El Matador de Benimaclet

EL MATADOR DE BENIMACLET 

Benimaclet, com mots atres pobles, contà en el seu propi Matador Municipal. El Marador va ser construit en la primera part del segle XX i va tindre una vida curta. Estava situat junt al Camí de Farinós, en front de l'Aqueria del Saco, en lo que hui és el parc de la Plaça d'Amparo Arce. 

A principis del segle XX els matadors anaven per les cases dels ramaders per a matar allí als animals. En 1923 la prensa denunciava l'existència d'un matador clandestí en Benimaclet, sense cap mida higiènica. La bonança econòmica de la década dels 20 del segle passat animaren a la construcció d'un nou matador municipal. Per a poder construir este edifici, es varen tindre d'expropiar els terrenys on s'emplaçava. En l'archiu històric de Valéncia es troba tota la documentació burocràtica epistolar, pròpia de l'época.

El terreny va ser expropiat a Don Vicente Giner per la cantitat de 1400 pessetes en l'any 1926. “La mija fanecada que ha d'adquirir-se d'este camp per a la construcció del Matador, correspon a l'àngul Noroest, i els seus llindars són per lo tant: Nort i Oest camí de la Rambla, Sur i Est terres del camp que segrega propietat de Don Vicente Giner Ciurana” (Font: Archiu Històric de Valéncia). Ademés el arrendatari que regentava les terres, Manuel Belenguer, va ser indemnisat en la cantitat de 165 pessetes. 

Pareix ser que el matador es va acabar de construir en l'any 1927 dins d'un pla que incloïa també el matador de Carpesa (compatit en Borboto i Benifaraig). Pero per estranys interessos l'edifici no s'inaugurava. 

En Abril de 1928 el diari La Correspondencia de Valencia publicava un artícul titulat: “Los mataderos de Benimaclet y Carpesa ya están terminados. A pesar de lo cual los matarifes siguen sacrificando en sus casas”. L'escrit fa referència als possibles interessos ocults per part dels carnicers, els matarifes i els propietaris dels animals per a no voler gastar el recent construït Matador. També denuncia que els grans perjudicats son els veïns que no se beneficien de les ventages higièniques que proporciona el nou matador. 

Pareix ser que en 1930 seguia sense estar obert al públic per lo que els veïns de Benimaclet varen decidir escriure una carta a l'Ajuntament. Segons un document que fa referència Benimaclet-Conta dia que: 

“Els veïns del poblat de Benimaclet que subscriuen a V. I. Atentament acodixen i exponen: 

Que en l'any 1927 varen ser acabades les obres de construcció del nou matador de dit poblat, i com en la data actual es troba este tancat als servicis propis de dit establiment per no haver-se procedit a l'obertura del mateix. 

Supliquen a V.I. que previs els tràmits llegals se servixca a ordenar a que es procedixca a dita obertura ya que reunix les condicions higièniques exigides i trobar-se també establit el servici d'aigües potables en l'interior de referit establiment. 

Un atre si que actualment es procedix al degolle de les reses, les carns de les quals s'expenen al públic en les carniceries, en casa dels tallants, i ya que açò queda prohibit pel Reglament de Sanitat, preguen siga atesa esta petició a l'objecte de que a la major brevetat possible es procedixca a l'obertura oficial abans indicada, ya que aixina es dona compliment als prescrit en el Reglament citat, s'evita el degolle clandestí de reses i es dota a dit poblat d'un servici tan sumament important, que donaria al veïnat l'absoluta confiança de la salubritat de les carns que s'expenen. Gràcia que espera meréixer de V.I. la vida del qual guarde Deu molts anys.” 

En l'any 1932 se va construir la casa del conserge del matador, per lo que el matador ya hauria d'estar en funcionament. En el recint del matador vivia puix el conserge, la filla del qual segons recorden “era molt guapa i cantava molt be”. Existia un servici de matarif i, ademés, devia també acodir el veterinari per a certificar la mort de l'animal. No era un acontenyiment diari, ya que els animals menuts es mataven en les cases i únicament es portaven al matador les reses i en Benimaclet, poble de llauradors, no hi havia moltes famílies que tingueren reses per a matar.

El matador disponia d'una font d'aigua potable en la porta exterior que va servir per a abastir a gran part de la població de l'Horta de Benimaclet durant els anys que no existia aigua potable en les cases i alqueries. 

Fins a finals de la década dels xixanta del sigle passat, va funcionar el Matador Municipal de Benimaclet, entitat depenent de l'Ajuntament de Valéncia. Encara despuix d'haver deixat les seues funcions de Matador, l'empleat municipal que va eixercir de conserge vigilant de l'edifici, va viure allí junt en la seua família. 

En el moment de la seua desaparició com a Matador, l'entorn encara estava sense urbanisar. Podem dir per tant que es trobava en plena horta en les afores de la zona nort del poble. 

Ya a mitan dels huitanta del sigle passat, l'edifici va ser cedit temporalment a una associació dedicada a l'ajuda i rehabilitació de drogodepenents, cridada “El Patriarca”. Els pacients d'esta associació, que vivien en l'edifici, varen netejar i varen reformar el local. 

Als pocs anys esta associació va abandonar les instalacions i estes varen ser ocupades per l'associació ASINDOWN, entitat dedicada al conte i atenció de persones en Síndrome de Down. 

Ya al començament del present sigle XXI, l'edifici va ser derribat i en part del lloc on s'emplaçava, es va construir una finca de vivendes. D'eixa manera desapareixia una senya d'identitat més per a vàries generacions d'habitants de Benimaclet i una oportunitat d'haver convertit l'edifici en un local per al nostre poble.