domingo, 22 de noviembre de 2026

Beatriz Tortosa, benefactora de Benimaclet

 BEATRIZ TORTOSA PERALES: LES QUINZE CASES PER A POBRES QUE DEIXAREN MEMÒRIA EN BENIMACLET

Una iniciativa social de principis del sigle XX que nos recorda u dels grans problemes de l'actualitat


En una época en que l'accés a la vivenda s'ha convertit en una de les principals preocupacions de la nostra societat, resulta especialment interessant recuperar una història ocorreguda en Benimaclet fa més de cent anys. Una història protagonisada per una dòna que decidí dedicar una part del seu patrimoni a facilitar una casa a famílies necessitades.

En 1912, quan Benimaclet encara conservava bona part del seu caràcter rural i la ciutat de Valéncia experimentava un progressiu creiximent, quinze famílies tingueren l'oportunitat d'accedir a una vivenda gràcies a les disposicions testamentàries de Beatriz Tortosa Perales, viuda de Lozano.

No se tractava d'una iniciativa municipal ni d'una promoció immobiliària convencional, sino d'una obra benèfica promoguda en els recursos d'una particular.

I és important destacar que aquella benefactora era una dòna. En una societat en la qual les dònes tenien una participació molt reduïda en la vida política i institucional, Beatriz Tortosa prengué una decisió que acabaria transformant la vida de numeroses famílies i deixant una memòria en distints barris de Valéncia.

Una d'aquelles iniciatives tingué lloc en Benimaclet, a on el seu nom arribà a figurar en el nomenclàtor dels carrers.

Hui, des de l'Associació Cultural Poble de Benimaclet, volem recuperar la seua història.

Beatriz Tortosa Perales, una benefactora valenciana

Beatriz Tortosa Perales fon una dòna valenciana de posició acomodada, propietària d'un important patrimoni que destinà, en part, a iniciatives benèfiques i educatives.

Estigué casada en Epifanio Lozano, naixcut en Valéncia en 1820 i mort en 1884, que fon professor de l'Institut Provincial de Segona Ensenyança entre 1849 i 1884.

La seua vinculació en el món de l'ensenyança es manifestà també a través de l'Escola d'Artesans de Valéncia, institució fundada en 1868 per a facilitar la formació de les classes treballadores, de la qual fon benefactora.

Entre les persones que contaren en la seua protecció destaca el mege i investigador valencià Luis Simarro Lacabra (1851-1921), una figura fonamental en el desenroll de la neurohistologia i de la psicologia científica espanyola.

Simarro havia quedat orfe sent molt menut i rebé durant la seua infància i joventut l'ajuda de diverses persones de la societat valenciana, entre elles Beatriz Tortosa, en qui mantingué una estreta relació d'afecte i protecció.

El 21 de maig de 1896, Beatriz Tortosa otorgà testament davant del notari Vicente Sancho-Tello. En ell establí diverses disposicions benèfiques, entre les quals figurava la construcció de vivendes per a persones pobres o necessitades.

L'investigador Francisco Vera-Sempere estudià este document en un treball publicat en 2021 sobre les voluntats testamentàries de Luis Simarro. Gràcies ad esta investigació sabem que una còpia del testament se conserva en l'Archiu Històric de l'Escola d'Artesans de Valéncia.

El testament establia, entre atres disposicions, que determinats bens i rendes, dels quals Simarro fruïa de l'usufructe, se destinaren a la construcció d'una barriada de vivendes per a necessitats.

Pero les disposicions benèfiques de Beatriz Tortosa començaren a materialisar-se abans, com demostra la documentació que hem localisat relativa a Benimaclet.

Resulta especialment significatiu que una dòna de finals del sigle XIX decidira que una part del seu patrimoni, en lloc de quedar destinada exclusivament a interessos particulars, servira per a proporcionar una llar a persones sense recursos suficients.

1912: quinze cases per als pobres de Benimaclet

El 26 de novembre de 1912, el diari La Correspondencia de Valencia publicava un anunci de la testamentaria de Beatriz Tortosa Perales, viuda de Lozano, comunicant l'adjudicació de quinze cases per a pobres situades en Benimaclet.

L'anunci dia:

«Con arreglo á la cláusula 19 del testamento de dicha señora, sus Albaceas anuncian la adjudicación de 15 casas para pobres, situadas en el vecino poblado de Benimaclet, á las que podrán aspirar los que reunan las condiciones señaladas en la referida cláusula».

La notícia especificava que les persones interessades podien consultar la clàusula testamentària, el pla de les cases i els antecedents en el domicili de Manuel Oller Celda, situat en el carrer de Cavallers, número 42, de Valéncia.

El determini per a presentar les solicituts era d'un mes.

L'anunci estava firmat pels quatre albacees encarregats de fer complir les disposicions testamentàries: Pedro Calatayud, José Prósper, Manuel Oller i Antonio Boscà.

Anunci de La Correspondencia de Valencia, del 26 de novembre de 1912.

Una casa pròpia per a les famílies més humils

Segons els testimonis familiars que hem pogut recuperar, les vivendes s'adquirien per mig d'un sistema de pagaments a plaços, en quantitats reduïdes que permetien a famílies de condició modesta fer front a la seua compra.

No se tractaria, per tant, d'una simple cessió temporal de les cases, sino d'un mecanisme destinat a facilitar que els beneficiaris pogueren arribar a ser propietaris de la seua vivenda.

Hem de situar esta obra en el context de finals del sigle XIX i principis del XX, quan la vivenda constituïa un dels principals problemes de les classes treballadores i un moment en que els lloguers estaven molt cars en la ciutat.

El creiximent de les ciutats, les precàries condicions econòmiques de moltes famílies i les dificultats per a accedir a una casa digna motivaren l'aparició de diferents iniciatives socials.

Algunes foren promogudes per societats obreres, cooperatives o institucions benèfiques. Unes atres, com la de Beatriz Tortosa, naixqueren de la voluntat de particulars que decidiren destinar recursos propis a resoldre un problema colectiu.

En este sentit, la iniciativa de la benefactora valenciana anticipava una preocupació que, més de cent anys despuix, continua plenament vigent.

El problema de la vivenda: de 1912 a l'actualitat

Resulta inevitable establir un paralelisme entre aquella realitat de principis del sigle XX i la situació que vivim actualment.

Hui, en Benimaclet i en el conjunt de Valéncia, l'accés a la vivenda torna a constituir una de les principals dificultats per a moltes famílies, especialment per als jóvens.

L'increment dels preus de compra i dels arrendaments, junt a les dificultats per a conseguir una estabilitat econòmica, fa que moltes persones no puguen accedir a una vivenda en el seu propi barri.

