25.000 Visites

25.000 VISITES

En les primeres semanes de setembre començàvem la gent de Poble de Benimaclet a construir este blog sobre l'història, tradicions i actualitat de Benimaclet. En poc més de dos mesos, gràcies a tots vosatres, hem alcançat 25000 visites. Esperem poder continuar oferint-vos informació d'interés i contar en les vostres opinions.

Vos deixem un recull de les entrades més popular que ha tingut el blog en estos mesos d'existència.

¡Moltes gràcies a tots!.

Entrades més populars d'estos mesos:

• L'escut de Benimaclet

  L'ESCUT DE BENIMACLET Escut de Benimaclet L'heràldica municipal estudia les característiques i història dels escuts d ...
• 
  

  
  
• 

  Les làpides "republicanes" de Benimaclet

  LES LÁPIDES “REPUBLICANES” DE BENIMACLET El Cementeri de Benimaclet va ser una obra del rector de la Parròquia de Benimaclet Franc...
• 

  La Riuà de 1957 i Benimaclet

  LA RIUÀ DEL 57 EN BENIMACLET Carrer Assunció de Ntra. Sra. de Benimaclet 14-10-1957 Es coneix com la gran riuada de Valéncia ...
• 

  La mocadorà, el dia dels enamorats valencians

  LA MOCADORÀ, EL DIA DELS ENAMORATS VALENCIANS La  Mocadorà  (mocadorada) o  Dia de Sant Donís  és una festa tradicional valenciana ce...
• 

  Santa Cecilia. Benimaclet 1973

  SANTA CECILIA. BENIMACLET 1973 Cecilia de Roma, coneguda com a santa Cecilia segons el Martyrologium hieronymianum, va ser una noble r...
• 

  Calderes d'Arròs en fesols i naps

  LES CALDERES Des de bon de matí en el Carrer de Sant Esperit de Benimaclet (junt a la Plaça del Poble) estan cuinant-se les Calderes ...
• 

  El Cementeri de Benimaclet

  EL CEMENTERI DE BENIMACLET El Fossar de Benimaclet Durant casi dos sigles, quan el Lloc de Benimaclet formava part de la parròquia ma...
• 

  Juan Luis Orquín, per fi en Benimaclet

  JUAN LUIS ORQUIN, PER FI EN BENIMACLET Juan Luis Orquín, conegut en Benimaclet com Don Juan, va ser el Sacerdot responsable de la Par...
• 

  Carmen Crespo, la mestra de les chiquetes

  CARMEN CRESPO, MESTRA DE CHIQUETES EN BENIMACLET El Carrer de Carmen Crespo, té la seua entrada pel número 14 del carrer de la Mur...
• 

  Segon Certamen de Bandes de Música "Poble de Benimaclet"

  CERTAMEN DE BANDES "POBLE DE BENIMACLET" Per a gran alegria del Poble de Benimaclet el pròxim dissabte 17 de Setembre a les 2...

Fa 150 anys, un robo en Vera

FA 150 ANYS, UN ROBO EN VERA

El verdader nom de l'Ermita de Vera és Ermita de l'Immaculada Concepció, pero per tots és coneguda com a Ermita de Vera. El seu nom li ve del lloc a on es troba enclavada: la Partida de Vera de Benimaclet, ya que per este lloc passa la séquia de Vera que és un ramal a la seua volta de la séquia de Rascanya. Les séquies són canalisacions d'aigua que procedixen de l'época dels romans segons uns i dels musulmans segons uns atres i que regaven i reguen l'horta de Valéncia. L'ermita es troba ademés situada junt al conegut també com Molí de Vera.

L'actual temple és del sigle XVIII, encara que l'orige de la mateixa procedixca del sigle XV. Actualment es troba restaurada i encalada totalment de blanc. Anteriorment l'ermita es trobava baix la advocació de la "Verge del Roser" pero en 1854 va canviar la seua advocació per la de l'Immaculada Concepció. Segons la tradició l'image de la "Verge del Roser" va ser trobada en les aigües de la séquia per uns llauradors i en seguida va ser entronisada en l'Ermita de Vera.

