EL CEMENTERI DE BENIMACLET EN MANS DEL POBLE DURANT LA GUERRA CIVIL
Una notícia publicada en el diari Adelante el 25 de novembre
de 1937 revela que, més d'un any després de
l'inici de la Guerra Civil, el Cementeri de Benimaclet continuava gestionat
pels veïns del poble i que els regidors del Front Popular volien prendre
possessió d’ell.
L’història del Cementeri de Benimaclet és també una part de l’història de
l'autonomia i de la capacitat d'organisació dels veïns del nostre poble. La
seua construcció, a finals del sigle XIX, fon una iniciativa de la pròpia
comunitat, que va voler recuperar un espai propi per a donar sepultura als seus
difunts, una volta que l'antic cementeri havia segut clausurat per l'Ajuntament
de Valéncia.
Pero, abans d'arribar al cementeri actual, els habitants de Benimaclet
havien tingut durant casi dos sigles el seu propi fossar en el centre de
Valéncia, en l'actual carrer de Bonaire, prop de la plaça de Tetuan. Allí eren
traslladats els difunts del poble, en un trayecte que, a través de l'antic Camí
Vell de Benimaclet, entrava en la ciutat pel Pont del Real.
Més avant, els enterraments passaren a realisar-se en un cementeri situat
junt a la parròquia, en la zona que hui correspon als carrers de l'Assunció de
Nostra Senyora i Baró de Sant Petrillo. Este cementeri fon clausurat en 1879
per motius de salubritat, obligant els habitants de Benimaclet a soterrar els
seus difunts en el Cementeri General de Valéncia.
La situació provocava dificultats als veïns, que havien de desplaçar-se més
de sis quilómetros per a visitar les tombes dels seus familiars. Per això,
davant la falta d'una solució satisfactòria, diversos veïns decidiren impulsar
la construcció d'un nou cementeri en terrenys de la partida de Vera.
La iniciativa fon encapçalada pel retor de Benimaclet, mossén Francisco
Català i Boscà, i finançada pels propis veïns. Els terrenys pertanyien a
José Francisco Ciurana Ferrandis, conegut com a Pepe Franco, i la construcció
es va dur a terme en els últims anys del sigle XIX, entre 1896 i 1899. Molts
feligresos contribuïren personalment en els treballs, transportant pedres i
materials des de la pedrera de Burjassot.
Naixia aixina el cementeri que, en successives ampliacions, ha arribat fins
als nostres dies.
La República i la confiscació del cementeri
La proclamació de la Segona República, en 1931, va comportar un canvi
important en la titularitat i gestió dels cementeris. La Constitució
republicana establia en el seu artícul 27 que els cementeris estarien somesos
exclusivament a la jurisdicció civil.
Com a conseqüència, el Cementeri de Benimaclet, que era propietat de la
parròquia, passà a ser gestionat per civils. Durant aquell periodo
desaparegueren els signes religiosos de les noves làpides i aparegueren
inscripcions de caràcter laic, algunes de les quals encara es conserven
actualment i constituïxen un testimoni d'aquella etapa.
L'esclat de la Guerra Civil, en juliol de 1936, va obrir una nova etapa, pero se mantingué la gestió pels veïns que havien participat en la seua construcció.
Durant aquells anys es produïren també profanacions en les sepultures del
fundador del cementeri, mossén Francisco Català i Boscà, i en les del panteó
dels Salesians. Els enterraments passaren a ser exclusivament civils, sense que
estiguera permés cap signe religiós.
25 de novembre de 1937: els regidors volen prendre possessió del cementeri
És en este context quan trobem una notícia especialment reveladora. El diari
Adelante, en la seua edició del 25 de novembre de 1937, publicava una
informació baix el titular:
«El cementerio de Benimaclet está regido por un grupo de vecinos de
dicho poblado».
La notícia informava que, en l'orde del dia per a la següent sessió del
Consell Municipal, figuraven diversos dictàmens, entre ells alguns relacionats
en la Comissió de Cementeris.
El primer proponia la creació d'una comissió per a procedir, en el seu dia,
a la confiscació del Cementeri de Benimaclet, que en aquell moment estava regit
per un grup de veïns del poble.
El periòdic afegia una observació significativa: aquell cementeri es trobava
en unes condicions que el feen especialment digne de ser considerat. També
s'indicava que el seu responsable pretenia vendre'l per la mitat del seu valor
a l'Ajuntament.
La notícia fea referència, aixina mateix, a una proposta per a augmentar els
arbitris municipals relacionats en els cementeris.
El contingut d'esta informació nos deixa una qüestió especialment
interessant: en novembre de 1937, més d'un any després de l'inici de la
Guerra Civil, el Cementeri de Benimaclet continuava regit per un grup de veïns
del propi poble. I els representants municipals del Front Popular
plantejaven la creació d'una comissió per a prendre possessió i procedir a la
seua confiscació. L’escrit no deixa indiferent pels calificatius que utilisa.
No deixa de ser significatiu que, en plena guerra, el cementeri encara no
estiguera plenament baix el control directe de l'Ajuntament i que la seua
gestió continuara en mans d'un grup local de veïns. La notícia també apunta a l'existència
d'un responsable que, segons el periòdic, pretenia vendre les instalacions al
municipi per un preu inferior al seu valor.
No coneixem, a partir d'esta notícia, quina fon la resolució final d'aquella
proposta ni si la confiscació anunciada arribà a materialisar-se en els térmens
plantejats. Però el document constituïx un testimoni molt valiós de la situació
administrativa del cementeri en aquell moment.
La tornada a la parròquia
Una volta acabada la Guerra Civil, el Cementeri de Benimaclet fon tornat a
la seua llegítima propietària, la Parròquia de l'Assunció de Nostra Senyora. En
1940 es procedí també al soterrament dels màrtirs Salesians en el cementeri,
després dels episodis de profanació que havien patit les seues sepultures.
En els anys següents, el recint continuà creixent per a donar resposta a les
necessitats d'una població cada volta més numerosa. S'ampliaren les
instalacions, es construïren nous sectors i, en temps més recents,
s'incorporaren la capella i el panteó sacerdotal.
La notícia de Adelante del 25 de novembre de 1937 nos permet
recuperar un episodi poc conegut d'esta història. Un document que demostra que,
fins i tot en plena Guerra Civil, el Cementeri de Benimaclet mantenia una
gestió vinculada als veïns del poble, i que les autoritats municipals encara
pretenien assumir el control.
Una chicoteta notícia de periòdic que,
casi noranta anys després, nos ajuda a conéixer millor la història del nostre
poble i d'un dels seus espais més emblemàtics.
