta distinció va tindre, ademés, una especial significació per a l’història cultural de Benimaclet. Alexandrina Fornas és neta d’Eduart Buil, eminent poeta i periodiste benimacleter, una de les grans figures de la poesia valenciana del seu temps, que hagué de patir l’exili en acabant de la Guerra Civil.

D’esta manera, la Flor Natural torna a unir dos generacions d’una mateixa família en la història lliterària de Benimaclet. La neta d’un poeta que va haver de viure llunt de la seua terra ha sigut reconeguda ara, en el mateix poble, per la calitat de la seua poesia en llengua valenciana.

Alexandrina Fornas va rebre la Flor Natural i el diploma corresponent i, en un dels moments més emocionants de la nit, va llegir davant del públic el poema guardonat i posteriorment uns versos dedicats a la Regina.

Englantina, Viola i restants guardons

L’Englantina d’Or fon concedida a Ampar Cabrera i Sanfèlix, pel poema «Llar», dedicat a Benimaclet, mentres que la Viola d’Or recaigué en Joan Josep Serra i Martí, pel poema «La Fe d’un poble pels Sants Patrons».

El Premi de Poesia en Castellà Emili Baró fon per a Immaculada Ballester, pel treball «Manos ajadas».

El Premi d’Investigació Eduard Buil fon concedit ex aequo a Consol Monsó i Lacruz, per «Odonomàstica de Benimaclet. Els carrers dedicats a dònes», i Antoni Atienza i Peñarrocha, per «Ventura Pascual. Un mestre de Benimaclet».

Per la seua banda, el Premi de Narrativa Carles Salvador fon entregat pel President de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro Raga, el qual va oferir al públic un discurs en el que va defendre la valencianitat i recordà la relació entre Lo Rat Penat i el Centre Instructiu Musical. El premi anà a parar a Maria Teresa Peiró i Lorca, pel relat «La veritat de la terra», mentres que l’accèssit fon per a Miquelo Garcia i Maldonado, per «El Crist de la Providència i unes atres històries».

Ricart Folgado, Mantenedor

La cerimònia tingué com a Mantenedor a Ricart Folgado i Bisbal, farmacèutic i una de les figures més destacades del valencianisme cultural contemporàneu.

Acadèmic corresponent de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i de l’Acadèmia de Farmàcia de la Comunitat Valenciana, membre de la Junta de Govern i bibliotecari de Lo Rat Penat, Folgado és poeta, narrador, ensagiste i investigador, en una extensa obra publicada íntegrament en llengua valenciana.

Ha segut president de l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana, fundador de diverses entitats culturals i copropietari de l’editorial L’Oronella. També ha desenrollat una intensa llabor en el món faller com a historiador, articuliste i autor de llibrets.

El seu discurs va posar el punt final a una nit dedicada a les lletres valencianes i a la defensa i promoció de la nostra cultura.

La cerimònia va contar en la presència de diverses autoritats i personalitats del món cultural i associatiu valencià, entre elles el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Valéncia, José Luis Moreno; el director general de Participació de la Conselleria de Justícia, José Salvador Tàrrega; el director general de Participació i Acció Veinal de l’Ajuntament de Valéncia, Julio Aguado Codina; l’Honorable President de Lo Rat Penat, Josep Vicent Navarro; el President del Centre Instructiu Musical, Xavier Ginés i representants de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, associacions culturals i veïnals i entitats de Benimaclet i de Valéncia.

L’acte finalisà en la interpretació de l’Himne de Valéncia, seguida de la tradicional fotografia de conjunt dels premiats, autoritats i membres de l’organisació.

Els VI Jocs Florals de Benimaclet consoliden aixina la recuperació d’una tradició iniciada en 1931 i recuperada en els nostres dies per l’Associació Cultural Poble de Benimaclet, reafirmant la voluntat de mantindre viva la poesia, la lliteratura, la llengua valenciana i la memòria cultural del poble.

I enguany, més que mai, la història ha volgut fer un gest especialment simbòlic: la veu poètica d’Eduart Buil, que un dia hagué de partir a l’exili, torna a ressonar en Benimaclet a través de la seua neta Alexandrina, guardonada en la Flor Natural dels seus Jocs Florals.

Poble de Benimaclet complix 10 anys

 POBLE DE BENIMACLET COMPLIX 10 ANYS

Pareix que fon ahir quan, en 2016, començàrem esta aventura en l’objectiu de recuperar i donar a conéixer la memòria de Benimaclet. Allò que va nàixer com una iniciativa que pensàvem que duraria un any, dos com a molt, hui complix deu anys.

Deu anys parlant de Benimaclet, investigant la seua història, recuperant personages, recordant les nostres tradicions, donant a conéixer la nostra Horta i, sobretot, compartint-ho en tots vosatros.

I si alguna cosa hem deprés durant estos deu anys és que Benimaclet té molta història que contar.

Hui només podem donar-vos les gràcies.

Gràcies a les més de 550.000 visites al nostre blog, als més de 11.000 seguidors en Facebook, més de 4.000 en Instagram i a totes les persones que compartixen, comenten, lligen i donen a conéixer les nostres publicacions. També hem creat canals en Whatsapp i en Telegram per a mantindre informats als benimacleters. Darrere de cada número hi ha persones que han volgut saber un poc més del poble, i això és lo que realment dona sentit a tot este proyecte.

Quan començàrem, la nostra principal intenció era recuperar la memòria d’un poble que estava canviant molt ràpidament i que corria el risc de perdre una part important de la seua identitat.

Durant estos deu anys hem intentat aportar el nostre granet d’arena.