La nit del 28 al 29 de Novembre de 1857 uns desconeguts varen forçar la porta de l'Ermita de Vera i varen robar les joyes de l'Immaculada Concepció, el càliç i les arquetes d'almoines. En aquell temps l'Ermita de Vera perteneixia a la Parroquia de Benimaclet, pero administrativament era de la Ciutat de Valéncia (Partida de Sant Esteve), tot i aixó els habitants de Vera sempre han segut benimacleters.

En els diaris aparegué la següent notícia:

“Existe en la vega de esta ciudad, parroquia de Benimaclet, una pobre ermita dedicada á la Purísima Concepción, cuya imagen se adornaba con algunas alhajas de escaso valor. Sin embargo, en la mañana del pasado 29 se encontraron forzadas las puertas cristales y robadas, tanto aquellas alhajas como las arquillas de las almas y Divina Pastora y el sagrado cáliz.

Hechos de esta naturaleza, ocurridos á la puerta misma de una ciudad como Valencia, no necesitan comentarios.”

Diògenes López, una vida dedicada a la medicina en Benimaclet

DIOGENES LOPEZ MENCHÓ, UNA VIDA DEDICADA A LA MEDICINA EN BENIMACLET

 Don Diògenes López Mechó va nàixer el dia 28 d'abril de 1891 en Montevideo (República d'Uruguay). Va realisar els seus estudis de Medicina en la Facultat de Medicina de la Ciutat de Valéncia, acabant els seus estudis en 1918. Es va casar en Rosa Llorens Vilás, del matrimoni del qual varen tindre quatre fills: Gabriel, Diògenes, Rosa M. i Daniel.

El primer destí on va eixercir la Medicina va ser en Catí, en el Maestrat valencià. Allí va viure fins a 1920 en el que es va traslladar al poble de Benimaclet on va permanéixer fins a la seua mort ocorreguda l'1 de març de 1975. La seua vivenda va estar en principi dalt de la tenda de Serra i en acabant es va traslladar al Carrer del Recreo, hui avinguda Doctor Vicente Zaragozá, número 60.

Don Diògenes va ser un mege rural en humanitat, en dedicació durant les 24 hores del dia, en eficàcia i consciència apropiades per a cada patologia. Lo mateix intervenia en bisturí, fil i agulla, que receptava els medicaments apropiats per a qualsevol malaltia del moment, sent numerosos els èxits conseguits en la seua llarga vida professional.

Els seus diagnòstics varen ser famosos per la seua veracitat i el seu oportú enfocament en cadascun d'ells. Home de gran caritat, ya que era mege de "iguala" i de seguritat social, alguns dels seus pacients d'escassos recursos en sanar-se de la seua malaltia en èxit i no podent pagar-li els seus servicis s'oblidava dels diners i seguia eixercint la seua professió en igual eficàcia.

La mort de la seua esposa, de la que va estar tota la vida enamorat, li va marcar en el seu caràcter, de manera que va dedicar la seua vida a la família i a les arts, destacant-se com un gran pintor paisagiste del món rural de Benimaclet. No va quedar alquería ni racó de l'horta que no anara pintat per ell.

Benimaclet sempre estarà en deute en don Diògenes, puix la majoria dels benimacleters que varen nàixer entre 1920 i 1960 varen ser atesos per ell, ya que era una notable comaró, un volgut ginecòlec i un eficient pediatra, sense oblidar els seus grans dotes com a mege interniste. La seua filla Rosita conserva un llibre-diari en el que don Diògenes anotava tots els parts que assistia, es contabilisen 1.931 naiximents en detalls de cadascun.

Benimaclet agraïx el recort d'este home que va dedicar pràcticament tota la seua vida, tant professional com a personal, als habitants d'este poble que se sent orgullós de la gran chafada deixada entre nosatres. Se li dedicà un carrer en Benimaclet en la zona de Espai Vert.

Reproduïm una notícia de l'any 1931 publicada en el diari El Pueblo en la que es fa resò de la visita de Diògenes López a l'Ajuntament de Valéncia per a defendre la conveniència de no construir les Càmares Beccari en Benimaclet.

Un espontáneo

"Este es un médico de Benimaclet, y actúa por él y por los demás médicos del referido poblado. Lee un largo informe del que se destacan las siguientes manifestaciones:

"Es un problema inquietante para las grandes ciudades su saneamiento y la desaparición de sus basuras. Por un punible abandono, Valencia no la había resuelto, y ahora; cuando parece propósito firme alcanzar su solución, no vamos a ser quienes la dificulten.

