Les dos morts de Carles Salvador

LES DOS MORTS DE CARLES SALVADOR

Carles Salvador i Gimeno va ser mestre de Benimaclet durant molts anys. Va morir en el nostre Poble de Benimaclet el 7 de Juliol de 1955 després d'una malaltia llarga i penosa, als xixantadós anys d'edat. La notícia causà una forta impressió en els ambients culturals de la ciutat de Valéncia i Regne de Valéncia.

Image del soterrar de Carles Salvador en el Carrer Valéncia (actual Baró de San Petrillo) de Benimaclet, encapçalant la processó una Real Senyera i els seus alumnes. Al fondo les banderes del Centre Instructiu Musical de dol.

Com no podia ser d'una atra manera, el seu soterrar va ser una dolguda manifestació de dol del poble valencià, començant pel mateix poble de Benimaclet que aparegué en crespons negres en els seus balcons i les banderes oficials mig baixades, per la presència de les personalitats més representatives de la societat valenciana i de les entitats més significatives com l’Ajuntament de Valéncia i Benassal, el Centre de Cultura Valenciana (actual Real Acadèmia de Cultura Valenciana) o Lo Rat Penat, o per l’assistència de gran cantitat d’alumnes seus, tant dels cursos de llengua valenciana de Lo Rat Penat com de la pròpia escola de Benimaclet d'a on era mestre. En definitiva, tal i com afirmava Martí Domínguez, “el pueblo en masa rindiendo el último tributo al ilustre finado”, representant un “cuadro en que todo un pueblo se apretaba tras un ataúd”, este, per cert, cobert en una Real Senyera, per exprés desig del desaparegut.

Pero quatre anys abans, en les Festes de Setembre de 1951, el poble de Benimaclet donà per mort a Don Carles. Arribaren les festes del Crist de Benimaclet i sa casa estava tancada. En el poble no hi havia notícies d'ell i tot lo món comentava la mort segura del seu mestre. El motiu de l'absència de Carles Salvador va ser unes pluges en Benassal, el poble a on estiuejava, que l'impediren viajar a Benimaclet. Una volta va poder tornar se trobà en un Benimaclet que el donava per mort. En recort d'aquell fet el mestre Salvador li dedicà als habitants de Benimaclet una bonica poesia.

GRACIES A TOTS...

... en ocasió d'un soterrar que no s'ha fet

L'estiu passat, un bon dia,

per bona o per mala sort,

una notícia corria:

i és que jo m'havia mort.

La cosa tenia gràcia

perquè passant bon estiu

me tocava la desgràcia

d'estar mort estant ben viu.

La salut ben forta estava

i no patia de res;

i bona gana augmentava

i jo augmentava de pes.

Pero va i comença a ploure

una pluja diluvial

que no me deixava moure

del poble de Benassal.

Parets, camins, carreteres,

els ponts, les vies del tren,

tot eren amples aigüeres...

tot destroçat, prou d'entén.

I entonces s'obri l'escola

per a donar-me castic.

El pensament vola i vola

però quiet allí m'estic.

Ací la festa més festa

que entusiasma en vehemència,

festa que la gent requesta

pel Crist de la Providència.

Música, flors i alegria,

traques, balls i processons...

i el poble que mirant dia:

-Si té tancats els balcons!

-Si que s'ha mort. -Es de veres!

-Puix era jove. -No vell

-Era ya blanc de polseres.

-Però el cor, un cascavell!

-Als xics de l'escola volia

com si foren els seus fills;

dins de l'escola tenia

vocables nets i senzills!

-Pobre home! -Ja s'ha mort!

-Xica, a mi no em fa plorar;

sempre hi ha qui està de sort,

Ai, qui puguera enviudar!!!

.........

Tant fera era el comentari,

tan sentit i tan complet

que així es parlava a diari

fora i dins Benimaclet.

Jo en Benassal, no sabia

que tan sols per un error

la meua mort se sentia

profundament, en dolor.

Als pocs dies, l'autobús,

després de ploure, em portà

i em vaig quedar tot confús

per allò que no em passà.

No comprenia el misteri

de fer-me passar treballs

i de dur-me al cementeri

en cotxe de dos cavalls.

Gràcies a Déu, tot mentira;

per a servir a vostés

pot continuar la fira

per l'endret i pel revés.

I ara dic per acabar:

Gràcies Benimaclet

i estic del tot satisfet

perque ha vollgut demostrar

sense trampes ni rebots

que si me muic vénen tots

passejant, al soterrar

Carles Salvador

Dia 1 de desembre de 1951