CARLES SALVADOR A BENIMACLET
Carles Salvador i Gimeno (Ciutat de
Valéncia, 1893 - Benimaclet, 1955) va ser un poeta, gramàtic i
mestre valencià.
Va ser mestre en Benassal (Castelló).
En 1919 va publicar el fullet “El valencià en les escoles” i en
1921 va llançar un manifest, “Pro Associació Protectora de
l'Ensenyança del Valencià, sense massa èxit. Va ser membre
fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, i
colaborador en la prensa valenciana en artículs lliteraris i
gramaticals, fonamentalment en revistes com "Taula dels Lletres
Valencianes", "La República de les Lletres" o "El
Camí".
Va ser un dels principals promotors de
les Normes ortogràfiques provisionals de Castelló. Va ser nomenat
director numerari del Centre de Cultura Valenciana (actual Real
Acadèmia de Cultura Valenciana), a on va ingressar en el discurs
titulat “Qüestions de llenguatge” (1935). Publicà la Gramàtica valenciana en 1950.
En la seua producció poètica
destaquen Plàstic (1923), Rosa dels vents (1930), El bes als llavis
(1934). Va ser també important la seua prosa, tant la narrativa -La
Dragomana dels déus (1920), Barbaflorida professor (1930), El
maniquí d’argila (1931)- com els ensajos: Elogi de la prosa
(1928), Elogi del xiprer (1929), Elogi del camp (1930) i Elogi de la
vagància (1937).
Despuix de la Guerra Civil, la seua
poesia es va tornar més tradicional i austera; va publicar Nadal
flor cordial (1943), El fang i l’esperit (1951).
En 1949 va promoure dins de Lo Rat
Penat els cursos de Llengua i Lliteratura Valencianes, els quals
foren els únics oficials fins que en 1983 varen quedar relegats pel
Govern valencià a la marginalitat.
Hui presentem un poema de Salvador
dedicat a Benimaclet i la seua Banda de Música.
A BENIMACLET
Conjunt de carrers i places,
barri, districte o poblet
d'alqueríes, barraques i de cases
que s'ha dit i se diu Benimaclet.
Quatre cantons fets en creu
en el carrer principal
on si volen entrareu
al Casino musical.
Agrupació d'uns amics
molt amics dels semitons,
que als ensajos són testics
d'estudis i afinacions.
Músics, artistes de cor
que vénen des del taller
portant als llavis la flor
d'entusíasme verdader
i que estan fins hores altes
retallant el seu dormir,
interpretant sense faltes
obres d'un clàssic sentir.
I ací els tenim dia i día
de la batuta pendent
ensajant amb l'alegría
que mostren entre les dents.
I el Director,tot orelles,
del seu talent fa recurs
per a bordar meravelles
que han de triomfar al Concurs.
Membres de la Directiva
que ajuden amb gran esforç.
al President tot ho aviva
i és, clar està, un gran reforç;
que els entusiasmes resalta
creant il.liusions, í fe
que a tots els músics exalta
per a qué toquen més bé.
..........................................
¡Grácies, amics! l'Homenatge
dins del cor he de portar
com les flors que en el brancatge
perfumen en esclatar.
Gràcies a tots! Que la Glòria
del llibre en vers que jo he fet
siga per a honrar la Història
de la Terra Valenciana i en memòria
d'este nostre i benvolgut Benimaclet
Ciutat 1 de Juliol de 1951
Benimaclet honra al seu mestre Carles Salvador en un carrer situat en el centre del poble.
Si visquera Carles Salvador vos corregiría les faltes d'ortografia.
ResponderEliminarEstimada Anna Verger, hauries de diferenciar faltes d'ortografia d'utilisar una ortografia diferent. Crec que el matís és important i una persona de cultura ho ha de saber diferenciar. A lo millor s'enduríem més d'una sorpresa en Carles Salvador si llegirem la seua obra (anirem traent a la llum documents que a més d'u el trastocaran). Lo que no entenc és perqué no corriges al mestre Salvador, que en la poesia comet diverses “faltes” en la vostra ortografia que voleu impondre als valencians (ensajant, bordar...). Treballem junt per lo que va lluitar Carles Salvador, dignificar la llengua valenciana.
ResponderEliminarÉs una època de vacil·lacions. La llengua està normativitzant-se. Que hi haja voluntat d'unificació no vol dir que no apareguen diferents variants d'un mateix vocable. Això passa en totes les llengües.
ResponderEliminarSé perfectament diferenciar entre fer faltes d'ortografía i utilitzar unes normes ortografiques diferents. I també sé que hi ha una cosa que es diu IRONIA. Per cert eixa paraula que utilitzeu, "IMPONDRE", té a vore amb el verb PONDRE? Pondre un ou? O amb el verb POSAR? No caldria dir IMPOSAR?
El Diccionari Normatiu Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua recull "impondre"... En el Diccionari General de la Llengua Valenciana (RACV) podem llegir: " En valencià es manté viu el verp impondre, fidel al llatí clàssic imponere. La forma imposar prové del llatí vulgar *impausare, i en molts casos és una forma nova creada a partir de posar".
ResponderEliminarEn tot cas busquem punts en comú (com la promoció del valencià i de Benimaclet) i ya trobarem solucions per a lo que nos separa. Un abraç.
No ho he sentit mai, això d'IMPONDRE. No ho recull cap altre diccionari, ni tan sols el català-valencia-balear, que ho sol recollir tot, siga normatiu o no. Els valencians diferenciem perfectament entre POSAR i PONDRE, i clar, això d'IMPONDRE sona fatal, almenys a mi.
ResponderEliminar