Hem parlat de personages de Benimaclet com Carles Salvador, Emili Baró, Eduart Buil, Pasqual Jovaní, Miquel Cuenca, Salvador Almenar, Don Diogenes López Mencho, Donya Adelina Montesinos, Francesc de Vinatea i tants atres que formen part de la nostra història. I sempre tindrem un recort molt especial per al nostre colaborador Vicent Sanchis, «El Roget».

Hem recuperat i contat fets històrics com la riuà de 1957, els atentats de 1934, la fundació de Benimaclet, els contrabandistes de Vera, l’estància de l’Encobert o la Rebelióde les Mones durant el racionament de la posguerra.

Hem donat a conéixer comerços i establiments tradicionals que formen part dels recorts de moltes generacions: el tostador de café Lobreca, la llibreria La Traca, les orchateries de Benimaclet i molts atres.

Hem recordat les nostres festes i tradicions, des de les Festes Patronals i els Sants Patrons Abdón i Senent fins a les antigues festes de Sant Lluís, Sant Antoni de Pàdua o la benedicció dels animals per Sant Antoni del Porquet en Vera.

I hem intentat que tot això no quedara només en les pàgines del blog.

Durant estos deu anys també hem publicat llibres que han volgut deixar constància de la nostra història i de la nostra cultura.

“Nits de bodes”, de Vicent Blasco Ibàñez, en el conte ambientat en el Benimaclet del sigle XIX i la seua traducció al valencià.

“Mateu Benet Vicent, el bandoler de Benimaclet”, dedicat a un personage històric que alcançà fama per tota la Corona d’Aragó.

“Benimaclet, poble de poetes”, un recorregut pels poetes del nostre poble.

“Benimaclet, el meu poble”, recull de les entrades del blog que conformen una verdadera història de Benimaclet.

“L’Horta de Benimaclet. Alqueries, camins i gents”, un homenage, per mig de més de 200 fotografies, a la nostra Horta i a les persones que durant generacions la varen treballar i convertir en un verger junt a la ciutat.

“Eduard Buil, memòria d’un poeta”, homenage a este eminent poeta de Benimaclet en el cinquanta aniversari de la seua mort.

"Els malnoms de Benimaclet" que recull més de cincents malnoms d'habitants del nostre poble.

També hem colaborat en l’edició de l’Història de la lloable Confraria de Benimaclet i hem publicat les obres premiades en els Jocs Florals en dos llibres (IV i V Jocs Florals).

I precisament els Jocs Florals de Benimaclet han segut una de les iniciatives que més ilusió nos ha fet recuperar.

Instaurats per l’insigne escritor valencià Josep Maria Bayarri en 1931, els Jocs Florals varen formar part de la vida cultural de Benimaclet fins que la guerra civil interrompé aquella tradició. Després de décades, gràcies a la iniciativa de l’Associació Cultural Poble de Benimaclet i a la colaboració de diverses clavaries, esta gala lliterària ha tornat al nostre poble. En 2025 se celebrà la quinta edició i enguany, en 2026, els Jocs Florals tornen a tindre continuïtat en la seua sexta edició, en Sonia Escrich i Andreu com a Regina i en la seua Cort d’Amor.

Per a nosatros, vore de nou els Jocs Florals en Benimaclet és molt més que recuperar un acte cultural. És demostrar que les tradicions poden tornar a viure quan hi ha persones dispostes a treballar per elles.

També hem participat en conferències i activitats culturals, hem seguit de prop la situació i protecció de la nostra Horta i hem procurat estar presents sempre que ha segut possible en la vida cultural i social del nostre poble.

Fa uns anys decidírem fer un pas més i constituir-nos com a Associació Cultural Poble de Benimaclet en el Registre de la Generalitat Valenciana. Des d'aquell moment hem continuat creixent, pero sense perdre mai els objectius que nos varen portar a començar.

I ara, deu anys més tart, seguim tenint ganes.

Ganes de continuar investigant.

Ganes de continuar publicant.

Ganes de recuperar històries que no han de perdre's.

Ganes de donar a conéixer nous personages, nous documents, noves fotografies i nous testimonis.

Ganes de continuar defenent i posant en valor la nostra Horta.

I ganes, sobretot, de continuar parlant de Benimaclet.

Perque un poble no és només els carrers, les cases o les places. Un poble són també les persones que l’han habitat, les seues històries, les seues festes, les seues tradicions, els seus comerços, els seus poetes, les seues associacions i els recorts que passen de generació en generació.

Fa deu anys començàrem parlant del passat de Benimaclet.

Hui continuem fent-ho, pero mirant també cap al futur.

No sabem qué nos portaran els pròxims deu anys. Lo que sí sabem és que, mentres hi haja persones que vullguen conéixer, voler i defendre la història del nostre poble, Poble de Benimaclet continuarà ací.

I això és possible, sobretot, gràcies a vosatros.

¡Moltes gràcies a tots els que nos haveu llegit, compartit i acompanyat durant estos deu anys!

¡Per molts més anys parlant de Benimaclet!

VI Jocs Florals de Benimaclet

VI JOCS FLORALS DE BENIMACLET

El pròxim dijous 10 de setembre tindrà lloc la cerimònia dels VI Jocs Florals de Benimaclet, un certamen lliterari que hem recuperat l'Associació Cultural Poble de Benimaclet i la Clavaria Gent de Benimaclet 2025, noranta anys després de la seua última edició.