Benimaclet, que durant generacions ha conservat una forta identitat de poble, també experimenta estes transformacions. Les noves promocions immobiliàries, els canvis en el mercat de l'arrendament i la pressió sobre les vivendes existents estan modificant la seua realitat social.

Evidentment, les circumstàncies econòmiques, socials i llegals de 1912 no són les mateixes que les actuals. Tampoc podem pretendre que les solucions de fa un sigle siguen directament aplicables als problemes del present.

Pero la història de Beatriz Tortosa nos oferix una reflexió que manté tota la seua actualitat: la vivenda no és únicament un be econòmic, sino també una necessitat fonamental per a la vida i l'estabilitat de les famílies.

Aquella dòna comprengué que facilitar l'accés a una casa podia transformar profundament les condicions de vida de persones en pocs recursos.

Eesulta significatiu que una iniciativa particular de principis del sigle XX nos convide hui a reflexionar sobre la responsabilitat de les administracions públiques i del conjunt de la societat davant d'un problema que afecta a tantes famílies.

Les cases de Benimaclet i el carrer de Beatriz Tortosa

Les quinze cases se situaven en el carrer del Rector Zaragoza, prop de l'antic camí de Farinós, actual carrer del Miracle dels Peixets.

Esta localisació coincidix en una interessant referència documental.

L'investigador Vicente Claramunt Palamós, en els seus treballs sobre l'orige dels noms dels carrers de Valéncia, arreplega l'existència d'un antic carrer de Beatriz Tortosa en Benimaclet, que comunicava el carrer del Rector Zaragoza en el camí de Farinós.

Segons esta font, en aquella zona s'havien construït cases per a obrers patrocinades per la benefactora.

Per tant, Beatriz Tortosa no solament contribuí a proporcionar vivendes a famílies del nostre poble, sino que el seu nom arribà a formar part del nomenclàtor de Benimaclet.

Aquella denominació desaparegué posteriorment, pero encara existix un carrer de Beatriz Tortosa en el barri d'Algirós de Valéncia, obert en 1922 en uns terrenys vinculats al seu llegat.

En aquella zona també existí un carrer dedicat al seu marit, Epifanio Lozano, posteriorment desaparegut en ser absorbit pel carrer del Doctor Manuel Candela.

Una notícia publicada en els Anales del Instituto Nacional de Previsión, en 1927, confirma igualment l'existència d'una barriada de la testamentaria de Beatriz Tortosa en les proximitats del camí d'Algirós.

Tot açò demostra que l'obra benèfica d'esta dòna no se llimitava a les quinze cases de Benimaclet, sino que formà part d'una actuació més ampla de construcció de vivendes modestes en Valéncia.

En el nostre poble, algunes de les antigues cases de l'entorn assenyalat podrien correspondre a aquella iniciativa de principis del sigle XX.

La image de Sant Vicent Ferrer: un detall conservat en la memòria familiar

Hi ha una particularitat d'estes vivendes que s'ha conservat a través dels recorts familiars.

Segons la tradició oral, Beatriz Tortosa havia establit que les cases tingueren una image de Sant Vicent Ferrer.

Este detall resulta especialment interessant per la vinculació que podria existir entre les disposicions testamentàries de la benefactora i les seues conviccions religioses.

Encara no sabem si esta condició figurava expressament en la clàusula 19 del testament o en alguna atra disposició relacionada en les vivendes.

No obstant, la memòria familiar ha conservat este recort durant diverses generacions.

U dels testimonis arreplegats per l'Associació confirma que la image que se recordava en aquelles cases era precisament la de Sant Vicent Ferrer.

Una dòna que mereix ser recordada

La figura de Beatriz Tortosa Perales mereix ocupar un lloc destacat en la història de Benimaclet i de la ciutat de Valéncia.

En una época en que les dònes difícilment podien accedir als espais de decisió política i institucional, esta benefactora valenciana destinà part del seu patrimoni a una obra social que permeté millorar les condicions de vida de numeroses famílies.

La seua iniciativa no fon simplement una ajuda econòmica puntual. A través de les seues disposicions testamentàries, feu possible la construcció de vivendes que proporcionaren una llar a persones que, d'una atra manera, haurien tingut moltes dificultats per a conseguir-la.

El fet que aquella obra fora promoguda per una dòna constituïx un aspecte especialment significatiu d'esta història, que mereix ser reconegut i recordat.

Des de l'Associació Cultural Poble de Benimaclet considerem que la recuperació de la memòria històrica del nostre poble també ha de servir per a donar visibilitat a aquelles dònes que, encara que no ocuparen càrrecs públics ni protagonisaren els grans acontenyiments polítics, contribuïren de manera decisiva al desenroll de la societat.

Beatriz Tortosa fon una d'elles.

Una història que encara podem completar

L'anunci de 1912, les referències testamentàries, els estudis sobre el nomenclàtor i els testimonis familiars nos han permés reconstruir una part important d'esta història.

No obstant, encara queden algunes qüestions per aclarir.

Voldríem determinar quines d'aquelles cases continuen existint actualment.

Per això, des de l'Associació Cultural Poble de Benimaclet fem una crida a les persones que conserven fotografies, documents o recorts relacionats en estes vivendes per a que nos ajuden a completar l'investigació.

Més de cent anys després, l’història de Beatriz Tortosa nos parla de solidaritat, de generositat i de la preocupació per facilitar una vivenda a les famílies necessitades.

Pero també nos planteja una reflexió sobre el present.

Si en 1912 una dòna valenciana considerà necessari destinar part de la seua fortuna a facilitar l'accés a una vivenda, ¿cóm és possible que, un sigle més tart, conseguir una casa continue sent una de les principals dificultats per a tantes famílies?

Les circumstàncies han canviat, pero la necessitat de tindre una llar digna continua sent la mateixa.

Aquelles quinze cases de Benimaclet constituïren una resposta concreta a un problema social del seu temps.

Hui, quan la vivenda torna a ocupar un lloc central en les preocupacions dels nostres veïns, recordar aquella iniciativa és també una manera de reivindicar que darrere de cada casa hi ha una família, una història i un proyecte de vida.

I que una dòna com Beatriz Tortosa Perales, que comprengué esta realitat fa més de cent anys, no mereix quedar en l'oblit.


