ELS
CACHERULOS DE PASQUA
“El
dia de Pasqua Pepico plorava perqué el cacherulo no li s'empinava”,
diu la famosa cançó pasqüera que fins fa poc se sentia pels
carrers dels nostres pobles en estos dies de Pasqua. Fer volar el
cacherulo, va ser, és i serà una diversió única. L'acte de
mantindre un objecte en l'aire resulta fantàstic, tant per a menuts
com per a majors. El cacherulo, junt en la mona de Pasqua, l'esclafit
de l'ou dur i els jocs tradicionals de corda són tradicions que no
deurien perdre-se.
Els
nostres yayos construïen els cacherulos en uns pocs elements que
tenien a mà: tres canyes, fil d'empalomar i uns papers de periòdic.
Hui ya no existixen pràcticament els artesans i es poden adquirir en
qualsevol comerç. La construcció va ser artesanal durant sigles. Es
creu que l'història dels cacherulos es remonta molt arrere, a
l'antiga China, cap al 1250 abans de Crist. Més d'un mileni abans
que fora fundada la nostra Valentia romana.
Potser
que els orientals de l'Antiguetat es distragueren en objectes
similars als nostres cacherulos, pero lo que és segur és que els
utilisaven com a sistema de comunicació entre les seues hostes,
segons un còdic de colors.
El
cacherulo és un objecte de la cultura popular. Com hem indicat, en
el passat valencià molts dels cacherulos eren artefactes casers,
circumstància que facilitava la comunicació familiar durant la seua
elaboració. La seua construcció era una lliçó de cultura de
l'esforç en tota regla de yayos a nèts. Encara que existixen
diverses varietats i tipos, els materials bàsics per a la seua
elaboració són: tres canyes, paper i fil d'empalomar.
Encara
que la majoria dels chiquets construïen els cacherulos en sa casa,
en alguns temps comprar un cacherulo podia ser fins i tot una obra de
caritat. Casi un sigle arrere, en abril de 1924, el Círcul de Belles
Arts de Valéncia organisava un concurs-subasta de berenars i de
cacherulos decorats per artistes. En els beneficis obtinguts es
compraven mones de Pasqua als chiquets més necessitats de la
ciutat. A lo manco des de principis del segle passat existien en la
capital, en les afores de la plaça Del Mercat alguns comerços
tradicionals que en vespres de la Semana Santa omplien els seus
escaparats de cacherulos. En l'actualitat se troben en jogueteries i
basars, en la seua majoria regentats per la comunitat china, com a
curiositat del destí.
Tant
important és conseguir un cacherulo com trobar algun lloc òptim on
el vent tinga la suficient força i no existixquen cables que acaben
en la nostra diversió. En zones rurals d'interior s'opta per eres
obertes, mentres que en les zones costeres és recomanable visitar la
plaja. En Valéncia, ademés del vell llit del riu Turia, era
habitual anar a les plages del Cabanyal i de la Malvarrosa, on el
vent té més provabilitats de presentar-se.
I
mentres el cacherulo s'empina o no se pot cantar la cançó
tradicional:
El
dia de Pasqua,
un
chiquet plorava
perque
el cacherulo
no
li s'empinava.
La
tarara sí,
la
tarara no,
la
tarara, mare,
que
la balle yo
Ella
porta pirri
ella
porta pirri
ella
porta pirri
també
porte yo
La
tarara sí,
la
tarara no,
la
tarara, mare,
que
la balle yo
Els
fadrins d'ací
ya
no pinten res
els
que pinten ara
son
els forasters
Els
fadrins d'ací
si
que pintaran
perque
les fadrines
a
buscar-los van
El
dia de Pasqua
son
dies de mones
¡Ay!
que pantorrilles
tenen
les chicones
La
tarara sí,
la
tarara no,
la
tarara, mare,
que
la balle yo
Font:
Las
Provincias
Valencia-Canta
No hay comentarios:
Publicar un comentario