Els Jocs Florals són un concurs lliterari que té orige en els certàmens dels antics trobadors i que en Valéncia va recuperar Lo Rat Penat en 1879. Benimaclet se va unir a les poblacions que celebraven Jocs Florals en 1931 de la mà d'ilustres veïns del poble entre els que destacaven Josep Maria Bayarri, Pasqual Asins, Eduard Buil, Emili Baró i Carles Salvador. La guerra civil espanyola va acabar en la gesta i la deixà en un complet oblit que ha durat més de huitanta anys.

L'acte tindrà lloc a les 20:00 hores en el Centre Instructiu Musical de Benimaclet (Carrer Baró de Sant Petrillo número 14) en el que se donaran a conéixer els guanyadors dels premis ordinaris i extraordinaris. Decenes de treballs s'han presentat en esta edició, lo que ha obligat al Jurat a haver de triar entre obres de molt alta calitat. El poeta o poetisa guanyador de la Flor Natural serà l'encarregat d'acompanyar a la Regina del Jocs, Sònia Escrich i Andreu, en la seua entrada i li llegirà l'obra guanyadora. Junt a la Regina formarà la tradicional Cort d’Amor: Carla Pellicer Candela, Carmen Cervantes Sanz, Estela Contel Martín i Micaela Tatay López.

Han confirmat la seua assistència autoritats, entitats culturals valencianes i de Benimaclet i els nets d'Eduard Buil, que faran entrega dels Premis d'investigació que duen el nom d'este ilustre benimacleter. El mantenedor d'esta edició serà l'eminent escritor i farmacèutic, Ricart Folgado i Bisbal. L'acte estarà amenisat en un exquisit programa musical preparat ex professo un trio de jóvens músics de Benimaclet per ad esta ocasió.

Animem a tot el Poble de Benimaclet a acodir ad este històric event que retornarà a Benimaclet a l'èlit del panorama cultural valencià.

La tortada de Benimaclet

 La tortada de Benimaclet: un dolç que ya forma part de les nostres festes

Hi ha tradicions que naixen fa sigles i unes atres que, encara que siguen molt més recents, en poc de temps conseguixen fer-se un lloc en el cor d’un poble. És el cas de la tortada de Benimaclet, un dolç creat expressament per a acompanyar a les nostres Festes Patronals i que, any darrere d’any, s’ha anat convertint en u dels sabors més característics d’estes dates tan senyalades.

La tortada naix de les mans de Paco Cuenca, mestre pasticer de Benimaclet i actual Síndic de la Confraria. La seua idea era senzilla pero carregada de sentit: Benimaclet necessitava un dolç propi, una elaboració que identificara al poble i que poguera arribar a les taules de les famílies durant les Festes Patronals.

I aixina va començar una tradició que hui ya forma part de la festa.

Una família lligada al forn i a Benimaclet

Parlar de la tortada de Benimaclet és també parlar de la família Cuenca i de la seua llarga relació en l’ofici de forner.

El Forn de Cuenca és un negoci familiar vinculat a Benimaclet, en una tradició fornera que ve de generacions arrere. El yayo de Paco Cuenca ya era forner i, ademés, va arribar a ser alcalde de Benimaclet. L’ofici de pastar, elaborar pa i preparar dolços ha passat aixina de generació en generació, mantenint viva una manera de treballar basada en l’artesania i en el coneiximent del producte.

Esta vinculació en el poble és precisament u dels elements que dona un valor especial a la tortada. No és simplement un dolç elaborat en Benimaclet: és una creació naixcuda del propi poble i pensada per a la seua festa.

¿Cóm és la tortada de Benimaclet?

La tortada té com a element principal una base en la qual predomina l’armela, que li dona el seu característic sabor i una textura molt sucosa.

Sobre esta base s’afig una capa de melada de fraula, coberta posteriorment per gelatina. El resultat és un dolç artesà, sucós i diferent de les elaboracions més habituals que podem trobar en una pasticeria.

La combinació de l’armela, la fraula i la gelatina fa que la tortada tinga una personalitat pròpia i fàcilment reconeixible. A més, Benimaclet va ser conegut com a el poble de les fraules i té un carrer dedicat ad esta fruta. És, en definitiva, una elaboració que busca representar Benimaclet també a través del gust.

Un dolç per a les Festes Patronals

Una de les particularitats més especials de la tortada és que no es tracta d’un dolç que es puga trobar durant tot l’any. La seua elaboració i venda estan vinculades a la semana de les Festes Patronals del Crist, el dia gran de les quals se celebra el tercer dumenge de setembre.

Esta temporalitat forma part també del seu encant. Com ocorre en tantes tradicions gastronòmiques, esperar un moment concret de l’any per a tornar a assaborir-la fa que el dolç quede inevitablement associat a la festa, als retrobaments familiars i als dies grans de Benimaclet.

L'intenció de Paco Cuenca quan va crear-la era precisament eixa: que cada família de Benimaclet poguera tindre en la seua taula un dolç propi durant les festes del barri.

De creació recent a tradició de Benimaclet

Les Festes Patronals de Benimaclet tenen una història de molts sigles. La tortada, en canvi, és una creació molt més recent. Pero les tradicions no sempre necessiten centenars d’anys per a arrelar.

En un parell de décades, la tortada de Benimaclet ha passat de ser una idea d’un mestre pasticer del barri a convertir-se en una elaboració esperada per molts veïns durant les festes. La seua continuïtat depén, com totes les tradicions, de que les noves generacions la coneguen, la fruïxquen i la facen seua.

I ahí està precisament el seu valor: en haver creat una tradició nova sense deixar arrere les arrels.

El sabor d’un poble

La gastronomia també forma part de l'identitat dels pobles. Un plat, un dolç o una recepta poden guardar la memòria d’una família, d’un ofici o d’una festa.