Oídnos bien: nosotros, Benimaclet, no ha de ser un obstáculo, no se alza contra el procedimiento adoptado, no; su protesta se limita al emplazamiento de la fábrica junto a un núcleo denso como el de Benimaclet, desatino que condenan a la par la ciencia y la ley.»

Se muestra decidido defensor de la incineración, de la destrucción de las basuras por el fuego, que es la mejor solución en el orden higiénico, por lo que ha sido adoptada en la mayor parte de las ciudades inglesas  y en las más populosas de Alemania.

Dice que los despojos de la cebolla son los que dan a las basuras ese olor acre y penetrante característicos. Por su composición química resisten por mucho tiempo las fermentaciones, sin que sufran alteraciones ni modificaciones sus componentes y su olor perdura aún después del transcurso de muchas semanas.

Muy bien, pues, esa masa humidificada que se presume saldrá de las cámaras poco o nada olorosa, puede seguir con ese persistente y desagradable hedor comunicado por la cebolla.

Acallados estos escrúpulos, pedimos que, aparte de la incineración que es sin diputa el mejor, juzgamos como uno de los más recomendables métodos del doctor Beccari. Pero combatimos su emplazamiento, que debe ser en otro punto lejos de la ciudad.

Habla del peligro de las moscas, etc., etc.

Terminada la lectura del referido informe, el Alcalde señor Maestre afirma que la Corporación municipal estudia el asunto.”

Santa Cecilia. Benimaclet 1973

SANTA CECILIA. BENIMACLET 1973

Cecilia de Roma, coneguda com a santa Cecilia segons el Martyrologium hieronymianum, va ser una noble romana, convertida al cristianisme i martirisada per la seua fe en una data no fàcil de determinar, entre els anys 180 i 230. Se commemora la seua mort el 22 de novembre.

És patrona de la música, dels poetes, dels cegos (junt en santa Llúcia de Siracusa), d'Alfafara i de les ciutats de *Albi (França), Ómaha (Estats Units) i Mar de la Plata (Argentina), entre unes atres.

Els seus atributs són l'orgue, el llaüt i les roses.

En honor ad ella se celebra tots els anys la festa de la música en molts pobles valencians. Benimaclet també celebra la festa de Santa Cecilia des dels inicis del Centre Instructiu Musical.

El CIM de Benimaclet ha presentat enguany un programa de festes en este motiu que pot consultar-se en la seua pàgina web.

Hui presentem un vídeo de la festa en l'any 1973. Podem vore l'image de la Santa eixint de l'Iglesia, a l'alcalde (Salvador Almenar) i al rector (Juan Luis Orquín) presidint la processó,els carrers Germans Villalonga, Enric Navarro, Baró de San Petrillo, el Centre Instructiu Musical, els cartells electorals de les eleccions municipals de 1973... i el Cottolengo del Pare Alegre.  El vídeo va ser gravat per la familia Hurtado.

El Parnaso de Benimaclet

EL PARNASO DE BENIMACLET

En la mitologia grega, Parnaso va ser fill de Posidó i de la nimfa Cleodora, l'héroe epònim de la cadena montanyosa que s'estén entre els territoris dels doris i els focenses.

Se li atribuïx la fundació de l'oràcul de Delfos, que més tart hauria d'ocupar Apolo, en la ladera del denominat mont Parnaso, en el que tenien la seua morada les Muses, que varen acodir cridades per este deu procedents del mont Helicó. Per eixa raó es considera al Parnaso com la pàtria simbòlica dels poetes, i, per extensió, s'ha vingut usant para titular recopilacions d'autors de les més prestigioses obres artístiques i lliteràries.

En els anys 30 el Poble de Benimaclet és va convertir en un verdader Parnaso, una Pàtria de poetes valencians. Cap poble valencià va tindre tants lliterats morant en les seues cases. A continuació reproduim un escrit d'En Miquel Ramon sobre el poeta Asins en motiu del 50 aniversari de la seua mort (s'ha respectat l'ortografia original).