Fonts i bibliografia

  • La Correspondencia de Valencia, 26 de novembre de 1912. Anunci d'adjudicació de quinze cases per a pobres en Benimaclet. Transcripció aportada a l'investigació.
  • Vera-Sempere, Francisco (2021). «Voluntades testamentarias de Luis Simarro Lacabra (1851-1921)». Neurosciences and History, 9(4), pp. 197-211.
  • Archiu Històric de l'Escola d'Artesans de Valéncia. Còpia simple del testament de Beatriz Tortosa Perales, otorgat el 21 de maig de 1896, datada el 3 de març de 1942. Referència arreplegada per Vera-Sempere.
  • Claramunt Palamós, Vicente (2022). «Calle de Beatriz Tortosa», Calles y plazas de Valencia. El origen de sus nombres.
  • Anales del Instituto Nacional de Previsión, primer trimestre de 1927.

martes, 17 de noviembre de 2026

1976: Alcaldia Pedànea de Benimaclet

1976: Un document dels últims anys de l'Alcaldia Pedànea de Benimaclet



Un testimoni històric de l'última etapa de la pedania de Benimaclet

Gràcies a la colaboració d'un amic de l'Associació Cultural Poble de Benimaclet, hem pogut recuperar un interessant document que nos trasllada als últims anys de l'existència de l'Alcaldia Pedànea de Benimaclet. Se tracta d'una convocatòria dirigida a tots els veïns, firmada per Salvador Almenar Traver, últim alcalde pedàneu del nostre poble, anunciant una reunió en l'alcalde de Valéncia, Miquel Ramón Izquierdo.

El document, imprés en un senzill full de paper i encapçalat per les inscripcions «Excmo. Ayuntamiento de Valencia», «Alcaldía Pedánea» i «Benimaclet», constituïx un testimoni de gran valor per a conéixer el funcionament de l'administració local en aquella época.

Encara que no apareix l'any de la convocatòria, podem situar-la en el 11 de juny de 1976, ya que el document indica expressament que la reunió havia de celebrar-se un divendres i eixa data coincidix en el calendari de 1976, durant el mandat de Miquel Ramón Izquierdo, alcalde de Valéncia entre 1973 i 1979.

Una reunió per a escoltar als veïns de Benimaclet

La convocatòria anunciava la visita de l'alcalde de Valéncia a Benimaclet per a conéixer directament els problemes que afectaven al nostre poble i arreplegar les inquietuts dels seus habitants.

La reunió estava prevista per a les sèt i mija de la vesprada en el Centre Instructiu Musical de Benimaclet, una de les principals entitats culturals i socials del poble, que en aquella época continuava sent un important punt d’encontre dels veïns.

L'orde del dia resulta especialment interessant, puix nos permet conéixer quines eren les principals preocupacions dels benimacleters en 1976:

  1. Pavimentació dels carrers i cobriment de les séquies.

  2. Trànsit.

  3. Alumbrat públic.

  4. Escoles.

  5. Mercat.

  6. Zones verdes.

  7. Temes diversos.

Estes reivindicacions nos oferixen una image del Benimaclet de fa cinquanta anys, un poble que estava experimentant una profunda transformació urbanística i social.

La pavimentació dels carrers i el cobriment de les séquies eren qüestions especialment significatives en un Benimaclet que encara conservava bona part de la seua estructura tradicional, vinculada a l'horta i als antics camins rurals.

L'aument del tràfic, les necessitats d'allumenat, la demanda d'equipaments escolars i la falta de zones verdes reflectixen les dificultats derivades del creiximent de la població i de la progressiva integració del poble en la ciutat.

Resulta curiós comprovar cóm algunes d'estes preocupacions, especialment les relacionades en la movilitat, els servicis públics i les zones verdes, continuen presents en les reivindicacions veïnals mig sigle més tart.

Salvador Almenar, l'últim alcalde pedàneu

La convocatòria apareix firmada per Salvador Almenar Traver, qui fon l'últim alcalde pedàneu de Benimaclet.

Salvador Almenar havia naixcut en Benimaclet el 8 de juny de 1919. En 1966, en acabant de la mort de Miquel Cuenca Tramoyeres, fon nomenat alcalde pedàneu, càrrec que ocuparia durant els últims anys d'existència d'esta institució.

La família Almenar havia mantingut una estreta vinculació en la vida social i administrativa del poble, ya que son pare també havia segut alcalde de Benimaclet.

En giner de 2017, des de Poble de Benimaclet ya li dedicàrem un artícul biogràfic, en el que recordàvem la seua trayectòria i la llabor realisada al front de l'Alcaldia Pedànea.

El document que ara presentem constituïx un nou testimoni de la seua activitat com a alcalde i de la seua funció d'intermediari entre els veïns de Benimaclet i l'Ajuntament de Valéncia.

La convocatòria reflectix que, encara en juny de 1976, l'Alcaldia Pedànea de Benimaclet continuava actuant públicament, utilisant la seua pròpia denominació institucional i convocant als veïns per a tractar qüestions municipals.

La desaparició de l'Alcaldia Pedànea: un capítul pendent de la nostra història

Benimaclet havia mantingut una administració pedànea pròpia des del sigle XIX. Situem l'inici d'esta etapa entorn a 1871, quan el municipi de Benimaclet s’anexiona a la ciutat de Valéncia.

Durant aproximadament un sigle, l'Alcaldia Pedànea constituí una institució pròxima als veïns, encarregada de representar els interessos del poble davant de l'Ajuntament de Valéncia.

No obstant, els últims anys de la pedania són, paradoxalment, uns dels més desconeguts de la nostra història recent.

La documentació conservada és molt escassa i, en l'informació històrica que oferix actualment l'Ajuntament de Valéncia, no trobem un apartat específic que explique la trayectòria de l'Alcaldia Pedànea de Benimaclet, els seus alcaldes o les circumstàncies de la seua desaparició.

Habitualment se situa la desaparició de la pedania en els primers anys de la década de 1970, pero la documentació que presentem obliga a revisar o, com a mínim, matisar esta cronologia.

El 11 de juny de 1976 encara existia una convocatòria oficial encapçalada per l'Alcaldia Pedànea de Benimaclet i firmada pel seu alcalde, Salvador Almenar.

Este fet no demostra per sí mateix que la pedania conservara totes les seues atribucions administratives, pero sí confirma que la denominació i la figura de l'alcalde pedàneu continuaven en us en aquella data.

¿En quin moment desaparegué definitivament l'Alcaldia Pedànea? ¿Quina decisió municipal determinà la seua supressió? ¿Se produí una desaparició progressiva de les seues competències o existí un acort que posà fi a l'institució?

Són preguntes que, per ara, continuen sense una resposta documental definitiva.

Sabem que durant aquells anys l'alcalde de Valéncia era Miquel Ramón Izquierdo, qui ocupà el càrrec entre 1973 i 1979, en una época marcada per la fi del franquisme i l'inici de la Transició.

En este context de transformacions polítiques i administratives, Benimaclet acabaria perdent la seua representació pedànea tradicional i quedaria integrat en l'organisació territorial de la ciutat de Valéncia com a districte urbà.

Recuperar la memòria de la pedania de Benimaclet

La recuperació d'este document nos recorda l'importància dels archius particulars per a reconstruir la història del nostre poble.

Una simple convocatòria, conservada durant cinquanta anys en una casa particular, pot aportar informació que no sempre trobem en les fonts oficials.