La tortada de Benimaclet reunix les tres coses: la família Cuenca, l’ofici tradicional dels forners i les Festes Patronals.

Per això, quan arriba setembre i les festes òmplin Benimaclet d’actes, música, pólvora, germanor i devoció, també arriba el moment de la tortada.

Una creació de Paco Cuenca que va nàixer per a donar a Benimaclet un dolç de referència i que, any darrere d'any, va fent camí per a convertir-se en una d’eixes tradicions que passen de la novetat al costum i del costum a la memòria.

La tortada de Benimaclet: un sabor propi per a una festa nostra.

Els festejos taurins en les festes de Benimaclet

 Els festejos taurins en les festes de Benimaclet

Hui volem reunir en una mateixa història dos fotografies separades per més de trenta anys. Dos imàgens que nos permeten acostar-nos a una part de les antigues festes patronals de Benimaclet que hui ya forma part del passat: els festejos taurins.

No pretenem entrar en el debat actual al voltant d’este tipo d’espectàculs, sino recuperar-los des d’una perspectiva històrica, com una part més de la vida festiva del nostre poble durant bona part del sigle XX.

1959: una correguda de bous en les festes patronals

La primera fotografia nos porta a les Festes Patronals de 1959. En ella podem vore els assistents a una correguda de bous celebrada en Benimaclet i, en un dels palcs, alguns rostres vinculats a la vida social del poble.

D’esquerra a dreta, apareixen una parella de la Guàrdia Civil; la rejoneadora Paquita Rocamora, identificada gràcies a les aportacions dels nostres seguidors; Don Vicent Zaragozà; el tio Pepe Guerra (José Albert); Micalet Cuenca, alcalde de Benimaclet; i Don José Crespo, vicari de Benimaclet.

Més allà de l’espectàcul que s’estava celebrant, la fotografia té un enorme interés perque nos permet recuperar els rostres d’algunes de les persones que formaven part de la vida cotidiana i festiva del nostre poble.

És, ademés, el testimoni d’una época en la que les corregudes de bous formaven part de la programació de les festes patronals i reunien a una part important del veïnat.

Les places de bous dels anys 70 i 80

Esta tradició no es va limitar als anys cinquanta. Durant les dècades dels anys 70 i 80, alguns anys es varen instalar en Benimaclet places de bous portàtils en motiu de les festes.

Aquells espais tenien, ademés, una particularitat: no servien únicament per als espectàculs taurins. Les places també podien acollir espectàculs musicals i artístics, integrant-se aixina en una programació festiva molt més ampla.

La plaça de bous, per tant, es convertia durant uns dies en u dels grans punts de reunió del poble.

1994: l’últim any dels bous en les festes

La segona fotografia nos situa en les Festes Patronals de 1992.

La Plaça del Poble apareix preparada per als festejos taurins, en les tanques instalades enmig d’un espai que encara conservava les parades del mercat. Una estampa que hui pot resultar especialment sorprenent per als qui han conegut la plaça en la seua configuració actual.

I és precisament esta fotografia la que tanca, simbòlicament, una etapa: 1994 fon l’últim any en que hi hagué bous en les festes patronals de Benimaclet.

En acabant d’aquell any, els festejos taurins varen deixar de formar part de la programació de les festes.

Una part de la memòria de Benimaclet

Les dos fotografies, separades per més de tres dècades, nos permeten vore com va evolucionar esta tradició.

De la correguda de bous de 1959, en la que podem reconéixer persones concretes vinculades a la vida del poble, a les tanques instalades en la Plaça del Poble en 1992. Entre una i atra imatge hi ha tota una generació de benimacleters i una manera d’entendre les festes que ya ha desaparegut.

Hui podem vore aquelles fotografies i sorprendre-nos davant d’un Benimaclet que pareix molt llunt del que coneixem. Pero aquelles places, aquelles tanques, aquells espectàculs i aquelles festes també formen part de la nostra història.

La memòria d’un poble no està formada únicament per allò que encara conservem. També està formada per tot allò que va existir, que va ser important per a generacions anteriors i que, en un moment determinat, deixà de formar part de la vida cotidiana.

Els festejos taurins de Benimaclet són ya història. I estes fotografies nos ajuden a recordar-los.

Poble de Benimaclet

Recuperant la memòria d’un poble.

Les relíquies dels Sants Patrons

 LES RELÍQUIES DELS SANTS DE LA PEDRA, UN RECORT DE 1963

En unes semanes, Benimaclet tornarà a viure les seues Festes Patronals en honor als Sants de la Pedra, Sant Abdon i Sant Senent, una devoció profundament arraïlada en l’història del nostre poble i especialment vinculada a la seua tradició agrícola.

Els Sants de la Pedra han segut els Patrons de Benimaclet des de temps immemorials. La seua devoció està documentada, per lo manco, des del sigle XVI, encara que és possible que la seua presència en la vida religiosa del nostre poble siga encara anterior. Durant sigles, els llauradors de Benimaclet s’encomanaren als Sants de la Pedra, protectors tradicionals de les collites davant de les inclemències de l’orage.

A pesar d'esta llarga tradició, no existia una proclamació oficial del seu patronage. Per este motiu, el retor de Benimaclet, don Sebastián Zaragozá, inicià les gestions davant de la Santa Sèu per a obtindre el reconeiximent oficial d’esta antiga tradició.

