Ampliació V21

L'AMPLICACIÓ DE LA V-21

Este estiu, aprofitant les calors de l'estació, l'empresa encarregada de l'ampliació de l'autovia V-21 (l'antiga pista de Barcelona), ha mamprés els treballs. Crida l'atenció que s'haja començat de forma repentina i en preses i correres. En pocs dies les màquines han destruït mils de metros quadrats de fèrtil horta.

La destrucció de l'Horta se junta en el derrocament d'algunes alqueries centenàries, que son memòria viva de la nostra història.

Des de Poble de Benimaclet considerem que si be el progrés fa necessàries noves infraestructures, la destrucció d'una horta protegida ha d'estar ben justificada, ya que la reversió és impossible. Una ampliació d'un carril (deixar l'autovia en 3 carrils per sentit de circulació) haguera segut més que suficient per a evitar les molèsties als veïns que utilisen esta via.

Per atra banda infraestructures com el tren de Rodalies o l'oblidat tramvia de la Costa podrien potenciar-se per a evitar la saturació de la V21 en periodos estivals, quan aumenta la població de la costa Nort de Valéncia i no fer necessària esta ampliació.

Esperem que les movilisacions dels llauradors i amants de l'Horta d'Alboraya i Benimaclet conseguixquen minimisar l'agressió al pulmó vert de la Ciutat de Valéncia.

Quan no quede horta, serà massa tart per a queixar-se.

#NoalaV21 #pobledebenimaclet

El Milacre dels Peixets

EL MILACRE DELS PEIXETS

Carrer de Benimaclet

Hui el poble d'Alboraya celebra una de les seues festes grans, la del Milacre dels Peixets. Una festa que rememora un acontenyiment que va tindre lloc en el segle XIV quan el rector d'Alboraya anà a dur la Comunió a un veí d'Almàssera, que depenia eclesiàsticament d'Alboraya.

En Alboraya, basant-se en l'historiador Escolano conten aixina lo que va ocórrer:

Casa de Hassan-Arda en Almàssera

“En un dia de primavera, que pels càlculs fets va haver de correspondre al 10 de juny de 1348, el cura retor d'Alboraya, menut lloc immediat a Valéncia, va ser requerit per varis veïns d'Almàssera poblet habitat per moriscs, per a portar el viàtic a un judeu convers cridat Masamardà, (nom que hui en dia és conegut per tots en haver-ho aplicat a una partida del terme municipal d'Alboraya per a millor conservar-lo i recordar-lo),que es trobava en perill de mort.

El pare d'ànimes va estar pronte dispost per a eixercir el seu sagrat ministeri. Es va revestir de sobrepelliç i estola; del fondo del tabernàcul va extraure un coborri- espècie de cepet en cadena que es penjava pendent del coll, i que anterioritat al Concili de Trento usaven els sacerdots quan tenien necessitat d'administrar la comunió fòra de l'iglésia-; va colocar en l'interior del mateix tres Formes consagrades, va montar en una mula i, acompanyat del sacristà i de varis devots que es varen presentar voluntàriament, va prendre el camí d'Almàssera.

Barranc del Carraixet

Els térmens municipals d'Alboraya i Almàssera es trobaven separats pel barranc de Carraixet. El pont que el travessa va ser construït ben entrat el sigle. En el moment històric que comentem, el pas d'una a una atra població havia de fer-se necessàriament passant per les aigües del barranc, cosa sempre molesta, i en época de pluges, extremadament perillosa.

En aquella ocasió vènia el Carraixet tan creixcut, en tanta violència s'esgolaven les aigües, que quan el sacerdot portador del Viàtic anà a passar, l'ímpetu de la corrent el va derribar de la cavalcadura que montava, anant a parar al fondo de l'aigua, juntament en el cepet i les sagrades Formes.

Escapà el retor fet una sopa, com Deu li va donar a entendre, de tan apurat succés, i moí i contrapost tornà a Alboraya per a donar conte als seus feligresos de lo succeït, lo que obligà a aquells a efectuar les més actives diligències per al cobro de tan estimables penyores.

Efecte de l'interés en que varen portar a terme l'empresa va ser trobar el cepet, més no aixina les Formes, que per haver-se obert aquella, havien anat a parar, sense dubte, al fondo del barranc. Els veïns d'Alboraya, en lloc de desanimar-se, varen redoblar els seus esforços; vorejant les vores del Carraixet varen aplegar fins a la seua desembocadura en la mar, i en la llengua d'aigua on acaba el seu refluix, varen vore en sorpresa tres grans peixos que, en els caps alçats, mostraven en les seues boques les Formes que tan afanosament venien buscant.

