Mostrando entradas con la etiqueta Manollet de poesies. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Manollet de poesies. Mostrar todas las entradas

lunes, 22 de octubre de 2018

Poeta Emili Baró, per Josep Maria Bayarri

EMILI BARO, PER JOSEP Mª BAYARRI

“Manollet de Poesies (no totes)” és el títul de l'obra pòstuma d'Emili Baró i Bori. Els germans d'Emili publicaren este llibre en 1965 per a memòria d'este poeta de Benimaclet que va vore com li llevaven la vida a l'inici de la Guerra Civil.

Josep María Bayarri, un dels poetes més grans que han tingut les lletres valencianes, realisà el prolec del llibre, que reproduïm per la seua importància històrica:

Emili Baró Bori, ben conegut en el camp de les lletres valencianes, fon un home valenciá, que naixcut en el carrer de Molvedre (el barrio de Triana valenciá), front a la casa que naixqué el gran pintor Ignasi Pinazo Camarlenc, va tindre una plural significasió literaria valenciana ben destacát entre mosatres. Cultivá en son jardinét modoset roses de poesia, va collir fruits asaonats, en la seua horteta, en la interpretació dramática mes eixemplar; va representar a maravella -a la valenciana-, en escenaris múltiples les obres modernes i clásiques; enarcá palmes d'ideals en valencians parlaments i… fon “un home bó” que va morir cristianament i patriótic; per tot eixe cúmul de laudes que haben evocat antinómia de l'odi, el odi el mata l'any 36.
Ara. el Baró poeta, l'Emili (perque Baró son germans artistes tots) esta sent elevat sobre el pavés d'estes págines -recull de poesies (i no totes. perque les cremaren els sicaris) ben sentides per eixos fraters familiars Paco y Llouis i un gran amic tot ell cór, Rafel Alemany, que no gosen d'oblidar aquell esperit sempre despert a tot sentit d'art i valencianisme que sentuplicava sa eficasia del mes ferm i ortodoxe cristianisme.
Era un poeta. En algun recull de sumaria historia de la poesia valenciana, notareú la no inclusió del nom de Baró. No vos escandaliseu; noms com Ventura Pascual, Cibrian Ibor, L. Trenor, E. Genovés, Ortin Benedito. Isidor Peris... uns cuants entre ells, molts que moriren (¡ no digam -ni diem- entre els que viuen) no figuren.
Aci, en este pomell de poesies que s'oferixen, mos abellix esperimentár llépols, els ensucrats versos qu'el poeta Baró condimentaba. Lluny de la prentensió d'un suxetirisme malaltús, inintelegible, el poeta del poble com ell era, era diafan en l'expressió, i fi en la emosió poetica. La nostra llengua valenciana, en els llavis, i en els escrits, per tant, de Baró, dels arrells populars puxava a les no menys populars obtensions fructuoses i metafóriques. Se refussava contra “la nova coentor” que s'encanela -Ebre en ella- en eterografíes extranyes al genit i l'istint vaienciá; eterodoxes ¡ illogiques, del fetixe etimologic. Era un poeta valencia.
Recordem l'Emili Baró, en els estrats, declamant clamant versos i parlaments en obres teatrals, com encara no veem continuadors. “El toc del caragol” viril poema de Cebrian Mezquita al ser interpretát per Baró, mos empentava a una revolusió... A la seua petisió, li tingui que traduir “Los motivos del lobo” i la “Marcha triunfal” de Rubén Darío, i al ser resitats per Baró es posaba el public conmosionát, frenétic aplaudinlo.
Els meus “Pregons valencians» breus poemes (també per Emili demanats) atinen a recordar, encara. tots els qui li els ourien. Era un esbatusador e multituts. En fi, un gran artiste incomparable.
Emili Baró “fon un home bó” d'aquells que diem “un pá beneit”. Com a modern home de creencies. Sense “beatería”. La llar cristiana, neta, ordenada, alegre... valenciá d'aquells “de soca i arreal” sense promiscuaoions ni desvirtuacions. Un segur amic dels qui van pel mon “en el cór en la má”.

Cartell de l'Avinguda Emili Baro
En Benimaclét, de la seua Valencia; el poblet que va vore tots els dies passar pels seus familiars carrers, i ses lluentes hortetes -versos en els llavi; jubilosos els ulls- venerá sa memoria el Achuntament de Valencia. dedicanli un carrer (avenida del poeta Emilio Baró).
Ditxos orgull de sa muller i filies, i d'eixos “germans Baró” tots els cuals llagrimegen l'absent
estimat...
I aci, nosatres, els confrares en l'ordre de la valencianitát, la poesia i la fé de Crist, que quedem velant les mateixes armes que Emili Baró Bori.






Josep Mª Bayarri

Degá dels “Mestres en Gai Saber”. De la Real Academia de San Carlos - Valencia.

jueves, 10 de mayo de 2018

Brots de l'ànima d'Emili Baró

BROTS DE L'ÀNIMA



Dins del llibre "Manollet de poesies" d'Emili Baró trobem esta poesia dedicada a la trilogia jocfloralesca Patria, Fe i Amor; la Patria Valenciana, la fe catòlica i l'amor per la seua promesa. En "Brots per l'ànima" Baró expon estos conceptes de manera excepcional.







BROTS DE L'ANIMA


Invitació

¡Cantem, poetes! La Patria nostra
vol que resonen nostres cançons;
lloem ses giories ab versos lírics,
versos de vida, plens d'iluçións;
ses braves gestes, troços d'historia,
la fé sentida que tots portem
i l'amor nostre que es font de vida
vingau, poetes; ¡cantem, cantem!