El 3 d’octubre de 1962, la Sagrada Congregació de Ritos confirmà i declarà oficialment als Sants de la Pedra, Abdón i Senent, Patrons principals de Benimaclet, en tots els drets i privilegis llitúrgics que tal declaració comportava. L’escrit, firmat en Roma pel cardenal Arcadio Maria Larraona, posava aixina per escrit una realitat que el poble de Benimaclet havia mantingut viva durant generacions.

Per això, les festes de 1963 varen ser especialment importants per al poble. Era la primera gran celebració en acabant del reconeiximent oficial del patronage i tot Benimaclet es preparà per a commemorar-la.

Els carrers i els balcons del poble es varen engalanar en llums i arcs triumfals per al pas dels Sants. La celebració reuní als confrares, als clavaris i a molts veïns en uns dies que quedaren especialment gravats en la memòria de la població.

En aquell any repetien els clavaris de 1953, als quals se sumaren noves incorporacions. La celebració tingué, ademés, un moment d’especial solemnitat en l’arribada a Benimaclet de les relíquies dels Sants de la Pedra.

El bisbe auxiliar Rafael González Moralejo entrà en el poble portant les relíquies dels Sants, que les havia dut des de Valéncia. Les relíquies foren portades en un magnífic relicari que els clavaris d’aquell any havien regalat per a conservar-les i venerar-les. Una volta en la parròquia, el bisbe celebrà una solemne missa davant dels fidels.

Les relíquies havien segut obsequi del reverent Antoni Francés, de la parròquia del Corpus Christi de Valéncia, qui les havia adquirit en Roma. D’esta manera, aquelles relíquies arribaren a Benimaclet per a formar part de la devoció que el poble havia professat als seus Sants Patrons durant segles.

La fotografia que acompanya esta entrada conserva un moment d’aquella jornada. El bisbe Rafael González Moralejo alvança pel carrer Leonor Jovaní, portant les relíquies dels Sants de la Pedra baix del pali, sostingut per huit hòmens del poble. Al seu costat camina el retor de Benimaclet del moment, don Sebastián Zaragozá, impulsor del reconeiximent canònic del patronage.

És una image que va més allà d’una simple fotografia antiga. En ella es pot vore la unió entre la parròquia, la Confraria i el poble de Benimaclet; la continuïtat d’una devoció secular i, al mateix temps, la solemnitat d’un moment històric: aquell en què els Sants de la Pedra varen ser reconeguts oficialment com a Patrons principals de Benimaclet.

Hui, més de xixanta anys més tart, els nostres carrers continuen acollint la festa de Sant Abdon i Sant Senent. I cada volta que els Sants tornen a eixir en processó, Benimaclet manté viva una tradició que ve de molt llunt i que forma part inseparable de la seua història, de la seua horta i de la memòria dels nostres majors.

Sant Abdon i Sant Senent, Patrons de Benimaclet.

 

Làpida aràbiga de Benimaclet

LA LÀPIDA ARÀBIGA DE BENIMACLET

Estudiant la toponimia del poble de Benimaclet nos conduix, com en molts pobles del Regne de Valéncia, a l'época musulmana. La majoria dels estudiosos en el tema coincidixen en afirmar que Benimaclet sorgix de “Bani” que en àrap significa “fills de” i “Majlad”, un nom de varó propi dels àraps. Desgraciadament no s'ha trobat documentació de l'època aràbiga que faça referència al nom del nostre poble.

Pero Benimaclet és coneguda entre els estudiosos de l'arquiologia i l'escritura antiga per haver-se trobat en el seu terme una làpida funeraria en caracters aràbics en el segle XVIII, i la qual ha segut estudiada en profunditat per molts estudiosos, donada la seua importàcia.

Actualment poden contemplar l'obra funerària en el Museu de Ceràmica Gonzàlez Martí de la ciutat de Valéncia. En la Parroquia de l'Assunció de Ntra. Sra. De Benimaclet podem trobar una rèplica.

No se sap exactament cóm aparegué la làpida, només se sap que va ser trobada en una caseta en les rodalies de Benimaclet en la segona mitat del segle XVIII i que l'adquirí el llicenciat Francesc Sales, el qual la va colocar en la porta de la casa del seu cosí, Agustí Sales, un reconegut croniste i epigrafiste de l'época. La casa d'Agustí Sales estava situada en el carrer de la Creu, junt a la Plaça de l'Àngel en el cor del Barri del Carme del cap i casal.

En esta casa va estar la làpida prop de 130 anys fins que l'edifici va ser derrocat. Com el seu propietari havia donat a coneixer el descobriment, l'inscripció apareixia en les Guíes redactades a mitant sigle XIX. Per lo que molts curiosos passejaven per la casa per a admirar la làpida. Sabem que en 1903 la làpida havia passat a ser propietat dels germans Tarin que la guardaven en sa casa del carrer Carabasses, prop del Mercat Central de Valéncia. No se sap cóm arribà a mans d'estos hòmens, pero provablement la replegarem dels escombros de la casa dels Sales.

Durant més de 50 anys la làpida va estar oculta dels ulls dels curiosos i estudiosos. Finalment en 1963 Juan Moscardó Ull, un comerciant d'antiguetats valencià va donar la làpida al Museu Nacional de Ceràmica “Gonzalez Martí”. La làpida havia partit aigua en un costat i no tenia un bon preu en el mercat.

