El cultiu de l'arròs en Benimaclet

EL CULTIU DE L'ARROS EN BENIMACLET

Valéncia ha segut el breçol del cultiu arrosser en la Península Ibèrica i la seua introducció s'atribuïx als àraps durant el sigle VIII. Dins de Valéncia les terres pròximes a l'Albufera de Valéncia, són les més antigues i tradicionals.

Despuix de la Reconquista de Valéncia en 1238, els cavallers aragonesos es varen repartir les terres pero varen sofrir les conseqüències de la seua falta d'adaptació a les zones pantanoses i en ells es va acebar el paludisme. A partir d'eixe moment, i durant sigles, lluitaria la difusió del cultiu front a les lleis prohibitives o llimitacions del mateix. Va aplegar a autorisar-se, únicament, en terrenys naturals pantanosos improductius per a atres collites.

Actualment es considera que el cultiu de l'arròs en aigua corrent no afecta a la salut pública, pero l'establiment de parceles de cultius o vedats arrossers requerix una autorisació especial del Ministeri d'Agricultura Espanyol. Estos drets, en Valéncia, es reserven a zones baixes pantanoses on la naturalea del sol o la seua salinitat aconsellen exclusivament el cultiu de l'arròs.

Evidentment, un cultiu tan arraïlat, ha anat deixant chafades escrites des de fa varis sigles.

Els primers testimonis escrits que evidencien la presència de l'arròs en les nostres terres apareixen despuix de la Reconquista, quan s'intentava llimitar el seu cultiu per raons sanitàries.

El rei Jaime I, protagoniste en dita etapa històrica, va deixar escrit: “Trobe establit dit cultiu i que s'estima de tan funestes conseqüències prohibint dit cultiu en els contorns de la ciutat de Valéncia.”

Els reis de la Corona d'Aragó primer, i els de Espanya despuix, varen jugar el paper d'anar configurant el marc de lo que seria una futura Llei de Vedats; en 1342, el rei Pere II confirma les prohibicions que abans havien realisat els Jurats de la Ciutat de Valéncia; en 1547, la prohibició torna a ser confirmada per Alfons VI.

Carles I va publicar un Real Edicte “Sobre la prohibició de la sembra d'arròs en varis llocs”, entre els que se trobaven els pobles valencians de Massalfassar, Albuixech, Massamagrell, Meliana, Albalat, aixina com uns atres tradicionalment arrossers.

La classe mèdica també va jugar el seu paper en diferents moments, en declarar o no perjudicial el cultiu en funció del mètodo utilisat: fora per aigua estancada, o be per aigua corrent.

El botànic Josep Antoni Cabanilles, en el sigle XVII, va intentar aportar solucions defenent tres premisses bàsiques: la primera, practicar el cultiu en terrenys pantanosos per naturalea; en segon lloc, cultivar en aigua en moviment; i en tercer lloc, cuidar que els camps distaren mínim mija llegua dels núcleus de població.

Durant el sigle XIX es va produir una clara expansió de la superfície cultivada en arròs en les terres valencianes. Reflex d'este fet, és la disminució de la superfície del llac de l'Albufera, hui en dia Parc Natural i verdader cor geogràfic, ecològic i núcleu històric de l'arrossar valencià, que va passar d'una extensió de 13.972 hectàrees a 2.896.

En la Real Orde del 10 de maig de 1860, varen quedar declarats els acotaments i els terrenys aptes per al cultiu, deixant clara la condició de que tenien que ser terrenys pantanosos i en els que no poguera portar avant un atre cultiu.

Desconeixem si abans de 1860 es plantava arròs en Benimaclet i si quedà fòra de la Real Orde i se va prohibir en aquell moment. Pero sabem que en la posguerra espanyola tornà a cultivar-se arròs en Benimaclet. Segurament la fam, el racionament dels aliments i un clima plujós va animar a molts llauradors a plantar este cereal, a pesar dels perills sanitaris que comporta. En millorar la situació econòmica i acabar el racionament també acabà el cultiu de l'arròs en la nostra horta.