BEATRIZ TORTOSA PERALES: LES QUINZE CASES PER A POBRES QUE DEIXAREN MEMÒRIA EN BENIMACLET
Una iniciativa social de principis del sigle XX que nos recorda u dels grans problemes de l'actualitat
En una época
en que l'accés a la vivenda s'ha convertit en una de les principals
preocupacions de la nostra societat, resulta especialment interessant recuperar
una història ocorreguda en Benimaclet fa més de cent anys. Una història
protagonisada per una dòna que decidí dedicar una part del seu patrimoni a
facilitar una casa a famílies necessitades.
En 1912,
quan Benimaclet encara conservava bona part del seu caràcter rural i la ciutat
de Valéncia experimentava un progressiu creiximent, quinze famílies tingueren
l'oportunitat d'accedir a una vivenda gràcies a les disposicions testamentàries
de Beatriz Tortosa Perales, viuda de Lozano.
No se
tractava d'una iniciativa municipal ni d'una promoció immobiliària
convencional, sino d'una obra benèfica promoguda en els recursos d'una
particular.
I és
important destacar que aquella benefactora era una dòna. En una societat en la
qual les dònes tenien una participació molt reduïda en la vida política i
institucional, Beatriz Tortosa prengué una decisió que acabaria transformant la
vida de numeroses famílies i deixant una memòria en distints barris de
Valéncia.
Una
d'aquelles iniciatives tingué lloc en Benimaclet, a on el seu nom arribà a
figurar en el nomenclàtor dels carrers.
Hui, des de
l'Associació Cultural Poble de Benimaclet, volem recuperar la seua història.
Beatriz Tortosa Perales, una benefactora valenciana
Beatriz
Tortosa Perales fon una dòna valenciana de posició acomodada, propietària d'un
important patrimoni que destinà, en part, a iniciatives benèfiques i
educatives.
Estigué
casada en Epifanio Lozano, naixcut en Valéncia en 1820 i mort en 1884, que fon
professor de l'Institut Provincial de Segona Ensenyança entre 1849 i 1884.
La seua
vinculació en el món de l'ensenyança es manifestà també a través de l'Escola
d'Artesans de Valéncia, institució fundada en 1868 per a facilitar la formació
de les classes treballadores, de la qual fon benefactora.
Entre les
persones que contaren en la seua protecció destaca el mege i investigador
valencià Luis Simarro Lacabra (1851-1921), una figura fonamental en el
desenroll de la neurohistologia i de la psicologia científica espanyola.
Simarro
havia quedat orfe sent molt menut i rebé durant la seua infància i joventut
l'ajuda de diverses persones de la societat valenciana, entre elles Beatriz
Tortosa, en qui mantingué una estreta relació d'afecte i protecció.
El 21 de
maig de 1896, Beatriz Tortosa otorgà testament davant del notari Vicente
Sancho-Tello. En ell establí diverses disposicions benèfiques, entre les quals
figurava la construcció de vivendes per a persones pobres o necessitades.
L'investigador
Francisco Vera-Sempere estudià este document en un treball publicat en 2021
sobre les voluntats testamentàries de Luis Simarro. Gràcies ad esta
investigació sabem que una còpia del testament se conserva en l'Archiu Històric
de l'Escola d'Artesans de Valéncia.
El testament
establia, entre atres disposicions, que determinats bens i rendes, dels quals
Simarro fruïa de l'usufructe, se destinaren a la construcció d'una barriada de
vivendes per a necessitats.
Pero les
disposicions benèfiques de Beatriz Tortosa començaren a materialisar-se abans,
com demostra la documentació que hem localisat relativa a Benimaclet.
Resulta
especialment significatiu que una dòna de finals del sigle XIX decidira que una
part del seu patrimoni, en lloc de quedar destinada exclusivament a interessos
particulars, servira per a proporcionar una llar a persones sense recursos
suficients.
1912: quinze cases per als pobres de Benimaclet
El 26 de
novembre de 1912, el diari La Correspondencia de Valencia publicava un
anunci de la testamentaria de Beatriz Tortosa Perales, viuda de Lozano,
comunicant l'adjudicació de quinze cases per a pobres situades en Benimaclet.
L'anunci
dia:
«Con arreglo
á la cláusula 19 del testamento de dicha señora, sus Albaceas anuncian la
adjudicación de 15 casas para pobres, situadas en el vecino poblado de
Benimaclet, á las que podrán aspirar los que reunan las condiciones señaladas
en la referida cláusula».
La notícia
especificava que les persones interessades podien consultar la clàusula
testamentària, el pla de les cases i els antecedents en el domicili de Manuel
Oller Celda, situat en el carrer de Cavallers, número 42, de Valéncia.