Ofrena a Pasqual Asins d'En Miquel Ramon

Vaig coneixer a Pasqual Asins quant ell contava trentasis anys i yo no mes que tretze. Ocupava un lloc important, era segon jefe de Contabilitat de la Companyia de Tramvies ¡ Ferrocarrils de Valencia, en les oficines de la celebre coneguda "Estacioneta". l per les vesprades venia al taller de lampares que la meua familia tenia en el carrer d'Azcarraga, a portar la contabilitat nostra.

Mon pare tenia la opinio de que deuriem de compaginar els estudis en el treball. Aixina que, per lo mati, a l'Institut, i despres de dinar, mon germa major al taller, i yo, a l'oficina; activitat esta que al morir nostre pare va esdevindre més intensa. En realitat la meua ajuda era escasa. Pero ¡quantes coses vaig dependre en la seua companyia! I no sols de contabilitat... Perque PASQUAL ASINS I LERMA era per damunt de tot, encara que tecnic en numeros, un gran home de lletres, un POETA; lo que en principi podria pareixer una contradiccio. Curios contrast entre la prosaica lliteratura del DEBE i el HABER, i l'inspirada creacio d'uns versos ben construïts.

I, a mes de poeta, un autentic valencianiste. Em va pendre un gran afecte. I, com si fora un segon pare, vaig entrar de la seua ma en el mon fantastic de la creacio lliteraria i de les inquietuts valencianes. No faltaven tampoc els bons consells i millors ajudes.

Vivía en Benimaclet, prop de l'estacio, en un chalet del grup construït per la propia companyia. Alli he anat molt a seguit, convidat per ell, i alli vaig coneixer a la seua dona, AMOR, i als seus fills CARMENCIN ¡ PASCUALIN, diminutius naturals, perque eren uns chiquets, com yo.

En aquell chalet tenien lloc unes tertulies lliteraries i valencianistes. Personages ya mitics en la nostra historia, dels que recorde a FRANCESC CABALLERO I MUNOZ, JOSEP Ma BAYARRI, ENRIC DURAN I TORTAJADA ¡ CARLES SALVADOR (el mestre de Benimaclet).… Passaven hores i hores entre versos i comentaris, en aquell Parnaso, al que yo aguaitava de tant en tant, no mes que a escoltar-los i a admirar-los.

De la seua ma tambe, vaig franquejar els ambits lliteraris: El divendres de Dolors en aquell casero que LO RAT PENAT tenia en la Placa de Manises; vaig presenciar alguns recitals poetics, en u d'ells recorde haver escoltat declamar a un poeta, llavors molt jove: XAVIER CASP; Inclus acodi ad algun acte en el CENTRE D'ACTUACIO VALENCIANISTE. Tambe en va induir a seguir els cursos per correu de LLENGUA VALENCIANA que impartía LO RAT.

Per aquells temps s'editava el semanari valencianiste que portava per titul EL CAMI, a on PASQUAL ASINS tenia una seccio al seu carrec. En la vesprada de cada dijous m'enviava a replegar les galerades a l'imprenta del carrer d'Angel Guimerà, i en la taula de la nostra oficina, Don Pasqual tirava de la llapissera roja per a corregir-les i tornar-les despres a l'impressor.

Encara recorde que per falles decidirem construir una falleta de críos per a plantar-la a la porta de casa. Voliem fer un llibret i Don Pasqual ens va traure d'apurs, dictant-me uns versos dels que recorde les primeres estrofes:

"Els chiquets d'este carrer,

molt templats i sandungueros,

enguany s'han sentit falleros

falla tenen que fer…"

Tots aquells recorts infantils alcancaren un punt i final. La guerra de 1936. Don Pasqual deixa de vindre per la fabrica, esta va desapareixer, i entrarem tots en plena diaspora.

Recorde que quan acaba aquella conflagracio, davant d'un pervindre incert, em va portar ma mare a les Oficines de Tranvies, a demanar-li a Don Pasqual un lloc de treball per ad ella i per a mi. Poques vegades l'ha vist enfadat. Mes en aquella ocasio, com ninguna. Es posà dret i troná: "Voste a la fabrica, a recuperar-la." "I tu", dirigint-se a mi: "¡A treballar en la fabrica, i a estudiar!". ¿Quin remei quedava? Li varem fer cas, i el temps li dona la rao.

L'ultima vegada que el vaig vore en vida fon en 1948, en l'Hospital de l'Alameda, poc despres d'operar-lo. Alli estava Don Pasqual ple de tubos i aparats. “Miguel, estic molt mal". Eixa fon la despedida.