Cant I - PATRIA

Salve, Patria llevantina,
bressol de mon pur amor,
com un raig de llum divina,
t'auria gloria m'il-lumina
tot pasat i esvenidor
En les fulles de ta historia
mon esperit s'alimentá,
i conserva ma memoria
de ta llum la fausta gloria
que, esplendent, t'auriolá.
I et veig encara, gojosa,
perfumada ab ton llorer
i entre ta vida gloriosa
veig projectarse, grandiosa,
la ombra del Palleter.
Veig ta corona enjoiada
ab los diamants mes fins,
veig ta Senyera barrada
i veig ta terra regada
per Ia sang dels saguntins.
I admirava la grandesa
de ton poble bó i sincer,
quan s'oposaba ab fieressa
que poguera ferte pressa
l'ambiçió d'un estranger
I com ta fama portaren
entre resplandors de llums,
tons fills que sempre t'honrarem;
com si de sa mare anaren
derramant flors i perfums!
Mare bona, mare santa,
mare de sants i guerrers,
mare d'un poble que canta,
abrúmá de gloria tanta
per els Jaumes i Ferrers.
Si mon ánima es domina,
entre tes págines d'or
dona-li el alé de vida;
Patria mehua benehida,
¡fes que et porte dins del cór!

Cant II - Fe

Ermiteta amagada
entre abres tants,
¡ta senzilla pobrea
m'ompli d'encants!
Díns de tu, pobra ermita,
la pau es veu;
¡sense luxes pomposos
es mes gran, Deu!
Van les portes obrint-se
per tot l'entorn;
ja comensa el dumenge,
clareja el jorn.
Campaneta que escampes
ton só d'argent,
¡com repiques alegre



cridant la gent!
Per sendetes florides
van acudint;
dones, xics i xiquetes,
tots van venínt.
Agüelets que's detenen
a cada pas,
i la neta els ajuda
portant del braç.
Dels tres tocs a la missa
finá el derrer;
l'ermiteta está plena
fins al carrer.
Tremolosos se senyen
els angelets;
¡que torbaes les xiques
i els fadrinets!
L'escolá, de l'almoina
ja pasa el plat,
per les ánimes prega
dels que han finat.
Quan la gent s'agenolla
no s'ou la véu,
son pit tres colps peguen
¡Alçen a Deu!
El vicari els predica
sana lliçó,
una mare acarona
al xic ploró.
Acabada la misa
ixen de dins,
a la porta fan rogle
tots els fadrins,
Van formant les parelles
d'enamorats,
els vellets van quedant-se
prou retrasats.
La quietud no es torbada,
dalt brilla el sol:
¡esta pau de l'ermita
dona un consol!
Ermiteta voltada
d'arbres gegants,
ta sencilla pobrea
m'ompli d'encants!

Cant III - Amor

Agüeleta, vullc contar-vos
lo que encara ningú sap;
sols a vós ho conte iaia,
que me sabrá perdonar.
Jo no sé qué és lo que em pasa,
que a estones estic torbá:
qué sera aço que tinc iaia,
¿que jo no me sé explicar?
Jo sent dins de] pit una ánsia
que fins huí, no tinguí mai,
com si fóra una llum nova
que em volguera allumenar.
La sent des d'aquell migdía
quant anava cap al camp,
a dur el dinar al pare
que estava ab los meus germans.
Prop de la fonteta clara,
la cançó vaig escoltar
d'un fadrinet que em mirava
mentres seguía llaurant.
Deixá a l'ombra de la parra
les eines del seu treball,



i acostant-se prop de mi,
amorós em va parlar.
Em va dir que sóc bonica,
que tinc els ulls de cel blau,
que és ma boca roig clavell,
com una gota de sang.
Que em volía per honesta,
per mon humil castedat,
que ab mi seria feliç...
que sempre em voldría tant.
I senyalant l'alquería
de sos pares, me jurá
que davant l'altar de Déu
s'uniríem ab sant llaç
i em faría un niu d'amor
ple de gesmilers voltat!...
Jo l'oía vergonyosa,
jo l'escoltava plorant,
encesa com una rosa
que esclata pel mes de maig.
Ai, iaia. no sé que dirvos;
vós em sabreu perdonar,
pero des d'aquell migdía
que el fadrinet em parlá;
sembla que em sonriu la vida
i em pareix el cel més blau,
i en mon cór naix, clara i bella
una llum nova radiant.
I sent una ansia de viure,
d'estar alegre i cantar,
i a l'ensemps el ulls m'eixugue
plorant de felicitat.
¡Iaia, que siga de veres
lo que el fadrí em va parlar!
que no s'apague l'amor
que aquell migdía em jurá,
puix si en paraules boniques
mon cor vullguera enganyar,
¡ai, iaia!, me moriría,
perque jo... ¡També el vullc tant!

Emili Baro i Bori

martes, 25 de julio de 2017

¿Per qué...?

¿PER QUÉ...?




Dins del llibre "Manollet de poesies" d'Emili Baró trobem esta poesia dedicada a Benimaclet: "¿Per qué..?", una poesia que demana pluja per als camps de Benimaclet en época de sequia i aprofita per a fer una crítica social per la pujada del preu del tren... A continuació reproduim:





¿PER QUÉ...?

Cristo de la Providensia,
Patró de Benimaclet.
dos preguntes te farem
els veins d'éste poblet.

Dignat, si, vols, contestarmos
pa deixarnos satisfets.
¿Per qué no plou, Cristo nostre?
L'aigua falta ja fá temps.

En les sequies i en los póus
no'n queda ni un didalet.
Arremúllamos un póc
que tenim ¡hasta el cór sec!

I la segón pregunteta,
la que mos té més inquiets
es ésta: ¿Per qué, Señor,
per qué han puchat el trenet?

Emili Baro i Bori
Poble de Benimaclet