La malària en Benimaclet

LA MALÀRIA EN BENIMACLET 

La malària o paludisme és una malaltia infecciosa, la primera en importància entre les malalties debilitants. Entre 700.000 i 2.700.000 persones moren a l'any per causa de la malària, dels quals més del 75 % són chiquets en zones endèmiques d'Àfrica. Aixina mateix, causa aproximadament entre 400 i 900 millons casos de febra aguda a l'any en la població infantil (menors de cinc anys) en dites zones. El antics les coneixien com febres terciaries, i en molta llògica: les calentures (episodis de febra i ariçonada) venien cada tres dies (terciaries) o cada quatre (quaternaries). En sòrt i una miqueta de quina, el malalt eixia avant. Sense elles, millor era confessar-se pronte, si hi havia cura a la mà… Hui sabem que lo que abans era el producte dels mals aires correspon a l'infestació pel plasmodium, un protozou transmés per la picadura de la femella del mosquit Anopheles. 

Valéncia va ser un dels territoris més afectats pel paludisme en els segles passats. Durant els segles XVI, XVII i XVIII, es va posar en marcha un pla de construccions hidràuliques, instigades en la seua gran majoria per la Corona espanyola. Es tractava d'una idea per a tractar d'assegurar el regadiu a tots els camps, tot això acompanyat d'una ampliació de les superfícies cultivables. 

I va ser en el sigle XVIII quan la tradició arrossera en Valéncia va sofrir un punt d'inflexió. En eixa época, la producció de cereals era insuficient per a abastir a la població, per lo que es varen vore obligats a importar cereals des d'Aragó i Castella-la Mancha, pero en moltes ocasions les importacions no es podien portar a terme per diversos problemes com a epidèmies o desastres climatològics. 

Va ser llavors quan les autoritats, davant esta falta de cereals, varen permetre el cultiu de l'arròs, i el desproveïment era tal que este aliment, junt en el pa, es va convertir en la base alimentícia de la població de l'época. Per lo que transcorregut el primer terç del sigle XVIII, es produïx l'auge de l'arròs. La producció es concentrava entorn a 3 núcleus fonamentals: Valéncia, Xàtiva i Alzira. Els “temuts” arrossars (malnomenats aixina per la seua relació en el paludisme) sempre s'intentaven cultivar en zones alluntades dels núcleus poblacionals, pero els cultius varen alvançar més, situant-se cada volta mes pròxims a dits núcleus. 

Com la producció de l'arròs no deixà de créixer fins al sigle XIX, no és d'estranyar que els més afectats pel paludisme eren els llauradors de l'arròs. Els llauradors treballaven moltes hores al dia, i fins i tot alguns vivien en els mateixos arrossars, els quals es varen convertir en ideals criaders de larves on es desenrollaven les larves del vector, el mosquit Anopheles. Els llauradors vivien en una situació de gran pobrea, en ocasions en problemes de desnutrició, que unit a l'excessiva càrrega de treball eren el grup de població més vulnerable a la malària. Les seues condicions higièniques eren molt deficients, sobretot en els pobles menuts en lo que l'aigua de consum es contaminava en les aigües dels arrossars, que els provocava intenses diarrees i problemes intestinals, units a febra que moltes voltes eren confosos en els síntomes que provocava la malària. 

En 1784 es va publicar un estudi sobre la població afectada de malària en el Regne de Valéncia. Se va escriure a tots els rectors del Regne per a que indicaren el número de veïns, d'afectats i de morts per la malària. Referint-se a Benimaclet dia que D. Diego Calvo els va escriure: 

“El Cura del Lugar de Benimaclet, con fecha de primero de Noviembre, escrive: que son sus vecinos sesenta: han tenido la Terciana quince: nadie ha muerto de ella; y la atribuye á las Aguas”. 

Per lo tant el 25% de la població patia la malaltia. La malària acompanyà durant molts anys als benimacleters, per culpa del cultiu de l'arròs. A principis del sigle XX s'iniciaren campanyes per a acabar en el paludisme, conseguint erradicar-lo en 1952. Des d'aquell moment no s'han declarat casos en la nostra terra.