Ha transcorregut mig segle. I ara s'oferix este homenage a la seua memoria. La Comissio Organisadora m'encarregà este portic, mes yo no he sabut atra cosa que convertir-lo en un testimoni personal d'agraïment i veneracio a un poeta ilustre, un home de be, i, un gran valencià.

Juny del 1998

Els nàufrecs de Vera. Contrabando en el segle XVIII

ELS NÀUFRECS DE VERA

Durant la visita de Lo Rat Penat a l'ermita de Vera descriuen la següent inscripció: “En el año 1777, dia 4 de mayo, saliendo por la gola de la acequia de Vera al mar Mariano Camas y Vicente Cardona, con un barquito de 12 palmos de largo, con el objeto de ir a comprar tabaco a la barraca del Cañamelar, fueron arrebatados por un recio poniente y puestos en el golfo fluctuando cuatro días y tres noches, en cuyo conflicto imploraron el socorro de las imágenes arriba expuestas, en cuyo medio fueron socorridos de un barco catalán, que les tomó estando ya en el canal de Ibiza, en el cual era patrón Ramón Oliva, que los desembarcó en Denia.”

Els descobridors de l'inscripció l'identificaren en un accident d'uns contrabandistes. Es tractava d'una embarcació de 12 pams (no arribava a 3 metros de llarga, 2,71 metros). Sabem que en el segle XVIII un terç dels ingressos de l'Erari públic provenia dels imposts del tabac. L'estat es va donar conte molt pronte de les possibilitats de regularisar la venda del tabac per a obtindre grans ingressos. Ya en el primer terç del segle XVII s'instaurà la venda en estancs. En les dates del naufragi una lliura de tabac se venia en l'estanc per 48 quinzets mentres que en el mercat negre podia obtindre's per 17 o 18 quinzets.

Els comerciants compraven el tabac en Gibraltar a 4 quinzets, gastaven 2 quinzets en dur-los fins a la costa de Valéncia i allí el venien als intermediaris entre 8 i 12 quinzets la lliura. Estos venien el tabac als expenedors dels pobles a 14 quinzets i acabava en el mercat a 17 o 18 quinzets.

Els nostres nàufrecs serien els encarregats de dur el tabac des del barco que no arribaria al port de Valéncia i entregar-lo als comerciants. No sabem quin seria el seu sou. La desgràcia va fer que el mal orage els fera perdre el rumbo i acabaren a la deriva. Per tota l'Horta de Vera i Benimaclet els mals presagis se feren patents. La mar és molt traïdora i les gents que viuen prop de la mar ho saben. L'embarcació que havien utilisat només era per a peixcar en la gola de Vera i les proximitats de la plaja.

Imaginem als llauradors de Vera perduts en la mar, sense menjar ni aigua potable pregant a les imàgens de la seua ermita. La sort dels nàufrecs va somriure en l'aparició del barco català capitanejat per Ramon Oliva, quan ya estarien a punt de la mort. Segons l'escrit els veïns de Vera estaven en el canal d'Eivissa, situat entre Dénia i l'illa d'Eivissa. La distància recorreguda en els 4 dies seria d'uns 60-70 km, imaginem que en presència de vent del Nort-Oest que els distanciava de la costa.

Des de Dénia a Benimaclet els quedaven més de huitanta quilómetros, que segurament se farien a peu o en el carro d'algun traginer que volguera ajudar-los. En arribar a Vera l'alegria seria immensa i en agraïment per la sort dels dos veïns se deixà aquella inscripció, la qual segurament desapareixeria durant la Guerra Civil.

L'escut de Benimaclet

L'ESCUT DE BENIMACLET

Escut de Benimaclet

L'heràldica municipal estudia les característiques i història dels escuts d'armes, blasons i composicions heràldiques que els diferents ajuntaments i entitats locals ampren com a símbols gràfics per a l'expressió de la seua identitat, i que s'usen en exhibicions i actes protocolaris, per a l'ornamentació d'edificis públics, en forma de llaures heràldiques, o la de medalles honorífiques, aixina com per a la validació de documents i escrits oficials.