Des de l'Associació Cultural Poble de Benimaclet considerem necessari recuperar la memòria de l'Alcaldia Pedànea, identificar als diferents alcaldes que estigueren al front de l'institució i aclarir les circumstàncies de la seua desaparició.

Per això, fem una crida a tots els veïns de Benimaclet.

Si conserveu documents, fotografies, cartes, comunicacions municipals o qualsevol informació relacionada en l'antiga Alcaldia Pedànea, especialment dels anys 1960 i 1970, vos agrairíem que vos posàreu en contacte en la nostra Associació.

També nos interessaria arreplegar el testimoni de les persones que recorden a Salvador Almenar, l'activitat de l'antiga alcaldia o aquella reunió de juny de 1976 en el Centre Instructiu Musical.

Cada document i cada recort poden ajudar-nos a reconstruir una part de la nostra història que, a pesar de la seua proximitat en el temps, corre el risc de desaparéixer de la memòria colectiva.

Benimaclet fon un poble en una identitat i una administració pròpies. Conéixer i recuperar eixa història és també una manera de conservar la memòria de lo que som.

sábado, 7 de noviembre de 2026

Una nit tràgica en Benimaclet

 L’ASSESSINAT DEL SECRETARI DE BENIMACLET: UNA NIT TRÀGICA EN UN POBLE A LES PORTES DE VALÉNCIA

L'història de Benimaclet està plena de chicotets episodis que, encara que en el seu moment pogueren tindre una gran repercussió, han acabat desapareixent de la memòria colectiva. Alguns d’ells, no obstant, han deixat la seua impronta en les pàgines de la prensa de l'época, permetent-nos recuperar fragments de la vida del nostre poble i conéixer millor com era Benimaclet fa més de cent xixanta anys.

Hui recuperem una notícia publicada el 3 d'octubre de 1862 en el periòdic El Reino, de Madrit, que relata un succés especialment tràgic: l'assessinat del secretari de l'Ajuntament de Benimaclet.

Els fets, que degueren causar una gran commoció entre els veïns, nos permeten també acostar-nos a una realitat que hui nos resulta difícil d'imaginar: la d'un Benimaclet que encara era un poble independent, rodejat d'horta, i una Valéncia que continuava tancada dins de les seues muralles.

Una nit de setembre que acabà en tragèdia

Segons relata la notícia, entre les set i mija i les huit de la nit, el secretari de l'Ajuntament de Benimaclet eixia de casa de l'alcalde quan, de repent, algú li disparà dos tirs. Els proyectils li causaren la mort pràcticament en l'acte.

No sabem qui era aquell secretari, ni tampoc quines circumstàncies pogueren estar darrere de l'assessinat. El periòdic no dona el seu nom ni aporta cap informació sobre els possibles responsables. De fet, la notícia acaba confirmant que, a pesar de les primeres diligències, no pogueren trobar els autors del crim.

L'alcalde, davant de la gravetat dels fets, decidí traslladar-se a Valéncia per a donar part a les autoritats judicials. L'acompanyaven tres membres més de l'Ajuntament. El juge interí del districte de Sant Vicent, que estava de servici aquella nit, se posà immediatament en camí cap a Benimaclet.

Pero aquell desplaçament, que hui faríem en uns minuts, no resultà gens senzill.

Un viage nocturn a través de les muralles

Per a entendre lo que va passar aquella nit, hem de situar-nos en la Valéncia de 1862.

Encara faltaven tres anys per a que començara el derribament de les muralles de la ciutat, que tingué lloc en febrer de 1865. Valéncia continuava conservant el seu recint emmurallat i les seues portes constituïen els principals accessos a la ciutat.

Benimaclet, per la seua banda, era un municipi en Ajuntament propi, situat en plena horta i molt pròxim a la capital, pero encara clarament diferenciat d'ella. Entre el poble i la ciutat s'estenien els camps, els camins i les séquies que configuraven el paisage d'esta part de l'Horta.

Aquella nit, el juge i els seus acompanyants hagueren de viure en primera persona les dificultats d'aquella comunicació.

Quan arribaren a la porta del Real, el juge demanà a la guàrdia dos soldats per a que l'acompanyaren, ya que desconeixia als quatre llauradors que venien en ell i volia adoptar precaucions. Pero, una volta arribats a l'Albereda, el comandant de la guàrdia reclamà els soldats, deixant al juge a soles.

Davant d'esta situació, el juge envià al seu alguasil a demanar explicacions. Pero el responsable de la guàrdia, en no vore cap distintiu que identificara aquell funcionari, en lloc d'atendre'l, decidí arrestar-lo en el cos de guàrdia.

Una situació prou absurda: l'alguasil d'un jujat acabava detingut mentres el seu propi juge esperava que tornara.

Passà més de mija hora fins que, preocupat per la tardança, el juge envià a l'alcalde i al tinent d'alcalde a buscar-lo. Finalment, en acabant d'algunes explicacions, conseguiren que el lliberaren i tots pogueren continuar cap a Benimaclet.

De les diligències en Benimaclet a una nova aventura en les portes de Valéncia

Una volta en el poble, el juge pogué examinar el lloc dels fets i practicar les diligències judicials corresponents. Pero els esforços no donaren resultat: els assessins havien desaparegut sense deixar rastre.

Eren ya les tres de la matinada quan el juge inicià el camí de tornada cap a Valéncia, acompanyat novament per l'alcalde i els atres membres de l'Ajuntament.

I, una volta més, les muralles es convertiren en un obstàcul.

En arribar a les portes de la ciutat, l'autoritat judicial tocà per a que li obriren, pero els guardes li impediren l'entrada per no portar el corresponent passe. L'alcalde intentà fer-se reconéixer, pensant que la seua veu seria suficient en acabant de lo que havia ocorregut unes hores abans, pero tampoc conseguí que els obriren.

D'esta manera, el juge de Sant Vicent de Valéncia i les autoritats municipals de Benimaclet es veren obligats a recórrer les portes de la ciutat fins a trobar una entrada. Finalment, conseguiren accedir per la porta de la Mar, encara que després d'una llarga espera.

El periòdic aprofitava l'episodi per a criticar la falta de protecció i les dificultats que patien les autoritats judicials, pero per a nosatros el relat té un atre valor: nos mostra de manera molt gràfica com funcionava la relació entre Valéncia i els pobles del seu entorn.

Benimaclet abans del derribament de les muralles

Esta notícia és una chicoteta finestra oberta a una época molt diferent de la nostra.

En 1862, Benimaclet encara tenia el seu propi Ajuntament, les seues autoritats municipals i una vida cotidiana vinculada fonamentalment a l'activitat agrícola. El poble s'estenia entre alqueries, barraques, camps de cultiu i camins que el comunicaven tant en Valéncia com en els pobles i les zones marítimes.