El cultiu de l'arròs en Benimaclet

EL CULTIU DE L'ARROS EN BENIMACLET

Valéncia ha segut el breçol del cultiu arrosser en la Península Ibèrica i la seua introducció s'atribuïx als àraps durant el sigle VIII. Dins de Valéncia les terres pròximes a l'Albufera de Valéncia, són les més antigues i tradicionals.

Despuix de la Reconquista de Valéncia en 1238, els cavallers aragonesos es varen repartir les terres pero varen sofrir les conseqüències de la seua falta d'adaptació a les zones pantanoses i en ells es va acebar el paludisme. A partir d'eixe moment, i durant sigles, lluitaria la difusió del cultiu front a les lleis prohibitives o llimitacions del mateix. Va aplegar a autorisar-se, únicament, en terrenys naturals pantanosos improductius per a atres collites.

Actualment es considera que el cultiu de l'arròs en aigua corrent no afecta a la salut pública, pero l'establiment de parceles de cultius o vedats arrossers requerix una autorisació especial del Ministeri d'Agricultura Espanyol. Estos drets, en Valéncia, es reserven a zones baixes pantanoses on la naturalea del sol o la seua salinitat aconsellen exclusivament el cultiu de l'arròs.

Evidentment, un cultiu tan arraïlat, ha anat deixant chafades escrites des de fa varis sigles.

Els primers testimonis escrits que evidencien la presència de l'arròs en les nostres terres apareixen despuix de la Reconquista, quan s'intentava llimitar el seu cultiu per raons sanitàries.

El rei Jaime I, protagoniste en dita etapa històrica, va deixar escrit: “Trobe establit dit cultiu i que s'estima de tan funestes conseqüències prohibint dit cultiu en els contorns de la ciutat de Valéncia.”

Els reis de la Corona d'Aragó primer, i els de Espanya despuix, varen jugar el paper d'anar configurant el marc de lo que seria una futura Llei de Vedats; en 1342, el rei Pere II confirma les prohibicions que abans havien realisat els Jurats de la Ciutat de Valéncia; en 1547, la prohibició torna a ser confirmada per Alfons VI.

Carles I va publicar un Real Edicte “Sobre la prohibició de la sembra d'arròs en varis llocs”, entre els que se trobaven els pobles valencians de Massalfassar, Albuixech, Massamagrell, Meliana, Albalat, aixina com uns atres tradicionalment arrossers.

La classe mèdica també va jugar el seu paper en diferents moments, en declarar o no perjudicial el cultiu en funció del mètodo utilisat: fora per aigua estancada, o be per aigua corrent.

El botànic Josep Antoni Cabanilles, en el sigle XVII, va intentar aportar solucions defenent tres premisses bàsiques: la primera, practicar el cultiu en terrenys pantanosos per naturalea; en segon lloc, cultivar en aigua en moviment; i en tercer lloc, cuidar que els camps distaren mínim mija llegua dels núcleus de població.

Durant el sigle XIX es va produir una clara expansió de la superfície cultivada en arròs en les terres valencianes. Reflex d'este fet, és la disminució de la superfície del llac de l'Albufera, hui en dia Parc Natural i verdader cor geogràfic, ecològic i núcleu històric de l'arrossar valencià, que va passar d'una extensió de 13.972 hectàrees a 2.896.

En la Real Orde del 10 de maig de 1860, varen quedar declarats els acotaments i els terrenys aptes per al cultiu, deixant clara la condició de que tenien que ser terrenys pantanosos i en els que no poguera portar avant un atre cultiu.

Desconeixem si abans de 1860 es plantava arròs en Benimaclet i si quedà fòra de la Real Orde i se va prohibir en aquell moment. Pero sabem que en la posguerra espanyola tornà a cultivar-se arròs en Benimaclet. Segurament la fam, el racionament dels aliments i un clima plujós va animar a molts llauradors a plantar este cereal, a pesar dels perills sanitaris que comporta. En millorar la situació econòmica i acabar el racionament també acabà el cultiu de l'arròs en la nostra horta.