LA FESTA DE L’ABRAÇ: QUAN BENIMACLET VA FER DE L’UNIÓ UNA FESTA
El 13 de
març de 1932, les dos bandes de música de Benimaclet se fusionaren i donaren
pas al que hui coneixem com el Centre Instructiu Musical de Benimaclet
Hi ha
moments en la història d’un poble que mereixen ser recordats no només pel fet
que va succeir, sinó també per la manera en que els seus protagonistes
decidiren celebrar-ho.
El 13 de
març de 1932 és un d’eixos dies per a Benimaclet.
Aquell dia
es produí l’unió de les dos societats musicals en que se trobava dividit el
moviment musical del poble: d’una banda, la coneguda popularment com “La
Mano”, vinculada al Casino Instructivo y Benéfico de Benimaclet; i, de
l’atra, “La Pezuña”, de la Sociedad Instructiva y Musical de Benimaclet.
Les dos
bandes procedien del núcleu fundacional de 1910 i, en acabant d’anys de trayectòria
separada, culminaren un procés d’acostament que acabaria reunint-les baix un
mateix sostre i en una mateixa societat musical.
Naixia
aixina el Centre Instructiu Musical de Benimaclet, el CIM, una
institució que continua formant part de la vida cultural del nostre poble.
Una festa per a celebrar l’unió
La fusió no
es llimità a un acte administratiu. Benimaclet la va convertir en una
celebració popular: la Festa de l’Abraç.
El nom fea
referència a l’abraç simbòlic entre els presidents i els músics de les dos
societats. En acabant d’un periodo de divisió, l’abraç representava
l’acostament, la reconciliació i la voluntat de caminar junts.
Per ad
aquella ocasió, Manuel Belando, director de la nova banda unificada, va
compondre el pasdoble 13 de marzo, que es va estrenar aquell mateix dia
i que, des d’aquell moment, ha passat a formar part del repertori habitual del
CIM.
La música,
per tant, va ser una de les grans protagonistes d’aquell moment.
Pero també
ho va ser la paraula.
Una poesia per a contar la Festa de l’Abraç
Entre els
documents que nos han arribat d’aquella celebració hem trobat una poesia
dedicada expressament a l’acte. Segons l’informació de que disposem, segurament
va ser escrita per Josep Sanmartin.
El poema
porta un títul ben significatiu: “Escrit en broma”.
I realment
ho és.
La primera
part recrea, en clau humorística, el programa de la festa i imagina els abraços
entre diferents músics i personages de Benimaclet. Apareixen noms i malnoms que
formen part de la vida popular del poble i que hui constituïxen, per sí
mateixos, un testimoni de la societat benimacletina d’aquell temps.
El poeta
descriu l’eixida de les dos bandes de música, l’encontre en un punt determinat
i el moment en què tots, al mateix temps, se reunixen per a celebrar aquella
unió.
Entre
bromes, personages i abraços, el poema va reconstruint l’ambient festiu
d’aquell dia.
Pero més
tart arriba la part més important.
“En serio”
A
continuació de l’humor, el poema canvia completament de to.
La segona
part porta per títul “EN SERIO” i convertix la Festa de l’Abraç en
alguna cosa més que una celebració entre músics.
El poeta
parla de pau, amor, concòrdia i germanor. Demana deixar arrere els odis
i els rencors i que l’abraç no siga una simple paròdia, sinó una mostra sincera
de reconciliació.
I acaba
convertint tot allò en un mensage dirigit al mateix poble de Benimaclet: que
aquell dia servira per a demostrar que un poble podia superar les divisions i
unir-se.
Les últimes
paraules del poema són tota una declaració d’orgull de poble:
Perque així
a lo mon sanser
demostrará este poblet
que si hiá un pòble sinser
eixe es ¡¡BENIMACLET!!
Potser és
precisament això lo que fa tan especial este document. Darrere de les bromes,
dels malnoms i dels personages, hi ha un mensage que continua tenint sentit casi
un sigle més tart: la força que té un poble quan és capaç d’unir-se.
Una tradició que continua
Hui, el CIM
de Benimaclet continua recordant cada any aquell episodi en el Concert
de l’Abraç, oferit per la seua Banda Simfònica i dedicat a commemorar
aquella unió de 1932.
Casi un sigle
més tart, la música continua sonant i el recort d’aquell abraç continua viu.
La Festa de
l’Abraç és, aixina, molt més que una efemèrides musical. És el recort d’un
moment en que dos societats decidiren deixar arrere les diferències i formar
una única banda, una única societat i un mateix proyecte.
I és també
el testimoni escrit d’un poeta que va saber contar aquell dia primer “en
broma” i “en serio”.
Perque, al
remat, l’abraç que es donaren aquells músics el 13 de març de 1932 no era només
un gest: era el símbol d’una unió que acabaria formant part de la història de
Benimaclet.
La Festa de l’Abraç continua. I Benimaclet continua recordant-la.
La poesía