El fenomen d'adopció d'emblemes heràldics pels ajuntaments es remonta en Espanya, a image d'atres països occidentals, a l'Edat Mija per a més tart, i en particular durant el sigle XIX, entrar en certa decadència paralela a la pròpia heràldica. En l'últim quart del sigle XX ha supost el despertar d'un interés creixent al respecte.

Estandart de la Confraria
del Crist

En el cas de Benimaclet se conta en un escut heràldic des de la primera mitat del sigle XX. Ya apareix gravat en l'estandart de la Confraria del Crist de la Providència de 1952. 

En est escut apareixen les armes del Rei Jaume I d'Aragó(conquistador de Benimaclet), la Serra que representa a l'històrica Alqueria de Serra, el Pi que recort dels Senyors de Benimaclet als quals s'entrega el lloc de Benimaclet en el repartiment (Germans Ximeno i García Pérez de Pina) i una antorcha tot això coronat en una corona oberta com diu la tradició heràldica valenciana.

En els anys 90 una Clavaria del Crist presentà com una troballa un "escut" que presentaren com l'antic escut de l'Ajuntament de Benimaclet i que venia utilisant-se des del segle XVIII, en la creació de l'Ajuntament de Benimaclet. A partir d'aquell moment eixe escut s'ha utilisat per algunes persones de Benimaclet, en bona o mala fe, en diversos documents presentant-lo com l'antic escut del poble de Benimaclet; arribant-se en alguns moment a voler a sustituir al que tots els veïns del poble tenien com propi. Inclús apareix esculpit en la Plaça de Benimaclet i en la Capella del Crist.

Lo curiós d'este fet és que junt ad aquell “escut” hi havia un atre que va ser totalment ocultat, voluntària o involuntàriament. En cap programa de festes, publicació,... se va fer resò de l'atre “escut”. En realitat de lo que es tractava era de sagells municipals utilisats per a validar documents. En 1840 el Govern  d'Isabel II obligà als ajuntaments a que tots els documents oficials anaren sagellats, sobretot els que se referien a les Quintes, on hi havia molt de frau. Les grans poblacions que contaven en escut municipal des de l'Edat Mija el seguiren utilisant. Els pobles més menuts, que no disponien d'escut propi, adquiriren un dels 2 tipos de models o els 2. Benimaclet va adquirir un de cada. Un d'ells és el que se nos presentà com antic escut i l'atre en les armes d'Isabel II. Els dos sagells apareixen, indistintament, a partir de 1840 i no abans (mai en el sigle XVIII com se nos volgué fer creure).

 

No contents en presentar aquell sagell com a escut municipal, s'intentà oficialisar en l'Ajuntament de Valéncia. En nom de la Parròquia de l'Assunció de Benimaclet se presentà la següent solicitut:

“Que en fecha 16 de Agosto de 1.993, se hallaron varias estampaciones de un sello de fines del siglo XVIII entre los fondos que el Archivo Biblioteca de esta Ciudad posee sobre el antiguo Ayuntamiento de Benimaclet. Este sello contenía el escudo que perdió Benimaclet al anexionarse a Valencia en 1.882
Todos estos documentos abarcan un periodo que va desde 1767 a 1871. El mencionado escudo aparece masivamente a partir del segundo tercio del siglo pasado en los Presupuestos Municipales (ARMARIO 154 PUEBLOS ANEXIONADOS, LEJAJO Nº 4 PRESUPUESTOS).
SOLICITA
Que el responsable de este Archivo Municipal corrobore el hallazgo y que el Ayuntamiento, pasando el presente al encargado del Patrimonio, inicie los trámites correspondientes y diligencie al Consejo Técnico de Heráldica y Vexilologia, organismo dependiente de la Conselleria de Admón Pública - Dirección Gral. Admón Local, con sede en esta Ciudad para que sea éste, quien dé legalidad al mismo y sea incluido en el Catálogo de Escudos de la Comunidad Valenciana de ahora en adelante.
Gracia que esperamos obtener porque consideramos que es justa y no dudamos alcanzar del recto proceder de V.E., cuya vida guarde Dios muchos años.
Valencia, 18 Abril de 1.994”


Llògicament l'Ajuntament no va expedir l'esperat certificat sobre l'escut ni inicià diligencies per a oficialisar un sagell idèntic a de molts més pobles valencians. En el certificat que reproduïm a continuació només digué a la persona que ho demanà que aquell sagell apareixia en la documentació a partir de 1848 y que contenia l'escut del Rei d'Aragó (res de l'escut de Benimaclet).


