La festa de la Mare de Deu de l’Assunció de Benimaclet de 1959
Hi ha documents que tenen un valor que va molt més allà del paper que els conté. Un antic programa de festes pot pareixer, a primera vista, un simple fullet commemoratiu; pero, quan entre els seus noms trobem persones vinculades al nostre poble, se convertix en un testimoni extraordinari de la nostra història.
En esta ocasió volem compartir un document que nos permet acostar-nos al Benimaclet de 1959: el programa de les Festes en honor a la Mare de Deu de l’Assunció de Benimaclet, celebrades en el mes de setembre d’aquell any.
Entre els seus fulls apareix la relació de les deu clavarieses que tingueren al seu càrrec l’organisació de les festes. I entre elles trobem Natividad Soler Balaguer, vinculada familiarment a qui ha conservat este document, junt en les seues amigues i companyes de clavaria.
Les clavarieses d’aquell any foren Consuelo Andrés Vila, Amparo Nicolau Navarro, Amparo Cuenca Belenguer, Maruja Ten Tamarit, Hermínia Izquierdo Cortina, Rosa Terol Almenar, Carmen Carsí Juliá, Mercedes Monrós Muñoz, Josefina Ferrer Aparisi i Natividad Soler Balaguer.
Deu dones de Benimaclet que, en 1959, assumiren la responsabilitat d’organisar els actes en honor de la Mare de Deu de l’Assunció. Una festa que combinava la devoció religiosa en la música, la pólvora, els espectàculs i la participació del veïnat.
Tres dies de festa en el Benimaclet de 1959
El programa nos oferix un retrat ben interessant de la manera en què es vivien les festes en el nostre poble fa més de xixanta anys.
Els actes començaven el dissabte dia 12, a la una del migdia, en dispar de trons i volteig general de campanes.
A les nou de la nit hi havia passacarrer a càrrec del Tabalet i Dolçaina i, a les deu i mija, arribava un dels actes més destacats del programa, anunciat com un «GRAN ACONTECIMIENTO LÍRICO»: la representació de la sarsuela La rosa del azafrán, del mestre Guerrero i de Luis Fernández Ardavín.
La representació estava a càrrec de la Companyia i Orquestra del Centre Instructiu Musical de la localitat, en la participació dels cantants Trifón Martínez i la senyora de Martínez.
La nit acabava en l’actuació de la Rondalla «Valéncia» del mateix Centre Instructiu Musical.
El dumenge dia 13 començava ben de matí, encara que la programació festiva s’havia iniciat ya de matinada. A la una, la Rondalla «Valencia», acompanyada d’un afamat cantador i una afamada cantadora, iniciava la típica cantada des de l’entaulat.
A les sis del matí, la diana de la banda del Centre Instructiu Musical recorria els carrers, acompanyada del volteig de campanes i del dispar de 3.000 trons i traca ràpida.
A les onze i mija, la banda arreplegava les clavarieses per a traslladar-les a l’iglésia, a on, a les dotze, tenia lloc la missa «Hoc est Corpus meum», del mestre L. Perossi, en honor de la Santíssima Verge.
Per la vesprada, els cabuts recorrien els carrers per a alegrar el poble en els seus típics balls. A les huit de la nit hi havia passacarrer de la banda del Centre Instructiu Musical i, a les nou i mija, la solemne processó, en assistència de les autoritats.
La jornada acabava, com no podia ser d’una atra manera en aquelles festes, en un gran castell de focs artificials.
El dilluns dia 14, a les huit del matí, se celebrava la missa i rosari a intenció de les confrares difuntes.
«A la Verge»: una poesia dedicada a la Patrona
Entre els continguts del programa trobem també una poesia titulada «A la Verge», escrita per Amparo Nicolau Navarro, una de les clavarieses d’aquell mateix any.
Els versos reflectixen la devoció de les clavarieses i la consciència de formar part d’una celebració compartida:
A LA VERGE
Que en molt bona voluntatfem la festa, Verge Santabe saps Tú que és veritat.De la teua gran bondatdemanem en devocióla divina proteccióque jamai ens ha negatla Verge de l’Assumció.
Un detall especialment significatiu és l’us del plural en els primers versos: «fem la festa».
La poesia parla, aixina, en nom d’un grup de dones que assumiren conjuntament l’organisació de les celebracions. Damunt ho fa en llengua valenciana, com ho fea habitualment Amparo Nicolau, en uns anys en els que gastar el valencià no era fàcil.
Hui, més de xixanta anys més tart, estos versos nos permeten acostar-nos un poquet a aquelles dones i a la manera en qué vivien la festa de la Patrona.
Un document per a recuperar la memòria de Benimaclet
El programa de 1959 és molt més que una relació d’actes.
És una finestra oberta a un Benimaclet que ya no existix de la mateixa manera: un poble en el que les campanes, la música de la banda, les rondalles, els passacarrers, la pólvora, les processons i les representacions formaven part de la vida festiva dels carrers.
És també un testimoni de les persones que feen possible aquella festa. Darrere de cada acte hi havia músics, cantants, clavarieses, confrares, autoritats i, en definitiva, tot un veïnat que participava d’una manera o d’una atra en les celebracions.
Aixina, un programa de festes que podria haver acabat oblidat entre papers antics s’ha convertit en un document que nos ajuda a recuperar una part de la història festiva de Benimaclet.
La memòria que passa de generació en generació
Documents com este tenen un valor especial per a una associació cultural com Poble de Benimaclet.
La història d’un poble no està formada només pels grans acontenyiments. També està en les chicotetes històries de les persones que l’han habitada, en les festes que han celebrat, en les bandes que han tocat pels seus carrers, en les processons, en les poesies, en les fotografies i en els programes que han quedat guardats en les cases.
Quan hui recuperem el nom d’aquelles deu clavarieses, recuperem també una part del Benimaclet de 1959.
Per això és important conservar, compartir i donar a conéixer estos testimonis. Perque els papers antics, quan tornen a les nostres mans, poden deixar de ser simplement papers i tornar a parlar-nos.
Parlar-nos de les persones.
Parlar-nos de les festes.
Parlar-nos dels nostres carrers.
I parlar-nos, en definitiva, del Benimaclet que hem heretat i que entre tots tenim el deure de recordar i transmetre.
Una història familiar que, hui, compartim com una chicoteta peça més de la gran memòria de Poble de Benimaclet.
No hay comentarios:
Publicar un comentario