EMILI BARO, PER JOSEP Mª BAYARRI
“Manollet de Poesies (no totes)” és
el títul de l'obra pòstuma d'Emili Baró i Bori. Els germans
d'Emili publicaren este llibre en 1965 per a memòria d'este poeta de
Benimaclet que va vore com li llevaven la vida a l'inici de la Guerra
Civil.
Josep María Bayarri, un dels poetes
més grans que han tingut les lletres valencianes, realisà el prolec
del llibre, que reproduïm per la seua importància històrica:
Emili Baró Bori, ben conegut en el
camp de les lletres valencianes, fon un home valenciá, que naixcut
en el carrer de Molvedre (el barrio de Triana valenciá), front a la
casa que naixqué el gran pintor Ignasi Pinazo Camarlenc, va tindre
una plural significasió literaria valenciana ben destacát entre
mosatres. Cultivá en son jardinét modoset roses de poesia, va
collir fruits asaonats, en la seua horteta, en la interpretació
dramática mes eixemplar; va representar a maravella -a la
valenciana-, en escenaris múltiples les obres modernes i clásiques;
enarcá palmes d'ideals en valencians parlaments i… fon “un home
bó” que va morir cristianament i patriótic; per tot eixe cúmul
de laudes que haben evocat antinómia de l'odi, el odi el mata l'any
36.
Ara. el Baró poeta, l'Emili (perque
Baró son germans artistes tots) esta sent elevat sobre el pavés
d'estes págines -recull de poesies (i no totes. perque les cremaren
els sicaris) ben sentides per eixos fraters familiars Paco y Llouis i
un gran amic tot ell cór, Rafel Alemany, que no gosen d'oblidar
aquell esperit sempre despert a tot sentit d'art i valencianisme que
sentuplicava sa eficasia del mes ferm i ortodoxe cristianisme.
Era un poeta. En algun recull de
sumaria historia de la poesia valenciana, notareú la no inclusió
del nom de Baró. No vos escandaliseu; noms com Ventura Pascual,
Cibrian Ibor, L. Trenor, E. Genovés, Ortin Benedito. Isidor Peris...
uns cuants entre ells, molts que moriren (¡ no digam -ni diem- entre
els que viuen) no figuren.
Aci, en este pomell de poesies que
s'oferixen, mos abellix esperimentár llépols, els ensucrats versos
qu'el poeta Baró condimentaba. Lluny de la prentensió d'un
suxetirisme malaltús, inintelegible, el poeta del poble com ell era,
era diafan en l'expressió, i fi en la emosió poetica. La nostra
llengua valenciana, en els llavis, i en els escrits, per tant, de
Baró, dels arrells populars puxava a les no menys populars
obtensions fructuoses i metafóriques. Se refussava contra “la nova
coentor” que s'encanela -Ebre en ella- en eterografíes extranyes
al genit i l'istint vaienciá; eterodoxes ¡ illogiques, del fetixe
etimologic. Era un poeta valencia.
Recordem l'Emili Baró, en els estrats,
declamant clamant versos i parlaments en obres teatrals, com encara
no veem continuadors. “El toc del caragol” viril poema de Cebrian
Mezquita al ser interpretát per Baró, mos empentava a una
revolusió... A la seua petisió, li tingui que traduir “Los
motivos del lobo” i la “Marcha triunfal” de Rubén Darío, i al
ser resitats per Baró es posaba el public conmosionát, frenétic
aplaudinlo.
Els meus “Pregons valencians» breus
poemes (també per Emili demanats) atinen a recordar, encara. tots
els qui li els ourien. Era un esbatusador e multituts. En fi, un gran
artiste incomparable.
Emili Baró “fon un home bó”
d'aquells que diem “un pá beneit”. Com a modern home de
creencies. Sense “beatería”. La llar cristiana, neta, ordenada,
alegre... valenciá d'aquells “de soca i arreal” sense
promiscuaoions ni desvirtuacions. Un segur amic dels qui van pel mon
“en el cór en la má”.
 |
| Cartell de l'Avinguda Emili Baro |
En Benimaclét, de la seua Valencia; el
poblet que va vore tots els dies passar pels seus familiars carrers,
i ses lluentes hortetes -versos en els llavi; jubilosos els ulls-
venerá sa memoria el Achuntament de Valencia. dedicanli un carrer
(avenida del poeta Emilio Baró).
Ditxos orgull de sa muller i filies, i
d'eixos “germans Baró” tots els cuals llagrimegen l'absent
estimat...
I aci, nosatres, els confrares en
l'ordre de la valencianitát, la poesia i la fé de Crist, que quedem velant les mateixes armes que Emili
Baró Bori.
Josep Mª Bayarri
Degá dels “Mestres en Gai Saber”.
De la Real Academia de San Carlos - Valencia.