“DON MANUEL DOMINGO ZABALLOS, SECRETARIO DE ADMINÍSTRACÍON LOCAL DE CATEGORIA SUPERIOR; SECRETARIO DE DISTRITO II DE ESTE AYUNTAMÍENTO DE VALENCIA
CERTIFICO :Que consultada la documentación perteneciente al antiguo pueblo de Benimaclet, anexionado al Municipio de Valencia por Real Orden del 3 de Febrero de 1871 y que obra en el Archivo Histórico de esta Corporación en relación con los extremos que se solicitan en la instancia que motiva este expediente y enunciados a continuación: Libros de Actas, Contribución Rústica e industrial, Registros y Presupuestos de los años 1784 a 1871, aparece en muchos de estos documentos a partir de 1848 un sello ovalado en el que figura el escudo o blasón de los Reyes de Aragón, enmarcado en una bordura cuadrilonga de base redondeada, con timbre constituido por la corona real abierta y con una cria que dice Ayuntamiento Const(itucional) de Benimaclet
Y para que conste y surta efectos donde proceda expido la presente en virtud de delegación conferida por el titular de la Secretaria General en fecha cuatro de Marzo de mil novecientos noventa y dos. con el visto bueno de la Excma. Sra. Alcaldesa, en Valencia a veinticinco de Mayo de mil novecientos noventa y cuatro.”

A pesar d'obtindre esta resposta negativa respecte a que es tractara d'un escut municipal i expondre clarament que el sagell s'utilisa només a partir de 1848 (com l'atre), en moltes publicacions de Benimaclet aparegué durant molts anys que el sagell era l'escut de Benimaclet des del segle XVIII.

A continuació podem observar que atres ajuntaments valencians (Albal i Massalfassar) utilisaren els mateixos sagells, canviant el nom de la població, evidentment.

En tot cas, la llei valenciana sobre escuts municipals diu: “Les banderes i els escuts dels municipis són símbols que permeten l'identificació en ells mateixos de les colectivitats territorials i poblacions que integren el seu núcleu, arrepleguen i signifiquen les traces essencials del passat històric de cada població, resalten la peculiaritat pròpia de cada comunitat històrica”. Queda clar que cap dels sagells del segle XIX complixen en esta premissa i mai podrien ser utilisats com escuts d'un municipi. En canvi l'actual si que complix estos criteris.     

Des de Poble de Benimaclet pensem que, a pesar de que els 2 sagells antics tenen valor històric, no poden en cap cas, substituir al tradicional de Benimaclet.

Prudenci Alcón i Mateu, poeta guanyador dels Jocs Florals

PRUDENCI ALCÓN, POETA GUANYADOR DELS JOCS FLORALS

Prudenci Alcon i Mateu va nàixer en la Ciutat de Valéncia en 1904 i va morir en Benimaclet en 1977 d'a on era veí des de fea molts anys. Poeta ilustre en llengua valenciana que va fer algunes incursions en castellà. Va obtindre premis en numerosos certàmens lliteraris. La seua obra, escrita en valencià, es troba dispersa en publicacions periòdiques i llibres colectius. És autor dels miracles de Sant Vicent Ferrer: “El capell de sant Vicent” i “La porta de l’Àngel”

En l'any 1942 Prudenci Alcon i Mateu va guanyar el concurs lliteri més important en Llengua Valenciana, la Flor Natural dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, en la poesia que portava per títul La Familia.

El seu cos reposa en el Cementeri Parroquial de Benimaclet.El Poble de Benimaclet li dedicà un carrer al seu insigne veí prop del camí de les Fonts.

LA FAMILIA

ALBATS

Per a probar nostra fe, volgué l'Altissim

demanar-nos de l'hort, la preferida

dloració d'atzucenes, que eixerida

embaumava la llar d'amor vivíssim.

Dos fermosos infants de cos tendríssim

remuntaren l'escala de la vida

quan sentiren de Deu la dolça crida

que aplega als seus oits en to suavíssim.