Traducció de la làpida de Benimaclet

“En el nom de Deu, el Clement, el Misericordiós. Deu és nostre Senyor ¡Hòmens! La promesa de Deu és verídica. ¡Que no vos extravie la vida mundanal ni vos extravie respecte a Deu, el Seductor! (Alcorán, XXXV, 5). Esta és la tomba de Muhammad fill de Abd Allâ fill del señor de Bûna, al- Ansârî. Donà testimoni que no hi ha més deu que Deu, l'Únic, sense associat; que Mahoma és el seu Serf i el seu Enviat: que el paraís és cert i el fòc (de l'infern) és cert (Haddit); que no cap dubte de que l'Hora ve (Alcorá, XXII, 7) Morí -¡Deu s'apiade d'ell i el perdone! - la nit del 1 dijous, al començ de la lluna del primer Yumâdà del any tres i cinquanta i quatrecents (24 de Maig de 1061 d.JC). Apiadés d'ell Deu".

Bibliografia:

Llibre de festes de  Benimaclet 1995

Las Provincias

Benimaclet i Lo Rat Penat

 1930 l'any que va unir la Banda de Benimaclet i Lo Rat Penat

Març de 1930. Fa casi un sigle, la Banda de la Societat Instructiva Musical de Benimaclet acudí a la sèu de Lo Rat Penat per a oferir un concert davant d’una numerosa i distinguida concurrència. Aquella vesprada, més allà de la calitat artística de l’actuació, començà una relació entre Benimaclet i la primera societat valencianista que es prolongaria durant décades.

Hui recuperem la crònica d’aquell acte, publicada en el seu moment en el diari Las Provincias, perque nos permet conéixer no només com era la nostra Banda fa casi cent anys, sino també alguns dels personages que protagonisaren aquell encontre.

Eduart Buil, la veu de Benimaclet

U dels protagonistes de la velada fon Eduart Buil, poeta i periodiste de Benimaclet, membre de Lo Rat Penat i una persona profundament vinculada a la nostra Banda de Música.

Buil oferí una «agradable charla» dedicada a Benimaclet, en la qual parlà dels seus atractius naturals, pero també del seu creiximent material i dels seus alvanços culturals. Destacà especialment l'esforç d'un poble que, segons les seues paraules, alvançava gràcies als «nobles i laboriosos afans de treball i de progrés».

En acabant dedicà una part de la seua intervenció a la Banda de Benimaclet, repassant breument la seua trayectòria i destacant els seus èxits. Buil posava en valor, especialment, que els músics no eren professionals, sino persones que, una volta havien acabat el seu treball, dedicaven el seu temps i el seu entusiasme a l'art de la música.

La seua vinculació en Benimaclet i en la Banda no acabaria aquella vesprada. Fins i tot en tornar del seu exili, Eduart Buil continuaria mantenint una estreta relació en la vida cultural del nostre poble.

González Martí, padrí de la bandera

L'acte contà també en la presència de Manuel González Martí, que en aquell moment presidia Lo Rat Penat.

La relació de González Martí en Benimaclet aniria molt més allà d'aquell concert. El que en aquell moment era president de Lo Rat Penat continuaria vinculat al nostre poble fins a la seua mort, participant en actes culturals del Centre Instructiu Musical durant la seua segona etapa al front de la institució valencianista.

I hi havia, ademés, un víncul especial en aquella Banda: González Martí era el padrí de la bandera de la Societat Instructiva Musical de Benimaclet, que havia sigut batejada poc abans.

Per això, al final de l'acte, el president de Lo Rat Penat pronuncià unes paraules d'agraïment, felicitació i estímul als músics i els obsequià en un artístic pergamí commemoratiu.

El mestre Manuel Belando

La crònica acaba felicitant expressament el director de la Banda, don Manuel Belando, el mestre que conduïa aquella formació en els seus primers anys de consolidació.

Belando era molt més que el director d'aquella actuació. Fon una figura fonamental de la història musical de Benimaclet. La seua vida acabaria tràgicament durant la Guerra Civil, quan va morir a Utiel.

La memòria de Benimaclet no l'oblidà. El poble li dedicà un carrer ad ell i al seu poble, Utiel, i, posteriorment, les seues despulles foren traslladades al cementeri de Benimaclet, a on continuà descansant prop del poble al qual havia dedicat bona part de la seua vida musical.

Un concert ple de música valenciana

La Banda oferí un programa d'una considerable exigència,en obres de compositors de diferents procedències, pero en una presència molt destacada de la música valenciana.

El programa incloïa:

• Recorts valencians, de Domínguez, dedicada precisament a Manuel González Martí.

• Coplas de mi tierra, de Palau.

• Una noche en el Monte Pelado, de Modest Mussorgski.

• Mendi-mendiyan, fantasia de l'òpera basca d'Usandizaga.

• Los claveles, de José Serrano.

• La Dolores, de Tomás Bretón.

• Lo cant del valencià, de Sosa.

La interpretació fon molt aplaudida per una sala plena de públic. La crònica destaca especialment que la Banda afrontà en èxit peces de difícil eixecució, demostrant el nivell que havia alcançat en la seua encara curta pero «brillante carrera artística».

I, com no podia ser d'una atra manera, la vesprada acabà en les notes de l'Himne Regional Valencià, escoltat per tots els presents en peu i en respecte.

L'inici d'una relació que encara continua

Aquella vesprada de març de 1930 quedà en la memòria tant de Lo Rat Penat com de la Banda de Benimaclet. Pero, vista des de hui, adquirix encara més significació.

Allí coincidien ya tres elements que formarien part de la història cultural de Benimaclet durant bona part del segle XX: la Banda i el Centre Instructiu Musical, Lo Rat Penat i els valencianistes vinculats al nostre poble, en figures com Eduart Buil, Emili Baró, Josep Maria Bayarri, Carles Salvador, Manuel González Martí. Durant els següents anys tant Nicolau Primitiu com, en acabant, Manuel González Martí continuaren acodint a Benimaclet com a Presidents de l'entitat decada del valencianisme.

