Les dònes del mercat de Benimaclet: memòria, treball i dignitat

 Les dònes del mercat de Benimaclet: memòria, treball i dignitat

Cada 8 de març, Dia de la Dòna, és una bona ocasió per recordar a moltes dònes que, sense fer soroll, sostingueren durant décades una part fonamental de la vida dels nostres pobles. En Benimaclet, una d’eixes imàgens imborrables és la del seu antic mercat, un espai ple de vida que va estar en funcionament des de temps immemorial fins als anys noranta del segle XX. Hui en dia només perviu parcialment en els puestos ambulants que s’instalen els divendres, pero durant generacions va ser molt més que un lloc de compra: era un centre social, econòmic i humà.

En aquell mercat, les dònes eren protagonistes absolutes. Moltes d’elles venien fruites, verdures, ous, llegums o productes de l’horta que elles mateixes o les seues famílies havien cultivat. El mercat era el punt d'encontre entre el camp i el poble, i darrere de cada cistella hi havia hores de treball i sacrifici.

La vida d’aquelles dònes no era gens fàcil. El seu dia començava quan encara era negra nit. De bon de matí ya estaven preparant el puesto: descarregant cabaços, ordenant el gènero i deixant-ho tot a punt abans de que arribaren les primeres compradores. En acabant passaven tot el matí plantades darrere de la parada, venent i atenent a la gent, des de dimarts fins a dissabte.

Pero la jornada no acabava quan es tancava el mercat. En tornar a casa encara les esperava una atra part del treball: la faena domèstica, cuidar de la família i, en molts casos, continuar ajudant en el camp. Calia preparar el gènero per al dia següent, collir, netejar o classificar els productes que tornarien a portar al mercat.

Aquelles dònes combinaven, moltes voltes sense reconeiximent, el treball productiu i el treball domèstic. Eren comerciants, agricultores, mares i administradores de la casa al mateix temps. Gràcies ad elles, moltes famílies pogueren tirar avant i el mercat de Benimaclet es convertí durant anys en un espai de convivència i prosperitat.

Hui, quan cada divendres els puestos ambulants tornen a omplir els carrers de Benimaclet, encara pareix que resonen les veus d’aquelles venedores que marcaren una época. Recordar-les en el Dia de la Dòna és també reconéixer la seua contribució silenciosa a la història quotidiana del nostre poble.

Perque la memòria d’un poble també es construïx a partir d’històries com la seua: històries de treball, de constància i de dignitat.

La Serrana, una gran dòna de Benimaclet

LA SERRANA, UNA GRAN DÒNA DE BENIMACLET

Fa uns dies nos deixava, Consuelo Giner "La Serrana", i aprofitant el dia de la dòna treballadora, volem fer un reconeiximent ad esta dòna que tant va treballar durant la seua vida i a la que tot el poble de Benimaclet tenim en gran estima.

Consuelo Giner i Sales naixqué el 31 de Juliol de 1929 en el poble de Benimaclet. En el poble és coneguda popularment en l'apelatiu toponímic de la “Serrana". És filla de José Giner i Dolores Sales, oriunts provablement d'algun dels pobles de la Serrania valenciana, pobles que feyen l'entrada en la ciutat de Valéncia pel pont i Torres de Serrans. Segurament del seu pare o yayo patern El "Serrano"li vindrà a Consuelo el sobrenom de la "Serrana".

En la seua família, vixqué i habità un primer pis del número 34 de la llavors conegut com Carrer Valéncia - hui Baró de Sant Petrillo-, i a principis de la década dels anys 60 es trasllada de número en mateix carrer, a on actualment residix.

Els seus anys d'infància els passà alternant la vida senzilla de la llar, l'escola de pàrvuls i els jocs infantils, jocs que llavors (fa huit décades) tenien lloc en ple carrer sense perill algun.

Puesto ambulant de venda de bolleria

Durant els anys de joventut se bolca en cuidar dels seus pares, i en acabant del decés d'abdós atengué també al seu germà menor José. En nàixer la seua filla María Dolores, no regatejà esforç algun ni sacrifici per a criar-la i educar-la. Per a tal fi inicià l'activitat de venda ambulant de bollería.

Més tart s'instala en un local, que fea cantó en Enric Navarro i el Carrer Valéncia, dedicant-se durant lustres a la venda variada de pasticeria, lo que li va permetre obtindre els mijos per a atendre les seues pròpies necessitats.

La "Serrana" (en el mig vestida de negre)
en la capella de Sant Antoni de l'Iglésia
de l'Assunció de Benimaclet.