La ciutat, en canvi, continuava tancada dins de les muralles. La proximitat geogràfica no significava necessàriament facilitat de comunicació: les portes, els horaris i els controls condicionaven els desplaçaments, especialment durant la nit.

Tres anys més tart, en 1865, començaria el derribament de les muralles, un fet que canviaria profundament la fisonomia de Valéncia i que obriria una nova etapa en el seu creiximent urbà.

Pero Benimaclet encara tardaria uns anys a perdre la seua condició de municipi independent. L'anexió definitiva a Valéncia no arribaria fins a 1871.

Aixina, aquell assessinat del secretari municipal, més allà de la tragèdia humana que representà, nos ha deixat un testimoni periodístic de gran interés. Una notícia que nos parla d'un poble en les seues pròpies institucions, d'unes autoritats que havien de desplaçar-se de matinada fins a la capital i d'una ciutat que, encara protegida per les seues muralles, mantenia les seues portes tancades.

Una nit de setembre de 1862 que, gràcies a les pàgines d'un periòdic de Madrit, ha pogut tornar a la memòria de Benimaclet.


lunes, 2 de noviembre de 2026

Ramona Sanchis la dòna que tornà a Benimaclet.

 RAMONA SANCHIS, UNA DONA QUE VA TORNAR AL SEU POBLE EN MORIR

Passejar pel cementeri parroquial de Benimaclet sempre és una oportunitat per a descobrir noves històries i curiositats. Darrere de cada làpida hi ha una vida, una família i, moltes voltes, algun episodi que mereix ser recuperat de l'oblit.

Enguany nos hem trobat en una làpida que ha despertat especialment la nostra curiositat: la de Ramona Sanchiz Sarzo, encara que en la documentació genealògica apareix també com a Ramona Sanchis Zarzo.

Ramona va morir en Faura, en la Vall de Segó, el 7 de març de 1891, als 75 anys d'edat. Pero, ¿qué fea una veïna de Benimaclet soterrada en el nostre cementeri si havia mort a més de trenta quilómetros de distància?

La resposta pareix trobar-se en la pròpia inscripció de la làpida, que conserva un text ben singular:

«TRANSPORTADA EN SEGUIDA AL CEMENTERIO DE SU PUEBLO NATAL. SUS HIJOS ESPECIALMENTE EL CURA DE AQUELLA PARROQUIA».

La frase nos permet reconstruir, almenys en part, les circumstàncies d'aquella història. Ramona es trobava en Faura, provablement vivint junt a u dels seus fills, que era retor d'aquella parròquia, quan li va arribar la mort. Pero els seus fills volgueren que descansara definitivament en el seu poble natal: Benimaclet. I aixina fon traslladada al nostre cementeri, deixant constància d'aquella voluntat familiar en la seua làpida.

UNA FAMÍLIA DE BENIMACLET EN LA VALL DE SEGÓ

La curiositat nos va portar a investigar qui era aquella dòna i quina relació tenia en Faura. La documentació genealògica consultada ha permés identificar-la i reconstruir alguns detalls de la seua família.

Ramona era natural de Benimaclet, filla de Tomás Sanchis i Roasa Zarzo, també veïns del nostre poble. Era viuda de Francisco Greses Prima, igualment de Benimaclet, i tenia tres fills: Francisco, Vicente i José Greses Sanchís (els seus descendents encara viuen en Benimaclet).

La pista més interessant és la del seu fill Vicente Greses Sanchis, que efectivament era retor de Faura en aquella época.

La seua trayectòria està documentada en diverses referències de l'época:

  • 1886: una Real Orde, de 10 de febrer, aprova el seu nomenament per al curat dels Sants Joans de Faura. El seu nom apareix en el Boletín Eclesiástico del Arzobispado de Valencia.

  • 1889: figura com a marmessor testamentari de Francisco Martínez Salavert, retor de Sant Gil de Benifairó, identificat expressament com a «Vicente Greses, cura de Faura».

  • 1891: consta com a sacerdot en la celebració del matrimoni de Miguel Domenech Bensach i Vicenta Forner Ocaña, en Faura.

  • 1902: una nova Real Orde aprova el seu nomenament per al curat de Paiporta.

Ramona se trobava vivint en Faura, en la casa Abadia de la parròquia dels Sants Joans, situada en la plaça Major, número 1, junt a son fill Vicente Greses Sanchis, que era el retor. Allí li va arribar la mort el 7 de març de 1891. Pero els seus fills volgueren que descansara definitivament en el seu poble natal, Benimaclet, i aixina fon traslladada al nostre cementeri.

UNA HISTÒRIA QUE TORNA A BENIMACLET

La làpida de Ramona Sanchis Zarzo és molt més que una simple inscripció funerària. És el testimoni d'un víncul familiar i sentimental en Benimaclet que va resistir el pas del temps i la distància.

La seua família va voler que, encara que la mort li arribara llunt, Ramona descansara en la terra que l'havia vist nàixer. I, per a que ningú ho oblidara, els seus fills ho deixaren escrit en la pedra.

Una chicoteta història recuperada gràcies a l'observació i a la investigació documental, que nos recorda que el nostre cementeri és també un archiu de la memòria colectiva de Benimaclet.

Cada làpida té una història, i cada història forma part de la memòria del nostre poble.



domingo, 1 de noviembre de 2026

La gestió popular del cementeri de Benimaclet

 EL CEMENTERI DE BENIMACLET EN MANS DEL POBLE DURANT LA GUERRA CIVIL

Una notícia publicada en el diari Adelante el 25 de novembre de 1937 revela que, més d'un any després de l'inici de la Guerra Civil, el Cementeri de Benimaclet continuava gestionat pels veïns del poble i que els regidors del Front Popular volien prendre possessió d’ell.

L’història del Cementeri de Benimaclet és també una part de l’història de l'autonomia i de la capacitat d'organisació dels veïns del nostre poble. La seua construcció, a finals del sigle XIX, fon una iniciativa de la pròpia comunitat, que va voler recuperar un espai propi per a donar sepultura als seus difunts, una volta que l'antic cementeri havia segut clausurat per l'Ajuntament de Valéncia.

Pero, abans d'arribar al cementeri actual, els habitants de Benimaclet havien tingut durant casi dos sigles el seu propi fossar en el centre de Valéncia, en l'actual carrer de Bonaire, prop de la plaça de Tetuan. Allí eren traslladats els difunts del poble, en un trayecte que, a través de l'antic Camí Vell de Benimaclet, entrava en la ciutat pel Pont del Real.