Casi cent anys més tart, aquella relació continua viva.

Enguany, els Jocs Florals de Benimaclet tornaran al Centre Instructiu Musical, recuperant aixina un espai que forma part de la història cultural del nostre poble. I, en esta nova edició, Lo Rat Penat tornarà a estar present en Benimaclet, de la mà del seu actual President, Josep Vicent Navarro, en un certàmen lliterari que rescatà Lo Rat Penat durant la Reinaixença per a Valéncia.

Una coincidència que nos permet mirar arrere i recordar aquella vesprada de 1930 en que la Banda de Benimaclet entrà en els salons de Lo Rat Penat i deixà allí, entre música, cultura i valencianisme, una senyal que encara hui perdura.

Casi cent anys més tart, la música continua sonant i els llaços continuen vius.

L'Alqueria de l'Oli

 L’Alqueria de l’Oli: l’obstàcul que impedia unir Valéncia en Benimaclet i Alboraya

Hi ha carrers de Valéncia que tenen una història molt antiga.

És el cas de l’actual carrer de Jaume Roig i l'avinguda d'Emili Baró, el traçat del qual correspon a l’antic Camí nou d’Alboraya. Aixina ho arrepleguen fonts sobre la història urbana de la ciutat: el carrer de Jaume Roig, obert en el seu traçat actual molt posteriorment, seguix el que fon el Camí nou d’Alboraya.

Pero abans que aquell camí es convertira en una via urbana, hi hagué un obstàcul que durant anys dificultà la comunicació directa entre Valéncia, Benimaclet i Alboraya: l’Alqueria de l’Oli.

La història que nos conta El Pueblo en 1930 és la d’una expropiació, d’un conflicte entre l’interés particular i una obra considerada d’utilitat pública, pero també la d’una reivindicació popular en la qual Benimaclet i Alboraya tingueren un protagonisme molt major del que podria paréixer.

I, entre els representants de Benimaclet que apareixen en la documentació, trobem una figura que mereix una atenció especial: el retor don Miguel Zaragozá.

El Camí nou d’Alboraya

Per a entendre el conflicte cal començar pel camí.

El Camí nou d’Alboraya era una via concebuda per a facilitar la comunicació directa de Valéncia en Alboraya i, per extensió, en la zona de l’Horta vinculada a Benimaclet.

El seu traçat correspon hui, essencialment, al carrer de Jaume Roig i l'avinguda Emili Baró. La transformació posterior de la zona fa difícil imaginar hui aquella realitat. Pero en 1930 encara estàvem parlant d’una ciutat que s’acabava i d’una Horta que començava immediatament més allà.

I l’Alqueria de l’Oli estava situada precisament en aquell espai de transició.

Segons la documentació periodística de l’época, l’edificació interceptava i impedia les comunicacions directes entre Valéncia, Benimaclet i Alboraya.

Una alqueria que es convertí en símbol

L’Alqueria de l’Oli ya era coneguda en aquells anys com una edificació conflictiva.

El Pueblo presenta el propietari com una persona que es resistia a acceptar la valoració feta per l’Ajuntament i que reclamava una quantitat molt superior.

Hem de llegir, això sí, estes afirmacions en el seu context.

El Pueblo era un periòdic republicà, fundat per Vicent Blasco Ibáñez, i la seua redacció utilisa un llenguatge fortament polític i combatiu.

Per al diari, el conflicte representava la lluita entre el benefici particular i el bé públic.

Per això parla reiteradament de l’«egoisme» del propietari i presenta la desaparició de l’alqueria com una victòria de Valéncia.

Això no significa que els fets administratius no siguen reals. Significa que hem de separar la documentació dels fets de la interpretació política que en fa el periòdic.

I la documentació periodística és molt clara en un punt: l’Ajuntament havia iniciat els tràmits d’expropiació i la qüestió arribà a convertir-se en un conflicte públic de primera magnitut.

Febrer de 1930: l’expedient estava acabat

Una de les notícies més interessants localisades en El Pueblo explica que, des del mes de febrer de 1930, els dos expedients relacionats en l’operació ya estaven acabats.

El periòdic afirma també que els diners havien segut depositats en el Banc i que s’havia obtingut l’autorisació governativa per a que l’Ajuntament poguera procedir a l’ocupació.

I, a pesar d’això, l’Alqueria de l’Oli continuava dreta.

El problema, segons el relat del periòdic, era la resistència del propietari.

La situació provocà un «moviment d’opinió formidable» en Alboraya i Benimaclet.

I és precisament ací a on la història deixa de ser simplement municipal.

Benimaclet entra en escena

Les notícies de El Pueblo deixen clar que la reivindicació no era exclusivament de l’Ajuntament de Valéncia.

Les comissions d’Alboraya i Benimaclet visitaven l’Alcaldia i reclamaven la ràpida desaparició de l’alqueria.

La raó era concreta: l’edifici impedia la comunicació directa en la ciutat.

El mateix periòdic diu que l’Alqueria de l’Oli «intercepta» i «impide» les comunicacions directes entre Valéncia i els dos pobles.

Això explica la movilisació.

I també explica que, quan finalment es produí l'expropiació, no estigueren presents únicament funcionaris municipals.

Hi havia representants d’Alboraya, Benimaclet, Valéncia i una multitut de veïns.

Pero ¿qui representava Benimaclet?

Recreació acte creada per IA

Ací apareix un dels aspectes més interessants de la documentació.

En 1930 Benimaclet ya estava incorporat administrativament a Valéncia.

