La Gramàtica no ha de matar la llengua

LA GRAMÀTICA NO HA DE MATAR LA LLENGUA

Era l'any 1950 i el mestre de Benimaclet, Carles Salvador, que l'any anterior havia fundat els Cursos de Llengua Valenciana en la Societat Cultural Lo Rat Penat va ser l'encarregat de fer el discurs de clausura dels cursos d'eixe any.

Carles Salvador portava trenta anys difonent la llengua valenciana des de la seua professió de mestre d'escola. A partir dels anys 30 se va acostar a les postures que buscaven aproximar la llengua valenciana a l'ortografia catalana, promovent les conegudes Normes de Castelló. Pero eixe acostament ortogràfic segons la majoria dels autors estava emmarcat dins d'un sentiment de germanor en els pobles veïns i no en un sentiment de submissió.

Hem pogut llegir en atres entrades que hem realisat anteriorment com Salvador va ser molt flexible en la gramàtica i l'ortografia a l'hora d'escriure poesia. Pero el discurs de clausura de l'any 1950 no deixa lloc al dubte sobre la deriva que està prenent l'intelectualitat valenciana i el punt de vista del mestre de Benimaclet.

Comença de la següent manera: “Vullc aprofitar l'oportunitat d'aquest moment singular en els anals de la Renaixença Valenciana, singular perqué no s'havia pogut arribar encara a estendre un títuls d'aprofitaments d'estudis gramaticals de llengua valenciana....”

“L'ocasió i l'auditori són immillorables per a que jo, que m'he dedicat durant més de trenta anys a estudiar i a ensenyar el valencià diga unes paraules sobre la gramàtica i la llengua valenciana” i continua descrivint el títul de la conferencia que va a donar: “La Gramàtica no ha de matar la Llengua”.

I aclarix Salvador lo que vol dir: “En efecte; la missió de la Gramàtica és la de canalitzar el llenguatge, això és, la llengua viva, la llengua popular, els parlars comarcals, cap a la llengua literària. Pero no la d'encartonar l'idioma mitjançant la reglamentació fèrria.”

A continuació Salvador fa una descripció de lo que pensa que ha de fer un bon gramàtic. De cóm ha d'adaptar la fonètica dels distints parlars comarcals i cóm representar ortogràficament estos parlars i recomana no ser rígits. Fa una comparació en les llengües grega i llatina i cóm estes passaren a ser llengües mortes a pesar de tindre grans gramàtics, pero no tindre en conte la llengua viva. “El llenguatge viu es transforma, evoluciona, per marca de cultiu entre atres causes i naixen nous idiomes, el nostre entre ells”. I conclou el discurs en la següent afirmació: “Que no ens passe igual, a nosaltres; que sapiam resoldre aquells problemes que anotàrem abans al major profit de la llengua valenciana”.

Queda clar que una part de l'intelectualitat valenciana no va tindre en conte estes paraules del mestre de Benimaclet i va seguir conreant una llengua cada volta més alluntada de la llengua viva, en el perill de que un dia nos passe com al llatí o al grec. 

Esperem que els valencians se donen conte abans de que siga massa tart i que com va dir en 1950 Carles Salvador: “La Gramàtica no ha de matar la llengua valenciana”.