Don Diego Calvo, defensor del valencià en el segle XVIII

DON DIEGO CALVO, DEFENSOR DEL VALENCIÀ EN EL SEGLE XVIII

U dels personages més poc coneguts de Benimaclet, va ser un gran defensor de la llengua valenciana i va regir la Parròquia de Benimaclet durant 54 anys.

Després de la victòria de Felip V en la Guerra de Successió espanyola va dictar els Decrets de Nova Planta que entre atres coses imponia la castellanisació del Regne de Valéncia: les lleis, la llengua, les institucions,... tot passava a ser com en la veïna Castella.

Va ser batejat en Sant Nicolau de Valéncia pero sos pares no eren valencians. Son pare era Josep Calvo natural d'Aliaga en el Regne d'Aragó i sa mare, Mariana Sans era de la diòcesis de Sigüenza.

Diego va estudiar en el Seminari i es va doctorar en Teologia. El seu primer i únic destí va ser Benimaclet, va arribar al poble el dumenge 6 de Febrer de 1746 en el seu nomenament baix del braç signat per l'Escrivà Real Manuel Vicent i Tortajada. La rectoria de Benimaclet li donava dret, establit per orde de Sant Joan de Ribera en 1595, a un sou de 60 lliures a l'any repartides en dos pagues, que les fea efectives el pàrroc de Sant Esteve (una per Sant Joan i atra per Nadal). Esta obligació venia donada perque els llauradors de estaven obligats a pagar les primícies dels fruts produïts en tot els terme de Benimaclet a la Parròquia de Sant Esteve.

Llibre Confraria 1746

A banda el doctor Calvo disponia d'una casa decent i capaç per a poder viure en ella. Com en arribar no se disponia d'ella, els feligresos de Benimaclet corrien en 14 lliures per a pagar-li el lloguer d'una casa en el poble (encara que el preu era de 25 lliures).

Durant la seua estància en Benimaclet se celebraren habitualment les festes en honor als Sants de la Pedra i a partir de 1793 queda constància de la celebració de festes en honor al Santíssim Crist de la Providència.

Aquell any el poble tenia quarantacinc cases i díhuit alqueries en les que vivien trescentes setanta persones de confessió catòlica.

Diego Calvo arribà a la Parròquia de Benimaclet, com hem dit, en l'any 1746, quan l'Arquebisbe Mayoral ya havia manat la castellanisació dels documents eclesials. Calvo no va fer cas i continuà fent tots els documents en valencià.

En l'any 1755, es va produir la visita de l'Arquebisbe Mayoral a Benimaclet. El Secretari de Mayoral va escriure en el llibre l'orde directa per la quan tots els escrits havien d'estar en castellà: “por quanto el idioma castellano es el que en este tiempo regularmente se usa en todos los tribunales...” A partir d'este any Calvo escriu els llibres sacramentals en castellà pero continua en tota la documentació parroquial en llengua valenciana.

Racional de Benimaclet. 1799

L'últim escrit de Calvo en els llibres parroquials apareix en el Llibre Racional o de l'Administració Parroquial i està datat en Novembre de 1799. A pesar de ser fill d'un aragonés i una castellana, el doctor Calvo va deixar la seua ferma defensa del valencià en l'archiu de la Parròquia de Benimaclet. El 5 de Giner de 1800 faltava Don Diego i el nou rector, Miguel Gazó, va desterrar per a sempre el valencià de la documentació de Benimaclet.