La vacunació de la pigota en Benimaclet

L'INICI DE LA VACUNACIÓ EN BENIMACLET 

Al començament del sigle XIX, la pigota afectava al 60 per cent de la població europea. Era en diferència la malaltia més devastadora de l'época, molt més que el càncer en els nostres dies. Ningú estava exent de patir-la: nobles, llauradors, pobres i rics,... Qualsevol podia caure sense previ avís en les garres d'esta dolència incontrolable en aquell moment. El mateix Rei Carles IV va vore cóm el seu germà Gabriel, la seua cunyada i la seua filla recent naixcuda perdien la vida per culpa de la pigota. 

Els pocs que conseguien superar-la -en acabant de vàries semanes en llit- s'enfrontaven a un segon trànsit igualment dolorós: vore el seu cos desfigurat i irreconeixible. I això els que podien, perque lo normal entre els supervivents era quedar-se progressivament cego. Un bon dia, en el seu retir estiuenc de la Granja de San Ildefonso, Manuel Godoy va entregar al Rei un informe que reflectia un nou repunt d'esta epidèmia en els territoris peninsulars i d'Ultramar. El monarca estava molt sensibilisat en la malaltia, i va decidir atacar-la. 

Llavors, un doctor anglés cridat Edward Jenner va descobrir que les llauradores que cuidaven vaques no patien mai la pigota. Es mantenien immunes. De seguida es va donar conte de que el virus de la pigota vacuna -la que patia el ganado- immunisava contra la pigota «comuna», la que patíem els humans. Estos alvanços varen aplegar a oïts de Francesc Xavier Balmis, un mege valencià natural de la ciutat d'Alacant terriblement ambiciós, que va sacrificar la seua vida personal en la finalitat de fer carrera com a cirugià. 

Balmis va convéncer a Carles IV per a realisar la Real Expedició Filantròpica de la Vacuna, coneguda com a “Expedició Balmis” en referència al mateix Balmis. Va ser la primera expedició de caràcter filantròpic de l'història que va donar el regrés al món i va durar des de 1803 fins a 1814. El seu objectiu era en principi que la vacuna de la pigota alcançara tots els racons de l'Imperi espanyol, ya que l'alta mortalitat del virus estava ocasionant la mort de mils de chiquets. 

Per aquells anys també s'inicià la vacunació de la població en Valéncia. Sabem que des de Benimaclet s'havia d'anar fins a la Casa Vestuari, en la Plaça de la Mare de Deu de la Ciutat de Valéncia, per a vacunar als chiquets de manera voluntària. 

En el Diari de Valéncia durant el mes de Giner de 1817 se publicaven els noms dels chiquets vacunats, en l'intenció animar als atres pares per a que vacunaren als seus fills. El 3 de Giner de 1817 va ser vacunada una chiqueta de Benimaclet d'onze mesos d'edat que s'anomenava Vicenta Buch, filla de Gregori Buch i Cones. 

La teoria de la vacunació era relativament senzilla i s'havia demostrat en fets clars, pero calia bregar en els “anti-vacunes” del moment, que també existien com passa actualment. Entre uns atres alguns sectors de l'Església Catòlica, vea en aquell proyecte alguna cosa immoral i sacrilegi. L'idea de fer-se «mal» de forma voluntària per a conseguir un benestar durador no els convencia i durant molts anys aquell mensage quallà en una part de la població que s'oponia a la vacunació. Tampoc pareixia be allò de que es mesclaren fluïts d'orige animal en els d'orige humans. Un parlamentari anglés va aplegar a dir -completament en sério- que a tots els que es vacunaren els naixerien banyes en el front. En Espanya, la vacunació antivariòlica va ser obligatòria des de l'any 1903 fins al 1979, anteriorment havia segut voluntària. Els últims casos de pigota declarats en Espanya varen produir-se en l'any 1954. 

Sabem que en Benimaclet a pesar de les campanyes de vacunació hi hagué gent que va preferir no vacunar-se. Les conseqüències com hem dit adés eres devastadores i deixaven a les persones que sobrevivien marcades de per vida. En valencià ad estes persones se les coneixia com “ratades” i en Benimaclet existien algunes famílies que portaven este malnom degut a haver patit la malaltia: La ratà o el ratat.