Ramon Peris Mencheta, bisbe de Benimaclet

RAMON PERIS MENCHETA, UN BISBE DE BENIMACLET 

Ramon Peris Mencheta va nàixer el 22 de Març de l'any 1851 en la ciutat de Valéncia (encara que la majoria dels seus germans naixqueren en Benimaclet, tant abans com després d'esta data no hem trobat la partida de bateig de Ramon). 

De família artesana de Benimaclet, era fill de Vicent Peris Aragó i Mercedes Mencheta i Bartual. Era germà del famós periodiste Francisco Peris i Mencheta. Ramon va cursar la carrera sacerdotal en el Seminari Pontifici de Valéncia, centre en el que una volta ordenat sacerdot en l'any 1876, es va doctorar en Cànons i Sagrada Teologia. Els primer anys va ser coadjutor de la parròquia de Cullera on va estar per un periodo de tres anys. 

En 1879 era nomenat beneficiari de la Catedral i poc més tart ascendit canonge de la Séu. En 1887 se li otorgà el càrrec d'archipreste. En 1892 va presidir el funeral de son pare en Benimaclet. 

El dinàmic arquebisbe de Valéncia Sancha i Hervás va impulsar el seu nomenament com a bisbe de Còria (Càceres) el 21 de maig de 1894 i en agost d'eixe any era consagrat bisbe en la Catedral de Valéncia, sent apadrinat per l'Ajuntament de Valéncia. Es va traslladar a estes terres extremenyes per a complir en la sempre important missió d'estar a la front d'església de Còria, una diòcesis que, per una atra part, és una de les més antigues d'Espanya, ya que es creu, en solvència històrica, que té els seus inicis en el sigle VI). 

El seu extens pontificat, més de 25 anys, va respondre de modo casi paradigmàtic al model vigent en la quarta restauració religiosa de l'Espanya contemporànea. D'esta manera, el seu pla pastoral és un principi reordenador i restaurador en tots els extrems de l'activitat pastoral. En tal context s'enquadren les seues cinc visites pastorals a tot el territori de la diòcesis; la celebració d'un molt important Sínodo diocesà en 1897; la construcció de varis temples i reparació d'uns atres; un nou Pla d'Estudis per al seminari; l'introducció en Càceres dels Trinitaris i de les Josefines; la solícita atenció pel sindicalisme agrari i atres iniciatives d'idèntic tenor. 

Va ser un gran defensor de la comarca de les Hurdes. Degut als seus fets en pro d'esta pobra regió el nomenaren President de la benèfica Societat La Esperanza de las Hurdes. Donades les condicions del seu caràcter i tasques, l'unió i empatia en la major part dels seus fidels es va erigir en constant del seu pontificat, realçant el seu valor com a eixemple típic de l'episcopat canoviste en un àrea rural de l'Espanya “profunda”. 

En la llegislatura de 1901-1902 va ser Senador per l'arquebisbat de Toledo. Va morir en Còria el 6 de giner de 1920.