El determini
per a presentar les solicituts era d'un mes.
L'anunci
estava firmat pels quatre albacees encarregats de fer complir les disposicions
testamentàries: Pedro Calatayud, José Prósper, Manuel Oller i Antonio Boscà.
Anunci de La
Correspondencia de Valencia, del 26 de novembre de 1912.
Una casa pròpia per a les famílies més humils
Segons els
testimonis familiars que hem pogut recuperar, les vivendes s'adquirien per mig
d'un sistema de pagaments a plaços, en quantitats reduïdes que permetien a
famílies de condició modesta fer front a la seua compra.
No se
tractaria, per tant, d'una simple cessió temporal de les cases, sino d'un
mecanisme destinat a facilitar que els beneficiaris pogueren arribar a ser
propietaris de la seua vivenda.
Hem de
situar esta obra en el context de finals del sigle XIX i principis del XX, quan
la vivenda constituïa un dels principals problemes de les classes treballadores
i un moment en que els lloguers estaven molt cars en la ciutat.
El
creiximent de les ciutats, les precàries condicions econòmiques de moltes
famílies i les dificultats per a accedir a una casa digna motivaren l'aparició
de diferents iniciatives socials.
Algunes
foren promogudes per societats obreres, cooperatives o institucions benèfiques.
Unes atres, com la de Beatriz Tortosa, naixqueren de la voluntat de particulars
que decidiren destinar recursos propis a resoldre un problema colectiu.
En este
sentit, la iniciativa de la benefactora valenciana anticipava una preocupació
que, més de cent anys despuix, continua plenament vigent.
El problema de la vivenda: de 1912 a l'actualitat
Resulta
inevitable establir un paralelisme entre aquella realitat de principis del
sigle XX i la situació que vivim actualment.
Hui, en
Benimaclet i en el conjunt de Valéncia, l'accés a la vivenda torna a constituir
una de les principals dificultats per a moltes famílies, especialment per als
jóvens.
L'increment
dels preus de compra i dels arrendaments, junt a les dificultats per a
conseguir una estabilitat econòmica, fa que moltes persones no puguen accedir a
una vivenda en el seu propi barri.
Benimaclet,
que durant generacions ha conservat una forta identitat de poble, també experimenta
estes transformacions. Les noves promocions immobiliàries, els canvis en el
mercat de l'arrendament i la pressió sobre les vivendes existents estan
modificant la seua realitat social.
Evidentment,
les circumstàncies econòmiques, socials i llegals de 1912 no són les mateixes
que les actuals. Tampoc podem pretendre que les solucions de fa un sigle siguen
directament aplicables als problemes del present.
Pero la
història de Beatriz Tortosa nos oferix una reflexió que manté tota la seua
actualitat: la vivenda no és únicament un be econòmic, sino també una
necessitat fonamental per a la vida i l'estabilitat de les famílies.
Aquella dòna
comprengué que facilitar l'accés a una casa podia transformar profundament les
condicions de vida de persones en pocs recursos.
Eesulta
significatiu que una iniciativa particular de principis del sigle XX nos
convide hui a reflexionar sobre la responsabilitat de les administracions
públiques i del conjunt de la societat davant d'un problema que afecta a tantes
famílies.
Les cases de Benimaclet i el carrer de Beatriz Tortosa
Les quinze
cases se situaven en el carrer del Rector Zaragoza, prop de l'antic camí de
Farinós, actual carrer del Miracle dels Peixets.
Esta
localisació coincidix en una interessant referència documental.
Segons esta
font, en aquella zona s'havien construït cases per a obrers patrocinades per la
benefactora.
Per tant,
Beatriz Tortosa no solament contribuí a proporcionar vivendes a famílies del
nostre poble, sino que el seu nom arribà a formar part del nomenclàtor de
Benimaclet.
Aquella
denominació desaparegué posteriorment, pero encara existix un carrer de Beatriz
Tortosa en el barri d'Algirós de Valéncia, obert en 1922 en uns terrenys
vinculats al seu llegat.
En aquella
zona també existí un carrer dedicat al seu marit, Epifanio Lozano,
posteriorment desaparegut en ser absorbit pel carrer del Doctor Manuel Candela.
Una notícia
publicada en els Anales del Instituto Nacional de Previsión, en 1927,
confirma igualment l'existència d'una barriada de la testamentaria de Beatriz
Tortosa en les proximitats del camí d'Algirós.
Tot açò
demostra que l'obra benèfica d'esta dòna no se llimitava a les quinze cases de
Benimaclet, sino que formà part d'una actuació més ampla de construcció de vivendes
modestes en Valéncia.