I els corets el seu ritme retardaren;

capollets d'atzucenes freda, erecta,

els seus ulls, espaiet, humils tancaren

i pujaren al cel en linia recta;

si qualcuna boireta els entelava

degué ser l'amargor que aci restava.

EL MEU FILL MENUT

Es un angel minúscul de tres mesos

arrancat de Murillo a una pintura

que s'enjoia en la seua fermosura;

dos safirs en els ulls, llabis encesos.

Ell no sap de carícies ni de besos;

pero té una rialleta que és tan pura

que en lo mon no hi ha un atra criatura

que diguent tan poquiu restem entesos.

Flor de neu que al jardi de l'esperança

cereixerà cap a munt en la cristiana

serenor. Fruit d'amor i de gaubança

d'una branca senzilla, pero sana;

bell tressor d'il-lusions que el cel evoca

en l'encís del mig-riure de sa boca.

EL MEU FILL MAJOR

Cinc giners, tot inquiet, per esta terra

un esprit viu i alegre va; camina

ben fermat al meu cor, en sedalina

cordellada d'amor, que tant aferra

Desterrat penitent aci en la serra,

ja coneix el dolor i la metzina

de l'espenta gegant que ens encamina

d'una guerra crudel a un atra guerra.

Ample front que es un niu d'intel-ligencia;

negres ulls de mirada somniadora;

veu d'argent, penentrant i en consistència;

sa paraula es tan clara com sonora;

es un home d'aquells que porta impresa

en sa cara la llum de la infantesa.

LA MEUA ESPOSA

Deu volgué que trobara companyera

dins del mar per que fóra més fermosa;

més amant, més fidel, més virtuosa;

més senzilla, més santa i més austera.

Es illenca d'eterna primavera:

mareperla somniada per a esposa,

va seguint ma existencia sinuosa

i engaudint-me esta vida tan severa.

Fins el mon, Margarida, poetisa

el jardí d'una llar feliç i blanca;

or i argent en cult que divinisa

un amor que és tan gran que res li manca.

Perla, flor, mar, amor, celestia,

con blasó viu i heràldic de l'aimia.

LA NOSTRA CASETA

Nostra llar es ermita... santuari

oblidat i menut. S'ou la veu fina

en resó de senzilla sonatina

d'una mare que al bres cru reliquiari.

Atra veu repassant l'abecedari

com soprano primer en infantina

expressió de candor, sense sordina

canta el duo d'hermós antifonari.

L'encenser son les flors. Rectes com ciris

en la blanca pureça d'un poema

allumenen l'altar fermosos lliris.

L'ermità en dolça pau, tendror suprema,

defugint els pensars i els llocs perversos

acompanya com orgue escribint versos.

Benimaclet 1942

Les làpides "republicanes" de Benimaclet

LES LÁPIDES “REPUBLICANES” DE BENIMACLET

El Cementeri de Benimaclet va ser una obra del rector de la Parròquia de Benimaclet Francisco Català. En 1879 va ser clausurat l'antic cementeri situat en el centre de Benimaclet, junt a l'Iglésia. A partir d'eixe moment els benimaclets havien de soterrar als seus morts en el Cementeri General de Valéncia, a una distància de més de 6 Km. Açò provocava grans problemes als habitants que volien visitar als seus difunts.

Per lo tant la construcció del nou Cementeri va ser a càrrec de la Parròquia i propietat d'esta. En la proclamació de la II República Espanyola i la aprovació de la Constitució de 1931, que en el seu artícul 27 dia: “ Els cementeris estaran somesos exclusivament a la jurisdicció civil.”. El Cementeri va passar a ser gestionat per l'Ajuntament de Valéncia. Durant aquell periodo els motius religiosos de les làpides estan prohibits i apareixen làpides en motius llaics que encara se conserven en els nostres dies.

Durant la Guerra Civil varen ser profanades les sepultures del Pare Català, fundador del cementeri i del Panteó dels Salesians. Una volta acabada la Guerra Civil el Cementeri va ser tornat a la seua llegítima propietaria, la Parròquia de Benimaclet.

Han arribat als nostres dies unes poques làpides llaiques d'aquells anys en que el Cementeri no va ser Parroquial. Els nous responsables del Cementeri, segurament en l'ànim de no reobrir ferides, no obligaren a llevar aquelles làpides que no feen mal a ningú i deixar uns testics d'aquell moment de l'Història.