Per tant, no tenia un ajuntament independent com havia tingut abans de l’anexió.

Pero això no significa que desapareguera la seua representació local.

El règim municipal contemplava la figura de l’alcalde pedàneu, que actuava com a representant local en determinats pobles o antics municipis integrats en el terme de Valéncia.

Sabem, per tant, que Benimaclet tenia —almenys en teoria— esta figura.

Pero en la notícia concreta de l’acte d’expropiació de l’Alqueria de l’Oli no apareix l’alcalde pedàneu.

I ací és on hem de ser prudents.

No sabem encara si:

• l’alcalde pedàneu no estava nomenat en aquell moment;

• estava absent aquell dia;

• no fon convocat;

• o existia alguna atra raó administrativa que explique la seua absència.

La documentació localisada fins ara no permet afirmar-ho.

Per tant, no podem assegurar que el retor «substituí» a l’alcalde pedàneu pero sí que fon el primer qui representà a Benimaclet en aquell acte. Junt ad ell acudiren el director de l’escola graduada, don Ventura Pascual, i els mestres don Ramón Damián, don Agustín Company i don Mariano Benlliure Peris.

També estaven presents els presidents del Cassino Instructiu Benèfic, del Sindicat Agrícola i de la Societat Musical, ademés d’una numerosa comissió de veïns.

Sònia Escrich i Andreu, VI Regina dels Jocs Florals de Benimaclet

 Sònia Escrich i Andreu, nomenada VI Regina dels Jocs Florals de Benimaclet

Benimaclet tornarà a viure enguany una de les cites culturals més especials del seu calendari festiu. Els Jocs Florals de Benimaclet, recuperats en 2024 per iniciativa de l’Associació Cultural Poble de Benimaclet després de nou décades d’absència, celebraran en 2026 la seua sexta edició moderna, consolidant-se com una de les activitats culturals més importants de les Festes Patronals.

En este marc, s’ha procedit al nomenament de la VI Regina dels Jocs Florals de Benimaclet, dignitat que enguany recau en la jove Sònia Escrich i Andreu, qui prendrà el relleu de Pau Cuenca Renau, Regina de l’edició de 2025.

Una tradició recuperada per al poble

Els Jocs Florals formen part de la memòria cultural de Benimaclet des de l’any 1931, quan foren instaurats per l’escritor valencià Josep Maria Bayarri, una de les figures més destacades del valencianisme cultural del segle XX. Aquella iniciativa va convertir Benimaclet en un referent lliterari dins de la ciutat de Valéncia, congregant a poetes, escritors i personalitats del món cultural valencià.

La Guerra Civil Espanyola va interrompre aquella experiència, que no pogué reprendre’s durant décades. No obstant, gràcies al treball conjunt de diverses entitats festives i culturals del poble, en 2024 els Jocs Florals tornaren a celebrar-se, recuperant una tradició que forma part del patrimoni històric i sentimental dels veïns de Benimaclet.

Una Regina vinculada a les tradicions valencianes

La nova Regina, Sònia Escrich i Andreu, va nàixer en Valéncia en 2003 i manté una estreta vinculació sentimental en Benimaclet, barri d’orige de la seua família paterna. Va cursar els seus estudis en el Patronat de la Joventut Obrera de Benimaclet i en 2025 es va graduar en Enfermeria.

Fallera des del seu naiximent, Sònia representa una generació de jóvens compromesa en la conservació de les tradicions valencianes. El curs passat va ser Fallera Major de la Falla del Poble d'Alboraya. La seua passió per la cultura popular, la lliteratura i les costums del nostre poble la convertixen en una magnífica embaixadora dels valors que inspiren els Jocs Florals.

Durant els últims anys ha desenrollat una intensa activitat dins del món faller, arribant a ostentar la màxima representació de la seua comissió, experiència que li ha permés adquirir les qualitats humanes i protocolàries necessàries per a representar dignament una institució cultural tan significativa per a Benimaclet.

La Cort d’Amor

Junt a la Regina formarà la tradicional Cort d’Amor, integrada per:

• Carla Pellicer Candela

• Carmen Cervantes Sanz

• Estela Contel Martín

• Micaela Tatay López.

La Regina i la seua Cort d’Amor presidiran els actes dels Jocs Florals, participant en la cerimònia d’entrega dels premis lliteraris i en aquells actes culturals i festius que formen part de la programació de les Festes Patronals.

Una pàgina més en l'història dels Jocs Florals

En acceptar este nomenament, Sònia Escrich passarà a formar part de la galeria històrica de Regines dels Jocs Florals de Benimaclet. El seu nom quedarà unit al de les seues predecessores: Josefina Gil (1931), Soletat Sanchis (1934), Dolors Vecina (1935), Cristina Mares (2024) i Pau Cuenca Renau (2025).

Cada una d’elles ha representat, en el seu temps, l’esperit d’una festa que exalta la poesia, la narrativa, l’investigació històrica i l’amor per la llengua i la cultura valencianes.

Benimaclet i la cultura

Els Jocs Florals són molt més que un certamen lliterari. Representen la voluntat d’un poble de mantindre viva la seua identitat, de fomentar la creació cultural i de transmetre a les noves generacions l’herència de tots aquells que han construït la personalitat pròpia de Benimaclet a lo llarc dels segles.

Des de l’Associació Cultural Poble de Benimaclet felicitem cordialment a Sònia Escrich i Andreu i a la seua Cort d’Amor, desijant-los un regnat ple d’ilusió i èxits, segurs que sabran representar en orgull, elegància i estima la cultura, la tradició i el nom de Benimaclet.