Atònits varen quedar els piadosos llauradors a la vista de tan portentós milacre; postrats varen adorar a Deu, i acte seguit varen córrer cap al poble per a donar conte al senyor cura de lo que succeïa. Est, en sobrepelliç, estola i capa pluvial, va acodir en quanta premura li va ser possible. Tan pronte com va alcançar a vore el sobrenatural espectàcul, es va agenollar fins als peixos, que permaneixien immòvils, els que, allargant el cap, un darrere d'un atre, varen ser depositant la seua preciosa càrrega en un bell càliç que donya Teresa Gil de Vidaurre, tercera esposa del rei D. Jaume el Conquistador, havia regalat a l'iglésia d'Alboraya.

Ermita dels Peixets

Una volta rebut l'august Sacrament en la veneració i alegria que és de supondre, acompanyat dels seus feligresos, el sacerdot protagoniste d'este succés va donar el regrés cap al poble.

Va consumir les Formes en una solemne missa que celebrà a continuació, i a la terminació d'esta, va donar conte del miraculós succeït a D. Huc de Fenollet, el prelat que regentava llavors la diòcesis Valentina; qui, davant notari eclesiàstic, va manar formar la corresponent prova, que varen confirmar més tart Escolano, Ballester i atres cronistes regnícoles que es varen inspirar en el procés original instruït en l'any 1349.”

Escut d'Almàssera

Escut d'Alboraya

En Almàssera la versió és distinta, parlen d'un musulmà convers conegut com Hassam-Ardà, habitant d'Almàssera i que fins a fa pocs anys encara es conservava la casa on vivia. També asseguren que el rector va arribar a donar el viàtic al veí i que va ser al tornar, en 2 sagrades Formes quan va succeir l'accident, pero lo que únicament hi hauria dos peixets. Per això els escuts d'Alboraya i Almàssera reproduïxen 3 i 2 peixets respectivament. Siga com fora, el fet va conseguir que Almàssera s'independisara d'Alboraya donat el perill que comportava travessar el Carraixet.

Benimaclet ha dedicat un carrer menut ad este Milacre, una travessia del carrer Rector Zaragozà a Francesc Martinez.

Alboraya tan gran que és...

ALBORAYA TAN GRAN QUE ÉS....

Fa uns anys en la Televisió Valenciana s'emetia un programa titulat "El poble del costat", una idea que tal volta estiguera treta, d'una série de llibres de Manuel Sanchis Guarner titulats "Els pobles valencians parlen els uns dels altres" a on s'arreplegaven dites, refranys, malnoms, creences, rivalitats, piques i baralles d'uns pobles i d´atres del costat. La proximitat agudisa l´amistat, pero, a voltes, també el rencor d'uns sobre els veïns, se fan grans amistats i amors indestructibles, pero també enormes ferides i trencaments fatals. Estos odis poden fer-se extensius a províncies, regions o països.

En el cas de Benimaclet hi havia una rivalitat clara: Alboraya. Benimaclet només llimita en la Ciutat de Valéncia i en el poble de l'orchata. La frontera estava molt ben establida, la séquia de Vera, en mig dels camps magníficament llaurats pels llauradors d'abdós pobles. A partir del pont de Pedra a on la séquia de Vera creua el Camí de Farinós, és el mateix camí el que servix de llímit (a partir d'este punt la rivalitat no és tan gran degut a que les famílies estaven molt barrejades).

Encara que poc a poc se va perdent en la memòria dels nostres majors, hi hagué un temps en que aquella rivalitat era molt marcada, sobretot per banda dels més jóvens, tant de Benimaclet com d'Alboraya. Encara hi ha majors benimacleters que recorden haver anat a la “frontera”, a la séquia de Vera, a fer harca en els alborayers. Fer harca és una expressió valenciana que significa “Baralla en pedres entre gent jove o chiquets” i que prové de l'àrap marroquí harka (moviment de tropes). En aquelles baralles més d'un jove va acabar ferit.

És cert que els que feen harca eren majoritàriament els jovenets varons de Benimaclet, pero la rivalitat no era exclusiva del gènero masculí. Entre les jovenetes també hi havia una forta rivalitat en les d'Alboraya i d'aquella rivalitat ixqué este dit:

Alboraya tan gran que és

pareix un corral de vaques

I Benimaclet tant chicotet,

allí estan les chiques guapes.

A pesar de tot, Benimaclet i Alboraya tenen molt en comú i esta rivalitat jovenil no va impedir que proliferaren els matrimonis mixts i les grans amistats entre benimacleters i alborayers. Hui són moltes més els assunts que nos unixen: la defensa de l'escassa horta que nos queda, el cultiu de la chufa i la producció d'orchata,.... A banda Alboraya té més fronts que el Sur, pel Nort la rivalitat en Almàssera i la baralla pel Milacre dels Peixets seguix ben vigent. 

Per a concloure només dir que l'orchata de Benimaclet és millor que la d'Alboraya, sense cap dubte ni voler entrar en polèmica.