Més avant, els enterraments passaren a realisar-se en un cementeri situat junt a la parròquia, en la zona que hui correspon als carrers de l'Assunció de Nostra Senyora i Baró de Sant Petrillo. Este cementeri fon clausurat en 1879 per motius de salubritat, obligant els habitants de Benimaclet a soterrar els seus difunts en el Cementeri General de Valéncia.

La situació provocava dificultats als veïns, que havien de desplaçar-se més de sis quilómetros per a visitar les tombes dels seus familiars. Per això, davant la falta d'una solució satisfactòria, diversos veïns decidiren impulsar la construcció d'un nou cementeri en terrenys de la partida de Vera.

La iniciativa fon encapçalada pel retor de Benimaclet, mossén Francisco Català i Boscà, i finançada pels propis veïns. Els terrenys pertanyien a José Francisco Ciurana Ferrandis, conegut com a Pepe Franco, i la construcció es va dur a terme en els últims anys del sigle XIX, entre 1896 i 1899. Molts feligresos contribuïren personalment en els treballs, transportant pedres i materials des de la pedrera de Burjassot.

Naixia aixina el cementeri que, en successives ampliacions, ha arribat fins als nostres dies.

La República i la confiscació del cementeri

La proclamació de la Segona República, en 1931, va comportar un canvi important en la titularitat i gestió dels cementeris. La Constitució republicana establia en el seu artícul 27 que els cementeris estarien somesos exclusivament a la jurisdicció civil.

Com a conseqüència, el Cementeri de Benimaclet, que era propietat de la parròquia, passà a ser gestionat per civils. Durant aquell periodo desaparegueren els signes religiosos de les noves làpides i aparegueren inscripcions de caràcter laic, algunes de les quals encara es conserven actualment i constituïxen un testimoni d'aquella etapa.

L'esclat de la Guerra Civil, en juliol de 1936, va obrir una nova etapa, pero se mantingué la gestió pels veïns que havien participat en la seua construcció.

Durant aquells anys es produïren també profanacions en les sepultures del fundador del cementeri, mossén Francisco Català i Boscà, i en les del panteó dels Salesians. Els enterraments passaren a ser exclusivament civils, sense que estiguera permés cap signe religiós.

25 de novembre de 1937: els regidors volen prendre possessió del cementeri

És en este context quan trobem una notícia especialment reveladora. El diari Adelante, en la seua edició del 25 de novembre de 1937, publicava una informació baix el titular:

«El cementerio de Benimaclet está regido por un grupo de vecinos de dicho poblado».

La notícia informava que, en l'orde del dia per a la següent sessió del Consell Municipal, figuraven diversos dictàmens, entre ells alguns relacionats en la Comissió de Cementeris.

El primer proponia la creació d'una comissió per a procedir, en el seu dia, a la confiscació del Cementeri de Benimaclet, que en aquell moment estava regit per un grup de veïns del poble.

El periòdic afegia una observació significativa: aquell cementeri es trobava en unes condicions que el feen especialment digne de ser considerat. També s'indicava que el seu responsable pretenia vendre'l per la mitat del seu valor a l'Ajuntament.

La notícia fea referència, aixina mateix, a una proposta per a augmentar els arbitris municipals relacionats en els cementeris.

El contingut d'esta informació nos deixa una qüestió especialment interessant: en novembre de 1937, més d'un any després de l'inici de la Guerra Civil, el Cementeri de Benimaclet continuava regit per un grup de veïns del propi poble. I els representants municipals del Front Popular plantejaven la creació d'una comissió per a prendre possessió i procedir a la seua confiscació. L’escrit no deixa indiferent pels calificatius que utilisa.       

No deixa de ser significatiu que, en plena guerra, el cementeri encara no estiguera plenament baix el control directe de l'Ajuntament i que la seua gestió continuara en mans d'un grup local de veïns. La notícia també apunta a l'existència d'un responsable que, segons el periòdic, pretenia vendre les instalacions al municipi per un preu inferior al seu valor.

No coneixem, a partir d'esta notícia, quina fon la resolució final d'aquella proposta ni si la confiscació anunciada arribà a materialisar-se en els térmens plantejats. Però el document constituïx un testimoni molt valiós de la situació administrativa del cementeri en aquell moment.

La tornada a la parròquia

Una volta acabada la Guerra Civil, el Cementeri de Benimaclet fon tornat a la seua llegítima propietària, la Parròquia de l'Assunció de Nostra Senyora. En 1940 es procedí també al soterrament dels màrtirs Salesians en el cementeri, després dels episodis de profanació que havien patit les seues sepultures.

En els anys següents, el recint continuà creixent per a donar resposta a les necessitats d'una població cada volta més numerosa. S'ampliaren les instalacions, es construïren nous sectors i, en temps més recents, s'incorporaren la capella i el panteó sacerdotal.

La notícia de Adelante del 25 de novembre de 1937 nos permet recuperar un episodi poc conegut d'esta història. Un document que demostra que, fins i tot en plena Guerra Civil, el Cementeri de Benimaclet mantenia una gestió vinculada als veïns del poble, i que les autoritats municipals encara pretenien assumir el control.

Una chicoteta notícia de periòdic que, casi noranta anys després, nos ajuda a conéixer millor la història del nostre poble i d'un dels seus espais més emblemàtics.

 


jueves, 29 de octubre de 2026

Tots Sants 2026

 DIA DE TOTS SANTS EN BENIMACLET


El dia 1 de Novembre se celebra el dia de Tots Sants en Benimaclet. Com hem pogut llegir en el nostre blog, Benimaclet manté en el Cementeri Parroquial una de les seues senyes d'identitat que recorden que fórem un poble. Des de temps immemorial els valencians celebrem el dia de Tots Sants visitant als que ya no estan entre nosatres. Des de fa uns pocs anys s'està introduint una tradició anglosaxona (Halloween) que vol desplaçar les que nos som pròpies.

Nos recorda l'Observatori de la Llengua que Halloween es la contracció de l’expressió anglesa All Hallow’s Eve, el significat de la qual es vespra de Tots Sants. Esta seria una solució correcta, pero si mirem cóm nomenem els valencians a les nits de la vespra d’alguna festivitat, trobem per eixemple: Nit de Nadal i Nit de Cap d’Any. Per lo tant, una millor solució seria Nit de Tots Sants.

Tot açò, sense oblidar que se tracta d’una tradició estrangera i aliena a la cultura valenciana. Per a les festivitats al voltant del dia 1 de novembre, tenim varies construccions valencianes. Este dia, en valencià se diu Tots Sants. 

Segons la tradició valenciana, les animes baixen per a estar entre els seus familiars, a les que popularment se dona el nom d’animetes. La gent posava uns ciris en un recipient en aigua, als quals denominaven palometes, per a que no se perguen i puguen tornar d’a on venen. En alguns llocs se'ls deixava menjar en companyia de les llumenetes. A les dotze del migdia del dia 2, estes animetes deixen als seus sers volguts i continuen el seu camí. Este dia rep el nom de Dia de les Animetes.

