BROTS DE L'ÀNIMA
Dins del llibre "Manollet de poesies" d'Emili Baró trobem esta poesia dedicada a la trilogia jocfloralesca Patria, Fe i Amor; la Patria Valenciana, la fe catòlica i l'amor per la seua promesa. En "Brots per l'ànima" Baró expon estos conceptes de manera excepcional.
BROTS DE L'ANIMA
Invitació
¡Cantem, poetes! La Patria nostra
vol que resonen nostres cançons;
lloem ses giories ab versos lírics,
versos de vida, plens d'iluçións;
ses braves gestes, troços d'historia,
la fé sentida que tots portem
i l'amor nostre que es font de vida
vingau, poetes; ¡cantem, cantem!
Cant I - PATRIA
Salve, Patria llevantina,
bressol de mon pur amor,
com un raig de llum divina,
t'auria gloria m'il-lumina
tot pasat i esvenidor
En les fulles de ta historia
mon esperit s'alimentá,
i conserva ma memoria
de ta llum la fausta gloria
que, esplendent, t'auriolá.
I et veig encara, gojosa,
perfumada ab ton llorer
i entre ta vida gloriosa
veig projectarse, grandiosa,
la ombra del Palleter.
Veig ta corona enjoiada
ab los diamants mes fins,
veig ta Senyera barrada
i veig ta terra regada
per Ia sang dels saguntins.
I admirava la grandesa
de ton poble bó i sincer,
quan s'oposaba ab fieressa
que poguera ferte pressa
l'ambiçió d'un estranger
I com ta fama portaren
entre resplandors de llums,
tons fills que sempre t'honrarem;
com si de sa mare anaren
derramant flors i perfums!
Mare bona, mare santa,
mare de sants i guerrers,
mare d'un poble que canta,
abrúmá de gloria tanta
per els Jaumes i Ferrers.
Si mon ánima es domina,
entre tes págines d'or
dona-li el alé de vida;
Patria mehua benehida,
¡fes que et porte dins del cór!
Cant II - Fe
Ermiteta amagada
entre abres tants,
¡ta senzilla pobrea
m'ompli d'encants!
Díns de tu, pobra ermita,
la pau es veu;
¡sense luxes pomposos
es mes gran, Deu!
Van les portes obrint-se
per tot l'entorn;
ja comensa el dumenge,
clareja el jorn.
Campaneta que escampes
ton só d'argent,
¡com repiques alegre
cridant la gent!
Per sendetes florides
van acudint;
dones, xics i xiquetes,
tots van venínt.
Agüelets que's detenen
a cada pas,
i la neta els ajuda
portant del braç.
Dels tres tocs a la missa
finá el derrer;
l'ermiteta está plena
fins al carrer.
Tremolosos se senyen
els angelets;
¡que torbaes les xiques
i els fadrinets!
L'escolá, de l'almoina
ja pasa el plat,
per les ánimes prega
dels que han finat.
Quan la gent s'agenolla
no s'ou la véu,
son pit tres colps peguen
¡Alçen a Deu!
El vicari els predica
sana lliçó,
una mare acarona
al xic ploró.
Acabada la misa
ixen de dins,
a la porta fan rogle
tots els fadrins,
Van formant les parelles
d'enamorats,
els vellets van quedant-se
prou retrasats.
La quietud no es torbada,
dalt brilla el sol:
¡esta pau de l'ermita
dona un consol!
Ermiteta voltada
d'arbres gegants,
ta sencilla pobrea
m'ompli d'encants!
Cant III - Amor
Agüeleta, vullc contar-vos
lo que encara ningú sap;
sols a vós ho conte iaia,
que me sabrá perdonar.
Jo no sé qué és lo que em pasa,
que a estones estic torbá:
qué sera aço que tinc iaia,
¿que jo no me sé explicar?
Jo sent dins de] pit una ánsia
que fins huí, no tinguí mai,
com si fóra una llum nova
que em volguera allumenar.
La sent des d'aquell migdía
quant anava cap al camp,
a dur el dinar al pare
que estava ab los meus germans.
Prop de la fonteta clara,
la cançó vaig escoltar
d'un fadrinet que em mirava
mentres seguía llaurant.
Deixá a l'ombra de la parra
les eines del seu treball,
i acostant-se prop de mi,
amorós em va parlar.
Em va dir que sóc bonica,
que tinc els ulls de cel blau,
que és ma boca roig clavell,
com una gota de sang.
Que em volía per honesta,
per mon humil castedat,
que ab mi seria feliç...
que sempre em voldría tant.
I senyalant l'alquería
de sos pares, me jurá
que davant l'altar de Déu
s'uniríem ab sant llaç
i em faría un niu d'amor
ple de gesmilers voltat!...
Jo l'oía vergonyosa,
jo l'escoltava plorant,
encesa com una rosa
que esclata pel mes de maig.
Ai, iaia. no sé que dirvos;
vós em sabreu perdonar,
pero des d'aquell migdía
que el fadrinet em parlá;
sembla que em sonriu la vida
i em pareix el cel més blau,
i en mon cór naix, clara i bella
una llum nova radiant.
I sent una ansia de viure,
d'estar alegre i cantar,
i a l'ensemps el ulls m'eixugue
plorant de felicitat.
¡Iaia, que siga de veres
lo que el fadrí em va parlar!
que no s'apague l'amor
que aquell migdía em jurá,
puix si en paraules boniques
mon cor vullguera enganyar,
¡ai, iaia!, me moriría,
perque jo... ¡També el vullc tant!
Emili Baro i Bori
No hay comentarios:
Publicar un comentario