En el nostre
poble, algunes de les antigues cases de l'entorn assenyalat podrien
correspondre a aquella iniciativa de principis del sigle XX.
La image de Sant Vicent Ferrer: un detall conservat en
la memòria familiar
Hi ha una
particularitat d'estes vivendes que s'ha conservat a través dels recorts
familiars.
Segons la
tradició oral, Beatriz Tortosa havia establit que les cases tingueren una image
de Sant Vicent Ferrer.
Este detall
resulta especialment interessant per la vinculació que podria existir entre les
disposicions testamentàries de la benefactora i les seues conviccions
religioses.
Encara no sabem
si esta condició figurava expressament en la clàusula 19 del testament o en
alguna atra disposició relacionada en les vivendes.
No obstant,
la memòria familiar ha conservat este recort durant diverses generacions.
U dels
testimonis arreplegats per l'Associació confirma que la image que se recordava
en aquelles cases era precisament la de Sant Vicent Ferrer.
Una dòna que mereix ser recordada
La figura de
Beatriz Tortosa Perales mereix ocupar un lloc destacat en la història de
Benimaclet i de la ciutat de Valéncia.
En una época
en que les dònes difícilment podien accedir als espais de decisió política i
institucional, esta benefactora valenciana destinà part del seu patrimoni a una
obra social que permeté millorar les condicions de vida de numeroses famílies.
La seua
iniciativa no fon simplement una ajuda econòmica puntual. A través de les seues
disposicions testamentàries, feu possible la construcció de vivendes que proporcionaren
una llar a persones que, d'una atra manera, haurien tingut moltes dificultats
per a conseguir-la.
El fet que
aquella obra fora promoguda per una dòna constituïx un aspecte especialment
significatiu d'esta història, que mereix ser reconegut i recordat.
Des de
l'Associació Cultural Poble de Benimaclet considerem que la recuperació de la
memòria històrica del nostre poble també ha de servir per a donar visibilitat a
aquelles dònes que, encara que no ocuparen càrrecs públics ni protagonisaren
els grans acontenyiments polítics, contribuïren de manera decisiva al desenroll
de la societat.
Beatriz
Tortosa fon una d'elles.
Una història que encara podem completar
L'anunci de
1912, les referències testamentàries, els estudis sobre el nomenclàtor i els
testimonis familiars nos han permés reconstruir una part important d'esta
història.
No obstant,
encara queden algunes qüestions per aclarir.
Voldríem
determinar quines d'aquelles cases continuen existint actualment.
Per això,
des de l'Associació Cultural Poble de Benimaclet fem una crida a les persones
que conserven fotografies, documents o recorts relacionats en estes vivendes
per a que nos ajuden a completar l'investigació.
Més de cent
anys després, l’història de Beatriz Tortosa nos parla de solidaritat, de
generositat i de la preocupació per facilitar una vivenda a les famílies
necessitades.
Pero també
nos planteja una reflexió sobre el present.
Si en 1912
una dòna valenciana considerà necessari destinar part de la seua fortuna a
facilitar l'accés a una vivenda, ¿cóm és possible que, un sigle més tart,
conseguir una casa continue sent una de les principals dificultats per a tantes
famílies?
Les
circumstàncies han canviat, pero la necessitat de tindre una llar digna
continua sent la mateixa.
Aquelles
quinze cases de Benimaclet constituïren una resposta concreta a un problema
social del seu temps.
Hui, quan la
vivenda torna a ocupar un lloc central en les preocupacions dels nostres veïns,
recordar aquella iniciativa és també una manera de reivindicar que darrere de cada
casa hi ha una família, una història i un proyecte de vida.
I que una dòna com Beatriz Tortosa Perales, que comprengué esta realitat fa més de cent anys, no mereix quedar en l'oblit.
Fonts i bibliografia
- La Correspondencia de Valencia, 26 de novembre de 1912.
Anunci d'adjudicació de quinze cases per a pobres en Benimaclet.
Transcripció aportada a l'investigació.
- Vera-Sempere, Francisco (2021).
«Voluntades testamentarias de Luis Simarro Lacabra (1851-1921)». Neurosciences
and History, 9(4), pp. 197-211.
- Archiu Històric de l'Escola
d'Artesans de Valéncia. Còpia simple del testament de Beatriz Tortosa
Perales, otorgat el 21 de maig de 1896, datada el 3 de març de 1942.
Referència arreplegada per Vera-Sempere.
- Claramunt Palamós, Vicente
(2022). «Calle de Beatriz Tortosa», Calles y plazas de Valencia. El
origen de sus nombres.
- Anales del Instituto Nacional
de Previsión,
primer trimestre de 1927.