La devoció de Consuelo per Sant Antonio de Pàdua l'ha portat a dur a terme l'organisació anual de l'esplèndida festa en honor d'este Sant. La venda de participacions de loteria i atres mijos per a recaptar fondos fan possible cada any la celebració d'una festivitat antoniana plena d'empatia i cromatisme. Durant la festa es rifa entre els presents un bell quadro de Sant Antoni de Pàdua, repartint-se també panets beneïts a tots els assistents. La seua atra activa participació en la parròquia és com a Cambrera del Santíssim Crist de la Providència.

El 25 de febrer de 2024 va faltar, tota una vida dedicada a la seua família i a Benimaclet. Un eixemple de superació i fraternitat.

El poble de Benimaclet té en Consuelo Giner, la “Serrana”, un eixemple de corage i fortalea a seguir. ¡Gràcies Consuelo! Descanse en pau.

Homenage a la dòna treballadora 2018

HOMENAGE A LA DÒNA TREBALLADORA 2018

Amparo Galan. Foto: Las Provincias

Enguany des de Poble de Benimaclet volem rendir homenage a la dòna treballadora recordant a Amparo Galan, florista de Benimaclet, que nos va deixar l'any passat, després de més d'un segle dedicat al treball en l'art floral.

Amparo Galan va fer 100 anys en maig de l'any passat. Ella va ser la filla de la fundadora de la Floristeria Amanda, una institució en la ciutat de Valéncia. Durant molts anys la Floristeria Amanda va estar assentada en el Camí Farinós de Benimaclet. Hagueren de traslladar-se des de l'Hort del Santíssim (en el Camí de Benimaclet, prop de lo que hui es l'Alameda) per una expropiació. En Benimaclet trobaren l'Alqueria Tello la qual transformaren en alqueria-jardí, un lloc idílic en l'horta de Benimaclet. En els anys 90 del segle passat, atra volta les expropiacions i els PAIs obligaren a la família Galán a abandonar aquella idílica Alqueria, que hui ha segut ocupada pel CSOA -Centre Social Okupat Anarquista l'Horta.

En motiu d'estos 100 anys de vida, el diari Las Provincias ha dedicat un artícul a Amparo Galan, que reproduïm a continuació.

«La terra dona vida», ho pensava en 18 anys quan va començar en el negoci familiar de les flors i a dia de hui, a les portes d'aplegar a la centúria, Amparo Galan seguix repetint el seu lema en orgull perque «les flors i la terra m'ho han donat tot en estos 100 anys de vida».

Una vida en la que ha vist passar des del rei Alfonso XIII, la república, la guerra, la postguerra, el franquisme, fins a la «crisis econòmica i de valors» que sofrix la societat actual. Pero ella confessa que mai ha tingut por a res. Criada per dònes en faltar el seu pare als 35 anys d'edat va deprendre «la capacitat i la força» del sexe femení.

«Es pensen que les dònes d'abans eren ignorants pero la meua yaya parlava tres idiomes i escrivia; la meua mare va agarrar les regnes d'un negoci i el va fer créixer; i yo sempre independent, no em vaig casar per a cuidar a la meua mare que tant m'havia donat, he recorregut el món sancer a soles i he transmés l'art floral a les noves generacions per a que perdure», va explicar Galan a LAS PROVINCIAS.

L'orige de la floristeria que ha donat sentit a la seua vida, on hui als seus casi 100 anys la seguixen cridant “jefa”, està en el famós Hort del Santíssim, propietat familiar a la que acodien pintors com Benlliure o Sorolla i del que varen escriure Vicente Blasco Ibáñez i Teodoro Llorente. «Recorde com allí es varen realisar les primeres partides de tenis d'Espanya en una cancha que teníem, era un lloc en molta vida», recorda. I lo que va començar en un lloc ambulant i després un quiosc, ha donat lloc despuix de cinc generacions, a la floristeria Amanda del carrer Lauria, que porta el nom de la seua mare i la seua germana a les que tant troba a faltar. «Sempre he posat molt de carinyo en tot lo que he fet per això tinc clients de fa més de 60 anys i forme a chiques que venen de l'estranger per a que deprenguen a cuidar i manipular plantes i flors», va alegar.

Hui, feliç per tot lo vixcut, contínua acodint tots els dies a la seua casa, a Flors Amanda, com la dòna treballadora i inmarchitable que ha segut sempre"

El passat mes de decembre va faltar esta dòna, treballadora com ninguna, a qui hui fem homenage.

Font: 
http://www.lasprovincias.es/comunitat/201704/19/llegar-anos-seguir-flor-20170419002229-v.html