Podeu aprofitar per a visitar als vostres familiars i amics reposant en este lloc sant.

Enguany, l'Associació Cultural l’Horta de Valéncia recrearà el tradicional Velatori de l'Albaet en la Alquería de Zarzo/Bonora en Benimaclet; una alternativa valenciana i cultural a Halloween, este dissabte 31 d'octubre.

Esta Associació propon retornar a les nostres raïls en una representació teatral de lo que va ser el Velatori de l'Albaet, una antiga costum de l'horta valenciana que tenia lloc quan moria un albat (un chiquet menut).

Este rito, ple de simbolisme i emoció, mostrava cóm les gents de l'horta afrontaven la mort en fe, comunitat i esperança, entre oracions, danses i dolços tradicionals.



martes, 27 de octubre de 2026

El Mulan de Benimaclet

EL MULAN DE BENIMACLET

Una història real de 1955: una jove es va fer passar per un chicon durant sis mesos i treballà en dos alqueries de Benimaclet.

De tots és coneguda la història de Mulan, la jove chinenca que, segons la llegenda popularisada per Disney, es va fer passar per home per a substituir a son pare en l’eixèrcit. Gràcies al seu valor i perseverància, conseguí destacar en la guerra i salvar a l’Imperi.

Pero lo que molts desconeixen és que Benimaclet també tingué la seua pròpia Mulan. No hagué de lluitar contra cap invasor ni salvar a cap emperador, pero durant sis mesos una jove va viure i treballar fent-se passar per un chicon, sense que les persones del seu entorn descobriren la seua verdadera identitat. La seua història, publicada en la prensa en juliol de 1955, constituïx un episodi tan sorprenent com desconegut de la vida del nostre poble.



Una notícia que pareix una novela

La història nos porta fins al Diario de Barcelona, que en juliol de 1955 reproduïa una crònica titulada «Como en las novelas», procedent de Crónica de Valencia.

L’artícul començava en una reflexió que encara hui resulta vigent: «Ya se prodigó en demasía el caso y, sin embargo, siempre apasiona y aun emociona su poquito».

El periodista situava els fets en «un pueblecito cercano, un arrabal casi de Valencia», i aprofitava l’ocasió per a fer una observació sobre el nom del nostre poble. Segons ell, Benimaclet procedia d’un nom àrap que el vulgo havia convertit en un nom «prosaico y vulgarote». Una afirmació que hui podem llegir com una curiositat més d’aquella crònica.

Pero lo que realment havia despertat l’interés del periodista era el cas d’una jove que, durant sis mesos, havia aconseguit fer-se passar per un chicon i realisar «todas las labores de la casa o del campo, sin dar, en instante alguno, muestras de desfallecimiento o cansancio».

La protagonista havia arribat a Benimaclet a principis de febrer d’aquell any.

De l’Alqueria del Saco a l’Alqueria de la Puríssima

Segons la crònica, la jove se presentà un bon dia en l’Alqueria del Saco, propietat de la família Senent, una família de llauradors que tenia la seua alqueria en el camí de Farinós, junt al matador de Benimaclet.

Es fea cridar «Pepe Luis» i aparentava tindre uns díhuit anys. Buscava treball, pero com en aquell moment no n’hi havia, Pepe Senent, a qui el periodista descrivia com un home de gran generositat, li recomanà a un veí que acabà contractant-la.

Dos mesos més tart, «Pepe Luis» tornà a casa de Senent. Havia deixat el treball en acabant d’una discussió en el seu patró i havia passat la nit en un paller, enmig del camp. Senent tornà a compadir-se d’ella i li buscà una nova ocupació, esta volta en l’Alqueria de la Puríssima, situada en les proximitats de l’anterior, en el lloc que hui ocupa un centre de dia en l’avinguda de Valladolit.

Allí continuà treballant fins a pocs dies abans de la publicació de la notícia.

La jove s’havia guanyat l’estima dels seus amos i companyers. El periodista destacava la seua honradea, la seua capacitat de treball i el seu caràcter. No defugia les faenes més dures ni les més complicades i treballava de sol a sol.

La crònica la descrivia com una persona «diligente, trabajador y seria a gran escala». Crida l’atenció que el relat insistira en les seues qualitats personals i professionals.

El misteri de «Pepe Luis»

Hi havia, no obstant, alguns detalls que havien despertat la curiositat de les persones que havien convixcut en ella.

Segons el periodista, «Pepe Luis» era poc comunicativa, pero inteligent i molt educada. Tampoc tolerava les bromes. Est últim detall recorda inevitablement algunes escenes de la llegenda de Mulan, en les quals la protagonista ha de fer front a les exigències dels seus companyers.

Un atre element que la crònica considerava significatiu era que portava un cosset molt ajustat que li comprimía el pit. Quan li preguntaven pel motiu, explicava que esperava convertir-se algun dia en un torero famós i que aquella prenda li donava major consistència al cos. Inclús afirmava que el Destí l’havia designat com a successor llegítim de Manolete en la tauromàquia nacional.

No sabem si aquella explicació era certa o si formava part de l’estratègia que li permetia mantindre la seua identitat masculina. El periòdic tampoc aclarix com acabà descobrint-se la seua identitat.

I és precisament ací a on la història se queda sense desenllaç.

¿Qui era aquella jove?

El mateix periodista reconeixia que encara no tenia respostes per a les preguntes fonamentals: «¿Cómo se ha llegado hasta aquí? ¿De dónde viene? ¿Quiénes son sus familiares y qué misterio encierra esta novela real ante nuestros ojos?».

Tampoc sabia explicar com s’havia descobert l’engany ni quins motius havien dut la jove a adoptar una identitat masculina.

Hui, més de setanta anys més tart, continuem sense conéixer el seu nom verdader, el seu lloc d’orige, la seua història familiar o el seu destí posterior.

La crònica no nos proporciona informació suficient per a saber per qué va prendre aquella decisió. Qualsevol explicació sobre les seues motivacions seria, per tant, una conjectura.

Lo que sí sabem és que durant sis mesos va treballar en dos alqueries de Benimaclet, que realisà les faenes que li encomanaren i que, segons el relat periodístic, es guanyà l’estima de les persones en les quals va conviure.

Una història singular en plena dictadura

La notícia se publicà en 1955, durant la dictadura franquista, en una societat en la qual els papers socials de les dònes i els hòmens estaven fortament diferenciats.

En este context, resulta interessant observar el to de la crònica. El periodista descriu la protagonista en termes positius i destaca reiteradament la seua honradea, la seua inteligència, la seua educació i la seua capacitat de treball. A pesar de presentar el cas com un engany que havia de ser aclarit, no fa una condena explícita de la seua conducta.

