EDUARD BUIL AL CENTRE INSTRUCTIU MUSICAL DE BENIMACLET
En
l'any 1969 el poeta i escritor de Benimaclet, Eduart Buil, estava en
Casablanca degut a motius familiars (el bateig d'un dels seus néts).
Buil s'havia vist obligat a exiliar-se durant molts anys després de
la Guerra Civil degut a la seua llavor periodística i sindicalista i
en la vellea havia pogut tornar al Benimaclet de la seua joventut i
retrobar-se en els seus veïns. Assidu als actes culturals de
Benimaclet, no va voler que les seues lletres faltaren en la festa
del repartiment de premis del Centre Musical de Benimaclet de 1969, a
on se celebrava un homenage al músic Hipòlit Martinez, que va ser
director de la Banda de Benimaclet.
EN
LA FESTA DEL REPARTIMENT DE PREMIS DEL CENTRE INSTRUCTIU I MUSICAL DE
BENIMACLET
1969
Poble
vollgut: No estic entre vosatros
en
éste día de la festa gran.
Ha
naixcut un xiquet en Casablanca
qu'es
el meu net i alli he tingut d'anar,
que
si ha naixcut en terres musulmanes
hi
ha que donar-li l'aigua bautismal,
mes
no vullc que vos falten mes paraules
que
mai vos han faltat,
paraules
del carinyo i de l'estimul
per
als qu'han estudiat
i
hui repleguen premis i alabances
en
pago al seu afá
Enhorabona
als mestres qu'ensenyaren
i
enhorabona als qu'han sigut premiats.
I
una paraula als musics, a eixos musics
que
duc en el meu cor, la meua sang,
qu'acompanyaren
amb les seues notes
tot
allo que ma vida té de gran.
Me
diuen qu'els esforços de la Junta
han
pogut adquirir l'instrumental.
Vos
fea falta -jo ho sé- i molta falta.
Pareix
que ja el teniu. Pues… ¡Cap à avant!
Quand
viu qu'enguany no anaveu al Certamen
una
tristor m'ompli de dalt a avall
mes
vaig pensar que sense ferramentes
ningu
pot treballar.
No
parlém de l'ahir. Teniu els mitjos.
Parlém
sols del demà.
No
busqueu el profit quand d'art es tracta,
busqueu
soles el art,
el
art divi d'aladcs melodies
qu'eixampla
el cor i eleva la moral,
que
no hi ha un art més pur qu'el de la Música
que
resa, canta, vibra i fa ensomiar,
qu'alça
a l'home al nivell de la hermosura
de
la Divinitat.
Eixe
és el premi verdader, el vostre,
el
que no es pot llevar.
Podeu
pedre els diners, la casa vostra,
la
Patria, la salut, la voluntat,
pero
lo qu'heu deprés no hi ha qui ho lleve,
dins
l'ánima ha quedat.
¿Qué
sería el poble en el que vareu naixer
o
en el qu'el vostre niu haveu alçat
si
la Banda es desfera i disolguera
per
falta de fervor o d'unitat?…
Seria
un barri sense ánima ni vida
a
pesar de l'aument de l'habitat.
L'esperit
dels que feren vostra Banda:
Belando,
Polo, Andréu, el actual
mestre
admirat que vos moletja i guia,
son
notes d'un pentagrama triomfal
que
mereixen l'estudi i el carinyo
qu'en
els vostres talents varen forjar.
Hipólito
Martínez! ¡Polo!; ¡Polo!…
Amic
d'ahir, respecte del demà,
testic
de ma existencia... Hui el teu Centre,
el
Centre Musical
ahón
donares la savia de ta vida,
la
ensenyanga i l'amor del teu cabdal,
t'ha
fet un busto. Tu estaras miran-lo
desde
l'espai boirós del més allá.
Es
l'homenatje, és el record perenne
de
la teu'obra que palpable está
en
eixos educandos i eixos músics
als
que formares en el teu afá.
Amor
í gratitud feren en pèdra
l'estéla
viva d'inmortalitat.
Jo
em descubrixc devant la teua imatge,
la
d'un home que deixa del seu pas
eíxemple
i ensenyança, força viva
que
no morirá mai.
Tu
t'honres, Centre, a l'honorar als homens
qu'han
fet el teu prestigi valenciá,
tu
eres del meu poble orgull llegítim,
centre
de la cultura i de la pau
qu'amb
art ¡i amor als homens agermana,
¡oh,
Centre, l'Instructiu, el Musical!
En
este dia, tots els que m'escolten,
recibíu
el meu cor i el meu abraç.
EDUARD
BUIL, Soci d'Honor
No hay comentarios:
Publicar un comentario