Les calderes de Benimaclet

 LES CALDERES DE BENIMACLET: UNA TRADICIÓ EN HISTÒRIA

Hi ha tradicions que formen part de les festes. I n’hi ha unes atres que, ademés, formen part de la memòria de Benimaclet.

Les Calderes de Benimaclet són una d’elles.

El pròxim dissabte 19 de setembre, des de bon de matí, el carrer de Sant Esperit, junt a la Plaça del Poble, tornarà a omplir-se de fum, olor de llenya i l’aroma inconfusible de l’arròs en fesols i naps. Les calderes se cuinaran durant hores, sempre que l’orage ho permeta, seguint una tradició que forma part de les Festes Patronals de Benimaclet.

A les dos de la vesprada, les vintiquatre salves d’honor dedicades als Sants Patrons, Sant Abdó i Sant Senent, els Sants de la Pedra, anunciaran el moment més esperat: el repartiment de les tradicionals calderes en la Plaça de Benimaclet.

Enguany els clavaris han preparat 4.000 racions d’arròs en fesols i naps per al veïnat que haja adquirit prèviament els corresponents tickets en la Casa de la Confraria del carrer Puçol.

UNA TRADICIÓ EN MÉS D’UN SIGLE D’HISTÒRIA

Les Calderes de Benimaclet no són una tradició recent. La seua història documental se remonta, com a mínim, a principis del sigle XX.

En 1910, u dels primers programes de festes que es conserven ya deixa constància de la celebració de les calderes d’arròs en fesols i naps.

Pero aquella celebració tenia un significat molt diferent del que té hui.

En aquell temps, les calderes tenien una important funció social: oferir un menjar calent, nutritiu i contundent a les persones més necessitades de Benimaclet. Els ingredients i l’elaboració eren aportats per les persones que més tenien, convertint la festa dels Sants de la Pedra també en un moment de solidaritat i ajuda als més necessitats.

Era una època en la que moltes famílies vivien en unes condicions molt diferents de les actuals. Per a molts chiquets, poder menjar carn era una cosa extraordinària que no estava al seu alcanç durant tot l’any. Les calderes de les festes permetien, almenys per un dia, compartir una menjar especial al voltant d’una celebració que era de tot el poble.

DE L’ALIMENT A LA FESTA

El temps ha canviat i també ho ha fet la societat. Aquella funció assistencial que tenien les calderes ha deixat pas a una gran celebració festiva i de germanor.

Pero l’essència continua sent la mateixa: cuinar junts, compartir i reunir al poble entorn a un plat tradicional.

L’arròs en fesols i naps és u dels grans plats de la cuina tradicional valenciana. És habitual en moltes poblacions de l’Horta de Valéncia, la Ribera, la Safor i les Marines, i rep també noms com caldera o arròs junt segons la localitat.

Se tracta d’un plat especialment contundent, tradicionalment associat als mesos d’hivern, pero que en molts pobles s’ha convertit en u dels protagonistes de les festes. Cuinat en grans calderes i en cantitats que poden arribar a ser enormes, transforma l’elaboració d’un plat en tot un acte comunitari.

La recepta tradicional té com a ingredients principals el porc, els fesols, els naps —especialment la varietat coneguda com a «nap i col»— i l’arròs. Segons les zones, també pot incorporar carn de corder o botifarres de ceba.

La seua elaboració tradicional requerix paciència: els ingredients se couen en un calder alt i metàlic, a foc de llenya, habitualment de taronger o garrofera, i necessiten hores de cocció.

Com ocorre en tants plats tradicionals, cada comarca i cada poble ha anat adaptant la recepta a les seues costums. En algunes zones més al nort de l’Horta se substituïx part de la carn de porc per boví, mentres que en poblacions del Camp de Túria és habitual trobar variants en les que els fesols són substituïts pel garrofó.

QUATRE MIL RACIONS I UNA MATEIXA HISTÒRIA

Hui, les dimensions de les Calderes de Benimaclet són molt diferents a les d’aquelles primeres celebracions.

4.000 racions preparades pels clavaris són una mostra de la magnitut que ha adquirit esta tradició.

Pero darrere de cada ració hi ha molt més que un plat d’arròs.

Hi ha una història que ve de llunt. Hi ha els veïns que durant generacions participaren en les festes. Hi ha els clavaris que mantingueren viva la costum. Hi ha les famílies que varen deprendre la tradició dels seus majors. I hi ha, també, la memòria d’aquells primers benimacleters per als quals una caldera no era simplement un acte festiu, sino una manera de compartir en els qui més ho necessitaven.

S'estarà cuinant història.

I quan a les dos de la vesprada les vintiquatre salves d’honor anuncien el repartiment de les calderes, Benimaclet tornarà a reunir-se al voltant d’una tradició que ha sabut canviar en el temps sense perdre la seua essència.

Perque han canviat els temps, han canviat les famílies i ha canviat la festa.

Pero hi ha coses que continuen igual: un poble, una tradició i una gran caldera d’arròs en fesols i naps.

🥘❤️

Benimaclet: història, tradició i poble.