No podem saber quines conseqüències tingué aquell episodi per a la jove ni qué va passar a continuació del descobriment. La notícia, simplement, nos deixa davant d’una història inacabada.

Recuperar les històries oblidades de Benimaclet

En l’Associació Cultural Poble de Benimaclet pensem que la història del nostre poble no està feta únicament de grans personages, edificis monumentals o dates assenyalades. També la conformen les vides anònimes, els episodis quotidians i les històries que, per insòlites que pareguen, nos ajuden a conéixer millor la societat en la qual varen ocórrer.

La història de «Pepe Luis» és una d’elles. Una notícia de periòdic que nos transporta a les alqueries del camí de Farinós, a la vida dels llauradors i a una societat molt diferent de la nostra.

Potser mai arribem a saber qui era aquella jove ni qué fon d’ella. Pero podem recuperar la seua història, conservar el testimoni periodístic i deixar constància d’un episodi que, d’una atra manera, hauria pogut desaparéixer de la memòria colectiva.

¿Algú dels nostres veïns havia sentit contar esta història? ¿Queden familiars de la família Senent que conserven algun recort d’aquells fets? ¿Hi ha algú que conega més detalls sobre l’Alqueria del Saco o l’Alqueria de la Puríssima en aquells anys?

Des de l’Associació Cultural Poble de Benimaclet, vos convidem a compartir qualsevol informació que puga ajudar-nos a completar esta història.

Perque, a voltes, la realitat supera la ficció. I Benimaclet encara guarda moltes històries que mereixen ser contades.

viernes, 23 de octubre de 2026

La font monumental de Benimaclet

La font de Benimaclet: el viage d’un monument que creïem perdut

Una font monumental enmig de la plaça de Benimaclet. Piles, faroles i, darrere, la frontera de l’iglésia de l’Assunció. La fotografia convida a mirar-la en calma, pero també desperta una pregunta entre molts veïns: ¿i esta font, d’a on ha eixit?

Això és lo que ha passat a raïl d’unes fotografies antigues compartides per l’historiador Vicent Baydal en les rets socials. Les imàgens començaren a circular pels grups de Benimaclet i provocaren sorpresa. Ningú dels primers testimonis consultats recordava aquella font presidint la plaça.

Poc més tart, CaminArt aportava una notícia encara més inesperada: la font podia continuar existint, traslladada a un recint escolar.



Teníem unes fotografies, un possible parader i moltes preguntes. Des de l’Associació Cultural Poble de Benimaclet nos posàrem a investigar.

Una fotografia baix sospita

La primera sorpresa fon que algunes persones dubtaren de l’autenticitat de les imàgens. ¿Podien haver segut creades per inteligència artificial?

Els núvols pareixien massa nítits. Les lletres de la frontera de l’iglésia resultaven difícils de llegir, mentres que els números del rellonge es distinguien millor. I, sobretot, aquella font tan gran no apareixia en els recorts dels veïns consultats, naixcuts entre 1936 i 1950.

Els dubtes eren comprensibles. Hui una fotografia sorprenent ya no és, per ella mateixa, una garantia de res. Pero tampoc l’absència de recorts demostra que una cosa no haja existit. Havíem buscar una pista que nos permetera eixir de dubtes. Damunt, les fotos que teníem de la plaça d'aquells anys no apareix la font. Les fotos són de la falla de la plaça que se plantà entre 1945 i 1948.


I la trobàrem en un periòdic de 1931.

La pista estava en la prensa

El número de La Correspondencia de Valencia de l’1 d’octubre de 1931 informa de l’inici de la construcció d’una font en Benimaclet. Aquella notícia donava una base documental a l’investigació: la font havia existit.


També ajudava a entendre el silenci dels primers testimonis. Si haguera desaparegut de la plaça durant els primers anys quaranta, molts d’ells haurien segut massa menuts per a recordar-la; uns atres encara no haurien naixcut.

La data exacta de la retirada continua pendent de precisar, pero la falta de memòria començava a tindre una explicació ben raonable.

Mentres tant, la fotografia oferia un atre detall intrigant. En la frontera de l’iglésia s’aprecien marques que podrien correspondre a antigues pintades mig borrades. En una d’elles pareix llegir-se «FEIX». Si esta interpretació es confirmara, podria ajudar a situar l’image entorn del final de la Guerra Civil o en la primera posguerra.

De moment és una pista. La fotografia encara guarda coses per aclarir.

Una font que havia canviat de casa

La notícia difosa per CaminArt, que arreplegava una fotografia facilitada anys arrere per Roberto Tortosa Vega-Sicilia, orientà la busca cap a un antic recint educatiu. En les publicacions apareixien distintes referències al centre, de manera que calia seguir el rastre de l’edifici i dels usos que havia tingut.

En eixa busca aparegué el colege reformatori de Sant Francesc Xavier, construït en 1945. La data obria una possible relació entre la retirada de la font i el seu trasllat al nou recint. Encara faltava documentar quan i cóm s’havia produït, pero ya teníem un lloc concret a on buscar.

La localisació d’una fotografia antiga del colege, en la qual es veu la font, reforçà esta pista.

I en este moment arribà un testimoni especialment valiós.

Pilar Peiró, veïna de Benimaclet naixcuda en 1938, recordava haver jugat de menuda en les seues cosinetes al costat de la font. També recordava el seu trasllat al colege de Sant Francesc Xavier. Ho contà sense que abans li haguérem explicat lo que s’estava publicant en les rets.

Aquell recort aportava una confirmació oral que encaixava en les fotografies i en les senyes que havíem anat reunint. La font començava a recuperar la seua història.

Pero ¿per qué la llevaren?

Esta és la gran pregunta que encara no podem respondre.

S’han plantejat diverses possibilitats. Una seria un motiu polític: construïda en temps de la Segona República, potser les noves autoritats la consideraren vinculada a aquella etapa. Una atra apuntaria a qüestions de salubritat, si s’haguera utilisat per a llavar peix o uns atres productes del mercat. També podria haver obedït a una decisió administrativa o a una reorganisació de la plaça.

Ara per ara, són hipòtesis. Per a triar entre elles necessitem trobar l’acort, l’expedient o la notícia que explique la retirada.

Lo que sí que podem contar és cóm unes fotografies compartides en les rets han posat en marcha una investigació en periòdics, imàgens antigues i recorts de família. Una busca en la qual cada aportació ha ajudat a entendre un poc millor una plaça que creïem conéixer.

Potser encara quede alguna fotografia en un calaix. O algú conserve en casa el recort d’haver sentit contar per qué se’n dugueren la font.

Si és el vostre cas, nos agradaria conéixer-lo. Sabem que la font va eixir de la plaça; ara volem saber tota l’història del seu viage.

Poble de Benimaclet